dilluns, 1 de novembre del 2010

Forest of the gods” (Dievu Miskas) Un film sobre la manipulació de la realitat històrica.




“Forest of the gods” (Dievu Miskas), de Aligmantas Puipa  és un film lituà que evidencia la intromissió del poder per adaptar la realitat històrica a les seves finalitats propagandístiques.
Basada en l’obra autobiogràfica de Balys Sruoga, un professor, poeta i dramaturg, que va ser confinat en el camp de concentració alemany de Stutthof a Polònia dintre de la delirant política basada en les mesures de prevenció del sistema penal alemany nazi, narra la seva experiència viscuda en l’horror d’aquest tipus de camps. No hi ha cap càrrec en concret en contra del professor, però la Gestapo el tanca, atès que com a docent “no feia res per incentivar el règim nazi” i treure’l de la societat era protegir-lo de l’arbitrarietat de possibles fanàtics agressors. Al camp es troba l’horror en el seu estat més pur: el de la mecanització sistemàtica, burocràtica,  freda i mecànica de l’aniquilació de l’ésser humà.    Narrada emprant  flash back que van anant del immediat temps de la posterior alliberament i la elaboració de les memòries de Sruoga sota el règim soviètic  a la realitat del camp. L'acció paral·lela entre el proppassat nazi i el posterior procés de memorització i de recreació literària baix els soviètics, el director Aligmantas Puipa el resol contraposant les imatges de l’experiència en el camp, amb l’assaig d’una obra teatral sobre la mateixa, dirigida pel propi Sruoga, fet que es veu obstaculitzat per la intromissió  de  la nova autoritat, que pretén que sigui subratllada la crueltat alemanya i es faci un discurs molt més adaptat als postulats propagandístics que li van dictant. Un dels exemples que il·lustren aquest fet és una escena en la qual els actors de teatre assagen l’execució d’una ordre de penjar uns presos. El supervisor soviètic els suggereix major dramatisme i èmfasi en el moment de dictar l’ordre, al que Sruoga replica: “No hi havia dramatisme en aquest tipus d’ordres. Era un fet quotidià i les dictaven en el mateix to amb el qual ordenaven arxivar uns papers”.
És una pel·lícula honesta, freda i una mica inhòspita per a l’espectador, que retrata la cruel quotidianitat de la injustificable maquinària repressiva nazi i la posterior manipulació propagandística d’aquest horror pels guanyadors. La lluita de l’autor per fer prevaler la seva percepció de la realitat per damunt del intent de manipulació política, és el “leit motiv” del film, resolt amb fredor i una reiteració de flash back, que trenquen el ritme i poden portar a algun tipus de confusió a l’espectador. Malgrat les seves mancances cinematogràfiques, em permeto recomanar aquest film, donada la vigència del seu discurs, que és universal i amb possibilitat d’ extrapolar a d’altres latituds i escenaris,  inclosos els nostres actuals erals polítics, on sovint hom manipula i malda per fer entrar els claus per la cabota.    

9 comentaris:

  1. DEU SER DE VIDEO CLUB. oi? no crec la FACIN A L'EIX MACIÀ. De totes maneres sense haver-la vist em dona aquella sensació de deja vu quan parlem de nazis i camps de concentració.

    ResponElimina
  2. Doncs no la conec, però la veuré perquè pel que en dius em sembla que pot ser molt interessant.
    La popularització del fet concentracionari a través del cinema ha tingut dues conseqüències: per una banda ha fet conèixer (segurament de manera superficial i lleugera) alguns dels esdeveniments espantosos que succeiren, però per altra banda ha convertit en gènere cinematogràfic uns fets únics, la qual cosa explica el "dejà vu" que comenta en Puigcarbó. Per sort hi ha films que fugen d'aquesta dualitat (penso en Shoah de Claude Lanzmann). Bé, disculpa que m'hagi allargat, però és que és un tema que m'interessa molt. Salutacions!

    ResponElimina
  3. Francesc,
    No la passen a l'Eix Macià. La vaig trobar en DVD a El Corte Inglés i m'ha semblat interessant, especialment pel seu discurs denunciant la manipulació informativa.

    ResponElimina
  4. David,
    El fet concentracionari, que va ser una de les vergonyes del segle XX i de la conducta humana, ha estat manipulat a favor de ètnies i grups determinats, oblidant que molta gent hi era per subtils motius ideològics. Aquesta película, que com he dit es refereix a la manipulació de la història, en quan al tractament del fet concentracionari, recorda una mica la forma distanciada de "Sense destí" de Imre Kertész, més eficaç, al meu entendre, per descriure l'horror quotidià i habitual que la violència més explícita.

    ResponElimina
  5. Grácies per la informació, peró (em fa fins i tot vergonya) no tinc DVD.

    ResponElimina
  6. "Sense destí" és un molt bon exemple de pel·lícula acurada que no cau en sentimentalismes barats, si la que menciones s'hi assembla, val molt la pena.
    Ara, amb tot el respecte (només faltaria, oi?)no acabo de compartir del tot el que em sembla que insinues amb "ha estat manipulat a favor de ètnies i grups determinats". Crec que la magnitud del que signifiquen els camps d'extermini (que no es poden confondre amb els de concentració) justifica que s'hi hagi dedicat tanta atenció (no ems enganyem, des dels anys 80, perquè abans ni se'n parlava).
    Salut! (i perdona si em desvio del tema)

    ResponElimina
  7. De la pel•lícula “Sense destí”, no en tinc notícia, si del llibre del premi Nobel hongarès i em refereixo al tractament del fet, fred i dintre d’una normalitat burocràtica, que és la que permet fer una mica comprensible la magnitud, l’horror i la complicitat de tanta gent. Sovint és més eficaç un suggeriment que la explícita descripció. En definitiva els alemanys empraven un sistema penal que incloïa mesures de prevenció ( el franquisme també ho feia amb la llei de Vagos y Maleantes) que permetia l’excés i l’arbitrarietat i els camps de treball i d’extermini en van ser la desmesurada conseqüència.
    No vull menystenir ningú, però la meva insinuació no té cap més objecte que senyalar que s’ha fet molt més èmfasi (des de Hoolywood, és clar) amb l’holocaust que amb la implacable persecució, interna i als països ocupats, de tota insinuació de dissidència, per no dir els “apàtrides”, com despectivament eren tractats els republicans espanyols. Pel demès, tots van ser prou víctimes, i res més lluny de mi que voler polemitzar per això.

    ResponElimina
  8. Recordo haver llegit algun comentari d'aquesta pel·li en alguna banda. El cinema d'aquells països és una mica com dius, fred i distant. Però sempre li he trobat una capacitat estètica desconeguda a la banda meridional que el fa interesssant. A veure si tinc sort i la trobo.

    ResponElimina
  9. Lluís, jo la vaig trobar a "El Corte Inglés" com l'hi deia a en Francesc i la vaig agafar sense conèixer-ne res prèviament. Entenc que es fa molt bon cinema a banda les grans produccions de Hoolywood i que sovint queda molt desapercebut per la política de les distribuidores. I com que el model "Verdi" es ruinós,i no és freqüent, doncs cal anar cercant pel boca orella o deixant-se portar per la intuició.
    Salut.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog