Tot caçant bruixes pel Vallès.

A començaments del segle XVII la paranoia popular, la ignorància , els foscos interessos de certs conflictes veïnals, junt a una radicalització del fonamentalisme religiós per causa de la Contrareforma, propiciaren que a tot el Principat hi hagués una vertadera cacera de bruixes.

La persecució implacable dels pòsits de la tradició oral d’una certa cultura ancestral d’arrel precristiana, tal com dèiem l’altre dia,  on s’hi barrejaven el sàbat, l’aquelarre, l’adoració del faune i els rituals solars per afavorir la fertilitat i les collites, feia que en el imaginari popular, instigat pel fonamentalisme religiós, es culpés a una pobre gent sotmesa a certa marginalitat dels mals que afligien la societat.  Incidien també els prejudicis en vers la barreja cultural que portà a desterrar jueus i moriscos, en uns dels greus errors polítics i econòmics, que han condicionat tota la nostra història posterior i van ser motiu de la decadència d'una pretesa Espanya imperial. Cercar els mals fora i culpar els altres dels nostres errors no és una invenció de la política actual; fa anys que es practica. 

Les bruixes eren les culpables de les turmentes i les pedregades, de que es morís la quitxalla i el bestiar, de la infertilitat dels matrimonis i dels conreus, i en època d’insalubritat i d’ignorància de la higiene més elemental,  d’enverinar les aigües i escampar epidèmies.

Els tribunals eren els de la Inquisició, el braç secular de la qual era la justícia ordinària i les penes severíssimes: penjades a la plaça pública. 

El procés era senzill:  la bruixa era denunciada per algun veí, se l’empresonava i s’esperava que passés el ‘caçador de bruixes’, que era un ‘expert’ que tenia l’habilitat de descobrir damunt les seves víctimes la marca del diable, que apareixia en forma de berrugues, pigmentació de la pell, foradets a l’esquena on hi cabia el cap d’una agulla i d’altres marques, que avui son tractades pels dermatòlegs. Aquests 'experts' feien despullar la dona, fregant el seu cos amb una tovallola nova i desprès amb un drap de llana que embolicava cendra - alguns utilitzaven aigua beneïda- En passar la cendra o l’aigua  per la marca, aquesta es feia visible i hom aplicava una ordalia:  es punxava  la senyal amb una agulla. i si la dona no sentia res, era prova concloent de la seva bruixeria. A continuació era sotmesa a interrogatori i tortura, i la desgraciada acabava confessant allò que la imaginació del botxí havia maquinat, tot relacionat amb els detalls més escabrosos de la pretesa unió carnal de la bruixa i el maligne i les malifetes que aquest li ordenava fer.

La foscor de les delacions és evident: Una tal Margarida Tafanera de Terrassa és denunciada pel seu propi germà, assegurant que “...els tenia embruixats a ella i a la seva dona, amb la intenció de què no tinguessin fills i així poder posseir els seus béns”      

La lectura de les actes de les tortures de totes les malaurades que van passar per aquests tràngols és esfereïdor. Aquestes, tot i que de manera fragmentada, es  conserven a la majoria dels arxius municipals de les poblacions vallesanes i es poden consultar.

Tenen especial rellevància els processos de Caldes de Montbui i per extensió a la resta del Vallès.

Les confessions de les bruixes, arrancades sota turment, coincidien gairebé en tot: Com fabricaven les metzines per enverinar les aigües o les menjadores del bestiar; sobre l’aspecte del dimoni, que apareixia com a cabró, home, gos, amb atributs com banyes, peus forcats, ungles de gall, i com l’adoraven i n’eren posseïdes - “l’adoràrem totes pel detràs en el ces i part del detràs i (...) dit dimoni tingué part amb nosaltres per lo detràs” -  També és coincident  com congriaven les tempestes i pedregades -“batérem l’aigua amb unes vergues que ens donava el dimoni i encontinent s’alçaren grans nuvolades, i s’hi mogueren grans tempestes i caigué molta pedra”-

Hi ha constància  del testimoni d’un tal Lleonard Prats, mestre de cases de la vila de Sabadell que denuncià una dona de Castellar del Vallès dita Jerònima Muntada...-” descobrint una pila de pedres que hi havia junt a una paret de dita casa insqueren alguns galàpets verinosos d’entre les pedres i trobant-se allí Jerònima Muntada (...) vaig veure que agafà amb dos bastonets un galàpet d’aquells i veient jo allò espantat que volia fer d’un animal tant dolent i verinós lo digui que volen fer a na dita Muntada i ella em respongué que no hi havia cosa que no fes servei un dia a l’any...”

A  l’Arxiu Històric de Sabadell hi consta documentació sobre la caça de bruixes:

Acta del 21 d’octubre de 1619:

“Determinarem que sia dada facultat als senyors consellers de que facin una cerca per la present vila a efecte de fer venir l’home qui coneix les bruixes i si es troben diners per lo gasto de fer-ho venir estiga en llibertat de dits senyors consellers”

 Arrel de la detenció de la Jerònima Muntada van ser acusades altres dones  de Castellar del Vallès, que tanmateix, en una macabra cadena de delacions, de ben segur induïdes pels torturadors, van denunciar les sabadellenques Joana Sol, Guillema Roberta i na Romaguera. Hi ha constància què les dues primeres foren penjades abans del 18 de febrer de 1620.

En els lligalls de la cúria de Sabadell hi ha les declaracions de Joan Pere Rubí, Antoni Pau Panyella o Joan Dostes.

En Joan Pere Rubí afirma el 18 de febrer-“... haver vist sentenciar a Joana Sol i Guillema Roberta  per bruixes les quals penjaren en la plaça pública de la present vila de Sabadell en lo lloc anomenat, que va de Sabadell a Barcelona, prop de les Termes i après dites forques he vist enderrocades i se’n han emportada na Joana Sol de dites forques i que he oït de mes pròpies orelles com V.M., ha fet una crida donant deu ducats a qui sabia que se n’ha emportada dita Joana Sol de dites forques...”

Es tractava del testimoni d’un delicte, que era el de despenjar un penjat sense el consentiment de l’autoritat. Aquest havia d’estar un temps determinat a exhibició pública, com a demostració de la implacabilitat de la justícia.

Algun parent o amic, que mai van trobar, s’havia arriscat a donar-li un darrer plus de dignitat a la pobra Joana Sol.

Algunes de les actes dels processos de bruixes estan publicades  a l’opuscle d’en Raimundo García Carrera ( numero 4 de Monografies Vallesanes, “Caça de bruixes al Vallès", Editorial Egara, Terrassa 1987) La part documental d’aquesta entrada es basa en la informació de la recerca del senyor García Carrera. 

Aquelarre. Goya