En Marian Burguès i Serra fou un notable ceramista sabadellenc que va viure del 1851 al 1932. Apart del llegat d’una obra artística notable i de la seva aportació al teixit associatiu sabadellenc, el que fou un destacat representant d’un proletariat il·lustrat i autodidacta, molt freqüent abans de la guerra, ens deixà un deliciós llibre de memòries publicat l’any 1929: “Sabadell del meu record”, que és un referent impagable de la vida a una ciutat entre pagesa i industrial a finals del segle XIX i començaments del XX; carlins, lliberals, republicans federals, cors d’en Clavé, fontades i botifarrades, mercadals, política, lleves, quintes, socialisme utòpic, vells oficis i costums, són descrits magistralment pel terrissaire, el testimoni del qual és vist per uns ulls carregats de bona fe: Els d’un treballador sense pretensions intel·lectuals -ell es sentia més terrissaire que artista- i ho explicava tot amb un estil senzill i planer, desproveït de cap pretensió literària. Acompanyava el text amb uns dibuixos ingenus, maldestres i entranyables, que pretenien completar la seva descripció.
Avui és un llibre introbable, del que l’Ajuntament de Sabadell en va fer una edició facsímil el 1982.
Us en faig un tastet: En Burguès ens fa una crònica de la visita a Sabadell de la reina Isabel II. Aquell dia, Sabadell va tirar la casa per la finestra i el rico catalán, tal com era conegut a la Cort madrilenya En Pere Turull, comprador exclusiu a bon preu de la llana dels ramats del reial patrimoni, feia els honors d’hostatjar la família reial a casa seva.
La monarca i el seu seguit van arribar en ferrocarril i els van construir un baixador al final de la Rambla, doncs l’estació aleshores quedava fora i lluny de la Ciutat.
Una Rambla exornada de cap a cap amb gallarets, banderes i escuts, flors i enramats acolliren la família reial i els seus acompanyants, que desfilaven en quatre carretel·les de luxe on hi anava el Pare Claret, confessor de la reina, el Duc de Tetuán i el General Prim.
“L’alcalde de la Ciutat era un protegit de Don Pere Turull, un tal Viloca, tan analfabet que no sabia ni posar la firma. Aquest tal, com a primera autoritat, anava en la mateixa carretel·la de la reina. Un pobre mendicant s’hi atansà i demanà almoina a la augusta dama, i aquesta li donà un escut (deu rals); el mendicant exclamà: “Déu ni do”. La reina, no comprenent-ho, preguntà a l’alcalde que havia dit. El senyor Viloca, fent gala del seu castellà, traduint-ho digué: -“Ha dicho que Dios la dé” .
Un cop més t'he de felicitar per aquesta tasca de recuperar la memòria històrica.
ResponEliminaDeixem, però, que aquesta vegada m'agafi a la part anecdòtica. I és que la traducció lliure del tal Viloca m'ha evocat l'extens i divertit anecdotari que s'ha construït al voltant de les traduccions literals de les expressions i frases fetes. Per exemple, aquella cançó de La Trinca d'un senyor de Santa Coloma, que comença dient que el cotxe "le hace higo" i que "hay para alquilar sillas" i que finalment decideix anar a "esparcir la niebla". Fins i tot se'n han escrit llibres, com un que recollia expressions castellanes bolcades a l'anglès, i es titulava "From lost to the river" (De perdidos al río). Tot plegat sembla una conya, però aquestes expressions fetes son la bestia negre dels estudiants d'un idioma aliè.
Brian,
ResponEliminaGràcies pel teu comentari. La traducció literal de les frases fetes pot portar a situacions prou divertides i amb les dels topònims també. A “Relats en Català” hi vaig penjar un article a propòsit dels topònims, que si t’abelleix llegir-lo el trobaràs a http://www.relatsencatala.com/rec/Controller?rp_action=view_relat&rp_relat_id=791868
Salutacions.
Confesso que no havia sentit a parlar mai d'aquest terrissaire, li ho comentaré al meu pare diumenge, que ell Sabadellenc de vell als seus 93 anys i encara té el cap prou clar.
ResponEliminaUna excel·lent tasca de recuperació de la memòria de la nostra ciutat.
Salut
He llegit el relat en català. M'han vingut a la memòria (jo funciono molt per associació de idees) dues coses, una de l'altre dia i un altre de fa molts anys,
ResponEliminaLa primera: Un article de Joaquín Leguina del diumenge passat comença així:
"En la España de hoy, si alguien osa oponerse a cualquiera de los designios o propuestas procedentes de los nacionalismos periféricos será tachado ipso facto –como si de un insulto o descalificación definitiva se tratara– de nacionalista español y, por lo tanto, de centralista".
Evidentment, el senyor Leguina, com el senyor Múgica, no son "nacionalistas". Com diu la meva dona, cap camell es veu el gep.
L'altre em rememora a quan tenia 9 o 10 anys. Estava assentat en un banc de la Gran Via, menjant-me un tros de pa amb xocolata, quan se'm acosta un paio amb ulleres de sol i bigoti retallat i em pregunta si sabia on era la "avenida del generalíssimo". Jo, que amb tota la meva bona fe em quedo amb la ment en blanc i li dic: "pués me suena mucho, pero ahora mismo no... ah!, quiere decir la Diagonal..." I a les hores li vaig indicar. No va semblar gaire interessat en les meves explicacions, però em va clavar una mirada que em va deixar que les cames "me hacian higo".
Francesc,
ResponEliminaEn Marià Burguès va ser un ceramista, avui de volada, amb una obra cotitzada i buscada. També va ser mestre de terrissaires i tenia el taller i el forn a la Via Massagué. De ben segur que el teu pare en té noticia.
Brian,
ResponEliminaJa deus haver vist que el relat feia referència a la situació prèvia a la sentència del TC i està una mica descontextualitzat en quan a dates.
És ben cert que amb aquest tipus de coses es pot aplicar el que “cap camell es veu el gep” que cites.
De fet si una cosa no va aconseguir el franquisme va ser eradicar els trets culturals i en les qüestions lingüístiques i de denominacions toponímiques, no se’n van pas sortir. Per contra, i per explicar una mica el mecanisme que fa funcionar aquests fenòmens, hi ha contradicció de la Plaça Francesc Macià, que encara hi ha molta gent que, sense fer-ne una anàlisi crítica, en diu de Calvo Sotelo i és que el costum és constitueix en norma.
Tinc imatges vagues de Sabadell, del temps en què una nòvia sabadellenca em va passejar per aquells carrers del centre. Érem dos estudiants, encara. La història del terrissaire no sé com enllaça amb allò, és com un eco del passat.
ResponEliminaLluís,
ResponEliminaEl terrissaire, les seves memòries i les teves imatges vagues del Sabadell de la teva nòvia, deuen enllaçar amb el fet de que totes elles són d'un passat més o menys llunyà o proper.
Salut.