dijous, 28 de juliol del 2011

La bòrnia de Ripoll.


 

La Maria era una vella callada i taciturna. Mes aviat menuda i encorbada, et mirava amb el seu únic ull bo, que lluïa com una teia encesa. L’altre el tenia tapat amb una bena, quasi sempre dissimulada pel mocador negre que duia al cap.
La Maria treballava com a minyona des de temps immemorials a una casa benestant de pagesos i ramaders de l’Alt Urgell, denominada Cal Minyó.
A l’estiu del 1875, des de les finestres altes del paller, es podia veure al lluny una llarga columna de gent en marxa, guarnida amb boina vermella i casaca blava: eren les forces del General Lizàrraga, que es dirigien a la Seu d'Urgell, esperonades pel vicari general castrense dels carlins, el bisbe Josep Caixal i Estradé. Estàvem al darrer any de la última carlinada.  
La Maria era tot neguit. El seu únic ul esparverat es movia amb insistència fitant el camí ral per on hom podia veure avançar les columnes delatades per una gran polseguera, les coloraines de les banderes i els uniformes, la lluentor de les armes i les siluetes de les cavalcadures dels oficials i la tropa de cavalleria. De lluny estant, semblava una desfilada festiva.
Se’n anà cap a la pubilla de la casa- una noieta de tretze o catorze anys- i l’abraçà fortament, tot pronunciant incoherències, entre les que es podien entendre els mots: “filleta meva”, “amaga’t “, “no et deixis veure”...
La noia somreia veient la vella tan espantada i a base de moixaines i carícies la va anar tranquil·litzant.
- Fixa’t que tota aquesta gent passa de llarg. Se’n van. No s’aturen a Cal Minyó- deia la noia, confiada, veient l’esverament de “la bòrnia de Ripoll”, que és com d’amagat  tothom la nomenava.
- Oh, no te’n refiïs, que aquests  van i venen, i mai porten res de bo,  només desgràcies. Guarda-te’n i quan els vegis entrar, fuig, o amaga’t on no et puguin trobar. Digues-me que ho faràs, filleta meva, digues-ho!   
        
I la Maria, veient l’escepticisme de la noia, li explicà la seva història:

“Era el Maig del 1839, i jo vivia a Ripoll. Estava casada amb l’Eudald, mestre armer i el millor oficial del pare a la manufactura d’armes de casa. Teníem una filla de més o menys la teva edat.
Aquells anys la vila de Ripoll estava farcida de petits tallers en els que s’hi treballava el metall. Els obradors familiars, aprofitant l’energia hidràulica de la confluència del Ter i del Freser, proliferaven per la vila, atiats per les necessitats de la Guerra del Francès i les convulsions del segle. De ben petita jo feinejava amb la mare, i m’anava familiaritzant amb tots els noms dels artesans i mestres d’ofici del ram de l’escopeta i la pistola: clavetaires, panyetaires, canoners, encepadors, ferrers, barrinadors...
L’Eudald era ben plantat i feia una suggerent olor a ferritja i a home jove que em tenia ben enamorada. El meu marit pertanyia a la Milícia Nacional, que ja es va organitzar  a la vila quan el Trienni Liberal i sovint sortien a fer batudes per les rodalies, perseguint reialistes i “malcontents” que feien malvestats al crit de “Visca el Rei i la Religió”. Quan anaven maldades i havia alternança política, els tocava amagar cartutxeres, quepis i armes i no sortir dels tallers. 
Quan va morir el maleït Rei Ferran VII al setembre del 1833, s’alçà en armes tota aquella gent reialista que amb la boina vermella, la creu al pit i l’ànima negra, volien donar la Corona al seu germà Carles Maria Isidre i no a la  filla, la Reina Isabel II.  Varem passar uns anys d’estretors i d’ensurts, tot i que la indústria de les armes anava més bé que mai. De Ripoll en sortien fusells, escopetes, pistoles i trabucs per dotar les necessitats de la guerra i l’Eudald tornava a compaginar la seva feina de mestre armer amb les sortides a foragitar bandolers que amb l’excusa de defensar Déu, Pàtria i Rei, devastaven el país.
Hi va haver ensurts per totes bandes. Una força de forasters vinguts de Barcelona, exaltats i desgovernats, ens van cremar el Monestir cap el 1835, foragitant els benedictins, que havien conviscut amb nosaltres, els liberals, sense problemes. També una host navarresa comandada pel general carlista Urbitzondo havia ocupat  un temps la vila, sense fer més mal que uns petits saquejos a cases de constitucionalistes benestants i cremant unes cases dels ravals. L’Eudald es passà aquells dies amagat a la muntanya, fins que va poder tornar una vegada recuperada la vila per les forces governamentals del Baró de Meer. La nena creixia i jo em passava la vida patint per l’ un i l’altra.   
La guerra cremava la comarca, sovintejant períodes de relativa tranquil·litat, trencats pels intents de petites faccions carlines d’ocupar la vila; aquest estat de coses  va durar fins que el maig del 1839 va aparèixer davant de Ripoll  una nombrosa força carlina, comandada pel Comte d’Espanya, que era un general gavatx de més de seixanta anys al servei del pretendent, i que es deia Roger-Bernard-Charles d’Espagne de Ramefort.
Van atacar uns punts de defensa del rodals.  situats a Sant Bartomeu i a Can Violí i el fort de l’Estrella, a llevant a  ponent i al nord  i  una vegada desballestats, van escometre la població amb els seus vint-i-dos batallons d’infanteria, sis esquadrons de cavalleria, sapadors i una considerable força d’artilleria. L’Eudald, amb la Milícia Nacional  i un centenar d’homes de les forces regulars del Regiment de Zamora, tot plegat uns 300 homes, comanats tots pel capità Joan Carbó, feien foc a la carlinada mentre s’entestava a passar el Freser a prop d’on s’uneix amb el Ter. Es feia  foc a base de descàrregues tancades, que feien molt carnatge en els atacants, els cadàvers i els ferits dels quals es veien surar riu avall. Van fer vàries envestides, amb moltes baixes per la seva part, desprès de descarregar els canons que duien contra la muralla. La gent col·laborava amb la defensa omplint sacs de terra i fent barricades, posant carros i tota mena d’impediments per tapar els forats oberts.
Cada envestida se’ls veia més a prop, tot i que sofrien moltes baixes, fins que van ser a tret de pistola. Les descàrregues eren esfereïdores, i es combatia cos a cos. La gent dels parapets fugí a l’interior, refugiant-se els uns a casa seva i molts a l’església de Sant Pere. Els carlins abatien a tothom a qui arreplegaven, ja fos jove, vell, infant, home o dona. Jo vaig arribar a casa. L’obrador era a la planta baixa i a dalt hi teníem la vivenda. Tot pujant escales amunt vaig veure, esfereïda, un escamot, que atrapava l’Eudald al portal del taller i el degollava allà mateix. La meva filla i jo varem pujar i tancar la porta. Fou endebades: Amb un parell de cops de culata l’esberlaren i van entrar. Van clivellar al pare –un pobre vell gairebé invàlid- a cops de baioneta i es van dedicar a estripar-nos la roba a les dues dones a grans urpades. Encara recordo la forta pudor a suor d’aquells brètols quan em buscaven el sexe. A cua d’ull podia veure la meva filla defensant-se a mossegades, mentre la posseïen, i jo sentia amb fàstic i ràbia l’agut dolor de la penetració no desitjada. Tenia la ment en blanc, doncs  no sé quants es van desfogar amb les dues. Només recordo, amb horror, un barbamec amb ulls desorbitats, clavant la baioneta al coll de la meva filla, que s’estremia agonitzant mentre jo embogia de dolor. Un altre, amb uns bigotis enormes, dirigia la seva arma cap el meu coll, per fer la mateixa cosa, quan algun manaire li ho va impedir -“No mateu aquesta dona”- li va dir- “Ja fa anys, quan les batusses entre servils i lliberals,  jo anava fugint i amagat pidolant com un perdulari i aquesta dona va donar-me unes monedes i alguna cosa per menjar. Deixeu-la viure” -Ves per on resultava que entre els violadors hi tenia un protector. Que l’ànima se li podreixi eternament al infern !. Senyor Pare perdoneu-me, doncs ja no sé pas el que dic. 
El del bigoti va aturar-se, amb evident frustració. Estalviant-me el cop, tot i que jo desitjava més  morir que no pas viure.
Van sortir, no sense arrencar-me les arracades de les orelles de viu en viu i les de la filla morta. Una forta patacada amb la culata va saltar-me l’ull, per la qual cosa m’has conegut així,  bòrnia.
Quan havia passat molta estona –potser hores- vaig sortir al carrer, tota nafrada i dolorida. El Comte d’Espanya havia deixat temps per què la tropa es desfogués, saquejant, matant  i violant, i acabada la seva macabra feina,  abillat amb les seves millors gales, fatxenda i desafiant,  es passejava a cavall, rodejat del seu estat major, gaudint de les malvestats que s’havien produït.
Dels sobrevivents van separar homes i dones i, els d’edat militar, de catorze a cinquanta anys,  els van fer presoners. Dones, vells i canalla, varem ser foragitats de la vila, i dispersats, amb millor o pitjor fortuna. Jo vaig tenir la sort, després de molt caminar,  de raure a Cal Minyó on es van apiadar de mi i on encara hi soc, gràcies a Déu.
La vila de Ripoll va ser curosament enderrocada, per ordre del Comte d’Espanya, no deixant-hi pedra sobre pedra, tret de les runes del vell Monestir de Santa Maria, que estaven en el trist estat en que les havien deixat els barroers milicians de Barcelona  el 1935.  És per això que quan veig aquesta gent de la boina vermella se’m trasbalsen els records de la meva desgràcia i m’entra una gran por de que tot això  torni a passar.
Amaga’t, filleta meva. Amaga’t que aquesta mala gent no t’encalci”.

Una versió d’aquest relat el vaig penjar a "Relats en Català"

Ruïnes de Ripoll 1839

dilluns, 25 de juliol del 2011

Potser l’Antonio Machado no tenia raó.

 

A l’estiu baixa la intensitat de tots els problemes. El que no es jugui la Lliga de futbol  hi contribueix molt, i la gent conversa molt més serena, sense aquelles emprenyades que comporten els sagnants encontres entre el Barça i el Real Madrid, paladins respectius de posicions nacionalistes enfrontades. Ni la mesura d’en Guardiola ni la desmesura del portuguès Mourinho ocupen les primeres pàgines dels rotatius i, en benèfica treva, no tapen les misèries més profundes de la nostra societat. A l’estiu no hi ha pal·liatius de la realitat  en el pa i circ quotidià. La gent que encara té ocupació, somnia vacances tropicals i qui està a l’atur va cercant les ombres dels xamfrans i de les arbredes imaginant paradisos impossibles i loteries miraculoses.
La mesura i desmesura de les dues posicions enfrontades que a l’Antonio Machado li gelaven el cor udolen maldant per defenestrar el contrari. Uns estan impacients per recuperar la maquinària dels despropòsits, i els altres temen perdre les eines del poder, per la qual cosa cerquen pactes per guanyar temps i vestir una possible i improbable digna successió. Ai les dues Espanyes !
Al mig dels udols i fiblades de la contesa  hi ha les despulles de la dignitat i la mediocritat intel·lectual, al millor estil de les pitjors trobades entre els barruts famosos amb vocació de viure amb l’esquena dreta sense treballar – antiga quimera de llarga tradició peninsular - amb les que certa televisió d’escola berlusconiana anestèsia la seva milionària audiència.    
Però l’eximi i malaguanyat  poeta republicà  que reposa a l'exili del Cementiri de Cotlliure, potser s’equivocava i  en Juan José López  Burniol ens ho deia el dissabte passat a la seva columna de “La Vanguardia”, descobrint que no hi ha hagut mai dues Espanyes, n’hi ha hagut, i encara  n’hi ha, tres, i la tercera és aquella que es mou al bell mig de les posicions trobades i caïnites, servint-li de carn de canó àtona i silenciosa i avui, potser a l’atzar dels despropòsits, de carn electoral, malgrat la creixent indignació.
Aquesta immensa força silenciosa que es mou entre el Pinto i Valdemoro de les posicions trobades podria ser la clau. La seva mobilització per afrontar el  sanejar les coses públiques seria definitiva. Temps era temps es pensava que l’alfabetització la redimiria de la demagògia, però no cal somniar truites: del saber  llegir s’ha passat a perdre l’escriure i el discurs del xarlatans ha assolit cotes de sofisticació impensables. L’alienació ha agafat formes més subtils i ha cercat clientelismes i anestèsies socials prou sofisticades. Mentir, prevaricar i estafar no són causes d’incompatibilitat amb la ‘res pública’ del nostre sistema, ans al contrari: sembla ser que són motiu d’admiració i desperten la simpatia de molta gent. La clau, a diferència de la vella dialèctica del món partit en classes,  és fer somniar que tots podem formar part d’aquest gran magma on tot s’hi val i que si a aquell li regalen vestits, a tu et poden regalar un modus vivendi gratificant i prou confortable.  .
Per sort o per desgràcia, cada vegada se’ls aguanta menys el sistema, i quan les virolles perillen, les coses tornen al seu vell camí de cadascú al seu lloc, decantant el ventall dels silenciosos del mig a una o una altra de les realitats.
Malgrat això, aviat tornaran els sagnants encontres  nacionals esportius i em sembla que aquest agost ja tindrem un suggerent Barça vs Madrid  que ens farà oblidar la maleïda realitat de la situació econòmica i aquest anunciat ‘corralito’  que els experts ja van augurant des de fa temps.   
      
          

divendres, 22 de juliol del 2011

El senyor Ramon enganya les criades.

..

La vella cançó popular  que ens cantaven l’avia i la mare ens porta records d’una llunyana infantesa .

El senyor Ramon
enganya les criades,
el senyor Ramon,
enganya a tot lo món.
Les pobres criades,
quan se’n van al llit,
tururut, tururut,
qui gemega ja ha rebut.

Reconec que aquestes cançons, sonen  carrinclones i un xic frikis a les orelles  foranes, però per  molta gent , dintre de la qual m’incloc, tenen el valor afegit de la cançó de bressol, aquella que has mamat i  t’ha acompanyat tota la vida, transcendint els cànons estandarditzats de l’estètica  per raure en els plecs més amagats dels sentiments profunds, dels records i les giragonses  més subtils del subconscient.
Concretament, i per raons que entendreu, doncs el meu nom és Ramon,  la cançoneta  del que  enganya les criades m'ha fet sempre  una gràcia especial,  tot i que sovint hi havia algun cabut que me la deixava anar en to mofeta i amb ànim d’ofendre, i malgrat que m’omplia l’ego, havia de fer-me  el enfadat i engegar-li un bon cop de roc, que és com solventàvem abans els conflictes infantils, sense majors traumes .
Ser un senyor, dir-se Ramon, enganyar les criades i ensarronar tot lo món, eren uns objectius èticament   rebutjables i de discutible moralitat, però font de fantasies suggerents per algú que no tenia criada ni possibilitats d’abastar ‘tot lo món’ per  sotmetre’l al pervers engany,  essent com era provinent d'una classe social  proletària i justa d'armilla.
Una morbosa fantasia m’anava forjant al voltant d’aquelles ingènues i rimades  estrofes a mida que m’anava fent gran. De primer enganyar les criades tenia unes connotacions infantils: ensarronar-les per obtenir uns dolços, uns caramels i coses així, però a mida que anava fent-me més gran i la testosterona  ocupava el meu cos i la meva ànima, les fantasies amb les inexistents enganyades  criades anava per camins més gratificants i més complexos que no pas les dels senzills caramels.
Igualment passava amb l’’enganya  a tot lo món’. De somniar liderar la classe i ser el capità de l’equip de futbol clavant-li dotze gols als rivals del Can Culapi format per gent de nissaga més 'pija', vaig passar a fantasies més megalòmanes i rebuscades, potser  somniant fins i tot amb un Valle de los Caídos particular i una escorta mora que m’acompanyés a les portes del ball de 'La Cooperativa', o al dels ‘Campos’ ( ball amb orquestra i cinema pel mateix preu: quinze pessetes) on s’hi podia enganyar alguna criada i acompanyar-la amb el Seat  850 de segona mà, trucat per agafar els 100,  a la torre de Bella Terra o de Matadepera  on treballava la malhaurda, tot fent una marrada pels 'onze de Martorell' i parada i fonda en aquella corba on tothom anava a consumar els enganys propis i aliens.
Ara, ja passats els anys, me’n adono que els valors han canviat i les fantasies s’han fos en un món de complexes realitats : La bona senyora sud-americana que ens ajuda un parell de dies a la setmana a netejar  i ens planxa les camises, ja està prou enganyada per la pròpia vida i potser no li calen més ensarronades,  i per estafar a 'tot lo món', potser m’hauria d’afiliar a algun partit hegemònic, acumular dossiers comprometedors de propis i aliens, amb l’ajuda o sense d’un Murdoch local,  i anar fent veure garses per perdius a tota la dolguda  humanitat aconseguint que em votin  malgrat tot.

Addenda:

Avui llegeixo a ‘La Vanguardia’ que la majoria dels tailandesos tolera la corrupció si el país prospera. Els votants d’aquí també la toleren, malgrat no prosperin gaire.          

dimecres, 20 de juliol del 2011

Esbós d’una vella confrontació.



El vell Albert estava confós. El primer déuvosguard a la residència havia estat una vella que li havia reclamat el seient on s’havia assentat, dient que era el seu. A continuació li havien donat el sopar, compartint una taula amb una paraplègica a la que li queia el menjar de la boca i un parell d’avis, un dels quals ostentava les tremolors del mal de Parkinson. Abans havia donat un tomb per la residència: Tot estava net i polit, i les cambres ben arreglades, com a la presó. Els avis i les avies feien la becaina o miraven, hipnotitzats, els insofribles  magazines de la tarda davant la TV col·lectiva. Un parell de vells barallant-se per la possessió de “La Vanguardia” li havien cridat l’atenció. 
Hi havia una biblioteca, potser donada per una entitat catòlica, doncs disposava de quatre revistes parroquials i un munt de llibres de vides de sants i de proselitisme cristià. Res que l’interessés a l’Albert. Ja miraria de que els fills li anessin portant algun llibre quan el visitessin- va pensar.
Quan havia mort la Beatriu, la companya de tota la vida,  els fills l’havien  convençut que a la residència municipal  “La flor de la vida” estaria prou ben atès. Ells l’anirien a veure sempre que poguessin i els caps de setmana s’anirien tornant per dur-lo a dinar a fora. Resignat, acostumat com estava a la companyia de la insubstituïble Beatriu, va accedir, potser més per no donar feina ni esser una càrrega pels fills que no pas perquè li vingués de gust recloure’s al gran magatzem de vells i nafrats que la residència constituïa. Va intuir que perdria una bona cota de llibertat, però estaria ben atès i li rentarien la roba i no s’hauria de preocupar pels àpats i les petiteses quotidianes.
Tot just entrar ja se’n havia adonat del seu error: Ni el tracte amb les responsables (unes assistentes socials paternalistes i una mica bledes que els parlaven com si fossin nens petits), ni la munió de cuidadores mal pagades l’abellien: un grup de romaneses i  magrebines, que la majoria, amb prou feines dominaven el  idioma, mancades de la preparació psicològica i tècnica  per una feina tan dura com es la de l’atenció geriàtrica  i que es movien, angoixades, entre el fàstic, la compassió i el menyspreu. Els propis vells acabaven d’arrodonir el panorama negatiu, doncs l’edat els havia radicalitzat els hàbits egoistes, els  de la territorialitat, la gelosia, la possessió i la gasiveria, per la qual cosa es passaven el dia criticant i barallant-se entre ells, en una mena de pandemònium infernal. L’Albert, que havia llegit en Jean Paul Sartre, va adonar-se’n del que volia dir quan “A porta tancada”, l’obra teatral,  pintava un infern que érem nosaltres mateixos, sotmesos a la  forçada convivència dels condemnats.
Es va esforçar per adaptar-se al que li semblava una presó: la darrera baula de la seva vida. Van passar els dies i va prendre possessió d’ un racó solejat d’una galeria, on s’asseia a llegir alguna cosa, malgrat que sempre hi anava algú a donar-li conversa, generalment basada en les coses del passat, que és el que fan els vells quan tenen més camí al darrera que futur al davant.
Aquell dia era un avi sec i corbat que li parlava del Ebre i les penúries passades l'estiu del 1938, sota el foc de l’artilleria i l’aviació. Ell li contestava per educació, tot i que el tema li era desplaent. Va dir-li que també era de la “lleva del biberó” i que aquells mesos estava per Balaguer, on hi van deixar la pell gairebé tots els seus companys.
Va ser quan brandant el seu bastó, aquell energumen que deien havia estat  un notori falangista i havia viscut tants anys com a dirigent del Sindicat Vertical, els va escometre al crit de “Rojos de mierda, no se acabará nunca vuestra maldita  especie !” .
L’Albert es va defensar amb la crossa que duia pel desgast crònic de la pelvis, i es va encetar una aferrissada esgrima, lenta, feixuga, amb doloroses bastonades, que va ser interrompudes per la Fàthma, una bonica adolescent que es cobria el cap amb el hiyab quan sortia al carrer, però que lluïa un sedós cabell negre quan treballava. Van caldre més d’unes mans per descompartir-los però finalment se’n van sortir. .
Mentre els pujaven a l’ambulància per dur-los a l’hospital, encara es volien escometre i es podien sentir les malediccions i els insults que s’anaven proferint l’un i l’altre.
Quan tornin, els haurem de passar a la psicòloga- va dictar l’assistenta social que ocupava el càrrec de directora- Aquestes demències senils solen ser prou perilloses i cal tenir un bon informe de cara a les famílies pel que pugui ser.    


dimarts, 19 de juliol del 2011

Un dels molts herois d'aquells dies.

Imatge de la Xarxa.


A mitjans de gener del 1939 en Celestino García Montero, de Morata de Tajuña, un poble agrícola de la província de Madrid, és caporal d’una companyia de la 9 Brigada de la 11 Divisió, en retirada i  que aguanta les etzibades de l’ofensiva feixista per conquerir Catalunya i tancar la frontera amb França, aïllant l’Exèrcit Popular de la  República Espanyola que aguanta a la Zona Centre (*).
Els italians de la divisió Littorio ataquen amb força, a prop de Santa Coloma de Queralt, llençant un grup de tretze tanquetes, que avança en forma de cunya, assajant el que a la segona guerra mundial serà el ‘Blitzkrieg’  dels alemanys , tàctica que els italians en diuen de ‘guerra celere’ i proben al gran camp d’experimentació militar que per ells  és la Guerra Civil espanyola.
En Celestino García Montero  es un pagés reciclat com a  soldat  temerari, primari, illetrat, bregat per tots els fronts i batalles, i mentre els companys s’arreceren i cerquen vies de fugida, ell es planta dret, desafiant les bales, i comença a llençar granades contra les tanquetes. Aconsegueix paralitzar-ne tres, mentre les deu restants giren cua, practicant la ‘fugida celere’, potser recordant que a Guadalajara la cosa ja els va anar prou malament un parell d’anys abans.
El caporal Celestino Garcia Montero, agafa un pic dels de fer fondària a les trinxeres i s’apropa a les tanquetes. Esbotza les torretes i fa sortir les tripulacions, que la formen un capità, un tinent, dos sergents i varis soldats. Interrogats, no s’expliquen ni es creuen que hagin estat agafats per un sol home.
Aquells mesos de retirades i mals presagis no eren propicis per la moral dels combatents, cansats de fugir, sense vitualles, equip ni municions, per la qual cosa aquella gesta s’havia d’aprofitar pel comissariat per  treure’n el màxim de partit, per mirar d’aixecar els ànims de la decaiguda tropa, en retirada permanent..Seria com  un Sergent York a l’espanyola.  
En Celestino García Montero és ascendit a sergent i el fet es vol donar a conèixer abastament. El comissari Santiago Álvarez, el porta davant del Cap del Cos d’Exèrcit, el coronel Juan Modesto en persona, rodejat de periodistes que hauran de fer transcendir el fet heroic. Li demanen al flamant sergent  que expliqui la seva gesta, però en Celestino és parc en oratòria i just de vocabulari  i de ben segur li fa més por haver d’agafar la paraula que enfrontar-se a una divisió blindada. S’explica confusament, de manera nerviosa; no se’n surt, s’embala i quan arriba el moment culminant de detallar la destrucció de les tanquetes, es treu una bomba del cinturó, i per fer-ho més explícit, a manca de recursos verbals,  li treu l’anella de seguretat.
Al crit d’alarma que es produeix, en Celestino se’n adona del seu descuit, i mentre la totalitat dels assistents es llença al terra, ell es posa la granada al ventre, per esmorteir la imminent explosió mentre malda per treure’n el fulminant. Ho aconsegueix al darrer segon, i aquest explota separat de la bomba: Un llampec, un espetec sec, com el d'un tret,  la cambra plena de fum  i la granada, ara ja inofensiva, rodant de manera inquietant entre els cossos dels esfereïts assistents.  En Celestino té socarrimades les mans i el ventre i el coronel Modesto, unes lleugeres ferides sagnants. Ara l’heroi ja ho és per partida doble.
A continuació el comissari Álvarez l’ha de dur davant del Cap del Govern, en Juan Negrín en persona, acompanyat de més periodistes. Aquesta vegada té cura de que l’heroi vagi completament desarmat, per si un cas. .
El que va quedar del  V Cos d’Exèrcit va passar la frontera francesa, però abans al sergent Celestino García Montero el van traslladar a la Zona Centre, a prop del seu poble, on acabada la guerra el van agafar els feixistes, els quals, atenent la seva qualitat d’heroi, el van afusellar sense pal·liatius.      

Avui és dinou de juliol, i fa exactament setanta-cinc anys que, amb la derrota de les forces sollevades a Barcelona i a d’altres capitals,  va començar una desigual guerra que va treure Espanya del mapa de la modernitat durant més de quaranta anys. Un abisme de dolor i de rancor s’obriria, encetant ferides que avui dia  encara no han cicatritzat del tot.   

(*) Fet explicat per Santiago Alvarez, comisari del V cos d’exèrcit d’en Líster , ‘Memorias’. Ediciós  do Castro. A Coruña. 1987

diumenge, 17 de juliol del 2011

La gran festa grega.



He vist una orgia de colors i de música càlida amb caràcters mediterranis on es fonen les cultures orientals i occidentals, doncs he estat invitat a celebrar l’aniversari d’un restaurant grec que hi ha a Sabadell.
Hi havia gent de la colònia grega. Són una gent hedonista i oberta. Els agrada menjar, beure i ballar fins a perdre els sentits. Són vehements, ungits dels vells déus de l’Olimp i pels plaers orientals. No necessiten gran cosa per ser feliços: un plat a taula, una ampolla de vi de Macedònia  plena,  per omplir els gots a dojo, i una música esbojarrada per ballar.
Quan dancen, ben torrats i calents de vi i aiguardent, es caguen amb Zeus i tots els déus de l’Olimp, mentre els brillen els ulls, absents i un xic tèrbols davant la sensualitat del moment. Ballen agafats de la mà, fent rotllana, com és la dansa ancestral mediterrània que a nosaltres ens recorda la sardana.  És un joc col·lectiu, on cadascun manifesta la seva individualitat. Es balla damunt les taules i s’improvisa al ritme dels sons que ens són familiars, amb regust de delícies turques, talment la seva cuina excelsa i generosa.
Ja saben que no tornarà a venir cap  Prometeu a donar-los el foc, ni el cabró del Zeus, emprenyat, el tornarà a fer penjar a la muntanya, on l’àliga li rosegarà el fetge de dia, per tornar-lo a regenerar de nit, en un etern  cercle infernal dels més esgarrifosos que ment humana o divina  pugui inventar.
Hem llegit que han anat a Grècia uns estranys essers forans i els han imposat repetir els dotze treballs que ja fa segles  va concloure l’Heracles, però em temo que  no els donarà pas la gana tornar-hi i netejar els estables d’Augias, capturar cap altre Ca Cerber, ni fer cap més de les bestieses que li van encomanar al musculat mig déu. Qui són aquesta colla d’especuladors per ocupar els trons de l’Olimp i dir-los que s’han d’esmerçar a complir els deures que els racionalistes els imposen? . Ells no han combregat mai amb les rodes de molí d’aquesta pretesa felicitat  occidental. Ja quan van anar a fer la guerra a Troia, van tardar anys i panys a tornar en una odissea que no serien pas capaços de repetir-la els sicaris de l’ Standard & Poor’s, Moody’s i Fitch, la colla d’especuladors que pretenen repetir, en versió moderna, el rapte d’Europa.
He vist uns grecs ballar, i he compartit el seu aiguardent i el seu cafè amb marro. Els he entès millor i he comprés que no s’hi val voler fer-los fer passar el clau per la cabota de les pautes d’occident. . 
Quan s’han begut el que el fetge regenerat d’en Prometeu pot assumir i molt més, ballen un sirtaki frenètic i llencen els plats per terra, trencant-los. És una vella  costum que prové de les tavernes i els bordells de les poblacions de la Mar Egea i la Mar Jònica, on els cobraven, si demanaven menjar i beure, el servei i el plat i el got, per la qual cosa, i sabent ser-ne els propietaris, els trencaven abans de marxar. La versió nostrada seria aquella de: ‘aquí carda tothom o es tira la meuca al riu’
Ara els èmuls del Zeus, l’Hermes, l’Apolo i l’Afrodita, els volen fer passar per l’adreçador i fer-los pagar els plats trencats, que ells diuen que ja  han pagat amb el preu de les consumacions als bordells i a les tavernes. Se’ls miren de dalt a baix i  fan un glop d’Ouzo a la salut de les Parques i segueixen ballant el sirtaki frenètic, com aquell del Zorba,  fins a caure rendits de cansament. Se’ls en fot ben bé el moribund, el mort i qui els vetlla a tots dos.
Potser si que es pensen que els seguidors d’en Kant i Descartes poden  anar donant lliçons de com fer anar la coses de la vida als hereus d’Heràclit, Sòcrates, Aristòtil i Plató, però  fins aquí podríem arribar –pensen.  
Segueix quedant la incògnita de qui pagarà els plats trencats, però no sé si la cosa  té gaire importància.     



divendres, 15 de juliol del 2011

Productivitat pública.

Acudit d'en Forges. Tret de la Xarxa


Si atenem el concepte Productivitat , segons el Diccionari del  Institut d’Estudis Catalans, és : Qualitat de productiu; Relació entre la producció obtinguda i els factors emprats per a obtenir-la.     
Mas-Colell segueix aplicant la política de l’actual Govern de qüestionar la gestió pública i ara es despenja demanant més esforços i més flexibilitat als funcionaris per assegurar l’ocupació. La clau –segons ells- és el desmantellament de molts serveis amb la pretesa finalitat d’incrementar la productivitat, de fer-los rendibles i eficaços, la qual cosa porta una evident contradicció, doncs no sempre rendibilitat i qualitat aniran de la mà, ans al contrari: tots aquells serveis que no siguin rendibles a la butxaca de qui inverteix els seus diners, està condemnat a desaparèixer, en el pitjor estil del món dels mercats i de la industria privada. Tampoc els factors emprats per obtenir-la són motiu d’optimisme, vist el que s’està coent.  
Les coses ja venen de lluny: Des de l’any 1984, que es van legislar una sèrie de mesures per la reforma de l’administració pública (Llei 30/1984), fins l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic del 2007, s’ha vingut parlant de productivitat, preveient  fins i tot un concepte salarial de tipus complementari i variable  destinat a remunerar ‘l’especial rendiment, l’activitat extraordinària i  el interès o iniciativa amb els que el funcionari desenvolupi el seu treball’. Va durar anys i panys el fet  que cap administració sabia com articular i reglamentar aquests complements, establint, les que ho van intentar, maldestres criteris de medició; els més usuals uns conflictius i subjectius reglaments de valoració al mèrit personal, que mitjan alguna mena de criteris reglats i amb vocació mnemotècnica, el cap pot premiar o castigar els funcionaris al seu càrrec. Coneixent les filies i les fòbies, sovint pels caràcters d’alternances polítiques i d’altres meravelles de la condició humana, podeu imaginar-vos el resultat. En el millor dels casos hi ha el cap que no es mulla i aplica el criteri de que ‘todo el mundo es bueno’ per la qual cosa cobra la  productivitat tothom.    
Alguns altres sistemes estableixen  ratis de celeritat, talment com el nombre d’expedients evacuats pel negociat, o el funcionari en qüestió, sovint oblidant els  paràmetres de qualitat i de complexitat. Imagineu uns serveis jurídics traient expedients a corre-cuita, que inevitablement aniran a parar als tribunals contenciosos administratius, amb la conseqüent incertesa, el perjudici i el cost addicional.  
Una altre manera d’analitzar la productivitat és la de comparar els resultats mitjançant una política d’objectius. Aquí el gran problema és la fixació d’aquests objectius.  És molt senzill fixar-los a un ens de producció industrial del tipus de la fabricació de peces estàndard, o d’una cadena de muntatge, o un equip de vendes, però com es marquen els d’un servei d’urgències, els d’uns serveis socials o els de un cos de policia?  Sovint per fer-ho s’entra en la burda quantificació de pacients donats d’alta, la reducció de la despesa de la  medicació, de les analítiques i les proves per establir diagnòstics, i en els policials, estadístiques de detencions, actuacions o d’imposició de sancions –aquestes de caràcter manifestament il·legal- i d’altres que van en demèrit del propi servei, beneficiant una certa arbitraria ineficiència, tot i que la majoria  serveixin per alleujar les arques de l’erari públic, sovint l’única finalitat tangible i visible pels ens organitzadors.
          
Darrera d’aquestes incerteses hi ha una vella dialèctica entre els administrativistes ( dividits entre els de la vella guàrdia dels Cossos Nacionals  i els  de la nova)  i els que provenen de les escoles de negocis. Aquest darrers apliquen els millors sistemes de la privada, i pel que sembla ser són els artífexs dels criteris que cada cop sonen més: Objectius, eficàcia, eficiència, diàleg, ‘coaching’ , motivació, ‘management’,  ‘màrqueting’ ...
I el funcionari segueix movent-se, amb un  munt d’expedients, pacients, malalts, usuaris en general, traient la feina en general, mal vist pels ciutadans, qüestionat per la pròpia organització, i patint l’absència estructural d’un pla estratègic general –a tots nivells, inclòs l’estatal- que li permeti saber cap on va i cap on camina.
Ara li arriba que haurà de cobrar menys i destinar més hores al seu treball, que haurà de ser més productiu. Els que siguin sensibles a la mala fama que arrosseguen, procuraran, carregats de bona fe,  que els vint minuts  del cafè a mig matí –dels que gaudeixen tots els empleats ja siguin públic com privats- siguin breus i concisos i potser es quedarà una estona més per la tarda, esperant que el cap vegi que encara hi és i no té pressa per plegar –tal com es fa, sovint sense cap necessitat,  a la privada- Seguirà orfe de criteris objectius i de grans directius, que no siguin de pomposa irrealitat, i seguirà angoixat esperant que la signatura dels informes i les propostes dels decrets li arribin  a temps per poder acomplir els objectius de celeritat que li permetin cobrar el plus de productivitat.
Tot plegat: res de res.
Anem pensant que calen reformes substancials que flexibilitzin la gestió, i compte amb desmuntar les coses que funcionen, que són poquetes, però ‘haberlas, haylas’ .

dilluns, 11 de juliol del 2011

Si no fos...!

 
Alain Guiu al piano.

Quan ja tens uns anys, passats els seixanta, hom diu que s’és a l’edat del ‘si no fos’:  Si no fos per la maleïda artritis, si no fos que ja tinc uns anys, si no fos... si no fos... si no fos... Res; tot són excuses de mal pagador, xerrameca de iaios  fantasiosos amb vena de jovencells i esperit de vells ‘rockers’ vinguts a menys. 
El dissabte sopàvem a la taverna de Can Batlle a Calella de Palafrugell, on ens havien anunciat que hi tocaria l’Alain Guiu, un excel·lent pianista de jazz. Érem la colla pelleringa de les tertúlies de la boia de Port Pelegrí, però els reals - no els virtuals que teniu la paciència i l’amabilitat  de llegir aquestes parides meves i fins i tot la de comentar-ne algunes- eren dels que es posen els matins dels dies de lleure de l’estiu a  nedar etc, etc, fins la que hi ha al Port Pelegrí per separar el límit de la zona de banys del de la de la munió de barques que hi fondegen.
Tot picant unes anxoves amb pa amb tomàquet i sucant, impúdicament uns ous ferrats, va sortir el tema d’una recent entrada meva en aquest blog a propòsit del català .
Potser era el vi, o potser era la pesada  xafogor de la nit, però semblava que els ànims d’alguns estaven excitats amb certes incomprensions pel que a tots ens sembla natural, inclosos un bon nombre de gent de procedència forana, com n'hi ha molts: l’ús normal del nostre idioma català i el dret a usar-lo i cultivar-lo com qualsevol altre dels que hi ha al planeta.  
Perquè hem d’anar justificant permanentment l'ús de la nostra llengua materna?- deia un.
Perquè parlem inicialment sempre en castellà a la desconeguda noieta de Palafrugell, empordanesa de naixement i nissaga –una estudiant que es treu uns euros fent de cambrera els caps de setmana a l’estiu-   que és la ens ha dut les anxoves a la taula, si ella és més catalana que tots nosaltres, i nomes li parlem  català  una vegada constatada la lleugera confusió que els accents desvetllen ?- deia un altre
Doncs que vinguin redactors de l’ABC i de la COPE  amb un notari i n’aixequin acta- deia un altre sorrut i sarcàstic de mena –que ells afirmen justament tot lo contrari.
Va començar la lletania del  ‘si no fos’: Si no fos que els feixistes ens el varen prohibir quan la guerra...Si no fos que en Felip V va voler ‘castellanitzar’ el seu estat absolut, a imatge i semblança de la França centralista...(quan es treu la Història per fer tabula rassa de les idees, es diuen algunes bajanades, és ben cert) i el ‘si no fos’ més sonat va ser el que va deixar anar un il·lustre irat, rubicund i  amb fama d’eixelebrat que es va despenjar de la següent manera:
 ‘Si no fos que el rei Ferran el Catòlic fou un calçasses, i un promiscu putero, que nomes pensava en  tocar-li el cul a les cuineres i a les dames de la cort. Rei d’Aragó, com era, casat amb la reina de Castella per raons politiques, i amo de mig Mediterrani –Amèrica encara no havia estat sotmesa a l’espasa i la fe dels conqueridors i en Colon tot just remenava  mapes per estar segur que podria arribar a les Indies per Occident-  va deixar els afers d’estat  i militars a la seva muller Isabel, pensant només en satisfer les seves disbauxes i aquesta, freda i calculadora com era, va  anar agafant les regnes del govern amb alló del "Monta tanto", però escombrant cap a casa. .
Si en Ferran d’Aragó els hagués tingut ben posats i hagués estat un marit a l’alçada masclista de l’època, li hauria imposat el català a la seva muller, tal com pertocava, i el idioma de l’imperi hagués estat l’estimat llemosí, el bell catalanesc que es parlava oficialment als dominis de la Corona d’Aragó i no el sec, dur, barroc i sincopat idioma de vocals obertes i consonants rotundes dels erms de les Castelles...’   
Estàvem tots amb la boca oberta, paralitzats per l’argument contundent del contertulià,  amb un tros de pa amb tomàquet que s’anava amarant de l‘oli de l’anxova que el coronava, quan va aparèixer l’Alain Guiu, amb la copa a la mà i saludant tothom amb el seu català amb accent forani. Va obrir la tapa del piano i va començar a teclejar. Un noi jove, que tocava el  contrabaix s’hi va afegir. El llenguatge universal de la música, que tots enteníem, va anar convertint la xafogosa nit empordanesa en la melangiosa de la dels negres del Sud americà, accelerant el ritme dels cors amb improvisades escales del piano.  
‘Si no fos, si no fos’ que no tinc fusta de cantaire m’hagués afegit a desafinar una mica amb allò de Geòrgia, Geòrgia, Geòrgia on my mind...’ però em vaig haver d’acontentar seguint el ritme amb el peu i amb el petar de dits quan el Ricard Martínez, el que regenta el local, es va despenjar a  cantar el ‘Mack the knife’ amb lletra d’en Berthold Brecht, subratllat per les brillants  improvisacions al piano de l’Alain.
Ja ningú es va recordar més dels reis Catòlics ni que en el món haguessin estat mai.  


divendres, 8 de juliol del 2011

La llengua catalana i els falangistes.

Cap els anys cinquanta, a Sabadell,  un xicotàs alt i gros, falangista i amb fama de ser una mica curt de gambals, es va dirigir a un  grup de nois de deu a dotze anys que sortien de l’escola, esvalotant i excitats com ocells engabiats als que els havien obert la porta. Era dissabte al migdia, acabaven de cantar el ‘Cara al Sol’ formats al pati  i ja no tornarien a classe fins el proper dilluns. El paio anava guarnit amb la camisa blava i la gorra vermella dels membres de FET i de las JONS i els va increpar per no parlar ‘la lengua del imperio’ . Ho va fer en un pèssim castellà amb un inconfusible accent català. Com que a aquell tal·lós ningú li tenia cap respecte, el més llengut li va dir: ‘Si no parles català és perquè no el deus saber’, a la qual cosa el falangista, deu anys més gran que els marrecs, va replicar en un català d’estar per casa, que ell el parlava millor que tots plegats, la qual cosa va provocar la riallada general de la mainada.

Falange Espanyola era un partit minoritari que va créixer desmesuradament durant la Guerra Civil. Ells mateixos feien distinció entre el que en deien ‘Camisas viejas’ i ‘camisas nuevas’ per separar els ortodoxos dels nouvinguts. Entre aquests darrers hi havia alguna gent catalana, fugida de la Catalunya republicana i dels atzars revolucionaris que va propiciar l’aixecament militar. Molts d’ells eren empresaris i alguns d’ells provenien de les files de la Lliga  Catalana d’en Cambó, de la CEDA i del carlisme.
Aquests es movien per Burgos i Salamanca, o a les milícies falangistes del front, fent servir el català com a llengua habitual entre ells, provocant alguna de les seculars discussions amb els més ortodoxos defensors de la pàtria ‘una, grande y libre’ . Molts d’ells, si no pas tots, pretenien tornar a Catalunya fent , no una Falange catalana, però si una Falange en català. Aquesta posició no sempre era ben entesa pels membres no catalans de la pròpia Falange, de l’exèrcit i del nacionalcatolicisme, que predicaven allò de que el castellà era la llengua del deliri imperial i menystenien la llengua catalana, tractant-la poc menys que de dialecte o com  una mena de ‘patois’  propi d’analfabets provincians,  pagesos i pastors.
Qui ho tenia clar era el cap dels serveis de propaganda del nou règim feixista, Dionisio Ridruejo, que a primers del 1939 anava darrera les forces de l’exèrcit a càrrec del coronel  Yagüe ocupant poblacions catalanes; ho feia  acompanyat de varis col·laboradors, alguns d’ells catalans com en  Lluís Climent, Carles Sentís, Josep Vergés i Matas, periodistes i el pintor Pere Pruna, entre d'altres, que l’assessoraven. En Ridruejo, amb el vistiplau d’en Serrano Suñer, creia que un dels vehicles més importants per fer proselitisme del nou règim a Catalunya, era mitjançant la llengua própia del país, menystinguda per l’exèrcit d’ambdós costats i pel nacionalisme catòlic espanyol, mercès una secular rivalitat farcida d’incidents, prejudicis i malentesos. Fins i tot en Serrano Suñer s’havia expressat en una entrevista que l’hi havia fet en Josep Pla al ‘Diario Vasco’ en el sentit favorable d’acceptar el català com a llengua normal, afirmant:
“¿El lenguaje catalán? ¿Por qué no?  Si el catalán es un vínculo de separatismo lo combatiremos. Imagínese que el castellano –aunque esto no puede suceder- llegara a ser alguna vez un factor contrario a la grandeza de España ¿No estaríamos obligados a combatirlo? Si el catalán es un elemento de grandeza de la patria ¿por qué no respetarlo, como respetó Francia los versos de Mistral y España los de la Atlántida?”
En Ridruejo duia un camió carregat amb material propagandístic, tot escrit en català, però quan va ser l’hora de fer-lo servir, a l’ocupar Barcelona, les tesis uniformadores de l’exèrcit i dels sectors més radicals contraris a la llengua catalana van prevaldre i Ridruejo i els seus catalans se la van tenir que embeinar, junt amb tot el seu material propagandístic en català que no va sortir dels camions.
Amb aquesta política miop, el franquisme va perdre’s per sempre Catalunya. D’haver prosperat l’intel·ligent intuïció de Ridruejo i Serrano Suñer, potser encara avui la dreta catalana cantaria  el “Cara al Sol” –en català normatiu, això si.   

dimecres, 6 de juliol del 2011

Hi ha moros a la costa.


La Torre de Calella.

Per la mateixa raó que en el segles XVI i XVII a la convulsa  Catalunya s’hi desenvolupà un moviment bandoler, sovint lligat a interessos polítics, com en el conflicte entre Nyerros i Cadells i baix la protecció de notables feudataris, a la mar hi havia el perill de les incursions de pirates i corsaris procedents d’Algèria o de països de l’imperi Otomà.
Aquesta mar idíl·lica, d’un blau intens i veles blanques i que avui  transmet un plàcida sensació de pau, era vista com una amenaça pels nostres avantpassats, que bastien llurs vivendes en nuclis de població unes milles terra endins, o anaven reforçant les seves granges, convertint-les en vertaderes fortaleses, aptes per a la defensa.
La toponímia de la costa n’és actual testimoni d’aquest passat convuls, amb noms com els de la Cala del Crit o Cala Font Morisca, que fan referència a legendes i fets ocorreguts en aquells indrets, o a llocs on els corsaris anaven a fer aiguada per les naus.   
El segle XVI els corsaris africans actuaven emparats pel rei francès, Francesc I que estava amb conflicte amb l’emperador Carles V, per la qual cosa els  oferia aixopluc i logística als ports francesos.  
El fenomen de la pirateria es va patir per via doble, doncs si els africans i otomans devastaven les nostres costes, nosaltres ho fèiem amb les seves – tot i que els de casa no tenien manies en robar també les nostres, com el pirata Joan Torrelles que el 1450 va atacar Roses i varis masos del terme de Torroella del Montgrí, malgrat el decret reial que establia que les naus catalanes només podien atacar vaixells i llocs que estiguessin en guerra amb la Corona d’Aragó.        
És per això que la indústria pesquera i coralera no es desenvolupà fins el final d’aquests conflictes, ben entrat el segle XIX, malgrat que el  seu caràcter minvant ja feu que la gent de l’interior s’anés apropant tímidament a habitar els perillosos litorals.
El 22 de juny de 1757, davant del Cap Roig a Calella,  una galiota amb 110 algerians va atacar un pinc de Mataró, ben artillat i  amb disset tripulants fortament armats. Passades dues hores , la nau pirata va ser enfonsada i els supervivents amb el seu capità es van refugiar a les Illes Formigues –uns rocams a la vista de Calella-  on van ser apressats.   
Entre la pax romana que garantia una seguretat pel domini de les naus romanes de tot el ‘Mare Nostrum’  fins aquest procés de normalització de les costes cap el segle XVIII, XIX,  el perill i les incursions per devastar viles i  masies amb l’objecte de robar collites i endur-se’n esclaus van durar tota l’edat mitja, i amb caràcter minvant, fins entrat el segle XIX, la qual cosa vol dir més de quinze segles. D’aquí, potser,  un atàvic respecte  empordanès  a la mar i que encara quedin residus d’ una certa xenofòbia cap a tot lo que prové de l’Àfrica i de l’Orient musulmà.
És per defensar-se d’aquests atacs que es van bastir les torres de guaita i defensa, amb una guarnició de cinc o sis homes armats,  que tenien comunicació visual les unes amb les altres i que quan veien una vela sospitosa o detectaven una alarma, es feien senyals de fum o de foc si era de nit, al crit de “Hi ha moros a la costa”, frase que ha fet fortuna i avui s’empra per definir que un lloc és expedit i lliure d’intrusos o d’indiscrets, especialment en el tortuós terreny de les trobades entre amants: L’un  truca a l’estimada i per saber si hi ha el marit o no, pregunta si “hi ha moros a la costa”, la qual cosa, no per menys cruenta que abans, no deixa de ser una forma nova de pirateria, amb possibles  devastadores conseqüències.  
La Torre de Calella va ser bastida segons consta en el Llibre de Privilegis de Palafrugell el 28 de juny de 1597. Era  una construcció potent i estava artillada.
Avui forma part del recinte d’un hotel, però no fa pas gaire -durant la Guerra Civil- encara va servir de presó.
El pirata 'Barba rossa'
     

dimarts, 5 de juliol del 2011

Els búnquers de Calella de Palafrugell.


Quan la Guerra Civil del 1936-1939 i les coses ja anaven maldades per la República a finals del 1938, les forces feixistes, conclosa la sagnant batalla del Ebre, estaven desplegades per tota la part occidental de Catalunya, desfent els nuclis de resistència dels fronts del Segre i del Noguera Pallaresa, intentant entrar pel Nord i tallar la sortida cap a França, cosa que no van aconseguir i van haver de desistir, donada les facilitats per la defensa que el terreny muntanyós oferia, per la qual cosa i atenent la mobilitat que els mitjans motoritzats italians i alemanys  els oferien, van haver de canviar l'estratègia i encetar l’ofensiva bastant  més avall, pels plans d’Urgell i per Tarragona.
Restes de trinxera.
L’Estat Major republicà temia que l’atac anés acompanyat de l’obertura d’un segon front, mitjançant un desembarcament a la costa, per la qual cosa s’havien dedicat a fortificar-la.
A Calella, seguint l’autovia que porta a Palafrugell, dalt d’ un punt lleugerament elevat, avui coberts i amagats per un bosc de pineda, es troben un parell de búnquers, aptes per instal·lar-hi unes metralladores o uns petits canons antitancs. Són unes construccions sòlides i ben conservades, malgrat que tenen setanta-tres anys i han patit un total abandó. Avui queden amagades entre la boscúria, però quan van ser construïdes deurien dominar un magnífic camp de tir estratègic, a un escàs quilòmetre del mar, on els desembarcats haurien trobat la primera línia de defensa, per anar a  topar amb aquesta segona,  sòlidament fortificada.
Entrada
Al voltant, i bastant malmeses pel temps, encara es poden veure les rases de les trinxeres de comunicació  entre els dos búnquers i les que haurien servit per complementar les línies de defensa.
El contrast de la bellesa de la mar, d’un blau intens, clapejat per algunes veles blanques i el voleiar de les gavines, que suggereixen la serenor de la pau, amb la feréstega finalitat militar de les obsoletes fortificacions, són un record permanent de la dualitat que presideix les nostres vides: el yin i el yang dels orientals, i el bé i el mal maniqueu.
Aquestes fortificacions no van ser mai atacades i encara haurien servit els anys quaranta quan el general  Franco temia un desembarcament aliat atesa la seva clara ajuda de tipus logístic  i de col·laboració amb les forces nazis, inclós l’enviament d’una divisió espanyola adscrita a la Werhmatch, que va combatre al front oriental.  
D’altra banda, la Guerra Civil portà prou enrenou a la Calella pescadora d’aleshores: Sovint el creuer “Canarias” es passejava per la costa, deixant anar algunes canonades, ensorrant alguna casa i foragitant de la mar, bots, llaguts i d’altres petites embarcacions dels espantats pescadors.
També el novembre del 1937, un vaixell republicà, el “Legazpi”, carregat de material de guerra, va fondejar a Llafranc, avariat per una bomba. S’hi va estar dos o tres dies, i va provocar un pànic general, doncs la gent temia un atac feixista i els efectes de la destrucció de la càrrega de municions del vaixell, per la qual cosa no van ser pocs els que van pernoctar lluny de casa, en barraques de pescador de cales amagades, o aquelles construccions per aixoplugar-se i guardar les eines que hi ha a les vinyes i d’altres camps de conreu de l’interior.
El manteniment d’aquestes relíquies del passat permeten mantenir viu el record d’uns fets sagnants i dolorosos  que no s’haurien de repetir mai més.    

         

dilluns, 4 de juliol del 2011

Una nit d’havaneres a Calella de Palafrugell.




El dissabte dia 2 es va celebrar a Calella de Palafrugell la 45 cantada d’havaneres. L’havanera dalt d’un escenari perd molt de la seva essència, que era la del vell navegant seient a la taverna, on al voltant d’un got de vi recordava els ritmes i les nostàlgies de velles singladures transatlàntiques.
En aquella intimitat i en l’escalfor, s’hi barrejaven climes càlids i enyorances romàntiques, amb excessos escatològics i fantasies eròtiques, a mida que els gots es buidaven i els cap s’emboiraven.
D’aquella ingènua activitat espontània, avui fagocitada pels escenaris i la tradició passada pel sedàs de la cultura oficial, amb escenari i retransmissió televisiva incloses, en queden els desinteressats nostàlgics que encara s’asseuen en un racó de taverna, fan un glop de vi o de rom  i enceten uns acords espontanis.
Enguany ha destacat l’actuació de la Silvia Pérez Cruz, filla del malaguanyat Càstor Pérez, que ens va deixar de manera sobtada i inesperada el darrer 11 de novembre.
La Sílvia, emocionada va desgranar amb la seva veu excepcional i de registres prodigiosos algunes cançons del seu pare, i en va estrenar una, dedicada a  aquell home humil i senzill que  somniava: 

Si pogués fer-me escata...

i amagar-me a la platja,

per sentir sons i tardes del passat...

D’aquell món d’enyorança, amor i calma,

perfumat de lluna, foc i rom.

Amb el nus al coll  de qui el va conèixer i va compartir més d’una vetllada amb ell, la seva humanitat i la seva música, voldria que escoltéssiu aquests “Veinte años” en el context on es couen aquestes emocions.  

diumenge, 3 de juliol del 2011

Unes llums del més enllà ?

Es fa fosc damunt Llafranc


Sempre m’havia estranyat veure els turistes menjant paella per sopar. A casa, de tota la vida, havia sentir a dir que l’arròs es menjava al migdia per dinar, i que al vespre resultava indigest per anar a dormir. És clar que abans la gent anava a dormir com les gallines i es llevava a punta d’alba. Veure aquells fornits i colrats nòrdics endrapant paella amb sangría per sopar sempre m’havia produït com una mena de calfred. 
Sembla ser, però, que aquestes bàrbares costums fruit de la ignorància forana han quallat i ara molta gent del país ja es cruspeix una bona i indigesta paella per sopar, talment han adoptat la calça curta, la samarreta amb eslògans pintorescos de l’estil de ’Fuck you’, la pitrera roent untada d’after sun  i l’ús de les sandàlies menorquines per tot.
Ahir al vespre jo no ho veia gens clar això de sopar l’arròs a la cassola, a la manera empordanesa: caldós i  gairebé negre pel sofregit específic de la comarca, cuit lentament i amb la paciència d’un Sant Job fins que la ceba queda com de caramel. Jo m’hauria menjat una amanida i un peixet bullit o a la planxa, però la colla dels amics es varen posar tossuts amb la dèria de l’arròs, i per no discrepar me’n vaig empassar un bon parell de plats, amb un vinet dels Costers del Segre, Chardonay  blanc, que passava la mar de bé. 
Havent sopat, per pair el gormand excés, varem anar a donar un tomb enfilant el camí de ronda, ran de mar.
Potser no em creureu, però la seqüència dels fets va ser la que segueix:
Rares llums
Uns llums rares i estranyes, persistents i llunyanes es van fer evidents a l’horitzó. Davant la meva estranyesa, un company em deia  -amb l’erudició ignorant per les coses del camp i de la mar que els de Can Fanga solem ostentar- que eren barques de pescadors que anaven al calamar.
Si home, i un be negre amb potes rosses! Però si ja no en queden de pescadors ni de calamars per aquestes costes i les poques tonyines que hi sobreviuen, cobejades pels japonesos,  duen més mercuri que un magatzem de termòmetres dels d’abans - vaig replicar suggestionat per les lluminàries.
Ens varem seure en un bordó al mig de la foscor, i l’espectacle se’ns feu evident. Les llums misterioses ballaven davant dels nostres ulls, tocant el poble i unes alenades d’aire calent, alternades amb unes de fred acaronaven els nostres rostres.
Quin airet més bo !- deien les dames complagudes amb el que prenien per la rara combinació de la  xafogor i la marinada, però jo no les tenia totes, doncs pensava que la reduccionista  lògica racionalista ens tanca els ulls a un munt de fenòmens que passen sense pena ni gloria davant dels nostres ulls miops, sense atendre la seva transcendent i sobrenatural naturalesa.
Ombres insinuades
Tot això ho pensava pesarós, sentint la pesada fermentació de l’arròs a l’estómac, en plena complexa digestió.
Ombres evidents
Tot d’una algunes de les llums es van insinuar darrera nostra i unes ombres informes es van manifestar davant, amb la meva natural alarma . De mica en mica aquestes van anar agafant formes antropomorfes. Redéu, era evident que les llums no eren pas d’aquest món. Esperits o essers aliens d’altres planetes o dimensions desconegudes, ves a saber. Eren ombres o ens que s’intentaven confondre entre els humans per posseir els nostres cossos, o analitzar-nos i experimentar amb tots nosaltres, talment fóssim ratolins de laboratori.  Ho he llegit en alguna revista especialitzada. 
I la gent no se’n adonava; seguien garlant de les seves coses, al mig de la foscor: que si el Mas, que si el Nadal, que si el Trias - On va aquesta iaio, volent ser alcalde –deia un. Ostres, tu, que és de la meva edat. Potser vols dir que no em votaries si em presentés per alcalde ?- deia un de la meva quinta -
Que l’Euro s’enfonsa, si Grècia no se’n surt i darrera i anem nosaltres, amb la colla de pocavergonyes que hem de mantenir -rondinava un que ha fet calerons amb l’obra pública- I tu creus  que el Cesc hauria de venir al Barça –em preguntava directament un altre, angoixant talment si no vingués fos la fi del món.
Jo estava catàrtic, obnubilat per l’espectacle de les llums estranyes i les ombres espectrals del més enllà  i trist i preocupar per tota aquella gent que tenia l’evidència davant dels ulls  sense adonar-se’n.
Avui, desprès d’una nit de malsons, el sol ha esvaït les ombres i les estranyes llums, que es deuen haver fet mimètiques amb els fenòmens naturals, però estic convençut que  segueix aquí, és ben segur.
Malgrat tot, i per si un cas,  he fet el ferm propòsit de no menjar mai més arròs per sopar.
On van aquestes passes?
      

Cercar en aquest blog