Herr Müller i la senyora Merkel.

Aquest darrer cap de setmana, herr Müller passejava capcot pels carrers d'una localitat turística de la costa, repassant les ofertes gastronòmiques.

Recoi, els mateixos preus que a la meva Baviera natal, si no més cars- va pensar.  

Ja era tard, però ja se sap que en aquest coi de país la gent sopa gairebé  a la  mitjanit.

Un mediocre grup d’havaneres avorria la concurrència a la plaça amb les sempiternes cançons –abans nostàlgies de mariner embriac i ara edulcorades, fora de context, i tutelades per la regidoria de cultura de l’ajuntament- A la tarda hi havia hagut sardanes i xocolatada i  ara la gent s’arremolinava als bars al voltant de la televisió que donava un partit del Barça, que ja guanyava per set o vuit gols.

Tendes, bars, restaurants i botigues estaven a vessar, tot i que ja eren les tantes.  Els carrers, concorreguts i plens de gent ociosa. 

En Müller no ho entenia; ell s’excedia quinze dies a l’any i la resta la treballava, en un tipus de vida escarrassada,  espartana i ordenada i no com el d’ aquest coi de llatins que sembla que es passen el dia de festa en festa, menjant, bevent i fent xerinola. I si almenys fossin humils i de bon conformar, com els caribenys, però no, aquests són de mena orgullosos, són fatxendes i es creuen el centre del món, presumint  i baladrejant – pensava.

Perspicaç i xafarder, havia copsat que construeixen obres faraòniques, com aeroports sense avions, vies de ferrocarril de gran velocitat, en les que no hi passa cap tren, teatres on no s’hi actua tret de quatre mítings en època d’eleccions, poliesportius on hi ha quatre iaies fent gimnàstica a càrrec de l’erari públic. Mantenen costosos clubs de futbol i paguen els sous més fabulosos i traspassos rècord de la historia per jugadors de toc exquisit i intel·ligència escassa, que van pel món pregonant que són els més envejats, per rics, guapos i atletes, com aquell portuguès border line que juga a Madrid. Els alemanys no s’ho poden permetre i tampoc els francesos, que van limitar per llei aitals excessos.

Tanmateix observava que qui treballava darrera les barres i servint taules i taulells, era gent forana: àrabs, paquistanesos, romanesos, tot i que havia llegit que era un país rècord en nombre d’aturats.    

Herr Müller s’anava enfurismant; ell que és oficial de primera i percep uns tres mil euros al mes, no es pot permetre tantes disbauxes Qui paga les d’aquesta gent ociosa i cridanera?

Era cap de setmana d’eleccions al seu país, i ja havia votat per correu a favor dels socialdemòcrates i contra la senyora Merkel, doncs ja estava bé de tant finançar aquest coi de sud indolent i hedonista, que sembla més un bordell que no pas un país. El següent pas hauria de ser el d’emancipar-se d’aquesta ruïnosa i inviable Unió Europea de tantes velocitats i que aquests llatins s’ho fessin mirar.   

        

Les vacances del blogaire.

Els blogaires, en general,  no tenim remuneració, ni triennis, ni paga del  divuit de juliol –que ara es diu la paga de juny- ni la de Nadal,  per la qual cosa, potser es fa necessària la conveniència d’agafar-se unes vacances, que és un dels  legítims drets que ens són donats  dels de tota mena de  treballador.

Tot i que el seguiment de la tasca blogaire és un plaer més que un treball,  hi ha la feinada quotidiana  de cuidar les entrades i fer el seguiment dels amics i coneguts que mereixen la nostra atenció i alguna cop s’ha de descansar una miqueta, puix el cos ho demana.

 Personalment, me les he agafades, i he estat una quinzena llarga sense obrir el blogguer. Ara hi torno, amb el desig de retrobar els vells amics i amigues, i amb la voluntat de seguir-nos comunicant en aquesta mena de diaris personals, amb presumpció de creativitat i divulgació, on hi reflectim els raconets més eteris de les nostres inquietuds del conscient i el subconscient.

Salut.

  

De la gent que ja ha passat.

Sabadell als anys 50

Te`n adones que ja has deixat molta vida endarrere quan fas memòria de la gent que t’ha precedit i ja no hi és, o quan et mires un vell àlbum de fotos i va apareixent  la gent desapareguda que havia  format part de la teva vida  

A certa edat, i tot i no ser vell, te’n adones que hi ha molta més vida en el passat que en el futur i que les vivències hagudes són cada vegada més aquelles nebuloses que es confonen amb els somnis. La pregunta és si va ser cert allò que et sembla viscut, o tanmateix nomes va ser una sensació, un miratge o una fantasia. Tan s’hi val: el record és viu.  

Pel camí s’hi ha quedat molta gent afí: Amics, antics companys d’estudis i de feina, que avui van per camins desconeguts, i aquells que ja s’han fos en la tenebra dels temps i han deixat aquest món.

La sensació de ser al vèrtex de la piràmide es fa evident, i tot i que no obsessiva, apareix l’idea de una no molt llunyana desaparició física.

Aquest matí voltava per Sabadell, i me n’he adonat de la gran quantitat de gent que havia format part de la meva vida i que avui està en el nomenclàtor de carrers amb el seu nom penjat en una placa. 

He passat pel Passatge Lluís Mimó, i he recordat el pare d’un bon amic de tota la vida.  El senyor Mimó era un home imponent, cartesià,  de parlar greu i posat seriós, filòleg i lletraferit que ens ensenyava Esperanto els dissabtes a la tarda i amb el que havia tingut sucoses discussions sobre gairebé tot.

Més enllà hi havia la Plaça del Mestre Olivella. Recordo aquell home que, de manera pacient, carregat de bonhomia, inútilment ens volia fer cantar alguna cosa, quan érem nanos. Era un compositor de cançons ingènues i ànima dels cors d’en Clavé de Sabadell. El seu nét, en Miquel Calzada Olivella, conegut com el 'Mikimoto' ha fet fortuna com a locutor i presentador de la TV catalana. 

També hi ha el carrer dedicat al mestre Adolf Cabané, director de l’Escola de Música i de la Banda Municipal. Aquest, inútilment,  ens havia donat classe de música i l’havíem vist desfilar uniformat, amb la batuta a la mà,  quan la Festa Major i d’altres esdeveniments, davant la Banda. 

De gent propera, amb carrer o plaça, hi ha en Jaume Viladoms, també esperantista i pedagog. Havíem assistit a unes clandestines classes nocturnes on ens parlava de materialisme dialèctic, marxisme i d’altres coses de tipus polític, quan encara en Franco manava en quest món. 

I la Dolors Miralles. Els primers records d’una escola que tinc van ser el parell d’anys de parvulari que vaig passar a la seva acadèmia. 

També hi ha la d’un capellà, caracteritzat per la seva bonhomia: Mossèn Geis. Un home recte i tolerant,  tan afeccionat a la música com a les coses de Déu i amb el que havíem tingut algun contacte. 

I en Lluis Papell, un periodista i ‘cul de mal asiento’, amic del meu pare i partícip de la vida associativa local, el qual nom també el trobes en una placa de carrer. 

La pedagoga Dolors Viñas, donava classes de comerç i secretariat. Era propietària d’una acadèmia, a la porta de la qual havíem fet més d’una guàrdia, esperant que sortís aquella alumna, morena d’ulls de mel,  que ens tenia encaterinats.

Seguint i potser sense una relació directa, també havíem conegut  l’Agustí Masvidal un excel·lent dibuixant; el Doctor Crusafont , eminent paleontòleg; la Matty Mont ( Matilde Moncusí), una excel·lent vedette que actuava al Molino i havia fascinat varies generacions de sabadellencs; en Francesc Casañas, fotògraf;  l’Antoni Forrellad,  industrial i molts més. 

Nomes mirant enlaire les plaques dels carrers, te’n adones del pas inexorable del temps i la quantitat de persones que es van quedant endarrere, això sense comptar els milers d’essers anònims que ningú tindrà mai en compte ni els posaran mai  cap placa al carrer de cap ciutat.  

Questions que cal plantejar a mig camí de la pujada blogaire.

De vegades cal mirar-nos el melic per reflexionar sobre el què estem fent, com ho fem  i el perquè.

Aquelles preguntes adolescents de “de on venim, perquè hi som, cap a on anem ?”, alguns dels que ja hem gastat una bona part de la nostra existència ja les donem per resoltes: sabem  o intuïm que venim del No Res  i cap allà tornem. L’enigma segueix sent el perquè hi som.

Ahir en Francesc Puigcarbó  mostrava el seu astorament, comentant una entrada meva que parlava de la industria d’armes al segle XIX al  Ripollès, i sense ser crítica, venia a deduir la desigual línia “editorial” del meu blog: “encara no m’he refet del poeta sabadellenc d’ahir i avui em sorprens amb aquesta fàbrica d’armes de Ripoll” em deia. I té raó: aquesta Boia del Port Pelegrí amb vocació de tertúlia estiuenca,  ha esdevingut un bosc espès, un garbuix de temes variats, que són els que van voleiant pel meu cervell.

Per aquí han passat cipaios i carlins, uns aviadors de la RAF abatuts a Mataró, soldats republicans tributaris de la desmemoria històrica... Hem dinat a Normandia, a la platja Omaha, al mateix punt on va morir tanta gent; hem visitat cementiris de la Segona Guerra mundial, la capella on Sant Pau va bastir el Gran Empostissat de l’Esglèsia actual; hem estat i visitat el teatre Mariinsky i hem donat un tomb pels temples hindús de Kajuraho.  Us he explicat històries sabadellenques  i de les contrades de la Serra del Cadí, amb contrabandistes i maquis; també us he parlat de gent, per mi, entranyable  i  he trencat alguna llança per rondinar del sistema i demanar un estat tal com cal, rememorant el poc que em queda dels meus antics coneixements de Dret Constitucional.

Definitivament sóc conscient que, sense pretendre-ho,  he anat  construït un  món complex i variat, entre les certeses del No Res de l’origen i del final i la ignorància de la realitat del  present, movent-me per impulsos incontrolats i fruit dels estats d’ànim del dia, per acabar descobrint que l’entrada més vista de tot el blog és una insulsa discussió sobre restaurants de Madrid i Barcelona, il·lustrada amb una foto de la xarxa on hi apareixen els dos futbolistes Cristiano Ronaldo i Messi de cara a cara. De ben segur que el reclam és aquesta foto I encara perquè no se'm acut penjar-ne cap de la Belen Esteban i d'altres icones del star system peninsular, que de ben segur serien les liders de seguiment.

La pregunta sempre és la de perquè serveix tot plegat. Potser per fer las catarsis personals, diria el psicòleg, o per quelcom semblant a allò que deia en Charles Baudelaire  en un dels seus petits poemes en prosa: “Vaig preguntar a un d’aquests homes on anaven així. I em va respondre que no en sabia res, ni ell ni els altres; però que, evidentment, anaven a algun lloc, puix caminaven impulsats per una invencible fretura de fer via”.

Ja fa molts anys, una bona amiga, parlant d’un amic comú que era molt tímid, m’explicava que la treia de polleguera que al bell mig d’una seriosa conversa sobre filosofia, sense més ni més i per un impuls irrefrenable,  el paio se li abraonés al coll, amb el consegüent ensurt, cercant la furtiva besada i la gratificant rebregada luxuriosa.

Com que de vegades tinc la sensació de comportar-me com l’amic en qüestió, us aviso que si alguna vegada, al bell mig d’un relat de cipaios  i carlins m’abraono al vostre coll amb lúbrica intenció, estigueu ben avisats i no m'ho tingeu en compte.