Divagacions sobre les crisis ( en especial les polítiques)

Ja fa un parell de dies vaig anar  de visita  al blog “Sense Presses” de l’amic Brian i vaig ficar cullerada a la seva acurada- i com sempre- excel·lentment documentada dissertació sobre el populisme i la crisis de la democràcia.

Potser per no fer-ho massa llarg i no entrar a discutir qüestions que el propi debat ha anat suscitant, dintre del context entraré a parlar aquí a casa meva – que és la vostra-  una mica de la democràcia i del que entenc com a crisis de l’Estat, a la que ja m’he referit manta vegades en aquestes navegacions on pretenem nedar i guardar la roba, tot i que alguna vegada hi acabem naufragant.

Sovint ens mirem el llombrígol de la nostra Història per justificar el present, i és clar, ho fem afinant les coses a la nostra mida. Parlem de nacions pretèrites a l’existència de les nacions i confonem cul i témpores quan diem que Espanya i Catalunya  eren unes grans nacions al segle XVI, quan tot just eren un conglomerat patrimonial en mans de diferents monarques i poders exclusius, tot  i que  Maquiavel començava a intuir la noció moderna de sobirania i alabava els criteris de Ferran d’Aragó,  que per via de matrimoni i per la guerra, n’havia acumulat el usdefruit i el govern d’uns quants. El terreny li era propici i es basava en la feblesa del feudalisme a les Espanyes (sembla ser que estem condemnats a veure passar totes les evolucions de lluny), que  el Professor Jesús  Lalinde, catedràtic d’Història del Dret Espanyol, descrivia prou bé  el 1982 ( “El Derecho en la Historia de la Humanidad” -Publicacions i edicions de la Universitat de Barcelona-1982):

“El feudalisme s’estén per França, Alemanya, Anglaterra, Orient Llatí i altres llocs. A la Península Ibèrica, ho fa per Catalunya, i només de manera molt atenuada, a la resta, tret de Galícia, que s’hi apropa més. La raó de l’absència del feudalisme a la major part d’Espanya resideix en el fet que, encara que en el període visigot s’han donat algunes de les institucions que condueixen a ell, la invasió musulmana impedeix el seu desenvolupament, doncs les guerres de reconquesta atorguen al Monarca un poder més directe sobre els seus súbdits.”  

És evident que al segle XVI ni el dret ni la ciència política eren el que és ara, i no hi caben comparacions, amén que es venia d’un procés basat en un lideratge indiscutit per part del monarca,  especialment a Castella.     

I ara viatjo pel temps i me’n vaig cap al segle XVIII: El despotisme il·lustrat, basat en la delegació de TOT el poder al príncep, atès el pessimista “homo homini lupus” de Hobbes que ressalta la ineptitud del gènere humà per governar-se sol i  que inspira les monarquies absolutistes, troba a Espanya un terreny propici a l’enaltiment del Monarca i al unitarisme, mercès a no haver passat les assignatures del feudalisme i l’evolució del dret posterior, per la qual cosa  es decanta pel model francès que importa Felip V, que el troba prou autoritari,   però no encaixa   al que era la Confederació Catalano Aragonesa, que volia persistir en els seus furs de tradició feudal, a l’entendre l’aristocràcia local que la concepció unitària li malmetria els privilegis, tal com realment succeí .  

I fent un salt més en el temps –l’espai no dóna per més-  quan al despotisme il·lustrat , en base al que es coneix com a contractualisme del dret públic, inspirat per l’optimisme de Rousseau i la declaració dels drets de la persona humana, li van tallar el coll a França  i van consensuar uns processos contractuals per formar els estats moderns de dret, a nosaltres ens van trobar en plena discussió sobre la conveniència o no del feudalisme, discussió que va perdurar, amb un bon cost de sang i fetge,  fins ben entrat el segle XX .

Ben sabut és que, amb posterioritat, el incipient desenvolupament d’una burgesia industrial a Catalunya i al País Basc,  va posar en evidència les contradiccions de les diferències d’un projecte d’estat que, si no de dret si de fet, podia ser considerat confederal, i es van cercar els valors que ens van portar a les idees secessionistes i federalistes que ara hi ha damunt les taules, basades en una greu afecttio societatis  entre diferents comunitats i que l’Estat dit de les Autonomies ho ha acabat d’embolicar.   

Els pretesos valors d’antigues nacions transatlàntiques o transmediterrànies, amb penons flamejants i senyeres al vent, al meu entendre, són mers símbols romàntics, fumaroles que sovint ens han portat més disgustos que alegries.

L’autoritarisme i el messianisme, a Espanya tenen arrels profundes, històriques i ben assentades i és un fet que el nord de la brúixola no sempre s’entén que hauria de ser el de la declaració dels drets de la persona humana.

Penso que si cal fer onejar penons i senyeres, hauran de ser  les que inspiren aquests postulats del humanitarisme. Fora d’això, se me’n foten les unitats de destí en lo universal i els transcendentalismes nacionalistes de qualsevol ordre. 

I demano disculpes per haver fet un resum molt superficial d’una qüestió que mereix més profunditat i espai.