dijous, 13 d’octubre del 2011

La lluna, la pruna..



Ahir va ser dia de lluna plena.
Quan la lluna fa el ple, les nits son  propicies a la licantropia i a l’amor furtiu.
La foscor no arriba a regnar, talment aquesta tardor no pot foragitar l’estiu, doncs aquest obsta per prevaldre pel damunt del fred i la gebrada.
La mar esdevé de plata, mentre el gran disc s’eleva. 

Poetes cursis es posen a cantar, delerosos, inspirats per toves imatges de mel i mató, panses i figues, mel i olives, totes il·luminades per la blanca llum de la lluna fent el ple.
Una nena òrfena de pau i amor plora.
La lluna, la pruna,
vestida de dol...
Ves quina bestiesa !
L’exèrcit va desfilar per Madrid, acomboiat per uns centenars de nostàlgics dels imperis on no es ponia mai el sol. 
Però per sort, al vespre va sortir la lluna, la pruna, vestida de dol, fent el ple i el sol se’n va anar a fer punyetes d’una vegada. A veure si ja serà per totes.  

dilluns, 10 d’octubre del 2011

Van Gogh, la tramuntana i Calella.



La tarda avança a cops de vent i batzegades de llum intensa.
La  tramuntana bufa més enllà del Cap Roig i el Far de Sant Sebastià.
Una llum daurada, antecedent de la foscor, va envaint l’espai, foragitant el blau intens que ha regnat durant tot el dia.
Una lluna a punt de fer el ple s’aixeca darrera les pinedes esvalotades pel vent desconsiderat.
La sentor de mar omple les narius amb la seva intensitat.
El cel es tenyeix amb les tintes grises i liles del crepuscle, mentre unes noies rialleres s’arreceren sota les llums, fugint de la foscor. Una parella,  influïda per la lluna plena, fa manetes i  amaga una furtiva abraçada.
Una vaga ombra s’esmuny pels carrers estrets –els mateixos que ja fa temps  trepitjaren les espardenyes esfilagarsades dels vells mariners- Pels colors , les llums i les formes que s’albiren,  el fantasma podria ser el d’un Van Gogh que feliçment hagués  trobat el seu paisatge definitiu: el de la natura maltractada pel vent i la llum esclatant.   

dimarts, 4 d’octubre del 2011

Atemptats contra la Corona.




Sabadell, dita  la Manchester catalana, és una ciutat de tarannà republicà, cultiu d’idees d’avançada i bressol de moviments d’emancipació. És per això que el substrat republicà federal de molts dels sabadellencs no ha casat mai  gaire amb la Monarquia.
Malgrat això, el 1860 amb ocasió d’una visita de la reina Isabel II, per iniciativa del “rico catalán”, -tal com era conegut a Madrid el fabricant en Pere Turull, que feia suculents negocis amb certs privilegis que li havien atorgat els cercles d’a prop de la corona en relació al monopoli de llanes de la Mesta castellana- agraït per aitals favors, acollia la monarca a la seva casa –avui dia seu del Museu d’Art de Sabadell -. La regia dama anava acompanyada dels seus fills els prínceps, els generals O’Donnell i Prim, el Pare Claret, amen d’una llarga corrua de guàrdies, camarlencs  i majordoms.
Amb aital ocasió, i atès que aquells anys l’estació del ferrocarril, amb el que viatjava la regia dama, parava una mica lluny del centre de la ciutat, es va construir un baixador a la Rambla, que ha perdurat al llarg del temps, conegut popularment com “L’apaiadero”.
Podria dir-se que de manera voluntària o involuntària, aquella jornada es van produir un parell d’atemptats.

Atemptat número 1:

Arreglada la Rambla, que era un descampat,  amb envelats, jardins, dependències, banderes, escuts, flors i boixos, el seguici es va repartir en quatre carretel·les de luxe adquirides pel Comú.
A dalt de la Rambla, es bastí un arc de triomf fet tot amb elements de la indústria llanera: uns dobles pilars formats amb rodells de troques de fil de llana sostenien una arcada, també de llanes amb unes lletres que deien “Loor a SS.MM. Los Reyes de España” , rodejades d’escuts i banderes monàrquiques.
El Batlle de la ciutat era un protegit del cacic Turull,  un tal Viloca, que sembla ser que no sabia ni posar la firma, i com a primera autoritat, anava a la carretel·la amb la augusta dama.
Un captaire es va atansar i la Reina li va lliurar una moneda d’un escut, que equivalia a deu rals. El pobre home, content, mirant la brillant i rodona moneda, va dir. “Déu n’hi do”. La reina , no comprenent-lo, preguntà a l’alcalde què havia dit, a lo que  el Sr. Viloca, amb el seu castellà d’estar per casa, li va dir: “Ha dicho que Dios la dé, Majestad”.

Atemptat número 2:

La Reina visità les fàbriques més importants i en acabar anaren a dinar a la Casa Turull, on hi havia cent seixanta-quatre comensals, de lo bo i millor de la elit sabadellenca.
A l’hora dels brindis i discursos amb la copa de xampany a la mà, entre visques i afalacs,  un tal Isidre Romeu llegí un versos dedicats al príncep d’Astúries, el futur Alfons XII, que deien així:

“Brindo pel noiet petit,
que és un príncep molt trempat;
fa un capet molt eixerit,
serà un xicot de profit
i ens darà un bon resultat”.

Aquests poden qualificar-se com atemptats de baixa intensitat, molt lluny encara del més sagnant que va escometre el sabadellenc Mateu Morral a Madrid  amb ocasió de les bodes del nét de la Isabel II 

(Les dades de la visita reial les he tret del “Sabadell del meu record” d’en Marià Burgés, que en va ser testimoni de primera mà).

Cercar en aquest blog