divendres, 25 de juny del 2010

Salveu el soldat Ryan...


Encara que no ho vulguis et topes amb els vells cementiris que a la regió de Calvados hi ha referits a la Segona Guerra Mundial i en especial a la batalla de Normandia.
De les grans matances al nord de França d’aquell estiu del 1944 en són tangible evidència. N’hi ha de britànics, de canadencs, d’americans i d’alemanys, cadascú amb el seu peculiar estil.: austers i sobris els uns, patètics d’altres i racionals i endreçats la majoria, amb el denominador comú de barrejar soldats de lleva, oficials de graduació i algun criminal de guerra, com el comandament de les SS que va manar la matança d’Ouradour sur Glane. Tots, inocents i culpables, jeuen a la terra grassa i sota la gespa verda de la Normandia, en la més igualitària de les situacions, que és la de la mort
El dels americans a Saint Laurent-sur-Mer mereix una explicació apart: els ianquis n’han fet una mena de tràgic parc temàtic on exhibeixen les víctimes dels combats del dia D.
A l’entrar et trobes amb controls i registres a l’estil dels aeroports, sales amb projecció d’audiovisuals, exposicions permanents d’accions de guerra relatives al desembarcament, sala d’homenatge a destacats difunts enterrats a la lluminosa explanada amb exhibició dels seus retrats –generalment alts comandaments i herois condecorats – i amb posterioritat, un monument, que domina una esplanada amb les 9.387 tombes de marbre blanc, de les quals 9.238 són guarnides amb creus i 149, amb estrelles jueves de sis puntes. Cada no sé quants minuts, sona l’himne americà tocat per un carilló i a continuació, una corneta deixa anar el fúnebre toc de silenci. Al bell mig del gran cementiri, multituds de turistes americans vestits amb les més estranyes indumentàries, sense excloure les disfresses paramilitars, tafanegen entre les creus i les estrelles (no hi ha opció pels difunts laics) o cerquen el lloc on jeu l’avi, l’oncle o l’antic company: també hi ha qui cerca el del general Roosevelt, fill del president Theodore i cosí del també president Franklin Delano, o algun despistat, l’inexistent del “Private Ryan” que calia salvar, segons la recent i coneguda pel•lícula de l’Spielberg.
Passo de cercar les patums que ens indica el catàleg i em centro en llegir noms desconeguts, com el d’un soldat de Illinois que es deia Francisco Gómez.
Em pregunto si els seus companys li dirien Paco, si seria voluntari o mobilitzat i com deuria morir aquell jove soldat, d’origen llatí que jau allà mateix, als meus peus. Me’n adono que , tret de la dotzena de notoris de la sala d’exposicions, dels 9.375 restants no en sé res de res. 


dijous, 24 de juny del 2010

La guerre est finie.



Son quarts de dues del migdia a la platja Omaha, que és un llarg sorral que hi ha entre Vierville-sur-Mer, Saint Laurent i Coleville, a la Normandia i la zona   on la matinada del dia 6 de juny del 1944 hi van deixar anar uns milers de nois americans, enquadrats a la 29º Divisió i a la 1ª dels USA.
Avui hi ha banderes, monòlits i andròmines rovellades que recorden aquells fets. Jo hi he arribat deu dies desprès de la commemoració oficial de l’aniversari i encara hi ha flors marcides i famílies d’americans traginant algun octogenari emocionat que va guarnit amb les insígnies de la seva antiga unitat i amb alguna medalla al pit, com aquelles dels nens de Can Culapi que els donaven quan feien bondat i se sabien la lliçó.
Al mateix punt on a les pel·lícules ens han fet veure que s’hi van quedar els bons nois que venien a salvar Europa encallats, mentre d’unes alçades properes rebien el foc creuat dels alemanys i feien un carnatge, avui hi ha un parell de restaurants. Entrem.  Poca gent: una família americana tòpica, amb nens grassos i rossos menjant unes enormes hamburgueses, el iaio veterà, que els deu estar explicant la batalleta, i una parella d’uns quaranta i pocs anys, que ens miren desconfiadament, doncs sembla ser que som els únics no americans que hi ha en aquell establiment i ni el nostre francès ni el nostre anglès són prou fluids com per poder passar desapercebuts. Tampoc li deu quadrar gaire al desconfiat ianqui  aquella parla desconeguda que parlem i que no és ni italià, ni espanglish...Quina gent més rara que es mou per Europa!, deu pensar mentre no ens deixa de treure l’ull de sobre; per acabar-ho d'adobar, dels “plats du jour”, demanem uns calamars fregits (com a la romana) i un peix amb amanida amb un vi jove que és el de la casa, que per ells deuen ser unes menges raríssimes i extravagants.
Mentre l’americà impertinent no ens treu l’ull de sobre, veig el monument que commemora la batalla i penso que en aquell lloc mateix és on hi havia l’estesa de gent nafrada i acollonida que van enviar per canviar l’Europa i fer-ne aquesta mena de balneari decadent que coneixem i que avui fa aigües per tot arreu. Mentre li demano a una  gentil cambrera de molt bon veure uns expressos, em sembla sentir al meu voltant els espectres d’aquells soldats que va retratar en Robert Capa, els cadàvers dels quals, en nombre de 9.387 jeuen un parell de quilometres més amunt al cementiri militar americà de Saint Laurent-sur-Mer.
Lluitant contra el fort onatge un surfista es baralla amb la seva vela, mentre la jove cambrera ens porta els cafès, que assaborim deixant-nos bressolar pel vent potent que ens porta la salabror del mar.
La guerre est finie.  

               

divendres, 11 de juny del 2010

L’agressiva amabilitat.





No és la primera vegada que veig una cosa semblant.
Hi ha qui diu que l’amabilitat i la cortesia amaguen un cert grau de repressió i quan són exagerades, fins i tot una certa agressivitat. Deu ser allò de que els extrems es toquen.
Anava pel carrer i hi havia una dona d’una certa edat, arrossegant un carretó carregat amb la compra del dia. Estava aturada, davant d’un pas de zebra, suada i amb aspecte fatigat -potser es prenia un respir- Un automòbil, conduït per un senyor passada la cinquantena s’ha aturat per deixar-la passar. L’home somreia amb la mirada expectant dirigida a la senyora fatigada.
Aquesta no tenia cap mena d’intenció de creuar, i més aviat semblava que se li feia feixuc el travessar l’ampla avinguda.
El de l’automòbil li ha dirigit un gest amb la mà, com dient-li :”Vostè primer, senyora” , però aquesta, ignorant-lo, s’ha posat a buscar el mocador dintre d’ una bossa, potser per eixugar-se la suor. L’home la mirava expectant. Finalment el conductor, ha perdut la paciència, i, potser frustrat per no haver pogut fer la seva bona obra del dia i complir amb el deure cívic de deixar passar la senyora, li ha fet un gest despectiu, com dient-li. “No vol passar? Doncs vagi-se’n a la merda, senyora” I ha arrencat fent una acceleració que ens ha deixat un tuf de benzina i neumàtic cremat, perdent-se avinguda amunt.


dimarts, 8 de juny del 2010

D’anissos. publicitat i evolucionisme.



En Francesc Puigcarbó ens parla al seu blog, de l’”Anís Infernal, Lo pitjor del món”, en un article treballat, fruit d’una meritòria i laboriosa  recerca. Aquest anunci és una mostra del que en podríem denominar  publicitat en sentit contrari: parlar malament d’alguna cosa per crear un cert interès vers ella, que pot ser tan o més eficaç que la positiva.
A propòsit de publicitat i d’ anissos, hi ha un fenomen prou curiós amb el famós "Anís del Mono" i la seva darwiniana etiqueta, on hi apareix un lema d’exalçament científic i la caricatura d’un homínid en evolució. Ja fa temps que vaig penjar a "Relats en Català" una història en clau de conya, dedicada a un capellà epicuri que patia la contradicció de creure en transcendentalismes creacionistes i agradar-li els carajillos d’”Anís del Mono”, de reconeguda militància evolucionista pel seu homenatge a Darwin. Doncs bé, l’”Anís del Mono” va haver de patir un atac publicitari per part d’una altra marca: L’”Anís del Tigre”, que es menja el mono.
Els de Badalona li van posar plet als del tigre i el van perdre, doncs l’advocat va al·legar que no pretenia atacar la marca i no hi havia cap relació entre la una i l’altra. El que es menjava el tigre no era aquell homínid mig evolucionat que pintaven els de la marca del senyor Bosch, sinó una mona comú, sense evolucionar ni tenir cap altra connotació. La mona del “parque”, vaja, i femella, mentre el de Badalona es referia a un mascle...i va colar. 

dilluns, 7 de juny del 2010

De com treure’n art de la brutícia.


La Clídice en ha posat al seu blog un suggerent post que fa referència a una manera de fer art al carrer -una mena de antigraffiti- dibuixats en negatiu damunt de la brutícia del carrer. Una idea que em sembla genial: un art destinat a desaparèixer amb el raig d’aigua de l’empleat públic, a ser netejat pels hàbits higiènics municipals, però fins aleshores, la merda és art i en aquest cas un art efímer i poc agraït.
Qui no ha practicat alguna vegada aquesta mena d’art? A mi m’ha recordat l’antihigiènic hàbit de fer dibuixos amb el dit damunt la pols de la taula bruta o el de donar forma a la taca de tinta, abans de llençar l’esborrany a la paperera.
No sé si se’n pot dir art a aquesta mena d’hàbits, alguns d’ells tan escatològics com les pintades amb femta que es poden veure a les parets d’alguns descurats serveis públics, però si que estan carregats d’un alt valor simbòlic.
El que si us puc dir és que de matèria prima no ens en falta.

diumenge, 6 de juny del 2010

Dia D. Efemèride


 Robert Cappa

Avui fa 66 anys que les forces aliades van obrir un segon front, desembarcant a les platges de la Normandia. Va ser una jornada sagnant, a la que n’hi van seguir de no menys tràgiques. La tenalla entre orient i occident acabaria amb el nazisme i assentaria les bases d’aquesta Europa crepuscular, que sembla haver arribat al seu zenit, començant el seu ocàs.
Aquelles jornades es van cobrar moltes baixes entre la gent mobilitzada pels diferents exèrcits, ja fossin americans, britànics, francesos –entre els que hi havia no pocs republicans espanyols- i alemanys, dels que se’n ha parlat abastament.  



Robert Cappa  
Dels que no se’n ha parlat tant, és de la gran proporció de civils que en van rebre les conseqüències, ja sigui pels bombardejos preparatoris, com per les incidències dels combats. En Beevor els xifra en no menys de 20.000. 

Potser avui, quan els veterans supervivents i els simpatitzants dels rituals bèl·lics,   disfressats amb rars i estrafolaris uniformes, com en un grotesc i tètric carnaval, es passegin pels escenaris de les massacres, serà el moment de recordar a tota aquella gent anònima i soferta que, sense cap altre culpa que viure on algú havia decidit lliurar la batalla, hi van deixar la pell, en holocaust d’aquell déu Mart que hom invoca més sovint del que caldria fer-ho.  

(Vull dir, en honor a la veritat que el format d'aquest post ha estat plagiat del brillant estil del Lluís Bosch al Riell Bulevard)

Spleen



Mentre per la radio sona una simfonia de Brahms,  rellegeixo una novel•la de Louis-Ferdinand Céline, (“Mort à crédit”). Els deliris, la procacitat, les grolleries, escrites magníficament pel gran cabró nihilista que li havia demanat a l’ocupant alemany, l’oficial i escriptor Ernst Jünger, molt més zel en la repressió de jueus i comunistes, em colpeix l’ànima i em trasbalsa profundament. Estic en un d’aquells estats anímics vulnerables, on en la ment tova hom hi pot introduir qualsevol cosa. El cinisme autobiogràfic de l’excels depravat em va colpint, com quan un boxejador implacable va castigant amb un cop darrera l’altre al seu oposant cansat i afeblit pel combat. La seva prosa brillant, indecent i fluïda s’escampa dintre meu, com els fluids llefiscosos de la  matèria estranya i nociva d’una droga. De mica en mica me n’adono de que el món és molt pitjor que el que la meva modesta experiència de més de seixanta anys m’ha permès d’albirar. La brutícia de la ment de Céline es va introduint en cada una de les meves neurones i lentament  m’aclapara.
Quan més convençut estic de que enlloc no hi ha un pam de net, sona com un telèfon interior: són els vells amics de sempre; els companys i companyes de la feina amb les seves il•lusions de futur; els parents que hi són i els que ja no hi són; els superficials i habituals companys de tresca i gresca; els íntims i vells amics de la infantesa ja llunyana i els de sempre; la companya de tota la vida; els fills i les seves parelles. Amb la companyia d’aquesta pacífica armada aixeco el vol i torno Céline al prestatge de la llibreria, castigat a passar un quants anys més –potser tota una eternitat - de pols i d’oblit.

dijous, 3 de juny del 2010

De desclassats i apàtrides.



Darrerament s’ha celebrat a Sabadell una consulta sobre la possibilitat de la independència de Catalunya.
La gent que ha col·laborat en aquest esdeveniment, treballant com a voluntaris, s’ha trobat amb diferents anècdotes, algunes d’elles a les barriades on hi ha més afluència de gent immigrada. D’aquestes hi ha de tot, des de les dels  que passen de referèndums i eleccions, fins a oriünds d’Andalusia o Extremadura que aposten obertament per la independència, amb alguna gent gran que manifesta un greu ressentiment cap a la terra d’acolliment, potser per traumes que atribueixen a la malevolència catalana, quan, potser, els fautors de les seves penúries passades van ser la policia i les forces del poder de l’època, fàctics o concrets, que no eren precisament seguidors de les tradicions nostrades, ni partidaris de la independència, encara  que alguns  eren catalans de vella nissaga.
Sovint la vinculació a afectes o desafectes, estan relacionats amb el sentit de pertinença a una infraestructura que creuen, o creiem que ens acull per allò de no sentir-nos orfes, desarrelats  i pertanyents a un grup corresponent. Aquest fenomen es materialitza, entre d’altre, de manera ben tangible amb les afeccions o desafeccions al Barça o al Madrid, segons les personals circumstàncies, erigits en icones o sublimació d’altres inquietuds. 
A propòsit me’n recordo d’una vella història, que ja em disculpareu us la pengi, doncs és d’aquella època socorreguda que se’n diu de la “mili”, tot i que no pretén tenir el caire de “batalleta” o al menys és el que em penso).           

Estem prenent una cervesa a una tasca sòrdida del barri del Molinete de Cartagena  (una versió local del que a Barcelona es coneix avui com el Raval i abans era, senzillament, el Barri Xino) una tediosa tarda  d’estiu de l’any 1966. Al lloc hi ha una barra na gaire neta on hi feinegen, amb moviments lents i mesurats com en una filmació a càmera lenta, unes cambreres molt castigades per la vida. Malgrat que són les quatre de la tarda, els mariners de la US Navy ja van ben torrats- aquests adolescents alts i cepats, que semblen ben nodrits i que llencen els diners, tot fent l’home,  no saben beure- pensem els autòctons, que no disposem dels seus recursos i amb els temes del beure gastem una certa cultura que ens imposa unes certes regles.
-“Al Mediterrani hi ha cultura del vi i tota la vida hem vist el porró a taula  i aquests paios venen de la Llei Seca i d’altres prohibicions”- pensem tot mirant-los amb condescendència.
En Pujades, el meu company de “mili” no gasta gaire bon humor i més aviat està a punt de saltar a la jugular del primer que li busqui les pessigolles. La situació és prou perillosa amb aquells mariners americans embriacs  buscant brega sense excuses, parlotejant amb el seu anglès incomprensible farcit d’ accents exòtics i argots de l’Amèrica profunda.  
Un camàlic que ratlla la cinquantena, empleat d’una casa de begudes, descarrega caixes i les entra amb un carretó. Passa a la vora nostra i ens sent parlar en català. Com que el fet d’anar disfressats  amb l’uniforme obligatori, als habitants de  la Ciutat Cantonal els sembla que és sinònim d’estar qui sap els graus per sota de la capa social i poc menys que analfabets, el camàlic s’hi veu en cor i se’ns dirigeix de forma imperativa i de mala manera:
-“En España se habla en cristiano, marineros”- escup en un accent que sembla més de gallec que de Valladolid.
En Pujades, que no necessita gaire per encendre’s, li respon:
-"Qué quieres tu, botarate. Estate a lo tuyo, y dejanos en paz, que no te importa un carajo lo que estamos hablando"- li deixa anar, arran de cara, mostrant un amenaçador puny clos. Una de les meretrius aixeca el cap amb curiositat. Ja hi està avesada a les baralles i les discussions de bordell, fruit sempre dels excessos alcohòlics i les urgències venèries i torna a la seva feina de netejar gots amb un drap brut que sembla que no es deu haver rentat des del desastre del 1898. 
El gallec s’espanta una mica, però es refà:
“Mira que doy parte de vosotros en Capitanía" – diu tot quequejant de por- “Que yo soy excombatiente y entré en Barcelona por la Diagonal el 26 de enero de 1939 y lo hicimos para cambiar las cosas y erradicar este separatismo de mierda”.
"Separatísmo de mierda: Mira “excombatiente”...- replica en Pujades- “Mi padre tiene un taller de reparaciónes y tiene empleados a una docena de “excombatientes” tan burros e  ignorantes como tu, por lo tanto,  a lo tuyo, que la guerra ya se acabó y los peones seguis siendo peones. Yo acabaré la “mili” y volveré al taller de mi padre y tu seguirás repartiendo gaseosas por las casas de putas”.
No intervinc, però em sembla que en Pujades s’ha passat de rosca tres estadis, doncs el camàlic està pàl·lid com un mort,  moix i abatut, aclaparat pel discurs d’aquell marineret sense graduació, que li refrega tenir una posició social superior a la seva, malgrat el seu passat de soldat de l’exèrcit feixista.
Tot segueix el  seu curs. La llum reflexa aquells puntets de pols que voleien quan el carretó es posa en marxa. El gallec va entrant i apilant caixes i nosaltres acabem les nostres cerveses, que ja ha pagat, sense saber-ho, un mariner de la US Navy. D’això se’n ha cuidat la Mayte que ens manifesta un especial afecte i  sembla que se'ns hagi afillat, la qual cosa ens converteix tàcitament en uns fills de puta.   


Cercar en aquest blog