Una vella i coneguda corrupció.

Caricatura de El Roto treta de la Xarxa.

Ahir en Vicicle ens va deixar un post molt il·lustratiu que ens feia un tastet del que s’està coent al sud de l’Ebre enllà, en quan a corrupteles, amb la impunitat i la prepotència en la que es mouen els delinqüents; en els posteriors comentaris, en Vicicle ens manifesta la nul·la capacitat d’autocrítica dels qui els voten, per la qual cosa sembla ser que hi ha una remarcable tolerància social cap aquests fets i que potser la xarxa de complicitats i el clientelisme va molt més enllà del que es fa evident.

A casa nostra,  potser no estem al nivell dels nostres veïns del sud o els de les Illes, però déu n’hi do amb les puntes dels icebergs que afloren sovint, ja siguin el desfalc del Palau, com les irregularitats del cas Pretòria, entre d’altres.

Es constata també la poca capacitat de l’electorat per veure els entrellats de la corrupció: Tothom és capaç de detectar aquests casos mediàtics i evidents d’escàndol i en fa escarafalls,   però, sovint no detecta les seves bases, ni el rol, sovint actiu, que hi tenim tots plegats.

Per veure-hi clar i constatar el nivell de corrupció generalitzada, amb unes mostres en tindrem prou: ens  haurem de fixar amb les llistes de l’atur, on s’hi amaga bona part de l'economia submergida i les jubilacions ‘anticipades’, les de les incapacitats totals pensionades, les baixes per IT que amaguen i encobreixen d’altres necessitats alienes a les malalties, entre elles un endèmic absentisme sense una coneguda causalitat ; la dispensa de medicaments per jubilats (gratuïts) per a tota la família, les denúncies falses per  obtenir compensacions de les empreses d’assegurances, utilització fraudulenta per les famílies dels recursos destinats a la dependència... i si ens enfilem més amunt, a l’escala col·lectiva de la corrupció, anirem trobant el fet d’encomanar-se a dubtosos bufets i gestories per obtenir llicències d’obres, el lliurament de ràpels i comissions per obtenir favors i contractes ( i no em refereixo exclusivament a la funció pública, on hi ha més control que a les privades) i així fins allà on vulgueu  arribar. Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra, diuen que va dir Aquell que tant s’invoca.

Entenc que és molt difícil eradicar aquest tipus de conducta de la societat: Primerament ens cal tenir consciència d’aquesta realitat i a continuació sotmetre la societat a una mena de gota malaia, amb unes bones dosis d’educació, voluntat i capacitat normativa, que per avui és més que utòpica.

Tota conducta obeeix a unes condicions objectives que la propicien i talment com hem dit algunes vegades que necessitem un Estat -que mai hem consensuat, atesos els atzars de la Història- amb els paràmetres dels referents del dret constitucional comparat, també podem dir que el que tenim malgirbat, implícitament  ha acollit aquesta mena de conducta de la nostra societat.

El constitucionalisme espanyol, des dels seus orígens, és feble i sotmès als condicionants de l’època: consagra el vell caciquisme disfressat d’un municipalisme que tampoc té parangó en dret internacional comparat, i en ell hi niuen molts dels mals en forma de corrupció que ens cal patir. Ben segur que la majoria dels regidors del nostre mapa municipal són persones d’una honestedat fora de qualsevol dubte, però hi ha hagut casos com els de Marbella, frivolitzat  i banalizat per la TV, el de Calvià i molts d’altres d’irregularitats i excessos urbanístics, que no haurien estat possibles en un context jurídic diferent. És raonable que els municipis tinguin les capacitats sobre urbanisme, seguretat i d’altres que els consagra el constitucionalisme espanyol i el seu desenvolupament normatiu, com la Llei de Bases de Règim Local ?

Jo ja sé que molta gent que s’omple la boca defensant la democràcia no hi està d’acord amb el que dic, i que les meves paraules sonen a apologia d’un cert autoritarisme. No vull dir això: si optem per una democràcia dintre d’un estat social i democràtic de dret, ens cal un Estat –així amb majúscules- Si no, tirem-ho tot pel pedregar i anem a la secessió i organitzem el nostre particular Estat tal com més bé ens convingui. No hi ha alternativa: o caixa o faixa.    

Caricatura de Màximo treta de la Xarxa