dimarts, 26 d’abril del 2011

Plou i fa sol.



Plou i fa sol,
les bruixes es pentinen.
Plou i fa sol,
les bruixes porten dol.

De menut havia sentit cantar aquesta aparent ingènua cançó –dic aparent ingènua, doncs darrera les més innocents estrofes sovint s’amaguen els vells prejudicis de la més negra superstició- Les donotes, sospitoses de conjurar tempestes i malvestats,  estan dolgudes per la lluentor del sol, que s’alterna amb la negror de les nuvolades que porten llamps i trons,  misèria i pedregades. Les velles conreadores de malures i infanticidis són felices amb  el mal aliè i porten dol per la frustració dels seus objectius.
L’angoixant cerca de la felicitat de la nostra cultura occidental porta a aquesta mena de contradiccions: allà on comença la felicitat dels uns  pot començar la desgràcia dels altres.
Aquelles malaurades que van patir turment i patíbul al segle XVII van ser víctimes de la ignorància de la gent, però el substrat filosòfic i antròpic que las feu possible és ben vigent encara: La felicitat de molts es basa en la infelicitat de molts d’altres. Aquesta angoixant cerca de l’eterna felicitat impossible nomes ens pot portar a les més altes cotes de l’egoisme i la insolidaritat.

Plou i fa sol,
les bruixes es pentinen.
Plou i fa sol,
les bruixes porten dol.              

diumenge, 24 d’abril del 2011

Coses de l’endemà de Sant Jordi. (Una llambregada màgica a en Josep Pla)




Hi ha gent –en especial en els països on el cisma d’en Luter va arrelar- que, de bon matí per afrontar el dia, o quan cerca la resolució d’algun entrebanc en la seva vida, agafa un exemplar de “la Bíblia” i l’obre a l’atzar, cercant una frase que l’hi doni una mica de llum o l’indiqui el camí que alleugi  la seva angoixa o orienti el seu desconcert..
No criticaré aquesta pràctica, tan vàlida com qualsevol altre de les que es fan i es desfan; hi ha qui es fa tirar les cartes, qui s’encomana als consells d’un capellà, o qui visita un guaridor de cossos o d’esperits. Cada terra fa sa guerra i tothom es basteix amb les pròtesis que més l’hi escauen.   
Aquesta confiança en l’atzar de les sentències escrites pot donar resultats sorprenents.
Com que, malgrat reconèixer la gran influència del ‘best seller’ més llegit de la història de la humanitat en el desenvolupament de la nostra cultura i en la del món en general, no m’han abellit mai gaire les seves històries de déus venjatius, de dones que es lliuren al patriarcat més repulsiu, de profetes sonats,  i de jutges i reis que practiquen  el nepotisme,  gairebé totes   inspirades amb les mitologies contemporànies de unes  cultures veïnes, com les egípcies,  gregues, pèrsiques  i mesopotàmiques, he agafat “El quadern gris” del nostrat i no gaire comprès Josep Pla, amb la veneració d’un luterà per les Sagrades Escriptures. .
El vell rondinaire empordanès també emprava frases lapidàries i sentències que et poden donar una certa llum.
Encuriosit i per fer un experiment en quan a les propietats màgiques del prolífic empordanès, quan fa trenta anys de la seva mort,  he despenjat un exemplar en rústica que tinc a mà i prèvia una breu concentració, afavorida pel oreig de la llevantada i que ho faig a uns tres-cents metres del Passeig del Canadell, on hi ha la casa on el sorneguer vell, entre arrossos i carajillos de rom de canya i whiskys de malta, escrivia les seves sentències, he fet com fan alguns amb ‘La Bíblia’: obrir-lo a l’atzar i mirar la primera frase amb la que els ulls es topen.  

El resultat ha estat aquest:

“El quadern gris” Edicions Destino. Biblioteca any Pla. 1997. Pàgina 467, tercer paràgraf:   

“La funció real de la intel·ligència no deu pas consistir –com generalment se suposa en aquesta península- a aprendre de distingir una hipòtesis d’una fantasia . La seva funció real consisteix a aprendre de distingir el que és del que no és”

I a continuació segueix:

“La mediocritat té el mateix gust i el mateix color del cafè amb llet”  

Com fa la caricatura del Tardà del “Polònia de TV3: “Algú ho havia de dir!...


dissabte, 23 d’abril del 2011

El plagi i la seva relació amb el subconscient



Diada de Sant Jordi. Sóc a Calella i em llevo amb aquella il·lusió de cercar el que han escrit els meus amics blogaires. Obro el portàtil.  Havia preparat un apunt sobre flors, roses i mar, una mica cursi, i potser fins i tot una mica pretensiós i decadent, però m’he trobat unes entrades de l’Eulàlia al seu ‘Riell Bulevard’ i d’en Lluís Bosch al ‘Mil Dimonis’ que m’han portat a una reflexió sobre el plagi i la seva legalitat, ja sigui en les coses del dret positiu, com en els aspectes de l'ètica i l'estètica.
És ben evident la semblança, fil per randa, dels textos del japonès que l'Eulàlia ha trobat  i inclós en els seus apunts, amb el llibre de l’Albert Ullibarri i entenc les prevencions del Boadella, que tot i ser un "enfant terrible", no se la jugarà plagiant una obra de manera tan descarada.
Torno a citar els paràgrafs de referència, coincidents entre el  Murakami i el Ullibarri: 

(Ullibarri Albert. Guia d’estels i constel·lacions. Barcelona: Edicions 62; 1980)
Mira-la. Mira com seu i calla. La tempesta fa temps que va acabar i fins i tot els ecos dels trons han passat. Però ella seu i gira els ulls enrere. No parla, no plora, només vol ser la imatge d’una mort que va endur-se el temporal. Pensàvem que l’aigua ho havia de rentar tot, ens repetíem que les parets apareixerien xopes i netes en acabar el mal temps. Però la força del xàfec també va arrencar els arbres, arrossegà les pedres i animals i ofegà els habitants de les cases. Quan va caure la darrera gota i els núvols blancs de bonança s’escamparen pel cel ja no teníem ciutat, se l’havia enduta la riuada. Havíem de tornar a començar una altra història. Ella ha quedat entre nosaltres per recordar aquells dies i aquelles ombres. Seu sempre a la mateixa cadira, amb els ulls oberts i sense veure-hi.
Cada matí, en llevar-se, s’asseu davant del mirall i es maquilla. La cerimònia és lenta i precisa. Primer es pinta les celles lleugerament grises i les fa més gruixudes amb el llapis. A continuació pinta les parpelles d’un morat fosc i opac. El mateix fa amb l’espai sota l’ull, així sembla que fa dies que plora i no dorm. En canvi s’emblanquina les galtes i el mentó com si la sang ja no corregués per la seva cara. Els llavis, els tenyeix d’un carmí fosc i els dibuixa llargs i prims amb ombres blavenques. Es pentina els cabells tibants cap enrere, i els recull en una castanya. Es vesteix de colors serens i austers. La llum de la finestra fingeix arestes en la seva obra.


 És possible coincidir amb els criteris d’un altre autor, sense haver-lo llegit?. És possible que dues persones diguin la mateixa cosa, fil per randa, i amb punts i comes, sense conèixer-se?
Espinoses qüestions, que, sovint matisades per prejudicis dels vells sentiments de propietat i l’imperi dels legisladors, fan difícil treure’n l’entrellat. Els criteris que regeixen la propietat intel·lectual, tret de la defensa d’uns legítims drets a percebre uns emoluments per una feina, no haurien de condicionar la propietat d’unes idees, que per altra banda poden tenir un abast universal.
Son els filòsofs propietaris de les seves elucubracions, o només ha estat els instruments que ens les han fet baixar del gran magma còsmic de les idees per posar-les a disposició dels mortals?   
És matemàticament possible que es puguin donar unes circumstàncies  coincidents de tipus emocional, filosòfic, vivencial, que permetin que dos autors diferents escriguin la mateixa cosa.  En José L. Borges ho explica molt bé quan ens  parla de la història  del seu  Pierre Menard que escriu i  coincideix amb varis capítols del Quixot, i no només ho fa amb curiosa similitud, sinó que ho fa millorant els originals.
El mateix Borges va llegir el Quixot en anglès abans que en castellà, i li va semblar que la traducció era millor que l’original, segons manifesta. Què va fer el traductor?. Va afegir les seves particulars subjectivitats i, potser, va transmetre a un públic cosmopolita el que l’àrid castellà va expressar amb la parca i austera parla de la seva seca terra, dirigint-se als seus contemporanis del segle XVI.

Trobo que la coincidència dels paràgrafs del llibre de l’ A.Ullibarri amb el text d’en  Murakami i el d’en Boadella, del que ens parlen, es poden deure a una sèrie de circumstàncies, que ben bé podrien ser paral·leles amb les tempestuoses vivències que qualsevol mortal ha hagut i no és d’estranyar que n’hi puguin haver més d’escrites, i no ho arribem a saber mai...
Boadella, tira milles, noi!. 


  

divendres, 22 d’abril del 2011

Calella de Palafrugell: la mar vista des de dins d’un cafè.




En Josep  Pla deia que la millor manera de mirar la mar és emmarcada per l’arquitectura prodigiosa de “Les voltes” de Calella de Palafrugell - de fet els adjectius els hi poso jo, doncs el vell rondinaire de Llofriu era molt parc utilitzant-los i això ho va expressar amb una de les seves brillants sentències, breus i colpidores.-  Pel Pla la literatura era quelcom molt senzill, de dintre a fora, sense embuts ni mitges tintes: a l’empordanesa. Emprava els mots com breus ganivetades i tant l’hi feia nafrar com enaltir.
Aquesta visió de la mar de dintre a fora és una mica l’essència d’aquest país empordanès, que fa olor de salabror, de rom cremat i de ceba del sofregit.
Al mig d’aquestes sentors, i entre les games cutànies de centenars de forasters que cerquen un raconet de sol, dintre els cataus foscos hi ha els espectres de vells pescadors que només menjaven llagosta doncs eren tan pobres que  no tenien pa, apurant el got de vi que els servia una Raquel coratjosa i decebuda de les coses d’aquest món.
A fora hi ha la llum i la blavor, i la munió de les pells que comencen a torrar-se, però a dintre hi ha la pau tranquil·la i pausada dels espectres del passat que baixen quan algú enceta una havanera i apropa els seus llavis al cafè batejat amb un bon raig de rom.
Mentre algú rasca i afina una guitarra, l’ombra de l’avi de l’Ortega Monasterio del fons estant, somriu, enyorant la cadència monòtona de les onades

El record permanent i inoblidable  d’en Càstor Pérez enceta  la seva cançó:.

Pinto les notes
d’una havanera,
blava com l’aigua
d’un mar antic.
Blanca d’escuma,
dolça com l’aire,
gris de gavina,
daurada d’imatges,
vestida de nit...


L’ombra d’en Càstor segueix::

Si pogués fer-me escata
I amagar-me a la platja
per sentir sons i tardes
del passat
d’aquest món d’enyorances,
amor i calma
perfumat de lluna, foc i rom.(*)

Fragment de l’havanera “Vestida de nit” de Glòria Cruz i Càstor Pérez



dijous, 21 d’abril del 2011

Retrobant Calella de Palafrugell.


 
Les boires l’hi fan el llit al sol, que s’esmerça per treure els darrers raigs de la jornada. A ell tant l’hi fot que hagi de ploure o bufar el torb.  Ell regna pel damunt del dia i de la nit, pels segles dels segles, com un déu etern i omnipresent, indiferent a les coses d’aquest món.
Han anunciat que una  maleïda borrasca permetrà recloure’ns a casa, fent el set-i-mig amb els veïns i deixar les sentors del mar i el preludi de l’estiu per més endavant. Tan s’hi val: les noietes hauran d'ajornar  el bronzejat, o pagar unes sessions al saló de bellesa, i encara no podrem desar l’anorac i el jersei de llana. Més que millor!- penso.
“Aquests pantalons d’en Custo, no lliguen amb l’anorac llampant que duies a la Cerdanya, bonica!.- diu la veïna a la seva filla.
“Inconvenients d’aquesta època de transició que és la primavera: no saps mai si et fotràs de calor o de fred !. Potser que deixis de preocupar-te per les coses de la moda i posis una mica de cervell, que ja ets gran- Això et passa per no veure res més que la Tele 5 i estar subscrita a ‘Cosmopolitan’. Quan fa que no has llegit quelcom seriós, reina ?”- penso, sense preguntar-“ Des de que la “senyo” us  feia llegir Espriu al Institut?”...
“No us sembla que aquests pantalons són massa estrets. Aviat semblaré una dominicana, amb sacsons per tot arreu”- diu la nena, amb l’angoixa reflectida al rostre..
“Què més voldries, secall meu! - segueixo pensant, sense dir res- I deixa`t aquests pantalons, que et fan un cul la mar d’escaient”
Vols dir?”- diu ella, intuint les mirades, entre inquisitives de les dones  i lascives dels homes. 
“Si, dona, si. I Deixa de fer posturetes, que un hom ja té una edat, però no és de pedra!”        
Uns alemanys mesells –o potser convençuts d’estar a la Polinèsia- passegen sorollosament pel carrer. Gasten samarreta del ‘Bayern de Munich’ i calça curta i ben cuits de cervesa, se’ls enfot un rave el temps i qui el vetlla. “Sempre serà millor que el bavarès”- et dirien si els comentessis que fa mal temps.
Una nostra veïna alemanya està contenta de trobar-nos: ens ha deixat la cara roja de carmí de llavis a la companya i a mi. Malgrat que fa trenta anys que ve per Catalunya, no parla un borrall de català  i no entén els pronòstics del temps de la TV3 ni que el Madrid hagi guanyat de xurro al Barça la copa del Borbó. Ella parla de que tot està molt car i de la crisis i  no com nosaltres, que amb el futbol ja tenim tema de conversa fins la propera trobada, el proper dimecres,   dels dos equips a la Champions League, en una mena de repetició d’un llarg i tediós nostrat  “Dia de la Marmota”.  

dimecres, 20 d’abril del 2011

De la gent que ja ha passat.

Sabadell als anys 50


Te`n adones que ja has deixat molta vida endarrere quan fas memòria de la gent que t’ha precedit i ja no hi és, o quan et mires un vell àlbum de fotos i va apareixent  la gent desapareguda que havia  format part de la teva vida  
A certa edat, i tot i no ser vell, te’n adones que hi ha molta més vida en el passat que en el futur i que les vivències hagudes són cada vegada més aquelles nebuloses que es confonen amb els somnis. La pregunta és si va ser cert allò que et sembla viscut, o tanmateix nomes va ser una sensació, un miratge o una fantasia. Tan s’hi val: el record és viu.  
Pel camí s’hi ha quedat molta gent afí: Amics, antics companys d’estudis i de feina, que avui van per camins desconeguts, i aquells que ja s’han fos en la tenebra dels temps i han deixat aquest món.
La sensació de ser al vèrtex de la piràmide es fa evident, i tot i que no obsessiva, apareix l’idea de una no molt llunyana desaparició física.
Aquest matí voltava per Sabadell, i me n’he adonat de la gran quantitat de gent que havia format part de la meva vida i que avui està en el nomenclàtor de carrers amb el seu nom penjat en una placa. 

He passat pel Passatge Lluís Mimó, i he recordat el pare d’un bon amic de tota la vida.  El senyor Mimó era un home imponent, cartesià,  de parlar greu i posat seriós, filòleg i lletraferit que ens ensenyava Esperanto els dissabtes a la tarda i amb el que havia tingut sucoses discussions sobre gairebé tot.
Més enllà hi havia la Plaça del Mestre Olivella. Recordo aquell home que, de manera pacient, carregat de bonhomia, inútilment ens volia fer cantar alguna cosa, quan érem nanos. Era un compositor de cançons ingènues i ànima dels cors d’en Clavé de Sabadell. El seu nét, en Miquel Calzada Olivella, conegut com el 'Mikimoto' ha fet fortuna com a locutor i presentador de la TV catalana. 
També hi ha el carrer dedicat al mestre Adolf Cabané, director de l’Escola de Música i de la Banda Municipal. Aquest, inútilment,  ens havia donat classe de música i l’havíem vist desfilar uniformat, amb la batuta a la mà,  quan la Festa Major i d’altres esdeveniments, davant la Banda. 

De gent propera, amb carrer o plaça, hi ha en Jaume Viladoms, també esperantista i pedagog. Havíem assistit a unes clandestines classes nocturnes on ens parlava de materialisme dialèctic, marxisme i d’altres coses de tipus polític, quan encara en Franco manava en quest món. 


I la Dolors Miralles. Els primers records d’una escola que tinc van ser el parell d’anys de parvulari que vaig passar a la seva acadèmia. 

També hi ha la d’un capellà, caracteritzat per la seva bonhomia: Mossèn Geis. Un home recte i tolerant,  tan afeccionat a la música com a les coses de Déu i amb el que havíem tingut algun contacte. 
I en Lluis Papell, un periodista i ‘cul de mal asiento’, amic del meu pare i partícip de la vida associativa local, el qual nom també el trobes en una placa de carrer. 
La pedagoga Dolors Viñas, donava classes de comerç i secretariat. Era propietària d’una acadèmia, a la porta de la qual havíem fet més d’una guàrdia, esperant que sortís aquella alumna, morena d’ulls de mel,  que ens tenia encaterinats.

Seguint i potser sense una relació directa, també havíem conegut  l’Agustí Masvidal un excel·lent dibuixant; el Doctor Crusafont , eminent paleontòleg; la Matty Mont ( Matilde Moncusí), una excel·lent vedette que actuava al Molino i havia fascinat varies generacions de sabadellencs; en Francesc Casañas, fotògraf;  l’Antoni Forrellad,  industrial i molts més. 

Nomes mirant enlaire les plaques dels carrers, te’n adones del pas inexorable del temps i la quantitat de persones que es van quedant endarrere, això sense comptar els milers d’essers anònims que ningú tindrà mai en compte ni els posaran mai  cap placa al carrer de cap ciutat.  


dimarts, 19 d’abril del 2011

Pistoles, sindicalisme, llibertats i repressió (2)


La vaga de “La Canadiense”. El Sindicat Lliure. La llei de fugues.

L’escalada de violències va portar al que es va denominar "l’època del terror". Una mena de barreja d’odi social i d’ànim de revenja va anar creixent entre les files sindicalistes. D’altra banda, les agrupacions patronals se sentien seriosament amenaçades.
A Sabadell hi va haver diferents fets sagnants: Un fanaler que s’havia negat a secundar la vaga de “La Canadiense” de nom José Bordones va ser tirotejat i mort el març del 1919, també un transportista, Domènec Llobet Padró. Uns artefactes explosius van ser col·locats als domicilis  d’Antoni Cusidó i d’en Jaume Brullet i foren tirotejats, en Joan Grau Puig, president de la Patronal,  i el seu soci.
Les agrupacions patronals, per lluitar contra la violència de la CNT, disposaven del Sometent, format per “gent d’ordre”, armada, i la Federació Patronal, on s’hi barrejava gent de procedència carlina i simpatitzants de la Lliga. Aquest fou el nucli del que es diria  el Sindicat Lliure, una organització tutelada per les instàncies policials de l’època, finançada per les patronals i on, amb gent més o menys d’idees dretanes i procedents de sindicats grocs , catòlics o corporatius, com la Unió Professional d’Obrers d’Oficis Varis, sorgit del carlí  Círculo Tradicionalista,  s’hi afegiren molts aventurers i pistolers a sou. A Sabadell actuaven sota la pantalla d’una assessoria que en teoria atenia consultes laborals i uns dels caps visibles era un tal Enric Sarradell.
El novembre de 1920 va ser nomenat governador de Barcelona en Severiano Martínez Anido que va propiciar una guerra bruta contra el sindicalisme i l’esquerra en general, donant via lliure a aquestes organitzacions. 
Va començar amb una onada de detencions arbitraries, de molta gent d’esquerra, entre els quals hi havia Lluís Companys i Salvador Seguí “el Noi del Sucre”. En les mateixes dates, uns pistolers abatien al carrer de Balmes de Barcelona, quan es dirigia a instar davant l’alcalde de Barcelona per la no deportació a l’illa de Maó dels detinguts,  en Francesc Layret, advocat i diputat per Sabadell.  Va ser abatut per uns pistolers que mai van ser identificats.
Una pràctica, tan antiga com el propi Dret Penal, però que s’emprà profusament aquells temps , fou la tristament famosa "llei de fugues": Consistia en assassinar un detingut i emetre un informe al jutjat de torn amb l’informe policial d’un intent d’evasió , que irremediablement havia precisat que un guàrdia hagués de fer foc contra el fugitiu. Sovint ni s’escenificava la realitat de la fuga, i només s’omplien els corresponents informes pel sumari, que, gairebé sempre era arxivat, sense més comprovacions. Hi ha constancia  de que hi havia clares instruccions des de les més altes instàncies governamentals d'emprar aquests sistemes.
Un dels fets que va trasbalsar la vida sabadellenca i va ultrapassar l’àmbit local, va ser l’assassinat de l’industrial  francès, radicat a Sabadell, en Théodore Jenny Hermann, per part de tres emmascarats que varen irrompre en el domicili familiar. Aquesta mort, de dubtosa procedència i pitjor instrucció judicial, va ser atribuïda a un grup anarquista, i van ajusticiar al garrot a en Víctor Sabaté Martínez   i en Martí Martí Colomer i van empresonar en Josep Peris Sancliment. En el procés es va qualificar el crim com a “venjança societària”, és a dir, comès per anarcosindicalistes. No es van tenir en compte les coartades que van presentar diferents testimonis, demostrant que els implicats no eren al lloc del crim,  i aquests havien confessat baix tortura i al dictat de la relació dels fets que els anava relatant l’instructor, entre mastegots.
Posteriorment es va anar coneixent que el mòbil del crim havia estat econòmic,  amb sospites fonamentades de ser instigat dintre de la pròpia família, i que els sicaris havien cobrat 600 pessetes pel crim, tot i que l’objectiu no es va complir, doncs sembla ser que la víctima havia de ser un fill del occit. Aquest fet el va recollir parcialment en la seva novel·la “La verdad sobre el caso Savolta” l'autor Eduardo Mendozade la que en  Antonio Drove en va fer un interessant film
Posteriorment, el març del 1923, els pistolers del Sindicat Lliure,  van occir Salvador Seguí “el noi del sucre”, un home d’idees clares, que optava per la mediació i la concòrdia. Amb ell desapareixia un dels possibles interlocutors per establir una certa pau social i un camí de negociació i acord entre les parts.  

Era l’abril del 1931, Sabadell era republicà  i en Jepet s’havia fet amb la petita “Browning”, que feia de més bon amagar.
Tenien controlada i desarmada la gent del Sometent i els pistolers del Sindicat Lliure, comanats ara per en Pere Matas. Entre aquests hi havia un paraigüer del carrer de Manresa, que havia tingut l’encàrrec de formar un grup de mercenaris disposats a complir ordres. Els de la CNT en tenien complida noticia, així com que a San Quirze del Vallès hi vivia en Ramon Salas,  el sicari que havia assassinat  Salvador Seguí,  “el Noi del Sucre”, cobrant 25.000 pessetes pel fet.
Tots aquests  ja  no tenien el suport de la força pública.
Passats uns pocs dies, un parell de subjectes des d’una motocicleta, davant del numero 90 del carrer de Montserrat de Sabadell,  van  tirotejar el cap local del Sindicat Lliure, en Pere Matas,.  Aquest va morir al cap de quatre dies. 
També van anar a buscar el paraigüer del carrer de Manresa. Sembla ser que van disparar alguns trets, però aquest, tot i que era gras i feixuc, va fugir.
Molts membres del Sindicat Lliure, que havien estat pistolers i combatut contra la CNT, es  van anar denunciant mútuament per salvar la pell.
Posteriorment, l’assassí d’en Salvador Seguí, que s’havia fet fonedís, va oferir el seus serveis i els de la seva organització a la Falange Espanyola, però en José Antonio Primo de Rivera el va rebutjar dient “que no volia assassins a les seves files”. Era ben evident que la fama del Ramon Sales era massa comprometedora.  La dialèctica dels punys i les pistoles volia saba nova, d’acord amb els nous temps.

dilluns, 18 d’abril del 2011

Pistoles, sindicalisme, llibertats i repressió (1)

Pintura de R. Casas


Les primeres organitzacions. La Setmana tràgica i la Vaga del 1917.

L’hi havien mostrat un calaix amb algunes armes, tot dient-li que en triés una. Ell no hi entenia gaire, i dubtava entre un revòlver “Shmith & Wesson” del calibre 38 i una petita “Browning” del 7,65. La avantatja del revòlver era que podies disparar i les beines buides es quedaven al tambor i les podies llençar més tard, mentre que l’automàtica les expulsava i es quedaven per terra i eren evidències que quedaven en mans de la policia.
Al jove Jepet li ho explicava un vell sindicalista, que havia viscut les lluites de primers de segle.
De primer es reunien clandestinament a les nits,  per les fonts i els boscos dels rodals. Allà varen crear els nuclis d’organització, els fons de resistència i es va anar conformant la  força de la cohesió sindical- l’hi anava dient. 
Tot seguir, aquesta gent que es movia dintre dels  idearis de la ètica i la moral anarquista, hereva de la judeocristiana de tota la vida, es van anar dividint entre els utòpics idealistes i d’altres que varen  configurar grups d’acció de defensa i coacció davant la dialèctica repressiva que s’anava configurant, agreujada per la crisis que va seguir la pèrdua de Cuba i Filipines i el conflicte bèl·lic amb els USA que va malmetre i tallar les importacions de cotó. En aquest context es van produir les vagues per obtenir la fita de la limitació de les vuit hores de treball,  els fets de la Setmana Tràgica amb  les seves violències, el màxim exponent de les quals va ser l’afusellament del docent Ferrer i Guàrdi. A Sabadell es varen dictar, per consells de guerra, una pena de mort (en Josep Claramunt i Creus) dotze cadenes perpetues, i vint-i-dos penes de presó d’ entre vint i dotze anys.
Quan la Guerra Europea del 1914-1918,  Sabadell es va enriquir, tot i que les plusvàlues no anàrem a parar a mans dels treballadors.  La forta demanada d’equipaments per les forces combatents, feu que la industria tèxtil fes l’agost. Hom regenerava drapots vells per fer-ne mantes pels combatents i venia a bon preu peces d’ínfima qualitat. Els diners corrien i una munió d’efímers nou rics es gastaven els fàcils beneficis amb festes, sopars i en el Casino de l’Arrabassada -Es diu que un grup de fabricants sabadellencs van encarregar a un afamat hotel de luxe, que els organitzés “el millor sopar i el més car de la història”...El sopar va ser molt car, però ningú assegura que vagi ser el millor que s’hagués fet mai - D’altra banda, hi havia un procés inflacionista en el qual els preus s’apujaven, però els sous, no. Encara no s’entenia el proletariat com a consumidor i client dels propis serveis, i en conseqüència motor de la economia, com avui.
Aquells anys de la Guerra Europea,  la CNT va sortir de la clandestinitat, els sindicats en general es van enfortit , per influència dels esdeveniments exteriors. Con a anècdota, cal senyalar que en Lev Trotsky va passar i va ser hoste dels sindicalistes de Sabadell  als locals de ‘L’Obrera’ del carrer de l’Estrella.
La vaga general revolucionària del 1917 va radicalitzar molt més les posicions,
De resultes dels enfrontaments entre la força pública i els sindicalistes, a Sabadell es produïren 13 morts  i 35 ferits. Hi va haver vuitanta detencions, entre les quals es va dictar una condemna de mort  (Adolf Sanfeliu Viadé) i una de perpètua (Jaume Vilardell Planas). Aquella època Sabadell tenia uns 32.000 habitants.  Molta gent treballadora i sindicalista va haver de fugir i exiliar-se.
Era ben evident que els cada vegada més potents sindicats tenien com a enemics a una miop classe burgesa, acomboiada i protegida pel poder públic, el Sotmetent i els membres violents d'agrupacions tradicionalistes i clericals
La mútua mentalitat que ambdues classes estaven enfrontades de manera molt greu, es va anar fent palesa amb l’escalada de violència i la contundència dels mitjans. Assolir millores socials no seria cosa senzilla. 
( Demà, la continuació...)

divendres, 15 d’abril del 2011

La Sanitat Pública envaeix la Plaça de Sant Jaume.



Són les cinc tocades de la tarda del dia 14 d’abril del 2011. El balcó en el que fa 80 anys en Francesc Macià va proclamar la República Federal Catalana està tancat i barrat.
De mica en mica es van agrupant al davant, a la Plaça de  Sant Jaume, un grup de gent que venen fent soroll i tabola. Porten banderes i pancartes i molts i moltes, les bates blanques del treball. Jo hi vaig en qualitat de manifestant consort, doncs la meva companya és de les afectades de les retallades imposades a la Sanitat Pública, tot i que sóc conscient de, en qualitat d’usuari, ser-ne afectat  jo també.
El balcó, el mateix que un dia va rebre el President Tarradellas quan tornava de l’exili i va dir el seu famós: “Ja sóc aquí!”, segueix tancat.
Ens trobem amb gent coneguda. Salutacions, encaixades, petons. Una lluentor als ulls indica un cert grau d’exaltada excitació. No es pot parlar doncs el xivarri és de molts decibels.
Cap a les sis la plaça bull de gent. Crits contra l’Artur Mas i el Conseller de Sanitat  Boi Ruiz. Els fonendoscopis han estat substituïts per xiulets, xerracs, megàfons i d’altres estris de fer soroll
Va entrant gent i a la Plaça Sant Jaume  no s’hi cap. Hi ha gent d’Ensenyament i d’altres branques del Sector Públic. No sé quants milers hi ha segons l’organització, ni quants, segons la Guàrdia Urbana, però cada cop estem més estrets  i semblem més les sardines dintre de la llauna. La porta i el balcó de la Generalitat ens queden al davant mateix, i la gent ens empeny cap a la línia que protegeixen els Mossos d’Esquadra. Són uns tipus joves, atlètics, amb cossos treballats al gimnàs. Penso que aquesta gent  és molt diferent d’aquells patètics ‘grisos’ escanyolits i carregats de mala llet  de fa quaranta anys, tot i que si han de cascar, ho deuen fer amb la mateixa diligència que aquells. Entre els policies hi ha un parell de noies, esveltes i serioses darrera la seva màscara de dignitat. Penso que si acaben repartint hòsties, preferiria rebre-les d’aquella morena d’ulls dolços que no pas d’aquell tipus amb pinta de porter de discoteca, però ràpidament rebutjo el meu pensament  morbosament  masclista.
Un quart de set. Algú que té pinta de pediatra ens diu: “A dos quarts de set en punt, un minut de silenci!. Feu-ho córrer ” - Obedient em dirigeixo a un grup del costat que fa voleiar banderes d’un sindicat de classe i els ho dic. Com que a mi m’han posat un adhesiu d’un altre sindicat que no és el d’ells, el tipus em mira desconfiat. “No n’hi ha per tant, home! Quan dimonis s’arribaran a posar d’acord els d’UGT i els de Comissions  Obreres? –penso.
A dos quarts de set en punt es fa el silenci tot de cop. Impressiona. El carilló de la Generalitat que dóna els quarts és l’únic so tangible. Tothom calla i al final, a una senyal, torna la cridòria. El balcó on es rebut el Barça quan guanya alguna cosa, resta tancat i barrat.
Ens anem retirant cap els carrers adjacents. Estan atapeïts; els Mossos, per seguretat,  impedeixen que entri més gent a la Plaça. Obrint-nos pas entre la gent, l’hi faig veure que ens en anem i ens deixa passar. La gent es va escampant, els uns cap al Portal de l’Àngel i d’altres cap a les Rambles, on els turistes es dediquen a retratar les flors i els tipus disfressats que fan l’estàtua.
Tenim la sensació que no s’haurà aturat la retallada, però  hem quedat ben descansats.
Algú ha comentat, potser incrementant l’alarmisme, que al seu hospital, per abaratir costos, els han ordenant fer les colonoscòpies sense anestèsia. Espero i desitjo de tot cor que el senyor Boi Ruiz i l’Artur Mas no es trobin en una circumstància tan desagradable.  

dijous, 14 d’abril del 2011

De quan Sabadell es va llevar republicà.


Aquesta entrada és dintre de l'homenatge blogaire 'Visca la República'.

El dia 12 era un magnífic diumenge d’abril i es respiraven aires de canvi i de renaixença. Era dia d’eleccions municipals i amb una barreja d’esperança i de por als rebenta urnes, la gent havia anat a emetre el sufragi  als cinc districtes en que estava dividit el cens electoral de Sabadell.
En  Jepet, que encara no tenia edat per votar per no tenir els vint-i-cinc anys,  s’havia adreçat al locals de "L’Obrera" al carrer de l’Estrella on hi radicava la Federació Local de Sindicats (FLS) Els companys de la CNT l’havien adreçat a vigilar pels voltants dels col·legis electorals, acompanyat de gent més gran i bregada. Va veure com alguns, malgrat que la Guàrdia Civil escorcollava alguns vianants, s’amagava una petita "Browning" a la faixa, disimulada  per l’amplada de la brusa. Es tractava, si venia al cas, d’enfrontar-se als pistolers del Sindicat Lliure, del sotmetent o dels carlins, que acostumaven a sortir a boicotejar i atemorir els possibles votants, fent malvestats.  Sortosament va ser un dia sense incidents i aquella gent violenta  no es va deixar veure.     
L’escrutini va ser aclaparadorament favorable a la coalició d’esquerres republicanes.
Coneguts els resultats electorals i per donar-li suport,  tement una reacció dretana, la CNT va proclamar vaga general del dilluns al dimecres.
En Jepet el dilluns dia 13  va sortir de "L'Obrera" enquadrat en un piquet amb uns quants membres de la FLS, alguns amb la carrabina a l’espatlla, per vigilar el compliment de la vaga. Aquesta va ser seguida de manera irregular, doncs van tancar les empreses grans, però el comerç va obrir les portes amb normalitat.
Es respirava un ambient de festa major, malgrat la incertesa de la reacció de la dreta i de la pròpia monarquia, que havia estat seriosament tocada, doncs la majoria de les ciutats importants del país havien votat  republicà, i el suport l’havien obtingut nomes en  àmbits rurals, sabent que el  vot d’aquells indrets estava influït per la pressió dels cacics locals  i de l’Església. Era ben evident que Espanya s’havia pronunciat per la República i contra el Borbó.  
El dimarts dia 14, Sabadell es va llevar a mig gas per causa de la vaga, però ben republicà.
Les noticies volaven de boca a orella : A dos quarts de dotze del migdia, Lluís Companys es feu càrrec de l’Ajuntament de Barcelona i hi proclamà la República. A un quart de dues, en Francesc Macià va proclamar la República Catalana dintre de la República Federal Espanyola des del balcó de la Plaça Sant Jaume de Barcelona.
En Jepet sumat a una gentada de Sabadell  s’arremolinava davant la seu dels diaris i de l’Ajuntament, ansiosa de noticies.
A dos quarts de quatre de la tarda els nous regidors s’apoderaren de la Casa de la Vila, impel·lits per la impaciència dels seus seguidors i de la multitud, que no entenia la seva tardança. Una pancarta amb un “Visca la República” va aparèixer al balcó de l’Ajuntament i un dels nous regidors, en Jaume Ninet Vallhonrat va proclamar la República a la ciutat de Sabadell.
En Jepet estava emocionat i es sumà al cant de “La Marsellesa”, en la versió catalana d’en Clavè que espontàniament tothom va entonar.
La força pública  va rebre ordres de retirar-se. Alguna gent entrà al municipi i els retrats del monarca i un bust de bronze van voleiar de la finestra al mig de la plaça, on van ser cremats i esbocinats. Un venedor de caramels, famós entre la quitxalla fins ben entrats els anys seixanta, de nom Sánchez “el caramelero”  va trencar una placa que hi havia a la sala de sessions, en honor d’en Fèlix Sardà i Salvany, clergue i apologista,  autor del llibre:“El liberalismo es pecado”.   
Una manifestació, presidida per la bandera republicana, va recórrer la ciutat. Retrats del monarca i de la família real eren trets dels locals socials i les escoles  i cremats per la multitud exultant.  
De l’Ajuntament en sortí una Comissió Ciutadana amb la missió de vetllar per la seguretat.
El 15 d’abril, al matí es va saber que el monarca Alfons XIII havia fugit a l’exili. L’eufòria era a vessar, tothom lluïa escarapel·les i braçalets  tricolors i cantava els himnes : Els més reeixits, “la Marsellesa”, “Els Segadors”, “El Cant a la Senyera” i “l’Himne de Riego”
Es varen requisar les armes del sotmetent, algunes de les quals, com les velles carrabines  Remington, varen ser dipositades a l’Ajuntament, tot i que els màusers i el material més modern es va fer fonedís als coberts i les eixides d’alguns sindicalistes per tornar a aparèixer l’octubre del 1934 i el juliol del 1936. Aquesta actitud va crear fissures entre el nou Consistori i els membres de la FLS, Els nous edils van demanar ajuda a Capitania General que va enviar dues companyies del Regiment d’Alcántara, ordenant la requisa de les armes, sense que en trobessin cap ni una, tret de les andròmines que no valien per res.   
Hom victorejava uns presos que havien deixat anar i sortien , saludant, al balcó d’una casa de la plaça Sant Jaume, mentre anava desfilant pel nou Sabadell republicà.
Un fet curiós és que la ciutat tèxtil, tret de les del Círcol Republicà Federal i d’altres agrupacions, no disposava de  banderes republicanes. Les d’aquelles entitats varen ser les primeres a lluir-se i tot seguir, teixidors i cosidores varen posar-se a la tasca de confeccionar-ne a corre-cuita .  La primera que es va exhibir a l’Ajuntament la varen haver de deixar  a la Guàrdia Civil, per tal de que aquests la poguessin hissar tot seguit  i no es crees cap mena de dubte en quan a la lleialtat republicana  de la benemèrita institució.
A tres quarts de set de la tarda, va formar-se una manifestació oficial amb nombrosíssima assistència, encapçalada pels regidors republicans amb dues banderes republicanes i una estelada d’Estat Català. La gent embogia.
De tot això tot just avui en farà vuitanta anys.
En Jepet , va sobreviure  sis anys i nous mesos aquests fets, fins que va morir defensant la República que no havia votat per ser massa jove. 


Informació treta de”Sabadell, Informe de l’oposició” Edicions Riutort, Andreu Castells, en la que cita varies fons documentals i verbals.
També m’he mirat. “Josep Xinxó Bondia i les JSUC de Sabadell” de Jordi Serrano i Blanquer. Editorial Montflorit. 2005 
 



dimarts, 12 d’abril del 2011

Cornuts i paguen el beure.



Els meus amics alemanys son molt prudents. A l’hora de pagar al restaurant, varen dissimular un gest de sorpresa davant dels vint euros per cap per un menú bastant mediocre.
Me’n vaig adonar i per trencar el gel i permetre que expressessin el seu pensament vaig treure el tema:
Espanya ja no és un país barat –els vaig dir-  l’Euro ens ha igualat en quan a preus amb la resta d’Europa.
El comentari va fer ferida  i es va destapar la caixa de Pandora:
És cert –van dir- tenim un apartament a Calella, però entre el viatge i els preus, avui ja ens resulta bastant car viatjar a Catalunya. Havíem pensat jubilar-nos i venir a viure aquí, doncs ens encanta el clima i l’ambient, però ens ho estem replantejant.
Amb l’escalfor del rom i el cafè, es van anar engrescant, deixant la seva polida discreció i van treure el sant crist gros, buidant el pap:
Hi ha algunes coses que no entenem: Som un país on tothom treballa amb molta duresa. Amb el fruit del nostre esforç hem hagut de sortir a salvar les malmeses economies dels països PIGS, i ja hem hagut de finançar els dèficits d’Irlanda, Grècia, i ara Portugal...No serà d’estranyar que a continuació vingueu vosaltres.
Els vaig dir que estàvem fent esforços, retallant serveis socials i sanitat, en un clar retrocés de l’estat del benestar. Semblava ser que els nois de CIU no hi tenen pas manies en aplicar-les a Catalunya- vaig afegir.
No si això no ens preocupa gaire i a la llarga, encara pot ser contraproduent –van dir-  El que no entenem és que un país que està a punt de la fallida, mantingui la lliga de futbol més cara d’Europa, pagui unes sucoses primes a uns jugadors milionaris per guanyar un campionat del món, i que tot el país s’ entregui i en circumstàncies tan dramàtiques com la vostra, a sumptuàries inauguracions de terminals d’aeroports faraònics i inútils, ferrocarrils d’alta velocitat, construcció de catedrals  i d’altres decorats, apart de contractar esportistes amb els salaris i les fitxes més cares del món.
L’opinió pública a casa nostra no ho permetria, i quan ens diuen que encara us hem de finançar els vostres dèficits agrícoles i els de les vostres infraestructures, no entenem res de res.  Creieu que hi ha una creixent corrent d’opinió favorable a partir peres i fer que l'Europa dels PIGS aneu a pastar fang amb les vostres delirants fantasies i aires de grandesa.  
Vaig callar avergonyit, sense tenir esma d’explicar-li que la nostra opinió pública estava seriosament engrescada amb la perspectiva de quatre trobades entre el Madrid i el Barcelona, amb tota la sang i fetge en els medis que el tema comporta i la resta, la crisis i els temes importants, estaven en un segon terme d’actualitat... Tampoc els vaig parlar dels astronòmics salaris de les patums de la banca.
            

divendres, 8 d’abril del 2011

“Llum de la Selva” (Un hippie avant la lettre)


Llum de la Selva (de la xarxa)
Es deia Isidre Nadal Baqués "Llum de la Selva"  havia nascut el 1877 i va morir l’any 1983 amb 106 anys. Provinent de l’Escola Moderna de Francesc Ferrer I Guàrdia, el trobem als cercles anarquistes del Sabadell dels anys 20, quan amb un metge naturista, dit Nicolau Capo va fundar l’Escola de Trofoterapia i tot seguit es va radicar a la Granja Natura, un hort amb una palmera i una figuera, que ara és al bell mig del Parc Catalunya de Sabadell, on hi va desenvolupar una Mansió-escola de naturosofia o saviesa divina, baix aquestes teories, que recull  l’Andreu Castells a “Sabadell, Informe de l’Oposició” (Edicions Riutort): 

“L’home ha abandonat les lleis còsmiques i naturals, que el fan individual, per les materialistes que l’esclavitzen i el socialitzen, perquè la intel·ligència astuta sempre s’ha aprofitat de les lleis naturals.
“Les bèsties no han abandonat les lleis naturals. La gata no educa els seus fillets, no els vigila contínuament, només els defensa en un cas extrem de perill i, si cal, dóna la vida. Així és la Mare Natura. Perquè l’home porta tot el necessari per a sobreviure tot sol. No se’l ha de portar a l’escola, no se l’ha de domar, perquè l’home no pot anar contra ell mateix. Les lleis de l’home devoren al mateix home.
“La Natura, doncs, ha proveït l’home d’un egoisme natural que el separa dels altres homes, Però l’home aviat va marxar de la llei natural i va aplegar-se en barraques, ens, clans, en tribus. Aleshores el seu egoisme natural es deteriorà. “L’home va tornar-se dèbil i temorós. Així va associar-se per a defensar-se i va arribar a la formació de la pàtria i hagué de promulgar lleis basades amb la por i la raó de la força. S’hagué de voltar d’autoritats i de policia, la missió dels quals és la defensa d’aquestes lleis contra la Natura.
“La llei bàsica ens la dóna la Natura quan naixem nus. La llei de l’home porta al llibertinatge.
“Quins són els remeis que podem aplicar a la nostra situació present? Aprenem de la Natura, que no es violent, sinó que es transforma de continu. No tenim d’anar a l’escola, perquè la Natura ens ha dotat de la màxima perfecció, no hem d’acceptar l’exèrcit, ni la revolució, ni la violència perquè no som revolucionaris sinó renovadors. La nostra moral és la de la vida. Respectem la seva obra. No hem de col·laborar amb la societat, ni a les barricades, ni als incendis, ni a les destruccions. Així podrem arribar a la convivència individual, conscient, fundant una nova manera de viure harmònica i evitarem l’essència dels carnissers que puja al  pla austral i que l’èter rebutja i la retorna a la terra. Aquest fet és l’eterna lluita entre el jo superior i el jo inferior. El paradís celestial es pot aconseguir per una elevació de l’esperit, aquí a la terra”

Recordo que els anys seixanta i setanta, molt jovent visitava l’eremita per trobar-hi amistat, pau i, sovint,  un racó d’aixopluc per les efusions eròtiques amb la parella –cal recordar que era l’època de fer l’amor en un Simca 1000-  
Avui encara hi ha al Parc Catalunya de Sabadell el racó on hi tenia l’hort i la cabana el vell anarquista. Una magnífica palmera n’és el testimoni i el darrer vestigi d’aquell home ressec i vell, de mirada intensíssima i que denotava una rara intel·ligència.        
     
Parc Catalunya. Sabadell


dijous, 7 d’abril del 2011

Dels coberts de casa a les fàbriques. (El naixement d’unes associacions de treballadors)


Batuda  Mossos finals segle XIX.Foto Wikimedia Commons

El  cúmul de circumstàncies que varen propiciar que a Catalunya s’hi produís la revolució industrial ha estat motiu d’estudis i especulacions. El seu desenvolupament es dóna en un context polític convuls, de lluita entre l’antic règim (carlins i conservadors) i els intents de modernització d’un nou sistema a imatge dels postulats revolucionaris francesos (constitucionalistes i  lliberals ) i en un país sense primeres matèries ni recursos energètics, com el carbó, que són els impulsors i motors  de la industrialització britànica i la d’altres llocs del món. És una situació atípica i ben singular, que s’atribueix, entre d’altres causes, en bona part  a les peculiaritats del sistema jurídic civil català, que permet que la terra vagi a parar en mans de ‘l’hereu’ i els cabalers se’n vagin de la finca i s’espavilin estudiant i formant-se com a professionals lliures, la qual cosa propiciarà que es busquin la vida en un context emprenedor diferent del de manar la terra. Tot plegat i ateses les adverses circumstàncies, semblaria un miracle si no hi hagués constància de l’esforç de tanta suor i l’enginy de tanta gent valuosa.
El  ja nostre amic, en Marian Burgués atribueix en part el  desenvolupament industrial de Sabadell, precisament a la primera carlinada ( la dita Guerra dels set anys):
Per causa de la guerra, una colla de pagesos benestants i de tarannà lliberal, com els Gorina, Barata, Llonch, Brujas, Buxeda, Casanovas,  entre d’altres, es van refugiar a la plaça forta de Sabadell, per viure en pau i fugir dels perills del descampat. Van anar a raure a una vila progressista i acollidora on hi funcionava una modesta industria tèxtil artesana i manual, i van veure que era un terreny abonat per invertir les seves unces d’or, per la qual cosa aquesta simbiosis va afavorir el desenvolupament industrial de Sabadell.
Tanmateix aquesta situació va comportar uns certs conflictes amb els teixidors a mà i la mecanització, que va convertir una feina que es feia lliurement, a la conveniència de l’artesà sense horari i al cobert de casa, en l’haver de tancar-se en unes quadres insalubres i sorolloses, subjectes a horaris i a disciplines durant  catorze o quinze hores al dia.
Aquella conflictivitat precisava un desllorigador i va anar sorgint unes sòlides organitzacions, fruit de la lluita i la solidaritat entre els treballadors.  
Els teixidors secretament ja estaven associats, cotitzaven i tenien una caixa per a sostenir les qüestions del treball i la lluita.
Les reunions les feien de nit, sortint d’un a un als boscos dels rodals de Sabadell, embolcallats i poc a poc, discretament se’n anaven cap al Bosc de Can Feu o a prop de Can Puigjaner, a la font de Can Rull, i posaven  vigilants pels camins i corriols, de manera que els Mossos d’Esquadra ( que a finals del segle XIX era una policia civil estatal catalana sufragada pels municipis) no els sorprenguessin.
D’aquelles reunions clandestines en sorgiren els primers sindicats de Sabadell, que a les primeries del segle XX i fins el 1939 van radicar al Carrer de l’Estrella, als locals de l"’Obrera "( un edifici on avui hi una escola concertada) com popularment era coneguda la FLS (Federació Local de Sindicats) de la CNT fins el 1931 i  on els anys trenta  hi tingué una cabdal importància el lideratge d’en Josep Moix (que va ser mític alcalde de Sabadell, posteriorment  ministre de treball amb el govern d’en Negrín i secretari general del PSUC a l'exili)
També la tradició dels teixidors auxiliars ( autònoms i treballant a casa) ha perdurat fins avui, que gairebé en queden quatre de residuals, havent desaparegut, la majoria,engolits per la Història, com la mateixa indústria tèxtil.
D’aquells anys de fontades clandestines del segle XIX, en Mariàn Burgués ens  fa memòria de la lletra d’una cançó:

“Jo uns explicaré la vida
que avui fan els fabricants:
Al dematí quan se lleven
xocolata per endavant.
S’encasqueten el sombrero
i se’n van a passejar
i allavors s’enraonen
com ho faran per robar” .

Eren èpoques que el capitalisme tenia noms i cognoms i tothom sabia qui era qui, i no es depenia del atzars de  Wall Street ni de la borsa de Pequín...        
Antiga Escola Industrial. Sabadell

dimecres, 6 d’abril del 2011

Resistència indignada (Stéphane Hessel).

Stéphane Hessel


Ahir en Francesc Puigcarbó ens recomanava en el seu blog  el petit opuscle que en Stéphane Hessel ha publicat amb el nom d’ “Indigneu-vos!; Un al·legat contra la indiferència i a favor de la insurrecció pacífica”, prologat per en José Luís Sampedro.
Hessel, un antic resistent contra el nazisme, deportat al camp de concentració de  Buchenwald i posteriorment  membre de l’equip redactor de la Declaració Universal dels Drets Humans, als seus 93 anys i carregat de bones intencions es mira el passat i el compara amb el futur. Des de la seva posició de ‘patum’ política, fa esment i compara dues crisis viscudes: la de la  barroera brutalitat del nazisme de fa seixanta-cinc anys i la subtil actual financera, que com una tela d’aranya ha anat soscavant els fonaments de les millors intencions democràtiques sortides de la Resistència als feixismes, tornant a les aigües de la injustícia i al joc brut dels interessos, però aquesta vegada amb l’embolcall subtil de unes teranyines i amb l’aquiescència d’ una societat inoculada pel verí del conformisme i pels lligams al consum.
Hessel preveu un món crepuscular – el de l’occident de les bones intencions que va sorgir del sacrifici de tanta gent duta a l’escorxador- i amb la vena del vell lluitador crida novament a la resistència, tot i que aquesta vegada, davant de la subtilitat dels poder econòmics, apel·la a la insurrecció pacífica sota el lema “CREAR ÉS RESISTIR, RESISTIR ÉS CREAR”, la qual cosa recorda la crida de la imaginació al poder que els fills de la seva generació van posar com a lema de l’altra fallida resistència: la del maig del 68. .
En una dedicatòria als lectors catalans diu: ”La inèrcia còmplice d’una Unió Europea pusil·lànime va contra els nostres interessos a llarg termini i contra la pau a mitjà termini.  Aquest país rebel i valent de sempre ( el català) pot afavorir aquest impuls cap a una Europa cultural, fraternal, i no pas una Europa al servei d’una finançarització del món”    

L’he llegit amb molt d’interès i fins i tot m’he sentit emportat per la seva honrada vehemència, però ‘a posteriori’ me’n he adonat d’uns petits detalls: La Resistència al nazisme, va ser cosa de quatre gats (entre els que hi havia dos exiliats espanyols) Una altra cosa va ser el 1945, quan tothom, s’havia llevat la camisa i  havia estat resistent. La França de Vichy va ser amplament consensuada per la burgesia i els treballadors francesos que van emprar un col·laboracionisme vergonyós i pusil·lànime; veïns denunciant veïns, gendarmes deportant jueus, exiliats espanyols i de d’altres països, denunciats i posteriorment enviats a camps d’extermini... I no ho van fer els alemanys exclusivament: sense la col·laboració de gairebé tothom,  no se’n haguessin sortit pas. Per la qual cosa, com la majoria dels fets importants d’aquest món, la Resistència va ser cosa de quatre i només es pot invocar com a símbol. Si avui cal cridar a una nova resistència, caldrà tornar a discernir entre el gra i la palla i fitar qui, de la gran massa conformista captiva per deutes i hipoteques, esmorteïda per ‘pans i circs’ farcits de jocs malabars, és capaç de mobilitzar-se i posar la cara al vent del “diguem no” que invoca l’altre iaio el José Luís Sampedro en el seu pròleg del llibre.
De totes maneres, llegiu-lo i recomaneu-lo. Quans més indignats serem més riurem!       


Cercar en aquest blog