dimarts, 27 d’abril del 2010

Una qüestió d'honor.


El Baró de Montfleury m’ha desafiat a batre’m en duel. No sé pas com ha pogut pensar tant malament de mi, doncs jo soc una persona més aviat tímida i apocada i mai de la vida he tingut la intenció de faltar-li al respecte a ningú. I molt menys a la seva esposa.
Senzillament la mare feia temps que m’anava dient: -“Jacques, t’has de casar que jo em faig vella (aviat en faré cinquanta) i tu amb vint-i-cinc anys ja comences a semblar un vell conco. No m’agradaria morir sense haver vist una bona colla de néts córrer amunt i avall pels passadissos d’aquesta vella casa pairal que en va deixar el calçasses del teu pare, el Baró, que en pau descansi”-
Jo, que son fill únic i he heretat el títol, no l’hi feia gaire cas i m’anava entretenint amb les feines de la finca, controlant els masovers, amb l’ajut inestimable de l’administrador. Les tardes berenava amb la mare i mossèn Humbert i en acabar fèiem una partida del set i mig.
Casar-me no era una de les meves prioritats, doncs amb la qüestió de les dones no he estat mai un llançat. Tinc amics que es passen el dia empaitant minyones i masoveres i fent el fatxenda presumint de les seves conquestes, però a mi sempre m’han cohibit una mica, i més aviat sentia que se’n reien de mi, o em tenien per molt poca cosa. En quan a les temptacions de la carn, feia cas dels consells de mossèn Humbert i quan tenia mals pensaments em mortificava i feia ablucions d’aigua gelada, i exercicis violents, malgrat que no sempre aconseguia aplacar definitivament els meus neguits.
La mare, amb la seva insistència, va maquinar una estratègia per tal que em casés amb la senyoreta de Vol-au-vent, germana de l’esposa del Baró de Montfleury i, en conseqüència, la seva cunyada. Va parlar amb clergues, aristòcrates i canonges, i entre tots van aconseguir que fos convidat a la festa de la celebració de la tornada del Baró de no sé pas quina guerra contra no sé quina nació europea. El cas és que van preparar un bonic pom de roses, i mossèn Humbert, amb la seva prosa més lírica va escriure un bitllet amb apassionades frases que demostrarien el meu amor a la –dit així entre nosaltres- no gaire afavorida madame de Vol-au-vent. Com us podeu imaginar, la situació d’entrar en una festa, on gairebé no coneixia ningú, armat amb un pom de roses i el bitllet on el rector expressava els seus deliris amorosos en nom meu, no m’era gaire plaent, i jo estava una miqueta nerviós.
Vaig ser anunciat pel majordom i vaig fer una entrada una mica galdosa, tot entrebancant-me amb una catifa persa que hi havia al saló. Roig com un tomàquet, malgrat la indiferència i l’escassa atenció que havia generat la meva presència, vaig veure les dames d’esquena, i nerviós pel compromís, vaig disposar-me a executar l’encàrrec de lliurar la meva declaració amorosa a madame de Vol-au-vent i, obrint-me pas, vaig lliurar el pom a la dama dels somnis de la meva mare, amb tan mala fortuna que em vaig equivocar i el vaig donar a la seva germana, l’esposa del Baró. Aquesta, tota enrojolada, va llegir l’ardent prosa del mossèn i va començar a fer escarafalls, adornats amb gestos tan histriònics, que semblava que d’un moment a l’altre s’aniria a desmaiar. El seu marit el Baró, veient-la tan sufocada, va fer-se càrrec de la situació, llegint el bitllet de la meva perdició; tot seguit va inflar el pit, i amb l’arrogància de la que mai he disposat, em clavà dues bufetades, que encara tinc els deu dits marcats a la cara, mentre deia que m’enviaria els seus padrins.
Aquests han convingut un duel a pistola –cosa que jo no he vist mai de la vida- i el fet es produirà demà de matinada.
Com us podeu imaginar, la camisa no em toca el cos, nomes de pensar-hi, però aquestes són les coses de la meva mare i els seus consellers eclesiàstics.
He fet un curset intensiu d’ús d’armes de foc, a càrrec d’un sergent retirat, que m’ha tingut marcant el pas pati amunt i pati avall, la qual cosa no sé si tindrà res a veure amb el duel, i he tirat un parell de trets, que m’han desarticulat el canell i -no ho digueu a ningú- no solsament no han tocat la diana, sinó que ni han tocat els termes de la baronia.
Això si: des de que ha corregut la brama de que em batré en duel amb el Baró de Montfleury, que la baronessa –que per cert es lletja i grassa- no deixa d’enviar-me notes amoroses, la seva germana, la de Vol-au-vent, també, i les minyones i les masoveres, que fins ara em menystenien, em miren amb una mena de concupiscència desconeguda per mi. La pena és que estic tant acollonit que no em calen ni ablucions d’aigua freda, ni cap mena de mortificació física per vèncer la temptació.
La meva vida ha canviat sobtadament: si demà el Baró em clava un tret al cap –cosa més que probable- aniré al sot de manera ineludible, però si la sort m’és propicia, i per aquelles coses de l’atzar el tret se’l emporta ell, ja em direu que en faig de la truja de la seva vídua, la fastigosa de la seva germana i tota la cort de donzelles i masoveres que semblen carregades de males intencions. Ai las! Quines situacions més compromeses que ens depara el destí!. 

diumenge, 25 d’abril del 2010

Experiència telepàtica.


Estem dinant en un petit local a vora de la mar. Tot i que encara som a finals d’abril, quan surt el sol ja dóna gust treure’ns roba i deixar que l’escalfor acaroni les pells nues.
Ara és una bona època –penso- mentre trec la valva d’un musclo de la seva negra closca i m’empasso un glop de cervesa, per gaudir de la Costa Brava sense els embussos i les aglomeracions de l’estiu. Estic distret barallant-me amb una gamba i amb els meus egoistes pensaments, tot sentint una confusió de sorolls, entre els batecs de l’onatge –avui pica fort per causa d’una mica  de garbí que encalitja l’atmosfera, d’habitual tan clara- i la rebequeria d’un marrec que vol fer-se evident davant la passivitats dels seus pares que passen de ell amb la pretensió de dinar tranquils ni que sigui a costa de la intranquil·litat de tota la resta de clients del petit local.  L’arròs es prou bo i la sentor de iode i algues de la mar ajuden a fer-lo més saborós. Si el marrec dels collons deixes de plorar, ja tot seria perfecte.   
La gent de Can Fanga es fa evident amb una certa xerrameca estrident que sembla arremolinar-se harmònicament amb el plor de l'ìnfant, els fums de la cuina i del tabac,cap a una campana extractora.
Tot punxant un tros de sípia entre els grans d’arròs, la veig: és una dona superba, ben formada i vista d’esquena més que suggerent; una melena negra i sedosa fins les espatlles; una esquena lleument musculada coberta amb una samarreta imperi mullada pel recent bany, orlant una cintura de ballarina; un cul rodó i turgent, subratllat per l’eslip d’un banyador estampat, conjunta els seus malucs acollidors, inici d’unes cames llargues i ben proporcionades on hi clapegen ,com minúscules perles, mostres de sorra de la platja. La dama de molt bon veure és a la barra, tot esperant alguna comanda.
Els experts en ciències parapsicològiques i els infants de les escoles afirmen que si li mires el clatell al pròxim de manera insistent, aquest es girarà impel·lit pel influx telepàtic de la mirada. Aquesta probabilitat, més que evidència, puc afirmar, amb rotunda vehemència, que si la mirada va dirigida al cul d’una senyora, aquest probable efecte telepàtic es produeix amb aclaparant certesa.   
En aquest cas la dona es gira cercant la meva mirada. Sembla reprovadora, però potser només m’ho sembla, doncs els atàvics sentiments de culpa fan que el subconscient ens vagi dient allò que és tòtem o es tabú i en els supòsits de mirar amb insistència el cul d’una senyora, tenim tots els números  de que els convencionalismes de la bona educació i les bones maneres se’ns girin en contra.
Si a aquest sentiment subjectiu hi afegiu la mirada reprovadora de la muller que, sense dir res, t’acaba fulminant, la inhibició ja resulta completa i un hom procura oblidar l’objecte- de ben segur inconscient- de la seva atenció i distreure’s amb el plor de la criatura i la crítica que a la taula s’ha encetat  en quan  lo barruts que són els pares, i que si patatim que si patatam...
La dama del cul bonic es gira furtivament, potser una mica decebuda per adonar-se que ha deixat de ser objecte d’atenció. Un nou sentiment de culpa m’envaeix, pensant en la seva possible frustració, per la qual cosa, furtivament, envio breus llambregades a l’anatomia suggerent de la bella dama, fins que finalment li lliuren l’encàrrec de begudes i entrepans que havia fet i es fa fonedissa, tot deixant una darrera mirada, el contingut de la qual soc incapaç de desxifrar sense entrar en possibles i subjectives falses modèsties, i una estela d’olor de sal i de suor neta.
Tot torna a la normalitat del nen ploraner i la xerrameca d’estrident “in crescendo” de la parròquia del local.
Jo em  submergeixo en les complexitats i els desconeixements del cervell humà, pensant que la telepatia podria ser un fet empíric: i a les proves em remeto. 



dissabte, 24 d’abril del 2010

Cangueli






Tinc calor
-no tinc valor-
M’ennuego amb un cafè
-d’aquest fet en dono fe- 
Vaig suant
-n’hi ha per tant?-
Sento al pit palpitacions
-ja són masses emocions-
Ni la premsa puc llegir
-parla sempre del d’ahir-
 Neguitejo freqüentment
-aquest fet es un turment-
Quin patir!
-la mare que ens va parir-
No sé pas si duraré!.
-el dimecres t’ho diré-
El perquè del meu neguit?
-tot seguit vaig i t’ho dic-
És quan l’Inter de Milà
-amb un “referee” a la mà-
ens voldrà tocar els collons
fent-nos fora,sense embuts,
de la Lliga de Campions.
Si perdura el meu deliri
i el meu ànim no s’embala,
aniré a posar un ciri
en memòria del Kubala.

divendres, 23 d’abril del 2010

Sant Jordi 2010 (versots per una Diada)




Sant Jordi 2010.

Llibres, roses i un genet,
amb llança, cuirassa i barret.
Un drac ferotge i banyut
-com un aràcnid pelut-
atacat per un pallús
-incapaç de matar un lluç-
que amb intencions de trapella
vol defensar una donzella.

Aquest  Sant Jordi oficial,
que veneren molt contents,
japonesos i altres gents,
no és el real, és virtual.

Jo us dedico, sense excuses,
intencions no gens difuses:

Un pom de roses vermelles,
boniques com camp d’estrelles,
que expressen amb vehemència
el sentir de ma consciència.

I aquesta és,
en resum perfecte,
-malgrat les falques posades
per poder rimar les dades -
la prova del meu afecte.

Ramon Alberich

dimecres, 21 d’abril del 2010

Tot modernitzant la policia


L’oficial de la guàrdia urbana Càstul Sánchez va arribar a aquella petita ciutat disposat a fer tots els canvis possibles  per modernitzar el cos de la policia local. Venia de comandar una unitat de la de Barcelona i havia fet uns cursos en la flamant Escola de Policia de Mollet, on s’hi entrenen els futurs Mossos d’Esquadra; havia vist moltes pel·lícules americanes, i al seu despatx penjava el títol d’un postgrau en tècniques policials impartit per la Interpol, amb assessorament especial de l’ FBI.   
L’havien nomenat Inspector en Cap de la vintena d’agents d’aquella ciutat, amb l’objectiu de modernitzar el col·lectiu. Es va trobar una colla d’homes armats amb vells revòlvers que duien a caprici, com si fossin al Far West, que feia anys que no havien fet un curs de capacitació- això els que n’havien fet algun- i sense cap formació prèvia doncs a  molts d’ells els havia posat a dit, entre els seus amics i recomanats, l’antic alcalde franquista, amb la única finalitat de fer-se una guàrdia de corps que també fes patxoca quan venien visites i que col·laboressin a incrementar els caos circulatoris quan es feia necessari ordenar el tràfic.  L’oficial Càstul Sánchez va rebre l’objectiu del flamant alcalde democràtic de convertir aquella colla de sapastres i fatxendes, en un cos especialitzat en possessió de les més noves tècniques policials. La majoria, hi van posar més voluntat que capacitat i es van esforçar en assimilar les noves tècniques; tret de dos o tres analfabets o ganduls, la majoria  es van posar a cremar celles i neurones en criminologia, dret penal, i memoritzant el codi de circulació, entre d’altres assignatures bàsiques per desenvolupar la nova tasca que els era encomanada.
La Guàrdia Urbana de la ciutat compartia prefectura amb un petit i residual destacament de la Guàrdia Civil, comandat per un sergent. Aquests, més pendents del anunciat desplegament  dels Mossos, amb la conseqüent expectativa d’un proper trasllat, que d’empaitar delinqüents, estaven exhaurint els dies de la seva estada a la localitat, en un estat de lassa passivitat que ratllava la desídia.
En Càstul Sanchez, entre d’altres mesures de professionalització, va voler introduir un canvi radical en el sistema de comunicacions: Ja n’hi havia prou amb que els guàrdies es comuniquessin entre ells per la radio com aquell que s’està prenent una cervesa al bar del cantó. No s’hi valia en dir:
-“ Pepe, aquí el Cabo López desde la Central. Me han dicho que hay unos gitanos merodeando por la tienda de comestibles de la esquina de  Calle Mayor con Avenida de la República. Date un garbeo por ahí e informa si ves algo raro. Corto.”
Segons una exhaustiva formació, la nova forma de comunicar en el supòsit esmentat havia de ser:  
“ Alfa cuatro, aquí Charlie dos en Hotel cero. Código 83 en esquina Carrer Major con Avinguda de la República. En el supuesto de situación 5, informe y pida refuerzos. Corto”. 
Una de les asignatures pendents, encara avui, és la de que aquestes comunicacions les facin en català.
A en Càstul Sánchez li va costar sang suor i llàgrimes la implementació de les noves tècniques d’actuació. Va intentar que –ateses les necessàries conveniències de col·laboració i coordinació entre les diferents policies, que el sergent de la Guàrdia Civil emprés els mateixos mitjans que la resta de policies locals. Va aconseguir que la superioritat li enviés un requeriment al veterà Guàrdia Civil per tal de que acatés les indicacions –que no ordres- de l’oficial de la Guàrdia Urbana en franca harmonia amb les noves tècniques.
Com que als guàrdies els costava utilitzar correctament el nou llenguatge xifrat, en Càstul Sanchez tenia una emissora damunt de la seva taula i constantment, carregat de paciència,  anava corregint les moltes faltes que s’anaven produint.
-“Charlie dos, debe usted decir que se trata de ir a Hotel Uno a trasladar a Romeo Tres  y no que se va al ayuntamiento a recoger al Regidor Fernández, que no aprenderàn nunca, cojones!...”
Així, de mica en mica van anar aprenent i es van anar acostumant a aquesta mena de llenguatge, que tan bonic fa a les pel·lícules americanes de lladres i serenos.
Quan ja la xaranga era una monòtona lletania nomes comprensible pels iniciats,  un matí, va sentir la veu inconfusible del sergent de la Guàrdia Civil que es dirigia a un dels seus agents.
-“Golf dos, aquí Sierra uno. Haga llegar inmediatamente a esta comandancia un 780”-
-“Ostres: un 780...Què dimonis deu ser això?”- es va preguntar l’oficial de la Guàrdia Urbana Càstul Sánchez, tot intrigat.
Pensava que aquell refotut sergent li amagava alguna cosa. Potser un 780 era la críptica denominació d’alguna detenció relacionada amb una complexa operació antiterrorista encomanada des de Madrid. Era evident que la coordinació entre els diferents cossos policials era una quimera: els Mossos no reportaven a la Policia Nacional, aquesta no ho feia a la Guàrdia Civil i tots plegats deixaven al marge als més de dos mil cossos de la Guàrdia Urbana o Policia Local que hi ha a l’Estat . Per acabar-ho d’adobar, s’afegien  un munt de guàrdies de seguretat i de policies més o menys privades, que feien la guerra pel seu compte o el de les poderoses empreses a les que servien, generalment propietat d’alts càrrecs de la mateixa policia.
No va trigar gaire a sortir de dubtes.  L’aparell va fer uns sorolls i la veu del número de la Guàrdia Civil que havia rebut la ordre es va fer evident a través de les ones:
-“Sierra uno. Sierra uno, aquí Golf dos. He encargado el 780 a Golf tres y éste me pregunta si  Sierra uno  quiere el 780 de chorizo o de jamón”...
En Càstul Sánchez va poder constatar, amb certa tristor, que havien canviat les formes, però no els continguts.

   

dilluns, 19 d’abril del 2010

El soldat Schwejk

El soldat Schwejk és un referent de la literatura universal. És d’aquells mites que sembla ser que tothom coneix - els turistes que viatgen a Praga, es solen retratar al costat de la seva estàtua o de les moltes imatges que hi proliferen per terrasses i parcs i amb una cervesa a la mà- en compren postals de la seva caricatura. S’hi retraten, però no tots han llegit el llibre de Jaroslav Hasek, ni en saben gaire d’aquest entranyable personatge, barreja del Candide de Voltaire i del Quixot de Cervantes.
Schwejk és molt més que un motiu folklòric pels turistes, és la imatge del recluta universal : aquell personatge tret de casa seva, de la seva feina anodina de botiguer, oficinista o camàlic, per ser sotmès a la brutalitat d’un militarisme implacable, bastit de càstigs, amenaces i puerils recompenses i una burocràcia insalvable prevista per coaccionar aquests pacífics petitburgesos, menestrals i treballadors a ser metamorfosejats en carn de canó disposada a matar i a morir. Aquests mètodes brutals son emprats per uns personatges abjectes, que monopolitzen l’estat i la religió.
Davant d’aquesta trepa de “directors” del que ells en diuen la pàtria o el bé comú, Schwejk no és un rebel ni un objector; és un trapella ingenu i bonifaci –hi ha enconades discussions sobre si en Jaroslav Hasek retrata un idiota integral o un esser intel•ligent que se’n fot del mort i qui el vetlla i d’aquesta ambigüitat ha fet fortuna el verb “schwejking” per a designar aquest fenòmen- Schwejk se’n surt de les dificultats a base d’una rara submissió i una dòcil imbecil•litat, no exempta de trets d’ingeni.
Schwejk, com en Candide i el Quixot són prototips universals, que tenen punts en comú: la fantasia, el deliri, la bona fe , la voluntat de supervivència d’uns valors per damunt de tot, la dicotomia entre la fantasia i la realitat.
El Quixot és la ingenuïtat del que es resisteix a l’evolució dels temps; els deliris del neuròtic amb el contrapunt del Sancho Panza, que és la tangible realitat del tocar de peus a terra. Candide és l’optimisme, la fe amb uns principis filosòfics i l’aferrissament a una línia de pensament per damunt i contrast amb la lògica dels fets i Schwejk és l’adaptació, el mimetisme, la trapelleria al servei de la supervivència . Tots tres personatges tenen en comú la seva contraposició a una realitat que els supera i contra la que lluiten amb les eines intel•lectuals que els són donades.
Llegir “Les aventures del bon soldat Schwejk” és fer una aproximació al coneixement de l’Europa central i a moltes claus del que ha estat la seva història en el segle XX, la de l’antic Imperi Austro-Hongarès, la de la industrialització que portà a la dialèctica nazisme-comunisme, la del contrast de la cultura refinada i la barbàrie més abjecta emprada en les dues guerres mundials. El llibre et situa a un escenari amb regust de suau cervesa rossa i salsitxes amb mostassa, tavernes amb taules de fusta i dolça olor de tabac de pipa. La prosa de Jaroslav Hasek, llegida en la seva traducció castellana, resulta ferotgement mordaç, cruel i farcida d’una comicitat agredolça, que t’enganxa des de les primeres línies.

diumenge, 18 d’abril del 2010

III ANIVERSARI DE “CAMBIO RADICAL”.



Els que no coneixeu el blog “CAMBIO RADICAL”, preguntareu de què estic parlant avui. Doncs avui us recomanarè aquest magnífic treball quotidià, a cura de Harry Sonfór.  A en Harry li agrada posar-hi fotografies antigues d’actrius i actors i temes varis, en un context carregat de bon gust i excel·lents maneres. Manté campanyes obertes, una mica surrealistes, farcides d’un excel·lent humor i una intel·ligent ironia, com la dell dret dels gats que encapçala aquestes linies...Jo preferiria que us hi passéssiu i us en féssiu càrrec per vosaltres mateixos.
En Harry Sonfór, junt amb en Arkab de Mangurrino,  Helter Skelter i Spanique, són un  grup de bons amics que varem coincidir en un lloc web que se’n diu “El Pombo”. Aquest és un fòrum, inspirat en les tertúlies d’abans de la guerra,com les del café “El Pombo” de Madrid, on hi freqüentava en Ramón Gómez de la Serna entre d’altres tertulians. També us la recomano. Les condicions per concórrer-hi són molt senzilles: es pot parlar de tot, els contertulians es tracten de vostè, i en Kernel el moderador, exigeix un mínim de respecte entre uns i altres. A veure si descobriu amb quin nick hi tinc algunes aportacions?.
¡Harry, muchas felicidades y a seguir alegrándonos la existencia a los sufridos mortales!

dimarts, 13 d’abril del 2010

La tangibilitat de la memòria.




L’Eulàlia Messalles ens fa avui al Riell Bulevard una proposta engrescadora: ens enllaça la pàgina d’un blog on es treballa la memòria històrica superposant imatges actuals amb les del passat per fer evident la tangibilitat dels fets que van succeir.
Aquesta tècnica em  sembla força intel·ligent i d’un valor didàctic molt important: sovint ens hem trobat, passejant per escenaris on han passat coses, des de runes de l’antigor on hi caminaven gent de fa dos mil anys, fins a balmes on s’hi amagaven partides de bandolers o de carlins; també hem passejat per antics camps de batalla, on encara s’hi troba alguna llauna rovellada, algun botó, un tros de metralla confós amb la grava, alguna bala que -per sort- el seu destí hauria estat petar contra la terra, o l’anella, quasi desintegrada, d’una bomba de mà.  
Passejant per aquests indrets, hom pot fer un exercici d’imaginació i situar-hi els personatges: Evocar les boines roges i els parracs de pana dels perdularis d’una partida carlina dintre d’una balma, o pressentir l’angoixa d’aquella generació que hi va deixar la pell o les il·lusions, carenejant la Serra de Cavalls, on encara hi resten els vestigis de la batalla en forma de trinxeres i pous de tirador. Aquests són exercicis d’imaginació, sovint basats amb la fantasia o la tergiversació del que hem sentit a dir o hem llegit. La proposta dels autors de l’enllaç de la Eulàlia em sembla un exercici molt més objectiu i colpidor: és la contraposició de l’escenari actual amb imatges de la realitat històrica; un contrast que fa reflexionar, com quan en certa ocasió vaig veure la sortida d’un casament de l’església de Sant Felip Neri, a la placeta del mateix nom de Barcelona, que encara guarda les cicatrius d’un bombardeig feixista del 30 de gener del 1938, de quan la guerra. L’alegria de contraents i assistents –mostra del triomf de la vida i del fet biològic- contrastava amb aquella façana testimoni d’un passat ignominiós de mort i pors, però per fer-se’n càrrec i capir-ne el contrast, amb tota la seva càrrega emocional i didàctica, cal tenir-ne el coneixement i aquesta és la labor dels autors d’aquesta intel·ligent proposta, que des d’aquí vull saludar.        

diumenge, 11 d’abril del 2010

Carrers solitaris durant la batalla.

Les ombres havien envaït els carrers de la ciutat, que fins feia ben poc eren curulls de gent i il•luminats per un sol primaveral, esplendent i rialler. Una mena de sensació de solitud havia deixat pas a una angoixa creixent que s’incrementava a mida que l’hora del perill arribava. Algunes mares s’havien apressat a recollir la poca quitxalla que al capvespre encara no era a recer de la llar. Remors de veus apagades se sentien del fons de les vivendes, ja fossin els humils cataus dels treballadors com les sumptuoses mansions dels burgesos. Ressonaven, com timbals, les passes d’algun escadusser ressagat que s’apressava a recloure’s al refugi acollidor de la llar. Ja era prou tard!
No feia gaire estona que uns grups de joves ardits havien passat enarborant banderes i cantant himnes. Els seus rostres radiants per la il•lusió de vèncer, més propi de la inexperiència que del coneixement de la realitat, era un evident contrast amb el preocupat esguard dels més madurs, que caminaven lentament, amb el diari sota el braç, i un mig somriure –potser d’amargor- veient la despreocupada actitud de la jovenalla. “Ai las, quanta generositat va de la mà de la inconsciència!” –es deien, tot baixant els ulls potser amb un deix d’enveja per l’alegria del jovent, ja perduda per l’embat incessant de les frustracions quotidianes–
Quan va ser l’hora, es va fer el silenci i les llambordes quedaren solitàries sota la llum matisada dels fanals.Uns lladrucs llunyans, i el xiulet d’uns trens que qui sap cap a on anaven, trencaven breument les llargues estones de quietud. De vegades una sorda remor, sortida de les escletxes que denunciaven l’interior d’un il•luminat establiment, on s’encabien uns homes suats i desencaixats per l’angoixa, que consumien, adelerats, l’alcohol que els donaria valor per fer front a la realitat.
I tot d’una, tot va esclatar. La cridòria es féu evident. La tensió s’alliberà i uns grups de joves- sempre els més ardits- es van llençar al carrer cridant amb fúria contundent els vells eslògans que havien après del pares. La mare protegia el nadó vora el seu pit. L’avi somiquejava: per fi havia arribat el moment somniat pel que tenia sentit la seva vida: l’enemic era derrotat. El pare mossegava la pipa i esbossava un somriure de felicitat, potser contingut per haver de fer el cor fort i mantenir el control necessari per mantenir l’autoritat que li pertocava. El gran moment ja havia arribat. La por havia esdevingut eufòria: En Messi havia tornat a marcar un gol al Real Madrid. El xiulet final havia sonat. HAVIEM GUANYAT CERO A DOS !

Dedicat al sabadellenc Joan Oliver (Pere Quart), que va escriure la poesia “La Croada”, que d’una manera o una altra, ha inspirat aquestes línies.

dissabte, 10 d’abril del 2010

Baltasar Garzón


Controvertit, polèmic, histriònic, egòlatra, incompetent, ambiciós? Aquests qualificatius i molts més li han endossat al jutge Baltasar Garzón, de vegades amb la subjectivitat que ens fa veure’l segons el color del vidre amb el que el mirem, o si les seves accions ens han  tocat , més o menys, el voraviu, o han afalagat alguna de les nostres personals apetències de justícia.
Ara, quan ha estat encausat per presumpta prevaricació a instància del que enteníem per feixisme residual, que pel que sembla no és tan residual, hi ha moltes coses en joc: les tribunes internacionals ja han posat l’ull damunt les actuacions de la judicatura espanyola, i crec que ens hi va la credibilitat en la seva imparcialitat i la seva homologació amb les dels països de tradició democràtica.
I esperem-nos, perquè sembla ser que els del quart poder, el del Tribunal Constitucional, estan bellugant i poden emetre les seves resolucions sobre el controvertit Estatut.  

dijous, 8 d’abril del 2010

S’han d’abolir les lluites de gladiadors ? Debat intranscendent en el Senat de la Roma Republicana.



Soc en Maximus Caius Completus, tribú plebeu, elegit pel Concilium Plebis.  He  presentat una Comitia Tributa relativa a una qüestió que em té molt preocupat:  La bàrbara costum que hi ha d’incloure en els jocs les lluites de gladiadors, amb el resultat de morts i nafrats i la conseqüent, bàrbara i poc didàctica visió de la sang. Amb aquesta mena d’exemples, si algun dia  es dona alguna secessio plebis, la gent exaltada, imitant els seus herois, pot no tenir mesura del sentit de la violència i de manera ben subversiva,  ser capaços de fer-nos córrer a cops de roc amb les togues arremangades, cosa que és molt incòmode, un tant ridícula i que pot portar que tothom hi prengui mal. Apart d’això, no és gens edificant veure com arrosseguen  les despulles dels vençuts, que sovint encara alenen i  són rematats a cops de martell pels camàlics encarregats de tan macabra feina. Som l’exemple de la civilització i no ens podem permetre el fet d’anar donant aquesta mena d’espectacles tan poc didàctics.
A contrario sensu els dels bancs de l’oposició, invoquen les mores maiorum com a premissa legal, que jo intento rebutjar aplicant criteris de sentit comú. Resulta que la vella costum de posar un parell d’homes a barallar-se al mig de l’arena del circ, la consideren un art i el súmmum del refinament estètic; senadors i magistrats defensen aquestes preteses fineses, dient que els artistes  han immortalitzat en pedra, marbre i mosaics les seves lluites i que el poble adora els campions.
Algun opositor reclama la redacció d’un Senatus Consultum, declarant-les festa d’interès del poble romà, la qual cosa significa que aquesta protecció es faria extensiva a la totalitat de les pro vincere , la qual cosa significa la totalitat del territori ocupat per Roma. Si aquest Senatus Consultum progressa hauré d’aplicar el ius intercessionis per fer prevaler les meves tesis, doncs si no me’n surto per la via del diàleg i la persuasió verbal, ho hauré de fer pel poder coercitiu del meu càrrec,  la qual cosa no deixa de ser perillosa per mi de cara a properes eleccions a magistratures,pontificats i altres prelatures.
Intento convèncer-los, sense animus iniuriandi,  que potser seria millor que els gladiadors lluitessin amb espases de fusta, sense fer-se un mal definitiu, però diuen que no és el mateix, que la incertesa i la grandiositat –així ho qualifiquen ells- del perill i la més que probabilitat de la mort, formen part de la essència de la festa i que perdria molt amb un simulacre de ball de bastons, més propi de ninetes que d’homes alts i cepats com són els lluitadors.
Jo els dic que es poden limitar als  jocs no sagnants , que  també estan prou de moda, com per exemple les curses de quàdriques, que apart del risc d’accidents, també arrosseguen passions -per no anar tant lluny hi ha els equips de la cinta blaugrana i  la blanca,  que s’esbatussen de valent cada vegada que competeixen – i també s’assoleix l’objectiu estratègic d’entretenir la plebs amb el panem et circenses al que es referia Juvenal.
Em repliquen que si el meu criteri abolicionista prosperés, què se’n faria dels gladiadors?; ara viuen poc, però més que bé, doncs estan ben alimentats, fan exercici i gaudeixen dels favors de certes dames adelerades que els agrada el muscle desenvolupat i els excita l’amor brètol; són uns privilegiats, mimats per tothom i que no hi ha millor vida per a ells que la del dolce far niente –crec que aquesta cita s’anticipa una mica en el temps i potser farà carrera en la llengua vulgar que es desenvolupa pel Trastevere i la Itàlia - tot i que hagin de pagar el preu d’haver de morir dessagnats a l’arena. També invoquen la sort de certs campions –una minoria de privilegiats- que acaben sent indultats i son destinats a entrenar gladiadors novells i a seguir fornicant amb les dames que cerquen l’alegria d’un cos dur i experimentat. Diuen que si no fos pels jocs, aquests animalots no existirien i el seu destí seria morir desnodrits al fons d’una mina o al peu d’una pedrera, com qualsevol esclau vulgar i corrent.
Els he invocat la legítima pretensió dels abolicionistes, que quan hi ha jocs es posen davant les portes del circ per manifestar el seu rebuig a la sagnant violència, però em responen amb que hi ha també manifestacions d’adelerats sanguinaris que invoquen les mores maiorum i  jo intento aplicar el principi de in dubio pro libertate, però ni cas.
Mentre estem discutint totes aquestes coses, amb el corresponent debat als fòrums de les ciutats i pobles, ningú para esment que hi ha un forat descomunal a les finances esmerçades per les obres i arranjament de la Via Apia, la qual cosa  portarà uns milions de sestercis a uns quans senadors, però aquest no és el fons de la qüestió  i no interessa tant a la plebs com l’apassionant debat sobre l’abolició de les lluites de gladiadors.     
Corruptio optimi pessima. 

dissabte, 3 d’abril del 2010

La Raquel, les havaneres i la Bella Lola.


Calella de Palafrugell, avui dissabte de lleure i de Setmana Santa. La boia del Port Pelegrí que dóna nom a aquest modest i no gaire ben cuidat blog, encara no l’han posada –solen fer-ho pels volts de Sant Joan- i l’aigua  està molt freda com per anar fent tertúlies surant-hi, per la qual cosa les xerrades es fan a casa de l'un o de l’altre, si no juga el Barça, que és qui sol fer callar tothom.  He sortit d’hora a comprar la premsa i he seguit un dels rituals laics que m’agrada fer: seure a una terrassa, demanar un cafè amb llet i llegir el diari tranquil·lament, sentint l’olor de la mar i la remor de les ones; però avui no era ben bé així:  els carrers estaven atapeïts de gent - uns vestits de rigorós hivern, com per anar a esquiar, i d’altres amb calça curta i samarreta imperi, tal com sol ser aquestes èpoques de l’any de climatologia imprevisible- la remor de veus i crits de quitxalla predominaven, tapant la monòtona tranquil·litat de les remors de la mar.  Encara no havia llegit mig article d’en Gregorio Morán a “La Vanguadia”, que ja m’havien retirat la tassa buida. Aixecada la mirada, he vist una colla de “guiris”, amb cara d’emprenyats, fent cua,  pendents de que es buidés alguna taula. Em sentia incòmode i me n’he anat.  
He dirigit els meus passos a “La Bella Lola” i estava tancada i barrada i sense el rètol al cancell de la porta. Ostres, que ha passat? . Trobo en Paco, el propietari de la taverna. M’explica que la nora de la difunta Raquel no els ha renovat el lloguer i –a corre cuita- han hagut d’agafar un nou local, on hi havia hagut “La Cubana” –un restaurant, a prop de la mar,  d’espai molt més gran i on les havaneres, potser, no sonaran com a la vella taverna- He trobat, però, en Paco i la Pepi optimistes i engrescats amb la nova aventura, netejant i posant en marxa el nou establiment. Els he dit que a la vella taberna, l’esperit de la Raquel deu estar molt emprenyat per la putada que li ha fet la seva nora i deu rondar amunt i avall, intentant articular endebades -doncs no deu disposar de gargamella la pobrissona- els sons de “La Pauleta”, la vella cançó de taverna que tant l’hi agradava quan rondava en carn i ossos per aquest món.
La Pepi, que  hi creu en fantasmes i malastrugues, al sentir-me, se’n ha anat a netejar per enèsima vegada el retrat de la vella Raquel i a encendre unes espelmes dedicades a la seva memòria. En Paco i jo l’hem recordat fent una cervesa i evocant la seva coneguda afició a les havaneres. Diu que si el seu espectre es vol mudar a la nova seu, que hi serà benvingut. Així sigui i quedi dit per si la Raquel ho llegeix des del més enllà, on resideixen els esperits de la gent “comme il faut”.






divendres, 2 d’abril del 2010

Pànic: extraterrestres a la Serra del Cadí.


No sé pas de on havien tret aquell mosso tant feréstec. Parlava una mica de català, un bastant de castellà i molt de gallec -de fet aquestes “miques”, “bastant” i “molt” eren ben minses, doncs el seu vocabulari es reduïa a unes dotzenes de mots per fer-se entendre, generalment basades amb la pitança, la feina del remat i el jeure- Com havia anat a parar un gallec assilvestrat, sorrut i analfabet a un petit poble de l’Alt Urgell, perdut a sota mateix de la Serra del Cadí, era tot un misteri. Els seus patrons no eren gaire més civilitzats que el mosso, però gastaven un punt més de glamour, si això vol dir que es rentaven la cara cada dia a l’abeurador, estaven alfabetitzats i el seu vocabulari en català era una mica més extens, tot i que farcit de “mecagondéus” i “mecagonl’hòstia” , més fruit del tracte esquerp amb els animals que no pas amb voluntat de contravenir les coses sagrades del més enllà.
Aquelles petites pedanies del Municipi de Lavansa i Fórnols a primers dels anys seixanta, malvivien d’una magra ramaderia, sostinguda al voltant de la “Cooperativa Lletera del Cadí” i d’una producció agrícola totalment autàrquica, insuficient per atendre les necessitats bàsiques d’una casa. Els homes se’n anaven a treballar a les mines del Pedraforca i pujaven a Andorra per fer una mica de contraban de tabac, teixits de niló i alguna andròmina electrodomèstica, quan no els reclutaven per portar farcells, el contingut dels quals els era totalment desconegut. Aquestes feines, bastant més perilloses els eren també bastant més lucratives que la monotonia del bestiar i el poc blat i les patates, per la qual cosa era freqüent que les ovelles i les vaques les encomanessin a vailets de poca edat –els nanos de casa furtats de l’escola- o a mossos de mala jeia pagats amb el magre menjar i algun parell d’ovelles. Si es venien bé els corders de la temporada i la Cooperativa pagava bé la llet –això anava segons el grau de greix que duia- els lliuraven unes poques pessetes.
Amb divuit o vint anys, quan les vacances d’estiu, anàvem al poble, ocupant una casa abandonada que ens deixaven els cosins del pare i els vespres, amb una ampolla de brandi, anàvem a que la tia ens fes una mica de cafè per fer petar la xerrada. A l’escalfor dels “carajillos” s’engrescaven les converses i sorgien les mitges veritats i les mentides, cosa que no feia al cas, doncs amb això de la literatura i la narrativa, es pot aplicar el que “si non é vero é ben trobato”.
Aquell mosso que no parlava mai, però quan deia alguna paraula solta, semblava fer-ho en gallec, anava bastant pet de brandi i cafè. El seu habitual “manda carallo”, el deixava anar amb la boca torta i la mirada perduda. Els cosins deien que era un paio exageradament sobri, però que un dia era un dia, i li anaven omplint el got amb l’infame brandi andalús d’en Domecq. Entrebancant-se amb la llengua, va deixar anar el que duia al pap: Ho havia vist, “con sus propios ollos”: unes coses rares, com paelles gegants, havien baixat del cel, i llençaven foc, cremant als que s’hi apropaven. Tots ens els miràvem divertits, i el paio s’emprenyava cada vegada més, afirmant la veracitat del que deia. “Si home”- li deia en Jep, que era un fotetes- “quans carajillos t’havies begut aquell dia?”-“Ninguno, la hòstia, ninguno”- replicava aquell home, que semblava un neandertal. Jurava i perjurava que havia vist baixar del cel aquella mena de paelles gegants, que tiraven foc i mataven tothom –“I tu que vas fer?”- li preguntava el fotetes. “Eu, escapome corriendo!”-va dir, amb uns ulls badats com taronges. “Vas fotre el camp, covard!”- insistia el fotetes. –“Tu hubieraste quedado, no?, Anda a o carallo, que eres más burro. A cuadra deberias estar i no con as personas”... La cosa s’emmerdava; s’havia de trencar el gel. Amb veu conciliadora i fent com que me’l creia, li vaig preguntar a on havia vist tot aquell prodigi de desgràcies. A la Seu d’Urgell, em va respondre, mentre tothom reia. A base d’anar preguntant, varem treure l’entrellat: el gallec en qüestió no havia anat mai al cinema i la primera vegada que ho havia fer havia estat a la Seu d’Urgell un dia que passaven el film “La guerra de los mundos”, basada en la novel•la de George Wells. Talment com l’alarma creada per l’emissió radiofònica de la novel•la per en Orson Welles, el pastor gallec s’havia cregut que el que passava a la pantalla era veritat, doncs –“Habialo visto con sus propios ollos”... 
 

Cercar en aquest blog