divendres, 18 de febrer del 2011

Questions que cal plantejar a mig camí de la pujada blogaire.




De vegades cal mirar-nos el melic per reflexionar sobre el què estem fent, com ho fem  i el perquè.
Aquelles preguntes adolescents de “de on venim, perquè hi som, cap a on anem ?”, alguns dels que ja hem gastat una bona part de la nostra existència ja les donem per resoltes: sabem  o intuïm que venim del No Res  i cap allà tornem. L’enigma segueix sent el perquè hi som.
Ahir en Francesc Puigcarbó  mostrava el seu astorament, comentant una entrada meva que parlava de la industria d’armes al segle XIX al  Ripollès, i sense ser crítica, venia a deduir la desigual línia “editorial” del meu blog: “encara no m’he refet del poeta sabadellenc d’ahir i avui em sorprens amb aquesta fàbrica d’armes de Ripoll” em deia. I té raó: aquesta Boia del Port Pelegrí amb vocació de tertúlia estiuenca,  ha esdevingut un bosc espès, un garbuix de temes variats, que són els que van voleiant pel meu cervell.
Per aquí han passat cipaios i carlins, uns aviadors de la RAF abatuts a Mataró, soldats republicans tributaris de la desmemoria històrica... Hem dinat a Normandia, a la platja Omaha, al mateix punt on va morir tanta gent; hem visitat cementiris de la Segona Guerra mundial, la capella on Sant Pau va bastir el Gran Empostissat de l’Esglèsia actual; hem estat i visitat el teatre Mariinsky i hem donat un tomb pels temples hindús de Kajuraho.  Us he explicat històries sabadellenques  i de les contrades de la Serra del Cadí, amb contrabandistes i maquis; també us he parlat de gent, per mi, entranyable  i  he trencat alguna llança per rondinar del sistema i demanar un estat tal com cal, rememorant el poc que em queda dels meus antics coneixements de Dret Constitucional.
Definitivament sóc conscient que, sense pretendre-ho,  he anat  construït un  món complex i variat, entre les certeses del No Res de l’origen i del final i la ignorància de la realitat del  present, movent-me per impulsos incontrolats i fruit dels estats d’ànim del dia, per acabar descobrint que l’entrada més vista de tot el blog és una insulsa discussió sobre restaurants de Madrid i Barcelona, il·lustrada amb una foto de la xarxa on hi apareixen els dos futbolistes Cristiano Ronaldo i Messi de cara a cara. De ben segur que el reclam és aquesta foto I encara perquè no se'm acut penjar-ne cap de la Belen Esteban i d'altres icones del star system peninsular, que de ben segur serien les liders de seguiment.
La pregunta sempre és la de perquè serveix tot plegat. Potser per fer las catarsis personals, diria el psicòleg, o per quelcom semblant a allò que deia en Charles Baudelaire  en un dels seus petits poemes en prosa: “Vaig preguntar a un d’aquests homes on anaven així. I em va respondre que no en sabia res, ni ell ni els altres; però que, evidentment, anaven a algun lloc, puix caminaven impulsats per una invencible fretura de fer via”.
Ja fa molts anys, una bona amiga, parlant d’un amic comú que era molt tímid, m’explicava que la treia de polleguera que al bell mig d’una seriosa conversa sobre filosofia, sense més ni més i per un impuls irrefrenable,  el paio se li abraonés al coll, amb el consegüent ensurt, cercant la furtiva besada i la gratificant rebregada luxuriosa.
Com que de vegades tinc la sensació de comportar-me com l’amic en qüestió, us aviso que si alguna vegada, al bell mig d’un relat de cipaios  i carlins m’abraono al vostre coll amb lúbrica intenció, estigueu ben avisats i no m'ho tingeu en compte. 


12 comentaris:

  1. Tu abraona't sense angúnies, que enlloc està escrit que hagis de fer les coses d'una manera o d'una altra. A més, a partir d'una certa edat, les efusions sempre són benvingudes. Que tinguis un bon cap de setmana! :)

    ResponElimina
  2. Alberich, jo agraeixo l'eclecticisme del teu bloc. És gratificant que et sorprenguin.

    Per cert, fa uns mesos que treballo a Sabadell i ja em va bé que m'expliquis coses de la ciutat!

    ResponElimina
  3. I nosaltres ens deixarem abraonar Ramon, que ja fa un temps que ens coneixem.
    L'escudella barrrejada és el que més m'agrada -ara no parlo de cuina- i em sembla d'allò més saludable: fer provatures, canviar de tema, tornar a les nostres obsessions, i anar fent. A algú li vaig dir no fa gaire: mentre ens ho passem bé, rai!
    Doncs això, de moment ens ho passem pipa.

    ResponElimina
  4. M'agrada molt que et qüestionis totes aquestes coses. A mi una de les decepcions corrents que em dóna el món dels blogs és la rigidesa que mostra. Molts blogs s'encallen en una fórmula per algun motiu: perquè els dóna molts seguidors, lectors o "amics". Jo crec que cal anar provant i desconcertant els altres, perquè en realitat és el més intel·ligent que podem fer. Com que jo ho provo sovint, et pots trobar respostes de tota mena, però en el fons és a tu mateix a qui cal respondre. Mentre això sigui un espai de llibertat, cal demostrar que ho és.
    Mirar-se el melic no crec que sigui la millor manera de plantejar la qüestió, però sí reflexionar sense manies sobre el que fem. No hi ha res pitjor que avorrir-nos a nosaltres mateixos, ni que això ens doni dosc-cents "amics".
    Salut, doncs, i espero veure com et poses a fer proves i experiments.

    ResponElimina
  5. Que aportis riquesa i varietat al bloc em sembla un plus, no pas un problema.
    Ara, que si vols llençar-te'm al coll sense rebre una plantofada més val que et transmutis en l'Scarlett, per exemple, que no em van els partenaires peluts.

    ResponElimina
  6. Clidice,
    Seguiré el teu consell d’abraonar-me cap on em doni la gana amb el valor afegit de l’edat i procuraré anar-vos donant la llauna amb la regularitat més convenient :)
    Salut i bon cap de setmana.

    ResponElimina
  7. Tirantlobloc.
    Haurem de fer una trobada blogaire sabadellenca. Potser en Francesc Puigcarbó s'hi avingui i s'afegeixi al complot.
    Salut i gràcies.

    ResponElimina
  8. Eulàlia,
    Potser alguna vegada ja ho hem parlat: no hi ha fórmules que condicionin el mitjà, que sempre estarà en funció de l’autor.
    Aquesta ‘escudella barrejada’ és fruit del propi garbuix de la meva personalitat i potser es el que cal anar posant en aquest fascinant aparador que és la xarxa i el seu món.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  9. Lluis,
    El qüestionar el que un hom fa, sempre es molt sà. Tampoc és cosa d’haver de mirar-se el melic, si no és de tant en tant per saber on es trepitja i que es fa. Aquesta reflexió pot portar al convenciment de la continuïtat del mètode o la inutilitat, prescindit de l’èxit o no del blog, que com totes les coses està subjecta als criteris dels gustos aliens, dels que hem de prescindir.
    Fem una feina amateur i en conseqüència, com algú deia no fa gaire, la fem amb un esperit semblant al que agafa un tamboret i s’enfila al parc de Londres a clavar el seu discurs. Potser no hi ha discursos bon ni dolents, nomes aquella fretura d’expressar el que un hom vol dir i d’esperar que el que diu pugui interessar més o menys a algú.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  10. Joan,
    Més aviat se’m fa difícil metamorfosejar-me en l’Scarlett. No pateixis que les abraonades són totalment virtuals i en conseqüència desproveïdes de tota mena de pilositat ;-)
    Gràcies pel teu comentari.

    ResponElimina
  11. Tu fot-li candela que nosaltres ja les entomarem!

    No sóc partidari de que un blog tingui una línia editorial. El meu, no crec pas que la tingui...

    ResponElimina
  12. ja em perdonaràs, però se m'havia passat aquest post teu, jo sempre badant.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog