dimarts, 30 de novembre del 2010

Una contradictio in terminis.

 

En Manuel i la Carmen són una parella de funcionaris que treballen en diferents departaments de la Generalitat de Catalunya. Ell és tècnic superior i ella tècnic mig.   Són joves –al bell mig de la quarantena d’anys-  catalans, fills de gent emigrada a Catalunya els anys seixanta  (ell de família andalusa i ella, castellana). Coneixen perfectament  el català i disposen del nivell C, que van precisar per guanyar les oposicions, malgrat que entre ells i amb el seu fill parlen habitualment en castellà. Solen verbalitzar el seu espanyolisme, bastit de respectables sentiments de sublimació dels orígens familiars i l’adoració, d’etiologia una mica superficial, d’icones que van des del seguiment incondicional de “la roja” i el Real Madrid –una mica per dur la contrària al veïnat i als companys de feina- i l’usdefruit d’un cert pensament conservador i catòlic, que surt més de les tripes de la nostàlgia i la necessitat de  fidelitat a unes arrels que del raciocini.
El seu fill únic el duen a una escola privada, molt cara –s’hi gasten el que no tenen- que sol ser freqüentada per gent de l’alta burgesia i té fama d’estar controlada per l’Opus Dei. El nen hi pateix força, doncs malgrat que segueix el ritme docent amb una normal correcció, no pot gaudir dels programes extraescolars dels seus companys, i no assisteix a classes d’equitació, ni fa estades a la Val d’Aràn per perfeccionar l’esquí, la qual cosa, junt amb el que sent a dir dels fastuosos caps de setmana que gaudeixen, amb piscines privades i automòbils de gamma altíssima, el fan sentir com l’ànec lleig de l’escola, reblant en el seu caràcter altes cotes de frustració i sentiments d’inferioritat.
Els pares no s’avenen a raons quan alguns companys de feina i amics els hi volen fer veure el seu error. Ells diuen que aquella escola és garantia d’una educació de qualitat, catòlica, en castellà, sense immersions lingüístiques en català, la qual cosa no trobarien en  la pública.
En quan a les seves opinions polítiques, tot i provenir d’un estrat familiar humil, és més proper al que predica el PP que el d’altres formacions; malgrat que –potser pressionats per l’opinió del seu entorn social-  confessen haver votat a Ciudadanos d’Albert Rivera, doncs afirmen que “defensa les posicions espanyolistes sense ser tan de dretes com el PP (sic)” i ella diu , amb un deix d'estudiada  fivolitat, que l'Albert és molt guapo.         
El diumenge, desprès d’haver anat a votar, van anar a un dinar amb amics i coneguts de la feina, que es celebrava a una braseria radicada a una masia fora de la ciutat. Servia les taules un atrafegat cambrer, possiblement d’origen dominicà. Varen fer la comanda i quan la beguda, en Manel va demanar un porronet . “Un qué?- va preguntar el cambrer, que de ben segur era novell -“Perdone usted, pero es que no le entiendo· -va afegir el dominicà.
En Manuel, davant l’astorament general,  s’hi va encarar, en perfecte català, dient-li que per treballar aquí i atendre el públic  era del tot imprescindible conèixer el que és un “porronet” i que si no s’hi avenia, que deixés el seu lloc de treball a algun espanyol aturat que ho sabés. Es va fer un silenci sepulcral.
El dominicà fa anar servint la taula sense obrir boca, visiblement enutjat. Algú de la taula va recriminar l’actitud a en Manuel i es va encetar una agra discussió sobre els drets i els deures dels immigrants, on van sortir tots els tòpics que s’han emprat per part del ventall polític de la dreta extrema del PP, de C,s i la Plataforma de l’Anglada, contraposats al ideari conciliador i obert de l’esquerra. 
Aquest fet, que m’han explicat, em fa pensar que en el nostre país hi perviuen unes contradiccions psicològiques, polítiques i socials que fan possible que surtis emmascarat per una paella bruta.      
 

divendres, 26 de novembre del 2010

Els bucles de la Història (Carlins i lliberals).



El noi gran de Cal Talòs no era hereu de cap mena de patrimoni. Feia segles que els membres de la nombrosa família  malvivien com a masovers, conreant unes remences d’un vell monestir benedictí que havia estat desamortitzat per la Llei d’en Mendizabal, les propietats del qual havien anat a parar a una societat anònima amb seu a Barcelona.
Els de Cal Talòs sempre s’havien entès  prou bé amb els abats, els antics propietaris que amb tarannà paternalista negociaven els censos i les contribucions atenent les eventualitats del atzars d’una economia que depenia del ploure o la sequera, de la pedregada o la tramuntanada, però els anònims nous amos de la societat els havien imposat un contracte d’arrendament, que no entenia de males anyades ni de magres collites; cada any venia un administrador de Barcelona  a cobrar la quantitat estipulada, deixant-los sovint amb una mà al davant i una altra al darrera. Eren anys d’estretors i de misèria i ja feia temps que la gent se’n anava del camp a la ciutat i a les colònies industrials que s’anaven creant.  
La darreria del segle XIX era temps de canvi, però l’hereu de Cal Talòs no s’hi avenia. A la resignada rutina de segles de magror, s’hi afegia un analfabetisme integral i el desconeixement del que era el món més enllà de les valls on pasturaven les ovelles que mai havien estat seves.
El rector de la parròquia –un capellà colrat, irat i vehement-  els anava corsecant amb les seves proclames. El nou ordre era el caos i la fi dels valors del món antic. Tot el reguitzell dels mals els venia del progrés i la llibertat que defensaven els ‘sipaios’, nom despectius donat als soldats de l’exèrcit regular dels liberals, els regiments del qual eren de lleves fetes a la totalitat de la península, per la qual cosa parlaven el castellà,  una llengua estranya al país, apart que tenien fama de practicar el pillatge  i arranar la terra. El clergue cridava a defensar Déu, la Terra i un Rei, que tothom sabia que es deia Carles, però ningú el  coneixia.
Si l’hereu de Cal Talòs hagués après de lletra, potser hauria pogut entendre la proclama d’en Lluís Maria de Llauder del 10 de gener de 1869,  dirigida als electors de la circumscripció de Vic, que incitava a la revolta :
-“No quiero que Madrid viva a expensas de Cataluña, que la absorba, que lo centralice todo dejándonos en la inacción. Catalunya vivió traquila y libre con unos fueros gloriosos que le fueron quitados en nombre de la libertad. Reconquistemos pues estos fueros en la parte que sea compatible con la época moderna y con la unidad de la monarquía como los tienen en Navarra y Provincias Vascongadas. Este es el único sistema federativo posible en España, único que produciría economías y una noble y justa descentralización administrativa. Consecuencia de los fueros es la supresión de las quintas y matrículas de mar que no conocían nuestros antepasados, que conquistaron sin embargo el mundo”  
Ell no llegia diaris ni proclames, però, dintre d’aquest context, ja se’n cuidava el rector d’alliçonar la  parròquia de pagesos illetrats farcits de misèria i de rancor. 
El noi gran de Cal Talòs s’havia enrolat a una partida que depenia d’en Savalls. Es movien pel Ripollès, l'Alt Urgell i bona part del nord del Principat i per fi havia vist una mica de món més enllà de la seva tancada vall. Duia un fusell Remington armat amb  baioneta i lluïa boina vermella i espardenyes espellofades. Ell, reticent a les novetats, hauria preferit més anar amb el vell trabuc del seu pare ,que havia après  a disparar-lo fent un moviment circular, com de regadora, per escampar la metralla,  doncs aquell suplici de carregar el fusell  i tirar tret a tret al mig del combat el feien sentir molt vulnerable, tot  i que amb l’equip que duien els uns i els altres, els combats eren més sorollosos que sagnants. Quan de debò el fet adquiria caràcters tràgics era quan es feien presoners o s’ocupava una plaça, doncs no es donava quarter i s’afusellava  gairebé a tothom, ja fossin civils, militars o membres de la Milícia Nacional.  Si les guerres de per si ja són brutes, aquella va ser ben galdosa, gairebé tan galdosa com la que es va repetir seixanta anys més tard. 
           

dijous, 25 de novembre del 2010

Bauhaus: Una reacció positiva davant la crisis.



A principis del segle XX Alemanya, i amb ella, tota Europa, van entrar en un període de crisis aguda, per causa de la desfeta i les malvestats de la Primera Guerra Mundial. El món conegut havia desaparegut engolit a les trinxeres i semblava que era la fi de tot.
D’aquella crisis en van sortir diferents moviments, els uns catastrofistes i nihilistes, i d’altres –amb un cert tarannà d’esquerres- que pretenien trobar l’entrellat a un món nou i les eines per construir el futur. 
D’aquells darrers destaca el moviment de l’escola Bauhaus, que va durar del 1919 al 1933, quan va ser tancada i perseguida  pel nazisme.
Els seus promotors i alumnes, però, van deixar la seva obra i els que van poder es van exiliar escampant-se pel món.
Aquesta escola va ser pionera en el disseny i va propiciar una arquitectura racional, funcional i lluminosa.
Mies van der Rohen, del que a Barcelona se’n conserva el pavelló d’Alemanya de l’exposició de l’any 1929, en va ser un dels seus destacats membres,  inspirador, amb Le Corbusier i d’altres de l’arquitectura moderna.
 És de destacar la vigència de l’estil Bauhaus, que ha inspirat i recorda les ofertes modernes de disseny  que fa la multinacional sueca  denominada IKEA. 
Cadires 1921
Vegeu la vigència dels dissenys fets entre 1919 i 1933.

Cadira Barcelona Mies van der Rohe
Sofà Le Corbusier
 És un bon exemple a seguir per a fer front les crisis econòmiques i polítiques: estimular la creativitat i fer la revolució pacífica de l’excel·lència i la feina imaginativa i ben feta.      

dimecres, 24 de novembre del 2010

Una vella i coneguda corrupció.


Caricatura de El Roto treta de la Xarxa.

Ahir en Vicicle ens va deixar un post molt il·lustratiu que ens feia un tastet del que s’està coent al sud de l’Ebre enllà, en quan a corrupteles, amb la impunitat i la prepotència en la que es mouen els delinqüents; en els posteriors comentaris, en Vicicle ens manifesta la nul·la capacitat d’autocrítica dels qui els voten, per la qual cosa sembla ser que hi ha una remarcable tolerància social cap aquests fets i que potser la xarxa de complicitats i el clientelisme va molt més enllà del que es fa evident.
A casa nostra,  potser no estem al nivell dels nostres veïns del sud o els de les Illes, però déu n’hi do amb les puntes dels icebergs que afloren sovint, ja siguin el desfalc del Palau, com les irregularitats del cas Pretòria, entre d’altres.
Es constata també la poca capacitat de l’electorat per veure els entrellats de la corrupció: Tothom és capaç de detectar aquests casos mediàtics i evidents d’escàndol i en fa escarafalls,   però, sovint no detecta les seves bases, ni el rol, sovint actiu, que hi tenim tots plegats.
Per veure-hi clar i constatar el nivell de corrupció generalitzada, amb unes mostres en tindrem prou: ens  haurem de fixar amb les llistes de l’atur, on s’hi amaga bona part de l'economia submergida i les jubilacions ‘anticipades’, les de les incapacitats totals pensionades, les baixes per IT que amaguen i encobreixen d’altres necessitats alienes a les malalties, entre elles un endèmic absentisme sense una coneguda causalitat ; la dispensa de medicaments per jubilats (gratuïts) per a tota la família, les denúncies falses per  obtenir compensacions de les empreses d’assegurances, utilització fraudulenta per les famílies dels recursos destinats a la dependència... i si ens enfilem més amunt, a l’escala col·lectiva de la corrupció, anirem trobant el fet d’encomanar-se a dubtosos bufets i gestories per obtenir llicències d’obres, el lliurament de ràpels i comissions per obtenir favors i contractes ( i no em refereixo exclusivament a la funció pública, on hi ha més control que a les privades) i així fins allà on vulgueu  arribar. Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra, diuen que va dir Aquell que tant s’invoca.
Entenc que és molt difícil eradicar aquest tipus de conducta de la societat: Primerament ens cal tenir consciència d’aquesta realitat i a continuació sotmetre la societat a una mena de gota malaia, amb unes bones dosis d’educació, voluntat i capacitat normativa, que per avui és més que utòpica.
Tota conducta obeeix a unes condicions objectives que la propicien i talment com hem dit algunes vegades que necessitem un Estat -que mai hem consensuat, atesos els atzars de la Història- amb els paràmetres dels referents del dret constitucional comparat, també podem dir que el que tenim malgirbat, implícitament  ha acollit aquesta mena de conducta de la nostra societat.
El constitucionalisme espanyol, des dels seus orígens, és feble i sotmès als condicionants de l’època: consagra el vell caciquisme disfressat d’un municipalisme que tampoc té parangó en dret internacional comparat, i en ell hi niuen molts dels mals en forma de corrupció que ens cal patir. Ben segur que la majoria dels regidors del nostre mapa municipal són persones d’una honestedat fora de qualsevol dubte, però hi ha hagut casos com els de Marbella, frivolitzat  i banalizat per la TV, el de Calvià i molts d’altres d’irregularitats i excessos urbanístics, que no haurien estat possibles en un context jurídic diferent. És raonable que els municipis tinguin les capacitats sobre urbanisme, seguretat i d’altres que els consagra el constitucionalisme espanyol i el seu desenvolupament normatiu, com la Llei de Bases de Règim Local ?
Jo ja sé que molta gent que s’omple la boca defensant la democràcia no hi està d’acord amb el que dic, i que les meves paraules sonen a apologia d’un cert autoritarisme. No vull dir això: si optem per una democràcia dintre d’un estat social i democràtic de dret, ens cal un Estat –així amb majúscules- Si no, tirem-ho tot pel pedregar i anem a la secessió i organitzem el nostre particular Estat tal com més bé ens convingui. No hi ha alternativa: o caixa o faixa.    

Caricatura de Màximo treta de la Xarxa

dimarts, 23 de novembre del 2010

La Lola ( breu història d’una noia hippie)

De la Xarxa


Feia anys que no el veia aquell paio. L’haver treballat tota la vida fora de la ciutat m’havia distanciat de molta gent  que de jove havia freqüentat amb assiduïtat.
Breu efusió,  tòpiques al·lusions al pas del temps i als canvis produïts,  resum dels respectius itineraris vitals, posició política; totes aquelles coses de les que parlen dues persones que fa anys que no es veuen i que havien compartir uns anys de vida i una certa amistat.
Teníem temps i ens varem entaular davant d’unes tasses fumejants de cafè  
-Ostres quan de temps- va dir -I quanta gent que s’ha esvaït de les nostres vides; els uns –com tu mateix- desapareguts en els atzars de la seva vida professional i d’altres que ja no hi són.- I va dedicar-se a repassar minuciosament la nòmina d’amics i coneguts que havien mort.
-Tants?- vaig replicar, intentant que canviés de terç.
-Si, noi. Per cert, que se’n ha fet de la Lola? Te’n recordes de la Lola ? –va dir- Si home,  era aquella tia de la colla; una morena, una mica rodoneta; una que se la tirava tothom –va afegir.
I es clar que me’n recordava de la Lola, però no tenia cap mena de ganes d’entrar al safareig que el meu antic amic em proposava.
-La darrera cosa que en sé, és que viu amb parella, va tenir fills i ja és àvia- vaig respondre, obviant cap altre comentari. Vaig intentar fugir d’estudis, derivant la conversa cap al record dels locals que freqüentàvem, la música que escoltàvem  i les altres amistats. La nostàlgia del inconcret general per evitar baixar al dolorós particular .
- Te’n recordes dels “Duendes”, aquell conjunt que tocava a l’Urpí?.  Feien un rock d’estar per casa, com els “Sirex” i els “Mustang”. També hi havia els “Watusi”, que tocaven a un local de la Carretera de Castellar, on hi servia copes un actor, avui famós per sortir a les inacabables sèries de la TV3. Ostres, fins i tot no fa gaire vaig retrobar el que havia estat el cantant dels “Watusi”, que és un paio molt trempat, de la nostra quinta i varem fer un cafè aquí mateix on som avui. Ah, no hi havíem colat pas pocs cubates en tots aquells locals avui ja desapareguts! –vaig dir a tall de capot evasiu.
Si no hi havia safareig, la conversa ja no donava més de si, i ens varem acomiadar amb la  polida fredor d’aquells antics amics als que la vida ha separat irremissiblement.
Ja sol, vaig demanar un altre cafè i vaig obrir el diari, però no em concentrava.  Em venia al cap el record de la Lola . Aquell inoportú i desafortunat comentari me la havia fet reviure.
Era cert: La Lola havia estat molt promiscua.;se la beneficiava tot el que ho volia.  Eren temps de canvi i el pare de la Lola era un carca del règim, catòlic fins el deliri fanàtic. Ella es rebel·lava davant l’autoritat paterna  i ho feia intentant ferir-lo  per on li podia fer més mal. Els seus actes eren histèrics, reactius i, en conseqüència. una bona colla dels coneguts –em resisteixo a parlar d’amics - miraven d’aprofitar-se’n, com voltors ensumant la carronya.
La Lola tornava a casa, havent fet l’amor en un Simca 1000,  una mica beguda, les galtes enceses i el cabell esvalotat. El pare l’esperava, irat. Aquell era el moment de glòria de la noia: el vell mascle decadent, engelosit, enfurismat, cabrejat, el patriarca deixant anar exabruptes i a prop de l’apoplexia. El clímax era quan se l’hi anava la mà i deixava els cinc dits marcats al rostre de la Lola. Aquella barreja de llàgrimes i sentiments a flor de pell alimentaven l’ego reprimit de la noia. Era quan se sentia viva, necessària, estimada. La seva vida cobrava sentit. 
Un dia vaig tenir ocasió de parlar-hi. Va començar com una sortida habitual. Havíem quedat i varem anar a una cava de jazz que hi havia a Terrassa. No recordo qui tocava, però si que vaig tenir ocasió de dir-li tot el que pensava de la seva actitud amb les persones de l’altre sexe. Ella feia vagues referències al menfotisme d’estètica hippie que era la moda, resumida en la frase “fes l’amor i no la guerra”, però jo li vaig fer el retrat psicològic de la relació amb el seu pare. Vaig ser una mica cruel i potser vaig assumir un rol que no em pertocava. L’expectativa d’una abraçada mecànica i ritual, purament fisiològica, que no seduïa ni a l’un ni a l’altra, va ser substituïda per un vessament de llàgrimes. Va reconèixer que hi havia molta part de raó amb el que li deia i va buidar el pap. El seu pare era un ésser que es mereixia aquest càstig i molt més, va explicar. La seva mare era un zero a l’esquerra i el seu referent era no ser mai una dona submisa i anul·lada  com ho era ella. Va reconèixer que la majoria de les relacions esporàdiques i intranscendents li eren desplaents i gens gratificants. Tenia raó, però li vaig suggerir que no actués de forma reactiva. Que fos ella mateixa i cerqués l’equilibri de les seves emocions.
Ens varem acomiadar a la porta de casa seva amb un bes. Aquell dia no hi hauria galtes enceses ni cabells esvalotats, tot i que el seu pare, mesell, potser no copsaria el matís.
Ella va continuar amb la seva conducta histèrica i dispersa i la superficial promiscuïtat destinada a cabrejar el seu pare. Amb mi va mantenir un bon nivell d’amistat i comunicació, fins que la vida ens va anar separant definitivament.
Vaig saber que havia trobat una parella estable, havia tingut fills. També va ser sonada la mort del seu pare, que com a prohom de l’establishment local, va tenir uns funerals que varen transcendir l’àmbit familiar.
Ara, passats els anys,  la Lola, és una àvia amable i ben convencional. D’aquella noia turmentada ja no en quedaria cap rastre, si no fos per la memòria d’algun d’aquells personatges desvagats i buits, potser una mica fatxendes,  que només viuen dels records i de les batalletes personals del passat.          

  

dilluns, 22 de novembre del 2010

Coincidències i divergències culturals. (El sexe al segle XII)




Al segle XII un picapedrer treballava reconstruint el vell monestir de Sant Benet de Bages. El mestre d’obres marcava els grans trets, però a l’hora d’esculpir els capitells, l’artesà potser gaudia d’una certa llibertat creativa.  Quan va haver de treballar els del claustre, li van dir que hi posés elements florals, de fruites i animals, tret d’un que invariablement donava a l’entrada al refectori, i calia que recordés als monjos el pecat de la gola, per la qual cosa va representar unes ovelles menjant herba alta influïdes pel maligne  –aquella època de saviesa rural, tothom sabia que si les ovelles  menjaven aquesta mena d’ herba, s’inflaven i acabaven  emmalaltint- Cada vegada que entraven, veien el dimoni incitant les ovelles a la fartanera que els duria a la seva perdició i invariablement els recordava la conveniència de no caure en el pecat de la gola.   


El picapedrer deuria tenir una certa imaginació i un cert esperit creatiu: a l’entrada havia deixat un capitell ben explícit, on uns satisfets i riallers éssers infernals sodomitzaven i es deixaven masturbar  per un ésser menut –potser un infant?-  que es feia ben evident a tota persona que entrés al monestir. Un altre avís, un recordatori, una premonició, un retrat, o una simple denuncia subliminal?. Mai ho sabrem, doncs no queda cap altre document que la pedra i la nostra més o menys subjectiva interpretació.  


Per la mateixa època, moltes milles enllà, a l’orient desconegut i llunyà, uns artesans es lliuraven als temples de Khajuraho, a l’exaltació dels sentits i la fertilitat, esculpint uns baix relleus farcits d’erotisme i sensualitat sense límits.


Potser el picapedrer del Bages i l'escultor dels baix relleus de la vila india de Khajuraho no estaven tan lluny l’un de l’altre. Només els deuria separar tot un món conceptual, que feia que l’un exaltés  la repressió i l’altre sublimés els sentits, respectivament.         

divendres, 19 de novembre del 2010

La soca d'aquell arbre.



Si veiés que verdeja l’herbei gris del marge,
afluixaria el pas,
parant esment a la vellutada olor de l’aire.
Penjaria els pensaments a la soca d’aquell arbre,
per gaudir de la frescor de la seva ombra
i la remor de les seves branques fullades,
on hom pot oir el llarg refilar d’aquell ocell.

Si veiés els colors del rocam que el sol il·lumina,
m’aturaria per mirar, amb delit de gormand,
la simfonia dels ocres i els grisos matisats,
deixant reposar l’ànima a la soca d’aquell arbre,
per gaudir, potser per sempre més,
de la grandària dels espais oberts
i el immens silenci de les valls solitàries.

Si m’alcés i aixequés l’esguard al cel
i el veiés tot blau, guarnit dels núvols daurats,
ja no m’apressaria mai més a seguir caminant
i restaria, amb resignada pau, a la soca d’aquell arbre,
per deixar-me volar vers el lloc més somiat,
on les coses podrien ser  més belles,
sense preu, ni penyora, ni parany.
  

dimecres, 17 de novembre del 2010

Les memòries d’un terrissaire sabadellenc.



En Marian  Burguès i Serra fou un notable ceramista sabadellenc que va viure del 1851 al 1932. Apart del llegat d’una obra artística notable i de la seva aportació al teixit associatiu sabadellenc, el que fou un destacat representant d’un proletariat il·lustrat i autodidacta, molt freqüent abans de la guerra, ens deixà un deliciós llibre de memòries publicat l’any 1929: “Sabadell del meu record”,  que és un referent impagable de la vida a una ciutat  entre pagesa i industrial a finals del segle XIX i començaments del XX; carlins, lliberals, republicans federals, cors d’en Clavé, fontades i botifarrades, mercadals,  política, lleves, quintes, socialisme utòpic, vells oficis i costums, són descrits magistralment pel terrissaire, el testimoni del qual és vist per uns ulls carregats de bona fe: Els d’un treballador sense pretensions intel·lectuals  -ell es sentia més terrissaire que artista- i ho explicava tot amb un estil senzill i planer, desproveït de cap pretensió literària. Acompanyava el text amb uns dibuixos ingenus, maldestres i entranyables, que pretenien completar la  seva descripció.
Avui és un llibre introbable, del que l’Ajuntament de Sabadell en va fer una edició facsímil el 1982.     
Us en faig un tastet: En Burguès ens fa una crònica de la visita a Sabadell de la reina Isabel II. Aquell dia, Sabadell va tirar la casa per la finestra i el rico catalán, tal com era conegut a la Cort madrilenya En Pere Turull, comprador exclusiu a bon preu de la llana dels ramats del reial patrimoni, feia els honors d’hostatjar la família reial a casa seva.
La monarca i el seu seguit van arribar en ferrocarril i els van construir un baixador al final de la Rambla, doncs l’estació aleshores quedava fora i lluny de la Ciutat.
Una Rambla exornada de cap a cap amb gallarets, banderes i escuts, flors i enramats acolliren la família reial i els seus acompanyants, que desfilaven en quatre carretel·les de luxe on hi anava el Pare Claret, confessor de la reina, el Duc de Tetuán i el General Prim.
L’alcalde de la Ciutat era un protegit de Don Pere Turull, un tal Viloca, tan analfabet que no sabia ni posar la firma. Aquest tal, com a primera autoritat, anava en la mateixa carretel·la de la reina. Un pobre mendicant s’hi atansà i demanà almoina a la augusta dama, i aquesta li donà un escut (deu rals); el mendicant exclamà: “Déu ni do”. La reina, no comprenent-ho, preguntà a l’alcalde que havia dit. El senyor Viloca, fent gala del seu castellà, traduint-ho digué: -“Ha dicho que Dios la dé” .    


dimarts, 16 de novembre del 2010

La llengua: memòria d’un passat, sovint ignorat.

L’Antònia era una dona ja gran, endolada –dels dos fills que havien anat al front, quan la Guerra Civil, l’un no havia tornat i l’altre ho havia fet  tolit i vençut- Ja havien passat deu o dotze anys de tot allò i ella encara confiava que el seu noi gran un dia apareixeria, amb barba de varis dies, brut i espellofat, afamat i cansat, talment com alguns havien anat tornant, furtivament, de mica en mica.
Eren dies d’estretor, de pors i de misèria moral.
L’Antònia vivia amb el seu noi petit, ja casat i amb fills, que per causa de la seva mutilació de guerra, havia hagut de deixar el seu ofici de fuster per treballar a un magatzem tèxtil. Havia trobat la feina mercès un company al  qui l’havia agafat la insurrecció fent la “mili” a Ceuta, per la qual cosa li havia tocat en sort estar al bàndol dels vencedors i tenia algunes influències amb la direcció de la fàbrica.
Al fill petit l’havien tret del camp de concentració de València -on l’havien dut fent-lo fora del  llit d'un hospital - mercès l’aval d’un veí falangista, prèvia la humiliant súplica  de l’Antònia davant la mare del feixista. Si no hagués estat per això, de ben segur que hi hauria deixat la pell. Amb l’aval i la llicència a la butxaca, havia fet el camí , bo i ferit,  a peu de València a Sabadell, pidolant per les masies i esmerçant-hi varis dies.
Aquell matí –ho recordo- l’Antònia  havia tornat del mercat amb el cistell buit i la cara plorosa. Va agafar unes herbotes del rebost i unes llegums seques i les va posar a bullir al foc. A casa  no hi havia res més i el fill i la jove eren a la fàbrica.   
Què us ha  passat al mercat?, li preguntà la tia, amoïnada .
L’Antònia  es va explicar: Havia preguntat a una pagesa el preu de les patates, i un home amb una cartera de cuir i un bigoti retallat -potser un "Inspector de Abastos" - l’havia increpada demanant-li la cèdula d’identificació i una vegada comprovada la identitat i haver pres nota de les dades a una llibreta negra, li havia dit, de mala manera,  que: “En Espanya se hablaba la lengua del imperio y no aquella jerga cateta en la que ella se expresaba”...
L’Antònia no havia anat mai a l’escola. Era filla d’un poble de l’Alt Urgell i la seva llengua havia estat sempre el català. No en coneixia d’altra i era ben bé la seva.  
D’això, del que, malgrat ser molt petit  jo en vaig ser testimoni,  me’n recordo quan sento que es persisteix en desposseir aquest poble de la llengua mil·lenària que sempre havia  parlat.   

diumenge, 14 de novembre del 2010

Sempre ens quedarà Paris ?




Quan a casa nostra no s’hi veien senyeres- d’això ja fa uns quants anys- i el còlera i el rancor senyorejaven les nostres contrades, si teníem passaport  anàvem frontera enllà, on al  Rosselló i al Conflent hi onejaven amb democràtica normalitat.
El sentiment ens inflava el pit –també érem joves- i anhelants somiàvem poder-les enarborar amb la mateixa senzilla normalitat que a la Catalunya administrada per la França civilitzada.
Si la nostra metròpoli fos la polida i culta  Paris de les llums  i no el Madrid de l’esperpent i la foscor del franquisme, sentiríem les mateixes emocions davant les banderes anhelades? –ens preguntàvem. O acceptaríem de bon grat integrar-nos a la cultura dels il·lustrats.
Llegíem Verlaine,. Rimbaud   i Baudelaire, enyoràvem Carner i devoràvem  Espriu, mentre menysteníem Pemán, Sánchez Mazas i Juan Ramón Jiménez.  
Ho teníem molt clar. No hi havia color. Decididament envejàvem els veïns del nord, on la gent ens  semblava  més culta, més neta, més  polida i més  afable.
Més tard van venir els canvis i es van normalitzar els sentiments. Ja podíem lluir senyeres sense temor ni culpa. Tot semblava anar pel millor dels móns possibles; però com passa amb els amors quimèrics i platònics, la realitat no va  superar les expectatives, i es va produir el desencís de la quotidianitat.
Ara sembla ser que tornen a aflorar les velles desavinences i hom enarbora les velles banderes ressuscitant els vells sentiments.
És el moment del reconeixement, i a la Catalunya Nord, posada al damunt d’un monument, on en francès hom agraeix la nostra visita, albiro una descolorida senyera, d’aquelles que per si soles havien justificat un viatge frontera enllà.
Penso que les coses són molt diferents, i les velles il·lusions i quimeres s’han quedat en un flagrant escepticisme.
Malgrat això, com el Humprey Bogart a “Casablanca”, penso que sempre ens quedarà París – aquell quimèric Paris dels anys seixanta, es clar-      

divendres, 12 de novembre del 2010

Jo també vull penjar un cartell.




Avui és el dia de  penjar cartells, que és la manera com  la nostra curta tradició democràtica ha batejat el començament de la campanya electoral. Aquesta matinada, els principals cap grossos dels partits,  han oficiat l’acte simbòlic de penjar-ne un; un paper imprès amb major o pitjor fortuna, amb l’objectiu d’engrescar a la ciutadania a votar-lo a ell i a la seva formació política el proper dia 28 de novembre com a membres del Parlament de Catalunya.
Des d’ara, com amb cert sarcasme ens anuncia “El Periódico” amb la seva caricatura, ja tenim el circ muntat.
Jo no tinc cap cartell per penjar, ni penso fer apologia de cap formació i per això m’he decidit a proposar el d’un magnífic film de Jean Renoir del 1943: This land is mine”. Ho he fet atenent el desencís de la ciutadania que observo i recordant unes frases del tímid professor Albert Lory (un magnífic Charles Laughton) quan, en el film de Renoir, es defensa davant d’un tribunal i es refereix al resignat i fins i tot complaent col·laboracionisme del  poble francès davant del nazisme.
- “Els obrers tenen molt clar quin és el seu enemic: És qui els oprimeix i qui els escatima la feina i la possibilitat de guanyar-se la vida; però la classe mitjana no ho té tan clar i es lliuren a qui els ofereix ordre i una pretesa seguretat al preu que sigui, i sovint no se’n adonen que es rendeixen al pitjor dels mals possibles”
Avui el consumisme, l’explotació del tercer món, i la dita societat del benestar, ens han fet perdre l’horitzó de la classe social a la que pertanyem. Molts tenim el miratge de formar part d’una ampla classe mitjana i, potser, hem perdut el nord dels nostres interessos i ens podem lliurar a l’enemic que ens garanteixi seguretat i ordre. Podem començar pel nihilisme, i podríem acabar en el feixisme. La Història n’està farcida d’exemples d'aquest fenomen. La gent que s’ha posat a liderar els nostres interessos, potser tampoc és la que convé: les brúixoles han embogit i, gairebé tothom sembla desorientat. L’abstenció plana, la demagògia creix. El circ està servit amb els seus pallassos i les seves feres i el desencant també.  
Per això, el primer dia de penjar cartells, vull penjar el del film d’en Jean Renoir i fixar un azimut a la brúixola, per no perdre el nord. Per això deixo el final del film, quan el mestre Lory es dirigeix als seus alumnes mentre espera que la Gestapo el vagi a buscar i es dedica a recitar la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà.
Que cadascú voti en consciència o s’abstingui, però no oblidem el nord  dels Drets Humans.
 

(Penjo aquesta versió doblada al castellà, doncs no he trobat l’original)   
  


dijous, 11 de novembre del 2010

Un fenomen paranormal ?

Imatge de la Xarxa


Ja fa un temps vaig haver de passar pel quiròfan per una intervenció d’un  problema d’etiologia poc severa: l’extracció d’uns càlculs de la vesícula biliar . M’operaria un cirurgià bon jan i amic meu.
Una vegada dutxat amb un xampú específic per entrar al quiròfan amb el mínim nombre de bacteris patògens (potser es nota que estic llegint un dels llibres d’en Salvador Macip, oi?) i amb algun tranquil·litzant que hom m’havia lliurat  i que em tenia en una mena de nirvana, em van passejar per l’hospital, camí del quiròfan, en una mena de gimcana entre ascensors, inquietants passadissos, lliteres i visitants tafaners.  
Em van deixar en una sala gèlida, on uns infermers, que semblaven ser molt de la broma, es disposaven a preparar-me: Em van afaitar de l’abdomen cap avall, tot dient que quan em creixés el pèl ja sabria el pa que s’hi dóna. Vet ací, quins nois amb més gràcia- pensava jo. Un d’ells,  tot rialler, indiferent al meu induït sopor, exhibia uns estris, aparentment de tortura, tot dient, amb un somriure sarcàstic, que em posés a punt, que tota aquells xerracs i tenalles eren els que faria servir el cirurgià per tallar no sé què. Amb el meu emboirat enteniment, pensava que aquells comentaris més aviat fotetes, serien una mena de tècnica psicològica per preparar els pacients.
Tot petant de dents, més pel fred que per la inquietud doncs els tranquil·litzants fan miracles, vaig veure que duien una altra llitera, on hi havia un tipus jove, emmanillat i vetllat per un parell de Mossos d’Esquadra guarnits amb una bata de color verd damunt del uniforme reglamentari. El detingut  ho mirava tot, amb uns ulls badats com plats, potser una mica espantat, com aquell que és al corredor de la mort i el duen a ajusticiar. Amb la distància emocional induïda pels tranquil·litzants, vaig recordar que a l’hospital hi ha un mòdul penitenciari.
Em van entrar al quiròfan abans que aquell pres jove, que es va quedar amb la seva escorta i la seva por.  Ens varem intercanviar una mirada còmplice, com desitjant-nos bona sort. Potser només m’ho va semblar, però crec que els Mossos també em van dedicar un lleu somriure.
A dintre, em van deixar en una mena de mòdul sideral, sota d’uns potents focus, mentre una mena d’éssers que semblaven alienígenes amb vestimentes verdes que es movien amb el deseiximent de qui fa la seva feina quotidiana, anaven preparant els estris de la feina. Un d’aquells éssers fantàstics em va mirar i vaig reconèixer els ulls clars i amables del cirurgià amic meu.  
L’anestesista em va avisar: Ara t’adormiré- em va dir i vaig sentir com un mareig. Tot seguit, i sense tenir noció de que hagués passat el temps, em vaig tornar a despertar.
Tres infermeres em subjectaven les espatlles, i una altra em senyalava amb el dit enguantat: Prou. T’estaràs quiet?- deia enfadada,  tot cridant amb aquell to imperatiu que li havia vist a la mare quan, de petit, n’havia fet alguna de molt grossa.
Què passa? Ja m’estic quiet, dona –vaig dir conciliador- però que passa?
Ja s’ha despertat- va dir la que m’havia renyat, dirigint-se als que em subjectaven. Deixeu-lo, però no us retireu encara. Esteu alerta –els va dir.
No, dona, que no em bellugo. Què ha passat aquí?- vaig preguntar, sense obtenir resposta. 
Ja ha tornat del tot- va dir una de les que em tenien immobilitzat.
Em van passar a la sala de reanimació, on va aparèixer el cirurgià amic.
Bé. L’operació ha anat la mar de bé. Ja he passat la informació a la teva dona que és a la sala d’espera. D’aquí a una estona et portarem a la teva habitació- em va dir, tot falaguer i content.
Quan m’he despertat, m’estaven agafant per les espatlles i estic tot masegat, que ha passat?-vaig preguntar-li.
Ah, res. Que ens has donat una mica de feina. Ja passa. Molta gent, baix els efectes de la anestèsia, insulten, diuen coses,  es mouen i alguns tenen convulsions- va dir amb la seva veu suau i sense cap mena d’emoció que em pogués aportar alguna pista.  
Que potser he dit alguna inconveniència? –vaig preguntar-li, tot angoixat.
No, res. Ja hi estem acostumats i el que ens has dit, és secret professional- va dir amb un somriure inquietant, cosa que em va deixar molt mosquejat.       
Estava descoratjat. Tots tenim aquella reserva que duem amagada als replecs més ignots de l’ànima i que fins i tot nosaltres mateixos ignorem. En aquell estat inconcret d’inconsciència, aquell parèntesis de res absoluta, més negra que la son, quina mena de viatge astral hauria pogut fer la meva ànima ? On havia estat en aquell parèntesis inconscient, del que no en tenia cap mena de consciència?
No ho sabré mai.
Avui he anat a l’hospital per fer-me una analítica. M’ha semblat veure que de la planta on hi ha els quiròfans sortia una resplendor. L'he fotografiada.
Em queda el dubte de si deu ser l’alter ego d’algun cos inconscient, que cerca la llibertat, o l’ànima turmentada, camí de la buidor absoluta i eterna, d’algun malaurat que hi ha deixat la pell.

dimecres, 10 de novembre del 2010

Colors de la tardor.



Els grocs, els ocres i torrats  competeixen per fer de la tardor la més bella i crepuscular època de l’any. 


El hivern? El hivern, ja vindrà,  però ara, gaudeamus !  


dilluns, 8 de novembre del 2010

Les pastilles miraculoses del Doctor Carretero.



Fugint de la enutjosa visita del  capitost màxim de la E.C.A.R. a Barcelona, dels talls de trànsit, i de la possibilitat d’algun esdeveniment com el  del que ens en fa la crònica l’Eulàlia al Riell Bulevard, aquest cap de setmana vaig pujar a Puigcerdà on hom hi celebrava una fira equina. 
No és que jo tingui gaire interès per les coses dels cavalls i dels ases, però em va semblar més saludable per la meva estabilitat psíquica, passar-la entre rucs i someres que entre tant  purpurat i Mosso d’Esquadra  vetllant per la seva seguretat i la de tota la jovenalla cridanera, amb banderetes vaticanes, portada  amb autocar de moltes de les parròquies que s’hi havien avingut.  
La fira era molt colorista i estava molt concorreguda: des dels típics badocs de Can Fanga, com nosaltres mateixos, fins a ramaders locals, i d’altres contrades, especialment valencians i gallecs, que negociaven entre ells. El fet, com a esdeveniment, no li calia envejar res al muntatge dels rodals de la darrera de les grans construccions religioses medievals, que encara s’està edificant: la Sagrada Família.
Al bell mig de tanta oferta d’equins, hi havia llocs on venien  complements, com selles, fuets, i d’altres guarniments; també n’havia d’altres on hom podia engolir embotits i menges d’arreu de les Espanyes, ( xoriços, lacon con grelos, pulpo a feira, entrecots de poltre i de vedella i d’altres)  i un mercadal on s’hi venien, a bon preu, des de sostenidors, mitjons i calçotets, a alls i cebes, mel i mató i varietat de llepolies gastronòmiques locals.
Entre tanta paradeta i oferta consumista, s’hi destacaven llocs on alumnes d’instituts cercaven ingressos pel viatge de fi de curs i politics, la captura d’algun vot pel proper dia 28 de novembre.
En un d’ells, d’un tros lluny, vaig veure-hi el Doctor Carretero, repartint encaixades amb poca convicció. Vaig aturar-me encuriosit, mentre m’abordava un jovenet, oferint-me un pamflet amb les propostes electorals del seu Reagrupament.
Em va cridar l’atenció que el Doctor Carretero oferia al visitants unes capses amb píndoles, per la qual cosa, en la meva ingenuïtat,  vaig pensar que des de la seva condició de metge es deuria dedicar a receptar pel carrer, en una mena de novadora iniciativa per popularitzar i socialitzar la medicina.
Havent sopat trinxat el dia anterior –menja que sol ser una mica greixosa i flatulenta- vaig pensar que potser el doctor tindria alguna píndola que em retornés el fetge a la seva  normalitat, i amb una mica de prevenció, vaig tafanejar per la paradeta.
Una senyora rossa, sense preguntar-me  pels símptomes que patia, em va omplir de paperassa i es va brindar a presentar-me al doctor, el qual em va lliurar la seva mà, tova i cansada de tant d’encaixar, i un flascó de píndoles que em garantien la independència del meu país.
Jo no demanava pas tant: amb que el bon doctor  em deixés el fetge normalitzat ja n’hi hauria hagut prou.
Aconsellat per la meva companya, que treballa a la sanitat, encara no he fet ús de les píndoles, que les posaré a la farmaciola al costat dels analgèsics i les benzodiazepines.
Per cert, la Cerdanya a la tardor és preciosa.   
           

divendres, 5 de novembre del 2010

Sobre discussions estèrils.

Foto treta de la Xarxa.


Els Ferrocarrils de la Generalitat direcció cap al Vallès, segons a quines hores dels dies laborables, van gairebé buits. Són aquelles les quals la gent ja se suposa als seus llocs de treball i els estudiants de la Autònoma, a les seves aules.
Havíem pujat a la Plaça de Catalunya, i potser per la intensitat del seu perfum i que a la seva cinquantena llarga d’anys feien un bon goig, m’havien cridat l’atenció –un hom pot tenir ja una edat, però sempre li és plaent la bellesa femenina-  Les tenia ben bé al costat, separats pel passadís del vagó, tot i que aquest anava mig buit.
Es veien elegants, ben vestides, potser amb algun retoc de cirurgia i un excés de maquillatge, tot dintre dels cànons que marquen revistes com “Elle”, “Vogue”,”Telva” o “Cosmopolitan”. Aparentaven menys edat de la que tindrien. Deurien venir de compres, doncs duien bosses d'acreditades botigues del Passeig de Gràcia. 
Les dues parlaven castellà; una amb el inconfusible accent català xava de Pedralbes i l’altra amb el castís i rotund madrileny, que sempre recorda i ha posat ben bé de moda la Belén Esteban. 
Semblava ser que discutien.Vaig parar l'orella, dissimulant  amb la mirada clavada a "La Vanguardia".
Se les tenien per una qüestió de criteris: La madrilenya sostenia que a Barcelona no hi havia bons restaurants, que eren molt millors els de Madrid, i l’altra es defensava passant-li la llista dels més acreditats que assegurava haver freqüentat i dient , conciliadora, que si a Madrid n’hi havia de ben bons, Barcelona no es quedava pas endarrere.
-          “Nena, tu no conoces el Madrid “chic”, el de les élites”- deia la madrilenya amb aires de suficiència, estarrufada com un paó.
-         “No nena, no, que vas muy, pero que muy errada”- responia la catalana, amb l’accent chava, sense perdre un somriure beatífic, traïda per la lluïssor dels seus ulls, que reflectien una intensa ira.
-         Nada mujer, que no hay ni comparación, vaya”- persistia la de Madrid, amb aires de suficiència. 
-         “No me salgas con el Lucio y sus huevos fritos”- va respondre la autòctona, amb mala llet, ferida en el seu amor propi.     
-         “Pregúntale a tu marido, que viaja mucho a Madrid, y ya me dirás, cariño”-li va respondre la de la Capital, tot fent un lleu moviment de cap, aixecant la cara i mirant cap a la finestra, com volent dir:" Y tu que sabrás!"
-       "  Esto es que tu marido no te ha llevado a buenos restaurantes aquí en Barcelona. Dile que te lleve, mujer y si no sabe, que nos lo pregunte”- li va respondre l’altra, repetint el somriure angelical, però amb tota la mala llet del món a la mirada:
      Es va fer un llarg silenci, mentre cadascuna mirava una cosa diferent: La una, les verdors dels boscos de La Floresta i l’altra, les antigues instal·lacions de la zona d’esplai de Les Planes.  
Amb tot això el tren va arribar a Sant Cugat, on van baixar  amb les seves bosses i el cap tibat, deixant un rastre de perfum car, que, barrejats, feia una mena de tuf que feia tossir (molt prohibir el tabac, però quan ho faran amb coses tan molestes com certs perfums?)
Junt amb elles van baixar un grupet de sud-americanes, que de ben segur anaven a netejar alguna casa.
Vaig pensar que encara havia estat de sort, doncs em podia haver tocat viatjar amb  un parell d’executius parlant del Barça- Madrid, que hagués estat molt pitjor.
I pensant tristament que es fa molt difícil conviure amb pau, ni que sigui entre Sabadell i Terrassa, vaig arribar a l’estació de Sabadell-Rambla on vaig sortir del vagó, emportant-me el rastre de perfum que havien deixat les dues dones.
    
    
-

Cercar en aquest blog