El falangista Carlos Arévalo, produïda per CEPICSA, va dirigir el 1942 “Rojo y negro”, un film contemporani de "Raza" - el guió del qual era del propi general Franco- i d’altra filmografia hagiogràfica del “Glorioso Alzamiento Nacional”, que té com a nord enaltir les preteses virtuts castrenses de l’exèrcit i els valors d’una Espanya arcaica i rural, sotmesa a l’Església i als poders tradicionals.
Arévalo planteja una història senzilla d’un amor entre una falangista de la “quinta columna” (Conchita Montenegro) i un comunista llibertari (Ismael Merlo) dintre del Madrid republicà assetjat per les tropes franquistes. El film no està exempt dels tòpics i les exageracions propagandístiques de l’època, però conté una sèrie de coses que xoquen frontalment amb la intransigència gairebé patològica del franquisme sociològic, que va impedir la reconciliació dels espanyols, fins i tot més enllà de la mort física del dictador.
A “Rojo y negro”, Arévalo l'hi pica l’ullet al moviment llibertari, en una mena d’història de Montescos i Capulettos, on la tragèdia acaba amb els dos joves, idealistes i purs, cadascú defensant els seus particulars valors. No són només bons contra dolents, són valors contraposats, coincidents amb la fe en l’ésser humà i el canvi dels vells tabús, però vistos de prismes diferents: Un home i una dona activa, no submisa com preconitzava el propi règim i la manipulada secció femenina de la Falange domesticada, i un idealista de bons sentiments.
Sabut és el flirteig del falangisme amb l’anarquisme, que va concloure amb la incorporació d' alguns dels antics membres de la CNT al “Sindicato Vertical”, al mateix temps que anava marcant distàncies amb el comunisme de la III Internacional, del que n’era l’antítesi.
També és de remarcar la distància que el falangisme ortodox va tenir amb el franquisme, que sempre el va voler manipular, ja fos avortant els intents de salvar el seu líder José Antonio primer i amb el maquiavèl·lic invent de la fusió de gent tant heterodoxa com tradicionalistes, conservadors de missa diària i feixistes en un dels partits polítics que deu ostentar el rècord de tenir el títol més llarg de la història ( FET y de las JONS, que vol dir: Falange Española Tradicionalista y de las Juntas Ofensivas Nacional Sindicalistas).
“Rojo y negro” es va estrenar i va estar dues setmanes en cartell, malgrat el seu èxit, per ser retirada per ordre de les més altes instàncies del règim, per entendre que xocava frontalment amb la ideologia hegemònica del franquisme.
Va ser recuperada per la Història el 1994 per la Filmoteca Espanyola .
Paradoxalment o no, estic escrivint una història sobre relacions personals entre falangistes i llibertaris. M'interessaria saber si el film de què parles és assequible (dvd o xarxa). Veig que l'enllaç que deixes permet veure'n uns minuts, però m'agradaria poder-lo veure complet. Si en saps res ja m'ho diràs.
ResponEliminaLluís,
ResponEliminaEl van comercialitzar junt amb el llibre "Cine y Guerra Civil Española. Del mito a la memoria" de Vicente Sánchez Biosca- Alianza Editorial. Madrid 2006, que és de on el vaig aconseguir i que potser encara el trobaràs. Si no, a la Filmoteca potser te'n diran alguna cosa.
Salut.
Pel que sembla pel títol del tubet, la pel·li podria estar penjada al youtube en 8 parts. Amb l'opció de la llista de reproducció es poden verue una rera l'altra: no és tan còmode com una pel·lícula sencera però és millor que res.
ResponEliminano coneixia la película. Molt interesant. es com el falangistes de la Codorniz, que no li agradaven a Franco i de quan en quan els hi segrestaven un numero...
ResponEliminaTé raó la Helter; la pel•lícula dura 78 minuts i al Youtube la trobaràs dividida en 8 parts de 10 minuts, la suma de les quals equival al metratge del film.
ResponEliminaGràcies, Helter.
Aris,
ResponEliminaHi va haver sempre una discrepància entre la ortodòxia falangista i el franquisme.
La Codorniz (“la revista más audaz para el lector más inteligente”, com es qualificava, era una revista d’un humor una mica surrealista, a la que l’hi atribuïen més mèrits que els que tenia. Hi havia llegendes urbanes relacionades amb coses presumptament publicades que l’hereva de la revista del front, dita “La ametralladora”, no havia editat mai.
Hi varen publicar el Perich i el Forges.
no en sabia res d'aquesta pel·lícula. Ara estaria d'acord amb aquest flirteig de Falangistes i anarquistesi de com dedestava el franquisme ambdós.
ResponEliminaFrancesc,
ResponEliminaVa estar dues setmanes a Madrid el 1942, i la van congelar, fins que va aparèixer una còpia i la van restaurar els de la Filmoteca. És una raresa amb més valor històric que cinematogràfic.
Bona recerca. Aquestes coses són les evidències d'un règim a qui li feia por qualsevol intent de pensar, fins i tot si venia de casa com aquell qui diu.
ResponEliminaDe fet, això de fer pensar el públic sempre ha estat mal vist per les autoritats. Tinguin el color que tinguin, creuen que és una atribució seva exclusiva i malfien de tota la resta no fos cas que els amenaci el poder. I clar, els règims són els pitjors.
És que el Franco en afers cinematogràfics tenia un criteri molt desenvolupat i exigent. ;-)
ResponEliminaJoan,
ResponEliminaEl franquisme va ser un moviment retrògrad, de caràcter conservador, que va vestir-se amb les coartades polítiques de moda en el seu moment, que eren el corporativisme feixista i el nazisme, però és clar que fins i tot per ser feixista cal un cert plantejament intel•lectual, i això no els convenia.
Vicicle,
ResponEliminaDiuen que en Franco era un contumaç consumidor de cinema, i li agradaven els westerns. Els seus deliris i les seves fòbies i filies, les va deixar ben plasmades en la seva insuportable, si no és per fer-ne anàlisis els politòlegs o els afeccionats a la psicologia, “Raza”.
Salut.