Sobre discussions estèrils.

Foto treta de la Xarxa.

Els Ferrocarrils de la Generalitat direcció cap al Vallès, segons a quines hores dels dies laborables, van gairebé buits. Són aquelles les quals la gent ja se suposa als seus llocs de treball i els estudiants de la Autònoma, a les seves aules.

Havíem pujat a la Plaça de Catalunya, i potser per la intensitat del seu perfum i que a la seva cinquantena llarga d’anys feien un bon goig, m’havien cridat l’atenció –un hom pot tenir ja una edat, però sempre li és plaent la bellesa femenina-  Les tenia ben bé al costat, separats pel passadís del vagó, tot i que aquest anava mig buit.

Es veien elegants, ben vestides, potser amb algun retoc de cirurgia i un excés de maquillatge, tot dintre dels cànons que marquen revistes com “Elle”, “Vogue”,”Telva” o “Cosmopolitan”. Aparentaven menys edat de la que tindrien. Deurien venir de compres, doncs duien bosses d'acreditades botigues del Passeig de Gràcia. 

Les dues parlaven castellà; una amb el inconfusible accent català xava de Pedralbes i l’altra amb el castís i rotund madrileny, que sempre recorda i ha posat ben bé de moda la Belén Esteban. 

Semblava ser que discutien.Vaig parar l'orella, dissimulant  amb la mirada clavada a "La Vanguardia".

Se les tenien per una qüestió de criteris: La madrilenya sostenia que a Barcelona no hi havia bons restaurants, que eren molt millors els de Madrid, i l’altra es defensava passant-li la llista dels més acreditats que assegurava haver freqüentat i dient , conciliadora, que si a Madrid n’hi havia de ben bons, Barcelona no es quedava pas endarrere.

-          “Nena, tu no conoces el Madrid “chic”, el de les élites”- deia la madrilenya amb aires de suficiència, estarrufada com un paó.

-         “No nena, no, que vas muy, pero que muy errada”- responia la catalana, amb l’accent chava, sense perdre un somriure beatífic, traïda per la lluïssor dels seus ulls, que reflectien una intensa ira.

-         Nada mujer, que no hay ni comparación, vaya”- persistia la de Madrid, amb aires de suficiència. 

-         “No me salgas con el Lucio y sus huevos fritos”- va respondre la autòctona, amb mala llet, ferida en el seu amor propi.     

-         “Pregúntale a tu marido, que viaja mucho a Madrid, y ya me dirás, cariño”-li va respondre la de la Capital, tot fent un lleu moviment de cap, aixecant la cara i mirant cap a la finestra, com volent dir:" Y tu que sabrás!"

-       "  Esto es que tu marido no te ha llevado a buenos restaurantes aquí en Barcelona. Dile que te lleve, mujer y si no sabe, que nos lo pregunte”- li va respondre l’altra, repetint el somriure angelical, però amb tota la mala llet del món a la mirada:

      Es va fer un llarg silenci, mentre cadascuna mirava una cosa diferent: La una, les verdors dels boscos de La Floresta i l’altra, les antigues instal·lacions de la zona d’esplai de Les Planes.  

Amb tot això el tren va arribar a Sant Cugat, on van baixar  amb les seves bosses i el cap tibat, deixant un rastre de perfum car, que, barrejats, feia una mena de tuf que feia tossir (molt prohibir el tabac, però quan ho faran amb coses tan molestes com certs perfums?)

Junt amb elles van baixar un grupet de sud-americanes, que de ben segur anaven a netejar alguna casa.

Vaig pensar que encara havia estat de sort, doncs em podia haver tocat viatjar amb  un parell d’executius parlant del Barça- Madrid, que hagués estat molt pitjor.

I pensant tristament que es fa molt difícil conviure amb pau, ni que sigui entre Sabadell i Terrassa, vaig arribar a l’estació de Sabadell-Rambla on vaig sortir del vagó, emportant-me el rastre de perfum que havien deixat les dues dones.

    

    

-