Velles supersticions i cultura popular.

Trementinaires de l'Alt Urgell

Tots aquells que hem tingut el goig de conèixer gent que hagi viscut a cavall dels segles XIX i XX i  eren  de procedència agrària, podem recordar  haver observat que gastaven unes curioses supersticions que les generacions posteriors hem anat oblidant.

La llum elèctrica, l’alfabetització, la socialització de la medicina i la farmacologia han foragitat una sèrie de costums,  manies i rituals, molts producte de la foscor i la ignorància, que avui dia ens sobtarien, però només fa cosa de cinquanta anys, eren pràctica comú d’avis i àvies i els més joves les veiem com a cosa quotidiana.

Era època d’herbes remeieres, bruixotes, mals d’ull, curar d’espatllat i ‘de neigat’ –un estat de tristor de la família de les depressions i la neurastènia-  endimoniats, exorcistes, pedregades seques d’origen malèfic, sequeres per malediccions divines, mals d’ull i d’altres manies.

D’aquelles èpoques fosques en queden testimonis arqueològics i reculls literaris i la memòria minvant dels vells testimonis, tot i que encara hi hagi alguna vella inexplicada costum  que ens remeti a les ancestrals creences.

Per exemple, els comunidors ( altars, sovint ficats en petites edificacions en forma de porxo obert als quatre vents, coberts o a l’aire lliure, situats a prop de l’església, on  el sacerdot comunia les tempestats i les pedregades) i les parets de pedra seca dels camins romeus, construïdes per evitar que les bèsties ( el cabró podia ser el mateix diable)  veiessin passar el viàtic.

De la meva memòria recordo algunes de les coses de l’avia que veiem quotidianament:

• Abans de llescar el pa, feia la senyal de la creu al dors  amb el ganivet.
• Feia la senyal de la creu cada tro i cada llampec, quan hi havia tempesta.
• Els trons eren perquè Sant Pere feia mudança i arrossegava mobles -deia.    
• Portava malastruga: Trencar un mirall. vessar sal, deixar les tisores obertes, viatjar en dia tretze i divendres, trencar un setrill, deixar grinyolar una porta, començar una feina en dimarts, que un quadre fos tort en una paret, fer ballar una cadira  i obrir un paraigua dintre de la casa.
• El porró a taula no podia apuntar ningú, el porró sempre apunta a qui s’ha de morir primer- deia.
• Avocar vi portava sort, i amb els dits  te’l posava al front, com si fos aigua beneïda.
• Si el pa queia a terra, es collia i s’havia de besar.

També explicava històries fantàstiques, com que hi havia serps que de nit es colaven a la casa de dones que havien infantat i se’ls bevien la llet, xumant , mentre dormien, deixant les criatures sense aliment. Com que les criatures ploraven de gana i esllanguien,  l’home sortia armat d’una canya fins que trobava la serp i la matava.

Si estàvem refredats i allitats, quan marxava la mare a treballar, l’àvia  obria la finestra de bat a bat, malgrat la gelor del carrer. Com que des de la finestra es veia  la muntanya de Sant Llorenç, calia que respiréssim l’aire benefactor amb possible  flaire de farigola, romaní i altres herbes benèfiques que la tramuntana portava -deia. També ens feia beure tisanes i infusions vàries d’herbes que comprava a velles trementinaires que coneixia del seu poble de l’Alt Urgell o la visitaven periòdicament.

Hi havia dos móns diferenciats: el de la cultura popular, farcida de supersticions i ignorància i l’acadèmic oficial. El primer ja s’ha acabat, fagocitat per l’acadèmic i tot i que se’n ha endut la càrrega de supersticions i ignorància, també ha foragitat un cert pòsit de cultura popular que ben inserit amb els avanços científics, podria aportar una certa riquesa, doncs si anem a les arrels de moltes supersticions hi trobaríem els pòsits i els antecedents del que posteriorment la ciència ha consagrat, sense comptar la quantitat de coses que s’han perdut pel camí i s’han oblidat per sempre més.

Com deia el terrissaire sabadellenc en Marian Burgués en el “Sabadell del meu record”(1929), amb aquella bona fe dels socialistes utòpics i els anarquistes :

“Si a tots els pobles hi hagués un  matrimoni de bons mestres, ben pagats, que cuidés de fer entendre a la gent el per què de totes les coses que la Ciència ha posat en clar, el món canviaria  en el sentit de bondat, bé i bellesa, i la solidaritat humana seria un fet dintre de poques generacions”.