dimecres, 2 de febrer del 2011

La rara deriva d’un batalló de la Seu d’Urgell el 1936.



Era el matí del 19 de juliol del 1936. A la Seu d’Urgell tothom parava l’orella a la radio, que donava confuses noves de la situació de Barcelona i de la resta del país: la majoria de les casernes de tota Espanya s’havien sollevat i semblava que als carrers hi havia lluita.
Les forces polítiques de la capital de l’Alt Urgell estaven reunides i a l’expectativa. Les forces militars de la ciutat eren una companyia de carrabiners, una altra de guàrdies civils i un batalló de muntanya, la caserna del qual estava al bell mig del Passeig. El tinent coronel del batalló havia reunit la tropa i havia declarat l’estat de guerra, secundant la sublevació. Les forces d’ordre públic, com els carrabiners i la guàrdia civil s’havien mantingut al marge, dintre de la confusió regnant, i disciplinadament acataren les ordres de la Conselleria de Governació de la Generalitat.
Les agrupacions polítiques republicanes locals varen veure amb preocupació el sollevament de la guarnició militar, sabent-se incapaços de fer front a una força tan considerable. Les gestes de les lluites de carrer de Barcelona i Madrid no es repetirien a la ciutat urgellenca. La manca de teixit associatiu obrer feia que els membres de la CNT i la UGT fossin escassos i la dispersió de la pagesia per masos, pedanies i petits municipis, feia difícil l’organització d’una defensa activa.
El tinent coronel ja havia sollevat la tropa i, pendent de les noticies de la radio i temorenc de l’avanç dels esdeveniments al Principat, havia menat l’aquarterament de les forces. 
Alguns elements de la Lliga i de la CEDA havien sortit al carrer a fer el fatxenda, convençuts de la seva victòria, però el menyspreu i la indiferència, junt amb l’ensulsiada del sollevament a Barcelona els tornà al cau catau de les seves llars i varen començar a tocar el dos carenes enllà, cercant el refugi d’Andorra i França. També els capellans, les monges i els seminaristes de la que era coneguda com la fàbrica de capellans de la Seu, van anar fugint, uns de ‘motu propio’ i d’altres aconsellats per la mateixa gent d’esquerra, veient que les agrupacions locals de la CNT s’anaven engrandint amb gent armada vinguda de fora, a mida que la revolució anava agafant volada i anava inflamant els ànims anticlericals populars.      
La guarnició sollevada es va quedar al mig de la Seu, aquarterada i aïllada. Anaven passant els dies i ningú els en feia ni cas: els uns per témer haver d’enfrontar-se a una força nombrosa i ben armada, i els altres temorencs de les venjances que la probable desfeta d’una acció més agressiva haurien comportat.
Qui dia passa any empeny! –deurien pensar els sollevats, als que la camisa no els deuria tocar el cos, víctimes d' una endèmica paranoia  agreujada per un ancestral aïllament endogàmic de la casta militar a Catalunya, que sempre s’ha sentit forana  i poc estimada.
Finalment el conseller de Governació i el general Aranguren, que era el cap militar de les forces lleials a Catalunya, varen decidir posar fi a la situació: Varen delegar a Enric Canturri (*) diputat al Parlament de Catalunya per Esquerra Republicana i ex alcalde de la Seu i a un capità lleial (**) que van nombrar comandant de la brigada.
Aquests es van presentar a la caserna, el capità d’uniforme i el diputat “a cuerpo gentil”, a demanar audiència al tinent coronel sollevat, que els rebé amb gran amabilitat. Li varen  lliurar les ordres de relleu del comandament, davant la tímida protesta del rebel, que al·legava haver complert ordres, davant la qual, li van prometre que si lliurava la tropa sense més problemes s’investigaria la seva responsabilitat i se li garantiria una immediata impunitat, a l’espera de les comprovacions oportunes.
Aquest va accedir i va reunir el batalló, lliurant-lo al capità lleial, davant l’estupor d’alguns membres de la oficialitat jove, que, de ben segur haurien volgut una sortida més heroica. Aquests van ser enviats a casa seva, la qual cosa van aprofitar alguns per fer-se escàpols a Andorra i passar-se al govern facciós.
El tinent coronel va presentar els telegrames i els documents, emesos pels seus superiors sollevats, que, en certa manera, l’eximien de la seva responsabilitat directa i va  sortir sense càrrecs i va estar al costat de la República fins al final.
El batalló, amb armes i bagatges, i sota els nous comandaments,  va ser enviat a Barbastre, on es va destacar a la presa de Tardienta com una de les unitats més efectives i disciplinades de les forces republicanes, formades en aquella primera  època de la guerra , gairebé  exclusivament,  per milícies amb més bona voluntat que eficiència castrense.  

(*)Enric Canturri. “Memòries (república, guerra i exili)” L’Avenç. Ajuntament de la Seu d’Urgell. Abril del 1987. 

(**) Es tracta del capità Josep Secanell.   

11 comentaris:

  1. Sembla mentida que aquestes coses hagin passat fa, relativament, tan poc temps.

    A vegades em pregunto com, la gent d'ara, hauríem encarat unes situacions tan complexes com les que es crearen en aquells anys tan convulsos i en els que vindrien després.

    Gràcies pel text, Alberich. Molt interessant. Espero que ens expliquis més història d'aquesta manera.

    ResponElimina
  2. a en alguns aspectes la guerra tenia un punt de surrealisme tiraqnt a xarlotada.

    ResponElimina
  3. La història "petita" (però no tan petita) dins la història gran.

    ResponElimina
  4. Tirantlobloc,
    Gràcies pel teu comentari.
    Aquells anys hi va haver molta gent ‘normal i corrent’ que es va veure empesa a prendre decisions de certa complexitat, sovint sense tenir els recursos intel•lectuals o materials.
    Disposo d’abundant bibliografia sobre història contemporània i alguns opuscles i notes, de ben segur fruit d’haver estat, personalment com la majoria de la gent de la meva edat, testimoni, per via dels pares i oncles, dels devastadors resultats immediats d’aquells despropòsits, que encara marquen molts dels tics de la política i la gestió pública d’avui
    en dia.

    Clidice,
    Va durar gairebé tres anys...És per això que pot continuar, però no vull amenaçar-vos ;-)

    Francesc ,
    Ben cert. L’esperpent és un dels generes teatrals d’èxit assegurat a l’Espanya castissa. Seria per fer-nos un bon tip de riure si no hagués estat tan sagnant.

    Jordi Dorca,
    La suma d’anècdotes de la petita història ajuden a formar el mosaic de la ‘gran’. Tu que ets filòleg i vas a la recerca dels mots perduts per masies i contrades oblidades, saps el valor dels petits detalls i de la memòria popular.
    Algun dia ho hem de parlar tot això.

    ResponElimina
  5. Aquestes històries aporten, a més, aquella sensació que no hi ha "història gran" sense personatges corrents que simplement s'hi van trobar al mig.

    Bona llum.

    ResponElimina
  6. Un militar debe obedecer ordenes, en el ejercito la cosa va así, para bien o para mal.
    Hay una excepción, logicamente, es cuando las ordenes recibidas no se corresponden con razonamientos o con la legitimidad correspondiente. Asi fue el caso que narras en esta entrada.
    Desde muy pequeño y por culpa de mi padre que compro una enciclopedia de la II Guerra Mundial y que yo todos los domingos esperaba como "agua en Mayo", he leido algo de conflictos, nacionales o no, que al final da igual, pues los que mueren son personas que no quieren morir.
    La guerra transforma a vendedores de camiones en asesinos, a artesanos en chivatos, a empresarios en contrabandistas y al final todo se transforma en un negocio. Pues la guerra actual, no la ganan los intereses buenos o malos, la gana el contendiente con más recursos económicos.
    Las personas sacan lo mejor y lo peor; más tarde, casi nadie que realmente la sufrió quiere recordarla; pues recuerdan en lo que se convirtieron.
    En la zona nacional, ponen a Burgos y es verdad, pero tampoco Burgos se unio, sino que en Burgos fue donde primero se asesino a la gente que iba contra el alzamiento y donde la guerra en sus primeros pasos fue más cruel. Eso fue al principio, luego todo se tapo y como fue lo primero, tambien fue lo primero que se tapo. Desde donde estoy escribiendo en treinta KMS a la redonda hay muchas fosas comunes, que nadie recuerda. Pues siempre se sostuvo que en Burgos no hubo esto y si lo hubo, vaya si lo hubo.
    Un saludo e interesante entrada.

    ResponElimina
  7. Joan,
    Una de les excepcionalitats d'aquest fet és que és com una petita mostra d'actitud civilitzada dintre del gran desori. Un batalló aïllat i sense esperança, que no haurien tingut manies en complir ordres de repressió, tal com van fer on no van fallar, es passa amb armes i bagatges, i fins i tot el seu comandament, fent un posterior servei a la República, mercès al diàleg franc i obert.
    Una actitud repressiva amb sang i fetge pel mig, potser nomes hauria portat això: sang i fetge.
    Salut.

    ResponElimina
  8. Temujin,
    Los ejércitos se mueven de forma rigurosamente jerarquizada, cierto, a pesar de que en la sublevación del 1936, las órdenes de Mola, Franco y Cabanellas las obedecían los oficiales jóvenes, fusilando a sus superiores si estos las consideraban contrarias a la Constitución Republicana y al juramento que habían prestado.
    La historia de marras es un pequeño ejemplo de actitud civilizada dentro del caos. Situaciones de aislamiento parecidas no se resolvieron tan amablemente como la del batallón de la Seu d’Urgell, como sucedió con los encerrados en el Alcázar en Toledo, los de Santa María de la Cabeza, el cuartel de la Montaña y muchos más, que convirtieron su fracaso en un baño de sangre, propia y ajena.
    No dudo lo que dices de Burgos. Se habla de la España de Franco como la España de Burgos, pero es sabido que donde triunfó el “movimiento” fue sobre un baño de sangre y de represión. La misma Historia se ha hecho reflejo de las órdenes en este sentido impartidas por el mismo general Mola.
    En realidad en todas las guerras civiles del siglo XIX y XX ( absolutistas contra liberales, carlistas, y la del 1936-1939) hubo más muertes en las retaguardias por fusilamiento y represión que en los propios campos de batalla y de ellas se derivan muchos de los odios seculares ( que no lo son tanto) entre españoles.
    Por cierto: El capitán republicano que se hizo cargo del batallón sublevado era ni más ni menos que sobrino del mismísimo general Sanjurjo…
    Saludos.

    ResponElimina
  9. Alberich,
    M'ha impressionat la manera com has copsat la meva manera de veure les coses. Te'n felicito.

    ResponElimina
  10. Alberich,
    Em sembla molt bona la teva manera d'enfocar aquests fets. Estic fent un treball de recerca sobre la Guerra Civil a la Seu, i potser podries dir-me d'on has tret tota la informació.

    Moltes gràcies

    ResponElimina

Cercar en aquest blog