dimarts, 16 de febrer del 2010

Crims i càstig.


Aquell home vell i arrugat tenia un passat, com gairebé tothom, malgrat que la seva mediocritat semblava indicar que era un anodí zero a l’esquerra de la societat.  
Diuen que un dia havia estat  jove i es movia pels ambients del catolicisme i la política de dretes, aquells anys de la dècada  dels trenta, quan encara no havia esclatat la guerra civil. El 19 de juliol del 1936 va romandre esporuguit  i neguitós a casa seva, una vegada s’havia fet evident el fracàs del complot feixista a Catalunya. Va malviure, mig amagat,  espantat, treballant a la botiga de casa seva, veient com els joves de la seva generació se’n anaven voluntaris a combatre al front. Sentia a dir que les patrulles de control havien executat a l’un o l’altre, i procurava anar disfressat amb granota i mocador al coll, temorenc de que algú es fixés amb ell, però era un paio tant mediocre, que tenia tants pocs amics com enemics i mai ningú es va ficar amb ell ni per bé ni per mal. Ell volia fugir, però ni valor ni esma tenia  per afrontar cap mena d’acció que comportés cap mena de risc o  d’aventura.
Quan la República organitzà  l’Exèrcit Popular i començà a cridar lleves, es va fer fonedís, amagat a les golfes de  casa seva. Allà hi passà dos anys de la seva vida, sense que ningú se’n adonés.  L’anaren a buscar i la seva mare va dir als de la  Guàrdia Republicana que de ell no en sabien res, que se’n havia anat. Els guàrdies van donar un cop d’ull d’esma – ja estaven acostumats a no trobar els pròfugs i desertors-  i el noi es cagava de por, amagat darrera d’unes velles calaixeres, mentre sentia com li deien a la seva mare que si en tenia notícies els avisés o l’aconsellés que es presentés, que no li farien res més que enviar-lo a l’exèrcit, tal com tocava.
Allà, amagat entre andròmines i mobles vells,  hi passà els mesos, entre lectures piadoses i pràctiques onanistes, fins que un 27 de gener del 1939, la mare li va dir que havien entrat “els seus”.
Pàl·lid i desorientat per la claror del sol, va sortir. Es va donar a conèixer i no va tardar a passejar-se carrers amunt i avall, amb camisa blava, corretjam i una pistola, que no hauria pogut fer servir de cara a cara, en cas de necessitat. Aquest va ser el seu zenit social. Es va dedicar a investigar i a denunciar veïns i coneguts. Les seves víctimes eren  xicots que arribaven del front, cansats i retuts; una vegada localitzats pel flamant “camisa nueva”,  anaven a parar a la policia amb greus acusacions, moltes d’elles inventades; el fosc personatge  denunciava a  gent que tornava de camps d’internament, sense cap altre responsabilitat que haver anat al front cridat amb la seva lleva, i que sortien gràcies a avals manllevats o comprats a clergues i cacics. Va ser martell d’heretges, com els sants de les seves lectures, denunciant agnòstics i ateus i també  sindicalistes i votants d’esquerra en general, als que lliurava sistemàticament a les noves autoritats. Va fer més mal que una pedregada seca, segons deien les iaies.  
El vaig conèixer quan ja havien passat uns quants anys de tot això. Jo era un marrec de deu o dotze anys. Ell regentava la botiga que havia heretat de la seva mare.
Hom feia córrer que aquell conco malcarat, misogin i reprimit,  estava cagat de por; que cada vegada que entrava a la botiga un grup de joves a comprar alguna cosa, empal·lidia i tenia un ensurt; un cert  paranoic sentiment d’inseguretat l’envaïa. Deuria imaginar que algun matí plujós, entraria a la seva tronada botiga una víctima de les seves delacions i  ressentida, li buidaria un carregador. La quitxalla, molt receptiva i una mica cruel davant d’ aquesta mena de malalties del subconscient, ens dedicàvem a fer-lo emprenyar i treure’l de polleguera. Miràvem per l’aparador, i si estava sol i distret, obríem la porta, per tornar-la a tancar violentament, sense que se’n adonés de qui ho havia fet. Si s’havia d’enfilar a buscar algun article, entravem a la botiga, amb l’excusa de preguntar alguna cosa. Ens feia riure veure’l trontollar, esporuguit, a punt de caure de l’escala, nomes de sentir que s’obria la porta. Si ja havia tancat la botiga, trucàvem insistentment el timbre, i ens amagàvem pels cantons, per veure’l aparèixer, com un conill traient el cap del cau, poruc i desconfiat.
Van passar els anys, i ja més granadet, vaig passar un dia per la botiga per comprar quelcom. Era molt més lluminosa i endreçada.   Em va atendre amablement una bonica dependenta i vaig pensar que aquell paio ja no hi era, però encara el vaig veure aparèixer, pàl·lid i envellit, amb uns ulls desorbitats i un posat encorbat. La seva mirada encara transmetia aquella por cerval que el consumia. La dependenta li va preguntar alguna cosa relativa a l’article pel que jo m’estava interessant, i no va respondre sense abans estudiar-me atentament, segurament repassant tot el seu arxiu mental per si jo tenia alguna relació amb  les seva nòmina de víctimes, i, en conseqüència, era un perill per ell. Va respondre a la noia, ignorant-me i sense dir-me ni ase ni bestia,  per tornar a recloure’s a la rebotiga.
No fa gaire, encara vaig passar per on hi havia hagut  el cau d’aquell fosc personatge, del que ja no n’hi ha resta. On hi havia la botiga  ara hi ha una moderna empresa de serveis.  El vell conco, ben segur que ja no deu estar en quest món.
De vegades, penso que tot i que es cert que en Franco i el franquisme van morir al llit, alguns  fatxes no ho van passar tant bé com sembla, i no se’n van sortir tant indemnes com ens ha pogut semblar. Dostoievsky ja va escriure sobre aquesta mena de  fenòmens.



dissabte, 13 de febrer del 2010

Un intent de treball antropològic.


Creia que aquests dies de carnaval eren idonis per fer la feina de camp que feia temps volia fer: colar-me dintre de la Conferència Episcopal Espanyola i veure des de dintre de l’olla com es couen les maquinacions de la principal institució de la Església al nostre malaurat país.
Desprès de travessar amb l’Ave una Espanya hivernal, blanca i gelada com una novícia, vaig arribar a un Madrid colpejat per la crisis i un ventet fred i punyent que baixa del Guadarrama. El Metro em va deixar a l’estació de Pio XII –tota una premonició- i vaig pujar amunt per l’Avinguda del mateix papa fins a trobar la del Comandante Franco –que deu ser dedicada al germà aviador del general sàtrapa i genocida- travessada la Cuesta del Sagrado Corazón, la M30 i Arturo Soria, i ja era a Añastro 1, davant de la seu de la Conferència Episcopal Espanyola a Madrid.
Quina emoció!. Pensar que en aquella mena d’edifici funcional i modern, rodejat de jardí, de l’estil de les construccions que a Barcelona hi ha al voltant de la zona universitària de Pedralbes, és on en Rouco Varela i companyia malden per guiar els destins de tot el remat del catolicisme nacional i pugnen per influir arreu de la societat espanyola, em feia venir una mena d’esgarrifances.
No em va costar gens entrar-hi, pretextant fer una consulta i una vegada dins, em vaig tancar al servei d’homes – no vaig veure el de dones per enlloc, tot i que potser hi era- on un parell d’ensotanats estaven fent servir els urinaris: uns rentant-se les mans, i uns altres cordant-se l’inacabable botonada, com una enorme bragueta, del seu negre uniforme. Vaig esperar que sortissin i em vaig tancar en una cabina on, entre la tassa i procurant no trepitjar els paper higiènics llençats per terra em vaig posar la meva disfressa de bisbe, prèviament llogada a una botiga de Barcelona. El mirall em va mostrar un bisbe de posat seriós, amb blanca perilla que feia força patxoca amb el seu bonet, l’alçacoll i la faixa vermella. Va entrar un ensotanat amb cara rosada, que es mostrà inhibit davant la meva presència –cosa de galons, vaig pensar- i no gosà utilitzar els serveis dels urinaris i treure la titola , fins que no vaig sortit, tot fent voleiar l’amplada faldilla negra del meu vestit, amb pas decidit i aires de ser de la casa de tota la vida.
Fotos d’en Benet XVI arreu i albirant la porta entreoberta d’algun despatx, la mirada punyent de Sant Josémaria Escribà de Balaguer, presidint la estança.
Mirades curioses, al mig d’altres d’indiferents em feien dubtar de la meva possibilitat de passar desapercebut i satisfer la meva curiositat, quan em barrejava amb un grup de monsenyors que parlaven un llatí que no entenia. D’altres parlaven entre ells un perfecte castellà i pel que sentia, es mostraven emprenyats per què recentment tant la TV estatal com la catalana havien passat “Camino”, una pel•lícula punyent i força crítica amb la Obra i el seu radicalisme fonamentalista. Afegit a la conversa vaig ficar cullerada –no puc evitar-ho- carregant-me, amb cinisme farisaic, el fàcil sentimentalisme que el film explota, amb l’aprovació i l’assentiment dels prelats. Varem entrar junts a una sala de reunions, on de seguida me’n vaig adonar que no hi tenia cap lloc assignat, per la qual cosa, irremissiblement quedaria en evidència. Vaig fer-me fonedís al•legant una urgència fisiològica, tot albirant la documentació escampada per la taula on hi havia els punts de l’ordre del dia: temes referits a l’avortament, la família i un inquietant punt final que deia lacònicament: ”Estratègies per assolir els objectius plantejats”...
Alguna mirada inquisitiva em neguitejava. Començava a acollonir-me, doncs aquella colla d’ensotanats purpurats es coneixien tots entre ells. M’hauria d’haver disfressat de pixatinters o de supernumerari del Opus, que passen més desapercebuts- pensava tot maleint la meva ingènua imprevisió.
Immers a les meves pors, el vaig veure. En realitat quasi varem topar. En Rouco Varela en persona se’m va aparèixer davant mateix i em va saludar amb un lleu cop de cap. Vist de la vora, les seves faccions eren encara més dures que les que apareixen a la premsa i a les noticies i jo vaig tenir la sensació d’haver-lo vist molt abans, com quan ets en un museu davant d’una obra d’aquelles que s’han reproduït abastament.
Va entrar a la sala de reunions i jo, acollonit vaig anar escapolint-me cap a la porta.
Al carrer, tot entrebancant-me amb les faldilles, degut a les presses per fugir, vaig passar davant d’un quiosc. La premsa madrilenya publicava unes recents i explosives declaracions del Alfonso Guerra i una enorme fotografia del pròcer socialista. Se’m va fer la llum, com quan San Pau va caure del cavall, tocat pel llamp camí de Damasc. En Rouco Varela i l’Alfonso Guerra eren la mateixa persona!.



Al metro, entre funcionaris taciturns, estudiants enjogassats i algunes màscares carnavalesques, vaig passar totalment desapercebut, mentre un pelut antropoide vestit de meuca, va fer-me tururut amb un espanta-sogres.

Cercar en aquest blog