Un dinar damunt de l'herba (i 2)

Serra del Cadí. Imatge de la xarxa.

(...continuació)

De l'ermita estant, el capellà cridava a missa, fent sonar una campana. Les dones hi anaven gairebé totes i dels homes, sempre n’hi havia qui es feia l’orni amb l’excusa de fer el foc per tenir brasa i l’haver de carretejar la  llenya.

Com que la capella és molt xica, la gent s’aplegava al seu voltant, i a dintre hi havia la família dels alcaldes de Fórnols i el de la pedania d’Adraén, que era gent conservadora de tota la vida. Algú va repartir uns fulls greixosos, on hi havia impresos els goigs de Sant Salvador, que la gent cantava, llegint-los amb una estranya fonètica, en la que les vocals eren pronunciades ben obertes, com en castellà, la qual cosa produïa que el cant no sonés en cap de les variables catalanes i de manera ben estranya.

...

“ Del Tabor en la muntanya

amb tres apostols pujareu

alli us trasfigurareu,
en mig d'una gloria extranya

 la cara, un sol aflamat;

 el vestit brillant com or...”

Una vegada acabada la missa tothom anava a posar el xai a rostir damunt de les lloses, que els que s’havien abstingut  d’anar a l’ofici ja tenien a punt. La gent s’agrupava per famílies, i sempre hi havia algun passavolant  -algun veí conco, o un pastor transhumant que passava per allà-  que s’afegia a les més nombroses, que eren  les de les cases més potents i poderoses.

Aquest any els de Cal Boines han hagut de matar tres xais, de la gentada que tenien- deien les comares, mentre preparaven les amanides d’enciam ceba i tomàquet, on hi afegien olives farcides d’anxova i sardines tretes de llaunes de conserva.

Hi havia uns músics, que eren invitats a la taula de l’alcalde pedani: un parell de paios, l’un , com l'home orquestra, tocava una mena de bateria, amb trompeta i flabiols i  l'altre duia la melodia, amb un acordió,  i també cantava.

Just a l’hora de començar el dinar va aparèixer una parella de guàrdies civils de la comandància de la Seu, que, visiblement acalorats i empolsinats -havien pujat a peu-  es van fer evidents i es van posar a les ordres de l’alcalde, que els va fer seure a la rotllana del seu grup.

‘ A sus órdenes. Venimos a poner orden’- va dir el que semblava dur la veu cantant, mentre canviava esguards amb la majoria dels homes, alguns dels quals li defugien la mirada i d’altres li somreien amb amabilitat. Tots eren vells coneguts de cuites i corredisses dels afers del  contraban i d’altres incidents, tot i que aquell dia era de treva i no arribaria la sang al riu.   Aviat se’ls va veure traguejar i escurar unes costelles de xai, com aquell que toca l’harmònica, mentre els tricornis, folrats amb una tela verda que servia també per protegir el clatell del sol,  penjaven del fusell i el ‘naranjero’ que restaven a l’ombra, contra la soca d’un pi enorme.      

Un vi del Priorat, dolç i espès, refrescat amb l’aigua gelada de la font, omplia els porrons, que no paraven. La quitxalla xerricava com el que més, i es cuidaven de fer els viatges d’omplir els porrons buits.

Porta el porró, però vine xiulant- deia el pare a la quitxalla.

Les converses dels grans no diferien massa de les dels menuts:

A la fàbrica es treballa fort i dur, però saps que a les sis ja ets fora, i com que es fa setmana anglesa, tens lliure el dissabte a la tarda i tot el diumenge, i no com vosaltres que heu d’anar sempre darrera el bestiar i no teniu ni diumenges ni festes de guardar, deia l’antic desertor de la llaura i la dalla que treballava de camàlic en una fàbrica. 

Si, però jo no m’hi veig tancat tot lo sant dia –replicava el del poble –i a ciutat ho heu de comprar tot. Fins i tot l’aigua l’heu de pagar. Aquí amb l’hort i el porcell que criem, amb quatre trumfos i el bestiar, no és per fer tocar campanes però ens en anem sortint, i allà us passeu el dia ensumant fums. La prova és que aneu plens de tísics i tuberculosos que els metges envien a muntanya per refer-se.

Si, però amb unes hores extraordinàries i estalviant una mica, aviat em compraré una 'Vespino'- deia tot cofoi el de ciutat- i com que fem quinze dies de vacances, portaré la mare al poble que s'enyora una mica.

És clar que s’enyora la pobre de la tia, tancada en un pis –replicava una mica picat en l’amor propi el del poble.

Acabat el xai, treien unes capses amb galetes de Camprodon i el xampany (encara no se’n deia cava) que també es bevia amb porró. Posteriorment  les cafeteres i les ampolles de ‘Veterano’ i ‘Fundador’ que anaven de mà en mà.

Els músics van anar per feina i a encetar la gresca, destrossant uns pasdobles. Les parelles començaren a ballar.

La Maria, la pubilla  de Cal Sostres frisava per ballar amb alguna de les joves promeses del proletariat industrial, per tal de casar-se i marxar del poble. La dona de Cal Jepet, que ja de sempre feia malparlar, ballava amb tota l’angoixa del seu neguit amb el primer que li demanava. El seu home, pesarós i mig cuit pel ‘Fundador’ amb cafè, no se’n adonava de les frisances de la seva muller, que tenia fama de visitar els campaments dels llenyataires talladors de la fusta i fer-se un modest sobresou al mateix temps que calmava les seves ardors compulsives.

Els que duien l’hostal del poble –un modest establiment dedicat a fer la dispesa a temporers i treballadors ocasionals del ram de la fusta-   havien improvisat un servei de bar al costat de la font. Allà preparaven una beguda refrescant, a base d’aigua fresca i xarop de grosella o de menta i venien gots de brandi, i ampolles de xampany, que el jovent els prenia de les mans.

L’eufòria etílica anava pujant per moments, mentre la quitxalla ens dedicàvem a resoldre les diferències entre els del país i els de ciutat, encetant una guerra de pinyes seques de les escampades arreu del bosc. La pedregada agafà tals proporcions que una pinya rodoneta i ben pesada va anar a parar a la cella del acordionista, mentre s’ acompanyava cantant el:

‘Dos gardenias para ti,

con ellas quiero decir,

te quiero’  

Paf; cop de pinya i la música silenciada de repent, mentre la cella del músic sagnava copiosament.

Algú la va desinfectar i va posar-li un apòsit, i el músic nafrat va continuar desafinant amb el repertori d’en Antonio Machín.

A mitja tarda ja n’hi havia que anaven ben de tort. Alguns ja es volien passar de rosca, tot ballant, intentant grapejar alguna  rústega donzella. La mestressa de Cal Jepet ja feia estona que havia desaparegut. El que no era evident era amb qui havia anat a amagar-se darrera dels bardissars.

Els dos guàrdia civils no s’havien quedat endarrere en la carrera etílica i anaven una mica de gairell.

Davant del desori de la guerra de pinyes seques, el més novell es va veure impel·lit a cridar la quitxalla a l’ordre, per la qual cosa, amb veu rogallosa i accent andalús, va balbucejar unes ordres les quals no va fer cas ningú.

Al cap de l’estona,  una ràfega del ‘naranjero’ va sonar com una traca estrident i va ressonar per les canals de la Serra del Cadí, amb aquell retruny evanescent que fa voleiar els ocells i espanta els isards que sestegen a les alçades.

Els músics, esfereïts i escarmentats,  van deixar de tocar; els balladors es van oblidar de les seves urgències fruit de la combinació de l’alcohol i la testosterona , i fins i tot la mestressa de Cal Jepet va treure el cap de darrera les bardisses.

Nada, sigan, sigan - va dir el guàrdia veterà, amb l’arma automàtica fumejant a la mà, tot traient el carregador buit – Eran sólo pràcticas de tiro- va afegir amb la seva veu pastosa i un somriure tort.

Sota les soques d’uns pins hi havia el munt d’ampolles de xampany (del que avui en diem cava) totalment trencades i esmicolades per la ràfega de trets que els havia engegat el guripa.

Y ahora niños, a recogerme todos los casquillos, que debo entregarlos en la comandancia como justificante- va dir-nos a la quitxalla- ¡Y que no me falte ni uno!- va afegir amb el to amenaçador i autoritari que caracteritzava els membres de la benemèrita institució- que si no me cae un puro, que me voy a cagar–va continuar amb un to més baix i la mirada perduda i absent de l'embriac, que sembla la d'un peix passat. 

Els nanos varem recollir aquell escampall de petits cilindres calents i amb fortor de pólvora cremada, que li varem lliurar i el guàrdia va comptar escrupolosament  fins que li van quadrar els números.              

La tornada al poble es va fer al capvespre, traginant els estris bruts.  Molts anaven  fent tentines. Per sort tot el camí feia baixada.