Un dinar damunt de l'herba (1).

El segon diumenge d’agost se celebra un aplec a l’ermita de Sant Salvador del Cadí , una petita  capella datada pels començaments del segle XX, tot i que va ser bastida damunt unes pedres de l’antiga construcció romànica que hi havia hagut antigament.

Què hi fa una capella a l’extrem occidental de la Serra del Cadí, a l’Alt Urgell,  gairebé a 1.700 metres d’altitud i al bell mig del no res, amb una font d’aigua gelada al costat  i una boscúria de pi negre i avet ?- es pregunta el visitant.

Per entendre-ho, cal submergir-se a les negrors de l’alta edat mitjana i entendre que aquelles muntanyes estaven farcides de castells i defenses i constituïen segurs refugis contra les invasions i les ràtzies de moros i cristians i amagatalls on jugaven a cuit i  amagar  els  creuats i els albigesos. A la mateixa Serra de Sant Salvador hi ha vestigis d’antigues construccions que deurien constituir punts de defensa.

Diu la llegenda que Sant Ermengol,  bisbe de la Seu d’Urgell  amb vocació d’enginyer de camins i que va morir a Pont de Bar  al segle XI d’un accident laboral per greu manca de criteris sobre la prevenció dels riscos laborals que regeixen avui dia, es va plantar damunt la carena que servia de defensa de les valls, amb magnífiques vistes a la Seu, i se li va ocórrer agafar una pedra i dir: “És la voluntat de déu que on caigui aquesta pedra hom construeixi una capella dedicada al nostre salvador”- i la va llençar tant fort com va poder, i va caure on avui hi ha l’ermita, que va cuitar de fer bastir pels seus vassalls, a corre-cuita i amb la més acurada devoció.   

  

Cap els anys cinquanta del segle XX, la gent del poble  guardava la millor roba pel dia de l'aplec  i moltes noies estrenaven la bata, el vestit,  les mitges de ‘nylon’ o la brusa nova, les famílies,  els plats de ‘duralex’’  importats de contraban  d’Andorra i enveja dels forasters de Barcelona, que solien ser parents emigrats i encara no eren coneguts despectivament com a ‘pixapins’, com ara. Aquests, per fer ostentació del seu èxit com a camàlics de la construcció o operaris del tèxtil, lluïen el vestit del dia que es van casar, amb corbata i camisa blanca emmidonada i posaven la quitxalla de vint-i-un botó.      

Cada casa convidava parents i coneguts i matava un xai, que, tallat de manera maldestre, era cuit a la llosa, prèviament amorosida amb una frega d’all i cansalada, i escalfada damunt d’un foc esplendorós. Si hi havia una dotzena de cases, hi havia dotze focs com dotze sols, al bell mig del bosc, sense que hi hagués cap desgràcia, ni es produís cap mena d’incendi forestal - és ben evident que avui, l’àpat de l’Aplec el deuen fer a base de picnics precuinats, guardats en ‘tuperwares’,  doncs no els deixen fer foc de cap de les maneres-

La pujada a l’ermita era llarga i feixuga, i encara més anant carregats amb el fato del dinar. Les robes curosament planxades i les camises emmidonades arribaven xopes de suor i les corbates al coll duraven el temps just de produir l’efecte enlluernador desitjat a l’hora de la trobada, per desaparèixer el més aviat possible a les butxaques.

La quitxalla saltàvem amunt i avall, amb l’excitació que comporten aquesta mena de mobilitzacions socials. Allà ens trobàvem els vailets que es passaven el dia trescant darrera el ramat i els fills i néts dels emigrats a ciutat, endurits els uns per les soledats de les comes i el fondals i els altres per les estomacades del mestre de torn i les corredisses a cops de roc pels carrers del barri. La barreja d’ambdós grups portava a estranyes complicitats i a fregadissos inevitables. La intuïció supervivent i rústica dels uns xocava amb la fatxenderia urbana dels altres. Era un microcosmos de les velles cuites entre el món agrícola i el urbà: carlins i lliberals, tradicionalistes i progressistes: tots de la mateixa nissaga, però cuinant un odi caïnita, farcit d’enveges, fantasies, mentides i exageracions.

Tu no has vist mai el mar, oi ?- deia el de ciutat.

No, però m’enfilo als nius de l’àguila i els foto la caça i me la coc per dinar- responia el de poble.

Ostres, quin fàstic! I és veritat que  tampoc has vist mai un tren ?- insistia el de ciutat.

No, però ja el veuré quan vagi a la ‘mil’, com el pare i els oncles.

I al  ‘cole’ ? No vas a classe tu?             

Si, som sis i al hivern tenim una mestra que ens fa llegir ‘la cartilla’ i ens fa fer sumes i restes.

Doncs nosaltres som no menys de seixanta a classe, i tenim pupitres i ens fan formar al pati i cantar el ‘cara al sol’ i juguem a ‘cavall fort’ i els dimarts anem a jugar a futbol a un camp de debò, amb tribuna, i grades. Ve un paio del ‘frente de juventudes’ i ens fa fer gimnàstica i ens organitza per equips...També fem competicions de romans i cartaginesos: ens posem en dos bàndols i ens van fent preguntes i eliminant-nos si no les sabem, i acaba guanyant qui més n’ha respost.  Sempre queden els més ‘empollons’ i com que se les saben totes, no s’acaben d’eliminar mai més entre ells i nosaltres, aprofitem per tirar-nos veces amb un tub de canya i amagats sota el pupitre, canviar cromos o llegir ‘patufets’ de “El guerrero del antifaz’...

I així s’anaven creant una mena de relacions d’amor i odi entre els rústics i els urbans. 

(demà continuarà la cosa....)