|
De la xarxa |
Dedicat a l'amic Jordi M. que va fer l'acudit de la comparació de la torçada de peu per la caiguda des del taló, d'una bona amiga, amb la de Sant Pau del cavall, camí de Damasc. Jo hi he posat més formatge que pa, com sempre,,,
El jutge de primera instància s’asseia, com cada matí, a l’estrada. L’oficial, amb la rutina habitual i el desmenjament quotidià li havia portat la llista de vistes civils i penals: un parell de furts, alguns temes de família, reclamacions per causa d’accidents de tràfic. Res, la rutina de cada dia.
Ja n’havia enllestit uns quants, deixant que els advocats fessin les seves exposicions, sovint sense escoltar-los, doncs la majoria ja venien resolts per l’oficial o els advocats i la fiscalia ja s’havien posat d’acord.
Tants anys d’estudis i sacrificis, primer a la facultat i desprès a l’escola nacional de la judicatura, per passar uns llargues, feixugues i complexes oposicions, que li llevaren els millors anys de la seva vida, per acabar fent un paper gairebé de comparsa: La comèdia de l’exercici del poder judicial, limitat pel principi de legalitat i els convencionalismes que, a la pràctica, el feien sentir un mer buròcrata.
Van entrar a la sala una dama, de molt bon veure, ben vestida i siliconada – el tipus de dona de classe mitjana alta que al jutge li feia perdre els sentits- acompanyada del seu advocat i d’altra banda el marit, presumpte cornut segons l’expedient, i predestinat a repartir els béns i a transigir amb la custodia dels fills.
Aquella dona de mitja edat, superba i elegant havia caigut d’un taló massa alt, i s’havia torçat el peu. Com Pau de Tars, que havia caigut del cavall i havia vist la llum, en el seu accident se l’hi havien obert les portes d’un munt de sensacions desconegudes, doncs un jove fisioterapeuta improvisat l’havia auxiliat, l’havia dut a casa seva i de les fregues al turmell havia passat a carícies més gratificants que l’hi obriren les portes del cel i a un nou món de sensacions inimaginables.
Talment com Pau de Tars va separar-se del Imperi Romà per dotar d’estructura el cristianisme i crear l’Església, la dama en qüestió s’havia vist abocada a voler divorciar-se del seu marit, un acabalat especulador immobiliari, per estructurar el seu món eròtic personal i obtenir les rendes suficients per finançar-lo adequadament.
A la vista de la bella adúltera, el jutge de primera instància va engrescar-se – els llargs anys de colzes estudiant, mentre els seus companys de llicenciatura anaven de festa, junt a l’educació religiosa i conservadora que havia rebut, havien produït que gestés uns certs ressentiments i algunes repressions, que el predisposaven a tenir un odi envejós als advocats i una certa obsessió misògina i malaltissa amb les coses del sexe.
Els advocats anaven exposant els fets i les conclusions dels termes dels acords que serien capaços d’assumir. Era evident que ja s’havien posat d’acord prèviament, però el jutge volia conèixer els detalls i anava fent-los preguntes sobre els fets. Anava allargant la vista, baix la mirada astorada de l’oficial, que estava acostumat a que els casos s’enllestissin a correcuita i sense gaires circumloquis, doncs ni el temps, l’agenda, ni els medis donaven per gaire més.
El jutge s’imaginava la bella dama al terra, queixant-se, i el sol·lícit benefactor ajudant-la. Aquest la duia a casa dintre d’un taxi, i allà havia començat el desfici: Frega aquí, frega, allà; paraules dolces, embotiment dels sentits, frenesí, pèrdua de tot control i rebolcada impetuosa i irresistible. Les fantasies anaven envaint la ment del jutge misogin, que per sota la toga sentia que l’excitació es feia evident en forma de ferma erecció. Les punyetes li tremolaven amb la mà que aguantava la ploma amb la que feia veure que prenia apunts –en realitat qui aixecava acta era l’oficial i era el que prenia les notes- i les ulleres li lliscaven cara avall pel seu nas excessiu, cobert d’una fina pel·lícula de suor.
Quan va preguntar si ho havien fet al llit, al sofà o al damunt de l’estora, va enrogir al veure la mirada inquisitiva de tots els compareixents, inclosos uns mossos d’esquadra que esperaven al fons de la sala. Va adonar-se’n que havia ficat la pota i va voler-ho esmenar encetant un balbucejant discurs sobre la importància dels detalls per establir la transcendència dels fets pel principi de bona fides semper proessumitur nissi mala adesse probetur ( la bona fe sempre es presumeix si la mala fe no es prova ), que va avortar ràpidament davant el somriure sarcàstic dels lletrats i la coqueta baixada d’ulls de la dama que havia caigut del seu taló.
|
De la xarxa- |
De mutu acord van resoldre un substanciós repartiment de béns i un règim de visites pels fills, que el jutge no va fer modificar a l’alça a favor de la dona.
Aquell vespre, quan va anar a dormir, el jutge no va fantasiejar amb la Scarlett Johansson com acostumava a fer-ho cada dia, sinó que ho va fer va pensant amb la bella dama que, talment com Sant Pau, havia aterrat i s’havia obert a la llum de'un nou món: el de l’erotisme. Tot per haver caigut del taló de la seva sabata.