divendres, 28 d’agost del 2009

Wyatt Earp, OK Corral i el cinema de TV3.


Els americans han tingut sempre molta cura creant mites i fantasiejant sobre la seva curta historia. D’una trista etapa de colonització, desgavell ecològic i genocidi dels pobles autòctons, n’han fet una epopeia, que la literatura i el cinema s’han encarregat d’enaltir com la èpica “conquesta de l’oest”.
Totes les nacions necessiten recolzar-se en arrels històriques que sustentin la seves peculiaritats, i d’aquestes, sovint farcides d’enaltiments romàntics, s’alimenten les quimeres d’identitat i notorietat. Tristos exemples d’això els tenim amb els deliris mitològics de l’Alemanya nacionalsocialista, la mitificació de la Roma antiga pel feixisme italià, i el nostre trist i celebèrrim “Por el Imperio hacia Dios”, que evocava les tristes èpoques del barroc espanyol amb les conquestes, i malvestats, la inquisició, els “Tercios de Flandes” i els “hidalgos”, que tant bé i de manera tant realista i crítica va retratar la literatura de la època. De casa nostra també en sabem alguna cosa quan parlem d’almogàvers ardits, defensors del 1714, timbalers del Bruch i Joans de Serrallonga.
La historia és per aprendre’n i analitzar-la. La seva memòria hauria de servir de lliçó, de vacuna i no d’eina d’enaltiment de sentiments que afirmin superestructures estrafolàries on refugiar les nostres fantasies de notorietat. Quan fa anys i panys llegíem Marx i Engels, i ens parlaven de materialisme històric ja ho enteníem així.
Feta aquesta introducció elemental, potser fruit de l’escalfament del cervell que el sol mediterrani proporciona, i arrel d’una celebrada sèrie de films de l’Oest americà que TV3 ha tingut, com ja és tradició, cura d’endollar-nos per acompanyar les llargues migdiades de l’estiu, la conversa anava del famós tiroteig a Tombstone (Arizona) a l’OK Corral, i que tantes vegades s’ha portat a la pantalla de manera subliminal, posant èmfasi amb l’heroisme, la facilitat de dirimir les qüestions a trets, un barroer i pueril maniqueisme i enaltint les figures del sheriff i del cowboy com a paradigmes de l’heroi americà, eix i motor de la seva actual propaganda, que han exportat arreu per justificar el seu paper de gendarmes del món (quan els hi ha convingut). La qüestió anava de la diferència que hi ha entre l’enaltiment del pagerol americà com un heroi, pioner, generalment interpretat per actors virils i reaccionaris, com el difunt John Wayne, i el contrast amb com tracta el cinema l’espanyol el mateix subjecte: generalment un analfabet amb boina, ridícul i grotesc, interpretat i caricaturitzat per actors còmics com l’Alfredo Landa o el Fernando Esteso. Això, segons es parla, diu molt de la necessitat psicològica d’enaltir els herois respectius que cada nació prioritza. Els americans tenen com a paradigma el pagès colonitzador, armat i valent, i els nostres els pintem com una classe primitiva i inculta, obligada a estar sotmesa a una jerarquia social superior. I aquests estereotips encara funcionen, amb democràcia o sense.
Es curiós constatar la comparació entre el mite i la realitat als USA: Sembla ser que la famosa i exaltada confrontació entre els Earp i els Clanton a l’OK Corral va ser una sagnant baralla entre delinqüents –els uns amb placa i els altres sense- per qüestions de domini territorial, al millor estil del que més tard van ser les lluites entre gangsters. En Wyatt Earp es presentava com a sheriff a les properes eleccions i cercava poder polític per obtenir influències i seguir amb els seus tràfecs de joc i prostitució. Els Clanton, amb interessos ramaders, tenien semblants objectius i es feien nosa els uns als altres. Quan es van tirotejar, sembla ser que els Clanton havien aixecat les mans, per rendir-se- en Ike Clanton, el cap del clan, i dos més anaven desarmats - per la qual cosa, sembla ser que la mítica confrontació no va ser res més que un assassinat a sang freda. Els mítics gunfigthers de la frontera eren més fruit d’una literatura barata- d’aquella que aquí se’n deia de cordill- que no pas de la realitat. El cinema ha recollit aquella burda i manipulada tradició.
Existeixen les actes en anglès de la transcripció literal del judici que va absoldre els germans Earp i "Doc" Holiday després dels assassinats. Si teniu paciència i les podeu llegir –són un pal- veureu que els mites només són això: mites al servei de l’enaltiment nacional i no tenen res a veure amb el que ens explica el cinema.

dijous, 27 d’agost del 2009

El trompetista de jazz


Tot surant cap a la boia, li vaig explicar a en Pau un fet ocorregut a un conegut nostre:
En Quimet Costa és un músic, afeccionat al jazz i que domina varis instruments, tot i que el seu preferit és la trompeta. S’havia passat la vida estudiant les llargues i feixugues disciplines musicals (solfeig, harmonia, instruments) per acabar sent un acceptable trompetista.
Pretenia viure de la música, no sense patiments per exercir la seva vocacional professió, doncs era el mal son dels veïns, que martiritzava amb els seus sorollosos assaigs. Rebia queixes de la comunitat i es veia obligat a canviar de domicili i a rebre les males cares i la marginació de la gent, que el tenien poc menys que per un esser asocial, solitari i mal educat. Finalment optà per anar-se’n a assajar i a fer pràctiques tot sol al bell mig del bosc, on trencava la remor i el refilar dels ocells amb les seves escales estridents; però també en va ser foragitat, doncs uns guardes forestals el van acusar d’atemptar contra no sé quina mena de valor ecològic, doncs sembla ser que la seva música alterava la nidificació de la merla i l’estornell i l’hi van clavar una multa de nassos, que va tenir prou feines per pagar.
El calvari de la dificultat per assajar el perseguia i com que no trobava feina en cap orquestra o agrupació musical, no disposava de local públic o privat per assajar, anar donant forma a la seva carrera musical i practicar amb el instrument.
Ja de sempre li havia agradat el jazz i de ben petit escoltava les gravacions d‘en Louis Armstrong, Miles Davis, Dizzie Gillespie i d’altres. Darrerament perfecciona el seu art posant discos d’aquests gegants de la música i, amb la trompeta a la boca, sense emetre sorolls, intenta imitar-los.
Es presenta a totes les oposicions, proves i castings que coneix, però sense fortuna; tothom demana experiència, i aquell so vibrant, carregat de swing, que el caracteritza, sovint no és compatible amb la filosofia musical de l’agrupació de torn. Malviu col·laborant com a suplent amb orquestrines de festa major i d’altres agrupacions menors els caps de setmana, moltes d’elles totalment amateurs, i fent una feina burocràtica, de dilluns a divendres, que no té res a veure amb la música, com a peó d’un magatzem de motors.
No fa gaire que el van cridar per fer una substitució a la cobla sardanista “Les violes marcides del Baix Empordà”, que tenien una ballada a Calella. Sembla ser que el titular se’n havia anat amb una turista escandinava i encara no havia tornat i algú es va recordar d’ell
Era una tarda tòrrida i els músics suaven de valent al ressol de la plaça, amb la xafogor de la mar propera. No havien assajat i en Quimet es feia un embolic amb les partitures. Una munió de sardanistes s’anava animant a ballar sota el sol ponent de la tarda, baix la mirada curiosa dels turistes, que trobaven que aquell flamenco era una miqueta diferent del folklore estereotipat que es pensaven trobar a les Espanyes de sol, paella i sangria que l’agència de viatges els havia venut. Algú del país, amb un estrany anglès, molt pitjor que els dels indis de les velles pel·lícules d’en John Wayne, intentava fer pedagogia amb allò del Catalonia is not Spain, sense que el foraster entengués ni un borrall del que li volien dir amb tota aquella xerrameca dels matisos del fet diferencial i d’altres orgues dels que es gasten per les quimeres de la ceballuda pàtria nostra.
La cobla anava desgranant el seu repertori i pel damunt es destacava, estrident, la trompeta d’en Quimet Costa, que com a amant del jazz no podia abdicar del swing. Sovint perdia el fil i feia veure que tocava sense emetre cap soroll. Els seus companys li llençaven mirades assassines de reprovació i ell s’anava trobant d’allò més compungit.
Anaven per la meitat de la celebrada “Girona m’enamora”, sardana d’en Ricard Viladesau, quan en Quimet Costa ja s’havia perdut amb la partitura. Va deixar anar una nota aguda, com el clam d’una bestia ferida. Mai se sabrà si el lapsus fou pel ressol, o per les dues cerveses que per la calor s’havia empassat, però a l’home, a continuació, li van sortir el compassos del blues“Georgia on my mind”, que va encetar com en un solo de jam session . La resta de músics van deixar la tenora i el flabiol i fins i tot el contrabaix va emmudir, mentre la trompeta d’en Quimet Costa, solitària i vibrant, s’embrancava en la melangiosa cadència de la negra música del sud dels Estats Units. Dret com un fus, amb els ulls en blanc va esplaiar-se amb la vella música de Hoagy Carmichael, dedicada a la sensual Georgia, improvisant i deixant-se portar cap a onírics mons de cotó, negres, whisky de moresc i tabac de Virgínia.
Els balladors es van quedar muts i estranyats i fins i tot els generosos pits d’una espectacular i arrodonida morena que fins aleshores havien acompanyat l’airós ritme de la música del professor Viladesau van restar quiets i estàtics, com expectants.
En Quimet Costa va semblar tornar de l’èxtasi momentani que l’havia arravatat, i tot seguit va tornar a la Girona més propera per retrobar el compàs de la sardana, que la cobla, amatent i alleujada va continuar.
Un sonor i tímid aplaudiment d’un grup de turistes va esclatar –es deurien pensar que la cosa formava part de la normalitat- mentre molts dels del país murmuraven per sota el nas, posant mala cara, davant la indiferència general de la resta.
Els pits de la morena van tornar a marcar el ritme airós de la sardana, com un senzill i contundent involuntari homenatge a la globalitat cultural.

dimecres, 26 d’agost del 2009

Primera singladura


És millor entrar-hi poc a poc, acostumant el cos a la fredor de l’aigua o llençar-s’hi de cap?. Dilema que es resol segons les circumstàncies: si has estat una bona estona al sol i portes més calor que un llangardaix, és millor entrar-hi de mica en mica; primer les cames, desprès fins el melic, fent el cor fort (hòstia que freda que està!) i previs uns grapats d’aigua a la cara i al tors, fer la capbussada definitiva. Si està emboirat o el sol encara no escalfa, fot-li de cap, que fins i tot la trobaràs calentona...
En Pau i jo ja som al bell mig de la aigua, amb aquella sensació de surar que deuen tenir els astronautes a l’espai.
-"M’agrada venir d’hora doncs encara no hi ha gent. Que bonica deuria ser aquella època llunyana quan aquí dalt nomes hi havia pescadors i quatre estiuejants d’aquells que tenien la torreta al Canadell i venien a passar tres mesos, rodejats de minyones i mainada" –dic, tot intentant veure l’hora que marca el rellotge del campanar de Calella de Palafrugell.
-"Si però tu no hi series. A tot estirar estaries partint-te una truita de patates amb la dona i la quitxalla a Les Planes, al Collserola a prop de Vallvidrera, acompanyats d’ una multitud similar a la que d’aquí a una estona omplirà la platja. Hi hauries arribat amb el tren de Sarrià, suat i entaforat entre cistells i motxilles... Potser amb una mica de sort hauries optat per anar a la desembocadura del Besòs, a banyar-te entre clavegueres i quitrà, esperant que l’aigua refresqués l’ampolla de vi i la síndria per a l'hora de dinar".
-"Ostres, si. Quins temps aquells d’abans de l’aparició del “600”!.
-"I de la socialdemocràcia, i de la miraculosa metamorfosis de quasi tothom en gent de classe mitjana"...
Una zodiac amb motor potent aixeca una forta onada, que altera la tranquil·litat relativa de les aigües transparents. Per sota passen els alumnes d'una escola de busseig, que amb el seu neoprè i els peus de granota, a la fondària de vuit o deu metres semblen figures de “madelman”.
Deixem la tranquil·la braça per fer un parell de palades d’esquena, fins arribar a les boies de la línia límit, a les cordes de les quals ens hi pengem, fent bicicleta amb les cames. Més amunt una rossa de bon veure ha arribat fent crowl i també s’hi balanceja. La noia no tarda a refer el camí tornant a la relativa tranquil·litat de la seva tovallola.
-"El vell concepte de la lluita de classes s’ha diluït amb aquest magma social que ens ha tocat viure. Un parell de generacions darrera nostre,a la familia hi apareix un pagès analfabet i els nostres mateixos pares eren teixidors, manyans, dependents de botiga... treballadors i proletaris.. Som nosaltres que ens hem fet un raconet universitari i ens hem situat davant de negociats burocràtics, petites empreses de fragilitat manifesta i ens creiem que som genis de les finances i capitalistes, doncs manem comprar i vendre Criteria, Terra o valors més o menys a l’alça, amb els que ens hem picat els dits més d’una vegada i posem estalvis a renda fixa. Me’n adono que tot això és un miratge i aquesta crisis econòmica està tornat a posar les coses al seu lloc".
-"Per cert, ja has llegit el que en diu en Durao Barroso de la sortida de la crisis. Preveu que el 2010 les coses vagin millor, però no pas a casa nostra, doncs Espanya té ”trets diferencials” que ens distingeixen d’altres països d’Europa".
-"Ostres, i jo que em pensava que això dels “trets diferencials” era una cosa típicament catalana...He, he, he. !".
Surant, com una llauna mig buida –o mig plena, com diria un optimista- abandonada al mig del mar, tornem a poc a poc cap a la sorra, on ens espera en Juanito, que és del Barça i ja ens fa senyals per explicar-nos l’acudit del dia. Només de veure’l ja ens enriolem.

dimarts, 25 d’agost del 2009

La boia de Port Pelegrí


Al Port Pelegrí a Calella de Palafrugell, a l’estiu hi ha un bon munt de boies. Aquestes delimiten els espais on es permès nedar i on fondegen les embarcacions.
Cap a quarts de nou del matí, amb una miqueta de garbí que fa pujar la xafogor del dia, la mar hi és calmada i serena. És el moment de fer una capbussada i anar nedant –algú en diria flotant i prou, doncs això de nedar queda més per esportistes, peixos i submarinistes- amb algun bon amic.
Pot semblar xocant, però el centenar llarg de metres que hi ha de la sorra a la boia donen per una tertúlia. Hi surten temes de la política, de l’esport i alguna xafarderia local.
És un entorn amable, quan encara la quitxalla no altera la monotonia del soroll de l’anar i venir de les onades i les barques nomes es balancegen, soles i encara orfes del brogit dels navegants ocasionals que més tard s’escamparan per cales i racons.
Tot xerrant xerrant, es veuen orades i pagells passar per sota, ullats per les gavines voladores i empaitats per un cormorà que neda esperitat, tot traient sovint un coll llarg i un bec inquietant per agafar un glop d’aire, entre capbussada i capbussada.
M’ha semblat que aquesta boia de bon matí, lluny del brogit de la platja i més a prop de la negror de la profunditat, i de la claror del cel, on tantes i tan sanes tertúlies hi hem tingut, és el nom més adequat per inaugurar un espai on acollir els acudits i les dèries del que subscriu i dels amics que s'hi vulguin afegir.
No cal dir que, nedadors, esportistes, o simplement amants de surar per la mar tranquil·la del intel·lecte, hi sou convidats a comentar allò que us plagui i us vingui ben bé de gust.

Cercar en aquest blog