La Lola ( breu història d’una noia hippie)

De la Xarxa

Feia anys que no el veia aquell paio. L’haver treballat tota la vida fora de la ciutat m’havia distanciat de molta gent  que de jove havia freqüentat amb assiduïtat.

Breu efusió,  tòpiques al·lusions al pas del temps i als canvis produïts,  resum dels respectius itineraris vitals, posició política; totes aquelles coses de les que parlen dues persones que fa anys que no es veuen i que havien compartir uns anys de vida i una certa amistat.

Teníem temps i ens varem entaular davant d’unes tasses fumejants de cafè  

-Ostres quan de temps- va dir -I quanta gent que s’ha esvaït de les nostres vides; els uns –com tu mateix- desapareguts en els atzars de la seva vida professional i d’altres que ja no hi són.- I va dedicar-se a repassar minuciosament la nòmina d’amics i coneguts que havien mort.

-Tants?- vaig replicar, intentant que canviés de terç.

-Si, noi. Per cert, que se’n ha fet de la Lola? Te’n recordes de la Lola ? –va dir- Si home,  era aquella tia de la colla; una morena, una mica rodoneta; una que se la tirava tothom –va afegir.

I es clar que me’n recordava de la Lola, però no tenia cap mena de ganes d’entrar al safareig que el meu antic amic em proposava.

-La darrera cosa que en sé, és que viu amb parella, va tenir fills i ja és àvia- vaig respondre, obviant cap altre comentari. Vaig intentar fugir d’estudis, derivant la conversa cap al record dels locals que freqüentàvem, la música que escoltàvem  i les altres amistats. La nostàlgia del inconcret general per evitar baixar al dolorós particular .

- Te’n recordes dels “Duendes”, aquell conjunt que tocava a l’Urpí?.  Feien un rock d’estar per casa, com els “Sirex” i els “Mustang”. També hi havia els “Watusi”, que tocaven a un local de la Carretera de Castellar, on hi servia copes un actor, avui famós per sortir a les inacabables sèries de la TV3. Ostres, fins i tot no fa gaire vaig retrobar el que havia estat el cantant dels “Watusi”, que és un paio molt trempat, de la nostra quinta i varem fer un cafè aquí mateix on som avui. Ah, no hi havíem colat pas pocs cubates en tots aquells locals avui ja desapareguts! –vaig dir a tall de capot evasiu.

Si no hi havia safareig, la conversa ja no donava més de si, i ens varem acomiadar amb la  polida fredor d’aquells antics amics als que la vida ha separat irremissiblement.

Ja sol, vaig demanar un altre cafè i vaig obrir el diari, però no em concentrava.  Em venia al cap el record de la Lola . Aquell inoportú i desafortunat comentari me la havia fet reviure.

Era cert: La Lola havia estat molt promiscua.;se la beneficiava tot el que ho volia.  Eren temps de canvi i el pare de la Lola era un carca del règim, catòlic fins el deliri fanàtic. Ella es rebel·lava davant l’autoritat paterna  i ho feia intentant ferir-lo  per on li podia fer més mal. Els seus actes eren histèrics, reactius i, en conseqüència. una bona colla dels coneguts –em resisteixo a parlar d’amics - miraven d’aprofitar-se’n, com voltors ensumant la carronya.

La Lola tornava a casa, havent fet l’amor en un Simca 1000,  una mica beguda, les galtes enceses i el cabell esvalotat. El pare l’esperava, irat. Aquell era el moment de glòria de la noia: el vell mascle decadent, engelosit, enfurismat, cabrejat, el patriarca deixant anar exabruptes i a prop de l’apoplexia. El clímax era quan se l’hi anava la mà i deixava els cinc dits marcats al rostre de la Lola. Aquella barreja de llàgrimes i sentiments a flor de pell alimentaven l’ego reprimit de la noia. Era quan se sentia viva, necessària, estimada. La seva vida cobrava sentit. 

Un dia vaig tenir ocasió de parlar-hi. Va començar com una sortida habitual. Havíem quedat i varem anar a una cava de jazz que hi havia a Terrassa. No recordo qui tocava, però si que vaig tenir ocasió de dir-li tot el que pensava de la seva actitud amb les persones de l’altre sexe. Ella feia vagues referències al menfotisme d’estètica hippie que era la moda, resumida en la frase “fes l’amor i no la guerra”, però jo li vaig fer el retrat psicològic de la relació amb el seu pare. Vaig ser una mica cruel i potser vaig assumir un rol que no em pertocava. L’expectativa d’una abraçada mecànica i ritual, purament fisiològica, que no seduïa ni a l’un ni a l’altra, va ser substituïda per un vessament de llàgrimes. Va reconèixer que hi havia molta part de raó amb el que li deia i va buidar el pap. El seu pare era un ésser que es mereixia aquest càstig i molt més, va explicar. La seva mare era un zero a l’esquerra i el seu referent era no ser mai una dona submisa i anul·lada  com ho era ella. Va reconèixer que la majoria de les relacions esporàdiques i intranscendents li eren desplaents i gens gratificants. Tenia raó, però li vaig suggerir que no actués de forma reactiva. Que fos ella mateixa i cerqués l’equilibri de les seves emocions.

Ens varem acomiadar a la porta de casa seva amb un bes. Aquell dia no hi hauria galtes enceses ni cabells esvalotats, tot i que el seu pare, mesell, potser no copsaria el matís.

Ella va continuar amb la seva conducta histèrica i dispersa i la superficial promiscuïtat destinada a cabrejar el seu pare. Amb mi va mantenir un bon nivell d’amistat i comunicació, fins que la vida ens va anar separant definitivament.

Vaig saber que havia trobat una parella estable, havia tingut fills. També va ser sonada la mort del seu pare, que com a prohom de l’establishment local, va tenir uns funerals que varen transcendir l’àmbit familiar.

Ara, passats els anys,  la Lola, és una àvia amable i ben convencional. D’aquella noia turmentada ja no en quedaria cap rastre, si no fos per la memòria d’algun d’aquells personatges desvagats i buits, potser una mica fatxendes,  que només viuen dels records i de les batalletes personals del passat.