dimarts, 9 d’agost del 2011

De bon matí a Calella de Palafrugell.




Calella es desvetlla del seu jaç estival. La gent encara dorm quan el sol apunta per llevant. Una pàtina d’humitat cobreix roques, sorra i l’ànima de l’insomne matiner que deambula pel antic poble de pescadors, encara dormit.
Els estiuejants i els turistes no matinen com feien el taper i el mariner.

Les barques -temps era temps- que solcaven les aigües entre el Far i  el Cap Roig, vorejant les Illes Formigues o anant fins el Cap de Begur, per dur algun serrà, uns déntols o unes orades a vendre, ara acullen els culs de mal seure de la gent de ciutat, que van a cercar una inexistent cala solitària on fer una capbussada entre gin tònics i vermuts amb gel. 
L’horitzó rogenc ens insinua un dia assolellat, de treva dels grisos emboirats de les darreres setmanes. 

Al Passeig del Canadell l’espectre d’en Josep Pla es fuma l’enèsim caliquenyo, quan encara no hi ha els fills de la selecta burgesia estiuejant venent closques de petxina i cargols de mar enfilats en polseres i collarets  –potser les escorrialles de la darrera mariscada familiar- ni hi ha aquella dona que t’ensenya, amb un punt de desesperació, un àlbum amb la seva obra: horribles punts de llibre pintats a mà a cinc euros, i postals i làmines ‘kitch’ a vint-i-cinc i cinquanta, guanyant-se una bona dosis de frustració quan el ‘guiri’ de torn se la treu de sobre amb un somrís i ‘un altre dia serà, germana’ . Ella que porta l’obra de la seva vida no pot suportar la indiferència i s’asseu a rumiar el seu enuig, fins que veu un nou grup de possibles admiradors del garbuix de colors i gargots que tragina. S’aixeca i els hi ensenyarà, i amb més o menys polidesa també se la trauran del davant, incidint amb la seva creixent frustració.
A la platja, les primeres llums i algun matiner enceta l’aigua i prova competir amb el corb de mar i treure un peix per esmorzar.
Els vestits de neoprè dels submarinistes es mostren impúdics i inquietants, com una colla de reus penjats a la forca. 

La Calella tapera i pescadora es desvetlla lentament, com una meuca amb ressaca, bonica i falaguera,  que es va guarnint per acollir el bullici del bordell en el que s’ha convertit la Costa Brava.
Bon dia a tothom !

divendres, 5 d’agost del 2011

La bogeria d’en Klaus a la Costa Brava.



 Des de la finestra de casa es poden veure els minúsculs apartaments del davant: Uns cataus que lloguen als turistes i als alumnes d’una escola de busseig que hi ha al Port Pelegrí. Els vestits de neoprè posats a secar al sol als estenedors de la roba, fan mal a la vista: semblen els cossos inflats i negres d’una colla de malaurats penjats: Els ninots de goma, moguts al caprici del vent com cadàvers abandonats, són com una mena de negre presagi al bell mig d’una munió de sorolloses famílies gaudint de vacances, que fan vida a les minúscules terrasses, escridassant les criatures,  engolint tasses de cafè amb llet i cereals al matí i bevent vi blanc i rosat a la llum d’unes espelmes per la tarda.  El vespre, quan la  llum, amb pretensions de romàntica quietud, adquireix una espectral significació, s' il·luminen els rostres de les dotzenes de  parelles de nòrdics colrats pel sol, que xiuxiuegen xarrupant les seves copes, mentre  el neoprè projecta ombres espectrals,  balancejat al caprici del garbí, el mestral o la tramuntana, afegint un punt sòrdid  i fantasmagòric al lent moviment, com d’ombres xineses,  de les figures reals. 
Algunes parelles esperen que la quitxalla, que ja fa rato han acotxat, agafi el son ben fort per poder anar a dintre a assajar una furtiva rebolcada, gairebé impossible dintre de l’espai mesquí de l’habitacle.
Feia estona que se sentien un udols llastimosos, com un crit continuat i esfereïdor. Al reclam dels crits, el veïnat s’abocà a les finestres i balcons a l’expectativa: Un dels lluminosos rectangles dels petits apartaments mostrava el cos rodanxó i rosat, completament nu, d’un home rabassut, calb i un xic gras, d’una cinquantena d’anys. L’home donava voltes, con una fera engabiada, fent tentines i bramant com un ase en zel, dintre de l’escassa dotzena de metres quadrats de la seva cambra. Com un patètic déu  Bacus ebri, mostrava l’adipositat esblanqueïda de les seves natges i un penis petit, gairebé insinuat, mentre cridava a tot pulmó un desesperat i corprenedor lament, que per ser emès en llenguatge teutó era incomprensible per a tots nosaltres i  nomes entenien els seus veïns  compatriotes, que, tanmateix, se’l miraven amb la curiositat d’un visitant del zoo esguardant les neuròtiques reaccions d’un primat enfollit pel captiveri.
-És en Klaus, un alemany. Venien  cada any a passar una quinzena i ho feia sempre amb la seva muller, però aquest hivern sembla ser que la dona es va morir i s’ha quedat vidu-  va dir algú que sembla ser que  el coneixia de feia anys.
-Pobre home; tornar al lloc de les vacances, vidu, tot sol, on hauria passat tantes bones estones amb ella. Deu haver embogit de dolor- va afegir una veïna carregada de bona fe i compassiva empatia.   
-Embogit? Una merda com un piano porta aquest paio. Es deu haver begut una ampolla sencera d’ schnnaps, el molt cabró. Deu ser dels que no els prova el beure i els agafa la plorera quan es passen amb el mam- va suposar un altre, que presumeix del profund coneixement de l’ànima humana tot i que està a favor de les retallades del sector públic i el desmantellament de l’estat del benestar a favor del sector privat.  
El comentari maliciós d’unes dones, acompanyat d’un riure histèric, sobre aquell penjoll, més aviat semblant un petit mugró, que era el penis d’en Klaus , va ser tallar per l’aparició d’una patrulla de la Policia Local.  Els guàrdies van intentar, sense èxit, entrar trucant la porta. En Klaus, catatònic de tot el que no fos el  dolor que l’afligia, no sentia el timbre, ni se’n adonava del brogit del veïnat, ni del merder que havia provocat.  Un dels guàrdies, demanava a uns alemanys que li traduïssin l’imperativa ordre de que en Klaus cessés el seu escandalós procedir, però aquells es feien l’orni: Ells estaven de vacances i no volien embolics amb la justícia, la policia i la burocràcia d’un país del tercer món, que no endebades el que més i el que menys havia  vist el film d’en Alan Parker, ‘El expreso de medianoche’ i sabia el pa que s’hi podia donar. .
Finalment, va arribar una ambulància i també  l’administrador dels apartaments, dalt d’una petita moto, amb un duplicat de les claus de la porta. Varem veure com els guàrdies i els empleats de l’ambulància irrompien dins la cambra d’en Klaus, el tapaven curosament amb un llençol i el guiaven mansament cap a la porta.
L’ambulància va marxar acompanyada dels policies, deixant  a la nostra oïda el rastre dels crits desesperats de l’alemany desconsolat, com aquella persistent olor que, sovint percebem una bona estona encara  quan ja ha passat la persona.
L’administrador es queixava en veu alta de que el llençol ja s’hauria perdut irremissiblement, mentre tancava curosament les portes i les llums de l’apartament on s’havia muntat l’escàndol. Tothom es sentia com buit, en silenci,  amb la sensació de no haver pogut ajudar aquell pobre home embogit. 
Avui me’n he adonat que ja fa tres o quatre anys de tot això i que no hem vist mai més en Klaus pel veïnat 

          

dimarts, 2 d’agost del 2011

El Conveni Elliot. Un intent de civilitzar una guerra.



Eren anys convulsos i a la Península Ibèrica no ens acabàvem de posar d’acord amb la formació d’un estat modern de dret. Assignatura que encara avui sembla inconclusa, malgrat les treves, abraçades de Vergara i tota la història constitucional des del 1812, transició postfranquista inclosa.  
La pervivència del rebuig al liberalisme, rubricat per la derrota de Napoleó a la Guerra del Francès, tenia dividit el país entre partidaris de l’antic règim medieval i les idees de la Il·lustració. L’alternança entre servils i liberals portà a una dialèctica on es coïa la bullidera dels conflictes europeus, com la dels legitimistes francesos, que volien tornar a la monarquia borbònica  i els partidaris del nou ordre i també els que porten a la formació dels nous estats, com Alemanya i Itàlia, amb el resultat de  les dues grans guerres del segle XX..
Aquesta dialèctica ens va durar fins el darrer terç del segle XX, atès que el General Franco va perllongar uns quans decennis més que a la resta d’Europa la seva resolució i avui encara ens atansem a la construcció d’una eventual unió europea sense haver resolt la nostra realitat nacional.
El rerefons de la Guerra del Set Anys on el pretendent Carlos María Isidro s’irrogava el paper de defensor dels vells privilegis davant el liberalisme que rodejava la figura de l’hereva Isabel II, va portar una sagnant confrontació, amb la participació de nombrosos  voluntaris europeus, talment com el príncep Lichnowsky que en Joan Perucho ens retrata al costat d’en Cabrera a “Les històries naturals”, una magnífica novel·la. El caràcter ferotge de la confrontació, amb barreja de forces regulars, bandolerisme i milícies, portà a una sagnant hecatombe, on tothom occia tothom i no es feien presoners.
Les noticies de la barbàrie caïnita que duia a que hi hagués més baixes a la reraguarda per causa de les execucions que no pas per la feresa dels combats, induí a una escandalitzada Anglaterra a mitjançar entre les parts per humanitzar les conseqüències de la guerra. Al tals efectes Lord Elliot, acompanyat d’un coronel de Sa Majestat  denominat John Gurwood viatjà als foscos escenaris del conflicte i proposà un acord entre les parts per ajustar la guerra als civilitzats procediments de l’art d’occir al contrari amb polidesa i amb les acurades normes dels conflictes entre cavallers, proposant intercanvis de presoners –i no matar-los sistemàticament com es venia fent- i deixant al marge la població civil, subjecta a la jurisdicció ordinària en el supòsit d’implicació en el conflicte.
El 27 d’abril del 1835, el capitost carlí Tomás Zumalacàrregui i el general isabelí Gerónimo Valdés van subscriure el dit Conveni Elliot, que va suavitzar una mica la feresa de la guerra, malgrat que la concurrència de forces irregulars de voluntaris i l’enconament de les posicions  la feu especialment difícil d’acomplir. La prova és que la barbàrie es va anar succeint durant totes les conteses del segle XIX i el XX i cent anys més tard, a la vista del que va ser la repressió franquista, el Conveni Elliot apareix com una exòtica i benintencionada aportació a la arbitrària costum de traure’ns el fetge els uns als altres.  
 

Cercar en aquest blog