Un contrabandista ardit.

De la mà de la mare, un parell d’infants miraven encuriosits, tot fent cua, el  tràfec del control de la duana de l’estació de Puigcerdà. Els guàrdia civils regiraven maletes curulles de roba vella i cistells amb algun producte de la horta o embotits que els pagesos portaven a vendre a Vic, a Ribes, a Sant Joan de les Abadesses o a Planoles. Les maletes que ja havien controlat, les marcaven amb una guixada i les deixaven damunt del taulell, on els atribolats passatgers les anaven  recuperant. Sovint els ‘civils’ preguntaven amb seca actitud per la quantitat de vitualles, o per algun fòtil estrany que els cridés l’atenció. Tothom era sospitós de contrabandista o de còmplice del maquis, si no es demostrava lo contrari.  La secular paranoia induïda per l’endogàmia i l’aïllament social a la que estaven sotmesos aquells policies, simples i gairebé analfabets, condemnats a viure dintre de cases caserna, amb el mateix criteri dels militars colonials, arrodonia la seva desconfiança.  La gent responia, balbucejant i en un castellà maldestre farcit de catalanades, on anaven de on venien i la fi d’aquelles vitualles.

Aquells anys –a mitjans del cinquanta del segle passat-  no venien turistes estrangers i la majoria dels que anaven a agafar el tren no havien passat mai la frontera francesa, com aquella família, que venia de la Seu d’Urgell amb el cotxe de línia de l’”Alsina Graells”. Aquells controls, inútils i una mica surrealistes, tenien una finalitat purament intimidadora.

Eren mitjans d’agost i aquella gent  havia acabat l’estada de vacances a casa dels parents de la casa pairal al  poble de l’Alt Urgell. Un cosí havia de baixar a Barcelona  i se’ls havia afegit al viatge. El tipus era un pagès, passada la trentena d’anys, solter, colrat pel sol i amb  fama d’ardit i una mica fatxenda, hereu escampa i busca brega. Feia el contraban  i es coneixia tots els viaranys i amagatalls del seu poble fins  a la frontera d’Andorra i els caus i cataus del submón de la prostitució i el tràfec de la Seu.

Ja feia una bona estona que el tren s’havia posat en marxa. Els seients dels vagons de tercera eren de fusta i ben durs i la gent s’apilotava, dempeus als passadissos. La ferum de suor i de ceba inundava l’ambient. A mida que anaven passant estacions, el comboi s’anava buidant, fins que varen  poder seure tots.

Llavors va ser quan se’ls va veure venir. Era un paio de paisà, alt i prim i entaforat en un vestit de llana, malgrat la xafogor; sovint es girava la solapa mostrant la xapa de policia, mentre un parell de guàrdies uniformats el seguien amb tercerola i ‘naranjero’ apunt. Demanava papers i feia regirar cistells i embalums.

El cosí contrabandista  empal·lidí. Pensava haver superar els tràmits de la duana i ara veia aquells ‘guripes’ controlant de bell nou papers i equipatges. La suor li queia cara avall, i el seu rostre desencaixat encomanava la seva por a tots els presents que veien la seva angoixa . La mare començà a odiar-lo, pensant la pitjor cosa, i els infants sentien el desencís de veure aquell bregat contrabandista, amb fama d’haver sobreviscut a emboscades i tirotejos, escagassat davant l’aparició de la força pública.

Entre suors i esgarrifances, va fer aixecar la quitxalla davant la mirada astorada de la seva mare – els guàrdies eren ja a un parell de metres i la dona no va gosar protestar-  i amb un gest furtiu va posar un paquet llarg i estret damunt el seient: “Au va, seieu damunt”- va dir amb un fil de veu.

El policia, amb veu rogallosa de qui ha fet estralls amb l’alcohol, els va demanar els papers i  els va preguntar a on anaven. Va respondre la mare, doncs el cosí estava en estat gairebé catatònic.

Després d’unes mirades inquisitives els va tornar els papers i continuà la seva desagradable tasca.

Passada una bona estona, i una vegada el cosí s’havia refet del seu ensurt, tímidament va reclamar el paquet que s’anava escalfant sota el cul de la quitxalla.

“Es pot saber que dimonis hi dus aquí?”- li va preguntar la mare, visiblement irritada i amb una irada mirada que podia fer fondre les pedres.

“Res, dona, res: Una peça de ‘nylon’ que he baixat d’Andorra. És un regal per a una noia de Barcelona que conec”- va dir, tot enrojolant-se.

Des d’aquell dia, quan a les vetllades al costat de la llar de foc, encesa malgrat l’estiu, amb l’ajut d’uns carajillos de ‘Fundador’,  explicava les seves cuites i perilloses topades amb la guàrdia civil, tothom somreia i pensava : “Demà m’afaitaràs!”