divendres, 4 de febrer del 2011

Un contrabandista ardit.


De la mà de la mare, un parell d’infants miraven encuriosits, tot fent cua, el  tràfec del control de la duana de l’estació de Puigcerdà. Els guàrdia civils regiraven maletes curulles de roba vella i cistells amb algun producte de la horta o embotits que els pagesos portaven a vendre a Vic, a Ribes, a Sant Joan de les Abadesses o a Planoles. Les maletes que ja havien controlat, les marcaven amb una guixada i les deixaven damunt del taulell, on els atribolats passatgers les anaven  recuperant. Sovint els ‘civils’ preguntaven amb seca actitud per la quantitat de vitualles, o per algun fòtil estrany que els cridés l’atenció. Tothom era sospitós de contrabandista o de còmplice del maquis, si no es demostrava lo contrari.  La secular paranoia induïda per l’endogàmia i l’aïllament social a la que estaven sotmesos aquells policies, simples i gairebé analfabets, condemnats a viure dintre de cases caserna, amb el mateix criteri dels militars colonials, arrodonia la seva desconfiança.  La gent responia, balbucejant i en un castellà maldestre farcit de catalanades, on anaven de on venien i la fi d’aquelles vitualles.
Aquells anys –a mitjans del cinquanta del segle passat-  no venien turistes estrangers i la majoria dels que anaven a agafar el tren no havien passat mai la frontera francesa, com aquella família, que venia de la Seu d’Urgell amb el cotxe de línia de l’”Alsina Graells”. Aquells controls, inútils i una mica surrealistes, tenien una finalitat purament intimidadora.
Eren mitjans d’agost i aquella gent  havia acabat l’estada de vacances a casa dels parents de la casa pairal al  poble de l’Alt Urgell. Un cosí havia de baixar a Barcelona  i se’ls havia afegit al viatge. El tipus era un pagès, passada la trentena d’anys, solter, colrat pel sol i amb  fama d’ardit i una mica fatxenda, hereu escampa i busca brega. Feia el contraban  i es coneixia tots els viaranys i amagatalls del seu poble fins  a la frontera d’Andorra i els caus i cataus del submón de la prostitució i el tràfec de la Seu.
Ja feia una bona estona que el tren s’havia posat en marxa. Els seients dels vagons de tercera eren de fusta i ben durs i la gent s’apilotava, dempeus als passadissos. La ferum de suor i de ceba inundava l’ambient. A mida que anaven passant estacions, el comboi s’anava buidant, fins que varen  poder seure tots.
Llavors va ser quan se’ls va veure venir. Era un paio de paisà, alt i prim i entaforat en un vestit de llana, malgrat la xafogor; sovint es girava la solapa mostrant la xapa de policia, mentre un parell de guàrdies uniformats el seguien amb tercerola i ‘naranjero’ apunt. Demanava papers i feia regirar cistells i embalums.
El cosí contrabandista  empal·lidí. Pensava haver superar els tràmits de la duana i ara veia aquells ‘guripes’ controlant de bell nou papers i equipatges. La suor li queia cara avall, i el seu rostre desencaixat encomanava la seva por a tots els presents que veien la seva angoixa . La mare començà a odiar-lo, pensant la pitjor cosa, i els infants sentien el desencís de veure aquell bregat contrabandista, amb fama d’haver sobreviscut a emboscades i tirotejos, escagassat davant l’aparició de la força pública.
Entre suors i esgarrifances, va fer aixecar la quitxalla davant la mirada astorada de la seva mare – els guàrdies eren ja a un parell de metres i la dona no va gosar protestar-  i amb un gest furtiu va posar un paquet llarg i estret damunt el seient: “Au va, seieu damunt”- va dir amb un fil de veu.
El policia, amb veu rogallosa de qui ha fet estralls amb l’alcohol, els va demanar els papers i  els va preguntar a on anaven. Va respondre la mare, doncs el cosí estava en estat gairebé catatònic.
Després d’unes mirades inquisitives els va tornar els papers i continuà la seva desagradable tasca.
Passada una bona estona, i una vegada el cosí s’havia refet del seu ensurt, tímidament va reclamar el paquet que s’anava escalfant sota el cul de la quitxalla.
“Es pot saber que dimonis hi dus aquí?”- li va preguntar la mare, visiblement irritada i amb una irada mirada que podia fer fondre les pedres.
“Res, dona, res: Una peça de ‘nylon’ que he baixat d’Andorra. És un regal per a una noia de Barcelona que conec”- va dir, tot enrojolant-se.
Des d’aquell dia, quan a les vetllades al costat de la llar de foc, encesa malgrat l’estiu, amb l’ajut d’uns carajillos de ‘Fundador’,  explicava les seves cuites i perilloses topades amb la guàrdia civil, tothom somreia i pensava : “Demà m’afaitaràs!”
    

11 comentaris:

  1. molt bo!!!

    gràcies... semblava que, talment, veia l'escena.

    molt cinemtogràfic!

    ResponElimina
  2. M'ha agradat la comparació amb l'exèrcit colonial de les cases caserna, que sempre m'han semblat una forma de fer molt visible el poder de la força i d'impedir l'apropament a la població de l'autoritat. Ah! i dels valents "de debò" no hi ha res escrit, només dels de boquilla ;) Bon cap de setmana!

    ResponElimina
  3. Hehehe. Ja se sap, abans el mentider que el coix.

    ResponElimina
  4. Tirantlobloc,
    Gràcies. Aquelles estacions curulles i aquells ferrocarrils tercermundistes són relativament senzills de dibuixar, doncs amb un parell de pinzellades els tens arreglats, com les caricatures.
    Salut.

    ResponElimina
  5. Clidice,
    Sempre he pensat que la pràctica de tancar una força policial –ni que sigui un petit escamot, com passava en els poblets petits- en una casa caserna, era una pràctica treta de les estratègies colonials.
    Disposo d’informació de primera mà i tinc escrites vàries pàgines sobre els fets d’octubre del 1934, viscuts des del endogàmic món de la casa caserna de Sabadell. El pànic que dones, avis i quitxalla varen passar i els rumors que corrien allà dintre, mentre la ciutat estava relativament en calma, són d’un dramatisme tragicòmic, afegit a la jerarquització que el ‘cuerpo’ imposava a les famílies senceres: per exemple la dona del caporal s’ho feia valdre davant les altres dones, i les del sergents i així tota la cadena de comandaments. Un món singular per estudiar i fer-ne un llibre per l’estil de ”Olor de colònia” de la Sílvia Alcántara, creu-ho!
    Un bon cap de setmana, Montserrat !

    ResponElimina
  6. Joan,
    No es pot anar fent el fatxenda, ja ho veus...
    Salut.

    ResponElimina
  7. Avesat a les històries moralitzants, on els dolents sempre acaben escarmentats, ja m'imaginava la mare foten per la finestra la peça de nylon :)

    ResponElimina
  8. n'hi ha uns quants d'aquets fatxendes, per cert quer a Sabadell hi teniem l'orquestra d'els Fatxendes

    ResponElimina
  9. Francesc,
    Eren molt bons els de la orquestra "Els fatxendes" i de fama internacional. Ja saps que a Sabadell en tenim fama, fins i tot diem que tenim un barri marítim que es diu Barcelona...i ja ho deia el Joan Oliver que "com el Vallès no hi ha res"... :)

    ResponElimina
  10. Crec que ja podries començar amb la novel·la que anuncies. Perquè la majoria d'aquelles "cases caserna" ara són solars en venda. I les que queden, ho volen dissimular. Com canvien els temps, noi! Que moderns som ara!

    ResponElimina

Cercar en aquest blog