Forest of the gods” (Dievu Miskas) Un film sobre la manipulació de la realitat històrica.

“Forest of the gods” (Dievu Miskas), de Aligmantas Puipa  és un film lituà que evidencia la intromissió del poder per adaptar la realitat històrica a les seves finalitats propagandístiques.
Basada en l’obra autobiogràfica de Balys Sruoga, un professor, poeta i dramaturg, que va ser confinat en el camp de concentració alemany de Stutthof a Polònia dintre de la delirant política basada en les mesures de prevenció del sistema penal alemany nazi, narra la seva experiència viscuda en l’horror d’aquest tipus de camps. No hi ha cap càrrec en concret en contra del professor, però la Gestapo el tanca, atès que com a docent “no feia res per incentivar el règim nazi” i treure’l de la societat era protegir-lo de l’arbitrarietat de possibles fanàtics agressors. Al camp es troba l’horror en el seu estat més pur: el de la mecanització sistemàtica, burocràtica,  freda i mecànica de l’aniquilació de l’ésser humà.    Narrada emprant  flash back que van anant del immediat temps de la posterior alliberament i la elaboració de les memòries de Sruoga sota el règim soviètic  a la realitat del camp. L'acció paral·lela entre el proppassat nazi i el posterior procés de memorització i de recreació literària baix els soviètics, el director Aligmantas Puipa el resol contraposant les imatges de l’experiència en el camp, amb l’assaig d’una obra teatral sobre la mateixa, dirigida pel propi Sruoga, fet que es veu obstaculitzat per la intromissió  de  la nova autoritat, que pretén que sigui subratllada la crueltat alemanya i es faci un discurs molt més adaptat als postulats propagandístics que li van dictant. Un dels exemples que il·lustren aquest fet és una escena en la qual els actors de teatre assagen l’execució d’una ordre de penjar uns presos. El supervisor soviètic els suggereix major dramatisme i èmfasi en el moment de dictar l’ordre, al que Sruoga replica: “No hi havia dramatisme en aquest tipus d’ordres. Era un fet quotidià i les dictaven en el mateix to amb el qual ordenaven arxivar uns papers”.
És una pel·lícula honesta, freda i una mica inhòspita per a l’espectador, que retrata la cruel quotidianitat de la injustificable maquinària repressiva nazi i la posterior manipulació propagandística d’aquest horror pels guanyadors. La lluita de l’autor per fer prevaler la seva percepció de la realitat per damunt del intent de manipulació política, és el “leit motiv” del film, resolt amb fredor i una reiteració de flash back, que trenquen el ritme i poden portar a algun tipus de confusió a l’espectador. Malgrat les seves mancances cinematogràfiques, em permeto recomanar aquest film, donada la vigència del seu discurs, que és universal i amb possibilitat d’ extrapolar a d’altres latituds i escenaris,  inclosos els nostres actuals erals polítics, on sovint hom manipula i malda per fer entrar els claus per la cabota.