Tauromàquia i boicots, a l’era de la globalització.

La recent decisió del Parlament de Catalunya de prohibir el que ja era vist per  molts catalans, com una festa sagnant, arcaica i  en decadència  a la que, a Barcelona,  nomes hi anaven els turistes cuits de sol i de sangria,  ha esdevingut, segons interpretacions interessades,  un nou atac del catalanisme insolidari i excloent a l’Espanya eterna i de vocació imperial. Empresaris, toreros, banderillers, mossos, ramaders, majorals,  mestresses de casa, polítics corruptes i dels altres, capellans integristes,administratius del Ministeri de Cultura , premsa  i la TV-merda ( m’agrada més que l’eufemisme “escombaries”) encapçalada per la Belén Esteban, han clamat contra aquesta decisió, fruit d’una iniciativa popular de 180.000 persones a les que no els agraden les curses de toros, talment com li passa a gent d’altres comunitats no catalanes,  que tenen el mateix sentiment de rebuig a una festa sagnant i obsoleta, més pròpia d’altres èpoques que d’ara. Fins i tot la premsa internacional se’n fa ressò, deixant-se portar per la maror que qualifica el fet com una picabaralla més de la dialèctica entre el  nacionalisme espanyol i el català.

Ja se’n ha parlat molt de tot això, i jo, personalment, opino que les discussions i les diferències de la poca traça, que des de fa dos-cents anys, hi ha hagut  en la construcció d’un estat espanyol, han d’anar per d’altres camins, i potser el més adequat és el de que nacionalistes i federalistes  haurien d’instar les reformes constitucionals que permetin uns marcs de convivència més adequats a la realitat i a les demandes socials del segle XXI, lluny de posicions numantines d’uns i altres; però tot això que dic, és com tocar campanes un dia de vent. Els interessos d’un procés històric  constitucional pensat per donar cobertura legal  a caciquismes locals i altres malures del segle XIX i del segle XX és massa complicat. Els mateixos, des de la dreta, que s’hi van oposar, se’n han adonat que és el marc adequat als seus interessos, i per això n’han fet de la CE un text sagrat i intocable com la bíblia del que ells en diuen democràcia, quan haurien de dir-ne neoliberalisme salvatge amb ínfules autoritàries. L’esquerra socialdemòcrata, tampoc sembla estar per la labor. 

Doncs bé, Ja tornen a parlar de “boicot als productes catalans”, com a rèmora de la campanya anti-estatut que va organitzar el PP,  i no sé si saben ben bé el que volen dir, o si se’ls en ha anat de la mà, com a l’aprenent de bruixot.  Ho dic per la dificultat que hi ha avui dia  per identificar productes catalans, quan aquests estan en mans de corporacions d’abast ultra regional, i sovint multinacional. Ho fan pel domicili social, que és a Barcelona.  Si es pensen que els inversors agafaran por i se’n aniran de Catalunya, tenen tots els números d’equivocar-se.  Deslocalitzar les empreses i enviar-les –no a Salamanca, precisament- sinó a la Xina, o a qualsevol país de l’Est d’Europa, és el resultat més probable. I a Catalunya, encara que sigui per raó del teixit social que des de la revolució industrial s’ha anat creant, encara queden- potser poquets - emprenedors per tirar endavant els productes a qualsevol mercat.

La idea d’un boicot als productes catalans, és fruit del desconeixent de la realitat econòmica global del segle XXI i l’apel·lació a uns prejudicis antiquats, en la mateixa línia dels prejudicis que alimenten la cada vegada més arrelada convicció de la segregació de Catalunya.

Davant la visió d’aquest debats, sembla que del Ebre enllà vagin sempre quatre passen endarrere de la Història, la qual cosa no deixa de ser el prejudici que s’alimenta a la banda del Principat, i crec que no hi ha per tant,ni pels uns ni pels altres.

Però jo no hi pinto gran cosa dintre d’aquest entrellat de despropòsits. A mi nomes em permeten votar cada quatre anys unes franquícies hermètiques i poc respectuoses amb la democràcia en el seu funcionament intern, que en diuen partits polítics majoritaris.  

        

       

Hunde, wollt ihr ewig leben ? (Gossos, és que voleu viure eternament?)

Era la batalla de Kolin, l’any 1757. Els granaders prussians fugien de la batalla, esporuguits i amb l’únic objectiu de salvar la pell. En Frederic, dit el Gran, l’Emperador, des del seu escambell, a recer i rodejat del seu Estat Major, es va emprenyar com una mona i els va cridar : "Hunde, wollt ihr ewig leben ? (Gossos, és que voleu viure eternament?)

 

Amb aquest pensament al cap em trobo al cementiri alemany que hi ha a La Cambe. És a primera hora del matí d’un dia nuvolat i fresc,  malgrat ser al principi de l’estiu. Hi vaig carregat de prejudicis, doncs allà hi jeuen molts membres de les tristament famoses SS, com el major Adolf Diekmann, assassí de dones, vells i nens a Oradour sur Glane, o el capità Michael Wittman, heroi de les forces blindades, que jau enterrat amb els quatre membres de la tripulació del seu tanc –sembla ser que va ser difícil saber qui era qui quan els van treure de la ferralla del vehicle destruït- a més de molts membres de la fanàtica organització d’en Himmler.

Un silenci, trencat per la remor d’un vent suau que balanceja els arbres i el piular d’uns ocells, presideix l’estranya pau habitual dels cementiris, farcides de suggestions i mals averanys, en aquell gran  prat  sembrat de creus i plaques, sota  de les quals hi jeuen 21.222 alemanys que van morir aquella primavera i estiu del 1944. Unes poques persones deambulen com fantasmes entre les plaques i les creus, tafanejant com nosaltres, o cercant una tomba determinada. Algun pom de flors, o petites corones posades damunt d’algunes d’elles, denoten que encara hi ha algú que se’n recorda d’ells; molt més del que ens és permès a casa nostra, que la majoria no sabem on van anar a parar els nostres oncles, pares o avis que van deixar la pell a la Guerra Civil.

L’austeritat germànica es fa patent, en contrast amb el parc temàtic que els americans n’han fet del seu cementiri a la zona. Un gruixut llibre amb l’anotació dels noms i els llocs on s’han ubicat, al mig d’una sala és la única informació. Els fulls denoten l’ús que se’n fa quotidianament, amb civisme i respecte - penso que a casa nostra seria molt difícil posar un document així a disposició del primer que passa: som massa caïnites nosaltres- Hi dono una ullada i veig que hi ha un munt de no identificats, amb el lacònic nom de “ein deutscher soldat”.

No m’interessen les patums, ni els herois. M’entretinc amb les tombes de la gent comú, dels soldats anònims, d’aquests que no n’hi ha cap entrada el Google, i en una macabra loteria em dedico a tirar fotografies a l’atzar.

Heinrich Mundorff. Caporal SS, mort al 17 anys, que jeu al costat del granader Wern.Dannenberg, de 18.

Quina mena de verí us van inocular perquè anéssiu, a l’edat de desenvolupar-vos i quan molts nois encara juguen a fer-se homes, voluntaris d’ aquell despropòsit? Vull pensar que vareu ser unes víctimes més de la maror que va arrossegar tantes voluntats, que vareu obrir els ulls davant l’horror i que, voluntàriament, no vareu fer mal a ningú, però no puc.

Oskar Kirchhoff, de 18 anys. Et van furtar la vida, la possibilitat de desenvolupar la teva personalitat. Voluntari?...Ara jeus amb un desconegut, que algú deuria trobar a faltar.

Rudolf Plockl, de 19 anys. Vas ser caporal de la Wehrmacht, l’exèrcit regular. Potser et van reclutar, traient-te de l’escalfor de la llar, doncs tu no eres d’aquella llopada de les SS. Eres tant jove com ells i també deuries passar por i misèria, com ells. No vas anar mes enllà d’un juliol sagnant. Comparteixes espai amb aquest Grosswald, que no se sap si era company teu o no. Si més no, porteu seixanta-sis anys fent-vos macabra companyia.

Leonhardt Stamm. No sé on vas caure ni com vas morir. Potser vas patir i te’n vas assebentar, o potser va ser un vist i no vist. Tu sabràs! Sabem que eres granader, tenies 17 anys i van portar les teves restes  a Mont-des-Huisnes, a prop del Mont Sant Michel. 

"The knotted gun" de Carl Fredrich Reuteswärd situada al Memorial de Caen.

Reflexions sobre ”La boia”.

Fa cosa d’un any que va néixer aquest blog, que vaig titular “La boia de Port Pelegrí”. Ja el seu dia vaig donar les explicacions del perquè del nom: un grup de tertulians, a l’estiu se’n van cap a la boia que delimita la zona de banys de la de navegació de la cala de Port Pelegrí de Calella de Palafrugell, lentament, sense competicions que no siguin les de la xerrameca, sovint inútil, però gairebé sempre estimulant, amb la frescor de l’aigua clara de la Costa Brava refrescant el cos, i el laissez faire dels dies de lleure com a decorat de fons.

Vaig creure que aquell microcosmos, una mica petitburgès i del tot informal, hedonista i amb un nivell intel·lectual lluny del de les elits privilegiades ni dels rigors acadèmics, era idoni per permetre esplaiar els meus neguits, diguem-ne “literaris”, i permetre crear el fòrum d’opinió en el que amics i coneguts, i tot aquell que ho vulgui hi digui la seva.

“La boia” segueix al Port Pelegrí ( més que la boia, són les boies)  i segueixen delimitant les zones tranqui-les de bany, de les perilloses on fa pudor de benzina i les hèlixs de les motores et poden decapitar. Aquest no és l’esperit d’aquest blog ni n’és la finalitat. És més la cadència monòtona de la  “singladura” cap aquells límits, el dolce farniente de les vacances i la lassitud de la conversa intranscendent.

De que ve tot això? Doncs que aquest darrer cap de setmana varem retrobar la gent de cada any, i amb la parsimònia i lentitud habitual, varem anar fent petar la xerrada, mentre recorríem el centenar llarg de metres que hi ha de la sorra al límit. Una vegada allà, agafats al cable, fent “bicicleta” i  parlant dels inevitables temes d’aquests dies: la crisis i la sobirania, pensava si l’esperit de “La boia” seguia vigent o no. Vaig pensar que com totes les coses, havia evolucionat cap a cotes diferents de les de feia un any. Hom havia incorporat gent nova a la tertúlia –poca però ben avinguda- Cap dels protagonistes reals de la boia autèntica llegeix aquestes línies ( puc fer alguna excepció) i hi ha gent del món real, com en Francesc, el Lluis, la Eulàlia, la Clidice,  en Darkman, l’Oscar, en Brian, la Helter, l’Spanique, el Harry, el Salvador Macip, en Miquel, l’Anna Maria, l’Arkab, en Jeremies Soler, i d’altres que no em vull deixar, apart dels que diuen que em llegeixen, com el Jordi, el meu germà Ferran, i algun altre,  amb els  que no hem anat surant més que nedant cap a la boia real, però que m’han acompanyat en aquestes singladures de gènere indeterminat que tenen com a objectiu la comunicació, l’intercanviar opinions, i el cultiu del que se’n podria dir una certa amistat.

Absort amb aquest pensaments, veient de lluny la platja atapeïda de gent, amb el brogit dels xisclets de la quitxalla de fons, vaig sentir la veu del Pau, un dels nedadors contertulià: “Ostres nens, quin parell de sirenes que venen nedant “- I efectivament. dues beutats rosses i daurades pel sol, esplendoroses i joves,  s’atansaven amb un crowl elegant i ràpid, per tocar la boia i tornar endarrere. “Són de carn i ossos ?” –va preguntar un segon- “No home, no. No siguis burro;  si són sirenetes, seran de carn i espines”- vaig dir.  I tots van riure, amb una mena de sacseig al cos, que va fer que algú gairebé s’ofegués, doncs va començar a tossir per haver empassat un bon glop d’aigua salada.    

De tornada varem seguir comentant les inconveniències del municipalisme i la seva incidència amb la corrupció que ens envaeix, tema que varem haver de continuar estirats a la sorra fent el llangardaix, mentre s’afegia al debat algun conegut de vista, que també hi volia ficar cullerada. 

Mentrestant una família amb quitxalla, trepitjava tovalloles i el tou de la cama d’algun, en el seu inútil afany  de trobar un espai de sorra lliure on aparcar la seva nombrosa prole. 

           

Sembla ser que Déu espera alguna revenja.

Interior d'una mesquita.

Es diu que el cardenal Ratzinger, davant de la ECAR, ha impulsat una estratègia concreta: Vist el creixent i evident laïcisme, està enrocant l’Església a unes posicions de defensa numantina. Es tractaria d’anar liquidant els apropaments de l’ECAR a la realitat sociològica que propiciava el Concili Vaticà II, per refermar posicions tridentines donant suport als grups més integristes i radicals – un dels exemples ha estat el recent aixecament de l’excomunió i l’apropament al cismàtic cardenal Lefebvre i el suport a estranys grups de fidels amb noms bel•ligerants- La finalitat d’aquesta regressió, seria la de mantenir les essències més capaces d’aguantar l’estirada laïcista, abandonant posicions poc defensables, guardant les elits canòniques als darrers reductes, per, com l’au fènix, ressorgir en un futur amb forces renovades. Tot això, que a priori, sembla prou delirant, està relacionat amb la radicalització a tot el món d’altres religions d’arrel judeocristiana, que van guanyant terreny i que ja fa alguns anys preconitzava Gilles Kepel en el seu llibre “La revanche de Dieu” on denunciava el creixent fonamentalisme de les sectes des dels anys 70, “per causa del desencant amb les ideologies i utopies seculars” i amb l’objectiu d’usurpar el poder i eradicar l’esperit de “les llums” i del laïcisme.
Tot això em ve al cap quan llegeixo aquesta noticia de “El País”. La ECAR demanant a Chile amnistia pels criminals feixistes del general Pinochet, quan encara no s’ha dit ni un mot per les complicitats i silencis del Vaticà amb el nazisme i l’holocaust,ni per haver beneït el genocidi del poble espanyol com a Creuada.

Infidelitat.

Rubens

(Aquest relat va ser publicat aquí i el reprodueixo per dedicar-lo a la Clidice,  amb l’esperança d’un somriure).

Els primer símptomes van aparèixer un vespre d’un divendres de primavera, durant un sopar  entre amics, quan elles, als postres, van manifestar aquell enutjós sentiment de culpa, habitual desprès d’haver ingerit una ingent quantitat de llepolies i constatar que, fatalment,  anirien a incrementar culs, malucs i cintures; la penitencia es va fer palesa i el penediment va sorgir  a continuació de les maduixes amb nata. Totes –potser suggestionades per la traumàtica visió d’ alguna tendra i turgent jovenalla de talla estàndard -o sigui anorèxica-  o simplement constatant el creixent volum de la seva humanitat- es solidaritzaren    demanant  el cafè descafeïnat i amb sacarina i, ja en franca conxorxa, llençaren anatemes contra les copes de brandi i els cigalons de rom que hom consumia,  verbalitzant la conveniència  solidaria de passar a una fase més radical de l’”operació estiu”, consistent en sotmetre’s, a partir del moment,  a un sever règim alimentari, consistent en  la ingestió d’amanides, bledes i altres productes amb el comú denominador de ser baixos en calories i greixos i poc o gens apetitosos.

L’amenaça va ser formulada en veu alta: A partir del dilluns tocava règim sever amb l’objectiu de fer possible encabir-se dintre dels mateixos  pantalons que l’any anterior, neurosis que es feia extensiva imperativament a tota la unitat familiar, sense excepció.

Quan el dilluns en Ciset va veure el magre sopar, va envair-li una mena de tristor: Les  inevitables bledes quasi sense amanir i uns esquàlids peixets bullits amb una ceba i un tomàquet va ser tot el que la muller li posà a taula. Una llefiscosa fulla es passejava lentament per la seva boca, amb l’evidència de la seva blana textura,  fins allotjar-se amb penes i treballs, i desprès de mil fàstics, a l’estómac, esòfag avall. A continuació, i una vegada tretes les espines del lluç bullit, la seva carn blanca i insípida s’esmicolava pel plat, resistint-se a la ingesta, fins anar a fer companyia a la verdura. L’aigua sense gas no ajudava a millorar la qualitat del sopar, i una infusió de camamilla amb sacarina, acabava de sotmetre la víctima en un estat de beatífic ensopiment, com el d’un cartoixà xaruc, embadalit i transcendent, repassant per mil·lèsima vegada, des del dur catre, les bigues del sostre de la cel·la. Dormí poc i malament, sentint el roncar de l’esposa i del seu estómac famolenc.    

Havent anat a treballar l’endemà, amb un auster cafè descafeïnat amb llet descremada i una quasi transparent torrada amb melmelada de règim, la buidor de l’estómac i, en conseqüència, de l’ànima, se li feren paleses a en Ciset i començà a somniar amb sucosos entrepans i fumejants llepolies gastronòmiques.

No es concentrava en el  treball; delirant fricandós, arrossos i mariscades; sovint s’entrebancava, quan agafava la paraula en alguna reunió i perdia el fil de la conversa, abstret amb l’idea de clavar queixalada a qualsevol cosa que fos ingerible.

Estava obsessionat; quan obria la premsa, anava directament a les pàgines de gastronomia, que llegia i rellegia amb plaer i enveja, memoritzant receptes de cuina i adreces de restaurants. Descobrí que certes revistes il·lustrades d’aquelles que en diuen “del cor” portaven receptes de cuina amb  suggerents fotografies dels plats bellament presentats, i, furtivament,  començà a dur-les a casa, i amagar-les sota el llit, repassant-les quan ningú no el veia. Davant de les suggerents imatges de sumptuosos plats, somniava que endrapava pels descosits, sense fre ni límit. Somniava ous ferrats cruixents i sucosos, fregides de peix i entrecots, fantasiejant sopars de duro, bufets lliures i taules de postres.

S’embadalia davant dels aparadors dels restaurants, de les xarcuteries, de les pastisseries i dels forns, fitant amb delit els productes exposats, que el feien bavejar. També, discretament, de manera furtiva,  mirava als interiors la gent consumint entrepans,  plats del dia, pastissos i pastes de te, sentint una inevitable i gran enveja del plaer aliè; la forta excitació el feia suar i no podia desenganxar-se dels vidres.

Sovint es perdia per carrerons infames, seguint la flaire d’un sofregit, que el portava davant d’una finestra entreoberta, des de la que s’intuïa una cuina ben proveïda. Es parava a escoltar el soroll de la vaixella i el dring del vidre, intentant desxifrar el xup xup de les cassoles, al mig de la remor de cuines i menjadors. Si veia aparèixer algun municipal, fugia, dissimulant, carregat de culpes i avergonyit per la seva feblesa. Més d’una vegada hagué de presentar la seva documentació al guàrdia diligent, malfiat davant d’una actitud tan sospitosa.   

Una tarda ja no es pogué resistir més: era una granja petita, no gaire il·luminada, i ben proveïda de canyes de crema, croissants, ensaïmades amb nata i cabell d’àngel i embolcallada d’una confortable i acollidora olor a cafè amb llet  i a pa torrat. S’aturà, carregat de dubtes, davant de la porta batent, i lluità tot el que li fou possible contra la temptació, com a víctima que era de la trista i maniquea dualitat fruit de la polida educació judeocristiana que havia rebut. Debatent-se entre l’entrar o el fugir, finalment els instints van prevaler pel damunt dels convenciments i traient pit, va entrar a l’establiment. 

 Darrera la barra hi havia una noia rossa, de mirada franca i oberta. Potser lluïa algun quilo de més, que es feia evident per dur una bata un parell de talles menys que les necessàries, lleugerament desbotonada per la part de la sina, ben a la vista. De seguida pensà que aquella noia era com un pastis de mel i s’hi apropà, com un conill suggestionat per una serp.  Ella el mirà amb els seus ulls clars –potser verds- i lluents con dues maragdes. En quedà captiu i tot seguit, no pogué evitar mirar la blancor d’aquells pits insinuats i les generoses corbes dels malucs maternals.

Sense apartar la mirada de tanta generositat, va demanar que li servis una tassa de cafè amb llet i una bona porció d’un pastís de crema. Va clavar la forquilla a la massa dolça i suau del pastel i se’n va omplir la boca, bevent una mica del cafè amb llet ben ensucrat. Va sentir com una forta sensació de benestar, acompanyada per la mirada acollidora de la dependenta, que es movia amb una involuntària i natural voluptuositat. Al perfum suau de la crema i el pa de pessic, contrastat pel del cafè amb llet, s’hi afegia una fragància de roses i de suor neta de la noia quan s’apropava a passar el drap pel taulell. Una forta sensació d’embriaguesa envaí en Cisquet, mentre, goludament, acabava de devorar la consumició. En acabar, la noia li dedicà una càlida mirada prenyada de complicitat. Era evident que la seva golafreria li era plaent.    

Des d’aquell dia, a les tardes, sovintejava la petita granja. Ho feia furtivament, amb sentiments de culpa i procurant no ser vist per ningú. Una vegada a dintre, demanava algun cruixent pastís, de la varietat que la noia rossa li oferia. Sovint no en tenia prou amb un, i repetia, sempre baix la mirada càlida i ardent d’aquella deessa de la brioxeria.

Passat un mes, un dia la muller li va dir: –“Cisquet, no ho entenc. Ja portem un mes de règim i jo he perdut 6 quilos i tu sembla que cada dia t’engreixis més”-

Un rubor culpable envaí el seu rostre, i abaixà la mirada, incapaç de sostenir-la, aclaparat per un gran sentiment de culpa.          

 Rubens

Independència a flor de pell?

Des de la desafortunada sentència del TC que les coses van maldades, com tots ja sabem.

Darrerament es parla molt més de federalisme, sobirania i independència. Els sentiments estan a flor de pell i no ens fa mandra manifestar-los al carrer i els mitjans i la xarxa van que cremen. Les posicions es radicalitzen i sembla ser que avui som més independentistes que ahir, i menys que demà, com deia l’antic i carrincló lema de “la medalla de l’amor”.

Ahir en Francesc Puigcarbó ens posava algunes consideracions prou interessants en el seu blog. Avui, i degut als darrers desentesos del PSC, i les desavinences i despropòsits d’alguns dels polítics de les franquícies, els manifestos d’alguns emergents, com en Laporta, els blogs en van plens.

Jo voldria fer alguna reflexió a flor de pell sobre el particular, i en especial sobre el independentisme.

A Catalunya som, majoritàriament, classes mitjanes, empleats o pagesos, amb aire condicionat, segona vivenda, cotxe a la porta, hipoteca, dos fills, educació mitja o superior i amb aspiració a anar escalant una mica més aquesta piràmide social. Dintre d’aquest substrat, és on hi ha un nombre més alt de nacionalistes o independentistes.

També hi ha un substrat de classe mitjana més baixa, formada,en bona part, per gent emigrada o provinent d’altres llocs d’Espanya, que es mou amb uns interessos propers als de la anterior, però aquests poden moure’s en una línia més espanyolista, basada amb sentiments d’identitat que es mouen dintre d’un àmbit familiar i social.

Els extrems d’aquest esbós social son una classe mitjana alta, que pot oscil•lar a favor del vent que afavoreixi més els seus interessos –ja li van fer el joc al franquisme quan va tocar- i es poden decantar favorablement per amenaçar amb la independència si això afavoreix els seus interessos o a l’espanyolisme, si veuen perillar els seus mercats . Val més no refiar-se’n del que diuen. A l’altre costat: una classe depauperada, que malda per sobreviure. Aquests, a diferència dels dels anys 30's, ara no hi pinten gaire, malgrat el seu nombre creixent. Potser ni voten. Entre ells hi ha sense papers, exclosos socials, beneficiaris de pensions no contributives i d’altres.

Sovint ens trobem abocats a contradiccions entre el de on venim, els sentiments del que som o hem volgut ser políticament i la realitat.

Anem a suposar que sigui possible aconseguir un procés independentista sense traumes – o sigui: que no hi prenguem mal i sigui de “bon rotllo”- Immediatament ens veuríem abocats a una crisis –segurament temporal atesa la proverbial capacitat emprenedora de la nostra gent- però que faria baixar de l’escambell de l’estat del benestar i de les fites materials aconseguides a bona part de la gent.

Les preguntes de si som capaços d’assumir els sacrificis de la inevitable crisis son evidents.

Jo faig la pregunta: Estem disposats a afrontar-la? En som conscients de les dificultats?

Una lluna prostituïda.

Venuda al millor postor;

grapejada per un gran sàtrapa

-que en fa bocins pel seu negoci  exclusiu

i lucrar-se de les nits xafogoses vora el mar-

llueix setí i mocador blanc,

la gran lluna plena

de les vetllades d'estiu.  

19 de juliol, d’avui fa setanta-quatre anys.

 Cartell d'en Joan  Miró

Xafogor, sang i suor. 

Boirines de fum i pólvora

planen per una ciutat desperta.

Papers de diari ensangonats

amaguen rostres de mort sobtada.

Bonior de mosques i crits feixistes planen

damunt dels cossos erts. 

Xafogor, sang i suor. 

Una radio crida a atacar i a la defensa.

Llambordes aixecades cremen sota el sol.

Soldats  esporuguits són manats  Diagonal avall;

moren, sense saber per què ni per qui,

els maten companys dels seus sindicats. 

Xafogor, sang i suor. 

Pors i pànics perviuen: hom encalça i mata.

Corredisses, incerteses;cauen innocents.

Gent angoixada  darrere finestres tancades.

Brètols amb màuser tiren a l’atzar.

Fum, fum, fum, més fum i soroll de trets. 

Xafogor, sang i suor. 

A mitja tarda els facciosos rendeixen els sabres.

Provisionalment el poble  ha vençut,

però la tragèdia tot just comença.

El dolor del futur serà infinit,

però el poble  victoriós no ho sap encara.

Xafogor, sang i suor.

    

  Foto de Centelles

Iconografia zoomòrfica i la seva relació amb el subconscient polític.

No voldria decebre al possible lector amb un títol tan pretensiós. Tampoc voldria fer passar bou per bestia grossa amb una pretesa falsa anàlisi científica –potser freudiana- d’un tema tant delicat. Em donaria per satisfet que aquest esbós servís de base per un estudi més seriós i que aprofundís amb  la matèria.

La qüestió fonamental és una certa tendència de certs estats,  partits o tendències  politiques a utilitzar una iconografia basada en motius zoomòrfics -que en quest cas, potser nomes podríem dir ornitomòrfics - Aquí hi ha supòsits ja  consolidats i suggeriments per d’altres que encara no ha optat per tan emblemàtica simbologia.       

Àguila (aquila)   

La majestuosa àguila ha vingut inspirant la imaginació de militars i estadistes ja des de la llunyana Roma. 

El seu vol elegant  i la força depredadora de la gran rapinyaire han inspirat emperadors i imperis, com Napoleó, l’Espanya del segle XVI, els imperis centrals europeus, els nacionalsocialistes alemanys  i fins i tot els deliris expansionistes de dictadors com el general Franco. 

L’àguila simbolitza, doncs, l’afany expansionista i depredador,  el domini territorial i la força rapinyaire dels que l’adapten com a icona.

     

La gavina (larus)

Majestuosa també, aquesta au depredadora, sorollosa, bruta  i carronyaire, que viu d’aprofitar els recursos de les costes, nia en qualsevol penya-segat o teulada, i es manifesta per la defensa agressiva del seu territori i la brutícia de la seva femta, abundant i escandalosa que ho deixa tot fet un merder.    El seu  vol, a la vista d’un contrallum i vist per gent de terra endins, pot evocar  la llibertat, i fins i tot competir amb l’elegància de l’àguila,  tot i que com més se la coneix i més cal competir amb elles pel territori, més evidència hi ha de la seva mala jeia . Darrerament prolifera de manera excessiva, potser per manca de competidors naturals dintre de l’escala ecològica.

S’ha inspirat amb ella el Partit Popular. 

La garsa (pica pica).

Aquest és una au de la família dels còrvids, que és omnívora i s’alimenta de carronya. És una au amb poc glamour, però molt sociable i abundant a Catalunya. Se li atribueix una certa mala fama de lladregota, doncs tendeix a endur-se allò que és lluent.

No es coneix partit que l’hagi adoptat com a icona, però seria recomanable per agrupacions beneficiaries dels grans escàndols financers dels darrers temps. .

Cal que tinguin molt en compte la deguda identificació de l’au de referència, doncs, malgrat la seva singularitat hi ha la tendència a confondre-la amb la perdiu, cosa que s’ha d’evitar per no incórrer en lamentables confusions. 

El passerell (carduelis cannabina). 

Ocell petit i humil, apreciat pel seu cant canor i que cau bé a gairebé tothom. Aquest, que consti, no l’ha adoptat ningú, però per les seves peculiaritats seria molt apte per partits emergents, d’aquells que fan plantejaments utòpics      

Des del racó d’un cafè.

Els matins m’agrada anar a fer un cafè, llegint el diari, a algun establiment dels voltants de casa. Encara m’agrada obrir el periòdic, nou i acabat de sortir de les rotatives i sentir la seva flaire de paper i tinta i embrutar-me’n els dits fullejant-lo.

Aquestes hores vagaroses, em permeten fer una llambregada a la humanitat que m’envolta: un microcosmos format per funcionaris dels jutjats que apuren els seus cafès amb llet i uns breus entrepans de fuet; advocats ultimant les seves estratègies amb clients angoixats; mestresses de casa que esperen que s’obri “El Corte Inglés”, endrapant pastes de xocolata i garlant pels descosits en grups de quatre o cinc; executius dels bancs i els despatxos dels voltants, remenant papers.

Hi ha un altre grup més discret, que és els del meu gremi: el dels jubilats ociosos. Aquests arriben d’hora i van a llegir el diari “de gorra” usdefruitant unes poques taules gairebé tot el matí.

Aquest grup sembla molt organitzat: el primer que arriba agafa tots els diaris que l’establiment posa a disposició del clients i els va repartint als seus col•legues a mida que es van presentant.

“Té Manel, l’Sport, que avui parla del Guardiola” –diu un xacrós amb aspecte d’antic comptable.

“”El patufet” (nom familiar amb el que es coneix el “Diari de Sabadell”) te’l guardo, Antoni” –li diu a un de menut amb el poc cabell tenyit amb “Farmatint”.

“Vols “El Punt”?...Jo em quedo amb “La Vanguardia”-diu a un altre, que arrossega la seva artritis amb la dignitat d’un capità general tolit.

I així es van repartint i monopolitzant la premsa diària.

Jo vaig a la meva, amb el meu diari comprat al quiosc de la cantonada. No en tinc cap d’especial, tan aviat en compro un com un altre. Més tard ja procuro llegir “on line” alguna coseta més, tot i que m’agrada més el fullejar-los.
No m’interessa gaire integrar-me a la tertúlia d’aquella mena de geriàtric ocupat en el monopoli de la premsa de l’establiment. Els sento garlar de les mil i una tonteries del dia, i sembla que amb els temes cabdals confonen garses amb perdius, però no m’hi poso –tampoc soc depositari de la raó absoluta- Amb el diari i l’espectacle del rusc del treball quotidià, ja en tinc prou.

Ahir estava jo llegint a “El Periódico” les cuites entre el Montilla i els Consellers del PSC, tot sentint, sense voler-ho, els consells que al costat li donava un advocat al seu client (un tipus que pledejava per una possible separació): “Vostè mantingui el tipus; que no se’l vegi dubtar. Negui-ho tot. Vostè és un perfecte pare de família, i no beu res més que una mica de vi dinant i alguna cervesa de tant en tant” –“Ostres qui marró” –pensava jo. Vaig deixar el diari tancat al costat de la tassa de cafè, distret amb l'ambient del local, i la conversa aliena, que era prou interessant.

Absort amb les meves cabòries, vaig veure el rostre rubicund d’un sanguini jubilat que se’m dirigia a frec:

“Escolta, si ja has llegit el diari, potser que el deixis on l’has trobat!” –em va dir amb tota la seva mala llet. Els seus socis em miraven amb aire reprovador.

Vaig estar a punt de demanar consell a l’advocat del costat, per instrumentar una clara defensa, davant l’agressiu atac corporativista, però me’n vaig estar. .

“Escolti, que aquest diari és meu i m’ha costat 1,20 € al quiosc d’aquí al costat. Si el volen llegir, els el deixo, però en acabar me’l tornen, que em va la mar de bé per empaperar el terra quan freguem a casa”...

El paio va marxar, sense acabar-se de creure que el diari era meu.

“Doncs ja em diràs on és “El Periódico” d’avui” –vaig sentir que remugava mentre se’n anava a la seva tertúlia geriàtrica. Les mirades del grup em van fer sentir un pispa de la pitjor espècie.

En acabar i ja a casa, mentre m’empassava el debat de la nació per la TV, vaig prendre una decisió: el proper curs em matricularé d’alguna cosa que m’agradi: Història, Filologia... Al menys si m’haig de discutir amb algú per la propietat d’uns apunts, tinc molts números que sigui amb una noieta de 18 anys i no amb un vell xaruc. .

Ressaca de la manifestació del dissabte dia 11.

Hem  dilapidat el patrimoni heretat. Ahir recordava amb un amic les manifestacions de Sant Boi i la  famosa “del milió” de l’any següent i a tots dos ens havia cridat l’atenció un fet: En aquelles hi havia una barreja de banderes catalanes, estelades i espanyoles (majoritàriament republicanes). A la del dissabte, trenta-tres anys després,  lluïen amb exclusivitat banderes catalanes, senzilles o estelades, amb triangle blau o sense. 
Alguna cosa ha canviat: aquella il·lusió que anava dirigida a la construcció d’un estat plurinacional, ha esdevingut un clam per la independència; el desengany és profund i la indignació ha substituït la il·lusió. Aquells anys, potser, pensàvem formalitzar una parella. Ara alguna cosa ens fa pensar que ens cal el divorci. Les causes:  potser el fet d’ haver-nos sentit enganyats; ens sabem cornuts i que paguem el beure i ja no ens interessa aquella relació amb una gent que ens sembla  ingrata. Hi ha un sentiment de no ser estimats i fins i tot, sovint, odiats.

És clar que quan es trenca una relació i hi ha culpa, n’hi ha per totes dues parts: ens hem deixat prendre la iniciativa . Des de fa molts anys, l'hem deixat en mans poc destres.: les d''una “classe política” que en el seu fur intern no es mou amb criteris democràtics ha monopolitzat la gestió d’aquesta relació. 
No són els millors - amb honroses excepcions d’honradesa i vocació- són una colla d’aprofitats que han  fet de la  política un modus vivendi. El món de la política està farcit de càrrecs electes o nomenats, que es mouen en ferotge competència – les punyalades per assolir cadires i poltrones fan feredat en el món cada vegada més corrupte de la política activa- Són coneixedors de corrupteles i clientelismes, que els semblen més que normals, i qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra al Millet, diuen en el seu fur intern.

Els millors són fora de la política. No hi perden el temps ni els motiva la lluita estèril i partidista. Hi ha gent d’idees, professionals impecables, dirigents d’entitats de la societat civil,  que han optat per treballar dia a dia fora d’aquest món poc edificant. La partitocràcia i la bipolaritat de la política, deixa orfes a molts bons ciutadans, desorientats i cada vegada més allunyats del món oficial. Tota aquesta força és soterrada, i nomes li falta trobar aquell camí que li permeti manifestar la seva potència. Jo nomes espero que aquest no sigui en forma d’algun líder carismàtic, d’aquells que saben conduir la gent per camins totalitaris, més tortuosos encara que els vigents,

Un amic em recomana aquest article de “La Vanguardia” del diumenge passat, que em sembla excel·lent. 

Els descreguts no dinen!

La calor del diumenge és xafogosa. Ni un sol núvol a l’horitzó retallat pel massís del Montserrat, que s’imposa espectral com un escenari d’una òpera wagneriana, difuminat per la calitja.

El cosí de la muller ha disposat un tendal a l’eixida de casa seva, que amb l’emparrat ajuda a mitigar la calor. Uns taulons a tall de taula es van guarnint amb aperitius i ampolles de vi, esperant la reina del dinar familiar, una monumental paella, la deliciosa flaire de la qual ja es fa sentir.

Hi ha l’oncle i la tia, que feia anys que no veia, envellits i invàlids, seient en una cadira de rodes: ella mirant el món amb els ulls perduts, sense reconèixer ningú dels assistents –el síndrome d’Alzheimer no perdona-; ell amb la seva mirada incisiva i aguda i un etern somrís als llavis i un etern garlar, amb evidents llacunes fruit d’una certa demència senil. Als noranta dos anys no és pot esperar una altra cosa.

Recordo les xerrades sobre política i sobre la història de la nostra guerra que, en el passat, havia tingut amb ell. Havia estat tinent de milícies i s’havia mogut pel front d’Aragó, com el pare, i l’havien empresonat i condemnat a mort. Tot i que no li agradava gaire parlar en primera persona de les seves experiències –cosa habitual en els que ho van passar molt malament i van sobreviure- era una magnífica font d’informació de les petites històries de la Història, com aquelles que comporten les angoixes dels condemnats quan a les matinades es feien les saques, sovint arbitràries i a caprici i sentien les descàrregues i els trets “de gràcia” dels que manaven els escamots d’afusellament. Quan parlava, en general, ho feia amb un deix de sarcasme, d’aquell que indica una forta decepció envers el gènere humà.

Ara als noranta dos anys seu en una cadira de rodes, i me n’adono que és impossible coordinar amb ell una conversa coherent. Es deleix per una cervesa i li posen una de les sense alcohol, que apura amb fruïció, com els darrers anys de la seva vida vegetal.

Quan la paella és a punt, seiem a taula.

“Ja heu anat avui a missa?”- pregunta el vell oficial republicà, la qual cosa em lliga amb el seu sarcasme de tota la vida.

“Doncs, no. No he tingut temps”- responc, com seguint la broma.

Me’n adono d’una mirada reprovadora del cosí –el seu fill- que em fa pensar que he ficat la pota.

“Doncs aquell que avui no ha anat a missa, s’han d’aixecar de taula!. Els que no van a missa, no dinen!”- brama amb l’antiga energia d’un tinent manant un atac frontal d’una companyia a una cota ocupada per l’enemic.

El cosí se’m emporta apart i m’explica que darrerament està obsessionat amb aquest tema. Ell creu que per causa del seu deteriorament neurològic li apareixen els vells fantasmes del passat. Sembla ser que a la presó, on s’hi va passar molts anys, els obligaven a assistir a rosaris, misses i a tota mena d’actes religiosos, baix coacció i castigant la tebior amb coses com les de privar-los de la ració del dia i d’altres.

Torno a la taula i li dic que ja he anat a missa i he combregat i confessat.

Veig que s’alleuja el seu rostre i es dulcifica la seva mirada.

“És que si no, no et donaran de dinar”- afegeix, amb suavitat.

No era ni més ni menys que un company intentant fer-li un favor a un altre, avisant-lo. No era que s’hagués plegat a cap mena de sentiment religiós.

Desprès, quan ja dinàvem, li va semblar estrany que s’hagués començat sense que ningú hagués beneït la taula. Ell anava menjant arròs: “Qui dia passa, any empeny”-deuria pensar, amb el pragmatisme d’un vell sobrevivent.

Reflexions constitucionalistes.

Us confessaré una antiga passió pel constitucionalisme, que em dura de quan vaig passar per la Facultat de Dret –quan encara els dinosaures poblaven la terra- 

Darrerament, que disposo de temps, estic desempolsant llibres de text i gratant pel Google  per tal d’elucubrar amb els mals del present i la tortuosa història constitucionalista de les Espanyes, la qual cosa va de la maneta de la tèrbola política dels darrers dos-cents anys, amb quatre guerres civils, sense comptar la del Francès, que també en va tenir molt de civil i les assonades de caserna. La síntesis és que durant tot aquest temps, en el que la democràcia va ser una excepció de curta durada,  no va ser  possible la construcció del que se’n diu l’Estat Espanyol i darrerament, la vigent, que els que s’omplen la boca amb la noció “Estat de Dret” entenen com un text sagrat (la genètica judeocristiana no perdona), hom oblida que va ser gestada entre amenaces, renuncies i consensos de grat o per força, per la qual cosa és fruit d’una conjuntura que,  una vegada superada,  mereixeria una profunda revisió.

Bé, tot això és conseqüència de la ressaca de la diada d’ahir i la contundent manifestació del poble de Catalunya.

Una de les coses que el TC ha considerat és el que es diu en el controvertit i poc entenedor  article 2 de la vigent  quan afirma que la Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, etc.

La mare del constitucionalisme espanyol que va ser "la Pepa" del 1812 , ja deia:

“TÍTULO II
Del territorio de las Españas, su religión y gobierno, y de los ciudadanos españoles.

CAPÍTULO PRIMERO
Del territorio de las Españas.

Artículo 10.

El territorio español comprende en la Península con sus posesiones e islas adyacentes, Aragón, Asturias, Castilla la Vieja, Castilla la Nueva, Cataluña, Córdoba, Extremadura, Galicia, Granada, Jaén, León, Molina, Murcia, Navarra, Provincias Vascongadas, Sevilla y Valencia, las islas Baleares y las Canarias con las demás posesiones de África.

En la América septentrional, Nueva España, con la Nueva Galicia y Península de Yucatán, Guatemala, provincias internas de Oriente, provincias internas de Occidente, isla de Cuba con las dos Floridas, la parte española de la isla de Santo Domingo, y la isla de Puerto Rico con las demás adyacentes a éstas y al continente en uno y otro mar.

En la América meridional, la Nueva Granada, Venezuela, el Perú, Chile, provincias del Río de la Plata, y todas las islas adyacentes en el mar Pacífico y en el Atlántico.

En el Asia, las islas Filipinas, y las que dependen de su gobierno.

Artículo 11.

Se hará una división más conveniente del territorio español por una ley constitucional, luego que las circunstancias políticas de la Nación lo permitan”.

I jo em pregunto: Això de la indissolubilitat ho deurien posar perquè si llegiu l’àmbit territorial de la del 1812 i el d’ara, veureu la de països (o províncies) que s’han anat quedat pel camí de la independència i la sobirania aquests dos-cent anys, els darrers cap el 1956 i el 1975...    

  

   La Constitución. Francisco de Goya.

Alguna cosa més sobre la vedette, l'anarquista i els feixistes.

No fa gaire parlàvem en aquest blog d’una vedette immersa en una tenebrosa història, potser una més de les mil i una tragèdies personals que hi va haver a la Guerra Civil. La manca de documentació sobre alguns d’aquests fets fa que la imaginació es desbordi i fins i tot s’agafi com a certa la fantasia d’algun escriptor que retallant una mica d’aquí i una mica d’allà, se’n fa una composició i n’elabora una història rodona de caràcter fulletonesc .

Presumptament, Tina de Jarque fugia en direcció a Barcelona, via València amb l’Abel Domínguez, Secretari de la Federació Regional Andalusa de la CNT, que havia anat a detenir-la a casa seva, però impressionat per la seva bellesa, havia caigut als seus braços seduït pels seus encants, convertint-se en el seu amant. Això va ser el novembre del 1936, i el gener del 1937 van intentar fugir a França, carregats amb  una maleta amb un munt de calzes, copons i altres joies, moltes fruit de requises, essent interceptats per un control rutinari, junt amb una altra vedette (Victoria del Mar) i el seu amant...Els van afusellar.  Fins aquí la versió diguem-ne “oficial”.

Aquesta història, que va ser vox populi i es reproduïda a les memòries d’alguns notoris coetanis de l’anarquisme, sense que en tinguin cap prova que no sigui l’haver-ho sentit a dir, és farcida de contradiccions, començant per les dates i fins i tot el lloc de les execucions, que va entre Alacant i Castelló. Mai s’han trobat els cossos ni cap mena de documentació, cosa estranya si, com es diu, va ser una detenció oficial i no una execució arbitrària feta per desconeguts. A la Causa General instruïda pels feixistes al finalitzar la guerra, gairebé hi consta res, tot i la rellevància de l’Abel Domínguez i la popularitat de la vedette. El 1943 van prendre declaració a una criada i a una cosina de l'actriu, que van confirmar la seva relació amb l’Abel Domínguez i la creença que van ser afusellats per milicians anarquistes a Castelló. Aquestes hipòtesis coincideixen amb el que diu Miguel de Molina a les seves memòries: “Tina de Jarque se hizo humo entre València y Castellón con su joyero repleto y nunca se volvió a saber nada de ella. Lo mismo pasó en Madrid con Victoria del Mar”, però tot això no són res més que hipòtesi.

Perquè l’Abel Domínguez la va anar a detenir?...Senzillament: la De Jarque era coneguda habitual i rebia visites del món de la alta burgesia i d’alts comandaments militars els anys 30. Es parlava d’un prostíbul al carrer d’Atocha regentat per la De Jarque, que hauria servit de tapadora per activitats de la quinta columna feixista. El que avui seria la teleporqueria,  a l’època ja la practicaven diferents periodistes: una tal Lola Aguado, li atribueix a Tina de Jarque, amors amb Ramon Franco (el germà del general colpista) . Es evident, doncs que, vista la seva lucratica activitat, la vedette meretriu, disposava d'una particular fortuna i era sospitosa de connivència amb l’enemic. Que seduís al que l’anava a detenir, era una cosa més que probable.

La hipòtesis és que es va escapar i posteriorment es va parlar d’una execució, mai documentada, per encobrir la seva sortida i desaparició. La Tina de Jarque hauria sobreviscut i tornat acabada la guerra amb una altra personalitat. Si el SIM (servei Informació militar) republicà, li anava al darrera, haurien estat molt burros permetent la seva execució per un senzill afer de contraban de joies, perdent el doll d’informació del que presumptament  disposava, per la qual cosa no quadra la hipòtesi de la execució sumària. .

Execució per traïdoria i robatori de joies; eliminació pels servis secrets feixistes “per saber massa”; o simplement desaparició balsàmica organitzada pels franquistes per pagar favors rebuts: tot un munt d’incògnites per anar gratant  i treient-ne l’entrellat.

Juan A. Rios Carratalà ha publicat un llibre (“El tiempo de la desmesura”) sobre els atzars d’aquella època, en base a l’Armand Guerra i la seva pel•lícula “Carne de Fieras” i parla de la Tina de Jarque i el misteri de la seva desaparició, entre d’altres coses de la faràndula dels anys 30.