dimecres, 24 de novembre del 2010

Una vella i coneguda corrupció.


Caricatura de El Roto treta de la Xarxa.

Ahir en Vicicle ens va deixar un post molt il·lustratiu que ens feia un tastet del que s’està coent al sud de l’Ebre enllà, en quan a corrupteles, amb la impunitat i la prepotència en la que es mouen els delinqüents; en els posteriors comentaris, en Vicicle ens manifesta la nul·la capacitat d’autocrítica dels qui els voten, per la qual cosa sembla ser que hi ha una remarcable tolerància social cap aquests fets i que potser la xarxa de complicitats i el clientelisme va molt més enllà del que es fa evident.
A casa nostra,  potser no estem al nivell dels nostres veïns del sud o els de les Illes, però déu n’hi do amb les puntes dels icebergs que afloren sovint, ja siguin el desfalc del Palau, com les irregularitats del cas Pretòria, entre d’altres.
Es constata també la poca capacitat de l’electorat per veure els entrellats de la corrupció: Tothom és capaç de detectar aquests casos mediàtics i evidents d’escàndol i en fa escarafalls,   però, sovint no detecta les seves bases, ni el rol, sovint actiu, que hi tenim tots plegats.
Per veure-hi clar i constatar el nivell de corrupció generalitzada, amb unes mostres en tindrem prou: ens  haurem de fixar amb les llistes de l’atur, on s’hi amaga bona part de l'economia submergida i les jubilacions ‘anticipades’, les de les incapacitats totals pensionades, les baixes per IT que amaguen i encobreixen d’altres necessitats alienes a les malalties, entre elles un endèmic absentisme sense una coneguda causalitat ; la dispensa de medicaments per jubilats (gratuïts) per a tota la família, les denúncies falses per  obtenir compensacions de les empreses d’assegurances, utilització fraudulenta per les famílies dels recursos destinats a la dependència... i si ens enfilem més amunt, a l’escala col·lectiva de la corrupció, anirem trobant el fet d’encomanar-se a dubtosos bufets i gestories per obtenir llicències d’obres, el lliurament de ràpels i comissions per obtenir favors i contractes ( i no em refereixo exclusivament a la funció pública, on hi ha més control que a les privades) i així fins allà on vulgueu  arribar. Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra, diuen que va dir Aquell que tant s’invoca.
Entenc que és molt difícil eradicar aquest tipus de conducta de la societat: Primerament ens cal tenir consciència d’aquesta realitat i a continuació sotmetre la societat a una mena de gota malaia, amb unes bones dosis d’educació, voluntat i capacitat normativa, que per avui és més que utòpica.
Tota conducta obeeix a unes condicions objectives que la propicien i talment com hem dit algunes vegades que necessitem un Estat -que mai hem consensuat, atesos els atzars de la Història- amb els paràmetres dels referents del dret constitucional comparat, també podem dir que el que tenim malgirbat, implícitament  ha acollit aquesta mena de conducta de la nostra societat.
El constitucionalisme espanyol, des dels seus orígens, és feble i sotmès als condicionants de l’època: consagra el vell caciquisme disfressat d’un municipalisme que tampoc té parangó en dret internacional comparat, i en ell hi niuen molts dels mals en forma de corrupció que ens cal patir. Ben segur que la majoria dels regidors del nostre mapa municipal són persones d’una honestedat fora de qualsevol dubte, però hi ha hagut casos com els de Marbella, frivolitzat  i banalizat per la TV, el de Calvià i molts d’altres d’irregularitats i excessos urbanístics, que no haurien estat possibles en un context jurídic diferent. És raonable que els municipis tinguin les capacitats sobre urbanisme, seguretat i d’altres que els consagra el constitucionalisme espanyol i el seu desenvolupament normatiu, com la Llei de Bases de Règim Local ?
Jo ja sé que molta gent que s’omple la boca defensant la democràcia no hi està d’acord amb el que dic, i que les meves paraules sonen a apologia d’un cert autoritarisme. No vull dir això: si optem per una democràcia dintre d’un estat social i democràtic de dret, ens cal un Estat –així amb majúscules- Si no, tirem-ho tot pel pedregar i anem a la secessió i organitzem el nostre particular Estat tal com més bé ens convingui. No hi ha alternativa: o caixa o faixa.    

Caricatura de Màximo treta de la Xarxa

20 comentaris:

  1. a mi volen pagarme en B i jo em nego i ja he perdut feines per aquest tema. Molta democràcia però les empreses segueixen funcionant aixi.

    ResponElimina
  2. Un sistema corrupte té dues solucions bàsiques. Una a curt i l'altra a llarg termini:

    1. a curt: sancions tan dures i exemplars que desincentivin les pràctiques il·legals

    2. a llarg: educació i encastament dels valors de la legalitat i el respecte en la societat

    ResponElimina
  3. Aris,
    Fas molt bé rebutjant aquestes pràctiques, tot i que una flor no farà mai estiu. Hi ha molts que s'hi avenen amb tota normalitat.
    Salut i endavant!

    ResponElimina
  4. Tirant,
    Entenc que les solucions proposades són de calaix, però hi ha una dificultat pràctica:
    No es poden desincentivar certes pràctiques, especialment les mes subtilment arraigades a la societat i que semblen lo més normal del món.O sia, que pot mancar la sesibilitat social per acceptar la norma, la qual cosa la invalida per falta d'acceptació.Exemples n'hi ha un munt en el dia a dia.
    L'educació i els valors socials no s'improvisen: han de sortir de la pròpia societat i amb el convenciment de voler-ho implementar. No és senzill, no.
    Salutacions.

    ResponElimina
  5. Un apunt excel·lent. La veritat és que serà molt difícil fer creure a una societat que està convençuda de que la "llibertat personal" passa pel damunt de tot, fins i tot de la llibertat de qualsevol altre, que pagar impostos és d'imbècils i que fer una societat endreçada és "avorrit", és l'única fórmula per sortir-se'n de tanta misèria. Ens sembla més escaient malparlar dels uns i dels altres, estafar el que puguem, embrutar el que ens passi pel magí, no implicar-nos mai en la gestió pública si no és per tenir-ne algun profit personal, fotre'ns de qui ho fa amb honestedat tractant-lo de ruci idealista, riure'ns del mort i de qui el vetlla, etc., etc., etc. Som mediterranis no? Doncs apali! peineta i a córrer!

    :(

    ResponElimina
  6. Clidice,
    El monopoli de la veritat no el tenim ningú. És ben evident que la pràctica democràtica no és una de les nostres mediterrànies virtuts, i en quan a respecte i tolerància ens falta molt camí per córrer si volem assolir cotes de convivència democràtica estàndards en altres països. Hi ha una barreja de cultura, educació i caràcter col•lectius que ens fa ser com som, com a organisme –no com a individus- i que es fa difícil de solucionar a curt termini. Si la crisis econòmica permet la pervivència del sistema i no ens aboca a solucions de rara etiologia, tal com ja ha estat a la Història, potser tindrem ocasió de superar la crisis política, en una mena de reflexió col•lectiva que ens porti a un renaixement, on és possible que tot s’hagi de començar de nou. No siguem pessimistes, dona ...:)

    ResponElimina
  7. Més que pessimisme és realisme, només cal veure com funcionen els països de moral catòlica i els de moral calvinista. Si, els del nord són més avorrits (no sé d'on ha sorgit aquesta llegenda d'identificar rectitut moral amb avorriment), però també solen ser més justos, no fan escarafalls per la corrupció, perquè saben que existeix però també saben que cal tenir els mecanismes que permetin fer pagar els culpables. Ei, i sense pensar que tot són flors i violes i romaní, que no cal ser papanates. Només que és una qualitat moral de la que nosaltres n'estem exempts. Per això afirmacions com: "jo pago tots els meus impostos" o "la meva parella no m'ha enganyat mai", sempre ens fan somriure incrèdulament. No se'ns acut que hi hagi gent que pagui TOTS els impostos perquè som incapaços de ser honrats, i entendre que si la parella t'ho explica TOT és que no t'ha enganyat mai. Al cap i a la fi, en aquest nostre món tot es redueix a això: fotre, els calers, les banyes ...

    ResponElimina
  8. Clidice,
    Potser si que hi ha coses congènites, que ens venen donades per la espècie, però com bé dius, els països de moral calvinista són molt més curosos a l’hora de filar prim amb les qüestions de moralitat i, generalment han consensuat unes formes de convivència. Anant als exemples que proposes, coneixent que hi ha frau i banyes, la tolerància social dels ‘avorrits’ nòrdics és baixa, per no dir nul•la. Aquí dels corruptes i els barres en fem icones i els dediquem programes a la TV i tenen una certa aura d’admiració popular, que no trobo gens saludable.
    Potser ens caldrà tocar més fons encara per arribar a l’optimista regeneració, tot i que el que dic, amb un realisme esperançat, pot sonar a nihilisme marxista-leninista una mica démodé.
    Salut i ànims.

    ResponElimina
  9. Arribat a aquest punt, després de llegir l'apunt, els comentaris i les respostes als comentaris, es te la inevitable sensació -estic segur que també tu mateix la tens, de que estem girant sempre sobre el mateix cercle viciós. Sempre preguntant-nos sobre si l'origen dels nostres mals és l'ou d'una manca de educació cívica o la gallina d'una societat mal educada que educa malament els seus ciutadans. El pas següent és inevitable: caiem en la malenconia perquè ens adonem que els cercles no tenen principi ni final; per això son cercles.

    Potser -dic només "potser", perquè jo vaig tant perdut com tothom- hauríem de deixar de masturbar-nos els cervell sobre el que ja no té volta de full -per què la Reforma no ens va arribar, per què el timbaler no es va tocar els collons en lloc del timbal, per què som mediterranis en lloc de nòrdics- i concentrar els esforços en canviar el que és canviable: la indiferència davant la corrupció perquè "tots son iguals", una llei electoral que perpetua una de les xacres actuals de la nostra democràcia, la partitocràcia, etc. Dit d'un altre manera, convertir el cercle en una espiral: no deixarem de donar voltes, però intentant avançar en un moviment de translació.

    ResponElimina
  10. Un comentario, estoy haciendo unas obras en mi casa, le he pedido el TC2 del personal que va a ir. No quiero que vaya gente sin seguro o que cobre el paro y se dedique a trabajar "bajo cuerda". El tio me miro como "las vacas al tren"...el primer día cuando llego la gente,( es una valla de 42 metros), le llame y le dije que si traía el TC2 que se podían largar. Curiosamente cuando vino el jefe a traerme el TC2 recogió a un empleado de los tres...no quisiera ser mal pensado pero...
    El chanchullo es el deporte nacional y así nos va en Cataluña y en Castilla. El problema es mayor, cuando los que debieran dar muestras de honradez, son los mayores corruptos...

    ResponElimina
  11. El que cal fer veure a tothom és que estafar l'estat és estafar-se a un mateix perjudicant els recursos per l'educació dels teus fills, la sanitat de la teva parella, la pensió dels teus pares, etc, etc, etc.
    Mentre hi hagi la percepció que l'estafa és un guanyi personal amb poc rebuig, anem llestos.

    ResponElimina
  12. Brian,
    Tots estem una mica fins el capdamunt, i potser és que la campanya electoral no ajuda, el que està caient amb les perspectives econòmiques a curt i mig termini, tampoc, i el divorci entre les necessitats reals del país i les propostes que avui hi ha damunt la taula ens descoratgen.
    Canviar els hàbits socials que permetin una actitud diferent davant la corrupció generalitzada i que ens pugui dur a una higiene democràtica que permeti els canvis de la llei electoral, les reformes constitucionals que calen, tornar el prestigi a la política, etc, vol dir- com dius encertadament- fer dels cercles una espiral. El problema és qui i com li posem el picarol al gat.
    Salut.

    ResponElimina
  13. Temujin,
    Muy buena actitud. Si todos hiciéramos lo mismo, se acabrían muchos de los chanchullos y los chanchulleros. Lástima que no todo el mundo sea tan cuidadoso con los intereses pròpios y ajenos (propios por la responsabilidad subsidiaria que tienes si el trabajador no está asegurado y ajenos por el respeto debido al bien común).
    Saludos.

    ResponElimina
  14. Joan,
    Crec que amb el que hem dit, ja es respon el teu comentari. Cal canviar aquesta percepció de que tot s'hi val, i que el més tonto és el que va pel camí correcte.
    Salut.

    ResponElimina
  15. Es comença aplaudint (o permetent-ho) el Dioni, per espavilat, el Berlusconi, per envoltar-se de massisses, la Belén Esteban, per viure del "cuentu", i s'acaba acceptant la corrupció com un dany col·lateral assumible i el corrupte com aquell que ha fet el que tots en el fons faríem si tinguéssim l'oportunitat.
    La consinga és viure de puta mare sense fotre ni brot, i si pot ser sent famós i sortint per la tele, millor. Però tranquils, no tot està perdut, que la rebel·lia i l'idealisme de la gent jove acabaran amb tot això. Sempre que els quedi una estoneta lliure entre càsting i càsting per sortir a OT i després despilotar-se a l'Interviu.

    ResponElimina
  16. la corrupció a petita o gran escala som tots. Que aixequi el dit el qui no hagi fet algún 'remendu' a casa sense iva, o cobri o es vegi forçat a fer-ho una part dels seus emoluments en negre. Com diria Àsterix ¡Per Tutatis, curruptas corruptatis!

    ResponElimina
  17. Ramon, el primer de tot moltes gràcies per l'enllaç, tot un honor, i ho dic de tot cor. Dimecres matí faig ciclisme. Avui l'etapa ha sigut un poquet llarga: 140 km i he arribat fa una estoneta. L'apunt sucós, com sempre, i els comentaris immillorables. Sols m'agradaria afegir que la democràcia és filla de la mediterrània i que dissortadament la corrupció va disparar-se no a la república sinó a l'imperi romà. I dic açò perquè tot i ignorant qual puga ser la solució, sempre tinc entre cella i cella la idea de que bona part de les malifetes que avui patim té les seues arrels a la manca de respecte a l'individu que el franquisme, com totes les dictadures, té als seus fonaments. Ens deixà com a magra herència la figura social de l'espavilat. Salut.

    ResponElimina
  18. Helter,
    Encara no s’ha trobat la pedra filosofal, ni la font de l’eterna joventut, ni com del plom fer-ne or. Les formulacions alquimistes que caldrà fer el proper futur, ja cal que s’hi esmerci la gent més jove. Avui rellegia sobre el nihilisme d’entreguerres i l’explosió creativa de l’art amb els moviments com el de l’escola Bauhaus, amb els Mies van der Rohe i companyia, els dissenys i l’arquitectura dels quals és ben vigent avui dia...Cal esperar una mena d’il•luminació col·lectiva per l’estil? :)

    ResponElimina
  19. Francesc,
    Jo ho hem dit: qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra ( o la primera totxana);-)

    ResponElimina
  20. Vicicle,
    El post és conseqüència del teu i de la contundent evidència del vídeo que hi vas penjar.
    La corrupció, potser és tan vella com la hominització. Els grecs i els romans es van dotar del dret per regular la convivència i els conflictes entre els humans, i és cert que els va i vens de la civilització ha anat configurant el caràcter de les nacions. Potser haurem de gruar haver fet una transició pactada i pacífica que va permetre la supervivència dels tics de la corrupció que va propiciar la dictadura, i ja se sap: aquestes coses s’escampen com una taca d’oli.
    Que tinguis unes bones i gratificants pedalejades.
    Salut.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog