dimarts, 22 de febrer del 2011

Velles supersticions i cultura popular.

Trementinaires de l'Alt Urgell

Tots aquells que hem tingut el goig de conèixer gent que hagi viscut a cavall dels segles XIX i XX i  eren  de procedència agrària, podem recordar  haver observat que gastaven unes curioses supersticions que les generacions posteriors hem anat oblidant.
La llum elèctrica, l’alfabetització, la socialització de la medicina i la farmacologia han foragitat una sèrie de costums,  manies i rituals, molts producte de la foscor i la ignorància, que avui dia ens sobtarien, però només fa cosa de cinquanta anys, eren pràctica comú d’avis i àvies i els més joves les veiem com a cosa quotidiana.
Era època d’herbes remeieres, bruixotes, mals d’ull, curar d’espatllat i ‘de neigat–un estat de tristor de la família de les depressions i la neurastènia-  endimoniats, exorcistes, pedregades seques d’origen malèfic, sequeres per malediccions divines, mals d’ull i d’altres manies.
D’aquelles èpoques fosques en queden testimonis arqueològics i reculls literaris i la memòria minvant dels vells testimonis, tot i que encara hi hagi alguna vella inexplicada costum  que ens remeti a les ancestrals creences.
Per exemple, els comunidors ( altars, sovint ficats en petites edificacions en forma de porxo obert als quatre vents, coberts o a l’aire lliure, situats a prop de l’església, on  el sacerdot comunia les tempestats i les pedregades) i les parets de pedra seca dels camins romeus, construïdes per evitar que les bèsties ( el cabró podia ser el mateix diable)  veiessin passar el viàtic.
De la meva memòria recordo algunes de les coses de l’avia que veiem quotidianament:
  • Abans de llescar el pa, feia la senyal de la creu al dors  amb el ganivet.
  • Feia la senyal de la creu cada tro i cada llampec, quan hi havia tempesta.
  • Els trons eren perquè Sant Pere feia mudança i arrossegava mobles -deia.    
  • Portava malastruga: Trencar un mirall. vessar sal, deixar les tisores obertes, viatjar en dia tretze i divendres, trencar un setrill, deixar grinyolar una porta, començar una feina en dimarts, que un quadre fos tort en una paret, fer ballar una cadira  i obrir un paraigua dintre de la casa.
  • El porró a taula no podia apuntar ningú, el porró sempre apunta a qui s’ha de morir primer- deia.
  • Avocar vi portava sort, i amb els dits  te’l posava al front, com si fos aigua beneïda.
  • Si el pa queia a terra, es collia i s’havia de besar.
També explicava històries fantàstiques, com que hi havia serps que de nit es colaven a la casa de dones que havien infantat i se’ls bevien la llet, xumant , mentre dormien, deixant les criatures sense aliment. Com que les criatures ploraven de gana i esllanguien,  l’home sortia armat d’una canya fins que trobava la serp i la matava.
Si estàvem refredats i allitats, quan marxava la mare a treballar, l’àvia  obria la finestra de bat a bat, malgrat la gelor del carrer. Com que des de la finestra es veia  la muntanya de Sant Llorenç, calia que respiréssim l’aire benefactor amb possible  flaire de farigola, romaní i altres herbes benèfiques que la tramuntana portava -deia. També ens feia beure tisanes i infusions vàries d’herbes que comprava a velles trementinaires que coneixia del seu poble de l’Alt Urgell o la visitaven periòdicament.
Hi havia dos móns diferenciats: el de la cultura popular, farcida de supersticions i ignorància i l’acadèmic oficial. El primer ja s’ha acabat, fagocitat per l’acadèmic i tot i que se’n ha endut la càrrega de supersticions i ignorància, també ha foragitat un cert pòsit de cultura popular que ben inserit amb els avanços científics, podria aportar una certa riquesa, doncs si anem a les arrels de moltes supersticions hi trobaríem els pòsits i els antecedents del que posteriorment la ciència ha consagrat, sense comptar la quantitat de coses que s’han perdut pel camí i s’han oblidat per sempre més.
Com deia el terrissaire sabadellenc en Marian Burgués en el “Sabadell del meu record”(1929), amb aquella bona fe dels socialistes utòpics i els anarquistes :
“Si a tots els pobles hi hagués un  matrimoni de bons mestres, ben pagats, que cuidés de fer entendre a la gent el per què de totes les coses que la Ciència ha posat en clar, el món canviaria  en el sentit de bondat, bé i bellesa, i la solidaritat humana seria un fet dintre de poques generacions”.  


11 comentaris:

  1. Quan has dit que la teva àvia era de l'Alt Urgell ja he entès perquè hi havia tantes coincidències entre els teus records i els meus. Era un món molt gran aquell, ple de perills que costava molt d'imaginar i la gent només es tenia a si mateixa i a alguna vella bruixa que havia nascut amb una creu al paladar ;)

    ResponElimina
  2. Un cop varem anar a ultramort, un poble de l'empordà, i a les portes de les cases hi havien clavades potes de cabra...ens va impresionar molt...aquestes entrades teves valen un temple...el meu avi matern era de l'Alt Urgell...

    ResponElimina
  3. La meva àvia feia moltes d'aquestes coses i, lluny de la ignorància, era una de les persones més intel·ligents que he conegut mai. De vegades el món ens vol fer creure que en aquell temps només hi havia supersticions, sense voler-hi veure uns ulls oberts al voltant de la vida que hem oblidat completament.

    ResponElimina
  4. Siempre he pensado que detrás de las supersticiones hay algo cierto, algo empìrico... por lo menos en algunas de ellas...

    ResponElimina
  5. Portant la reflexió una mica més enllà, jo diria que el món acadèmic ha fagocitat les supersticions... fins a cert punt.

    Sembla que molta gent té necessitat de creure en ciències ocultes i remeis naturals, i, perdudes, com dius molt bé, les tradicions populars troba la satisfacció d'aquesta necessitat en les noves supersticions i pseudociències arribades a cavall de l'era de la comunicació: horòscop, carta astral, homeopatia, "teràpies alternatives" de cinquanta mil menes, tota classe de "energies" esotèriques que ningú sap per on flueixen... etc., etc. En certa manera la gent s'ha alfabetitzat però no s'ha culturitzat; no sabria dir si hi hem sortit guanyant o perdent.

    ResponElimina
  6. Suposo que heredat de la iaia faig la creu al pa de pagés abans de tallar-lo i no sóc pas católic. Ah! i el meu sogre(epd) sabia curar d'espatllat. Tot aixó s'està perdent i és bo ho recordis.

    ResponElimina
  7. Jo també he vist fer la creu sota els pans, i no fa massa. De tota manera, quanta gent hi ha avui que a Barcelona se senya en sortir al carrer? Has vit quà fan la immensa majoria de jugadors de futbol en sortir a la gespa?

    ResponElimina
  8. Clidice,

    M’ha fet gràcia això de la creu al paladar. L’àvia m’havia dit que l’avi –jo no el vaig conèixer mai- tenia una creu al paladar, la qual cosa feia que la seva saliva tingués propietats curatives i aquest fet l’havia lliurat d’anar a ultramar quan la Guerra de Cuba i Filipines...

    Aris,

    Encara ara hi ha coses penjades a les portes, com ferradures i d’altres amulets.

    Joan,

    Precisament és el que vull dir: darrera d’aquesta pretesa superstició s’hi amaga una certa saviesa popular i uns coneixements de les propietats botàniques que s’han anat perdent. D’altra banda, la ignorància portava a creure en bubotes, bruixes, mal d’ull i conjures, que afortunadament en part s’han eradicat.

    ResponElimina
  9. Temujin,

    Con el estigma de brujería, superchería y acientifismo, se ha estigmatizado cierta sabiduria popular. La Iglesia no ha sido ajena a esa pérdida en su afán de monopolizar la superchería, cuando, a sensu contrario, la Ciencia le ha dado cierta luz lógica.

    Brian,

    Potser no ho he expressat afortunadament, però no voldria senyalar una dialèctica entre ciència i superstició. Més aviat voldria ressaltar que el mètode científic va triant la palla del gra i va donant carta de veracitat a moltes coses que eren tradició popular i saviesa de tradició oral.
    Es ben cert que molta gent encara viu rodejada de supersticions i pseudociències i són vícitimes de xarlatans, il•luminats, astròlegs, clergues i altres espècies acientifiques...

    Francesc,

    Hi ha moltes costums que fem per tradició, tot i que no tinguin cap base ni fonament racional. Jo tinc la mania d’apartar el porró quan senyala algú, i mira que és una solemne bestiesa...Una altra –i aquesta ja és més racional- és la irritació que em produeix si algú llença el pa...

    Lluís,

    Ja ho he dit abans. No és ben bé que s’hagin foragitat les supersticions. Crec que una cosa és la saviesa ancestral i una altra la superstició. Les llibreries et poden donar fe que els llibres més venuts avui són els denominats d’autoajuda, que en bona part recullen tot el que dius, incloses les religions, que més que retrocedir, sembla ser que avancen.

    Salut i gràcies a tots/es per comentar.

    ResponElimina
  10. Com bé dius sabiesa popular i superstició ara són difícil de separar i a més hem perdut el ful, ja no les sabrem. Què en sabran les meves filles de tot això? Fisxa't que hi ha algunes d'aquestes supersticions que estan molt vinculades a la religió (senyar-se, fer la creu al pà -la meva mare encara ho feia fins fa ben poc!-..) d'altres en canvi com les herbes remeieres deuen tenir algun coneixement ancestral que malauradament es perd o s'ha perdut ja.
    Que tornin les bruixes!

    ResponElimina
  11. Quin post més bonic. M'has fet recordar el tema de que el porró no assenyali ningú. Ma mare, que tampoc és tan gran, ha heretat aquesta creença (o mania) de quan vivia al mas dels padrins i encara va girant el porró a taula per a que no assenyali ningú.

    La meva padrina, allà a l'Alt Urgell, encara havia vist els "encortadors de llops"! Segur que saps perfectament qui són i com enganyaven a la gent!

    ResponElimina

Cercar en aquest blog