divendres, 11 de febrer del 2011

L'ull del més enllà.

De la xarxa.

Tot just feia una estona que la Jeni, aquella noia equatoriana rodona i amable que la cuidava,  l’havia deixat a punt per passar la nit: bolquers, crema a l’esquena i a les natges, per evitar nafrar-se, i una camisa de dormir neta; la televisió engegada, on una parella jove i polida explicaven les noticies del dia, que l’àvia no entenia: les imatges del present li eren cada cop més alienes i totes aquelles corredisses i violència li passava pel davant com un miratge confús, llunyà,  incomprensible i abstracte. Ara les seves malmeses neurones ja no li permetien copsar l’actualitat i només li deixaven els records llunyans, de quan era molt jove i es casava amb el Josep –pobre Josep, quan anys fa que ja és mort?- es preguntava- i el germà gran, l’Albert, que se’l van endur a una guerra i no va tornar mai més;  i els fills, aquells menuts i fràgils nadons que buscaven amb delit el seu mugró...Tot dintre d’una gran nebulosa, com si hagués estat un curt somni.
Quan les seves neurones encara li permetien copsar la realitat, sempre havia pensat que hi havia quelcom de màgic en la televisió: si era una finestra al món, d’algun lloc es nodriria de la informació, per la qual cosa si ella els podia veure, tenia la sensació que ells també la veien, i per això s’ajustava la faldilla i l'escot, de manera que aquella gent tan llepada i untuosa la veiessin decorosa i ben posada.  
Quan aquell liró, que no parava de xerrar davant d’uns mapes tots plens de sols i boires i ensenyava retrats de postes de sol i de flors boscanes, s’esplaiava amb un infantil histrionisme, la dona ja s’havia adormit.
La Jeni, que ocupava la cambra del costat,  va entrar de puntetes i l'hi va treure les ulleres, la va acotxar i va prémer el botó que deia ‘off’ del comandament a distància de la petita televisió nova que aquella mateixa tarda el fill gran havia dut per substituir una vella andròmina que feia anys acompanyava  les hores vagaroses de l’anciana. El nou aparell va enfosquir, deixant ben evident un pilot vermell.
Que una persona gran dormi tota la nit d’una tirada és una quimera, per la qual cosa, a mitja nit va obrir els seus ulls miops, i va veure aquella llum roja. Confusa i desorientada, es va espantar: Què era aquella cosa fixa i lluminosa que la mirava de fit a fit? Potser era un ull del més enllà...Sentí una por intensíssima, fruit de totes les velles experiències que el seu subconscient havia guardat en el seu malmès cervell. Li semblà veure la mare que gemegava de por, mentre l’abraçava, tot maleint aquells avions italians que volaven damunt Barcelona i feien aquell terrabastall de motors i seques explosions; el marit –llavors eren promesos-  joveníssim, tornant del camp de presoners, brut, barbut, pollós i amb la roba espellofada; l’Albert, el germà que mai va tornar, ensangonat i nafrat, també li feia senyals... Potser era que la cridaven al més enllà, on estaven tots. Ella  no hi volia anar: aquell fil vegetal que la lligava al món era fràgil, però no el volia trencar. La por a la foscor i al que li era desconegut era superior a la seva desafecció a la vida, fruit de la decrepitud. Aquell ull vermell la fitava i l’hipnotitzava cridant-la al més enllà, i ella no hi volia anar de cap de les maneres. Ni déus ni verges santíssimes, ni àngels ni dimonis,  només hi veia fantasmes i ombres del seu passat  i es revoltava: no havia estat una vida meravellosa, però se’n havia emancipat i ara estava en una mena d’estat de beatitud, amb un únic àngel guardià, que era equatoriana i es deia Jeni. No, no hi volia anar, no; havia d’apagar aquell ull diabòlic fos com fos; calia desendollar aquella crida del més enllà i a aquesta fi va dedicar les seves escasses forces.
El terrabastall va despertar la Jeni, que va córrer a la cambra de l’anciana. La va trobar a terra, damunt de la televisió tombada i amb els cables de l’endoll a la mà. Encara va ser a temps de veure el seu darrer sospir.
El metge va fer constar al certificat de defunció que l’anciana havia mort per causa d’una parada cardíaca i respiratòria.                  
De la xarxa.

11 comentaris:

  1. No torno a apagar la tele des del comandament, t'ho juro. Standby no, gràcies. El cas és que a mi sempre m'ha molestat aquesta llumeneta. Ens has salvat la vida, Ramon. Salut. :)

    ResponElimina
  2. Tinc la mania d'apagar tots els pilots durant la nit, em molesten sobremanera, la foscor m'agrada fosca. El relat però m'ha semblat molt ben trenat, res grinyolava i m'ha recordat un episodi familiar del meu avi a l'hospital, que va 'perdre' uns dies i veia la televisió a la paret i una caiguda també ...

    ResponElimina
  3. Quizás viviésemos mejor sin televisión...

    ResponElimina
  4. molt bon relat. ai, perquè em d'envellir?

    ResponElimina
  5. Jordi Dorca,
    Moltes gràcies pel teu elogi.

    Vicicle,
    És millor deixar-los ben apagats. Celebro haver-te salvat la vida ;-)

    Clidice,
    Aquesta mena d’episodis són freqüents. Envellir amb dignitat és molt bonic, però quan hi ha deteriorament neuronal, la cosa es complica i la vida pot esdevenir quelcom molt surrealista.

    ResponElimina
  6. Temujin,

    Hemos estado tropecientos miles de años sin televisión y cincuenta con ella...No se que decirte: ¿Como se lo montarían Zapatero y Rajoy para soltarnos sus peroratas?. Antaño, los políticos se desgañitavan a pulmón libre, sin micro ni nada...


    Aris,
    Tens raó: no hauríem d’envellir mai, haurem de tornar als principis alquimistes i cercar la font de l’eterna joventut...

    Francesc,
    El cas és parcialment cert, amb un final diferent: el que conec, la persona es va limitar a tallar els cables d’un fòtil que li va instal•lar la Creu Roja a casa, d’aquells que van connectats a la línia telefònica i es va carregar tota la instal•lació. Les seves pors eren que aquella llum provoqués un incendi, i no podia dormir nomes de pensar-hi. Jo hi he posat més formatge que pa.

    ResponElimina
  7. La foscor total fa anys que no sé què és. Quan m'aixeco a mitja nit per anar al lavabo veig els números vermells del rellotge despertador a la meva banda i els de la màquina de respirar de la meva dona a l'altre. Al sortir al menjador veig el pilot de la tele; quan passo per davant la cuina veig els numerets de la temperatura de la nevera; una mica més enllà, a la habitació de l'esquerra, el router fa pampallugues, i quan arribo al lavabo es filtre per la finestra la llum fluorescent del replà de l'escala. Sí, la meva nit és plena de llums espectrals.

    ResponElimina
  8. Brian,
    La foscor total és com el silenci total: quelcom que rarament es fa evident. Jo recordo una total foscor quan es van fondre els ploms d'un gran parquing subterrani comunitari que hi ha sota casa meva i vaig haver d'anar a les palpentes, fins que algú va encendre els fars del seu cotxe i vaig poder orientar-me.

    ResponElimina
  9. Una manera dura d'explicar un final. Qui ha conviscut amb gent gran, hi pot trobar alguna cosa familiar.

    bon cap de setmana

    ResponElimina

Cercar en aquest blog