Questions que cal plantejar a mig camí de la pujada blogaire.

De vegades cal mirar-nos el melic per reflexionar sobre el què estem fent, com ho fem  i el perquè.

Aquelles preguntes adolescents de “de on venim, perquè hi som, cap a on anem ?”, alguns dels que ja hem gastat una bona part de la nostra existència ja les donem per resoltes: sabem  o intuïm que venim del No Res  i cap allà tornem. L’enigma segueix sent el perquè hi som.

Ahir en Francesc Puigcarbó  mostrava el seu astorament, comentant una entrada meva que parlava de la industria d’armes al segle XIX al  Ripollès, i sense ser crítica, venia a deduir la desigual línia “editorial” del meu blog: “encara no m’he refet del poeta sabadellenc d’ahir i avui em sorprens amb aquesta fàbrica d’armes de Ripoll” em deia. I té raó: aquesta Boia del Port Pelegrí amb vocació de tertúlia estiuenca,  ha esdevingut un bosc espès, un garbuix de temes variats, que són els que van voleiant pel meu cervell.

Per aquí han passat cipaios i carlins, uns aviadors de la RAF abatuts a Mataró, soldats republicans tributaris de la desmemoria històrica... Hem dinat a Normandia, a la platja Omaha, al mateix punt on va morir tanta gent; hem visitat cementiris de la Segona Guerra mundial, la capella on Sant Pau va bastir el Gran Empostissat de l’Esglèsia actual; hem estat i visitat el teatre Mariinsky i hem donat un tomb pels temples hindús de Kajuraho.  Us he explicat històries sabadellenques  i de les contrades de la Serra del Cadí, amb contrabandistes i maquis; també us he parlat de gent, per mi, entranyable  i  he trencat alguna llança per rondinar del sistema i demanar un estat tal com cal, rememorant el poc que em queda dels meus antics coneixements de Dret Constitucional.

Definitivament sóc conscient que, sense pretendre-ho,  he anat  construït un  món complex i variat, entre les certeses del No Res de l’origen i del final i la ignorància de la realitat del  present, movent-me per impulsos incontrolats i fruit dels estats d’ànim del dia, per acabar descobrint que l’entrada més vista de tot el blog és una insulsa discussió sobre restaurants de Madrid i Barcelona, il·lustrada amb una foto de la xarxa on hi apareixen els dos futbolistes Cristiano Ronaldo i Messi de cara a cara. De ben segur que el reclam és aquesta foto I encara perquè no se'm acut penjar-ne cap de la Belen Esteban i d'altres icones del star system peninsular, que de ben segur serien les liders de seguiment.

La pregunta sempre és la de perquè serveix tot plegat. Potser per fer las catarsis personals, diria el psicòleg, o per quelcom semblant a allò que deia en Charles Baudelaire  en un dels seus petits poemes en prosa: “Vaig preguntar a un d’aquests homes on anaven així. I em va respondre que no en sabia res, ni ell ni els altres; però que, evidentment, anaven a algun lloc, puix caminaven impulsats per una invencible fretura de fer via”.

Ja fa molts anys, una bona amiga, parlant d’un amic comú que era molt tímid, m’explicava que la treia de polleguera que al bell mig d’una seriosa conversa sobre filosofia, sense més ni més i per un impuls irrefrenable,  el paio se li abraonés al coll, amb el consegüent ensurt, cercant la furtiva besada i la gratificant rebregada luxuriosa.

Com que de vegades tinc la sensació de comportar-me com l’amic en qüestió, us aviso que si alguna vegada, al bell mig d’un relat de cipaios  i carlins m’abraono al vostre coll amb lúbrica intenció, estigueu ben avisats i no m'ho tingeu en compte.