dimecres, 29 de setembre del 2010

Del no dir res, però dir-ho ben dit.



De vegades no és tant important el que es diu que  el com es diu. Us posaré uns senzills exemples:
Hi ha uns versos que tinc memoritzats a algun racó ignot del meu cervell d’alguna obra teatral representada a un pati de col·legi, dels quals no recordo l’autor -nomes sé  que són una autèntica mostra d’aquell humor una mica surrealista, precursor del teatre de l’absurd, que van cultivar en Jardiel Poncela i d’altres- i que agrairia que si algú els identifica, em digui de qui són.
Els versets diuen així: 

"Me gusta oir el canto
del grillo entre la hierba;
y para que no se pierda
la belleza de su encanto,
la respiración aguanto,
el paso hago quieto
y con el oido atento,
musito con él su canto".

Com haureu llegit, són una solemne bestiesa i no passaran a la història com els del Dant, ni els d’en Rimbaud...ni tampoc com els del nostre plorat Martí i Pol.

Ara bé, jo us proposo un experiment que demostra que, sovint, no és tan important el que es diu, que el  com es diu.

Supòsit 1:
Reciteu els versos com aquell qui canta la taula de multiplicar els anys cinquanta. Veureu que tothom us mira  com si haguéssiu embogit. Els més agosarats, o els que us tinguin prou confiança, us preguntaran què us heu begut. La comprensió dels versos serà atenent la seva estricta literalitat, o sigui que tothom els entendrà com una solemne bestiesa.

Supòsit 2:
Reciteu-los amb veu profunda, d’aquella que se’n diu radiofònica, escoltant-vos. Tingueu cura amb les pauses i ressalteu “belleza” i “encanto”, com si ho diguéssiu a la persona estimada –pel cas, tant s’hi val que sigui dona o home- i acabeu els versos finals amb la tremolor adolescent d’un poncell enamorat mirant els ulls de l'altra persona amb humit esguard.
Teniu tots els números de trencar algun cor. Sense anar tan lluny, una vegada que ho vaig provar en un sopar, una bona amiga em va dir: “Oh, que maco això que has recitat !”...    

Supòsit 3:
Digueu-los amb energia, amb èmfasi. Esteu emprenyats i reciteu com llençant les paraules al contrari. Si ho feu davant d’un gran auditori, talment com si féssiu un míting, veureu com arrenqueu aplaudiments i algú acaba cridant algun “Visca”. Us asseguro que el que és segur que aconseguireu és fer vibrar les masses que us escolten i com a mínim, les impactareu.   

Els supòsits 2 i 3 són especialment rellevants si us voleu dedicar a la vida pública activa. De ben segur que si formeu part d’algun quadro polític o sindical, aviat tindreu assegurada una bona poltrona. 

dimarts, 28 de setembre del 2010

Al fons, girant a la dreta...



Era el febrer del 1996. En la meva qualitat de funcionari d’una administració local de la perifèria de Barcelona, vaig rebre una trucada del Cap de Formació Local de la Diputació, demanant-me que l’acompanyés a Madrid per fer la presentació de la feina feta amb els fons del FORCEM destinats a les administracions locals. Vaig fer-me un forat a l’agenda i vaig accedir.  Ens varem trobar al Pont Aeri amb el esmentat Cap,  un parell de tècnics del Ajuntament de Barcelona i un parell més d’altres municipis.  
Una vegada a Madrid, varem anar a un anacrònic edifici del carrer Arturo Soria on hi radicava una seu del Ministerio de Administraciones Públicas i ens varem trobar dintre d’una sala d’actes on hi havia delegacions de totes les diputacions espanyoles. Oficiava un alt càrrec del Ministeri, acompanyat de varis tècnics, entre els quals en varem identificar uns quants sortits de l’època de l’alcaldia del Pasqual Maragall i promocionats quant la ressaca dels Jocs Olímpics del 1992. 
Es tractava de presentar la feina feta i repartir el pastís del FORCEM de l’any, amb el criteri d’equitat i vistes les necessitats de les distintes administracions locals que l’haurien de gestionar.  Fetes les presentacions, va iniciar-se l’acte amb la presentació dels informes de les distintes delegacions.   
Quan ens va tocar a nosaltres, el Cap de Formació Local de la Diputació, que duia els deures ben fets, va enumerar una llarga llista de cursos justificats pels diferents ajuntaments,  amb un acurat balanç de despeses, la qual cosa va fer que algú que escalfava cadira allà a la vora, amb un somriure sarcàstic, digués: “Vaya, hombre; estos catalanes tan repelentes como siempre”.
Quan el graciós interpel·lant va haver de parlar, va fer una mena de glosa de la formació en general i del FORCEM en particular,  una enumeració de les virtuts del sistema, i una aferrissada defensa de les necessitats formatives de la seva diputació,  però sense aportar  ni una xifra, ni parlar d’ un sol curs efectuat, ni donar una dada en concret. No havia fet els deures i tenia tota la pinta d’haver viatjat més en qualitat de polític que de tècnic – aquestes coses es noten d’una hora lluny-
L’acte va discórrer amb l’amenitat característica que us podeu suposar, i a l’hora de dinar ens varen dir que ens havien preparat un lunch a una de les sales de l’edifici.
El càrrec que presidia va ajornar la sessió i ens va orientar cap al menjador:
“Al fons, girant a la dreta”- va dir, i alguna cosa va passar pel seu cervell, doncs se li va escapar una riallada nerviosa i incontinent, que va ser encomanada a tota la sala, ben segur inspirada pel coneixement de les enquestes que, a les imminents eleccions,  li donaven el govern a la dreta PePera.  
 “ Ja podeu anar rient, ja. A mi no em fa pas cap mena de gràcia tot això”-pensava  mentre m’aixecava amb el gruix dels assistents per apressar-me per anar a endrapar alguna de les darreres modestes croquetes que els del govern socialista  ja no em podrien oferir  més durant molts anys. 
“Al fons, girant a la dreta...”- vaig dir als companys-“Quina conya, no?” - “És que són com nens” –va respondre algú.
Imatge manllevada del blog de l'Albert BiR

diumenge, 26 de setembre del 2010

El barber vulcanòleg.


Era un barber (avui en diuen perruquer, però aquest encara era dels de la vella escola)  que ignorant els hàbits del gremi,  no et parlava mai de futbol, ni de política, ni posava “los 40 principales” a tota pastilla mentre et tenia en la humiliant posició del cap baix i et treballava les grenyes amb pinta i tisora; aquest et parlava de volcans –si, si, ho heu llegit bé; et parlava de volcans- Si no et treia el tema de la vulcanologia, li havies d’aguantar pesats discursos sobre el greix dels cabells, els tractaments de la caspa, locions per desprès de l’afaitat, miraculosos tractaments per amagar la blanca evidència de l’edat, les avantatges de la navalla clàssica per damunt de la moderna gillette  i d’altres llaunes per l’estil. Mal per mal, que et parlés de magmes, cràters i les curioses qualitats i les formes capricioses dels minerals, i no de les avorrides intimitats del seu ofici,  pensava la majoria dels clients de la seva anacrònica barberia.
El barber vulcanòleg era un solter empedreït i la seva afició s’havia forjat a les dures escoles de l’associacionisme muntanyenc –el centre excursionista local, vaja- on s’havia fet hàbil en la escalada i expert grimpador de crestes.
Quan tenia alguns estalvis se’ls gastava fent un viatge per escalar algun dels volcans més prestigiosos del món, ja fossin apagats o actius. Quan no hi havia parròquia esperant torn –encara no era dels que et donava hora i et calia temptar la sort de no trobar-hi gaire cua- t’ensenyava un munt de magnífiques fotografies de laves bullents, crestes rogenques i cràters esgarrifosos. 
Un estiu recent, se’n va anar al Perú, amb la intenció d’escalar un volcà extint denominat Yucamani –un monstre de més de 5.000 metres- Hi va anar amb equip de muntanya: grampons, piolets tècnics, cordes, tenda apte per bivaquejar a grans alçades...
No se sap com li ha anar l’ascensió, doncs no ens ho va explicar, però al setembre va aparèixer per l’establiment acompanyat d’una peruana menuda, revinguda, eixerida i molt xerraire, que la va instal·lar a la barberia, on escombrava, rentava caps i feia manicures, per la qual cosa l’establiment hauria guanyat alguna estrella més a la guia Michelin dels del ram de la tisora i la navalla d’afaitar, si aquesta hagués existit.
La peruana era una noia jove, grassoneta, embotida dintre d’unes malles tres talles inferiors a la seva, i unes samarretes pel mateix estil, per la qual cosa es feien evidents les seves molles i els seus sacsons, que ni la bata blanca podia dissimular. El barber vulcanòleg n’estava més que enlluernat, i sovint badava fins el punt de perillar la jugular d’algun dels seus clients quan l’afaitava.
És curiós constatar que des de que va aparèixer la peruana, el barber va deixar de martiritzar el seus clients amb els seus coneixements de vulcanologia; tallava, afaitava i pentinava callat i silenciós, amb la música de fons de “los cuarenta principales” i la xerrameca inacabable de la seva parella. 
Fi.

Tot i que aquest enllaç no té relació amb el relat, us el penjo, per si pot ser del vostre interès, aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid. És un manifest dels professors i professores universitaris davant la reforma laboral i les polítiques d’ajust econòmic i de suport a la propera vaga general.

dissabte, 25 de setembre del 2010

La Calella màgica de la tardor.



Calella a la tardor perd aquella lluminositat feridora de l’estiu i guanya amb matisos de grisos i blaus freds. El llevant bufa i esvalota la mar i els esperits. Si es garbí, a les set se’n va a dormir i  és quan hom pot evocar les vetllades a la vora del foc dels  pescadors cantant les velles havaneres que els seus pares i avis havien portat de les seves singladures d’anada i tornada a les Amèriques .
Per no ser tan pobres i nomes poder menjar llagosta (curiosa paradoxa als nostres ulls d’habitants d’un món globalitzat) se’n anaven a fer jornades com a tapers a Palafrugell  o a pelar suro per les boscúries dels rodals i els més mesells desafiaven les llevantades i anaven a tirar la xarxa, el palangre o a retirar les nanses, per dur a casa uns pocs serrans i algun pagell escadusser.  

Un militar, l’Ortega Monasterio, potser una tarda d’aquest tarannà, va escriure allò de:

"El  meu avi va anar a Cuba
A bordo del “Catalán”,
el millor “barco” de guerra
de la flota d’ultramar"

I jo penso que el meu avi no hi va anar mai a Cuba, però el seu germà si i mota altra gent que la remor del temps ha engolit ja fa molts anys.

Els paisatges grisos i solitaris a prop de la mar evoquen les velles imatges del passat. Ja no hi ha turistes i els pescadors reciclats com a botiguers i hostalers, ja no pelen suro, ni se’n van a barquejar amb mala mar, però les ombres de la gent d’abans  semblen esguardar-nos les tardes grises i humides, mentre els ulls es cansen de tanta meravella cromàtica i els llavis perfilen una vella havanera:

"Mi madre fue una mulata
y mi padre un federal,
yo teniente de una fragata
que va y viene de ultramar".

dijous, 23 de setembre del 2010

Macrocosmos i microcosmos.


L’altre dia vaig tenir un somni, potser influït per haver llegit d’en Jung  unes coses sobre  sincronisme, i la seva especulació sobre el macrocosmos, que és l’univers, i lo psíquic, que en diu el microcosmos.
En el somni, jo estava habitant un món dintre d’un altre de més gran, que tanmateix estava dintre d’un de major. Al tenir la consciència del temps i de l’espai limitada per la percepció sensorial, entenia que si l’univers és infinit cap al macrocosmos també ho era cap al microcosmos i veia que l’estructura del sistema solar amb un nucli i uns planetes orbitant, era similar al de l’àtom.
Vaig somniar que estava a la Sagrada Família, amb el senyor Ratzinger que beneïa a tot déu des del seu blindat papa mòbil, mentre la gent badava des dels balcons del veïnat a 600 euros la plaça, i jo li preguntava, a crits,  que amb quina mena d’ autoritat i deliri antropocèntric s’erigia en representat d’un déu creador, si nomes habitàvem a una mena de protó d’un àtom, que és el Sol,  probablement formant part d’un ens orgànic molt més gran, que és el conjunt de tot l’univers conegut i que aquest conjunt material superior, podia ser, per exemple el d’un gos, un gat, o una puça, d’una dimensió superior, i que aquest, tanmateix, era part d’un altre molt més gran encara i així “ad infinitum”-  
“D’on treus aquesta mena de poder que t’atorgues?”- Bramava jo, quan els Mossos se’m enduien. 
Tot seguit vaig despertar-me amarat de suor.     

diumenge, 19 de setembre del 2010

Les quatre darreres cançons.


El dissabte va ser un dia plujós. La mar estava una mica esvalotada i les barques es balancejaven amb una inquietant bellugadissa. Queia aigua a bots i barrals i el cel era gris, com de plom, en contrast amb el lluminós record de les diades esplendoroses de l’estiu. Un vent fred acaronava el rostre, evocant antigues càlides carícies. 
 L’escalfor la donava la companyia d’uns amics a l’hora de dinar i una agradable sobretaula. Entre ells hi havia una parella d’alemanys que, sense voler, ens feien veure que estàvem encara molt lluny de l’Europa en construcció. No eren pas uns intel·lectuals, ni uns experts amb Dret Internacional; nomes eren uns treballadors parlant dels seus problemes quotidians.

Al vespre la pluja va escampar.
Calella va quedar sota una llum difusa i grisosa, precursora de la imminent tardor.
Penso que no s’hi val a fer trampes: no sé si hi ha poesia en un núvol, però m’hi vaig encantar una bona estona.
Nomes la foscor em va treure de la meva abstracció. 
La conversa amb els amics em va recordar la música que va escriure un vell i decrèpit Richard Strauss l’any 1948, quan el seu món ideal s’havia ensorrat i preveia la fi dels temps, que era la seva i la del seu país. El September de les seves quatre darreres cançons (Vier Letzte Lieder) és una  melancòlica aproximació de l’autor wagnerià a l’evocació d’una època crepuscular.   
   

divendres, 17 de setembre del 2010

El conte de mai acabar.

Il·lustracions d'en SIM


El pare no parlava gaire de les seves vivències a la Guerra Civil, tret de quan anava amb gent de la seva generació i entre ells mateixos.  Recordo que sortíem amb colla,  d’excursió cap a Sant Llorenç o pels rodals de la ciutat, i sovint sortia el tema i els pares s’esplaiaven explicant-se les seves vivències. Jo escoltava, amb unes orelles com pàmpols, aquells homes de gairebé quaranta anys – que a mi em semblaven ja molt grans- 
La majoria els  havien mobilitzat el 1937, quan s'havia format l’Exèrcit Popular - alguns hi havien anat voluntaris com a milicians, amb les foguerades de la revolució i de les idees-   Eren  gent de tot arreu, inclosos estrangers de les Brigades Internacionals i  amb un gran nombre de catalans, a defensar la República, i a molts els havien enviat a  la línia del front  del Baix Aragó.
Davant hi tenien els rebels o feixistes, autoanomenats “ Nacionals”.
Quan  no  estaven d’ofensiva, feien vida de trinxera, que era bruta,  tediosa i miserable. La preocupació principal que tenien  tots plegats era sobreviure:  trobar llenya, menjar i estar a recer de les bales perdudes dels contraris. 
Sovint sentien els discursos d'unes unitats de propaganda que des d’uns potents altaveus, es dedicaven a adoctrinar i provocar-los amb els mitjans més demagògics que podien abastar -aquest mètode l’empraven els uns i els altres- Un cop enardits i  engrescats en l’escalada dels odis, els soldats de l’un i l’altre bàndol es dedicaven a tirar-se “floretes”: -“Rojos, hijos de puta!” els cridaven; ”Fachas, cabrones!" –responien. Sovint els insults anaven acompanyats d’algun tret de màuser que espetegava per les pedres, o rebentava  un sac de terra del parapet. Tot això portava a un ·”in crescendo” i quan els ànims estaven més exaltats, algun capitost d’un costat o de l’altre, perdia els nervis i arrossegava a fora de la relativa seguretat de la trinxera a uns quants xicots irats i forassenyats pels insults al crit de -“Vamos a cortarles los huevos a  estos cabrones...” o qualsevol altra bestiesa  per l’estil. 
Els soldats sortien, eixelebrats, rabiüts, -i molts d'ells, cagats de por-  amb ganes de treure’ls el fetge als del davant, però sempre, invariablement,  eren aturats i foragitats als pocs minuts, pel foc creuat d’unes metralladores i els trets dels contraris.
Al vespre, a l’empara de la foscor, els que havien pogut tornar, o no havien sortit, s’esmunyien silenciosament a cercar els cossos de la dotzena llarga de nois que aquell dia  havien deixat la pell a la estúpida aventura i moixos i pansits, els enterraven de mala manera al darrera les pròpies línies, les despulles dels quals  encara avui  hi deuen reposar. I així un dia i un altre en una macabra monotonia.
I ara no sé el perquè, però llegint les reaccions d’uns i altres davant la propera campanya electoral, sentint discursos caïnites, les opinions d’alguns mitjans i molts dels debats que hi ha a la xarxa, em venen al cap la memòria d’aquelles incursions inútils i sagnants que explicaven el pare i els seus amics, on hi deixava la pell el bo i millor de la gent de la seva generació.   


dimecres, 15 de setembre del 2010

Un brindis al Sol.


En Harry és un amic anglès, que parla català de manera notable i amb accent  que recorda una mica el del nostre inefable Matthew Tree i al que li agrada força el “gin tònic”.   
Estàvem a casa seva, a l’Empordà, fent  sobretaula; amb l’eufòria d’uns cafès i una ampolla de rom “Matusalem” brindant pel final de l’estiu.  
Un contertulià, empresari local, es vanava d’haver viatjat per molts llocs del món i deia que com aquí no hi ha res: “El clima, el paisatge, els serveis, el bon menjar i el beure, la polidesa i l’amabilitat i l’acolliment de la gent d’aquí, no els trobaràs enlloc”- va dir amb cert aire xovinista i la miopia del que pensa que si ell va bé, tothom ha d’estar de puta mare. 
Ens el varem mirar amb ulls de besuc i la conversa va girar a l’inevitable tema de la crisis: 
Si, tenim un bon clima, una cuina variada i excel·lent –per qui se la pugui permetre- uns bons vins, i el caràcter epicuri i mediterrani  per gaudir de tot això. Estem al paradís i  abocats a la festa permanent, tal com diuen els tòpics, però, qui paga la festa?”- va dir un.
“Es cert” –va respondre en Harry: "El vostre problema és que estireu més el braç que la màniga: Com a país no teniu un projecte comú ni un pla estratègic a complir. Aneu a batzegades i fent el fatxenda: Per exemple: Teniu una merda de xarxa ferroviària, dissenyada amb criteris militars del segle XIX, però disposeu de més quilòmetres d’alta velocitat que la resta d’Europa, malgrat que el transport ferroviari  de mercaderies és escàs, dolent i ineficaç per la qual cosa esteu obligant a que empreses i serveis hagin d’emprar la xarxa de carreteres i autopistes i així estan les principals vies de col·lapsades, amb un específic cost addicional, però no heu tingut mandra per incentivar l’especulació i fer posat ciment per mitja Espanya i fer un  aeroport faraònic, com el de Madrid-Barajas”
“Per raons polítiques o per pura miopia, no teniu cura de potenciar l’eix mediterrani  València, Saragossa, Barcelona, assentant  les infraestructures viàries  i portuàries que permetrien als països emergents, que són els del Pacífic la comunicació amb Europa. A Marsella ja es freguen les mans i es refilen els bigotis, veient aquesta ganga, doncs  és postula com l’entrada a Europa, en demèrit vostre.“ 
“La sanitat és bona, mentre duri, malgrat les llistes d’espera. Jo he vist als C.A.P. gent de fora -com jo- fent  cua a l’assistent social per aconseguir, armats amb un certificat d’empadronament,  una tarja sanitària, i una vegada amb ella a la mà, passar a fer cua per demanar hora, o anarse’n a urgències. Hi he  vist embarassades, ancians i nafrats de mig Europa, molts sud-americans i una gran majoria  de magrebins. Aquesta factura, qui la paga? Quan durarà aquest dispendi? Lliure circulació, acolliment, però qui paga la despesa de l’altruisme? O és pa per  avui i gana per demà?
“Molts dels serveis dels que disposeu, com el de Correus, no van ni amb rodes. Si  voleu estar ben servits us heu de fer vosaltres el llit, com diu la dita catalana i us cal recórrer a les xarxes privades i paral·leles de serveis de missatgeria, de seguretat, d’assegurances socials i plans de jubilació, de sanitat...  És clar que darrera aquestes duplicitats hi ha avui molts llocs de treball”
“Apart que us manca una visió estratègica global, un problema que teniu és que molts –especialment els del poder-  penseu que els recursos públics cauen del cel per intercessió d’alguna divinitat estranya o ciència infusa que proveeix de “manà”; i que amb especular n’hi ha prou  per assolir riquesa, per la qual cosa heu desballestat el poc que teníeu d’economia productiva–de què us serveix tenir alguns dels bancs més potents d’Europa si no estan al servei d’una estratègia econòmica clara i diàfana?-
“Sense plusvàlues no podreu pagar la factura del benestar social,  i cal que sapigueu que tot depèn de vosaltres mateixos, i no  que la culpa sempre la tenen els polítics, doncs aquests els poseu vosaltres, i ho feu sense llegir programes, votant colors com aquell que es fa del Barça o del Madrid, d’altra banda aquests s’han muntat el xiringuito o partit polític com una mena de franquícia, amb un funcionament intern dubtosament democràtic...”
“No va ser Unamuno qui va dir allò de “que inventen ellos ”?, doncs “ellos” es passen el dia inventant i ja estan traient el nas de la crisis financera. Vosaltres encara teniu el dèficit fiscal més gran d’Europa i us queda molt per gruar encara. Ah, i no sabeu cap on aneu ni teniu cap mena de pla per  solucionar-ho...”
 “No us en adoneu que estem a final d’un cicle? La festa s’ha acabat, nois!”
I dit això, en Harry va engolir d’un glop un “gin tònic”, mentre es va fer un aclaparant silenci, nomes trencat pel dringar de vidre contra vidre d’una ampolla de rom “Matusalem” que no parava. 
          
          


dimarts, 14 de setembre del 2010

Quan l'esclau és l'amo.


L’emir viatjava a Europa per qüestions d’uns negocis de petroli amb vàries corporacions multinacionals.
Tal com acostumava a fer, aprofitaria per passar per alguns balnearis i casinos de luxe, per la qual cosa havia encarregat vàries plantes a sumptuosos hotels de La Rivière i la Côte d’Azur  i  un parell d’avions d’una línia regular per viatjar, ell i el seu seguiment.
Tot un reguitzell de dones amb túnica negra i rostre tapat va ser assignat a un d’aquests avions.
Les hostesses les van acomodar als seus seients i es van disposar al ritual dels protocols de seguretat. Seguidament l’avió es va enlairar.
Una vegada en ruta i a l’altura corresponent, quan desapareix la incertesa dels primers moments i sembla que tot es normalitza i ja et permeten descordar el cinturó de seguretat,  les hostesses no podien creure el que veien: la majoria dels llums requerint la seva presència estaven encesos: “Que si posa’m un coixí bé”;  “Que porta’m un refresc”; “Neteja el passadís que he abocat l’aigua”, ” Posa-me-les aquí que no tinc butxaques”  tot dit sempre amb un to imperatiu i de mala manera. Les hostesses aguantaven l’envestida com podien, amb el somriure que els requerien els manuals de comportament.   
“Senyoreta, netegi el lavabo, que està  brut” –va inquirir amb veu alta i cridanera, una passatgera amb mirada desafiant.   
“ Disculpi però si  està brut el de proa, el tancarem i hauran de fer servir el de popa, doncs  no és feina nostra el netejar-los. Això ho fan els  serveis de terra corresponents”- Va respondre la hostessa, irritada i ja farta de l’exigent despotisme d’aquelles dones.  

Van començar les amenaces i els crits. Aquella colla de dones submises i amagades darrera dels seus vestits xisclava i protestava amb una vehemència inusitada. Exigien a les empleades de la companyia aèria una total submissió, entenent que estaven al seu servei, i tanmateix eren dones. Va haver d’intervenir el cap de cabina, que va haver d’amenaçar amb avortar el vol i tornar a l’aeroport d’origen si no hi havia un mínim d'ordre.  
I ja ho deien els avis: “No hi ha pitjor amo que el que ha estat esclau”


dissabte, 11 de setembre del 2010

Mort i reencarnació de l'Artemi Puigventós.

Gustau Doré
.

Va ser el dia de l’aniversari de la sogra. L’Artemi Puigventós s’havia passat amb la fartanera, el cava i els carajillos  i al vespre, veient el Barça - Atlètic de Bilbao per la TV, va començar a trobar-se malament. Primer va ser com un fort dolor al braç i a l’espatlla, amb una sensació d’ofec, seguida d’una mena com de petites descàrregues elèctriques que li llevaven el coneixement. Recuperava la consciència de manera intermitent, per la qual cosa li anaven apareixent els rostres i les imatges de l’entorn com en una seqüència cinematogràfica: Primer, la dona espantada; més tard uns rostres desconeguts que li posaven vies i tubs; el sostre d’una ambulància,  la evidència de la velocitat del vehicle  i el soroll de la sirena i cada vegada, aquella mena de  petita descàrrega elèctrica que li produïa un desmai. Entre el no res de la inconsciència i la vetlla, se’n adonava que s’estava morint.
Amb una rapidesa inusitada va passar tota la seva vida per la seva ment  –res, poca cosa: uns pares, una infantesa gris, uns estudis mitjos,  un servei militar, algun amor escadusser, una boda, uns fills i aquella feina avorrida i poc estimulant de pixatinters- A continuació va sentir-se dintre d’un túnel amb una llum al final i la sensació de que hi havia una  altra gent que el cridava. Li va sembla veure el pare i la mare i alguna àvia que havia conegut i els besavis de la foto que sempre hi havia hagut penjada al costat d’un Sant Sopar de guix, burdament inspirat amb el de Leonardo da Vinci, que lluïa al menjador de casa dels pares.
Va sentir una pau i una sensació de benestar que li van fer oblidar tot el seu  dolor. Amb una submissió de xai, es deixava flotar i guiar cap aquella llum que l’atreia irremissiblement.  Quan va traspassar el llindar, va ser com si algú hagués tancat l’interruptor:  Es va fer la foscor; es va apagar com aquell que apaga la llum. Idees, somnis, els gols del Barça, tot es va fer fonedís en aquell No Res absolut. .
 Desconnectat del seu sistema nerviós i dels processos bioquímics, el seu estat de consciència desapareixia  totalment del món material. S’havia mort i al mateix temps es fonia el deliri que li feia veure túnel, llum, pares, iaies i amics difunts. Tot passava a ser res, foscor, absència d’espai i temps. 
I ara no em feu dir com pot ser que d’un ens material, sotmès a les lleis de natura, pugui perviure alguna cosa, doncs jo no soc de ciències i no us ho sabré explicar, però les connexions amb aquest món s’havien acabat, però el seu estat de consciència pervivia i s’acabava d’integrar en un gran magma immaterial, on no hi havia records de passat  ni expectatives de futur, i la personalitat es confonia amb les altres. Era  una dimensió totalment diferent de les conegudes al món dels vius, on en un No Espai i amb absència de Temps, els estats de consciència no materialitzats de tot l’univers suraven, com en una mena de monumental  banc de vida immaterial.
Quan es produïen les condicions objectives de la vida a qualsevol lloc de l’univers material, algun d’aquells ens anava a dotar-la, ja fos un cos biològic elemental, com  una senzilla ameba, un insecte, o un de més complex, com un mamífer o un homínid.
Com que no existia el temps, no va saber mai quan hi va estar dintre d’aquell caos de consciències sense matèria, quan va ser xuclat novament al món dels vius. 
Els orientals mantenen que els esperits van progressant amb successives reencarnacions, però, segons l’experiència del que havia estat l’Artemi Puigventós, no era pas així i les teories de Darwin eren bones pels essers  materials, però no pels esperits. La matèria es nodria de vida per les senzilles i  elementals normes de l’atzar i tirava de beta del gran magma ultradimensional. 
Un dia va tornar a veure la llum i a sentir que tenia un cos. Va tardar en adonar-se’n que s’havia reencarnat en una mosca collonera, tot i que no podia rebel·lar-se, doncs no tenia memòria del passat ni consciència humana, doncs el sistema biològic del insecte tampoc li permetia grans elucubracions cognoscitives. Només una lleugera sensació d’ingravidesa i una plaent sensació al posar-se damunt d’aquell cutis llis i breument tocat amb una mica de maquillatge. El seu plaer era tan gran i els seus recursos tan escassos, que no se’n adonava que aquell rostre era el de la seva vídua, que encara duia dol i plorava desconsoladament la seva mort.
Una ventada de una mà enorme, inabastable a la seva vista, el feia espantar i sortir volant breument, per tornar a posar-se damunt d’aquell llit greixós, nutritiu, calent i acollidor que era el rostre de la seva estimada. L’anar i venir es va repetir un munt de vegades.
Quan una de les escapades, va haver de reposar damunt d’un llibre de l’Arturo Pérez Reverte, que li agradava molt a la seva sogra, tot i que ell en aquells moments no podia  saber el que  era aquella superfície insubstancial, plana i porosa, amb unes il·lustracions de tinta indefinibles pels seus sentits.
Va ser llavors quan l’espardenya de la seva vídua el va esclafar damunt del llibre.
Va ser un vist i no vist, on es va repetir tota la conya del túnel, la llum i la desagradable sensació de fer-se fonedís per sempre, per tornar-se a trobar en aquell infinit maremàgnum d’antics estats de consciència i d’impulsos vitals de tota mena.     
Gustau Doré
                  

divendres, 10 de setembre del 2010

Tocant els estels.




Cues a l’aeroport. El guàrdia de seguretat no ha estat gaire amable i ens ha fet descalçar i treure’ns la roba –alguna cosa xiulava a la màquina—quin perill!:  eren unes tisores minúscules que ens havien passat desapercebudes a l’equipatge de mà . Es queden l’arma perillosa. Embarcar es anguniós: La gent nerviosa espera que donin la senyal per lliurar la tarja i ocupar el seu lloc –no cal córrer- ja el tens reservat i nomes és qüestió que tothom deixi de posar coses als portaequipatges per poder avançar.
Arribar al lloc i haver de fer aixecar un senyor gras, que es fa l’orni. L’hostessa li ho indica amablement. Les sortides d’emergència van molt buscades  per poder estirar les cames!. Finalment ocupem els nostres llocs.
Una petita espera i acomplerts els protocols de la informació de seguretat a càrrec de les hostesses, que tothom ignora,  l’avió s’enlaira. Hi ha rostres crispats de tensió i d’altres totalment indiferents. Jo no sé quina cara dec posar; no em fa por volar, però li tinc respecte.
La màquina s’accelera i a la poca estona deixem el contacte amb la terra; ja estem volant pel damunt dels núvols.
Miro per la finestra. Tiro una foto. No m’ho puc creure: he retratat una estrella?  

dijous, 9 de setembre del 2010

Aurora i ocàs.



Endreçant algunes fotos, m’he adonat que, una vegada passat el temps i sense les notes que ho puguin aclarir, es fa difícil distingir entre el que és l’aurora o l’ocàs. Hi ha tanta similitud entre la sortida i la posta del sol, que, si no hi ha una forta vivència pel mig que te’n faci memòria, sovint es confonen.

La mateixa cosa passa amb les persones: El infant es desenvolupa a partir d’una nul•la capacitat cognoscitiva i superat el migdia de la vida, la senectut va produint un davallament físic i cognitiu evident i si poguéssim fer la foto del món psíquic del infant en creixement i la de l’ancià decrèpit, potser tampoc ens seria possible veure-hi cap diferència.

No ho sé, nomes és un pensament fugisser que se’m ha acudit a l’endreçar les velles fotos, però una instantània del naixement i una altra de la desaparició, poden ser la evidència d’una certesa: hi ha moments en cada una de les fases en les que hom no li és possible distingir si se’n va o ve.

dimarts, 7 de setembre del 2010

El noi que es va trobar una insígnia.



Era conegut com “El Pàmpol” i anava pels carrers pidolant per aquí i per allà. Avui dirien que es tractava d’un discapacitat mental, amb nom d’algun síndrome ad hoc, però en aquella època, simplement deien que era un liró o un curt de gambals.
El gener del 1939, “El Pàmpol” s’havia quedat gairebé sol: Els seus germans eren al front o a l’exili –ves a saber- i la mare es passava el dia a la fàbrica. Ell ja feia temps que  es passava el dia al carrer, anant d’un local  polític o social a un altre, cercant un mos de pa –a les cases particulars no n’hi havia – i trapellejant amb la quitxalla del barri, que li prenien el pel i el feien emprenyar.
Una de les seves distraccions era enfilar-se als camions o als carros que portaven mercaderies d’una fàbrica a una altra, fins que els xofers o els carreters se’n adonaven i el feien baixar a crits o a xurriacades. Quan els treballadors, prop a ser mobilitzats, feien la instrucció militar en sortir de les fàbriques, marcant el pas Rambla amunt i Rambla avall manats per un caporal de la Guàrdia Republicana de Seguretat, “El Pàmpol”, amb la canya d’una escombra s’afegia als escamots i els anava escarnint, fins que el caporal l’esbandia amb un  parell de crits.  
Havia estat un dia agitat. La divisió d’en Líster anava de retirada i havia fet marrada per la ciutat. Havien intentat fer alguna destrossa a les fàbriques que quedarien en mans dels seus antics propietaris –alguns confessarien que les havien trobat millor que no pas les havien deixades abans d’anar a Burgos a posar-se al servei del general manaia –  però ja no tenien temps de res, doncs l’enemic els encalçava.  Molta gent havia enfilat cap al nord per fugir dels feixistes per la carretera que va a Granollers  i uns avions els havien llençat unes bombes, que deien havien caigut a prop del cementiri. Una multitud de gent desesperada havia assaltat els locals de “La Cooperativa”, al carrer del Sol, on podia haver-hi emmagatzemats queviures.
Aquella nit la pudor de paperassa cremada envaïa l’atmosfera, i fins i tot l’aire fred del hivern feia  voleiar un munt de cendra. Tothom qui no havia fugit, cremava llibres, documents  i cartes comprometedores. 
L’endemà van entrar les forces del nou règim. Un munt de camions de la “Legión Cóndor” alemanya s’amuntegaven embussant la Via Massagué fins a la Plaça de la Creu Alta. Uns cepats alemanys ben uniformats i ben nodrits eren la seva dotació, i el comboi anava curull de caixes de subministrament, segurament  era la logística destinada a l’ocupació del aeròdrom militar que hi havia a la ciutat. Unes bateries dels famosos 88, que tanta sang i tinta farien córrer durant la propera Guerra Mundial, apuntaven el cel com freds i metàl·lics dits que acusessin algun déu. “El Pàmpol” i una altra quitxalla se les van enginyar per estirar i amagar una caixa d’un camió,  pensant en trobar-hi menjar, però nomes hi van trobar uns globus per inflar, que alguns dels més espavilats van identificar con a condons. Se’ls van repartir per jugar a inflar-los o per canviar-los per alguna cosa mengívola.
“El Pàmpol” baixava pel carrer de l’Estrella, per anar a la seu de la Federació Local de Sindicats per veure si li donaven un mos -no sabia que el local en aquells moments justament era  registrat per falangistes i guàrdia civil- quan va veure a terra una insígnia: Una falç i un martell creuats, de color vermell, que algú hauria llençat, lluïen com una joia al mig de fang. “El Pàmpol” va agafar-la, la va netejar amb una escopinada i se la va penjar al trau de l’atrotinada americana que duia.
Va entrar a la seu de la FLS. Ja va veure que no hi eren els de sempre: Aquell escrivent mig calb que quan podia li donava un crostó de pa i una mica de xavalla, no era al seu lloc. Un sorrut  guàrdia civil s’estava com un estaquirot a on havia estat sempre aquell vell amable. “El Pàmpol” se’l va mirar somrient i el guàrdia li va tornar la mirada. “El Pàmpol” senyalant el tricorni, li va preguntar que  hi duia al cap. Ja no va veure res més. El cop de culata el va deixar estabornit. Es va despertar rodejat de joves amb camisa  blava, que l’arrossegaven carrer avall, dient-li que era un fill de puta comunista i pegant-lo ferotgement.  Sentia un fort dolor al cap, i anava reben garrotades a l’esquena i a les espatlles. Finalment va ser incorporat a un grup de presoners, molts d’ells soldats i gent civil.
Els van carregar a un tren de mercaderies que va anar donant tombs i parades per les estacions. No els donaven res de menjar. La fam els consumia i sovint descarregaven gent que havia mort, de pena, de fadiga, de malaltia  o d’inanició.
Es diu que, desprès d’haver donat moltes voltes per camps i presons,  va anar a parar a León, a un lloc d’internament que es deia San Marcos. D’allà no en va tornar mai més. D’aquell noi curt de gambals, no se’n va cantar mai més ni gall ni gallina.   
Foto de Robert Capa

diumenge, 5 de setembre del 2010

Un moment màgic i crepuscular.



Hi ha coses que no es poden planificar, que surten com surten. Imagino que us haureu trobat amb més d’un d’aquests moments improvisats que et submergeixen en una petita parcel·la de pau i tranquil·litat. Aquella conjunció de factors que et fan gaudir especialment i t’embolcallen d’alguna cosa intangible i tanmateix real.
Ahir dissabte, a l’hora mig crepuscular, aquella que el sol baixa a ponent, érem a la Plaça del Port Bo de Calella de Palafrugell.Va ser un moment màgic.
Els dissabtes una cobla hi toca sardanes i la gent hi balla. La xafogor s’esvaeix per la lleugera marinada. Uns turistes bocabadats tiren fotografies. Quan la cobla comença imaginen un concert, i quan veuen que de mica en mica la gent s’apressa a agafar-se  les mans fent rotllana per ballar, no entenen gran cosa, fins que ho van veient...

La cobla afina i no com d’altres vegades. A mida que la sardana avança, la gent s’hi va sumant. La sardana és una dansa oberta: unes alemanyes –les dones són sovint més agosarades que els homes- van imitant els passos i finalment agafen el compàs. Una d’elles se suma a la rotllana; se’n surt com pot, però el veí l’ajuda. Les curtes són més senzilles, les llargues ja requereixen més atenció, però quan hom salta amb l'aire, veus que els rostres s’il·luminen, tothom gaudeix, agafat de la mà de la parella, o d’algun desconegut.
Sempre hi ha algú que compta els compassos i quan acaba la sardana cridà allò de “tres i fora”, que permet que tothom acabi amb el mateix gest, tres passes i s’ha acabat –una dansa col·lectiva, requereix un ordre, i la música són matemàtiques- 

Mirava la mar, sentia la musica i veia la gent ballant i em sentia partícip del món. D’un món farcit de petites coses que el fan agradable i acollidor. Pensava amb el meu petit microcosmos particular, amb els que hi són i els que no hi són,  amb els meus afectes i desafectes, amb que la vida s’escola pels dits com un grapat de sorra.
A prop, algú, indiferent a la màgia, parlava del viatge del Montilla a la Xina i les possibilitats de que muntin una factoria d’automòbils a Catalunya.
Pensava que estem en un moment crepuscular, la màgia del qual ens embolcalla, però que s’està acabant, com els darrers compassos de la sardana que finalitzava: “Tres i fora!”- va cridar un ballador.     



divendres, 3 de setembre del 2010

El noi que la tocava molt bé.


Tothom ho deia: “Aquest noi la toca molt bé, arribarà molt lluny si s’ho proposa”.
El xicot s’ho creia i es passava el dia traient pit, com un paó en zel, davant dels seus companys de col•legi, que l’envejaven, al mateix temps que l’admiraven.
La seva fama va anar agafant cos, fins que va transcendir al professorat: “Que bé que la toca en Serafí !”.
Un dia l’”hermano” Sebastià, passejant pel pati del Col•legi el duia agafat per l’espatlla i li parlava amb veu baixa, quasi xiuxiuejant: “Diuen que la toques molt bé, Serafí i això ho hauríem de posar en pràctica i treure’n un bon partit. Les qualitats que es queden amagades, recloses, sense aflorar, són com les llavors que el pagès llença fora del camp llaurat, com va dir Nostre Senyor”- Les paraules l’embolcallaven, el trasbalsaven i el feien enrojolar de vanitat. Aquell clergue, alt com un Sant Pau, amb la seva sotana ratada i empolsinada de guix de la pissarra, no podia fer-li un honor més gran que elogiar-lo d’aquella manera.
El director, de passada, també li va fer un bon comentari al respecte: “Així m’agrada, noi, que la toquis tant bé. Segueix, segueix !”.
Sortint de classe, al davant, hi havia un col•legi de monges on hi anava la seva germana. Un grup de noietes, amb els seus uniformes blau marí, els colls blancs i les trenes, se’l miraven furtivament i reien de manera nerviosa. Enrojolat i escorregut, feia el cor fort per passar al mig de la colla de nenes envaït per una barreja de vergonyosa timidesa que el paralitzava. Volia fer-se fonedís, passar desapercebut, però un dia el terror s’esvaí al sentir una veu atiplada que deia: “Guaiteu és aquell noi que la toca tant bé”. Un garbuix d’emocions bullia pel seu cervell: “Quina mena de mèrit deu ser aquest de tocar-la bé, que tothom ho valori d’aquesta manera?” – es deia, sense entendre massa bé el que li passava, orgullós de la seva fama.
En Serafí va arribar a casa. La mare li va donar un tros de pa amb xocolata per berenar i s’apressà a preguntar-li per les seves coses. El noi li explicava els atzars de la classe, però per aquella humilitat implícita al sentiment de culpa judeocristià,  s’abstenia de dir-li que tothom pensava que la tocava molt bé.
Més tard, cap al vespre, van arribar la germaneta i el pare. La tieta Conxita –una dona gran i soltera- s’apressava a escudellar el sopar. El noi va enrojolar-se quan el pare, sense donar-hi gaire importància li va dir: “Noi, m’han dit que darrerament la toques molt bé”-
“Oh si, totes les de les Carmelites en van plenes” –va afegir la germana.
La tieta Conxita se’ls va mirar esparverada i tot senyant-se reiteradament, va cercar refugi on es trobava més segura: al recer i l’escalfor de la cuina. “Verge Santíssima”- es deia en veu alta-“ quins disbarats que s’empatollen la gent d’avui en dia. La culpa la tenen la televisió, el cinema i totes les porqueries que els ensenyen a l’escola”- remugava la vella xaruga.”Dir que el xicot la toca bé!. On anirem a parar ?”
“Nen, que feliç que em fas”- deia la mare- “però vigila de no descuidar els teus estudis. Gent que la tocava tant bé, o millor, que tu, han acabat ben malament distraient-se de les seves obligacions”- La bona dona, que tot era seny i bones intencions vetllava per l’equilibri del bon noi i patia per què no s’espatllés i s’apartés del bon camí.
“Bah”-deia el pare- “Deixa’l que en gaudeixi ara que és jove i disposa de bones condicions físiques”. “Si, mare”- deia la germana-“ no saps que orgullosa n’estic de les qualitats del meu germanet. És el més famós i envejat de totes les meves amigues de la classe...”
Van passar uns anys –no gaires- i la fama del noi s’anà incrementant a mida que passava el temps.
La germaneta ja era una adolescent amb un parell de pits incipients i les hormones esvalotades. La noia portava amigues a estudiar i es tancaven a la cambra per fer-se confidències. Els seus xiscles, les rialles i la seva alegria inundaven la casa.
L’anar i venir de les noies feia anar de bòlit el noi, que ja era un cepat adolescent amb grans a la cara , i que es defensava com podia de la invasió femenina.
Una tarda, que en Serafí estava estudiant, va pressentir una presència a la cambra.
Era una de les amigues de la germana, que amb uns ulls encesos i els pits turgents darrera de la brusa buscava conversa. Parlaven de coses trivials, fins que la noia, va preguntar-li: “Serafí, diuen que la toques tant bé”- “Home, es fa el que es pot”- va dir el noi, mentre la testosterona començava a fer estralls. Primer uns lleus tempteigs, desprès uns petons ingenus, fins que la natura es va desbocar i va fer que esclatés una febril dansa de mans i peus, de grapejades i d’intercanvis de carícies i fluids varis.
Més tard, al confessionari de la cambra de la germana, l’amiga es sincerava: “Ei, tu, que aquesta fama de que en Serafí la toca tant bé, és una mica de llegenda, no?. T’ho dic per experiència pròpia. Tinc la certesa de que tocar, el se’n diu tocar-la, no ho ha fet gaires vegades. Al menys a mi m’ho ha semblat ! "
I, al menys, a l’ampli cercle de les amistats femenines de la germana, la fama d’en Serafí, va iniciar la seva  paulatina decadència.

(Aquest relat va ser publicat aquí.)

dimecres, 1 de setembre del 2010

“Monsieur, je suis désolé !”



Si viatges per França tens molts números per sentir aquesta frase: “Monsieur, je suis désolé!” i a continuació et diuen que no hi ha taula al restaurant, que les entrades del concert  estan exhaurides, o simplement,  que el producte que els volies comprar se’ls ha acabat. 
Aquest “Je suis désolé”, el trobo a faltar a la nostra caïnita pell de brau, a casa nostra,  o sigui, la Península Ibèrica en general. Des d’aquell que et nega la taula del restaurant “pijorro”  perquè no portes un “Rolex” i una camisa de lli, al que et tanca la finestra als morros quan s’han acabat les entrades, aquí no disposem, ni acostumen a utilitzar frase tan descriptiva de la frustració d’haver d’emprar una negació.  Aquest “Je suis désolé”, humanitza una mica més l’entorn, ens fa sortir, potser enganyats, però sense aquell mal gust de boca de l’agre i rotund no, perquè ho dic jo.
Aquest estiu, per les dates del dia “D”, com ja sabeu els amics i coneguts, vaig visitar Normandia i el Memorial de Caen, dedicat a la Segona Guerra Mundial, un recomanable museu, testimoni de la barbàrie d’aquells anys. A la recepció t’oferien unes guies auriculars en diferents idiomes: el francès, l’anglès, el castellà, l’italià, l’alemany... A la jove hostessa que em va atendre l’hi vaig preguntar si en tenia en català, per pura facècia, doncs ja sabia que no n’hi hauria: “Monsieur, je suis désolé!” va respondre la noia, sense cap mena de crispació en la mirada, irritació al rostre, ni agressivitat en el to. Va afegir que si volia deixar un suggeriment al respecte, hi havia uns fulls on podia fer-ho, i fins i tot semblava que s’ havia interessat pel tema.
Ara que s’ha posat de moda recórrer tota mena d’activitat al Tribunal Constitucional, potser seria desitjable que les seves sentències vinguessin precedides d’un “Mesdammes et messieurs, nous sommes désolés” i a continuació la patacada. També faria mal, però ja se sap que amb una mica de vaselina les coses llisquen més ...       

Cercar en aquest blog