dijous, 24 de febrer del 2011

Un retrat, potser esbiaixat sobre l’ús de les llengües dels imperis.

Foto de la Xarxa.


Tot allò que t’aparti del vergonyant origen pagerol ‘fa fer fi’ –pensa la noia ‘pija’ del barri alt de Barcelona. La parla autòctona és cosa dels vells pagesos analfabets  i pastoretes perdudes pels móns de déu –deia sempre la seva la mare, una senyorassa,  catalana,  filla d’una botiguera de l’Eixample barceloní anada a més, i casada amb un capità de la industria tèxtil, la fortuna del qual provenia d’un besavi armador que havia fet les amèriques i  tractat amb esclaus. Ho deia en un pobre castellà mestís, farcit de catalanades, i amb aquell accent que per uns és meravellós signe d’identitat i per altres vergonyant estigma.
La ruda i arabitzada parla castellana –a ciutat-  un dia va ser indicador de la urbana modernitat davant la rústega realitat. Però, ai las!: si avui és la parla de la minyona sud-americana, la del camàlic analfabet vingut del depauperat sud i la del ‘moro’ que la malparla amb accent magrebí.. .i a New York, els amics Pîulachs  ens van recomanar no l’empréssim gens ni mica, ni a Prada ni a Cartier, ni a l’Hotel, ni a cap restaurant de certa  categoria, doncs és cosa de baixos fons i pot condicionar el tracte. 
Aquell castellà de vocals obertes i allargades, ranci i elàstic com goma de xiclet, contaminat de català xava de la noia nou rica, ja no és signe de distinció per marcar la diferència  de la vergonyant realitat,  pensa aquella fràgil poncella de la burgesia catalana del segle XXI amb puerils afanys de notorietat.   
Oh, quin dilema!- divaga la figaflor, mentre deixa les claus del seu BMW X1 SDrive 18D damunt la tauleta del ‘living room’ i demana a la noia ‘que le prepare una taza de  te verde con limón,  bañe a los niños y deje preparado un  buffet frio para la cena de la noche antes de irse ’
No voldria repetir el disgust  que va tenir quan els nens van venir un vespre de l’Escola Bressol parlant aquell català barroer i ordinari de les educadores.
Fet i fet, ja va sent hora d’anar canviant la llengua habitual: des d’ara amb el meu marit i els nens només  parlaré l’ anglès, que per alguna cosa varem fer els màsters a Cambridge –pensa.
Una vegada informats el meu marit i el  director espiritual, veurem si encetem una campanya per potenciar  el idioma anglès a l’escola i fem força per la qüestió de les subvencions oficials, que no tot ha de ser protegir les parles dels rústecs i les pastoretes a l’escola concertada. Tots tenim els nostres drets.    
I posats demanar, i ja que som en època d’estalvis, potser que fem campanya per tancar la TV3 també  a Catalunya .
Algú l’hi hauria de preguntar a la ‘pija’ amb quin idioma pensa quan riu, plora, bressola un infant o fa l’amor. Potser no ho sap. 

   

9 comentaris:

  1. Mentre et llegia me'n recordava del títol d'aquell llibre de Esther Tusquets: "Habíamos ganado la guerra". Més d'una vegada he tractat amb els fills d'aquella mitja i alta burgesia que "havien guanyat la guerra" i m'escoltava, amb més pena que indignació, com s'esforçaven, inútilment, per distingir una essa sorda d'una sonora. (Com fa encara l'aspirant a alcalde de BCN, Xavier Trias, no sé si perquè no pot o no en sap més).

    Aquests indecisos de la part alta de la Diagonal sempre han tingut un problema a l'hora de saber d'on bufa el vent. Deu ser perquè el Collserola els hi para.

    ResponElimina
  2. he he si que es així...els porten a escoles alemanyes o franceses o angleses amb tal de que es formin amb un idioma correcte, ni castellà ni català...

    ResponElimina
  3. ai pobra llengua, sempre en mans de les ideologies, i l'únic que vol ella és ser usada :(

    ResponElimina
  4. amb quina llengua deuen llepar els pijos? en català, castellà o anglés.

    ResponElimina
  5. Brian.
    L’aspirant a alcalde ha fet molts progressos amb la parla i penso que s’ha esforçat molt. El recordo quan era un alt càrrec de Sanitat (ICS o Servei Català de la Salut, un d’aquests) i parlava molt pitjor que ara. Crec que el logopeda ha fet la seva feina.
    De la part alta de la Diagonal van baixar a Barcelona les tropes d’en Franco el 1939, en una mena de passejada triomfal

    Aris,
    És cert, tant els del PSC com els de CIU ( Montilla i Pujol)

    Clidice,
    Tens raó. Quina culpa tenen les pobres llengües de les discrepàncies dels humans ! Pensen que per fer callar un poble cal desproveir-lo de la seva parla. Els ignorants van darrera d’aquestes idees amb un flabiol sonant.

    Francesc,
    No ho sé pas. La majoria són trilingües i poden triar a l’hora de llepar.

    ResponElimina
  6. A una llengua la dignifica les idees amb que l'expresses, a l'inrevés no funciona. Ninguna llengua dignificarà la teua buidor. Molt bona, Ramon. Salut.

    ResponElimina
  7. La transmissió generacional és la gran batalla per a la supervivència d'una llengua.

    Al País Valencià i a la Catalunya Nord ha estat la pèrdua d'aquesta, ja sigui per vergonya i autoodi (en el primer cas) o per polítiques actives de repressió (en el segon cas).

    A Catalunya això s'ha produït en menor mesura, però també en tenim casos com el que comentes entre una part de la burgesia catalana.

    Per a posar un punt d'optimisme, voldria dir que, de la simple observació pel carrer he vist que hi ha moltes parelles castellanes que en parlar als seus menuts ho fan en català. No sé si és senyal d'alguna cosa, si ens acabarà duent algun benefici, però almenys és un puntet d'esperança.

    ResponElimina
  8. Vicicle,
    És ben cert i jo no he cregut mai en el vell axioma, d’altra banda farcit d’ironia i un punt crític, d’en Fuster: “Puix que parla català vejam que diu”. Sempre serà abans els discurs que el mitjà. És clar que el discurs unionista d’alguns és el que no ens empassem ni amb mantega i melmelada.
    Salut.

    ResponElimina
  9. El porquet,
    Tens raó que la pervivència d’una llengua és la transmissió generacional, i entenc aquesta es pot perdre per dos motius: l’arrelament d’un cert desprestigi i per ser fagocitada per una cultura més potent.
    Entenc més la gradual sotmesa de la Catalunya Nord a un París amb prestigi internacional i ‘glamour’ que la de certs col•lectius que es donen a un Madrid que de fa segles és una metròpoli en decadència. Avui el passaport europeu ha llimat moltes asprors, però no fa pas gaire que anar pel món amb passaport francès no era la mateixa cosa que fer-ho amb un d’espanyol. I això ho hem viscut molta gent de la generació d’abans de la UE. Aquestes causes poden explicar una mica el que dius, junt a una mútua miopia en les polítiques integradores de les nostres coses idiomàtiques entre el Principat i València, entre elles la preeminència del català. Si cal cerquem una denominació històrica i coherent del nostre parlar Llemosí que no fereixi ningú. És tant propera la parla d’Alacant a la de Girona, com el castellà de Sevilla amb el de Santander, i tots estan d’acord en dir-ne ‘espanyol’, per exemple.
    Salut.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog