Els trenta-cinc anys és una bona edat per esdevenir un heroi. De fet l’heroïcitat no té edats, ni gènere ni fronteres. L’heroïcitat és una qualitat de la generositat, de la solidaritat i, sovint de la rauxa. però, ah!, potser reservada a uns essers elegits pels déus.
El 23 de febrer del 1981 em va agafar amb els meus 35 anys. Havia tornat de la meva feina a Barcelona, en el tren dels ‘Catalans’ (ara ‘Ferrocarrils de la Generalitat’) Venia d’unes gestions a la Seguretat Social del carrer Balmes (un centre oficial a càrrec de l’Estat) on a la tarda hi havia una total normalitat. Tampoc al carrer i al tren a la Plaça de Catalunya hom presagiava cap cosa anormal.
L’ensurt va ser arribant a casa. La dona preocupada i alleujada al veure’m arribar. Les noticies anaven caient en un degotall inquietant.
Va ser una llarga nit de radio i TV amb les imatges d’un guàrdia civil de tòpic, amb bigotis, tricorni i mala llet, llenguatge casernari i pistola en mà i gent uniformada i aquells trets, que van fer encongir els cossos dels diputats i les ànimes de mitja Espanya, i la sacsejada al vell i digne militar, que va ser com si ens sacsegessin a tots nosaltres, i el regust que ens havien llevat alguna cosa que ja mai més ens tornarien.
Tots els fòtils de rebre notícies oberts –no hi havia mòbils ni informàtica- mentre triàvem els llibres que podien ser declarats prohibits –sempre el primer que fan els intolerants és afusellar algú i cremar alguns llibres- Els quatre llibres que s’havien salvat del 1939 sobreviurien la nova envestida? Els d’abans eren més illetrats que els d’ara?
Res, no em desfaria de cap llibre. Ja ho havia fet cap el 75, quan el dictador encara alenava i van afusellar una gent del GRAPO i uns bascos i van detenir molta gent coneguda, militants de diferents partits de vocació democràtica. Vaig deixar, en dipòsit, un munt de llibres a un amic que ja mai me’ls va tornar.
Potser cal trucar els amics més compromesos per dir-los que cremin les agendes amb el nostre número i adreça, abans no els detinguin, però no, no és prudent fer anar el telèfon i tampoc és ètic fer-ho.
Les imatges dels antics drames dels pares el 1936-1939 planaven per l’aire com un fantasma. Les paranoies feien bullir el cervell.
La quitxalla -vuit anys el gran i sis el petit- acotxada al llit, aliena al terrabastall, dormia plàcidament . Mirades de la companya i jo, de tendresa i de negra inquietud, pensant en el seu esdevenir.
El “Tranquil, Jordi, tranquil” d’en Jordi Pujol encara ens va esverar més. Des de que ell volia bisbes catalans i jo no en volia de cap mena, que no em queia bé aquell venedor de fum amb deliris de grandesa. Ja havia engalipat mitja Catalunya amb la Banca Catalana, i les seves tesis de construir infraestructures públiques amb mitjans privats, com l’Hospital General de Catalunya i la ficció d’una pàtria irreal, petitburgesa i folklòrica, de postal calorejada. No ens en refiàvem ni un pel d’aquell garlaire de llengua bífida. .
Tot esperant, veiem sense veure-la una tediosa pel·lícula de pirates del inaguantable Bob Hope que passaven per TVE.
Algú trucava per telèfon- insensat- Deia que no sabia el que fer. Estava ficat en política i no volia dormir a casa. Demanava ajuda i consell –però per telèfon, no, cap de suro!-
Molta gent feia maletes o demanava aixopluc a casa de parents o coneguts. D’altres cremaven papers. Tothom pensava en els no gaire llunyans cops d’en Pinochet i d’en Videla al Con Sud de l’Amèrica. Molts no van fer nit a casa.
Quan el Borbó va baixar del burro i va manar tornar tothom a casa, varem sentir un cert alleujament. L’endemà veiem aquells fatxendes d’uniforme que havien ocupat el Congrés, escapar-se per les finestres mentre per la porta sortien els diputats de sota els escons amb posat cansat, pàl·lids, ullerosos i sense afaitar. Abans havien sortit les diputades.
L’exèrcit i la guàrdia civil havien fet escac, tot i que no al rei, sinó al poble i se’n havien sortit, tot i que no havien arribat al mat.
D’una manera o una altra, gairebé tots havíem estat amagats baix aquells escons. De fet va ser una nit que molts varem descobrir no tenir gens ni mica de fusta d’herois.
Crec que els herois es fan a contracor, quan ja no els hi queda res més que ser herois o morir. Mentre ja esperança de salvar-se, ningú vol ser heroi. Jo tenia disset anys i vaig estar enganxat a la TV i a la ràdio esperant...un parent meu molt d'esquerres i català donava gràcies al Rei...
ResponEliminaA mi em va enganxar massa jove com per ser conscient de tot això que expliques, tot i que veia la inquietud dels meus pares. Però jo també hagués estat dels no-herois...
ResponEliminaa mi em va enganxar a València, veniem d'Alacant amb el representant de la zona i en anar cap al centre on tenia el despatx varem començar a veure tanquetes, jeeps i fins i tot algun tanc. Varem posar la radio i ens vàrem assabentar dels fets. En comptes d'anar al despatx vàrem anar a casa seva a les afores de València i des d'allío vaig trucar a casa i em vaig quedar a passar-hi la nit (que va ser llarga)fins que l'endemà al matí un cop abortat l'intent de cop d'Estat vaig tornar a casa.
ResponEliminaPel que dius del telèfon, també ho va pensar el meu pare. Però a casa nostra no deixà de sonar en tota la nit. Potser érem massa innocents per a pensar que el podíem tindre intervingut. D'altra banda la recaptació de Telefònica degué ser d'aquelles històriques. Salut.
ResponEliminaJo en tenia 14 i no acabava d'entendre molt bé què caram passava. Una cosa grossa, això sí.
ResponEliminaJo havia sortit de l'institut i em vaig anar a comprar el darrer número d'un còmic de ciència ficció. Em vaig asseure en un bareto proper a llegir-lo tranquil, i vaig sentir de fons un soroll a la TV. En vaig fer poc cas. però en arribar a casa la cosa es va complicar. El meu pare estava afiliat a un partit mig clandestí encara, i va ser una nit llarga. Tan llarga que encara dura: ens mmorirem i no sbrem què va passar en realitat.
ResponEliminaYo me quedo con Don Manuel Gutierrez Mellado, que ni se agacho ni huyo, se puso en pie y quiso reducir a Tejero con su autoridad; el de bigotes le quiso tirar, no pudo con Don Manuel, no le pudo tirar.
ResponEliminaHay que analizar el contexto del golpe, año 1981 y ver lo que decían algunos de los "democratas" actuales.
Si hay alguien que supo mantener el tipo y la dignidad fueron Don Manuel Gutierrez Mellado, Don Adolfo Suarez y Don Santiago Carrillo.
Aris,
ResponEliminaJa fa molts anys i la realitat es difumina. La por va ser una de les sensacions que recordo d’aquella nit. I no per estar implicat en cap partit. Nomes pensant que podíem tornar a les coses d’abans.
Salvador,
Hi va haver de tot: porucs, prudents i eixelebrats. Hi ha un anecdotari de les petites històries, des de gent d’extrema dreta que es va armar i estava a punt de fer de les seves, fins a gent d’esquerra que estava disposada a aixecar barricades, passant per alcaldes que van desarmar els seus guàrdies locals.
Francesc,
Trobar-te a València seria com estar al mig del huracà. Una de les coses que la gent recordava de l’anterior conflicte –el del 36- era la dolorosa separació a la que es va veure sotmesa molta gent que el va agafar fora de casa.
Vicicle,
ResponEliminaNo ho sé si és possible tècnicament controlar els telèfons de tanta gent parlant al mateix temps. El que molta gent d’especial significació pogués estar intervinguda, cabia dintre de lo possible. Dels aldarulls, les guerres i la malvestats, sempre hi ha qui se’n lucra, en aquest cas la Telefònica, es clar ;-)
Eulàlia,
Els més grans tampoc no sabíem massa de que anava tot plegat. Crec que és una constant de la història que els peons de a peu pla mai saben ben bé de que va. Hi va haver soldats que feien la ‘mili’ que es van sollevar sense saber-ho.
Luís,
ResponEliminaHi ha versions contradictòries. La més estesa és la que es volia donar un cop ‘tou’, amb les més altes complicitats, que en Tejero va ‘cremar’ passant-se de rosca. Una altra, més beatífica i improbable, és que va ser un maquiavèl•lic pla per posar l’exèrcit al seu lloc i avortat definitivament la seva contant intromissió en la vida política. Per què aquesta darrera fos veritat es requeririen unes dots intel•lectuals que no els hi veig, tot i que el resultat ha estat aquest.
Temujin,
ResponEliminaLos militares profesionales estan preparados para mostrar 'genio y figura' en los momentos más duros y Gutièrrez Mellado intentó mantener la dignidad de la jerarquía y la del ejército.
Suárez y Carrillo también estuvieron a la altura de su representación.
Jo tenia deu anys i la cama trencada, amb un guix que no em deixava caminar bé i em feia molta picor. Angoixada, davant la situació, sé que vaig demanar:
ResponEliminaI si hi ha una guerra, com ho faré jo, que no puc córrer?
La majoria de mortals no tenim fusta d'herois...i no és d'estranyar, si fós al inrevés l'humanitat ja s'hauria extingit.
Carme de la maleta,
ResponEliminaEl teu testimoni és d'una tendresa colpidora. El punt de vista d'un infant davant les coses més o menys transcendents, sempre és amb aquell punt de natural bona fe. És més tard quan les coses es fan més complexes.
Salut.