dijous, 13 d’octubre del 2011

La lluna, la pruna..



Ahir va ser dia de lluna plena.
Quan la lluna fa el ple, les nits son  propicies a la licantropia i a l’amor furtiu.
La foscor no arriba a regnar, talment aquesta tardor no pot foragitar l’estiu, doncs aquest obsta per prevaldre pel damunt del fred i la gebrada.
La mar esdevé de plata, mentre el gran disc s’eleva. 

Poetes cursis es posen a cantar, delerosos, inspirats per toves imatges de mel i mató, panses i figues, mel i olives, totes il·luminades per la blanca llum de la lluna fent el ple.
Una nena òrfena de pau i amor plora.
La lluna, la pruna,
vestida de dol...
Ves quina bestiesa !
L’exèrcit va desfilar per Madrid, acomboiat per uns centenars de nostàlgics dels imperis on no es ponia mai el sol. 
Però per sort, al vespre va sortir la lluna, la pruna, vestida de dol, fent el ple i el sol se’n va anar a fer punyetes d’una vegada. A veure si ja serà per totes.  

dilluns, 10 d’octubre del 2011

Van Gogh, la tramuntana i Calella.



La tarda avança a cops de vent i batzegades de llum intensa.
La  tramuntana bufa més enllà del Cap Roig i el Far de Sant Sebastià.
Una llum daurada, antecedent de la foscor, va envaint l’espai, foragitant el blau intens que ha regnat durant tot el dia.
Una lluna a punt de fer el ple s’aixeca darrera les pinedes esvalotades pel vent desconsiderat.
La sentor de mar omple les narius amb la seva intensitat.
El cel es tenyeix amb les tintes grises i liles del crepuscle, mentre unes noies rialleres s’arreceren sota les llums, fugint de la foscor. Una parella,  influïda per la lluna plena, fa manetes i  amaga una furtiva abraçada.
Una vaga ombra s’esmuny pels carrers estrets –els mateixos que ja fa temps  trepitjaren les espardenyes esfilagarsades dels vells mariners- Pels colors , les llums i les formes que s’albiren,  el fantasma podria ser el d’un Van Gogh que feliçment hagués  trobat el seu paisatge definitiu: el de la natura maltractada pel vent i la llum esclatant.   

dimarts, 4 d’octubre del 2011

Atemptats contra la Corona.




Sabadell, dita  la Manchester catalana, és una ciutat de tarannà republicà, cultiu d’idees d’avançada i bressol de moviments d’emancipació. És per això que el substrat republicà federal de molts dels sabadellencs no ha casat mai  gaire amb la Monarquia.
Malgrat això, el 1860 amb ocasió d’una visita de la reina Isabel II, per iniciativa del “rico catalán”, -tal com era conegut a Madrid el fabricant en Pere Turull, que feia suculents negocis amb certs privilegis que li havien atorgat els cercles d’a prop de la corona en relació al monopoli de llanes de la Mesta castellana- agraït per aitals favors, acollia la monarca a la seva casa –avui dia seu del Museu d’Art de Sabadell -. La regia dama anava acompanyada dels seus fills els prínceps, els generals O’Donnell i Prim, el Pare Claret, amen d’una llarga corrua de guàrdies, camarlencs  i majordoms.
Amb aital ocasió, i atès que aquells anys l’estació del ferrocarril, amb el que viatjava la regia dama, parava una mica lluny del centre de la ciutat, es va construir un baixador a la Rambla, que ha perdurat al llarg del temps, conegut popularment com “L’apaiadero”.
Podria dir-se que de manera voluntària o involuntària, aquella jornada es van produir un parell d’atemptats.

Atemptat número 1:

Arreglada la Rambla, que era un descampat,  amb envelats, jardins, dependències, banderes, escuts, flors i boixos, el seguici es va repartir en quatre carretel·les de luxe adquirides pel Comú.
A dalt de la Rambla, es bastí un arc de triomf fet tot amb elements de la indústria llanera: uns dobles pilars formats amb rodells de troques de fil de llana sostenien una arcada, també de llanes amb unes lletres que deien “Loor a SS.MM. Los Reyes de España” , rodejades d’escuts i banderes monàrquiques.
El Batlle de la ciutat era un protegit del cacic Turull,  un tal Viloca, que sembla ser que no sabia ni posar la firma, i com a primera autoritat, anava a la carretel·la amb la augusta dama.
Un captaire es va atansar i la Reina li va lliurar una moneda d’un escut, que equivalia a deu rals. El pobre home, content, mirant la brillant i rodona moneda, va dir. “Déu n’hi do”. La reina , no comprenent-lo, preguntà a l’alcalde què havia dit, a lo que  el Sr. Viloca, amb el seu castellà d’estar per casa, li va dir: “Ha dicho que Dios la dé, Majestad”.

Atemptat número 2:

La Reina visità les fàbriques més importants i en acabar anaren a dinar a la Casa Turull, on hi havia cent seixanta-quatre comensals, de lo bo i millor de la elit sabadellenca.
A l’hora dels brindis i discursos amb la copa de xampany a la mà, entre visques i afalacs,  un tal Isidre Romeu llegí un versos dedicats al príncep d’Astúries, el futur Alfons XII, que deien així:

“Brindo pel noiet petit,
que és un príncep molt trempat;
fa un capet molt eixerit,
serà un xicot de profit
i ens darà un bon resultat”.

Aquests poden qualificar-se com atemptats de baixa intensitat, molt lluny encara del més sagnant que va escometre el sabadellenc Mateu Morral a Madrid  amb ocasió de les bodes del nét de la Isabel II 

(Les dades de la visita reial les he tret del “Sabadell del meu record” d’en Marià Burgés, que en va ser testimoni de primera mà).

divendres, 30 de setembre del 2011

La Riereta



Claveguera a cel obert, avui feliçment soterrada, la Riereta era un món suggerent i fascinant pels infants del Sabadell fabril dels anys cinquanta.
En sortir de col·legi començava l’hora de les aventures. Escampats per la ciutat, era l’hora de les trapelleries i la Riereta n’ era l’escenari idoni.
Al llarg del que avui és la Rambla d’Ibèria, la Ronda Ponent  i  l’Eix Macià, hi havia una llera pudenta, plena de canyissars i herbeis, on niaven unes rates com conills i baixava una aigua pútrida dels detritus ciutadans i els abocaments de les indústries locals.  
Els marrecs feien apostes sobre de quin color baixaria l'aigua. Hi havia una extensa gamma on triar, des del blanc lletós al violaci intens, passant per l’ocre merdós i el grana inquietant.
Armats de fones, tiradors i bastons, la mainada hi trobava  jungla, desert, oceà feréstec i el camp de batalla de les seves fantasies, fruit d’un empatx de llegir Salgari, Karl May i Jules Verne en unes entranyables edicions resumides i il·lustrades que han servit d’antecedent a moltes dèries literàries i no pocs amors a lectures més serioses.
Amb una llanterna elèctrica a la mà, feien l’excursió, aigües fètides amunt, saltant de pedra  en pedra, passant una invencible por al creuar els varis túnels tenebrosos i inquietants. Sempre temien topar amb algun amagatall de malfactors, el cadàver en descomposició d’algun pobre assassinat, o la més irracional presència d’algun papus  o esperit malèfic.
S’hi varen trobar armes rovellades i munició abandonada –ben segur de quan la guerra o els conflictes precedents, doncs Sabadell havia estat ciutat fatxenda i ardida – gallines, gats i algun gos, tots morts.
En temps de pau era terreny exclusiu de rates i mainada, on es dirimien cruentes batalles territorials de les unes i els altres. Uns dies anaven a cops de roc els de la Plaça Sant Jaume i els del Carrer de la Estrella, i un altre els més feréstecs de Cal Tatxé clavaven allisada a la minoria dels més rústecs –els que no tornaven a casa acompanyats de la minyona- de Can Culapi.
Al bell mig de tanta misogínia infantil, a la Riereta hi regnava la Pepa Rata, una nena border line  que bescanviava unes grapejades furtives per mig paquet de Chesterfield, unes llaminadures, una mica de xavalla, o alguna andròmina inútil que li fes la peça. El lúbric intercanvi es feia amb la concurrència de tota la penya, que, sovint s’alternava en els favors de la impúber.  De les ferums que l’acompanyaven, la menys ofensiva era l’agre de la suor de la Pepa.
Diuen que aquella nena no feia res més que imitar el clandestí comerç que la seva mare- una bagassa que es deixava veure pel Xalet de la Carretera de Terrassa- practicava obertament.
Avui la Riereta és una claveguera soterrada, i ja no hi va la mainada a fer de les seves. A prop de l’aeroport, al Riu Sec on desemboca, sovint passa que la policia hi desmantella un grup de malfactors que amaguen al túnel els fruits de furts i robatoris, mentre la mainada, a recer, juga a la playstation,  o cerca pornografia per internet.


             

dimecres, 28 de setembre del 2011

Consultant oracles d’estar per casa.



L’exercici d’obrir un llibre a l’atzar i llegir el primer paràgraf que et ve als ulls per veure quin missatge t’envia el destí, és una pràctica antiga i prou coneguda. El caràcter màgic que s’atribuïa als llibres en èpoques de foscor analfabeta ha contribuït a bastir de transcendentalisme aquestes pràctiques.  La Biblia se’n emporta la palma,  però també es pot fer amb  els diversos autors que hi ha a la galàxia editorial.
És sorprenent la coincidència dels resultats d’aitals consultes amb els fets dels moments puntuals de la nostra existència, talment com quan llegim l’horòscop del diari i ens diu que la Lluna nova en conjunció amb Saturn ens durà a obtenir petits plaers i, oh sorpresa, ens conviden a sopar.
Avui, amb ànim de saber  he obert en Catul i he llegit:

“Otium , Catulle, tibi molestum est;
otio exsultas nimiumque gestis,
otium et reges, prius et beatas
perdidit urbes.”

(“L’oci, Catul, et neguiteja; en l’oci t’exaltes i t’excites massa. L’oci, en altres temps, va perdre reis i ciutats florents”)

Recollons!- penso- Aquest Catul l’ha clavada. Jubilat, estic ociós  i passivament  esperant els esdeveniments i els atzars dels meus immediats interessos, avui en mans de rars gestors públics d’una ineptitud manifesta. Aquesta és la meva realitat. Cal mobilitzar-se, ja –concloc.

Proveu aquesta curiosa tècnica i obriu llibres a l’atzar. Potser algun autor, ja sigui del passat com del present, us doni la clau de tot plegat.    





‘  

dilluns, 26 de setembre del 2011

Coses del idioma: Demanar pollastre i acabar menjant col i patata .

(Relat dedicat al Dr. Josep Masdeu, que em va contar l'historia).
 A començaments del segle XX, a l’ hivern, els pastors de l’Alt Urgell baixaven els remats des de les pastures de la Serra del Cadí a les planes del Vallès. Ho feien a peu, al pas de les ovelles i tardaven uns quinze dies, fent marrades i circulant pels camins ramaders.
Una vegada a les planes vallesanes, convenien amb masovers i propietaris, tancats i pastures que pagaven amb els diners de la venda dels corders nascuts la passada primavera. 
Aquells anys, al Vallès no era rar veure la bucòlica estampa de les ovelles pasturant amb el rerefons d’unes naus industrials presidides per unes enormes xemeneies fumejant.
Els pastors transhumants, quan havien tocat diner fresc, es dedicaven a fer uns bons àpats a la Fonda Europa de Granollers, o a les Set Portes de Barcelona, i era freqüent que visitessin bordells i  taules de cafès on s’hi jugava fort. Sovint hi deixaven bous i esquelles i quan tornaven al silenci de les contrades del Cadí, alguns anaven ben pelats, per haver gastat tot els ‘quartos’. Amb molta sort, tornaven amb el remat, doncs hi havia qui se’l havia jugat i l’havia perdut.    
En Gil havia venut els corders i duia la butxaca plena, per la qual cosa havia baixat a Barcelona, disposat a fer un bon àpat.
Anava amb un grup d’altres ramaders, tots amb diners a la butxaca, disposats a menjar-s’ho tot, ja fos un bon tiberi com la jeia mercenària d’alguna bagassa de les que feien el carrer a la dreta de les Rambles.
Eren a prop de l’estació de França, una mica atabalats pel brogit de la gentada que per allà circulava: una munió de viatjants de comerç,  pagesos, senyorets calaveres, camàlics, policies de paisà i uniformats, guàrdia civils amb mostatxo, soldats de permís. La ciutat era una bogeria comparada amb el silenci dels prats pirinenc.
Hi havia gana. Varen veure una fonda amb una pissarra a la porta, on amb guix i amb cal·ligrafia maldestre hom havia escrit: Plato del dia: Repollo con patatas
En Gil, que sabia una mica de lletra ho llegí i els va dir
-Recollons, si d'una cosa  grossa en diem que és la hòstia, i una de molt, molt grossa, que és la rehòstia, doncs aquests ofereixen més que pollastre: repollastre amb trumfos.
-Doncs fe de déu, entrem-hi –va dir un altre.
Es van entaular, van demanar el plat del dia  i un cambrer guenyo i de parla andalusa els va dur uns curulls plats de col i patata, amanits amb el suc d'una llesca de  mig pam de cansalada, que lluïa cruixent i ben fregida al damunt de la muntanya de verdura.
-Escolti, que nosaltres hem demanat repollo  i no pas col i trumfos, que d’això ja en mengem cada dia a casa- va dir en Gil al cambrer.
-Mire uté- replicà l’andalús- aquí lo pone claro: Plato der día: Repollo con patata’ y yo les he traído ezo: cole con papas.
-Recollons que aquestos senyorets de Barcelona en diuen pollastre de la col;  la mare que els va parir ! Ja m’ho semblava a mi que això del repollo era massa bonic per ser veritat pel preu que cobren.
Els altres els va donar per riure i es van cruspir la col i patata, que varen trobar molt pitjor que la que es menjaven a ca seva. Sort de les xerricades al porró, que varen animar la festa. Finalment, amb els carajillos  i l’aiguardent van acabar d’oblidar la cosa.
-Podríem anar al Carrer de l’Arc del Teatre, que hi ha una casa on hi ha les dones més grasses  i bacones de Barcelona –va dir en Gil.
-Si, però espero que nomes hi hagi putes i no pas reputes- va replicar un company  al mig d’un desfici de riallades.     

dissabte, 24 de setembre del 2011

Una petita història d’inseguretat ciutadana.


Cop, empenta, patacada i una forta estirada que la feia caure a terra.
No era la primera vegada que a la senyora Mercè, sortint del supermercat, li prenien  la bossa de la compra i el moneder amb la xavalla.  Un magre botí pels lladres, doncs  nomes hi duia uns macarrons, un paquet d’ arròs, una llauna de tomàquet, oli, una barra de pa i una mica de xavalla del canvi. La llàstima eren els documents que duia a la cartera, que hauria de refer.  
La senyora Mercè era una pensionista vídua que vivia sola i ja havia tingut més d’un ensurt d’aquest tipus.  Un grup de pillets, d’aspecte agitanat  rondaven les sortides dels magatzems i vetllaven pels descosits, segurs de la seva impunitat, cada cop més descarats estirant bosses i sacs de mà. 
Havia anat a denunciar els fets, i encara estava declarant quan un agent del Mossos va entrar amb la cartera buida i la documentació.
-L’ha trobat un home en un container- va dir, amable el policia, mentre li tornava- No deurien ser professionals, doncs aquests solen traficar amb les targes i els documents i els venen. 
A casa, la senyora Mercè hi donava voltes, analitzant el perquè  aquells marrecs es veien impel·lits a  aquelles conductes. Ella havia estat educada pels pares en valors de solidaritat. Recordava la seva infantesa i la farsa hipòcrita de la caritat cristiana, que sempre li havia semblat una rentada de cara de la injustícia que regia el món.  Tot l’hi semblava un gran despropòsit fent-se un bon embolic amb els seus sentiments contraposats.
Deixant-se portar pel seu instint, un dia  va prendre una decisió: Va anar a un ‘tot a cent’ d’aquells dels xinesos i, per cap diner, comprà un munt de bosses llampants i petits moneders de plàstic..
Una vegada o dues per setmana, omplia una de les bosses amb una mica d’arròs, pasta i alguna llauna, i posava a dintre un petit moneder amb un parell d’euros. Amb ells a la mà,  es dirigia a l’estació de metro més propera i pujava fins al final de qualsevol de les  línies, on indefectiblement la ciutat esdevenia suburbi amb la seva brutícia i els enfilalls de senzills pisos, gairebé barraques,  al mig d’un urbanisme caòtic, herència de les demagògiques promocions de la franquista ‘Obra Sindical del Hogar’. Abans habitats per obrers del sud, avui eren curulls de gent immigrada -magrebins, romanesos i d’ètnia gitana- que es passejava, sense res més per fer que matar l’aranya pels carrers descuidats i bruts, vetllant pels descuidats i esperant un miracle. 
Passejava ensenyant la bossa ostensiblement, confosa amb la munió de gent ociosa. No era la única senyora gran, però era de les poques que duia quelcom per ser furtat. Notava les mirades cobdicioses d’alguns passejants.
Cop, empenta, patacada i una forta estirada que la feia caure a terra.
Tot seguit una colla de petits galifardeus corrent carrers avall, disputant-se la bossa virolada. Objectiu acomplert !
La senyora Mercè, amb un grau d’excitació que la feia suar, tornava a l’estació del metro, on s’hi aixoplugaven alguns sense sostre. S’enfilava al primer comboi. El vagó era totalment buit i podia triar seient. De mica en mica, a mida que s’apropava al centre de la ciutat, s’anava omplint de gent de variada procedència amb aquelles cares inexpressives dels usuaris del metro.
Era la buidor total. Una munió de desconeguts nomes units per una penetrant flaire a humanitat.  
A casa, a recer, la senyora Mercè s’espolsava la pols dels carrers de l’extraradi i rumiava pesarosa  el perquè de tot plegat.         


divendres, 23 de setembre del 2011

Ens pot caure al damunt el satèl·lit NASA UARS ?




La NASA ho ha avisat, i el Tomàs Molina -aquell meteoròleg de la TV3 que ens parla de tot menys del temps que farà demà a Calella i que  sembla un lironet- ho va dir ahir en el vaticini del temps: Poden ploure trossos de satèl·lit, doncs el NASA UARS  està a punt de caure i orbita pel Llevant peninsular i en conseqüència passarà per Catalunya, que entra dintre de les possibilitats de ser dintre de l’àrea de fallida de l’artefacte.
Les possibilitats que caigui damunt d’una persona és de 1 a 3.200 -és molt més improbable que et caigui al damunt un fragment de l’andròmina que no pas que et fulmini un llamp- i si hem de personalitzar i pensar que puguem ser jo o tu els beneficiats d’aital fortuna, ja se’ns disparen les estadístiques i les probabilitats, doncs les xifres són infinitament més improbables.
Malgrat això, penso que no em toca mai la loteria –tampoc és que hi jugui massa, per la qual cosa no em queixo- però encara puc tenir la sort i l’honrós honor de ser fulminat per un tros de la UARS i passar a la història de la cosmologia i del progrés humà com a  heroi de la ciència i la investigació.
Érem poquets i va parir la iaia !        


dijous, 22 de setembre del 2011

El darrer dia de l’estiu.



Ha sortir el sol del bon matí, gairebé com sempre, tot i ser el darrer dia de l’estiu. Demà a les 11,04 ja serà tardor –TV3 dixit-
Ha estat un estiu confús, de clima variat i amb sonar de trompetes apocalíptiques. Àugurs i pitonisses han fet el seu agost inflant i desinflant globus captius, mentre s’anunciaven properes conteses electorals i canvis, amb els cors de fons dels queixosos mercaders de sempre, que encara han esdevingut  més torracollons.
Aires de populisme enfarfegaran els horitzons i la gent- potser massa nafrada i prou desorientada- s’avindrà a pactar amb qui prometi l’oro i el moro. Salta borni que ve un rec ! , diu el poble; l’oro ala butxaca i el moro a casa seva, sud enllà, ens diran els demagogs i la gent aplaudirà joiosa i esperançada, oblidant les retallades i els ajustos imposats per la conjuntura europea.
Els més guapos, més rics i més bons jugadors ( i els més intel·ligents?...Como dice? Qué significa ‘inteligente’?) seguiran ocupant les portades dels diaris.
Anirem fent polsos per salvaguardar la llengua que parlem i hem mamat i se’n faran creus a les Espanyes.(s’ho prenen com si els volguéssim fer la pasqua) i en faran bandera electoral dividint la gent per la via testicular, que no la de la raó.
Marededéudelaberruganegra, que potser les coses d’aquest món no tenen solució, i encara no hi ha evidència concreta d’un paradís d’ultramort, curull d’hurís i fonts de mel al mig de verdes praderies. 

Potser per mirar de neutralitzar l’allau de demagògia que s’apropa, us deixo amb la veu prodigiosa de la Sílvia demanant perdó a la lluna llunera. Demà ja escoltarem- pacients com sempre-  les més enconades diatribes contra tot el que es mou i es belluga. 


dimarts, 20 de setembre del 2011

Herr Müller i la senyora Merkel.



Aquest darrer cap de setmana, herr Müller passejava capcot pels carrers d'una localitat turística de la costa, repassant les ofertes gastronòmiques.
Recoi, els mateixos preus que a la meva Baviera natal, si no més cars- va pensar.  
Ja era tard, però ja se sap que en aquest coi de país la gent sopa gairebé  a la  mitjanit.
Un mediocre grup d’havaneres avorria la concurrència a la plaça amb les sempiternes cançons –abans nostàlgies de mariner embriac i ara edulcorades, fora de context, i tutelades per la regidoria de cultura de l’ajuntament- A la tarda hi havia hagut sardanes i xocolatada i  ara la gent s’arremolinava als bars al voltant de la televisió que donava un partit del Barça, que ja guanyava per set o vuit gols.
Tendes, bars, restaurants i botigues estaven a vessar, tot i que ja eren les tantes.  Els carrers, concorreguts i plens de gent ociosa. 
En Müller no ho entenia; ell s’excedia quinze dies a l’any i la resta la treballava, en un tipus de vida escarrassada,  espartana i ordenada i no com el d’ aquest coi de llatins que sembla que es passen el dia de festa en festa, menjant, bevent i fent xerinola. I si almenys fossin humils i de bon conformar, com els caribenys, però no, aquests són de mena orgullosos, són fatxendes i es creuen el centre del món, presumint  i baladrejant – pensava.
Perspicaç i xafarder, havia copsat que construeixen obres faraòniques, com aeroports sense avions, vies de ferrocarril de gran velocitat, en les que no hi passa cap tren, teatres on no s’hi actua tret de quatre mítings en època d’eleccions, poliesportius on hi ha quatre iaies fent gimnàstica a càrrec de l’erari públic. Mantenen costosos clubs de futbol i paguen els sous més fabulosos i traspassos rècord de la historia per jugadors de toc exquisit i intel·ligència escassa, que van pel món pregonant que són els més envejats, per rics, guapos i atletes, com aquell portuguès border line que juga a Madrid. Els alemanys no s’ho poden permetre i tampoc els francesos, que van limitar per llei aitals excessos.
Tanmateix observava que qui treballava darrera les barres i servint taules i taulells, era gent forana: àrabs, paquistanesos, romanesos, tot i que havia llegit que era un país rècord en nombre d’aturats.    
Herr Müller s’anava enfurismant; ell que és oficial de primera i percep uns tres mil euros al mes, no es pot permetre tantes disbauxes Qui paga les d’aquesta gent ociosa i cridanera?
Era cap de setmana d’eleccions al seu país, i ja havia votat per correu a favor dels socialdemòcrates i contra la senyora Merkel, doncs ja estava bé de tant finançar aquest coi de sud indolent i hedonista, que sembla més un bordell que no pas un país. El següent pas hauria de ser el d’emancipar-se d’aquesta ruïnosa i inviable Unió Europea de tantes velocitats i que aquests llatins s’ho fessin mirar.   
        

dijous, 15 de setembre del 2011

Un gat mort a la piscina.



Era un gatot vell, negre i amb el pèl esvalotat, com el de la ‘chica ye ye’ de la nefasta cançó, de la que semblava ser-ne contemporani- Cuatort i malcarat, sense sostre, homeless per necessitat – tanmateix potser per vocació- passava els seus dies cercant menjar i empaitant les gates per l’herbei d’a prop de la piscina. Semblava ser el pare de l’abundant colònia felina que habitava els rodals de la urbanització, doncs la majoria tenien una evident  semblança genètica amb ell. Algunes iaies tenien cura de dur-los les deixalles del dinar, per la qual cosa la comunitat  felina, a l’estiu, subsistia sense problemes, competint per les escombraries amb les gavines voladores –cada cop més rapinyaires i omnívores – amb les que hi tenien veritables batusses a sang i fetge.
Era una tarda calorosa del mes d’agost. Aquell veí torracollons es passava el dia empaitant el president de la comunitat amb queixes i suggeriments:
-La gent que ve a netejar a mig matí, fa soroll i no ens deixa dormir.
-A la tarda, quan tallen la gespa, és l’hora de la migdiada i el soroll no ens la deixa fer.
-Potser caldria que es prohibís explícitament que la gent es banyés per la nit a la piscina, doncs ahir hi havia una colla de gent jove en pilota picada.
-Feien soroll?
-No.
-I doncs? 
-La meva néta, que només té disset anys, no els treia l’ull de sobre i això és un escàndol. Ah. I potser també hauríem de parlar del top less, doncs cada cop hi ha més noies que el practiquen.
-Escolti, senyor, que aquesta no és competència del president de la comunitat. Posi’s unes ulleres de sol i gaudeixi de l’espectacle, que tothom ja és prou gran per saber el que cal fer i el que no.
Aquella tarda tòrrida el veí torracollons va trucar el timbre de casa del president de manera insistent.
-Bona tarda, que voleu ? – va preguntar aquell, malhumorat i amb la cara congestionada per la son de la  migdiada truncada.
-Molt queixar-se dels sorolls de la talladora i de la neteja, i el molt cabró no té cura de fotre’m la migdiada enlaire – va pensar pesarós.
-Hi ha un gat mort a la piscina.
-No foti.
-Si. És aquell gatot negre i pollós que volta pel jardí. Per cert, hauríeu de prendre mesures per evitar la proliferació dels gats...
-És a dintre de la piscina ? –va preguntar el president.
-No, és a l’entrada, davant de la porta.
-Recollons !
A l’atribolat president no se li acudí res més que trucar a la Policia Local:.
-Bona tarda. Hi ha un gat mort a la piscina.
-Ah, si?
-Si, i haurien de venir a treure’l.
-És al carrer, o és a dintre?
-No ho sé pas, ara, però això són detalls irrellevants.
-No ho són, doncs nosaltres tenim cura de la via pública i no dels espais privats. Potser l’haurien d’agafar per la cua, posar-lo dintre d'una bossa de plàstic i deixar-lo al contenidor de les deixalles orgàniques...
-Vostè cobra dels meus impostos i hauria de tenir més sensibilitat per les necessitats ciutadanes. Si no fos pels estiuejants, amb la migrada pesca aquest poble ja no existiria.
-Miri, deixem-ho estar. Si podem enviarem una parella d’agents i se’n faran càrrec, però ara estan tots ocupats amb altres coses. Passi-ho bé!
Va passar una mitja hora llarga i la brama que hi havia un gat mort a l’entrada de la piscina havia corregut com la pólvora. El telèfon del president no parava i la policia no apareixia.
Vencent el seu fàstic, es va decidir a baixar a veure’l.
El gat era allà, al costat de l’entrada, esparracat com una joguina desballestada, els ulls tancats i la boca mig oberta, mostrant aquells ullals, no per petits menys temibles, dels felins. De la vora encara es veien més les nafres de la pell i les clapes del pèl. El president va pensar que era repulsiu.
Unes adolescents, encuriosides, havien baixat a veure’l. Les seves urbanites mirades no estaven avesades a la fauna, i molt menys morta. Per elles el pollastre era un producte industrial, semblant als pastissos i el cacau en pols, i un gosset era poc menys que un peluix de joguina.
-Fa pudor?- preguntà el president, amb una evident cara de fàstic.
I acompanyà la seva qüestió amb un intent de tocar el gat amb unes claus que duia a la mà.
El gat pretesament difunt, obrí uns ulls lleganyosos, que evidenciaven un cert enuig- un altre al que li havien fotut la migdiada enlaire- i veient aital expectació, va emetre una bufada i saltà entre les cames de les espantades noietes.
Va ser quan aparegué el vehicle de la Policia Local.
-On és el gat- van preguntar.  
-Ehem, ja l’hem llençat a les escombraries- va mentir descaradament el president.
-Doncs, potser que no ens haguéssiu avisat, que tenim molta feina aquests dies amb tant de guiri- va dir un malhumorat agent.
L’endemà el vell gatot cuatort seguia ben campant jaient aquí i allà, i competint amb les gavines per unes miserables deixalles. 
El veí torracollons va seguir queixant-se de qualsevol niciesa. 



      

dimecres, 14 de setembre del 2011

La sorra és de qui la treballa.


El mes d’agost a la platja del Port Pelegrí de Calella de Palafrugell s’hi lliuren unes incruentes –de moment- batalles territorials: l’afluència de gent delerosa de sol, sorra i un gratificant bany de mar, porta a disputar-se el metre quadrat on poder posar el cul, i especialment els dels llocs de primera línia.
Els que som matiners, trobem una platja idíl·lica sota la llum tamisada del sol ixent, però a mida que la jornada avança, va baixant una munió de famílies amb quitxalla, para-sols i neumàtics de coloraines. A mig matí et pots trobar rodejat de fòtils i gent cridanera, lluny ja la màgia de la matinera sensació de solitud. És l’hora que la gent baixa a plantar l’ombrel·la, emulant els marines d’Iwo Jima hissant la bandera al cim del Suribachi de la famosa foto de Joe Rosenthall, o els colons d’Oregon que competien per unes terres en una infernal carrera per plantar la seva senyal a les més preuades.
Apart la gent de la tertúlia matinera al voltant de la boia, que és gent que ens en anem d’hora, a la platja hi resten dos clans que es reparteixen les dues meitats: a la dreta hi regna la Maica i els seus amics: el Pau, la Dolors, l’Eugènia,  i més a l’esquerra la Maite, amb el seu marit, en Juanito i en Josep i d’altres. A mida que va avançant el matí, els amics i coneguts d’aitals matriarques, com la Quima, la Marisa, el Jaume,  el Miquel, la Merche, es van agrupant, incorporant-se als clans. Dintre dels grups també hi destaquen alguns mascles de llom platejat que es mouen displicents i amb certa limitada autoritat davant l’indiscutible lideratge de les femelles dominants.
Hi ha espavilats que baixen d’hora, quan encara no hi ha gent, i deixen com a penyora un para-sol i tovalloles, amb la pretensió de tornar a quarts d’una a ocupar els llocs prèviament senyalats.  
Les matriarques els localitzen, i defensant el territori amb l’afany atàvic que estudia l’etologia, solen endarrerir les marques dels intrusos, a mida que el clan es va engrandint, de tal manera que, a quarts d’una, quan baixen, troben l’ombrel·la deu o dotze metres més enllà de on l’havien deixat, més aviat tirant a muntanya que a mar.
Les perspicaces líders dels clans en tenien fitxat  un que diàriament emprava tals pràctiques: L’home –un abúlic exemplar escarransit de mirada miop- baixava ben d’hora a deixar els estris, aprofitant que el manaven a comprar el pa i l’ABC i a migdia baixava amb la  muller, una hieràtica i orgullosa femella, que semblava un cuirassat de guerra, i un preadolescent carregat de barques i neumàtics.
-Eulogio, nos han retirado la sombrilla, como siempre.
-Calma. Haced como que no pasa nada –deia el nyicris- tranquilidad, tranquilidad.
-Eulogio. Hay muy poco civismo en estas playas.
La Maica, la matriarca més propera, s’enfilava per les parets ( de les ones, és clar) mossegant-se la llengua per no dir res.  
Un dia, quan l’Eulogio i la senyora ja xipollejaven, la Maica explotà en improperis i comentaris, sense adonar-se que el cabronet del nen l’escoltava.
-Papá, papá. Estos señores hablan de nosotros.
-Calma, no pasa nada. No pasa nada. Tranquilos- deia el nyicris.
-Eres un calzonazos, Eulogio. Esta gente se cree que la playa es suya.
-No, la playa no es nuestra, pero no se puede tener la cara dura de hacerse sitio para bajar como capitanes generales a la hora de más afluencia y en los mejores sitios- li va replicar la Maica.
-Huy, lo que me ha dicho- va respondre el cuirassat de guerra, tot esquitxant a déu i sa mare , mentre l’Eulogio frenava el seu impuls de tirar-se al coll de la Maica.
La sang no va arribar al riu ( més aviat a la mar) i l’endemà varem veure que l’Eulogio plantava els seus estris a l’altre costat de la platja, el dominat per la Maite.
No varem tardar, amb morbosa satisfacció, en veure com l’ombrel·la i tovalloles voleiaven direcció muntanya.
Quan a quarts d’una van baixar l’Eulogio i la seva muller, van trobar-les arrecerades al final de la platja, davant l’expectació de la majoria dels tribals membres dels clans que no  perdiem passada.
Llàstima que no ens arribaven els comentaris de l’irada muller del atribolat Eulogio.       

  

dilluns, 12 de setembre del 2011

BARbaritats.



Retrobo aquestes pàgines en acabar un voluntari exili estiuenc de ‘dolce far niente’ mancat d’eines per fer un acurat manteniment del meu blog.  Una vegada  incorporat a la normalitat, ho faig per fer un homenatge a un bon amic i autor d'un llibre que acaba d’editar.  

L’Àngel Juez és una au nocturna. Emprenedor i amant del caliu de les fustes velles amb  olor a tabac antic, adobades per seculars ferums d’alcohol i confidències a mitjanit,  ha encapçalat, des de fa un munt d’anys, iniciatives empresarials d’establiments i espectacles de la nit barcelonina. De manera més o menys anònima ha estat darrera els mostradors i els escenaris de moltes conegudes aventures suggerents, acumulant un munt de vivències i coneixements. Avui és el propietari d’un local entranyable, situat al barri gòtic barceloní: l’Ascensor Cocktail Bar, on es fa agradable matar l’aranya i passar l’estona, fent-la petar, davant d’un combinat, una bona companyia i un fons musical escaient.
L’Àngel ha acumulat experiència i, com sol ser quan t’han passat un munt de coses a la vida, ha volgut deixar-ne petjada escrivint un llibre.
Ho ha fet, i ha estructurat una obra ben travada, amb il·lustracions magnífiques d’en Lluís Trillo, concebuda com a una mena de llibre de text per a futurs emprenedors de l’hostaleria, però amb aquest regust anarquitzant, farcit d’expressions col·loquials i bon humor, de qui els té ben pelats d’escoltar filòsofs de matinada i torejar cercadors/es de fantasies impossibles al voltant d’unes quantes copes. Aquesta mena de manual per professionals, ha esdevingut un càlid homenatge a la nit barcelonina, una picada d’ullet nostàlgica als que l’hem viscuda, ni que sigui a retalls, i un referent pels més joves, que s’hi apropen amb la testosterona, l’adrenalina i d’altres estímuls de la bioquímica a punt de caramel.
Barbaritats” és senzill i fa de bon llegir. És una baula important per lligar els atzars històrics dels darrers temps, fet que pot fer del llibre un document d’aquells que com un bon tastet cal afegir a un acurat estudi d’una realitat sociològica d’uns anys: els de la bohèmia i els moviments tribals de finals del segle XX i els començaments del XXI .
El llibre el va presentar, amb petit comitè, el dia 10 de setembre a Cadaquès i ho farà amb un caràcter més general a Barcelona el proper dia 26 a l’Ascensor Coktail Bar del carrer Bellafila, 3.
L’Àngel ja ha dit que aquest és el primer d’una trilogia. Des d’aquest blog inconstant, que és “La boia” jo li diria allò de “Play it again Sam”, (perdó, volia dir Àngel).       
L'Àngel Juez signant el seu llibre
    

dimarts, 9 d’agost del 2011

De bon matí a Calella de Palafrugell.




Calella es desvetlla del seu jaç estival. La gent encara dorm quan el sol apunta per llevant. Una pàtina d’humitat cobreix roques, sorra i l’ànima de l’insomne matiner que deambula pel antic poble de pescadors, encara dormit.
Els estiuejants i els turistes no matinen com feien el taper i el mariner.

Les barques -temps era temps- que solcaven les aigües entre el Far i  el Cap Roig, vorejant les Illes Formigues o anant fins el Cap de Begur, per dur algun serrà, uns déntols o unes orades a vendre, ara acullen els culs de mal seure de la gent de ciutat, que van a cercar una inexistent cala solitària on fer una capbussada entre gin tònics i vermuts amb gel. 
L’horitzó rogenc ens insinua un dia assolellat, de treva dels grisos emboirats de les darreres setmanes. 

Al Passeig del Canadell l’espectre d’en Josep Pla es fuma l’enèsim caliquenyo, quan encara no hi ha els fills de la selecta burgesia estiuejant venent closques de petxina i cargols de mar enfilats en polseres i collarets  –potser les escorrialles de la darrera mariscada familiar- ni hi ha aquella dona que t’ensenya, amb un punt de desesperació, un àlbum amb la seva obra: horribles punts de llibre pintats a mà a cinc euros, i postals i làmines ‘kitch’ a vint-i-cinc i cinquanta, guanyant-se una bona dosis de frustració quan el ‘guiri’ de torn se la treu de sobre amb un somrís i ‘un altre dia serà, germana’ . Ella que porta l’obra de la seva vida no pot suportar la indiferència i s’asseu a rumiar el seu enuig, fins que veu un nou grup de possibles admiradors del garbuix de colors i gargots que tragina. S’aixeca i els hi ensenyarà, i amb més o menys polidesa també se la trauran del davant, incidint amb la seva creixent frustració.
A la platja, les primeres llums i algun matiner enceta l’aigua i prova competir amb el corb de mar i treure un peix per esmorzar.
Els vestits de neoprè dels submarinistes es mostren impúdics i inquietants, com una colla de reus penjats a la forca. 

La Calella tapera i pescadora es desvetlla lentament, com una meuca amb ressaca, bonica i falaguera,  que es va guarnint per acollir el bullici del bordell en el que s’ha convertit la Costa Brava.
Bon dia a tothom !

divendres, 5 d’agost del 2011

La bogeria d’en Klaus a la Costa Brava.



 Des de la finestra de casa es poden veure els minúsculs apartaments del davant: Uns cataus que lloguen als turistes i als alumnes d’una escola de busseig que hi ha al Port Pelegrí. Els vestits de neoprè posats a secar al sol als estenedors de la roba, fan mal a la vista: semblen els cossos inflats i negres d’una colla de malaurats penjats: Els ninots de goma, moguts al caprici del vent com cadàvers abandonats, són com una mena de negre presagi al bell mig d’una munió de sorolloses famílies gaudint de vacances, que fan vida a les minúscules terrasses, escridassant les criatures,  engolint tasses de cafè amb llet i cereals al matí i bevent vi blanc i rosat a la llum d’unes espelmes per la tarda.  El vespre, quan la  llum, amb pretensions de romàntica quietud, adquireix una espectral significació, s' il·luminen els rostres de les dotzenes de  parelles de nòrdics colrats pel sol, que xiuxiuegen xarrupant les seves copes, mentre  el neoprè projecta ombres espectrals,  balancejat al caprici del garbí, el mestral o la tramuntana, afegint un punt sòrdid  i fantasmagòric al lent moviment, com d’ombres xineses,  de les figures reals. 
Algunes parelles esperen que la quitxalla, que ja fa rato han acotxat, agafi el son ben fort per poder anar a dintre a assajar una furtiva rebolcada, gairebé impossible dintre de l’espai mesquí de l’habitacle.
Feia estona que se sentien un udols llastimosos, com un crit continuat i esfereïdor. Al reclam dels crits, el veïnat s’abocà a les finestres i balcons a l’expectativa: Un dels lluminosos rectangles dels petits apartaments mostrava el cos rodanxó i rosat, completament nu, d’un home rabassut, calb i un xic gras, d’una cinquantena d’anys. L’home donava voltes, con una fera engabiada, fent tentines i bramant com un ase en zel, dintre de l’escassa dotzena de metres quadrats de la seva cambra. Com un patètic déu  Bacus ebri, mostrava l’adipositat esblanqueïda de les seves natges i un penis petit, gairebé insinuat, mentre cridava a tot pulmó un desesperat i corprenedor lament, que per ser emès en llenguatge teutó era incomprensible per a tots nosaltres i  nomes entenien els seus veïns  compatriotes, que, tanmateix, se’l miraven amb la curiositat d’un visitant del zoo esguardant les neuròtiques reaccions d’un primat enfollit pel captiveri.
-És en Klaus, un alemany. Venien  cada any a passar una quinzena i ho feia sempre amb la seva muller, però aquest hivern sembla ser que la dona es va morir i s’ha quedat vidu-  va dir algú que sembla ser que  el coneixia de feia anys.
-Pobre home; tornar al lloc de les vacances, vidu, tot sol, on hauria passat tantes bones estones amb ella. Deu haver embogit de dolor- va afegir una veïna carregada de bona fe i compassiva empatia.   
-Embogit? Una merda com un piano porta aquest paio. Es deu haver begut una ampolla sencera d’ schnnaps, el molt cabró. Deu ser dels que no els prova el beure i els agafa la plorera quan es passen amb el mam- va suposar un altre, que presumeix del profund coneixement de l’ànima humana tot i que està a favor de les retallades del sector públic i el desmantellament de l’estat del benestar a favor del sector privat.  
El comentari maliciós d’unes dones, acompanyat d’un riure histèric, sobre aquell penjoll, més aviat semblant un petit mugró, que era el penis d’en Klaus , va ser tallar per l’aparició d’una patrulla de la Policia Local.  Els guàrdies van intentar, sense èxit, entrar trucant la porta. En Klaus, catatònic de tot el que no fos el  dolor que l’afligia, no sentia el timbre, ni se’n adonava del brogit del veïnat, ni del merder que havia provocat.  Un dels guàrdies, demanava a uns alemanys que li traduïssin l’imperativa ordre de que en Klaus cessés el seu escandalós procedir, però aquells es feien l’orni: Ells estaven de vacances i no volien embolics amb la justícia, la policia i la burocràcia d’un país del tercer món, que no endebades el que més i el que menys havia  vist el film d’en Alan Parker, ‘El expreso de medianoche’ i sabia el pa que s’hi podia donar. .
Finalment, va arribar una ambulància i també  l’administrador dels apartaments, dalt d’una petita moto, amb un duplicat de les claus de la porta. Varem veure com els guàrdies i els empleats de l’ambulància irrompien dins la cambra d’en Klaus, el tapaven curosament amb un llençol i el guiaven mansament cap a la porta.
L’ambulància va marxar acompanyada dels policies, deixant  a la nostra oïda el rastre dels crits desesperats de l’alemany desconsolat, com aquella persistent olor que, sovint percebem una bona estona encara  quan ja ha passat la persona.
L’administrador es queixava en veu alta de que el llençol ja s’hauria perdut irremissiblement, mentre tancava curosament les portes i les llums de l’apartament on s’havia muntat l’escàndol. Tothom es sentia com buit, en silenci,  amb la sensació de no haver pogut ajudar aquell pobre home embogit. 
Avui me’n he adonat que ja fa tres o quatre anys de tot això i que no hem vist mai més en Klaus pel veïnat 

          

Cercar en aquest blog