La llengua, la fe i el foc.

Des de l’any 1968 que es celebra anualment, al mes de febrer,  la Renovació de la Flama de la Llengua Catalana. Aquesta festa va ser una iniciativa de les entitats excursionistes catalanes que varen voler celebrar el centenari del naixement d’en Pompeu Fabra reivindicant simbolicament els valors de la nostra parla com un foc encès permanentment, i des de llavors que  cada any s’encén una llàntia a la tomba del Mestre, a Prada de Conflent, on va morir el 1948, per dur-la en peregrinació  fins a Montserrat, on simbòlicament es renova la llum que tot l’any resta encesa com a testimoni de la vigència de la nostra llengua.

El lema que regeix és el de:

 

“L’encengué la fe,
la portà l’esforç,

la manté la voluntat

d’un poble”

Anualment se’n encarreguen d’organitzar la renovació, entitats excursionistes diferents  i les del Vallès, ja ho han fet unes quantes vegades.

Era l’any 1993 i vaig tenir el goig de participar-hi activament en la meva qualitat de membre de la junta directiva de l’entitat de Sabadell.

Varem sortir un dissabte a peu, direcció a Terrassa, on ens van lliurar un quinqué on hi cremava el foc encès al cementiri de Prada de Conflent uns dies abans i que curosament havien portat a peu els diferents relleus. Amb els companys de Terrassa, completariem les dues darreres etapes,  anant a Monistrol de Montserrat, on ens rebria l’alcaldessa i la llàntia restaria tota la nit a la sala de plens de l’Ajuntament i l’endemà, de bon matí, quan els estels es ponen, la pujaríem fins el Monestir, on les autoritats religioses, les federatives i les de la Generalitat farien els honors i tot el protocol del final de festa.

Ens varen lliurar el preuat quinqué, que els de Sabadell i els de Terrassa, en rara i inusual fraterna unió vallesana, dúiem amb tota la cura que l’ocasió mereixia, potser una mica cohibits per la gran  responsabilitat d’haver de traginar el símbol flamejant de la nostra parla estimada.

El dia era rúfol i gris, tal com sol ser habitual el mes de febrer, i la pujada, llarga i feixuga. La grisor de la tarda només era trencada pel color del flamejar de sang i or de les senyeres que alguns duien desplegades, fent-les voleiar per causa de la  garbinada,  

Els boscos d’alzina i pi blanc i alguns ocells eren els únics testimonis d’aquell petit escamot de gent ardida que avançava a bon pas, disposada a suar la cansalada per enaltir i honorar la seva parla.

Ja feia estona que caminàvem, quan  el que duia la flama, va empal·lidir – Serà l’emoció?- em vaig preguntar.

Ostres, nois, se’m ha apagat la llàntia- va dir tot compungit- Aquesta merda de ventot - va afegir a tall d’excusa. 

Ens varem parar.

Fem un mos- va dir algú- i pensem.

Mira’t la butxaca. Hi portes encenedor o algun llumí ?– algú va preguntar.  

Si, en porto un d’aquests d’ “usar y tirar”-

Doncs, fot-li canya i torna’l a encendre- va dir.

I així ho va fer.

Recordant el lema de “L’encengué la fe, etc ...” a partir d’ara del teu encenedor en direm “la fe"- va dir el que havia trobat la pragmàtica solució.

Tothom es va sentir alleujat. El quinqué, abans d’arribar a  l’Ajuntament de Monistrol, es va apagar quatre o cinc vegades més – el dia era infernal, de debò- i sempre hi havia qui cridava: Porta "la fe", noi, que s’ha apagat la llàntia!

La flama va fer nit a l’Ajuntament, dintre del seu quinqué, on l'hi havien preparat un bonic altar i l’alcaldessa va fer un patriòtic discurs, acomboiada per un parell de guàrdies vestits de gala.

L’endemà la varem acabar de pujar fins al Monestir, on ens acollí el Pare Prior i algunes autoritats federatives que se’n varen fer càrrec. Amb ella  encengueren una torxa, que va presidir la missa conventual. A primera fila hi havia el President  de la Generalitat, en Jordi Pujol, la seva senyora, molts consellers i tota la plana major de la Federació. Nosaltres, bruts i suats, ens varem seure al terra, no sense haver rebut abans alguna empenta dels nombrosos escortes de les personalitats presents.

D’allà estant veiem l’espectacle d’una atapeïda primera fila, on tothom maldava per fer-se un lloc a cops de cul i de colze. Varem  témer seriosament  que algú acabés lliscant pel costat de la bancada  i caigués al terra.

La missa avançava, l’escolania  refilava amb les blanques veus, els cors inflamats per l'emoció palpitaven sorollosament. 

Els nostres ulls no podien defugir l’espectacle de l’atapeït banc de la primera fila amb tots els notables mig apuntalats i donant-se culades . Vaig mirar-me el meu company i li vaig preguntar: Encara conserves "la fe", noi? – Oh, si, aquí,  ben guardada a la butxaca- va respondre, tot mostrant l’encenedor i un ample somriure d’orella a orella.             

.