Els bucles de la Història (Carlins i lliberals).

El noi gran de Cal Talòs no era hereu de cap mena de patrimoni. Feia segles que els membres de la nombrosa família  malvivien com a masovers, conreant unes remences d’un vell monestir benedictí que havia estat desamortitzat per la Llei d’en Mendizabal, les propietats del qual havien anat a parar a una societat anònima amb seu a Barcelona.

Els de Cal Talòs sempre s’havien entès  prou bé amb els abats, els antics propietaris que amb tarannà paternalista negociaven els censos i les contribucions atenent les eventualitats del atzars d’una economia que depenia del ploure o la sequera, de la pedregada o la tramuntanada, però els anònims nous amos de la societat els havien imposat un contracte d’arrendament, que no entenia de males anyades ni de magres collites; cada any venia un administrador de Barcelona  a cobrar la quantitat estipulada, deixant-los sovint amb una mà al davant i una altra al darrera. Eren anys d’estretors i de misèria i ja feia temps que la gent se’n anava del camp a la ciutat i a les colònies industrials que s’anaven creant.  

La darreria del segle XIX era temps de canvi, però l’hereu de Cal Talòs no s’hi avenia. A la resignada rutina de segles de magror, s’hi afegia un analfabetisme integral i el desconeixement del que era el món més enllà de les valls on pasturaven les ovelles que mai havien estat seves.

El rector de la parròquia –un capellà colrat, irat i vehement-  els anava corsecant amb les seves proclames. El nou ordre era el caos i la fi dels valors del món antic. Tot el reguitzell dels mals els venia del progrés i la llibertat que defensaven els ‘sipaios’, nom despectius donat als soldats de l’exèrcit regular dels liberals, els regiments del qual eren de lleves fetes a la totalitat de la península, per la qual cosa parlaven el castellà,  una llengua estranya al país, apart que tenien fama de practicar el pillatge  i arranar la terra. El clergue cridava a defensar Déu, la Terra i un Rei, que tothom sabia que es deia Carles, però ningú el  coneixia.

Si l’hereu de Cal Talòs hagués après de lletra, potser hauria pogut entendre la proclama d’en Lluís Maria de Llauder del 10 de gener de 1869,  dirigida als electors de la circumscripció de Vic, que incitava a la revolta :

-“No quiero que Madrid viva a expensas de Cataluña, que la absorba, que lo centralice todo dejándonos en la inacción. Catalunya vivió traquila y libre con unos fueros gloriosos que le fueron quitados en nombre de la libertad. Reconquistemos pues estos fueros en la parte que sea compatible con la época moderna y con la unidad de la monarquía como los tienen en Navarra y Provincias Vascongadas. Este es el único sistema federativo posible en España, único que produciría economías y una noble y justa descentralización administrativa. Consecuencia de los fueros es la supresión de las quintas y matrículas de mar que no conocían nuestros antepasados, que conquistaron sin embargo el mundo”  

Ell no llegia diaris ni proclames, però, dintre d’aquest context, ja se’n cuidava el rector d’alliçonar la  parròquia de pagesos illetrats farcits de misèria i de rancor. 

El noi gran de Cal Talòs s’havia enrolat a una partida que depenia d’en Savalls. Es movien pel Ripollès, l'Alt Urgell i bona part del nord del Principat i per fi havia vist una mica de món més enllà de la seva tancada vall. Duia un fusell Remington armat amb  baioneta i lluïa boina vermella i espardenyes espellofades. Ell, reticent a les novetats, hauria preferit més anar amb el vell trabuc del seu pare ,que havia après  a disparar-lo fent un moviment circular, com de regadora, per escampar la metralla,  doncs aquell suplici de carregar el fusell  i tirar tret a tret al mig del combat el feien sentir molt vulnerable, tot  i que amb l’equip que duien els uns i els altres, els combats eren més sorollosos que sagnants. Quan de debò el fet adquiria caràcters tràgics era quan es feien presoners o s’ocupava una plaça, doncs no es donava quarter i s’afusellava  gairebé a tothom, ja fossin civils, militars o membres de la Milícia Nacional.  Si les guerres de per si ja són brutes, aquella va ser ben galdosa, gairebé tan galdosa com la que es va repetir seixanta anys més tard.