dijous, 31 de març del 2011

El mateix sol de sempre.


Era a la tarda, mirant a ponent. El sol encara era alt a l’horitzó – amb el canvi d’hora el dia sembla més llarg- Havia fet un dilluns rúfol i plujós i un cerç gelat anava mostrant clarianes al cel emboirat de la Cerdanya.  
La llum jugava amb els vapors de l’aigua, tenyint l’horitzó amb tintes irreals, gairebé somniades.
Penso és el mateix miracle que subjugà el cromanyó arraulit al portal de la cova, a aixopluc de la pluja i a l’escalf dels tions cremant i del de les pells que embolicaven el seu cos.
A prop, fora del seu abast,  unes feres  rossegaven els ossos d’un herbívor –el caçat podria ser jo mateix, pensaria l’home, sense reprimir un tremolor i una angoixa cerval - Sempre més els de la seva espècie sentirien una ineludible esgarrifança quan un soroll com el d’un guix damunt la pissarra els recordaria del subconscient  el de les dents de la fera  escurant la carcassa de la quitxalla enxampada al descuit.     

Uns infants surten a jugar damunt la gespa mullada,  Se senten unes veus blanques cantant allò del:

Sol solet,
vine’m a veure,
vine’m a veure.
Sol solet,
vine’m a veure
que tinc fred.  

Una mare jove renya i rondina, com sempre. No hi ha perill, però la femella sempre té cura dels cadells.
Penso que, de moment, potser estan més segurs que els seus predecessors troglodites, tot i que en el futur s’hauran d’enfrontar a velles i conegudes feres que els encalçaran irremissiblement, doncs no han canviat pas tant les coses i el sol encara és el mateix.   
   

dimecres, 30 de març del 2011

Les dues morts d’un anarquista.




Sortint de la fàbrica, en Jepet se’n anava a l’ateneu popular on hi havia biblioteca, centre excursionista, grup de teatre, i hom impartia classes d’Esperanto i conferències i debats sobre temes de naturisme,  socialisme, cooperativisme. La vella ètica judeo-cristiana es trastocava en la nova moral socialista, bastida de bones intencions anarquitzants  i baix un concepte de la solidaritat hereva de la vella moral paulina: Ni déu ni pàtria ni patró...
Era moda cultivar el cos, la ment i la bona salut.   El cos del Jepet, esprimatxat, de braços ennegrits pels olis dels telers i amb la ferum de la llana humida enganxada a la gola, els diumenges lluïa nu a l’alzinar d’ alguna fontada, on alguns nois i noies de l’ateneu   prenien el sol de pèl a pèl i jugaven a tirar-se una pilota, berenaven pa amb xocolata i debatien els grans temes que haurien de dur a la emancipació de la Humanitat. La gràcil flonjor dels pits i la pilositat dels pubis de les noies ballaven pels seus ulls com ombres de teatre xinès, i ell  maldava per pensar que tot era normal i no hi havia d’haver cap mena de  concupiscència, pensament que no sempre era obeït per la seva natura de jove desbocat, per la qual cosa sovint agafava un llibre i es posava bocaterrosa, abstraient-se amb la lectura d’en Kropotkin, que trobava enrevessat quan distingia entre moral religiosa transcendentalista i moral natural, que és a la pròpia essència de l’home i criticava aquesta última, viciada per la tendència de l’home a la cerca de la felicitat, que el  pot dur a l’engany i a la injustícia, “ que condueixen a la decadència humana”...Priap no hi tenia res a fer i desapareixia per l’espessor del bosc, com algunes parelles enriolades.        
Una tarda, un tipus seriós els parlà d’espiritisme i de les obres d’ Allan Kardec. En el debat es parlà de la probable contradicció de les idees espiritistes i les materialistes i, sense arribar a cap conclusió definitiva, es va deixar anar la materialitat de la pervivència de la vida més enllà de la sensació de la mort.
En Jepet, fortament suggestionat, fantasiejà en el  que hauria pogut ser en una altra vida  del passat. L’hi agradaven les armes, i sempre remenava l’escopeta de dos canons del pare caçador. També, tot i que odiava la disciplina castrense, havia fet el servei militar a artilleria, on s’havia familiaritzat amb els mecanismes dels canons i les peculiaritats de les mines, els propulsors,  els projectils i la metralla.
Va començar a imaginar que, potser en el passat havia estat militar i a que probablement hauria mort en combat.
Va anar a veure una tiradora de cartes, que curava d’espatllat i receptava herbes remeieres, i aquesta, una vegada vista la conjunció de saturn amb mart que s’havia donat la diada del seu naixement, la lectura de les cartes i la llarga conversa que havien tingut, l’hi va dir que, sense cap mena de dubte,  la darrera vida era pagès al Vallès i s’havia enrolat al sotmetent quan la Guerra del Francès i que havia mort d’una bala perduda que l’hi havia entrat pel clatell.
En Jepet  sovint tenia dolor a les cervicals, conseqüència, ben segur de regressions subconscients a l’antiga vida. Quan caminava sol i pensatiu, podia sentir un cop sec al darrera i sentir com tot es fonia al seu voltant, per desvetllar-se al bell mig de la munió d’obrers i obreres que el diumenge ballaven sardanes al Bosc de Can Feu. La seva vella personalitat de sotmetent voluntari carregant el seu fusell d’avantcàrrega i ignició amb pedra foguera, amagat per les ginesteres dels boscos del Vallès  i la de teixidor anarquista, lector impenitent de Zola, Sue, Bakunin i Kropotkin, autodidacta i inquiet es superposaven. Sovint, quan intervenia a les reunions del seu sindicat, es sorprenia fent alguna mena de discurs cridant a les armes, quan es tractava de la gestió d’una cooperativa de consum per abaratir els preus dels aliments bàsics. Sovint  els companys el veien com una mena d’al·lucinat.
Quan el dinou de juliol del 1936 els militars sollevats van ser vençuts a Barcelona i es varen organitzar columnes per anar a alliberar l’Aragó, en Jepet s’enrolà a la del fuster Ortiz, la “Roja y Negra” i va combatre fins a finals de gener del 1938, quan la batalla de Terol, que el van fer presoner.
Una colla de milicians de falange els conduïa a empentes.  Estava atordit i trasbalsat pels cops i els sotracs soferts i per les pors i tremolors dels combats recents. Eren a les portes del cementiri vell, aquell  que tant els havia costat conquerir les diades del 16 i 17 de desembre quan assaltaven Terol. Els varen fer agenollar de cara a la paret i aquells joveníssims feixistes varen fer foc indiscriminadament i a discreció. En Jepet va veure un barbamec que amartellava la seva Astra del nou llarg i s’apropava cap a ell amb una mirada inexpressiva. Va intuir la fogonada a frec de clatell i va sentir un fort cop. Abans de que es fes la foscor absoluta del no res, se’n va adonar, amb un conformisme  fatalista,  que per aquell tràngol ja hi havia passat abans.
Pintura de Martí Alsina
  

dilluns, 28 de març del 2011

Estampes cerdanes.



Des de la Cerdanya es veu  com esclata la primavera, en una mena de combinació de neu i natura renaixent.  Des de la Solana , a prop de la llera del Segre, al davant, les costes nevades de La Masella amb el cim blanc de la Tossa d’Alp i més a la dreta les crestes calcàries de la Serra del Cadí, contrastant amb els prats que ja verdegen.
Les aigües flueixen i el bestiar pastura amb l’aparent llibertat que coarta la subtilitat d’uns discrets  filferros electrificats – els ramaders en diuen vailets- que impedeixen que se’n vagin de l’espai que tenen assignat. Hi ha un munt de vedells nascuts fa poc, buscant el braguer de la mare. Un mascle busca les pessigolles a una femella, que es fa la desentesa, remugant els brots tendres.
.
La llum enlluerna i jo he perdut les ulleres de sol.
Saludo a uns homes que feinegen remenant un femer. De la vora  semblen peruans. No parlen català, i en prou feines un castellà mestís; sento que entre ells es diuen alguna cosa en una llengua incomprensible – potser sigui quítxua- Uns gossos em borden i em rodegen – no sóc de la seva manada i ells defensen el seu territori amb sanya comparada a la dels humans. Passo sense fer-ne cas i m’ensumen. No detecten agressivitat i potser nomes una mica de por,  per la qual cosa veuen que no sóc cap perill i m’obliden, tret d’un petarrell menut i pelut que no para de voler-me intimidar, seguint-me un bon tros amunt amb els seus lladrucs.     
Arribo on hi ha la frontera. Un cartell destenyit, anterior a la lliure circulació comunitària, em prohibeix el pas, però no en faig cas. No hi ha ni guàrdies civils ni gendarmes que em diguin res. Soc a la Guingueta d’Ix, on onegen banderes tricolors. Entro a una botiga i compro verdures i una ampolla de vi novell. La botiguera parla un deliciós català farcit de gal·licismes i amb accent gavatx.  Uns homes que remouen caixes parlen un francès amb un fort accent català, que segueixo sense esforç, cosa que no em passa una mica més al nord, quan les vocals s’enfosqueixen i les consonants es tornen més guturals.
Tot passejant, torno a casa. No gaire lluny, una mena d’esquelet d’una màquina agrícola em fa pensar que, malgrat la verdor, la bucòlica ramaderia i l’aparent renaixença, la síntesi de la dialèctica de la vella era agrícola del sector primari  i les evidències de la transició al sector terciari amb la gran quantitat de xalets d’esbarjo buits que, fora de temporada semblen pobles morts,  ens porten inexorablement a un món diferent. No sé si millor o pitjor, però diferent del que hem conegut.            

divendres, 25 de març del 2011

“Convivas paucos postulat esca brevis” (menja escassa demana pocs convidats)

"Gula", obra de Christian Fernández Glazer



La Pau de Basilea havia finalitzat la calamitosa Guerra Gran entre la Monarquia Espanyola i la República Francesa.
El 12 de setembre de 1795, el secretari de l’Ajuntament de Sabadell, se’n fa ressò:
“Se sabé certament haver-hi paus ab Fransa, las quals foren publicadas en Madrit (sic) als 5 del present, i en lo dia 7 se havian entregat i retornat nostras fortalesas de Figueras i Rosas...”
A continuació s’estén en consideracions personals i fent esment de “la poca commoció (de la pau) en esta terra, ans bé molts las miraren amb desagrado per no tractar-se de restablir lo rey, la religió, ni los emigrats, ans bé pressuposant la República Francesa...”
Els emigrats eren la corrua feta de clergues i d’altres foragitats per la Revolució, que molts d’ells eren acollits i mantinguts.
Una altra càrrega onerosa era la tropa  i els miquelets que baixaven  de la frontera, que s’allotjaven de grau i  per força  per les cases i feien despesa de llenya i d’altres queviures.
Dintre d’aquest context de malcontentament i de despeses extraordinàries, ho acabaren d’adobar els pares caputxins, que el dia 17 de setembre: “Arribaren a esta lo provincial, son company, secretari, sagristà de Barcelona, tres cuyners i dos xantres dels caputxins, portant en un carro moltas calderas, cassolas, custòdia i altres ornaments de la sagristia de Barcelona, a prevenció per tenir lo Capítol Provincial de sa Religió en esta”
“Dia 19.- Arribaren dos acòlits i un marmitó o ajudant de cuyna, caputxins per lo capítol.
Se matà un crestat”
El dia 22, “Vingueren tres ex-provincials, tres definidors, un custodi, un ex-custodi, 4 guardians predicadors de capítol ( dinaren estos en lo Hostal Nou i menjaren 6 gallinas, 8 pollastres, molt peix, una lliura i mitja de carn.
Los caputxins buscant limosnas, matalassos, terrissa i mil cosas tenian tota la vila alterada per sa nova funció.
Se mataren dos moltons”
El dia 23: Al dematí arribà una gran càrrega de peix per los caputxins , Arribaren també los demés guardians.
Al mig dia i tarde vingueren altra carga i mitja de peix.
Se buscaren 10 escolans de casas bonas que tots estos dias han menjat, dormit, jugat en los caputxins, vestits ab sos roquets de tela i puntas”
Al bell mig d’aquest desgavell van arribant regiments i companyies “ tots estaban allotjats per las casas ab gran tribulació i poca disciplina”
El dia 24 els caputxins celebren la processó, que es detallada pel secretari amb tot detall i acaba dient que clergues, músics, escolans i tota la pesca, anaren a berenar dins.
Conclou dient que . “Vingueren dos cargas i mitja de peix, sardina i llagostas per los caputxins. Se matà un crestat gros”
L’endemà continuà la festa, el secretari fa constar que “...acabat tot (...) se’n anaren a refetor. Aquest fou abundant més que los demés dias( si és posible) ab menjà blanc, etc(...)  Vingué molt més peix.”
També fa constar que els músics que de tant en tant tocaven alguna obertura, “Estos esmorsaban i sopaban bé en los caputxins, ab porrona oberta tot lo dia...”  
Del dia 26, conclou, després de descriure les funcions religioses que : En lo refetor se contaren excessos casi increïbles de totas espècies. Se matà una vedella i un moltó”
El dia 30 marxà el pare provincial i bona part del seu seguit, quedant-se un tal pare Sanpedò “per fer la esmena de sos divertiments, ab pollastres, etc.”
També fa constar que l’Ajuntament no anà a fer visita al pare provincial, ni a portar el tàlem en les processons, per la qual cosa quedaren los prelats caputxins molt sentits.
Conclou la crònica de la visita:
“Se té per cert que en lo espay de 8 dias se han menjat en los caputxins de Sabadell més de 200 carniceras de carn; que los menjars han estat molt exquisits i de gran cost , i casi sempre sens ossos (flicandó, relleno, mandonguillas, etc-) no perdonant gasto”  
La fredor de les notes del secretari municipal, un home conservador i  gens sospitós de desviacions revolucionàries ans al contrari, és un excel·lent document, sense altra pretensió que l'anotació quotidiana dels fets, del que han estat les càrregues ancestrals d’aquest país nostre i que han provocat una certa rancúnia cap a l’Estat  unitari : L'haver de finançar els excessos de l’ Església, l’haver de col·laborar en mantenir un Exèrcit ruïnós, antiquat  i ineficaç i l’haver de suportar una desproporcionada maquinaria  administrativa hereva d’un imperi que va començar a decaure quan es van començar a creure que el sol no es pondria mai més.     

dimarts, 22 de març del 2011

Coses de l’ensenyament dels nostres rebesavis.

Goya. "La letra con sangre entra "


Quan ens mirem les coses del passat, sovint tendim a fer-ho en clau de present. Per exemple, quan es parla d’algun tema en concret ens pot semblar que sempre les coses han estat previstes i regulades tal com es fa avui dia. La dependència de la regulació de l’Estat de moltes de les coses que avui entenem són de competència pública, com la sanitat o l’ensenyament, no havien estat en mans administratives fins que van anar calant les idees del constitucionalisme i la noció d’estat democràtic de dret que avui són hegemòniques a Occident, amb el que eufemísticament se’n diu Estat del Benestar, fonamentat amb la industrialització i la utilització, sovint basada en una inèrcia d’uns hàbits d’explotació colonial, d’uns béns i uns materials bàsics pel seu bon funcionament.
El segle XVIII encara érem a les beceroles de tot això i hi havia uns sistemes de vida molt diferents dels que avui ens semblen inalienables.
Per exemple: no hi havia ensenyament públic, i qui marcava les pautes eren els propis ensenyants ( generalment clergues ) i els pares ( notables i benestants), de manera contractual. La majoria de la població era illetrada i no tenia cap mena d’accés a la formació.
En aquest context, el metge i  secretari de l’Ajuntament de Sabadell i arxiver municipal, en Bosch i Cardellach (1758-1829) ens deixa un testimoni prou revelador de com anava el tema  de la formació a Sabadell a les acaballes del segle XVIII: 

“Dia 30 de novembre de  1795
Alguns indivíduos que tenian fills a la ensenyansa de Gramàtica del Rvt. Miquel Pagés, estant mal contents de sas repetidas, llargas i al parèixer voluntàrias ausèncias de esta vila (...) projectaren fer venir un mestre que ensenyàs a sos fills i a altres de particulars (...) Isqueren vàrios pretendents (...) però la major part desitjaban al Dr. Ferreol Gasset pbre, natural de Cervera (...) se firmà acte de conveni ab aquesta fecha (...) i fou ab los pactes següents:

  1. La escola serà de primeres lletres, llegir, escriure, aritmètica, gramàtica llatina i bons costums.
  2. Un sol mestre ensenyarà lo necessari per estas ciències. L’aula serà en sa casa.
  3. L’ensenyança serà ab los llibres i mètodo corrent. Los que hajan comensat la gramàtica continuaran amb los llibres comensats.
  4. Diàriament s’ensenyarà doctrina cristiana, ajudar a missa, misteris del rosari i bons costums.
  5. Tres hores d’aula tindrà cada dematí i altras tantas en la tarde, en los dias no festius. En los de festa llevada sols dos horas, o en lo dematí o tarde.
  6. Seran festius tots los dias en què no se pot treballar, 8 dies per Nadal, 3 per Carnastoltas, primer dia de Quaresma, dimecres sant a la tarde, tot lo dijous, divendes i dissapte sants, lo dia després de Sant Feliu, lo de morts i lo del sant del nom del mestre.
  7. Cuydarà de què una vegada al mes vajan los deixebles a confessar y combregar, i en los dias de festa als oficis divinos.
  8. Los deixebles en la aula sols seran 30, i podran ser fins 35 si alguna criatura xica dels contribuents arriba a edat d'aprèndrer las primeras lletras.  .
  9. Ni fóra ni dins la aula may podrà ensenyar a altres. Tots deuran ser fills o domèstichs dels contribuents i a llibertat de estos.
  10. Podrà ensenyar ademés 4 criaturas de fora vila i terme ab la gratificació a son favor.
  11. També podrà enseyar a altres domèstichs dels contribuents ab la gratificació a son favor.
  12. Lo salari per dits 30 o 35 deixebles de l’aula serà de 300 lliuras i casa franca, pagant per mensualitats anticipadas.
  13. Per la paga seran obligats tots los contribuents. Lo mestre sols cobrarà d’un clavari, a qui podrà proposar las dificultats tinga en la aula.
  14. La obligació serà mútua i sols per 3 anys desde 1 de janer de 1796.
  15. Si lo mestre està malalts no molt més de un mes, cobrarà com si estigués bo.Si la malaltia és habitual cesarà la obligació.
  16. Tambè cesarà no observant-se la contracta.
  17. Los contribuents estaran de evicció per la contracta, durant la quan trauran indemne al mestre de tota dificultat sobre la existència de la aula ”
      

dissabte, 19 de març del 2011

Un vol somniat.





Doctor, sortíem de Barcelona -semblava que feia bon temps- i l’avió s’enlairava deixant veure la lluminosa ciutat i l’espill platejat de la costa. El vol era plàcid, tranquil, gairebé beatífic i jo estava assentat al costat  de la muller, que, amorosa,  m’agafava la mà. Una gentil hostessa repartia somriures a dojo. Feia estona que volàvem i l’avió semblava perdre altura. El pilot feia esforços per remuntar el vol i planejant perillosament, va eludir xocar contra una alta i sòlida  muralla que hi havia al mig d’un enorme camp de roselles. Vaig veure, astorat, com el motor de babord picava amb el mur i  desprès de l’ala, el deixàvem enrere. Malgrat la sotragada, semblava que ningú se’n adonés, tret de jo que mirava per la finestreta. Un manyoc de fils i ferralla destrossada penjava de on abans hi havia el reactor.
La gent obeïa, sense preguntar, les instruccions de l’hostessa, quan l’avió, totalment desestabilitzat, rebotava contra un altre mur- aquesta vegada era un insignificant marge d’un conreu de pastanagues. És quan vaig veure que una bona part del fuselatge de l’avió s’havia quedat enganxat al marge. L’avió, fent tentines com un embriac, anava remuntant el vol, amb penes i treballs i nosaltres estàvem abocats al buit. L’evidència d’una mort imminent, que no em feia ni fred ni calor, se’ns va fer palesa, quan la veu serena del pilot anuncià que intentaria un aterratge forçós a Shipohl a Amsterdam.
Varem estar saltant i saltant, veient per la gran ferida oberta del fuselatge de l’avió la singularitat de les pistes que travessen l’autopista per un pont elevat, i els aeroplans, l’un darrere l’altre, anant a cercar lo lloc d’enlairament, circulant  pel damunt de la via per on passen els cotxes.
Finalment varem aterrar, amb penes i treballs, i els serveis d’emergència ens van dur, embolicats en mantes tèrmiques, a la cafeteria on, per uns poc euros ens varem cruspir uns excel·lents bunyols farcits de crema...
Una vegada esmorzats, varem pujar a un autobús. La meva companya no apareixia per enlloc, atrafegada amb els seus bunyols, però el fet no em preocupava gens ni mica. Llavors és quan m’he despertat amb ganes de buidar la bufeta, i he anat a orinar. Eren les cinc i ja no he aclucat l’ull.   
-    Mmmm, interessant, interessant – va dir el doctor – Aquest enlairament i aquesta pèrdua d’altura de l’avió del somni que m’ha contat, són molt explícits, si senyor.
Doctor, escolti,que jo només he vingut per què em doni alguna cosa pel insomni. Si l’hi he parlat del somni és perquè vostè m’ha invitat a fer-ho.
-   Si és clar , però, en realitat el seu somni és molt explícit:.  la projecció del seu contingut subconscient  podria ser conseqüència d’una seriosa contradicció entre la realitat i uns complexes fruit d’algunes fantasies de tipus neuròtic, potser per algun trauma conseqüència del complex d’Edip i alguns sentiments d’inferioritat per un cert  complex de castració ...
Ep, ep, que vol dir amb el complex d’Edip?. El meu pare era un sant baró i la meva mare era una senyora com qualsevol altre: una bona dona i molt respectable. Miri doctor, no em vingui amb interpretacions freudianes. Si jo li he explicat tot això,  és perquè m’ha preguntat si havia somniat alguna cosa en despertar-me,  però no em vingui amb simbolismes d’explícita sexualitat i d’òrgans de tipus sexual, que ja el veig a venir.
-   No home, vostè necessita treure els fantasmes del seu subconscient. Miri, de moment  abans d’anar a dormir es pren  una pastilla de benzodiazepina  i escolta alguna música relaxant i optimista. Puccini, per exemple,  que és el mestre precursor de la melodia,  i torni d’aquí a quinze dies i s’apunta tot el que recordi haver somniat... 
Escolti doctor, que quan jo l’hi explico un somni no és tal com ha passat. Jo hi poso molt de la meva collita subjectiva i potser on dic que vaig menjar un bunyol farcit de crema, o que es va enlairar l’avió, o que es va esberlar el fuselatge, no va ser ben bé així, que jo no sóc psiquiatra, però he llegit una mica de Freud, i sabent que vostè és metge, l’hi faig la farina plana i li dono la feina ja mig feta...
-   Bé, aquí té la recepta. La noia li donarà hora per la propera sessió. Són tres-cents  euros. 
Collons, pensava que la medicina pública era gratuïta.
-   Bé, la psiquiatria no hi entra i per ser gratuïta caldria que vostè hagués vingut derivat pel capçalera, al menys amb un quadro d’autòlisis, o d’agressivitat  seriosa. L’internaríem i l’inflaríem de pastilles, però no podríem perdre una hora escoltant els seus somnis adulterats pel seu conscient.
Ah, no?
-   No. 
Doncs tingui els tres-cents euros.
-   Si us plau, doni’ls a la senyoreta de la porta, que li lliurarà un rebut.
Passi-ho bé.
-   Que tingui uns bons somnis.   

divendres, 18 de març del 2011

En Franco i jo.

Foto manllevada de la Xarxa.

L’altre dia en Temujin va penjar un post al seu blog,  amb un parell de vídeos referits a unes antigues visites del General Franco a Bilbao i a Barcelona, on plantejava la qüestió de la paradoxal rebuda popular que aquells anys  li feien al dictador les esmentades ciutats, avui desafectes i nacionalistes  i aquells temps, segons les imatges del NODO,  fervents adoradores del invicte general. Apart del fenomen popular que es produïa en aquell tipus d’ocasions, quan en Franco venia a Barcelona  hi havia detencions preventives de gent suspecta de desafecte per la seva vella militància o el seu  paper a la Guerra Civil –molts ja es presentaven voluntàriament, estalviant ensurts a la família- decretaven diada de festa a la feina i acudia a rebre’l una profusió de gent vinguda d’arreu amb autocars; també  hi havia aquella mena de popular curiositat morbosa -la mateixa que fa que la gent enalteixi a una Belén Esteban i faci que una de les TV més xarones del país sigui líder d’audiència, o que ompli els carrers per veure el senyor Ratzinger disfressat de Papa de Roma, quan d’habitud  les esglésies estan mig buides.
Però no es tracta d’excusar-se de res, ni tan sols de fer un apunt d’estudi sociològic, tot i que cadascú ja sap del que parlem; del que es tracta és d’explicar la “batalleta” quotidiana. 
Jo he viscut dues vingudes de Franco a Sabadell: una va ser el setembre del 1962 ( jo tenia disset anys) i l’altra va ser a l’abril del 1963, mig any més tard.
La primera havia estat en el context d’unes dramàtiques riuades que es van produir al Vallès: La nit del 25 de setembre del 1962 va caure una tromba d’aigua ( 212 litres per metre quadrat en tres hores) que va provocar un dolorós drama. Una avinguda baixada de la Serralada del Prelitoral, va devastar tot el Vallès, produint més d’un miler de morts i es va endur les fàbriques del “ram de l’aigua” que hi havia a la llera dels rius, junt a moltes vivendes, que fruit del creixement desordenat, especulatiu  i caòtic de l'època, s’havien construït a llocs perillosos, com el mateix llit fluvial.
Jo, com molta altra gent, havia anat al parc de bombers a oferir els meus serveis i m’havien  donat una pala, carregat dalt d'un camió, i enviat a desenrunar i treballar, sovint fent mes nosa que servei, doncs ens sobrava voluntat i ens mancaven coneixements tècnics i habilitats per fer una bona feina. Recordo que ens van dedicar a “desembolicar” els arbres que havien resistit l’envestida, que estaven rodejats de bardisses i canyes arrossegades, fent una mena de catau on hi apareixia de tot: animals morts, estris domèstics, i algun cadàver humà, tot i que jo no en vaig haver de treure cap. La mobilització popular va ser excepcional, i va donar la mida de la capacitat humana d’organitzar-se per fer front a les calamitats. Quan la feina ja estava mig feta, van aparèixer les instàncies oficials, l’exèrcit  i va venir el “Caudillo”-aquesta vegada no en olor de multituds, doncs aquests coses necessiten el seu temps- Va baixar al riu a visitar les fàbriques devastades, i jo, curiós com soc, vaig veure des del barranc del Taulí (Sabadell queda unes dotzenes de metres al damunt de la llera del Ripoll) la comitiva oficial i se’m va ocórrer d’atansar-m’hi.  
Un fort dispositiu policial protegia la comitiva i impedia que la gent s'hi apropés, però amb la inconsciència de l’edat  vaig despenjar-me, amb total impunitat, pel talús del barranc, i vaig anar a parar al bell mig del reguitzell d'autoritats. Jo duia una roba de treball de color blau, que s’havia enfangat, i estava barrejat amb alguns bombers i operaris que encara pul·lulaven per allà quan vaig estar a frec a frec amb en Franco en persona. Era un avi que ho mirava tot amb ulls absents i assentia amb el cap -semblava emocionat- les explicacions que li oferien. Aquell home de 70 anys semblava molt més vell i vist de la vora, fins i tot, inofensiu.
Ningú va parar esment amb mi, ni em van dir ni ase ni bestia, per la qual cosa vaig tornar pel camí normal.
Posteriorment el Dictador va parlar des del balcó de l’Ajuntament i arrel del seu discurs,  la malevolència popular el va batejar com “La oscura golondrina”, doncs com en els famosos versos d’en Gustavo Adolfo Becquer, va a anunciar tornar  per la primavera.
Complint la seva paraula, va visitar Sabadell set mesos més tard, i va ser el 18 d’abril del 1963. Jo havia  anat a la meva feina d’escarràs al despatx tèxtil on treballava, a prop de la Rambla, al carrer Alfonso XIII . Una ordre de la OSE (el sindicat vertical) rebuda aquell matí mateix manava que el dia fos festiu, instant a que tothom anés a rebre  “el Caudillo” i que els caps en tinguessin cura i diligència ... Aquests ens van dir que marxéssim i féssim els que ens donés la gana.
Un cop al carrer,  per anar a casa havia de travessar la Rambla, atapeïda de gent, per enfilar el Carrer de Sant Pere amunt. Jo duia un entrepà de pam i mig, que habitualment em cruspia per esmorzar, quan vaig apressar-me a creuar, doncs ja es veia pujar la comitiva amb les llums dels vehicles policials giravoltant i la fressa de la gent inquieta que  ho indicava. Si no m’apressava ja no creuaria fins que no haguessin passat tots, i n'hi havia per estona.  Vaig fer-me pas a colps de colze, quan  vaig sentir que uns braços potents m’agafaven fortament. Vaig sentir-me arrossegat i al Carrer de Sant Pere, allunyat de la multitud, uns paios de paisà  em tenien bocaterrosa i immobilitzat. L’un em regirava la cartera, cercant la meva identitat, mentre un altre desembolicava amb extrema cautela el paper de diari  del meu esmorzar (hi havia un concepte de la higiene diferent aquells anys i els diaris servien per tot)  Un parell més no em treien l’ull de sobre i m’agafaven fortament. Quan el que cercava la bomba va sentir la cruixent crosta de l’entrepà –me’l feia amb pa acabat de comprar el mateix dia- i es va enllardar els dits amb el tomàquet i l’oli, va tranquil·litzar els seus companys. Aquests, per acabar de cobrir l’expedient, em van preguntar de on venia i a on  anava i em van deixar marxar.
No hi havia papereres com ara, però vaig deixar el malmès entrepà a un altre portal, per fer feliç, almenys, algun gos petaner d’aquells que vagarejaven afamats remenat escombraries.  
Rierada 1962. Sant Quirze del Vallès

dijous, 17 de març del 2011

La picada perfecta.

Pintura de Gabriel Nieto

 Microconte a iniciativa de Tumateix pel Joc de Sant Jordi 2011.

Picar amorosament, amb mà de morter acaronada suaument i amb  vigor, ametlles, galeta, alls, pinyons i julivert, deixant-se dur, amb galanor d’ànima evanescent, com les descrites pel  Dant Alighieri.
Quan la fosforescència dels ulls diu que ja s’hi val, dipositar la picada, amorosament, al xup-xup del conillet que s’està rostint.       


dimecres, 16 de març del 2011

Les meuques del Barri del Molinete.

Ramon Unzueta. La despedida del marinero.


L’antiga Carthago Nova de l’antigor  és ara la ciutat departamental denominada Cartagena. Dintre del nucli urbà  hi ha el Barri del Molinete,  que ocupa un turó on hi  radicava la vella ciutat púnica conquerida pel romà Escipió l’Africà l’any 209 AC i on avui sembla ser que s’hi estan fent importants excavacions arqueològiques que van aportant els vestigis històrics de la que va ser una de les urbs  més importants de la Hispania romana i capital de una de les cinc divisions provincials de l’administració imperial.
Cap a finals dels anys seixanta, el Barri de Molinete era un territori degradat i canalla on s’arrengleraven uns bars on s’hi exercia la prostitució. Per allà hi vagarejaven pòtols, mariners de la mercant i la militar, proxenetes, ionquis, embriacs, membres de la policia naval i de l’altra, marietes, transvestits i meuques de totes les edats. 
Sovint hi havia aldarulls i baralles, que feien voleiar gots i ampolles dintre dels locals  i hom podia veure rodolar algú pel damunt de les taules i sentir escridassades i escàndols i veure corredisses pel polsós i de vegades enfangat carrer.  
A diferència dels barris canalles de  les grans urbs, al Molinete, a base de pujar-hi sovint,  gairebé tothom es coneixia.
Els mariners que feien la “mili” no gastaven un duro, perquè no el tenien, però  molts pujaven a fer la copeta, que sovint les meuques els fiaven, i a passar les hores mortes dintre d’aquells cataus, que feien una intensa fortor a alcohol barat, a fum antic i a sexe cansat. L'estètica de l'uniforme s'adeia amb l'ambient i era idoni per abstreure's en una mena de dolce far niente farcit de malenconia. 
La majoria de les prostitutes els tenien com a uns elements més del decorat habitual : Una llum difusa, una boira de fum de tabac, una xerrameca incessant, cridanera per dominar la música de Els Sirex que no parava des del Jukebox, i un anar i venir d’homes que entraven a badar i sortien.  Darrera la barra, amb aire indolent, unes dones cansades i deixades, mostrant generosos escots, i al davant uns mariners emboirats, alguns estrangers de parla incomprensible amb la llengua travada per l’alcohol,  i algun “maquerau” , controlant  el tràfec i  els anar i venir de les bagasses.
La majoria de les meuques s’afillaven, en el millor sentit de la expressió, un petit escamot de nafrats, venedors de cupons, marietes incompresos,  i joveníssims mariners sense un duro, amb els que compartien les seves confidències. Un  dia vaig penjar aquí un relat sobre la història d’una d’aquelles dones.
Algunes explicaven, orgulloses, que tenien fills estudiant a València , Barcelona o Madrid, i vivien amb la mare o la tieta. D’altres, les seves circumstàncies, gairebé sempre dintre d’un perfil de pardalets al cap dintre  de famílies desestructurades, i les menys, confessaven el tòpic d’haver anat a parar a la vida del comerç sexual per haver confiat en un amor impossible i haver quedat embarassades molt jovenetes i foragitades de la llar per un pare intransigent. Algunes però, proclamaven la seva indubtable vocació i es consagraven a l’adoració d’Eros com d’altres ho fan amb la Santíssima Trinitat. La questió era verbalitzar les respectives coartades personals. 
Els mariners habituals no pagaven ronda: aquells anys, per mor de la bomba de Palomares i els ancestrals llaços de l’Armada Espanyola amb la US Navy des dels desastres de Cavite i Santiago, els cepats nois de la Sexta Flota es passejaven pel Molinete, ostentant fatxenderia i dòlars. Les espavilades bagasses els feien cornuts i pagar el beure, i saldaven la majoria dels deutes que havien contret els autòctons amb els diners de més que els feien pagar.
Hello sailor, where can fuck here? – preguntava el ianqui al mariner espanyol,  amb aires de suficiència.
Today has not raised your sister, boy- responia el mariner, si havia estat de cambrer a la costa i dominava una mica la parla de l'imperi... i ja la tenien organitzada.
En aquests casos, les meuques sempre anaven a favor dels de la casa i en el pitjor dels casos, s’acabava amb un ull morat i uns dies de calabós.                
El que era digne de veure’s era la tornada de la flota d’unes maniobres generals.
Quan els bucs eren fora, Cartagena quedava mig buida. Els quatre endollats de Capitania, els pixatinters de l’Arsenal i els de les escoles, els de la caserna d’instrucció  i de les altres dependències de terra,  i para de comptar. Molts d’aquests ja es tenien la vida organitzada, eren del país i anaven a dormir a casa i no pujaven gaire pel barri canalla ni es deixaven veure pels carrers.
Els vaixells anaven entrant i atracant al port.  Al moll, una multitud composada de familiars i amics dels professionals: madures esposes d’oficials vestides com per anar a prendre el té; noietes de bon veure de mirada il·lusionada cercant el seu príncep blau marí; les joves promeses dels alferes i tinents, elegants i belles, com tretes d’una revista de la moda; les dones, filles i amigues dels sotsoficials, més senzilles tal com pertocava al seu estatus, amb el mocador a la mà i la llagrimeta a punt; tafaners desvagats. I en un racó, una acolorida i sorollosa  munió de bagasses -aquell dia de paisà,  sense els escots i les malles de l’ofici- amb la seva cort de tolits i desgraciats, fent-se ben visibles a base de cridòria  per tal de donar la benvinguda a la soferta marineria de lleva de les seves alegries i confidències.



dimarts, 15 de març del 2011

“El Camp de la Sang” de Sabadell.



A un centenar escassos de metres de la Plaça de Sant Jaume de Sabadell, on vaig viure-hi els primers vint i poc anys de la meva vida, hi ha l’edifici del Mercat Municipal, supèrbia i original obra arquitectònica d’en Josep Renom, coronada per una cúpula florentina la mar d’escaient.
Com la majoria de les coses d’aquest món, bastides damunt de runes, batalles i malvestats vàries, aquest mercat va ser construït  l’any 1927 damunt d’un descampat que se’n deia “El Camp de la Sang”.
De la meva infantesa recordo que l’àvia ens ho explicava, dient que allà mateix hom hi executava els condemnats a mort, la qual cosa excitava la meva imaginació infantil i el passar per allà em produïa una mena de malastrugança,  especialment els migdies del diumenge, quan la mare m’enviava a comprar gel als baixos del dit mercat,  per posar a la nevera (no elèctrica) que fa cinquanta anys s’emprava,.
Calia baixar unes escales i fer una mica de cua en un soterrani gèlid i humit, davant d’una maquinota infernal, que anava traient unes barres de gel i que un operari tallava en cubs regulars de pam i mig, més o menys, amb una serra, el soroll de la qual perforava el cervell. Uns homes amb guants i bata de cuir es movien com dimonis d’un infern gèlid, traginant les enormes i fredes barres.  La finalitat de la “fàbrica” de gel era bàsicament proveir les parades de peix i cobrir d’altres necessitats del mercat, però els diumenges, que la plaça tancava, s’obria al públic. De dilluns a dissabte, un tal Pagàn amb un carro i un cavall, anaven fent el subministrament, venent-lo pels carrers, deixant un regalim d’aigua fresca per on passava.
En aquell escenari i en baixar i pujar les escales del soterrani, era el lloc idoni  per tal de què la meva imaginació excitada evoqués  els desgraciats que en la meva fantasia veia pujar al patíbul, on serien penjats, cremats, decapitats o esquarterats. Aquell lloc de malastruga em neguitejava i  procurava sortir-ne el més ràpidament que podia, llastrat amb la carrega feixuga de la galleda amb el tros de gel i les meves suggestions.
Més endavant vaig tenir accés a informació fidedigna del perquè del descampat on hi ha el Mercat Central se’n deia “El Camp de la Sang”.
Era el juny del  1855, una vegada acabada la  Guerra dels Matiners, quan a la comarca del Vallès  hi va haver una nova temptativa d’aixecament carlí. Nombroses partides encara actuaven, sense rendir-se, practicant el pillatge. En Joan Serrano i Berriga, mestre de Matadepera, va aplegar al seu voltant uns quants fervorosos de la causa. Alguns pocs sabadellencs, partidaris del carlisme en una ciutat eminentment republicana, van intentar adherir-s’hi  i ajudar la partida que es formava, però no ho pogueren fer, doncs el grup fou capturat per les tropes del “Regimiento de Soria” de guarnició a Sabadell. El Capità General de Catalunya, en Zapatero i Navas havia donat ordre de que tots els que es trobessin amb les armes a la mà fossin afusellats a les vint-i-quatre hores, per la qual cosa fou instruïda ràpidament la sumària i els detinguts van ser culpats i condemnats a mort.
Entre els reus hi havia un noi de dinou anys, un  tal Jaume Casanovas, que només feia que plorar la seva dissort. Les autoritats i els veïns, condolguts, anaren a Barcelona per demanar l’indult  del noi, el qual fou concedit, però arribà una hora tard, quan ja l’havien afusellat.  
El dia 2 de juliol de 1855, al posteriorment denominat  “Camp de la Sang”, hi afusellaren:
  • Pere Vila Cirera, pare caputxí, fill de Sarrià, de 48 anys.
  • Jaume Casanovas, minaire de Sarrià, de 19 anys.
  • Benet Lluís Comes, paleta, de 29 anys.
  • Llorenç Corbella, paleta, de Sant Feliu del Llobregat, de 36 anys.
L’endemà, dia 3 de juliol, afusellaren a tres restants:
  • Ramon Tudó Boada, pagès, de Pont d’Armentera, de 35 anys.
  • Francesc Arqué Bardina, carreter, d’Arbeca, de 39 anys.
  • Joan Serrano i Berriga, mestre de Matadepera, d’Aldearubia (Salamanca) de 39 anys.
No hi consta cap altra execució ni malvestat al lloc indicat, per la qual cosa la majoria dels fantasmes de penjats i esquarterats, fruit de la meva imaginació, s’han fet fonedissos i penso que d’estar més informada l’àvia, de petit me’ls hagués pogut estalviar.
  
Documentació treta de:
“Elements d’Història de Sabadell” Miquel Carreras Costajussà. Edicions de la Comissió de Cultura. 1932.
“Sabadell del meu Record” Marian Burgués. Joan Sallent, Impressor. 1929. 
Goya,. Detall de "Fusilamientos del 3 de Mayo"

dilluns, 14 de març del 2011

Insubmisos i objectors “avant la lettre” .

Cavalleria espanyola mitjans segle XIX


A Espanya hi va haver un servei militar obligatori, la popularment denominada “mili” que va durar des de mitjans del segle XIX fins el desembre de 2001. Tot i que va néixer en un context lliberal i la idea de popularitzar un exèrcit de tradició elitista, de manera que el composés el propi poble i no unes forces mercenàries  sotmeses als criteris sobirans de l’absolutisme, la seva praxis el va portar a ser un servei arbitrari, on durant mols anys, qui tenia diners se’n sortia pagant la “quota”, i qui no, havia de perdre uns valuosíssims anys, en general en un estat de disciplina extrema, mal vestits, mal nodrits, amb condicions de manca de salubritat, i destinats a fer de carn de canó a les aventures colonials i els conflictes desgraciats en els que s’han vist immersos l’Exèrcit i l’Armada espanyols els darrers dos-cents anys.
La gent que està per damunt dels quaranta anys va viure l’ocàs d’aquest sistema, malmès pel rebuig popular que és manifestava en forma de massiva objecció de consciència i insubmissió, que va ultrapassar els sistemes coactius del propi Sistema.  Els que tenim alguns anys més, i varem fer la “mili” els anys seixanta o primers setanta,  ens en recordem de la malaurada fi dels valents que s’atrevien a manifestar la seva insubmissió, generalment condemnats a llargues penes de presó, prèvies públiques pallisses i maltractaments pels xusqueros” de torn i alguns oficials de carrera.

A Catalunya, quan es va establir el sistema del servei militar obligatori, l'any 1845 es va produir  al Vallès una revolta que en podríem dir d’insubmisos, de la que se’n fa ressò el sabadellenc en Marià Burguès, al que ja m’he referit en d’altres ocasions (*).
Aquella època el servei militar durava sis anys.
Explica que els “quintos” de Sabadell, ajudats pels de Sentmenat i els d’altres pobles circumveïns, dominaren i venceren les tropes de guarnició que aleshores hi havia a  Sabadell.
Una vegada desarmada la tropa, es van armar i van emprar els seus cavalls per fer front a les tropes del General Concha que acudia a sotmetre els revoltosos.
Els notables de Sabadell parlamentaven amb el General per tal que no bombardegés la ciutat ni entrés en peu de guerra, mentre els revoltats tocaven a sometent.
El General  Concha, escamat replicà:
¿Cómo tocan a rebato pues, si está todo pacífico?
No, mi general, "repican" por su llegada – va respondre un dels notables,
Algú va esclatar a riure per l’acudit i es va guanyar una bufetada.
Els revoltats, armats i amb els cavalls de la guarnició vençuda de Sabadell, veieren la impossibilitat de fer front la columna del General Concha i fugiren pel bosc de Can Puigjaner.
Essent a prop de la riba de Can Puigjaner un escamot de llancers els anava a l’encalç.
En Punyigo, un revoltat, cavalcava un cavall pres a la guarnició, i aquest quan va sentir la corneta dels perseguidors, docilment girà cua i es dirigí cap a la tropa. En Punyigo va haver de saltar i fugir corrents.
Es varen escampar per dintre el bosc, fent giragonses per entre les alzines, pins i bardisses i es van refugiar a la masia de Can Català. Un llancer anava més avançat, i quan el darrer fugitiu passava per la porta, el genet amb la llança va fer una estella a la porta. L’hi va anar d’un pel.
Els soldats rodejaven la casa.
Acollonits, els revoltats es van aprestar a defensar-se amb escopetes i varen fer un parell de descàrregues. Els soldats, no esperant resistència, giraren cua i se’n entornaren.
En Punyigo, en Marcet, herbolari del Pedregar, en Manel, marmanyer, l’hereu Suc i en Josep Serra i Fontanet, ajudats per en Basquinya i el masover de  Can Català, se’n van sortir i no van haver de fer el  soldat.  

  (*)Referències tretes del llibre "Sabadell del meu record". Marià Burguès. 1929. Joan Sallent ,Impressor


dissabte, 12 de març del 2011

Polítics i bandolers (2) La llegenda d’en Capablanca.



Per uns indrets on avui només hi passeja l’excursionista, que si va sol pot esborronar-se pel xiscle de l’òliba o la suggestió dels fantasmes del passat, fa temps hi havia un bon tràfec. Venint de  Matadepera, per la masia i ex-hostal de La Barata, l’antic camí Ral de Barcelona a Manresa, s’enfila per una de les zones més emboscades i abruptes del seu recorregut: la Serra de l’Obac, que connecta les avui comarques del Vallès i el Bages. Traginers, comerciants, militars, pagesos i viatgers en general l’empraven, fins ben entrat el segle XIX per ser la via més important i obligada que enllaçava Barcelona i la Catalunya interior. Per això era un dels punts negres i més perillosos de la ruta, en competència amb el Coll de Moncada.
Si el solitari passejant retrocedís quatre-cents anys, en passar el coll del Daví, poc abans dels revolts del Mal Grau, podria trobar-se amb el macabre espectacle d’uns cossos penjats d’un arbre. Podia ser el cadàver sencer, o quarters d’algun desgraciat, que l’autoritat repartia per llocs estratègics per escarment dels malfactors, tot i que sembla que l’efecte dissuasori no era gaire eficaç.
L’excursionista aniria seguint el camí i més endavant, potser es trobaria amb una blanca capa estesa al mig del camí. Avisat per la veu que sortia d’un amagatall, hauria de deixar la bossa i tot el de valor que tingués, a risc de rebre un tret de pedrenyal del bandoler dit Capablanca, amagat dalt d’un arbre al seu davant mateix.
No hi ha constància documental de l’existència real del Capablanca, possiblement fruit de la imaginació popular, que sintetitzava la realitat de mil malifetes autèntiques produïdes pels rodals.   
En Capablanca seria un mosso de bastaix que es llogava per les masies de prop de Manresa, i víctima d’un robatori per part d’uns bandolers, desenganyat de la justícia humana, es decidí actuar pel seu compte i dedicar-se a la mala vida del bandolejar.
La singularitat del Capablanca envers d’altres lladregots de l’època seria la seva actuació solitària i la gran capacitat per moure’s pels amagatalls de la muntanya de Sant Llorenç, de la que coneixia tots els racons.
Es diu que es despenjava pel precipici, damunt del qual hi ha el Paller de tot l’any  mitjançant un sistema que nomes ell coneixia. En l’espadat que mira al Sot de la Portella s’hi veu una escletxa a la base de la qual hi ha una cavitat coneguda com la Cova d’en Capablanca. Grimpant per aquella zona s’hi poden veure  uns troncs d’alzina encastats, que ben bé podrien ser el suport emprat per accedir al forat, tot i que es fa difícil que siguin de fa quatre-cents anys, doncs la fusta sol podrir-se a sol i serena...        
El Paller de tot l'any.
En Capablanca fou encalçat pel sometent de la comarca que el va localitzat a l’avenc de la Codoleda i es va rendir al cap de cinc dies de setge. 

En Capablanca potser només  va ser una llegenda, però a l'Arxiu Municipal de Terrassa, al de Sabadell i al de la Seu de Manresa, hi ha abundant documentació històrica de fets verídics, cruels i sagnants, deguts a bandolers, la majoria d’ells impunes i  sense autor conegut. Perot  Rocaguinarda, Joan Sala “Serrallonga”, Gabriel Torrent de la Goula “Trucafort” i els seus germans Bernat i Pau, en són probables  protagonistes de molts d’ells  i els que més literatura han promogut, però n’hi hagué molts més d’anònims, molts d’ells ajusticiats en qualsevol contrada o públicament i de manera esgarrifosa, com els passà a en Serrallonga o en Trucafort.
En Perot Rocaguinarda fou amnistiat i embarcat amb l’exèrcit a Itàlia on al cap dels anys consta que tenia el grau de capità dels terços. 

El romanticisme exaltà les seves figures, però només eren uns lladregots, sense escrúpols a l’hora de tirar de daga o pedrenyal, sovint al servei de foscos interessos polítics i antics privilegis feudals, i entesos com una plaga pels pagesos i menestrals que els hagueren de  suportar i patir.




 Bibliografia consultada:
  •   “Cròniques bandoleres de Sant Llorenç de Munt”. Antoni Ferrando Roig. Publicacions de l’abadia de Montserrat. 1988. 
  •   “Anecdotari ocult d’una muntanya màgica: Sant Llorenç del Munt” Antoni Ferrando Roig. Editorial Egara. 1990
  •  “Matadepera i Sant Llorenç del Munt, més de mil anys d’història” Miquel Ballbé i Boada. Caixa d’Estalvis deTerrassa.1982.   

divendres, 11 de març del 2011

Polítics i bandolers.


Perot Rocaguinarda (Arxiu Històric Ciutat Barcelona)


Els segles XVI i XVII a Catalunya es donà el fenomen endèmic del bandolerisme. Eren anys de misèria i forta davallada econòmica, per una forta crisis arrossegada des de la pesta negra –que reduí la població a la meitat- i les guerres de remença.
El bandolerisme tingué un caràcter eminentment popular, doncs sovint es movia dintre d’una xarxa logística que implicava la complicitat d’amplis sectors socials i polítics. Bandolejaven nobles arruïnats, pagesos ardits i disconformes i ho feien  a favor de tal o qual causa, dintre del conflicte que va dividir el Principat entre dos bàndols, el dels Nyerros i el dels Cadells, en una mena de precedent, en el context d’una Catalunya agrícola i pre-industrial,   dels que s’allargarien baix diferents denominacions fins ben entrat el segle XIX, en situacions socials i econòmiques diferents. Salvant totes les distàncies, i atenent el context de la època (molt abans del reconeixement dels drets que va enaltir la Il·lustració, i quan encara la veu popular no era tinguda en compte) es podria dir, fent una analogia amb l'actualitat, que el conflicte era entre gent de dreta (Nyerros) i d’esquerra, (Cadells), doncs defensaven privilegis i interessos contraposats, sempre dintre del món dels que comptaven, o sigui la maltractada i abandonada noblesa catalana, que no gaudia dels privilegis de la Cort ni la possibilitat d’anar a cercar fortuna a Amèrica.
Apart els lligalls documentals dels processos i els actes administratius que es guarden en relació amb el tema, hi ha els testimonis literaris: Cervantes se’n fa ressò quan al bandoler en  Perot Rocaguinarda el fa sortir al Quixot sota el nom de Roque Guinart, també hi ha els llegendaris romanços d’en Joan Sala  “Serrallonga”, Tallaferro, i d’altres  –que ens arriben disfressats per la èpica romàntica- però a mi em criden l’atenció els testimoni escrits que varen deixar alguns notables viatgers de l’època, com Francesco Guicciarduni, ambaixador florentí davant Felip II;  el venecià Andrea Navagero, escriptor;  i en Segismondo Cavalli, també venecià i ambaixador davant Felip II; aquest darrer acompanyat de Lunnardo Othobon que fa una narració detallada de tot el seu viatge fins a la Cort, amb nombrosos detalls amb finalitat militar, com la utilitat de les fortaleses, dels castells i de les muralles, per la qual cosa sembla ser que aprofitava el viatge per fer una certa labor d’espionatge. Al bell mig del seu minuciós  informe –potser per ser home de sensibilitat i afeccionat a les lletres- hi afegeix un detallat retrat dels paisatges i els costums que li criden l’atenció, farcits de subjectives interpretacions.
La indubtable relació del bandolerisme amb la política la trobem en el seu relat, quan deixa la frontera i s’encamina cap a Barcelona i passa pel tram comprès entre  Hostalric i Sant Celoni:
- “Aproximadament a una llegua d’Hostalric passem per un indret dit Trentapasses. És un bosc molt perillós i ple de bandolers. Cada lloc hi és més perillós que el que acabes de deixar. Tanmateix, d’una manera general hem de dir que tota aquesta terra, des de Perpinyà fins a Barcelona, i àdhuc unes llegües més enllà, és plena de llocs perillosos. La raó d’aquest desordre és que molts cavallers i gentilhomes de Catalunya estan barallats entre ells i tenen constats batusses. Això ho poden fer amb plena licitud, d’acord amb un antic privilegi del regne, sense que ni tan sols el rei ho pugui prohibir. Tan bon punt l’un ha desafiat l’altre, mitjançant un herald, només cal que passin cinc dies perquè es puguin atacar, ells i llurs seguidors, sense que hom pugui imposar cap tipus de penyora per les ferides o assassinats, que arran d’aquests fets es produeixin. Així mateix és costum, en aquests país, que tots els parents intervinguin en les baralles. I quan els que s’estan barallant veuen que se’ls exhaureixen llurs reserves recorren, per a ésser més forts, a tots els malfactors del país.
Molts d’aquests senyors tenen llocs i castells sobre els quals el rei no té pas autoritat. En aquests indrets, hi acullen tots els assassins que, ells, per a tenir un seguici més important, mantenen, alimenten i defensen. A causa d’aquest “bandolejar”, així l’anomenen, es produeix el fet que aquests bandolers, en mancar-los els diners, es dediquen sovint, creient que hi tenen butlla, a assaltar els viatgers. Això encara és afavorit per les característiques del país, el qual com hem dit, és una terra muntanyosa, salvatge i poc habitada. I el rei, per la causa que sigui, no ha tingut la cura d’evitar-ho , ni ha posat els remeis que convenien”.             

En una propera entrada, si us plau,  us parlaré d’en Capablanca i els bandolers que actuaren per Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac, per on passava el camí ral de Barcelona a Manresa.

Per aquesta entrada he consultat:
·          Com veieren els paísos catalans alguns viatgers del segle XVI” de Jordi Bolòs i Masclans . Rafael Dalmau, Editor. 1980.
·          “El parc natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac” Historia i arqueologia vistes per un excursionista “ d’Antoni Ferrando i Roig. El Pot Cooperativa. Sabadell 1983.
·          “Perot, el bandoler”. Anicet Salvans i Corominas. Rafael Dalmau, Editor. 1993.

Cercar en aquest blog