La Segona Guerra Mundial arriba a Mataró (1)

En Facund Farell, que avui ja té una edat i és un avi molt trempat i lúcid, ens havia explicat allò que va veure a Mataró quan hi feia la mili l’any 1944. L’Exèrcit Espanyol, a rebuf de les victorioses campanyes dels nazis alemanys i dels feixistes italians, s’havia sentit fort i valent fins aleshores. L'autoestima, dels militars, que els darrers cinquanta anys havia estat malmesa per desastroses campanyes colonials on mambises cubans i cabilencs marroquins els havien clavat autèntiques llisades, s’havia rescabalat amb una llarga i penosa campanya contra la pròpia gent mal armada del país, massacrada mercès l’ajuda logística, tàctica i estratègica d’alemanys i italians, que havien vingut a foguejar els seus homes i provar les seves eines de cara a la guerra mundial que s’apropava. Els militars, sadollats de sang vessada, satisfets i orgullosos de la seva gesta, van treure pit i es van creure la reencarnació de les hosts del Gran Capitán, fins que els alemanys van fer figa a Stalingrad i els aliats van desembarcar al Nord d’Àfrica. Els seus amics més grans i forts que ells eren apallissats i ja no sentien aquella seguretat que l’anar a rebuf dels bergants els proporcionava. Van tornar les pors i la inseguretat; l’autoestima tornava a fallar.

Els diplomàtics del moment van anar fent-se el desentès de la sort dels alemanys i els italians –havien foragitat del govern els falangistes més pronazis, con en Serrano Suñer- i van començar a mirar cap a un altre cantó, tot xiulant i dient erga omnes : –“Nosaltres feixistes ?. Noooo, i ara !. Anticomunistes si, però feixistes no!. Anticomunistes i demòcrates de tota la vida. No n’heu sentit a parlar mai de la democràcia orgànica ?. Si hi presteu atenció, us ho explicarem i ho entendreu !”- a las cancelleries dels aliats ja se sabien el discurs dels diplomàtics del general manaia que no aixecava un pam de terra i semblava una caricatura de dictador, amb la seva panxeta i el seu castrense encarcarament. No s’explicaven tanta por si ja els havien dit que no hi hauria cap mena d’intervenció aliada a la Península, si feien bondat i no piulaven gaire. Mister Churchil ja els ho havia manifestat per activa i per passiva, però la proverbial malfiança, la paranoia, la íntima inseguretat de no disposar dels medis i dels mitjans i en especial els dubtes de la capacitat de lideratge i coneixements estratègics del propi Caudillo de España por la Gracia de Dios, sumats a la seva més que presumible manca de suport popular, malgrat les orquestrades concentracions de masses, feien que els militars de l’època necessitessin grans dosis d’antidiarreics i d’altres inhibidors de les incontinències del ventre. Coneixedors de la feblesa i precarietat de l’Exèrcit Espanyol i la depauperada situació de la societat civil, desmoralitzada i delmada per la guerra, no era pas cap bestiesa pensar que a l’hora de l’assalt a Europa, malgrat les garanties donades, els aliats decidissin invadir Espanya, atenent el poc desgast de tropes i mitjans que el fet precisaria. Fou per això que van manar desplegar l’Exèrcit per tota la costa, amb instruccions de repel·lir qualsevol mena d’invasió, “por Tierra, Mar y Aire”, intentant, amb pocs resultats, fer ressuscitar a la desgavellada tropa els vells valors del nacionalisme romàntic espanyol que tan bé els havia anat quan la Guerra del Francès, tot just feia cent trenta-sis anys.

En Facund Farell, petitó, amb el seu uniforme balder, caqui descolorit per ser ja de tercera mà i recuperat per la Intendència una vegada passada la guerra al sol i serena de les trinxeres, la seva gorra “cuartelera”, amb una borla al davant, que en deien “el madroño”, calçat amb espardenyes, armat amb un vell fusell Màuser model de l’any 1893 i unes cartutxeres de cuir on hi duia unes poques pintes de munició fabricada quan la primera Guerra Mundial, semblava una caricatura de soldat, com tot l’Exèrcit de la època: desgavellat i mal equipat, però cridat a les més altes glories imperials de la megalomania. Amb l’estómac sempre mig buit, malgrat, o per causa de la ració diària de “xusco” fet amb un blat impossible d’identificar i un plat d’un “ranxo” magre i escàs, compost de patates i alguna llegum escadussera procurava passant desapercebut que el temps passés i poder tornar aviat a casa. Era caporal de transmissions d’un lloc d’observació situat a una casa dels afores de Mataró, la missió del qual era controlar qualsevol moviment sospitós d’un bon tram de la costa del Maresme i fer front a la possible invasió de les forces angloamericanes. Un parell de velles metralladores Hotchkiss haurien de ser suficients per aturar la invasió, si l’atac es produïa allà mateix.

Un matí del dia 29 de març del 1944 va ser cridat per la superioritat a fer una arriscada missió logística: Calia posar persianes als allotjaments dels oficials –venia el bon temps i el sol mediterrani ja escalfava de valent- Vist el migrat pressupost de la caixa del regiment haurien de fer-les amb canyes de la riera que donava a la platja, feina que va ser encomanada al caporal Facund Farell i al seu escamot de quatre soldats.

Com ja solia ser habitual, l’ocasió era òptima per passar un tranquil matí de platja, allargant la feina tant com fos possible i procurant passar desapercebuts de sergents i d’altres espècies militars de les que solen fer la punyeta als soferts soldats de lleva, prenent-se un bon matí de lleure.

Eren quarts de dotze i veien un vell i tronat petit vaixell de cabotatge costejar cap amunt, direcció França. Tot seguit va aparèixer un avió bimotor amb marques de la RAF -en Facund Farell tenia accés a un llibre on hi havia les descripcions de models d’avions i vaixells de totes les nacionalitats, per tal de fer-ne la deguda identificació des del post d’observació i se les sabia de memòria - i va recordar la silueta del B26 Martin Marauder, avió bombarder que li recordava lleugerament els entranyables Kats republicans.

L’esglai dels soldats va ser important. La invasió angloamericana hauria començat i a ells els agafava al bell mig de la platja, armats amb quatre canyes –mai aquesta metàfora hauria estar més encertada- i gairebé en calçotets. La sensació de vulnerabilitat els era més evident que mai. No sabien que els calia fer. Ja pensaven com s’haurien de rendir, i fins i tot ja pensaven com dir-ho amb un anglès que desconeixien.- “I surrender ?”- o potser “I’m surreder?” - Tal vegada fugir seria la cosa més encertada, doncs aquell avió era un bombarder i la seva feina deuria ser deixar anar unes quantes bombes...

Entre cavil·lacions, negres pressentiments i pors més o menys fonamentades, van veure que l’avió baixava i passava arran del vaixell, tornava a enlairar-se, fent un gir per fer una segona passada. Feta aquesta, va capotar i es va precipitar violentament contra la mar.

En Facund Farell i el seu escamot van pujar corrent per tornar al seu lloc, però abans es van aturar a un bar dels afores de Mataró per telefonar a un observatori d’infanteria on solien reportar els seus informes: Aquests els van dir que ja estaven al cas del incident i ja se’n feien càrrec.

Tot arribant al seu destacament, es van creuar amb un cert nombre de guàrdies civils que baixaven esperitats cap a la platja. Algunes embarcacions de pescadors s’apropaven al lloc de l’accident, mentre el petit i desconegut vaixell havia fugit a tota màquina nord enllà.

Tot seguit les noticies es van escampar: els mariners havien arribat al lloc on l’avió s’havia estavellat i s’enfonsava lentament. S’havia encès i van trobar cinc cadàvers, seient als seus llocs.

Efectivament era un Marauder B26 del 14 esquadró de la RAF, tripulat per australians i venia de Còrsega. La missió era de reconeixement.

Un soldat de Caldes d’Estrac (Caldetes) que pernoctava a casa seva quan no tenia servei, l’endemà de l’incident els va dir que un pescador havia trobat a les restes de l’avió una capsa amb caramels, que havia escatimat a la guàrdia civil i s’havia endut a casa per repartir-la entre la quitxalla i algun ganàpia del veïnat. Sembla ser que aquella nit no van poder aclucar l’ull. Els pretesos caramels no serien altra cosa que amfetamines o algun altre estimulant.