dimarts, 30 de març del 2010

En el seu lloc, què hauríem fet nosaltres ?

 
“Vaig preguntar a un d’aquests homes on anaven així. I em va respondre que no en sabia res, ni ell ni els altres; però que, evidentment, anaven a algun lloc, puix caminaven impulsats per una invencible fretura de fer via”.
Charles Baudelaire (“Petits poemes en prosa”)

He recordat aquesta prosa poètica a propòsit d’un excel·lent post que en Lluís Bosch ha publicat al blog Riell Bulevard i que no em resisteixo a recomanar.
Sovint els homes ens veiem impel·lits a actuar de certa manera, ateses les circumstàncies. Quins atzars ens porten als estats d’esdevenir, herois, assassins, abnegats sacrificats per una idea o un país? També ens podríem preguntar què hauríem fet nosaltres si ens haguéssim trobat en situacions més radicals que les que ens ha tocat viure –al fi i al cap, la majoria dels que varem néixer passada la guerra i els anys durs de la postguerra, hem gaudit d’un cert estat de comoditat- i no ens ha tocat haver de prendre decisions, com l’haver de prémer un gatell davant d’un altre. Tot això sense prejudici que el dia a dia, individualment  ens ha posat a prova, en alguns casos de manera terrible, però aquells desgavells col·lectius que mobilitzen tota una societat, que malmeten generacions senceres, fa molts anys que no es produeixen a casa nostra. És per això que certes mogudes ciutadanes per un arbre més o menys, o per si una narcosala més o menys propera a casa nostra, de vegades fan riure, i els fantasmes de tots els que van deixar la pell en conteses més sonades, deuen fotre’s un bon fart de riure, des de les cunetes, paredons o camps on van caure.

dissabte, 27 de març del 2010

Problemes logístics al "Titànic"


Soc en Archibald James Armstrong, modest empleat de la White Star Line com a càrrec mig en qualitat d’encarregat de coses de la logística i d’assumptes varis.
A hores d’ara, malauradament, ja coneixereu la noticia: el “Titànic” es va enfonsar la nit del 14 al 15 d’abril i allà hi va morir molta gent.
Doncs jo hi era i arrossego un refredat de mil parells de nassos, amb la remullada en aigües gèlides que vaig patir tot just fa un parell de dies; i encara puc donar gràcies a l’Altíssim –que en darrera instància n’és la màxima autoritat responsable dels desastres, gràcies a Déu- d’haver-ho pogut explicar i no haver-la palmada, com el pobre Capità  el senyor Edward John Smith i la majoria dels seus oficials i els meus companys de feina, sense comptar els milers de desgraciats que es van enfonsar amb el vaixell o que  flotaven erts, negats i congelats, entre els bots salvavides i els icebergs, damunt les aigües gèlides d’ aquella nefasta  nit.
El meu era un càrrec ben remunerat que implicava una excel·lent reputació social i una certa responsabilitat dintre del pla director de la Companyia; tenia obligacions  importants  en la línia d’execució de projectes i els plans estratègics de la mateixa. Per dur els vaixells a bon port es necessita una direcció executiva que tingui cura de cobrir totes les necessitats dels passatgers i els tripulants i aquests, en la seva estricta jerarquia, és la que de manera efectiva ha de fer anar el buc. La composen el capità i tota la oficialitat, contramestres, caps de màquines, mariners; tots depenen d’una bona organització i una adequada  gestió dels recursos logístics, per les quals coses cal tenir molta cura per tal de què tot estigui en perfecte ordre i no falli res: des del combustible als recanvis de la maquinària, passant per les vitualles, la uniformitat, el pagament de les nòmines, la neteja, el bon ordre...Tot. El compliment, amb mà de ferro, d’aquests objectius estratègics era, doncs la meva feina dalt del vaixell.  
Potser el motiu d’aquestes línies és la necessitat d’explicar-me a mi mateix el que ha passat, doncs encara estic perplex i carregat de sentiment de culpa.
Navegàvem amb mar calmada i a uns 22 nusos, una velocitat considerable per una nau de la nostra envergadura. El President de la White Star Line, el senyor Bruce Ismay, atiava el Capità, senyor Edward John Smith a no baixar la velocitat - malgrat que els de la radio havien fer pujar al pont alguna notificació de perill de icebergs- doncs l’home volia fer el trajecte transatlàntic batent alguns rècords i trobava que aquesta mena de protocols burocràtics de seguretat entorpien els objectius d’excel·lència que prevalien per damunt de consideracions que trobava pusil·lànimes i mancades d’imaginació.
El Capità semblava voler protestar, però callava tímidament, imposat pel superior criteri jeràrquic del President.
Jo tenia un greu problema: la “Wallace Hartley Band”, que era la orquestrina que tocava al menjador de primera classe, no s’acabaven de posar d’acord: els violoncel·listes i els violinistes solen gastar certes rivalitats entre ells, però aquesta vegada semblaven vertaderament indignats amb la capacitat artística d’un dels components, anomenat Fred Clarke. Jock Hume li exigia al Director (en Hartley) que prengués mesures per resoldre el problema, doncs el tal Clarke, sovint desafinava. En Wallace Hartley, es treia les mosques de sobre passant-me el problema a mi, i dient que potser li sobrava un violí i podrien posar un altre violoncel – a mi que collons m’explicaven de músiques i gaites, pensava- Vaig pujar  per parlar-ne  amb el senyor Ismay, i vaig entrar al pont, entrebancant-me amb en Pitman, el tercer oficial, que anava a complir la ordre del capità de posar mes vigies, atès el perill d’ icebergs, ja que no se liu permetia afluixar`la velocitat.   La nit era estrellada i clara i la mar, en calma, negra com la gola d’un llop. No vaig poder evitar un calfred davant del President Ismay i no em vaig atrevir a importunar-lo. Va ser ell que em va dir amb un to imperatiu que feia posar els pels de punta: -“Archibald, arregleu d’una punyetera vegada el problema de l’orquestra, doncs cada vegada desafinen més, o m’ hauré de buscar un altre encarregat de logística”-  “Si senyor”- vaig respondre, meravellat de que tan insigne personatge es recordés de com me deia.
Era prop de la mitja nit, quan es va sentir un cruixit i va començar a córrer la veu de que havíem topat contra un iceberg...”Res, cosa de poca importància” –vaig sentir que deia un jove oficial a un grup de dames enriolades. Jo em trencava el magí, pensant de on trauria al mig de l’Atlàntic un violoncel·lista i el seu instrument, suposant que si acomiadava a en Clarke aquest no volgués lliurar el seu –ja se sap que aquesta gent solen ser molt curosa amb les seves eines de treball- Vaig repassar les llistes del rol i els expedients professionals, mentre la gent s’arremolinava al voltant dels bots salvavides. Vaig parlar amb en Hartley del tema, i, per sorpresa meva,  em va respondre malament, per la qual cosa li vaig manar que si la seva feina era tocar, es limités a fer-ho. Tenia la pell molt fina el tal Hartley –que Déu l’hagi ben perdonat, doncs ja és mort- doncs va respondre manant a l’orquestra que es posés a tocar sense parar. Jo, arronsant-me les espatlles davant de la falta d’esperit empresarial i la manca de col·laboració per resoldre els problemes comuns d’aquella patuleia de músics, vaig anar pont amunt, a veure si trobava el senyor Ismay i podia donar-li alguna explicació. Nomes hi havia el capità Smith, i al veure’l tan atrafegat, no vaig gosar importunar-lo. A coberta vaig veure el senyor Ismay pujant a un bot. Hi havia bufetades per embarcar-hi, i fins i tot algú esgrimia una pistola,  però el meu deure era informar al president dels atzars de la meva comesa professional, per la qual cosa, a cops de colze, em vaig trobar seient al seu costat. Ja suràvem a la negra mar i jo li explicava la dificultat per trobar un violoncel·lista al mig de l’Atlàntic. Ell estava enfurismat, i no m’escoltava. Amb un to irat i quasi histèric, que em va ofendre moltíssim, em va preguntar què collons hi feia jo allà al seu costat. Vaig girar la cara, compungit, just per veure el “Titànic” enfonsant-se lentament, mentre la orquestra a coberta tocava “Nearer my God to thee”. Les notes fluïen amb la seva melangiosa cadència, amb alguna lleu desafinada. Era el carallot d’en Clarke, que no estava a l’altura artística dels seus companys i donava la nota, la qual cosa no havia pogut solucionar, fet que em perseguiria tota la vida com una taca en el meu historial professional.


              

dijous, 25 de març del 2010

Un goril·la emboirat.


Al racó més perdut de la selva de Ruanda som un grup de goril•les de muntanya. Ens passem el dia gratant-nos els uns als altres, matant puces, menjant brots tendres i tirant-nos pets –ja se sap que les verdures son molt saludables, però flatulentes- També tenim cura de les femelles i dels menuts, que encara no tenen por a la pantera, ni saben distingir la branca inofensiva de la serp verinosa. No som ni feliços ni infeliços –en realitat nosaltres no ens plantegem aquesta mena de coses conceptuals de l’esperit- Mengem, dormim, follem i criem petits primats, seguint els cànons atàvics que el instint ens imposa i acceptem les coses tal com venen; si plou, gaudim mullant-nos i refrescant-nos, i si fa vent, sentim que ens acarona el rostre: tot ens és prou plaent a mare natura. Quan estem sadollats de brots tendres i hem copulat fins que el cos ens diu prou, ens ajacem satisfets i ens posem a clapar una bona migdiada, a recer dels perills, dalt dels nius que ens fem damunt dels arbres.
De vegades ens barallem per una femella, doncs els marrecs que ja els comença a picar l’entrecuix volen fer com nosaltres, els del llom platejat, i tot i que sovint ens fem el distret i, furtivament, es desfoguen amb alguna mona en zel, si es fa ben evident la cosa, els aviem a clatellades, i, amb un histrionisme que tenim ben calculat, els ensenyem els ullals i ens colpegem el pit, bramant com posseïts, en amenaçadora actitud: no falla mai; és normal que s’acolloneixin i deixin en pau les goril•les jovenetes, que són del nostre us exclusiu –qüestió d’edat i de galons, com diria un vell sergent de granaders- faltaria més.
Darrerament ens pujava a veure una femella molt rara: era blanca com la llet i lletja com un pecat (aquesta, com la d’abans del sergent, és una frase manllevada, doncs nosaltres no tenim exèrcit, ni pequem, doncs no creiem en déus) Diem que era lletja, perquè no era gens peluda i feia una forta pudor de flors podrides. Ens tractava com si fóssim enzes primitius i com si fos ella qui tingués el monopoli de la veritat absoluta (ens semblava que era una mica ingènua). Sovint anava acompanyada d’un mascle tant lleig com ella, tot i que aquest, deien elles, era una mica més atractiu, doncs era bastant més pelut. Portava una mena de branca negra, amb un ull al mig, que en deia càmera de fotos. Entre ells dos es comunicaven en una parla estranya, emesa amb la gola i gairebé exempta de gesticulació, que encara no sabem com podien entendre’s. Ell a ella semblava ser que li deia Dian Fossey.
Tot i que no era gaire guapa, ens hi acostàvem i hi coquetejàvem (déu ens en guard –ja podeu veure que seguim amb les alienes influències monoteistes- d’haver anat més lluny en les efusions eròtiques, doncs era més que lletgíssima) Ens gratava el clatell i la fèiem contenta imitant els seus gestos, tal vegada una mica primitius. El seu mascle no parava d’apuntar-nos amb la càmera de l’ull gros.
Ja fa dies que no pugen, i la trobem a faltar molt, doncs intuïm que ja la teníem gairebé ensenyada i aviat podria ser com una més de les nostres femelles.
Darrerament sentim un brogit a la selva, i sovint, de lluny, fitem uns tipus també pelats, però de pell més fosca, armats amb uns bastons que treuen foc i peten com el tro. Diuen alguns que ens volen exterminar, però jo crec que exageren, doncs la Dian Fossey ens havia donat prou mostres de que aquesta gent pelada és prou pacífica i de bona fe i no com aquests cabrons de mascles joves que nomes pensen en follar amb les femelles exclusives dels mascles de llom platejat, com jo.


diumenge, 21 de març del 2010

Una història que hauria d’haver escrit en Edgar Allan Poe.




És el tercer dia de l’ofensiva de Terol el 17 de desembre de 1937.
L’Albert Tarrés, soldat republicà, immers dintre del gran magma de l’Exèrcit Republicà i de la 25ª divisió, es troba reptant entre rases, per anar a atacar el cementiri vell de Terol al nord de la ciutat. Va amb el cor encongit, espantat i amb aquell nus a l’estómac que propicia la irracional por visceral. Sent el xiular de les bales i, ajagut a terra, veu apropar-se les ràfegues de les metralladores, que van llaurant la terra gelada. Fa molt fred i els terrossos de terra són tan perillosos com les pedres i la metralla; ja ha caigut molta gent i espera, quasi amb fatalitat que arribi el projectil que el destí li deu haver  assignat.
L’Albert ja no és un passerell, doncs el van batejar de foc a Belchite i als atacs al Monte Sillero, quan l’ofensiva per recuperar Saragossa, però no s’acaba d’acostumar al terrabastall dels combats i a la por a mal morir... És camiller de companyia i la llitera la comparteix  amb  el seu company Llobet; la seva tasca es doblement perillosa, doncs els cal anar-se posant al descobert cada vegada que són requerits a auxiliar un ferit o veuen algú caure gemegant de dolor. Van saltant de clot en clot i de rasa en rasa, collint gent  nafrada i baixant-la als post de socors.
Els del grup que marxa al davant són caçats per una  ràfega de metralladora i en cauen dos o tres. S’apressen a socórrer-los i és quan l’Albert sent un fort cop a la cara.
Ha vist caure molta gent i quan són mortalment ferits, sap que baden els seus ulls sorpresos per la fatalitat. Sent que els seus, quasi surten de les òrbites: “Sóc mort !”-és el seu únic pensament abans de caure a terra
Una bala explosiva- d’aquelles que en diuen dum-dum- i que els soldats es preparen llimant la punta del metall per tal de que el plom de l’ànima del projectil s’expandeixi i faci més carnatge, li ha entrat pel pòmul, llevant-li mitja cara i allotjant-se als pulmons en mil bocins.
L’Albert nota el terra fred i humit i cau en una mena de resignada soporífera sensació; no sent cap dolor i nota com el seu cos es fa fonedís en una mena de torpor.  Se sent lleuger  i es pregunta com és la mort.
Algú l’arrossega; al mig del soroll del combat predomina la veu del Llobet, el seu amic, que demana que  hom l’ajudi a transportar-lo amb la llitera. Algú s’apresta a fer-ho –tenir una excusa per deixar, ni que sigui per poca estona, aquell infern, no sol ser desaprofitat- El carreguen a la llitera. L’Albert va perdent el coneixement i recuperant-lo, per la qual cosa la realitat se li apareix i va desapareixent, com una sèrie de seqüències cinematogràfiques deslligades i confuses.
Torna a anar per terra. Una nova ràfega de trets ha matat el voluntari que el baixa i a ell un projectil li ha travessat el braç, en una nova ferida, de la qual cosa ni se’n ha adonat. En Llobet, cada vegada més espantat, segueix viu i malda per portar el seu company a recer. Troba un altre voluntari i arriba al post de socors, a recer del foc i on un grup de metges i sanitaris fan el que poden per reparar part del mal que un centenar de metres més enllà es produeix irracionalment, en una mena de cercle pervers com una cinta de Moebius.
L’Albert, en estat de shock hipovolèmic es posat al costat d’una filera de gent que gemega i reclama ajut. Un sanitari li posa un cartró lligat amb un cordill on hi apunta les dades  i un metge mana que el porti a fora, on hi ha una llarga filera de morts, una corrua lde carn retuda, on encara hi ha cors que bateguen i òrgans que palpiten. En Llobet, que no se’n sap avenir de la pèrdua del seu company, ajuda a traginar-lo i protesta quan l’aboquen de la llitera al terra com una andròmina avariada. L’Albert sent la batzegada i, amb unes irrefrenables ganes de descansar i dormir, resta immòbil. En Llobet és queda seu costat, vetllant-lo, plorant i sentint que el món s’ensorra al seu voltant.  
Aquell sergent que va recollint emboscats i ressagats s’abraona a en Llobet, amenaçant-lo amb la seva arma. Aquest li diu que tot just acaba de baixar el seu company de llitera per procurar que sigui atès adequadament. El sergent dona una llambregada a l’Albert i li diu, de males maneres: -“Pero no te das cuenta de que éste ya esta muerto ? Anda ya y únete a tu unidad!"
L’Albert, com en somnis, sent les paraules del sergent. Mentre nomes intuïa la presència i els sanglots del seu company, no se’n adonava del que li passava, però ara se li fa evident la realitat: el donen per mort i no es pot bellugar. No sap si encara viu, però es rebel·la, però no pot parlar ni fer palesa la seva protesta: el seu cos no li respon.  Sap que tot seguit segueix la fosa comú, la terra al damunt, l’ofec irremissible  i la res absoluta: la mort amb tota la seva negra faç.  
No se’n adonen que encara és viu i no vol morir encara. Es desespera, sense poder moure ni un muscle; sent pànic. Nomes té vint anys i ja l’han acomiadat del món i la existència; no pot ser veritat, a ell no li pot estar passant tot això.  Concentra  la poca energia de la que disposa per fer evident la seva protesta; el cos no li respon, ni la veu, ni res. Ja no existeix.  Ja és mort. Com ho pot fer per fer-se evident ? Voldria cridar, aixecar-se, tornar a caminar, sacsejar en Llobet i el sergent perquè se’n adonessin...És l'horror en estat pur!
Sent la veu del Llobet: -“Esta vivo. Se mueve!”... El tornen a moure: el sergent i el seu company l’arrosseguen a la tenda del post de socors. Algú se’n fa càrrec i l’estabilitzen, fent-li una transfusió de sang. Cau en una sopor absoluta, està en coma.  
Es desperta quinze dies més tard a un hospital de sang d’Alfambra, on està rodejat de gent tant fotuda com ell. Els evacuen i a ell el porten a València, on acaba la guerra hospitalitzat. Més tard els feixistes el treuen de l’hospital de mala manera i el porten a un camp de concentració...Però aquesta ja és una altra història. 
M’agradaria que aquest relat l’hagués pogut escriure en Edgar Allan Poe, amb la seva traça per detallar l’horror que hauria patit el soldat Albert Tarrés quan havia estat a punt de ser enterrat en vida.    



dissabte, 20 de març del 2010

Ja és primavera a "El Corte Inglés" (Haikus potser una mica cursis, tal com toca)

Calor tímida.
Anhel d’abraçar algú.
Floreix l’ametller.

Bonior a l’aire.
Cantarelles llunyanes.
Dolce far niente.

Pastures ermes.
Els ramats es revolten.
Verdegen els camps ?

Mirada anhelant.
S’ha dit tot el que cal dir?
Sobren els gestos.

Sanglots de desig.
No hi calen les paraules.
Cossos es busquen.

És primavera.
La neu es fon pels camps secs.
Aloses canten.

dimecres, 17 de març del 2010

"El quilili"






-“Quilili, Quilili”...-cridava la quitxalla i zaaas, una pedra estavellant-se al pany de paret de la cantonada els feia córrer a tots carrer avall.  Un reguitzell de renecs, dits amb veu rogallosa, acompanyats d’una gesticulació amenaçant es perdia per l’horitzó gris de les cases de Sabadell, la ciutat tèxtil, el urbanisme de la qual semblava el d’un campament fabril, al dir del historiador local Andreu Castells: fàbriques, vapors i tallers, rodejats d’unes cases de planta baixa, estretes i uniformes, que hom en deia “cases angleses” i on hi malvivia la munió de treballadors que la ciutat engolia com en una fornal. A l’extraradi, els nouvinguts del sud ho tenien pitjor, habilitant coves a Sant Oleguer o construint una mena de barraques que anava configurant, sense ordre ni concert, el urbanisme de les noves barriades de Ca’n Oriach, Ca’n Puigjaner, Torre Romeu...La quitxalla es feia fonedissa al recer de les escoles i “El quilili”, mastegant la seva ràbia i les seves males puces ben alimentades per un abundant i pèssim alcohol i un mal vi quotidià, es caragolava a la vora de l’apoplexia, renegant i deixant anar la seva bilis, mentre la ferralla que duia al pit sonava com un macabre esquellot.      
Érem a finals dels anys cinquanta. “El quilili” era un subjecte petit i corbat, amb aspecte de liró, de mirada fugissera i posat esquerp, d’uns quaranta anys, tot i que semblava més vell.  Els nanos que anaven a l’escola, el veien fent tentines a totes hores per l’abús de l’aiguardent, i lluint un munt de medalles –potser no totes guanyades per ell- a la pitrera del vestit usat i tacat que gastava. Solia passar les hores mortes a una taverna tenebrosa que hi havia al carrer “Dels Gitanos”, rodejat de gent vagarosa d’aspecte patibulari –almenys així els veien amb els ulls d’infant i els prejudicis inculcats per les iaies- i a les voltes de Ca’n Oliver, on hi havia la seu de la Falange i el “Hogar del Excombatiente” on freqüentava la flor i nata del sindicalisme vertical i els quadres locals del règim, que l’invitaven a l’enèsima copa.
“El quilili” portava una aura d’alcohol i vinassa i una altra de llegendes sobre la seva persona. Hom deia que havia arribat a la ciutat amb les forces d’ocupació franquistes, al costat del batlle Marcet. Aquest, possiblement per algun deute per causa de la guerra, li estava més que agraït i li tenia obertes les portes de casa seva i sembla ser que també era qui  li lliurava els diners que el perdulari es bevia a les tavernes locals. També hom deia que “El Quilili” havia embogit al front de combat i que l’alcoholisme era el darrer refugi del poc senderi que li quedava. En realitat “El quilili” era com una mena de caricatura del poder establert; la cara més grotesca i estrafolària del règim.
Un dels molts esports i jocs que practicava la quitxalla era fer-lo emprenyar, i treure’l de polleguera fent-li saltar les males puces:
-“Quilili, Quilili”- cridaven, tot fent-li befa.
I aquest s’emprenyava de debò, i els empaitava, llençant pedres, i amenaçant-los amb un bastó que duia.
-”Quilili, Quilili” –i corredissa per escapolir-se de les ires del begut, del carrer “dels Gitanos” a la Placeta
“del Gas”, cap al carrer “del Sol”, on hi havia l’escola. Suats i excitats per la carrera, la canalla es refugiava a la relativa tranquil·litat de les aules on es memoritzava la llista dels reis gots i les taules de multiplicar, una vegada cantat el “Cara al Sol”.
El mes de maig hom organitzava el mes de Maria, muntant a totes les aules uns altars molt kitchs, a base de paper de seda de colors i versions de les immaculades d’en Murillo, ja fossin en versió de guix policromat, com en reproduccions emmarcades. Els alumnes eren invitats a col·laborar aportant flors, per la qual cosa els més pilotes s’afanyaven a dur rams de roses collides de l’eixida de casa, el perfum de les quals, barrejat amb la ferum d’humanitat, feia que l’ambient de les classes fos embafador i quasi irrespirable.
Era la primera hora de la tarda, i mestre i alumnes s’aprestaven a començar una soporífera i tediosa sessió, previ resar una Avemaria per allò del mes de ídem. Anaven arribant els més ressagats, mentre el mestre repassava papers i de tant en tant mirava per damunt les ulleres, remugant una monòtona crida a l’ordre que ningú atenia.
De cop i volta sonà un fort terrabastall: un grup d’uns tres o quatre entraren a l’aula com  esperitats, i al llindar de la porta, la inconfusible silueta de “El quilili” amb el seu roc a la mà, irat i amb els seus ulls vidriosos badats com a plats. Davant de la classe plena va titubejar, però deixant anar un sonor renec llençà la pedra cap al petit grup que s’apressava a amagar-se sota els pupitres. El projectil va ultrapassar tots els caps de l’alumnat i anà a petar al piadós altar dedicat a la Verge, fent una gran trencadissa al despenjar-se el quadro amb la imatge i abocar totes les flors per terra.
Ves per on els fills dels presumptes cremadors d’esglésies, van poder ser testimonis de que un feixista liró i embriac, malgrat que amb els atenuants de provocació i preterintencionalitat  es carregava un piadós altar dedicat a la Verge Maria.   
     


 

dissabte, 13 de març del 2010

El noi que volia ser Betty Page


En Marcel era un xicot alt i prim, fill de bona família – uns botiguers de prestigi de l’Eixample de Barcelona- pàl•lid, tímid, lleugerament encorbat pel pes de viure i la por dels molts sentiments de culpa que li havien encolomat pares, societat i acadèmia, repassava per enèsima vegada aquella revista americana greixosa i gastada que furtivament havia comprat a un preu abusiu al bandarra d’en Fidel, un company de classe que semblava mesell a les influències de la formació nacional catòlica que ambdós rebien d’aquell col•legi major dels anys 50 regentat per jesuïtes.
En Marcel es torbava repassant-la d’amagat a la seva cambra i acabava sucumbint a la temptació de masturbar-se compulsivament davant d’aquella beutat morena, de llargues cames i cos estilitzat que semblava mirar-lo amb un esguard net i suggerent de noia sense prejudicis i consciència tranqui-la. La revista era dedicada al bondage i la pin-up americana, que es deia Betty Page, en una seqüència fotogràfica feia veure que atonyinava a una companya , en unes composicions eròtiques que avui dia fan riure, però que aleshores alteraven la fràgil i malaltissa sensibilitat de l’estudiant i la de la majoria dels nois de l’època, sotmesos a dejunis forçats i a abstinències piadoses.
En Marcel s’arribà a obsessionar amb la Betty Page, que cercava per totes les rebotigues de les llibreries del món obscur de la pornografia de l’època, on es venia el “Paris Hollywwood” i els primers números del “Play Boy” i la trobà, sempre mig nua, posant entre panteres i dones lligades de mans i peus. Aquell rostre seré, de agraïda fotogènia semblava invitar-lo a les més suggerents fantasies eròtiques.
Freqüentava bordells i bars del Raval on s’hi emborratxaven unes meuques tronades i repintades, esporuguides pel proxeneta de torn i la bòfia que les extorsionava. No n’hi havia cap que s’assemblés a la fresca i bonica Betty Page i en Marcel es limitava a passejar entre la multitud de parroquians –gent sortida de la foscor de les fàbriques i de la mediocritat de les aules universitàries- que anaven a desfogar la seva libido o a fer el badoc.
També –gairebé sempre a contracor- assistia a reunions i a festes on li presentaven noies adelerades per trobar un marit de casa bona que les tingués com una reina, però cap d’elles s’assemblava a la Betty Page, i ell defugia sistemàticament aquelles reunions insulses i protocol•làries i no sabia que dir quan li presentaven alguna melindrosa i sofisticada mitja virtut, d’aquelles que guardaven el seu himen per l’altar de gineceu i que enrogien púdicament abaixant la mirada quan algú els dirigia la paraula.
Hi ha nois que es passen la vida buscant una parella que s’assembli a la seva mare, però en Marcel havia concretat molt més els desitjos de la seva sexualitat desorientada: el seu nord era la sensual Betty Page amb les seves llargues cames i el seu cos suggerent. Cap dona li semblava més  cobejable, ni més atractiva que aquella bella morena de Tennessee.
Van passar uns anys –no gaires- els suficients com per que la vida li marqués alguns solcs al rostre i la seva vitalitat s’anés marcint al mateix temps que la seva sexualitat desorientada.
La Betty Page va deixar d’aparèixer a les revistes clandestines que li costaven un ronyó –no sabia que la americana havia tingut seriosos problemes amb el integrisme purità del seu país- i aquelles noies voluptuoses del “Play Boy” i del “Penthouse” no li deien res, ni l’excitaven gens ni mica.
Finalment una nit, solitari com sempre, apurant un conyac de garrafa en un tuguri del carrer de les Tàpies, mentre Madame Arthur capitanejava una troupe de travestits, veié la llum i se li manifestà la seva vertadera vocació: Ell volia ser la Betty Page!
Durant molts anys se’l va veure pels carrers del Raval, amb uns talons de mig pam i un ajustat vestit de color vermell, lluint una evident perruca de color negre i un maquillatge bastant estrident. Després va desaparèixer del món de la nit i la mitja virtut, sense que se n’hagi cantat mai més ni gall ni gallina.

dilluns, 1 de març del 2010

Die Brücke



Die Brücke és un magnífic film de l’any 1959 de Bernhard Wicki , basat en una novel·la homònima de Manfred Gregor, pretesament autobiogràfica.
La trama relata els atzars d’un grup d’estudiants de setze anys que són mobilitzats a les acaballes de la guerra, l’any 1945, i es troben sols i sense instrucció militar defensant un pont –el del seu plàcid poble- quan s’hi apropen les forces americanes. La pel·lícula és antològica del gènere bèl·lic –un clàssic- i es mou en la línia pacifista del “Res de nou a l’Oest” d’Erich Maria Remarque, amb una forta càrrega de patetisme, que posa en evidència la irracionalitat de les guerres i la violència sortida d’una embafada d’idealisme, que sol ser el motor del que s’alimenten les baixes passions de la política que com va dir Von Clausewitz: “la guerra n’és la seva continuació per altres mitjans”
En la pel·lícula hi ha una escena en la que el mestre dels nois mobilitzats va a trobar el comandant del batalló al que han estat assignats, demanant-li que tingui en compte la seva curta edat i els eximeixi d’entrar en combat. Aquest que és mestre també i ja és soldat  veterà, sosté una càlida discussió, doncs li retreu al professor, que ho és de literatura alemanya, haver inculcat als nois els antics conceptes del idealisme alemany i del romanticisme, glosant els conceptes lírics de Goethe, Shelling, Schiller, per la qual cosa estan disposats a lliurar-se a defensar i sacrificar-se per la seva pàtria i ell no és qui per frustrar tan nobles sentiments  -diu amb un cert sarcasme- al que el vell mestre li replica: “Però vostè no se’n adona de en quines mans han anat a parar aquests nobles ideals?”
El desenllaç del film és l’ensulsiada de l’entusiasme infantil davant l’horror de la guerra i la mort, que apareix inexorable i per sorpresa, sense cap mena d’aura romàntica. Un excel·lent film, segons el meu parer...
Aquesta conversa dels dos mestres alemanys ens podria portar molt lluny i encetar llargues discussions sobre idealismes i la seva transcendència en els sentiments, fantasies i, de vegades, deliris nacionalistes, però no vull filar tant prim; em quedo amb la frase del decebut mestre de literatura alemanya quan diu allò de: “Vostè no se’n adona de en quines mans han anat a parar aquests nobles ideals?” i no penso amb en Goethe ni en Schiller, penso amb gent més propera, nostrada; gent  que ha transvestit velles sigles històriques, desproveint-les dels seus orígens i dels antics somnis de molta gent que va fer enormes sacrificis en el passat. Aquells que han fet de la política un terreny vedat i acotat, propici a la corrupció i al nepotisme; els que s’han apropiat de les idees com si fossin seves i al servei dels seus exclusius, i no sempre clars, interessos. 

Cercar en aquest blog