La llengua: memòria d’un passat, sovint ignorat.

L’Antònia era una dona ja gran, endolada –dels dos fills que havien anat al front, quan la Guerra Civil, l’un no havia tornat i l’altre ho havia fet  tolit i vençut- Ja havien passat deu o dotze anys de tot allò i ella encara confiava que el seu noi gran un dia apareixeria, amb barba de varis dies, brut i espellofat, afamat i cansat, talment com alguns havien anat tornant, furtivament, de mica en mica.

Eren dies d’estretor, de pors i de misèria moral.

L’Antònia vivia amb el seu noi petit, ja casat i amb fills, que per causa de la seva mutilació de guerra, havia hagut de deixar el seu ofici de fuster per treballar a un magatzem tèxtil. Havia trobat la feina mercès un company al  qui l’havia agafat la insurrecció fent la “mili” a Ceuta, per la qual cosa li havia tocat en sort estar al bàndol dels vencedors i tenia algunes influències amb la direcció de la fàbrica.

Al fill petit l’havien tret del camp de concentració de València -on l’havien dut fent-lo fora del  llit d'un hospital - mercès l’aval d’un veí falangista, prèvia la humiliant súplica  de l’Antònia davant la mare del feixista. Si no hagués estat per això, de ben segur que hi hauria deixat la pell. Amb l’aval i la llicència a la butxaca, havia fet el camí , bo i ferit,  a peu de València a Sabadell, pidolant per les masies i esmerçant-hi varis dies.

Aquell matí –ho recordo- l’Antònia  havia tornat del mercat amb el cistell buit i la cara plorosa. Va agafar unes herbotes del rebost i unes llegums seques i les va posar a bullir al foc. A casa  no hi havia res més i el fill i la jove eren a la fàbrica.   

Què us ha  passat al mercat?, li preguntà la tia, amoïnada .

L’Antònia  es va explicar: Havia preguntat a una pagesa el preu de les patates, i un home amb una cartera de cuir i un bigoti retallat -potser un "Inspector de Abastos" - l’havia increpada demanant-li la cèdula d’identificació i una vegada comprovada la identitat i haver pres nota de les dades a una llibreta negra, li havia dit, de mala manera,  que: “En Espanya se hablaba la lengua del imperio y no aquella jerga cateta en la que ella se expresaba”...

L’Antònia no havia anat mai a l’escola. Era filla d’un poble de l’Alt Urgell i la seva llengua havia estat sempre el català. No en coneixia d’altra i era ben bé la seva.  

D’això, del que, malgrat ser molt petit  jo en vaig ser testimoni,  me’n recordo quan sento que es persisteix en desposseir aquest poble de la llengua mil·lenària que sempre havia  parlat.