De proscenis i representacions teatrals.

Teatre Mariinsky Sant Petersburg

No sé si haureu vist mai el prosceni d’un gran  teatre.

Jo, ja fa uns quants anys, havia col·laborat amb un grup escènic independent i havia vist els darreres de moltes sales locals de la comarca i algunes de Barcelona, com la Villarroel, el Romea i el Capsa, i recordo un món estret i polsós, amb estranyes ferums de rònec i de maquillatge i de perfums embafadors i estridents.

Els proscenis dels teatres mostren una sòrdida realitat de decorats apilats, fustes mal endreçades i gent atabalada traginant estris amunt i avall en una mena de caos de formiguer esbotzat per una puntada de peu.    

El que no havia vist mai era el d’un gran teatre del tipus del Liceu, l’Escala de Milà o l’Òpera de París i l’ocasió la vaig tenir aquesta passada tardor quan varem viatjar a Sant Petersburg i varem anar al Teatre Mariinsky. Hi representaven “Les noces de Fígaro” d’en Mozart i varem treure localitats per assistir-hi.

Mitjançant els bon oficis d’una noia russa que ens feia de guia, unes hores abans de la representació ens varen deixar visitar el teatre, acompanyats d’una joveníssima i obesa aspirant a ‘prima donna’ que ens va fer els honors. Escales de cargol, cambres plenes de roba, un magatzem de vestuari, amb robes de colors estridents, plomes i tuls,  tot empolsinat i entaforat i més o menys separat per èpoques, ballets i òperes. Una cambra amb estibes de peces d’’atrezzo’, on hi havia espases de fusta, llances de tota mena, cascs amb banyes i sense, espingardes i fusells, ulleres sense vidre, ventalls, ceptres i corones de llautó, i tota mena d’objecte que us pugueu imaginar: una sala que deuria ser el somni d’un infant fantasiós, que fes abstracció de la pols que ho cobria tot i s’oblidés de la rància olor a rònec que tot ho presidia.   

La roba de la òpera del dia era tractada per un escamot de cosidores i planxadores, que la raspallaven, sargien i allisaven a correcuita i espasmòdica celeritat.

Més avall s’entrava a l’escenari.  Veient les fustes irregulars del terra, hom pensava que la ballarina de torn es podia fotre una bona entrebancada, però, no: uns obrers hi estenien unes peces d’una mena d’hule. D’altres traginaven fustes i martellejaven rares estructures que semblaven no tenir forma concreta.

Algun músic matiner afinava el seu instrument, i algú –potser un ballarí- feia estiraments.

Mentre passejàvem, anava entrat una gent vestida amb “jeans” i jaquetes gruixudes, que duien bosses de mà i que  ben segur eren els integrants de l’elenc artístic i els músics de l’orquestra.

Tot empolsinat, rònec i a punt de ser posat al servei de la Gran Comèdia.   

A continuació varem visitar la sala i les llotges, on, temps era temps, hi deurien badallar i ensopir-se el tsar i la seva cort imperial.

Havent sopat en una taverna propera al teatre, on hi havia autògrafs pintats a les parets – vaig identificar el d’en Nureyev- varem entrar a la sala.  La música de Mozart va començar a sonar i tenors, barítons, sopranos i contralts van encetar la màgia del divertiment hedonista de “Les noces de Fígaro”, cantada en rus. Sota la llum dels focus la roba tronada que havíem vist preparar, lluïa esplendorosa, com si fossin delicades sedes i apreciats velluts. Els polsosos decorats semblaven marbres i delicades construccions i fins i tot l’obesa aspirant a soprano, que varem identificar barrejada en el cor, semblava molt més prima.

I és que una cosa son les realitats de sota les bambolines i darrere  el prosceni polsós i caòtic, i una altra la representació sota les llums de colors, davant de la galeria que gaudeix de l’espectacle.