diumenge, 27 de febrer del 2011

La finestra de la casa d’ Anna Frank.



A la ciutat holandesa d’Amsterdam, hom pot visitar la rebotiga de la casa on s’hi va amagar la família de l’Anna Frank, una adolescent jueva que va morir al camp de Berger-Belsen i va deixat escrit un emotiu diari on explica les seves sensacions dels més de dos anys que van estar reclosos i van restar amagats fins que els nazis els van localitzar, de ben segur fruit d’una delació.
Fa uns anys vaig visitar l’amagatall on havia estat reclosa l’Anna Frank i la seva família. Era un espai fosc i claustrofòbic, on aquella gent va restar amagada dels seus possibles botxins i que avui ha esdevingut un dels museus més visitats de la ciutat neerlandesa.
Una de les coses que em van cridar l’atenció va ser una petita finestra, on la petita Anna s’havia d’enfilar, ja de negra nit, i d’allà podia albirar un petit rectangle de cel i la silueta d’una part de les  torres de la catedral.  Era fàcil imaginar la il·lusió i el somnis de la noia intentant albirar el pas d’uns ocells i fantasiejant amb les formes dels núvols.
Avui a la Cerdanya hi fa un dia rúfol que amenaça neu. Des de la finestra de la meva cambra es poden veure els cims de La Masella amb la Tosa d’Alp blanca.al capdamunt.
Penso en la immensa fortuna que tinc de poder sortir i respirar l’aire fresc, sense la por que em vegi cap veí i em denunciï a cap Gestapo, i poder posar-me a caminar camins enllà i pujar els cims nevats, sense cap mena de restricció que no sigui la que els propis fantasmes i les pors als fenòmens del medi natural m’imposin.
Vaig a donar un tomb per les ribes del Segre- anuncio.
Abriga’t, que fa fred i comença a nevar- respon la companya.
Si dona, no pateixis.  No hi ha nazis a l’horitzó- se’m escapa dir.
Què dius?.
Res: coses meves.     


divendres, 25 de febrer del 2011

Tot caçant bruixes pel Vallès.




A començaments del segle XVII la paranoia popular, la ignorància , els foscos interessos de certs conflictes veïnals, junt a una radicalització del fonamentalisme religiós per causa de la Contrareforma, propiciaren que a tot el Principat hi hagués una vertadera cacera de bruixes.
La persecució implacable dels pòsits de la tradició oral d’una certa cultura ancestral d’arrel precristiana, tal com dèiem l’altre dia,  on s’hi barrejaven el sàbat, l’aquelarre, l’adoració del faune i els rituals solars per afavorir la fertilitat i les collites, feia que en el imaginari popular, instigat pel fonamentalisme religiós, es culpés a una pobre gent sotmesa a certa marginalitat dels mals que afligien la societat.  Incidien també els prejudicis en vers la barreja cultural que portà a desterrar jueus i moriscos, en uns dels greus errors polítics i econòmics, que han condicionat tota la nostra història posterior i van ser motiu de la decadència d'una pretesa Espanya imperial. Cercar els mals fora i culpar els altres dels nostres errors no és una invenció de la política actual; fa anys que es practica. 
Les bruixes eren les culpables de les turmentes i les pedregades, de que es morís la quitxalla i el bestiar, de la infertilitat dels matrimonis i dels conreus, i en època d’insalubritat i d’ignorància de la higiene més elemental,  d’enverinar les aigües i escampar epidèmies.
Els tribunals eren els de la Inquisició, el braç secular de la qual era la justícia ordinària i les penes severíssimes: penjades a la plaça pública. 
El procés era senzill:  la bruixa era denunciada per algun veí, se l’empresonava i s’esperava que passés el ‘caçador de bruixes’, que era un ‘expert’ que tenia l’habilitat de descobrir damunt les seves víctimes la marca del diable, que apareixia en forma de berrugues, pigmentació de la pell, foradets a l’esquena on hi cabia el cap d’una agulla i d’altres marques, que avui son tractades pels dermatòlegs. Aquests 'experts' feien despullar la dona, fregant el seu cos amb una tovallola nova i desprès amb un drap de llana que embolicava cendra - alguns utilitzaven aigua beneïda- En passar la cendra o l’aigua  per la marca, aquesta es feia visible i hom aplicava una ordalia:  es punxava  la senyal amb una agulla. i si la dona no sentia res, era prova concloent de la seva bruixeria. A continuació era sotmesa a interrogatori i tortura, i la desgraciada acabava confessant allò que la imaginació del botxí havia maquinat, tot relacionat amb els detalls més escabrosos de la pretesa unió carnal de la bruixa i el maligne i les malifetes que aquest li ordenava fer.
La foscor de les delacions és evident: Una tal Margarida Tafanera de Terrassa és denunciada pel seu propi germà, assegurant que “...els tenia embruixats a ella i a la seva dona, amb la intenció de què no tinguessin fills i així poder posseir els seus béns”      
La lectura de les actes de les tortures de totes les malaurades que van passar per aquests tràngols és esfereïdor. Aquestes, tot i que de manera fragmentada, es  conserven a la majoria dels arxius municipals de les poblacions vallesanes i es poden consultar.
Tenen especial rellevància els processos de Caldes de Montbui i per extensió a la resta del Vallès.
Les confessions de les bruixes, arrancades sota turment, coincidien gairebé en tot: Com fabricaven les metzines per enverinar les aigües o les menjadores del bestiar; sobre l’aspecte del dimoni, que apareixia com a cabró, home, gos, amb atributs com banyes, peus forcats, ungles de gall, i com l’adoraven i n’eren posseïdes - “l’adoràrem totes pel detràs en el ces i part del detràs i (...) dit dimoni tingué part amb nosaltres per lo detràs” -  També és coincident  com congriaven les tempestes i pedregades -“batérem l’aigua amb unes vergues que ens donava el dimoni i encontinent s’alçaren grans nuvolades, i s’hi mogueren grans tempestes i caigué molta pedra”-
Hi ha constància  del testimoni d’un tal Lleonard Prats, mestre de cases de la vila de Sabadell que denuncià una dona de Castellar del Vallès dita Jerònima Muntada...-” descobrint una pila de pedres que hi havia junt a una paret de dita casa insqueren alguns galàpets verinosos d’entre les pedres i trobant-se allí Jerònima Muntada (...) vaig veure que agafà amb dos bastonets un galàpet d’aquells i veient jo allò espantat que volia fer d’un animal tant dolent i verinós lo digui que volen fer a na dita Muntada i ella em respongué que no hi havia cosa que no fes servei un dia a l’any...”
A  l’Arxiu Històric de Sabadell hi consta documentació sobre la caça de bruixes:
Acta del 21 d’octubre de 1619:
Determinarem que sia dada facultat als senyors consellers de que facin una cerca per la present vila a efecte de fer venir l’home qui coneix les bruixes i si es troben diners per lo gasto de fer-ho venir estiga en llibertat de dits senyors consellers”
 Arrel de la detenció de la Jerònima Muntada van ser acusades altres dones  de Castellar del Vallès, que tanmateix, en una macabra cadena de delacions, de ben segur induïdes pels torturadors, van denunciar les sabadellenques Joana Sol, Guillema Roberta i na Romaguera. Hi ha constància què les dues primeres foren penjades abans del 18 de febrer de 1620.
En els lligalls de la cúria de Sabadell hi ha les declaracions de Joan Pere Rubí, Antoni Pau Panyella o Joan Dostes.
En Joan Pere Rubí afirma el 18 de febrer-“... haver vist sentenciar a Joana Sol i Guillema Roberta  per bruixes les quals penjaren en la plaça pública de la present vila de Sabadell en lo lloc anomenat, que va de Sabadell a Barcelona, prop de les Termes i après dites forques he vist enderrocades i se’n han emportada na Joana Sol de dites forques i que he oït de mes pròpies orelles com V.M., ha fet una crida donant deu ducats a qui sabia que se n’ha emportada dita Joana Sol de dites forques...”
Es tractava del testimoni d’un delicte, que era el de despenjar un penjat sense el consentiment de l’autoritat. Aquest havia d’estar un temps determinat a exhibició pública, com a demostració de la implacabilitat de la justícia.
Algun parent o amic, que mai van trobar, s’havia arriscat a donar-li un darrer plus de dignitat a la pobra Joana Sol.

Algunes de les actes dels processos de bruixes estan publicades  a l’opuscle d’en Raimundo García Carrera ( numero 4 de Monografies Vallesanes, “Caça de bruixes al Vallès", Editorial Egara, Terrassa 1987) La part documental d’aquesta entrada es basa en la informació de la recerca del senyor García Carrera. 

Aquelarre. Goya

dijous, 24 de febrer del 2011

Un retrat, potser esbiaixat sobre l’ús de les llengües dels imperis.

Foto de la Xarxa.


Tot allò que t’aparti del vergonyant origen pagerol ‘fa fer fi’ –pensa la noia ‘pija’ del barri alt de Barcelona. La parla autòctona és cosa dels vells pagesos analfabets  i pastoretes perdudes pels móns de déu –deia sempre la seva la mare, una senyorassa,  catalana,  filla d’una botiguera de l’Eixample barceloní anada a més, i casada amb un capità de la industria tèxtil, la fortuna del qual provenia d’un besavi armador que havia fet les amèriques i  tractat amb esclaus. Ho deia en un pobre castellà mestís, farcit de catalanades, i amb aquell accent que per uns és meravellós signe d’identitat i per altres vergonyant estigma.
La ruda i arabitzada parla castellana –a ciutat-  un dia va ser indicador de la urbana modernitat davant la rústega realitat. Però, ai las!: si avui és la parla de la minyona sud-americana, la del camàlic analfabet vingut del depauperat sud i la del ‘moro’ que la malparla amb accent magrebí.. .i a New York, els amics Pîulachs  ens van recomanar no l’empréssim gens ni mica, ni a Prada ni a Cartier, ni a l’Hotel, ni a cap restaurant de certa  categoria, doncs és cosa de baixos fons i pot condicionar el tracte. 
Aquell castellà de vocals obertes i allargades, ranci i elàstic com goma de xiclet, contaminat de català xava de la noia nou rica, ja no és signe de distinció per marcar la diferència  de la vergonyant realitat,  pensa aquella fràgil poncella de la burgesia catalana del segle XXI amb puerils afanys de notorietat.   
Oh, quin dilema!- divaga la figaflor, mentre deixa les claus del seu BMW X1 SDrive 18D damunt la tauleta del ‘living room’ i demana a la noia ‘que le prepare una taza de  te verde con limón,  bañe a los niños y deje preparado un  buffet frio para la cena de la noche antes de irse ’
No voldria repetir el disgust  que va tenir quan els nens van venir un vespre de l’Escola Bressol parlant aquell català barroer i ordinari de les educadores.
Fet i fet, ja va sent hora d’anar canviant la llengua habitual: des d’ara amb el meu marit i els nens només  parlaré l’ anglès, que per alguna cosa varem fer els màsters a Cambridge –pensa.
Una vegada informats el meu marit i el  director espiritual, veurem si encetem una campanya per potenciar  el idioma anglès a l’escola i fem força per la qüestió de les subvencions oficials, que no tot ha de ser protegir les parles dels rústecs i les pastoretes a l’escola concertada. Tots tenim els nostres drets.    
I posats demanar, i ja que som en època d’estalvis, potser que fem campanya per tancar la TV3 també  a Catalunya .
Algú l’hi hauria de preguntar a la ‘pija’ amb quin idioma pensa quan riu, plora, bressola un infant o fa l’amor. Potser no ho sap. 

   

dimecres, 23 de febrer del 2011

El 23 de febrer del 1981. El dia que molts varem descobrir no tenir fusta d’herois.



Els trenta-cinc anys és una bona edat per esdevenir un heroi. De fet l’heroïcitat no té edats, ni gènere ni fronteres. L’heroïcitat és una qualitat de la generositat, de la solidaritat i, sovint de la rauxa. però, ah!,  potser reservada a uns essers elegits pels déus.  
El 23 de febrer del 1981 em va agafar amb els meus 35 anys. Havia tornat de la meva feina a Barcelona, en el tren dels ‘Catalans’ (ara ‘Ferrocarrils de la Generalitat’) Venia d’unes gestions a la Seguretat Social  del carrer Balmes (un centre oficial a càrrec de l’Estat) on a la tarda hi havia una total normalitat. Tampoc al carrer i al tren a la Plaça de Catalunya hom presagiava cap cosa anormal.
L’ensurt va ser arribant a casa. La dona preocupada i alleujada al veure’m arribar.  Les noticies anaven caient en un degotall inquietant.   
Va ser una  llarga nit de radio i TV amb les imatges d’un guàrdia civil de tòpic, amb bigotis, tricorni i mala llet, llenguatge casernari i pistola en mà  i gent  uniformada i aquells trets, que van fer encongir els cossos dels diputats i les ànimes de mitja Espanya,  i la sacsejada al vell i digne  militar, que va ser com si ens sacsegessin a tots nosaltres, i el regust que ens havien llevat alguna cosa que ja mai més  ens tornarien.
Tots els fòtils de rebre notícies oberts –no hi havia mòbils ni informàtica- mentre triàvem els llibres que podien ser declarats prohibits –sempre el primer que fan els intolerants  és afusellar algú i cremar alguns llibres- Els quatre llibres que s’havien salvat del 1939 sobreviurien la nova envestida?  Els d’abans eren més illetrats que els d’ara?  
Res,  no em desfaria de cap llibre. Ja ho havia fet cap el 75, quan el dictador encara alenava i van afusellar una gent del GRAPO i uns bascos  i van detenir molta gent coneguda, militants de diferents partits de vocació democràtica. Vaig deixar, en dipòsit,  un munt de llibres a un amic que ja mai me’ls va tornar.
Potser cal trucar els amics més compromesos per dir-los que cremin les agendes amb el nostre número i adreça, abans no els detinguin, però no, no és prudent fer anar el telèfon i tampoc és ètic fer-ho.
Les imatges dels antics drames dels pares el 1936-1939 planaven per l’aire com un fantasma. Les paranoies feien bullir el cervell.  
La quitxalla -vuit anys el gran i sis el petit-  acotxada al llit, aliena al terrabastall, dormia plàcidament . Mirades de la companya i jo, de tendresa i de negra inquietud,  pensant en el seu esdevenir. 
El “Tranquil, Jordi, tranquild’en Jordi Pujol encara ens va esverar més. Des de que ell volia bisbes catalans i jo no en volia de cap mena,  que no em queia bé aquell venedor de fum amb deliris de grandesa. Ja havia engalipat mitja Catalunya amb la Banca Catalana, i les seves tesis de construir infraestructures públiques amb mitjans privats, com l’Hospital General de Catalunya i la ficció d’una pàtria irreal, petitburgesa i folklòrica, de postal calorejada. No ens en refiàvem ni un pel d’aquell garlaire de llengua bífida. .
Tot esperant, veiem sense veure-la  una tediosa pel·lícula de pirates del inaguantable Bob Hope que passaven per TVE.
Algú trucava per telèfon- insensat- Deia que no sabia el que fer. Estava ficat en política i no volia dormir a casa. Demanava ajuda i consell –però per telèfon, no, cap de suro!-  
Molta gent feia maletes o demanava aixopluc a casa de parents o coneguts. D’altres cremaven papers. Tothom pensava en els no gaire llunyans cops d’en Pinochet i d’en Videla al Con Sud de l’Amèrica. Molts no van fer nit a casa.
Quan el Borbó va baixar del burro i va manar tornar tothom a casa, varem sentir un cert alleujament. L’endemà veiem aquells fatxendes d’uniforme que havien ocupat el Congrés,  escapar-se per les finestres mentre per la porta sortien els diputats de sota els escons  amb posat cansat, pàl·lids, ullerosos i sense afaitar. Abans havien sortit les diputades.   
L’exèrcit i la guàrdia civil havien fet escac, tot i que no al rei, sinó al poble i se’n havien sortit, tot i que no havien arribat al mat. 
D’una manera o una altra, gairebé tots havíem estat amagats baix aquells escons. De fet va ser una nit  que molts varem descobrir no tenir gens ni mica de  fusta d’herois.


dimarts, 22 de febrer del 2011

Velles supersticions i cultura popular.

Trementinaires de l'Alt Urgell

Tots aquells que hem tingut el goig de conèixer gent que hagi viscut a cavall dels segles XIX i XX i  eren  de procedència agrària, podem recordar  haver observat que gastaven unes curioses supersticions que les generacions posteriors hem anat oblidant.
La llum elèctrica, l’alfabetització, la socialització de la medicina i la farmacologia han foragitat una sèrie de costums,  manies i rituals, molts producte de la foscor i la ignorància, que avui dia ens sobtarien, però només fa cosa de cinquanta anys, eren pràctica comú d’avis i àvies i els més joves les veiem com a cosa quotidiana.
Era època d’herbes remeieres, bruixotes, mals d’ull, curar d’espatllat i ‘de neigat–un estat de tristor de la família de les depressions i la neurastènia-  endimoniats, exorcistes, pedregades seques d’origen malèfic, sequeres per malediccions divines, mals d’ull i d’altres manies.
D’aquelles èpoques fosques en queden testimonis arqueològics i reculls literaris i la memòria minvant dels vells testimonis, tot i que encara hi hagi alguna vella inexplicada costum  que ens remeti a les ancestrals creences.
Per exemple, els comunidors ( altars, sovint ficats en petites edificacions en forma de porxo obert als quatre vents, coberts o a l’aire lliure, situats a prop de l’església, on  el sacerdot comunia les tempestats i les pedregades) i les parets de pedra seca dels camins romeus, construïdes per evitar que les bèsties ( el cabró podia ser el mateix diable)  veiessin passar el viàtic.
De la meva memòria recordo algunes de les coses de l’avia que veiem quotidianament:
  • Abans de llescar el pa, feia la senyal de la creu al dors  amb el ganivet.
  • Feia la senyal de la creu cada tro i cada llampec, quan hi havia tempesta.
  • Els trons eren perquè Sant Pere feia mudança i arrossegava mobles -deia.    
  • Portava malastruga: Trencar un mirall. vessar sal, deixar les tisores obertes, viatjar en dia tretze i divendres, trencar un setrill, deixar grinyolar una porta, començar una feina en dimarts, que un quadre fos tort en una paret, fer ballar una cadira  i obrir un paraigua dintre de la casa.
  • El porró a taula no podia apuntar ningú, el porró sempre apunta a qui s’ha de morir primer- deia.
  • Avocar vi portava sort, i amb els dits  te’l posava al front, com si fos aigua beneïda.
  • Si el pa queia a terra, es collia i s’havia de besar.
També explicava històries fantàstiques, com que hi havia serps que de nit es colaven a la casa de dones que havien infantat i se’ls bevien la llet, xumant , mentre dormien, deixant les criatures sense aliment. Com que les criatures ploraven de gana i esllanguien,  l’home sortia armat d’una canya fins que trobava la serp i la matava.
Si estàvem refredats i allitats, quan marxava la mare a treballar, l’àvia  obria la finestra de bat a bat, malgrat la gelor del carrer. Com que des de la finestra es veia  la muntanya de Sant Llorenç, calia que respiréssim l’aire benefactor amb possible  flaire de farigola, romaní i altres herbes benèfiques que la tramuntana portava -deia. També ens feia beure tisanes i infusions vàries d’herbes que comprava a velles trementinaires que coneixia del seu poble de l’Alt Urgell o la visitaven periòdicament.
Hi havia dos móns diferenciats: el de la cultura popular, farcida de supersticions i ignorància i l’acadèmic oficial. El primer ja s’ha acabat, fagocitat per l’acadèmic i tot i que se’n ha endut la càrrega de supersticions i ignorància, també ha foragitat un cert pòsit de cultura popular que ben inserit amb els avanços científics, podria aportar una certa riquesa, doncs si anem a les arrels de moltes supersticions hi trobaríem els pòsits i els antecedents del que posteriorment la ciència ha consagrat, sense comptar la quantitat de coses que s’han perdut pel camí i s’han oblidat per sempre més.
Com deia el terrissaire sabadellenc en Marian Burgués en el “Sabadell del meu record”(1929), amb aquella bona fe dels socialistes utòpics i els anarquistes :
“Si a tots els pobles hi hagués un  matrimoni de bons mestres, ben pagats, que cuidés de fer entendre a la gent el per què de totes les coses que la Ciència ha posat en clar, el món canviaria  en el sentit de bondat, bé i bellesa, i la solidaritat humana seria un fet dintre de poques generacions”.  


dissabte, 19 de febrer del 2011

No hi ha lleons a l'horitzó.

.

Ahir vaig passar pel blog d’en Vicicle per comentar la seva entrada relativa a la prohibició de la senyal de TV3, i vaig recomanar-li -amb un agosarament més fruit del convenciment que de la possesió de la veritat- cosa que faig extensiva a la resta de Valencians, que vagin a votar en consciència i botin la patuleia corrupta i prepotent que els llença cortines de fum com l’anticatalanisme per tapar les seves ferums insuportables.
Amb el mateix  agosarament, sé que perdent-se TV3, més que una meravella de la televisió, es perdran l’alienable dret a escollir i s’hauran d’empassar la voluntat  arbitrària d’aquella gent tan desacreditada que es pretén perpetuar en el llot de la seva  pròpia corrupció.  
Li deia que no atengués els cants de sirena que els partidaris d’un cert pragmatisme unionista solen emprar:”Es preferible ser cola de león que cabeza de ratón”, diuen amb la llengua de l’imperi.
Jo els dic que no atenguin aquests cants de sirena i actuïn en consciència, doncs albirant l’horitzó no s’hi veuen lleons, nomes hienes, i les d’aquesta espècie carronyaire solen ser bestioles escuades de mena.     

divendres, 18 de febrer del 2011

Questions que cal plantejar a mig camí de la pujada blogaire.




De vegades cal mirar-nos el melic per reflexionar sobre el què estem fent, com ho fem  i el perquè.
Aquelles preguntes adolescents de “de on venim, perquè hi som, cap a on anem ?”, alguns dels que ja hem gastat una bona part de la nostra existència ja les donem per resoltes: sabem  o intuïm que venim del No Res  i cap allà tornem. L’enigma segueix sent el perquè hi som.
Ahir en Francesc Puigcarbó  mostrava el seu astorament, comentant una entrada meva que parlava de la industria d’armes al segle XIX al  Ripollès, i sense ser crítica, venia a deduir la desigual línia “editorial” del meu blog: “encara no m’he refet del poeta sabadellenc d’ahir i avui em sorprens amb aquesta fàbrica d’armes de Ripoll” em deia. I té raó: aquesta Boia del Port Pelegrí amb vocació de tertúlia estiuenca,  ha esdevingut un bosc espès, un garbuix de temes variats, que són els que van voleiant pel meu cervell.
Per aquí han passat cipaios i carlins, uns aviadors de la RAF abatuts a Mataró, soldats republicans tributaris de la desmemoria històrica... Hem dinat a Normandia, a la platja Omaha, al mateix punt on va morir tanta gent; hem visitat cementiris de la Segona Guerra mundial, la capella on Sant Pau va bastir el Gran Empostissat de l’Esglèsia actual; hem estat i visitat el teatre Mariinsky i hem donat un tomb pels temples hindús de Kajuraho.  Us he explicat històries sabadellenques  i de les contrades de la Serra del Cadí, amb contrabandistes i maquis; també us he parlat de gent, per mi, entranyable  i  he trencat alguna llança per rondinar del sistema i demanar un estat tal com cal, rememorant el poc que em queda dels meus antics coneixements de Dret Constitucional.
Definitivament sóc conscient que, sense pretendre-ho,  he anat  construït un  món complex i variat, entre les certeses del No Res de l’origen i del final i la ignorància de la realitat del  present, movent-me per impulsos incontrolats i fruit dels estats d’ànim del dia, per acabar descobrint que l’entrada més vista de tot el blog és una insulsa discussió sobre restaurants de Madrid i Barcelona, il·lustrada amb una foto de la xarxa on hi apareixen els dos futbolistes Cristiano Ronaldo i Messi de cara a cara. De ben segur que el reclam és aquesta foto I encara perquè no se'm acut penjar-ne cap de la Belen Esteban i d'altres icones del star system peninsular, que de ben segur serien les liders de seguiment.
La pregunta sempre és la de perquè serveix tot plegat. Potser per fer las catarsis personals, diria el psicòleg, o per quelcom semblant a allò que deia en Charles Baudelaire  en un dels seus petits poemes en prosa: “Vaig preguntar a un d’aquests homes on anaven així. I em va respondre que no en sabia res, ni ell ni els altres; però que, evidentment, anaven a algun lloc, puix caminaven impulsats per una invencible fretura de fer via”.
Ja fa molts anys, una bona amiga, parlant d’un amic comú que era molt tímid, m’explicava que la treia de polleguera que al bell mig d’una seriosa conversa sobre filosofia, sense més ni més i per un impuls irrefrenable,  el paio se li abraonés al coll, amb el consegüent ensurt, cercant la furtiva besada i la gratificant rebregada luxuriosa.
Com que de vegades tinc la sensació de comportar-me com l’amic en qüestió, us aviso que si alguna vegada, al bell mig d’un relat de cipaios  i carlins m’abraono al vostre coll amb lúbrica intenció, estigueu ben avisats i no m'ho tingeu en compte. 


dijous, 17 de febrer del 2011

Les armes de Ripoll: Una indústria casolana.

Goya. Desastres de la guerra.

 La Vila de Ripoll els segles XVII, XVIII i XIX tenia justa fama per la qualitat de la seva industria d’armes de foc,  la qual cosa la convertí en una pròspera localitat. Afavorien aquella indústria una certa tradició metal·lúrgica local i la facilitat  per obtenir  l’energia hidràulica que proporcionava el riu; posteriorment s’hi afegí  l’experiència del Gremi d’Armers, que formava oficials, els quals expandiren la seva industria per tot el Principat. El Gremi d’Armers de Barcelona estava format, gairebé exclusivament per gent d’ascendència ripollesa. 
Aquella indústria va ser creixent fins el 1835, quan la vila va ser devastada per les forces carlines d’en  Charles d’Espargnac, conegut com  el Compte d’Espanya.
Les pistoles i fusells ripollesos tenien justa fama com a eines precises i  peces de gran  qualitat, i encara avui són cobejades pels antiquaris i els col·leccionistes.
Quan la Guerra del Francès, la industria es posà al màxim rendiment, i fins i tot oficials d’altres gremis es posaren a disposició del d’armers per poder atendre les nombroses  comandes de les Juntes de Defensa. Hom treballava de dia i de nit, fabricant fusells i pistoles per la guerra.
Coneguda la industria ripollesa per l’Exèrcit de Napoleó, a principis del 1809, enviaren una expedició formada per un nombrós cos de tropa, per desballestar-la o confiscar-la.
Quan arribaren els francesos es van dedicar a buscar “la fàbrica de les armes”i davant del seu estupor, es van trobar que aquesta no existia. Algunes armes i algunes eines trobades al cobert d’algun vilatà, no els permeteren pensar que es trobaven davant d’un procés seriós de producció i se’n van entornar, convençuts de que la “fama exagerada de les armes ripolleses era un mite”, i potser si que hi havia unes quantes peces artesanals  fetes per algun afeccionat aïllat, però pel que havien vist, incapaces d’abastir un exèrcit. Estaven davant d’un procés poc seriós.
Cavalleria francesa 1809
Varen saquejar la vila, per aprofitar el viatge,  i se’n van entornar a Olot, de on provenien.
Què havia passat? On eren les armes?
Com ha passat sovint a Catalunya, la industria de Ripoll s’elaborava en petits tallers autònoms: els fusters i encepadors tornejaven les culates, els panyetaires feien els panys i els gatells, els canoners els canons, i cadascú feia la seva feina al petit taller o  obrador de casa seva, portant les peces al Gremi, que es cuidava de muntar-les i enllestir-les. Quan van albirar els francesos, només va ser qüestió d’amagar aquest material sota el fenc del bestiar, o a les golfes de la casa. Aquella gent no cercava armes amagades, cercava tota una fàbrica amb els seus ets i uts. Poc es podien imaginar que d’aquella manera tan casolana  es bastia una de les indústries d’armes de les més importants de l’Europa d’aquella època.       
Els francesos varen tornar el maig del 1812 amb 5.000 homes comanats pel general Decaen i es van limitar a cobrar una elevada contribució, sense fer més esment a l’industria d’armes.
Més tard, el febrer del 1813, van tornar a entrar, aquesta vegada a  foc, sang i fetge, i, sense arribar a saber mai la importància de la industria de les armes, indirectament la van malmetre per causa de les malvestats produïdes a famílies i béns.
El 1835, quan la Vila fou destruïda pel tristament famós Compte d’Espanya, fou l’estocada final a aquesta indústria, que ja va perdre el tren de la modernitat i les noves tecnologies.    
Pistoles ripolleses (de la xarxa)

dimecres, 16 de febrer del 2011

Francesc Morera, un poeta de Sabadell.



En Francesc Morera  i Juan (Sabadell, 1941-1990) va ser un bon amic de cuites teatrals i vivències intel·lectuals. Dibuixant, poeta, actor i autor teatral, ens va deixar prematurament quan encara no havia complert els cinquanta anys.
Fa un parell d’anys es va editar un recull de la seva poesia en el llibre “D’un intent amagat”, del que em permeto posar-vos-en  unes mostres:

Vallès què?
(A Joan Oliver, amb disculpes perquè calen)

Contrada de terra,
prat, bosc i ocell.
I vells masos, ara fondes,
per si el diumenge rondes,
utilitari i farcell.
De Barcelona engonal
que pica i rasca alhora,
visca la nau industrial!

En ma terra de Vallès
les teulades són de serra,
quatre pins no s’han cremat.
Se’ls mira un xiprer apartat
que plora tanta desferra.
Del Vallès no en queda res.
(Francesc Morera)


--- --- ---

Serà el meu enterrament
mut, callat, insolemne,
al fons càlid, amorós,
d’unes xiruques gastades
del número trenta-set.

En tombar la caminada
restarem dempeus allí,
cims solellats,
d’eterna jovenesa
somniats paisatges.

Senzillament això,
anar-se’n, dir adéu
sense remolins de mocadors,
en salpar el meu vaixell,
L’alè fragmentat
i un sospir cobrint el terra
com cristalls de neu.
(Francesc Morera)


dimarts, 15 de febrer del 2011

La llengua, la fe i el foc.



Des de l’any 1968 que es celebra anualment, al mes de febrer,  la Renovació de la Flama de la Llengua Catalana. Aquesta festa va ser una iniciativa de les entitats excursionistes catalanes que varen voler celebrar el centenari del naixement d’en Pompeu Fabra reivindicant simbolicament els valors de la nostra parla com un foc encès permanentment, i des de llavors que  cada any s’encén una llàntia a la tomba del Mestre, a Prada de Conflent, on va morir el 1948, per dur-la en peregrinació  fins a Montserrat, on simbòlicament es renova la llum que tot l’any resta encesa com a testimoni de la vigència de la nostra llengua.
El lema que regeix és el de:

 
“L’encengué la fe,
la portà l’esforç,
la manté la voluntat
d’un poble”


Anualment se’n encarreguen d’organitzar la renovació, entitats excursionistes diferents  i les del Vallès, ja ho han fet unes quantes vegades.
Era l’any 1993 i vaig tenir el goig de participar-hi activament en la meva qualitat de membre de la junta directiva de l’entitat de Sabadell.
Varem sortir un dissabte a peu, direcció a Terrassa, on ens van lliurar un quinqué on hi cremava el foc encès al cementiri de Prada de Conflent uns dies abans i que curosament havien portat a peu els diferents relleus. Amb els companys de Terrassa, completariem les dues darreres etapes,  anant a Monistrol de Montserrat, on ens rebria l’alcaldessa i la llàntia restaria tota la nit a la sala de plens de l’Ajuntament i l’endemà, de bon matí, quan els estels es ponen, la pujaríem fins el Monestir, on les autoritats religioses, les federatives i les de la Generalitat farien els honors i tot el protocol del final de festa.
Ens varen lliurar el preuat quinqué, que els de Sabadell i els de Terrassa, en rara i inusual fraterna unió vallesana, dúiem amb tota la cura que l’ocasió mereixia, potser una mica cohibits per la gran  responsabilitat d’haver de traginar el símbol flamejant de la nostra parla estimada.
El dia era rúfol i gris, tal com sol ser habitual el mes de febrer, i la pujada, llarga i feixuga. La grisor de la tarda només era trencada pel color del flamejar de sang i or de les senyeres que alguns duien desplegades, fent-les voleiar per causa de la  garbinada,  
Els boscos d’alzina i pi blanc i alguns ocells eren els únics testimonis d’aquell petit escamot de gent ardida que avançava a bon pas, disposada a suar la cansalada per enaltir i honorar la seva parla.
Ja feia estona que caminàvem, quan  el que duia la flama, va empal·lidir – Serà l’emoció?- em vaig preguntar.
Ostres, nois, se’m ha apagat la llàntia- va dir tot compungit- Aquesta merda de ventot - va afegir a tall d’excusa. 
Ens varem parar.
Fem un mos- va dir algú- i pensem.
Mira’t la butxaca. Hi portes encenedor o algun llumí ?– algú va preguntar.  
Si, en porto un d’aquests d’ “usar y tirar”-
Doncs, fot-li canya i torna’l a encendre- va dir.
I així ho va fer.
Recordant el lema de “L’encengué la fe, etc ...” a partir d’ara del teu encenedor en direm “la fe"- va dir el que havia trobat la pragmàtica solució.
Tothom es va sentir alleujat. El quinqué, abans d’arribar a  l’Ajuntament de Monistrol, es va apagar quatre o cinc vegades més – el dia era infernal, de debò- i sempre hi havia qui cridava: Porta "la fe", noi, que s’ha apagat la llàntia!
La flama va fer nit a l’Ajuntament, dintre del seu quinqué, on l'hi havien preparat un bonic altar i l’alcaldessa va fer un patriòtic discurs, acomboiada per un parell de guàrdies vestits de gala.
L’endemà la varem acabar de pujar fins al Monestir, on ens acollí el Pare Prior i algunes autoritats federatives que se’n varen fer càrrec. Amb ella  encengueren una torxa, que va presidir la missa conventual. A primera fila hi havia el President  de la Generalitat, en Jordi Pujol, la seva senyora, molts consellers i tota la plana major de la Federació. Nosaltres, bruts i suats, ens varem seure al terra, no sense haver rebut abans alguna empenta dels nombrosos escortes de les personalitats presents.
D’allà estant veiem l’espectacle d’una atapeïda primera fila, on tothom maldava per fer-se un lloc a cops de cul i de colze. Varem  témer seriosament  que algú acabés lliscant pel costat de la bancada  i caigués al terra.
La missa avançava, l’escolania  refilava amb les blanques veus, els cors inflamats per l'emoció palpitaven sorollosament. 
Els nostres ulls no podien defugir l’espectacle de l’atapeït banc de la primera fila amb tots els notables mig apuntalats i donant-se culades . Vaig mirar-me el meu company i li vaig preguntar: Encara conserves "la fe", noi?Oh, si, aquí,  ben guardada a la butxaca- va respondre, tot mostrant l’encenedor i un ample somriure d’orella a orella.             

.    

dilluns, 14 de febrer del 2011

La dona que va caure del taló de la seva sabata.

De la xarxa

 Dedicat a l'amic Jordi M. que va fer l'acudit de la comparació de la torçada de peu per la caiguda des del taló, d'una bona amiga, amb la de Sant Pau del cavall, camí de Damasc. Jo hi he posat més formatge que pa, com sempre,,,

El jutge de primera instància s’asseia, com cada matí,  a l’estrada. L’oficial, amb la rutina habitual i el desmenjament quotidià li havia portat la llista de vistes civils i penals: un parell de furts, alguns temes de família, reclamacions  per causa d’accidents de tràfic. Res, la rutina de cada dia.
Ja n’havia enllestit uns quants, deixant que els advocats fessin les seves exposicions, sovint sense escoltar-los, doncs la majoria ja venien resolts per l’oficial o els advocats i la fiscalia ja s’havien posat d’acord.
Tants anys d’estudis i sacrificis, primer a la facultat i desprès a l’escola nacional de la judicatura, per passar uns llargues, feixugues i complexes oposicions, que li llevaren els millors anys de la seva vida,  per acabar fent un paper gairebé de comparsa: La comèdia de l’exercici  del poder judicial, limitat pel principi de legalitat i els convencionalismes que, a la pràctica, el feien sentir un mer buròcrata.
Van entrar a la sala una dama, de molt bon veure, ben vestida i siliconada – el tipus de dona de classe mitjana alta que al jutge li feia perdre els sentits-  acompanyada del seu advocat i d’altra banda el marit, presumpte cornut segons l’expedient, i  predestinat a repartir els béns i a transigir amb la custodia dels fills.
Aquella dona  de mitja edat, superba i elegant havia caigut d’un taló massa alt, i s’havia torçat el peu. Com Pau de Tars, que havia caigut del cavall i havia vist la llum,  en el seu accident  se l’hi havien obert les portes d’un munt de sensacions desconegudes, doncs un jove fisioterapeuta improvisat l’havia auxiliat, l’havia dut a casa seva i de les fregues al turmell havia passat a carícies més gratificants que l’hi obriren les portes del cel  i a un nou món de sensacions inimaginables.
Talment com Pau de Tars va separar-se del Imperi Romà per dotar d’estructura el cristianisme i crear l’Església, la dama en qüestió s’havia vist abocada a voler divorciar-se del seu marit, un acabalat especulador immobiliari, per estructurar el seu món eròtic personal i obtenir les rendes suficients per finançar-lo adequadament.      
A la vista de la bella adúltera,  el jutge de primera instància  va engrescar-se – els llargs anys de colzes estudiant, mentre els seus companys de llicenciatura anaven de festa, junt  a l’educació religiosa i conservadora que havia rebut, havien produït que gestés  uns certs ressentiments i algunes repressions, que el predisposaven a tenir un odi envejós als advocats i una certa obsessió misògina i malaltissa amb les coses del sexe.    
 Els advocats anaven exposant els fets i les conclusions dels termes dels acords que serien capaços d’assumir. Era evident que ja s’havien posat d’acord prèviament, però el jutge volia conèixer els detalls i anava fent-los preguntes sobre els fets. Anava allargant la vista, baix la mirada astorada de l’oficial, que estava acostumat a que els casos s’enllestissin a correcuita  i sense gaires circumloquis, doncs ni el temps, l’agenda, ni els medis donaven per gaire més.  
El jutge s’imaginava la bella dama al terra, queixant-se, i el  sol·lícit benefactor ajudant-la. Aquest la duia a casa dintre d’un taxi, i allà havia començat el desfici: Frega aquí, frega, allà; paraules dolces, embotiment dels sentits, frenesí, pèrdua de tot control  i rebolcada impetuosa i irresistible. Les fantasies anaven envaint la ment del jutge misogin, que per sota la toga sentia que l’excitació es feia evident en forma de ferma erecció. Les punyetes li tremolaven amb la mà que aguantava la ploma amb la que feia veure que prenia apunts –en realitat qui  aixecava acta era l’oficial i era el que prenia les notes- i les ulleres li lliscaven cara avall pel seu nas excessiu, cobert d’una fina pel·lícula de suor.  
Quan va preguntar si ho havien fet al llit, al sofà o al damunt de l’estora, va enrogir al veure la mirada inquisitiva de tots els compareixents, inclosos uns mossos d’esquadra que esperaven al fons de la sala. Va adonar-se’n que havia ficat la pota i va voler-ho esmenar encetant un balbucejant discurs sobre la importància dels detalls per establir la transcendència dels fets pel principi de bona fides semper proessumitur nissi mala adesse probetur ( la bona fe sempre es presumeix si la mala fe no es prova ), que va avortar ràpidament davant el somriure sarcàstic dels lletrats i la coqueta baixada d’ulls de la dama que havia caigut del seu taló.
De la xarxa-
De mutu acord van resoldre un substanciós repartiment de béns i un règim de visites pels fills, que el jutge no va fer modificar a l’alça a favor de la dona.  

Aquell vespre, quan va anar a dormir, el jutge no va fantasiejar amb la Scarlett Johansson com acostumava a fer-ho cada dia, sinó que ho va fer va pensant amb la bella dama que,  talment  com Sant Pau, havia aterrat i s’havia obert a la llum de'un nou món: el de l’erotisme. Tot per haver caigut del taló de la seva sabata.              

divendres, 11 de febrer del 2011

L'ull del més enllà.

De la xarxa.

Tot just feia una estona que la Jeni, aquella noia equatoriana rodona i amable que la cuidava,  l’havia deixat a punt per passar la nit: bolquers, crema a l’esquena i a les natges, per evitar nafrar-se, i una camisa de dormir neta; la televisió engegada, on una parella jove i polida explicaven les noticies del dia, que l’àvia no entenia: les imatges del present li eren cada cop més alienes i totes aquelles corredisses i violència li passava pel davant com un miratge confús, llunyà,  incomprensible i abstracte. Ara les seves malmeses neurones ja no li permetien copsar l’actualitat i només li deixaven els records llunyans, de quan era molt jove i es casava amb el Josep –pobre Josep, quan anys fa que ja és mort?- es preguntava- i el germà gran, l’Albert, que se’l van endur a una guerra i no va tornar mai més;  i els fills, aquells menuts i fràgils nadons que buscaven amb delit el seu mugró...Tot dintre d’una gran nebulosa, com si hagués estat un curt somni.
Quan les seves neurones encara li permetien copsar la realitat, sempre havia pensat que hi havia quelcom de màgic en la televisió: si era una finestra al món, d’algun lloc es nodriria de la informació, per la qual cosa si ella els podia veure, tenia la sensació que ells també la veien, i per això s’ajustava la faldilla i l'escot, de manera que aquella gent tan llepada i untuosa la veiessin decorosa i ben posada.  
Quan aquell liró, que no parava de xerrar davant d’uns mapes tots plens de sols i boires i ensenyava retrats de postes de sol i de flors boscanes, s’esplaiava amb un infantil histrionisme, la dona ja s’havia adormit.
La Jeni, que ocupava la cambra del costat,  va entrar de puntetes i l'hi va treure les ulleres, la va acotxar i va prémer el botó que deia ‘off’ del comandament a distància de la petita televisió nova que aquella mateixa tarda el fill gran havia dut per substituir una vella andròmina que feia anys acompanyava  les hores vagaroses de l’anciana. El nou aparell va enfosquir, deixant ben evident un pilot vermell.
Que una persona gran dormi tota la nit d’una tirada és una quimera, per la qual cosa, a mitja nit va obrir els seus ulls miops, i va veure aquella llum roja. Confusa i desorientada, es va espantar: Què era aquella cosa fixa i lluminosa que la mirava de fit a fit? Potser era un ull del més enllà...Sentí una por intensíssima, fruit de totes les velles experiències que el seu subconscient havia guardat en el seu malmès cervell. Li semblà veure la mare que gemegava de por, mentre l’abraçava, tot maleint aquells avions italians que volaven damunt Barcelona i feien aquell terrabastall de motors i seques explosions; el marit –llavors eren promesos-  joveníssim, tornant del camp de presoners, brut, barbut, pollós i amb la roba espellofada; l’Albert, el germà que mai va tornar, ensangonat i nafrat, també li feia senyals... Potser era que la cridaven al més enllà, on estaven tots. Ella  no hi volia anar: aquell fil vegetal que la lligava al món era fràgil, però no el volia trencar. La por a la foscor i al que li era desconegut era superior a la seva desafecció a la vida, fruit de la decrepitud. Aquell ull vermell la fitava i l’hipnotitzava cridant-la al més enllà, i ella no hi volia anar de cap de les maneres. Ni déus ni verges santíssimes, ni àngels ni dimonis,  només hi veia fantasmes i ombres del seu passat  i es revoltava: no havia estat una vida meravellosa, però se’n havia emancipat i ara estava en una mena d’estat de beatitud, amb un únic àngel guardià, que era equatoriana i es deia Jeni. No, no hi volia anar, no; havia d’apagar aquell ull diabòlic fos com fos; calia desendollar aquella crida del més enllà i a aquesta fi va dedicar les seves escasses forces.
El terrabastall va despertar la Jeni, que va córrer a la cambra de l’anciana. La va trobar a terra, damunt de la televisió tombada i amb els cables de l’endoll a la mà. Encara va ser a temps de veure el seu darrer sospir.
El metge va fer constar al certificat de defunció que l’anciana havia mort per causa d’una parada cardíaca i respiratòria.                  
De la xarxa.

dimecres, 9 de febrer del 2011

“Rojo y negro”, un cinema falangista que no l’hi agradava a Franco.




El falangista Carlos Arévalo, produïda per CEPICSA,  va dirigir el 1942 “Rojo y negro”, un film contemporani de "Raza" - el guió del qual era del propi general  Franco- i d’altra filmografia hagiogràfica del “Glorioso Alzamiento Nacional”, que té com a nord enaltir les preteses virtuts castrenses de l’exèrcit i els valors d’una Espanya arcaica i rural, sotmesa a l’Església i als poders tradicionals.
Arévalo planteja una història senzilla d’un amor entre una falangista de la quinta columna (Conchita Montenegro)  i un comunista llibertari (Ismael Merlo) dintre del Madrid republicà assetjat per les tropes franquistes. El film no està exempt dels tòpics i les exageracions  propagandístiques de l’època, però conté una sèrie de coses que xoquen frontalment amb la intransigència gairebé patològica del franquisme sociològic, que va impedir la reconciliació dels espanyols, fins i tot més enllà de la mort física del dictador.
A “Rojo y negro”, Arévalo l'hi pica l’ullet al moviment llibertari, en una mena d’història de Montescos i Capulettos, on la tragèdia acaba amb els dos joves, idealistes i purs, cadascú defensant els seus particulars valors. No són només bons contra dolents, són valors contraposats, coincidents amb la fe en l’ésser humà i el canvi dels vells tabús, però vistos de prismes diferents: Un home i una dona activa, no submisa com preconitzava el propi règim i la manipulada secció femenina de la Falange domesticada, i un idealista de bons sentiments.
Sabut és el flirteig del falangisme amb l’anarquisme, que va concloure amb la incorporació d' alguns dels  antics membres de la CNT al Sindicato Vertical”, al mateix temps que anava marcant distàncies amb el comunisme de la III Internacional, del que n’era l’antítesi.
També és de remarcar la distància que el falangisme ortodox va tenir amb el franquisme, que sempre el va voler manipular, ja fos avortant els intents de salvar el seu líder José Antonio primer i amb el maquiavèl·lic invent  de la fusió de gent tant heterodoxa com tradicionalistes, conservadors de missa diària i feixistes en un dels partits polítics que deu ostentar el rècord de tenir el títol més llarg de la història ( FET y de las JONS, que vol dir:  Falange Española Tradicionalista y de las Juntas Ofensivas Nacional Sindicalistas).
“Rojo y negro” es va estrenar i va estar dues setmanes en cartell, malgrat el seu èxit, per ser retirada per ordre de les més altes instàncies del règim, per entendre que xocava frontalment amb la ideologia hegemònica del franquisme.
 Va ser recuperada per la Història el 1994 per la Filmoteca Espanyola .
     

Cercar en aquest blog