Un fenomen paranormal ?

Imatge de la Xarxa

Ja fa un temps vaig haver de passar pel quiròfan per una intervenció d’un  problema d’etiologia poc severa: l’extracció d’uns càlculs de la vesícula biliar . M’operaria un cirurgià bon jan i amic meu.

Una vegada dutxat amb un xampú específic per entrar al quiròfan amb el mínim nombre de bacteris patògens (potser es nota que estic llegint un dels llibres d’en Salvador Macip, oi?) i amb algun tranquil·litzant que hom m’havia lliurat  i que em tenia en una mena de nirvana, em van passejar per l’hospital, camí del quiròfan, en una mena de gimcana entre ascensors, inquietants passadissos, lliteres i visitants tafaners.  

Em van deixar en una sala gèlida, on uns infermers, que semblaven ser molt de la broma, es disposaven a preparar-me: Em van afaitar de l’abdomen cap avall, tot dient que quan em creixés el pèl ja sabria el pa que s’hi dóna. Vet ací, quins nois amb més gràcia- pensava jo. Un d’ells,  tot rialler, indiferent al meu induït sopor, exhibia uns estris, aparentment de tortura, tot dient, amb un somriure sarcàstic, que em posés a punt, que tota aquells xerracs i tenalles eren els que faria servir el cirurgià per tallar no sé què. Amb el meu emboirat enteniment, pensava que aquells comentaris més aviat fotetes, serien una mena de tècnica psicològica per preparar els pacients.

Tot petant de dents, més pel fred que per la inquietud doncs els tranquil·litzants fan miracles, vaig veure que duien una altra llitera, on hi havia un tipus jove, emmanillat i vetllat per un parell de Mossos d’Esquadra guarnits amb una bata de color verd damunt del uniforme reglamentari. El detingut  ho mirava tot, amb uns ulls badats com plats, potser una mica espantat, com aquell que és al corredor de la mort i el duen a ajusticiar. Amb la distància emocional induïda pels tranquil·litzants, vaig recordar que a l’hospital hi ha un mòdul penitenciari.

Em van entrar al quiròfan abans que aquell pres jove, que es va quedar amb la seva escorta i la seva por.  Ens varem intercanviar una mirada còmplice, com desitjant-nos bona sort. Potser només m’ho va semblar, però crec que els Mossos també em van dedicar un lleu somriure.

A dintre, em van deixar en una mena de mòdul sideral, sota d’uns potents focus, mentre una mena d’éssers que semblaven alienígenes amb vestimentes verdes que es movien amb el deseiximent de qui fa la seva feina quotidiana, anaven preparant els estris de la feina. Un d’aquells éssers fantàstics em va mirar i vaig reconèixer els ulls clars i amables del cirurgià amic meu.  

L’anestesista em va avisar: Ara t’adormiré- em va dir i vaig sentir com un mareig. Tot seguit, i sense tenir noció de que hagués passat el temps, em vaig tornar a despertar.

Tres infermeres em subjectaven les espatlles, i una altra em senyalava amb el dit enguantat: Prou. T’estaràs quiet?- deia enfadada,  tot cridant amb aquell to imperatiu que li havia vist a la mare quan, de petit, n’havia fet alguna de molt grossa.

Què passa? Ja m’estic quiet, dona –vaig dir conciliador- però que passa?

Ja s’ha despertat- va dir la que m’havia renyat, dirigint-se als que em subjectaven. Deixeu-lo, però no us retireu encara. Esteu alerta –els va dir.

No, dona, que no em bellugo. Què ha passat aquí?- vaig preguntar, sense obtenir resposta. 

Ja ha tornat del tot- va dir una de les que em tenien immobilitzat.

Em van passar a la sala de reanimació, on va aparèixer el cirurgià amic.

Bé. L’operació ha anat la mar de bé. Ja he passat la informació a la teva dona que és a la sala d’espera. D’aquí a una estona et portarem a la teva habitació- em va dir, tot falaguer i content.

Quan m’he despertat, m’estaven agafant per les espatlles i estic tot masegat, que ha passat?-vaig preguntar-li.

Ah, res. Que ens has donat una mica de feina. Ja passa. Molta gent, baix els efectes de la anestèsia, insulten, diuen coses,  es mouen i alguns tenen convulsions- va dir amb la seva veu suau i sense cap mena d’emoció que em pogués aportar alguna pista.  

Que potser he dit alguna inconveniència? –vaig preguntar-li, tot angoixat.

No, res. Ja hi estem acostumats i el que ens has dit, és secret professional- va dir amb un somriure inquietant, cosa que em va deixar molt mosquejat.       

Estava descoratjat. Tots tenim aquella reserva que duem amagada als replecs més ignots de l’ànima i que fins i tot nosaltres mateixos ignorem. En aquell estat inconcret d’inconsciència, aquell parèntesis de res absoluta, més negra que la son, quina mena de viatge astral hauria pogut fer la meva ànima ? On havia estat en aquell parèntesis inconscient, del que no en tenia cap mena de consciència?

No ho sabré mai.

Avui he anat a l’hospital per fer-me una analítica. M’ha semblat veure que de la planta on hi ha els quiròfans sortia una resplendor. L'he fotografiada.

Em queda el dubte de si deu ser l’alter ego d’algun cos inconscient, que cerca la llibertat, o l’ànima turmentada, camí de la buidor absoluta i eterna, d’algun malaurat que hi ha deixat la pell.