Avui és el dia de penjar cartells, que és la manera com la nostra curta tradició democràtica ha batejat el començament de la campanya electoral. Aquesta matinada, els principals cap grossos dels partits, han oficiat l’acte simbòlic de penjar-ne un; un paper imprès amb major o pitjor fortuna, amb l’objectiu d’engrescar a la ciutadania a votar-lo a ell i a la seva formació política el proper dia 28 de novembre com a membres del Parlament de Catalunya.
Des d’ara, com amb cert sarcasme ens anuncia “El Periódico” amb la seva caricatura, ja tenim el circ muntat.
Jo no tinc cap cartell per penjar, ni penso fer apologia de cap formació i per això m’he decidit a proposar el d’un magnífic film de Jean Renoir del 1943: “This land is mine”. Ho he fet atenent el desencís de la ciutadania que observo i recordant unes frases del tímid professor Albert Lory (un magnífic Charles Laughton) quan, en el film de Renoir, es defensa davant d’un tribunal i es refereix al resignat i fins i tot complaent col·laboracionisme del poble francès davant del nazisme.
- “Els obrers tenen molt clar quin és el seu enemic: És qui els oprimeix i qui els escatima la feina i la possibilitat de guanyar-se la vida; però la classe mitjana no ho té tan clar i es lliuren a qui els ofereix ordre i una pretesa seguretat al preu que sigui, i sovint no se’n adonen que es rendeixen al pitjor dels mals possibles”
Avui el consumisme, l’explotació del tercer món, i la dita societat del benestar, ens han fet perdre l’horitzó de la classe social a la que pertanyem. Molts tenim el miratge de formar part d’una ampla classe mitjana i, potser, hem perdut el nord dels nostres interessos i ens podem lliurar a l’enemic que ens garanteixi seguretat i ordre. Podem començar pel nihilisme, i podríem acabar en el feixisme. La Història n’està farcida d’exemples d'aquest fenomen. La gent que s’ha posat a liderar els nostres interessos, potser tampoc és la que convé: les brúixoles han embogit i, gairebé tothom sembla desorientat. L’abstenció plana, la demagògia creix. El circ està servit amb els seus pallassos i les seves feres i el desencant també.
Per això, el primer dia de penjar cartells, vull penjar el del film d’en Jean Renoir i fixar un azimut a la brúixola, per no perdre el nord. Per això deixo el final del film, quan el mestre Lory es dirigeix als seus alumnes mentre espera que la Gestapo el vagi a buscar i es dedica a recitar la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà.
Que cadascú voti en consciència o s’abstingui, però no oblidem el nord dels Drets Humans.
(Penjo aquesta versió doblada al castellà, doncs no he trobat l’original)
Bona reflexió. La frase del professor és lapidària. Tan real que espanta. I el cartell del circ és genial.
ResponEliminaQuins quinze dies ens esperen!
Un apunt excel·lent i l'alegat contundent. Vénen dies d'aquells d'aïllar-se.
ResponEliminaJa fa una temporada que em bull la idea. Fa uns quants anys, quan encara eren vius molts dels que havien participat a la Segona Guerra Mundial i bastants dels que ho havien fet a la Guerra Civil, es deia, i es repetia emfàticament, que la humanitat havia aprés la lliçó i que mai més es produiria una hecatombe com aquella. Per això havíem desenvolupat anticossos com la UN, la NATO, la UE, etc., etc.
ResponEliminaPerò si pareu la orella i teniu una mica de memòria històrica (que és la memòria del que ens precediren) sentireu la remor, llunyana encara, però entenedora, d'aquells "antics tambors" dels que deia en Raimon que no tornaríem a anar al darrera.
Son els tambors del populisme i de la xenofòbia, que als anys de entre guerres varen precedir el feixisme i el nazisme. ¿Exagero? Tant de bo, però no us penseu que els europeus d'avui estiguem fets de pasta diferent que la dels nostres avis; si ells es van matar, també podem fer-ho nosaltres. L'únic que ens pot deturar és la memòria històrica, i aquesta memòria es va afeblint cada dia que passa. Els partits xenòfobs i de ultradreta avancen a tot Europa, de l'Est i de l'Oest; els turcs fan nosa a Alemanya, els gitanos a França, els xinesos, àrabs i romanesos a Espanya...
L'altre dia en una tertulià es blasmava els polítics (els polítics son ara els culpables de tot), dels polítics es va passar a les institucions i de les institucions a la democràcia; finalment algú va apuntar que la Xina creix al no sé quants % i que el seu sistema centralitzat eś més "eficaç". La conclusió va sortir sola: "és clar, si es pogueren reunir els avantatges del sistema de llibertats democràtiques i l'eficàcia dels règims dictatorials...". Així comença el populisme i així es prepara el brou de cultiu. La resta està als llibres de història contemporània.
En veure el títol,abans de llegir-te, he pensat que et presentaves i ja havia decidit de votar-te, malgrat la nostra coneixença recent. Després he vist que et posaves més seriós.
ResponEliminaPenso que un dels problemes actuals a l'hora de saber qui som -no és tan fàcil perquè ens confonen o ho intenten des de moltes bandes- i on anem -dono per suposat que tenim una lleugera idea d'on volem anar- és la dificultat de conèixer qui és qui realment en aquest món i la força dels poders de decisió subteranis, ocults i sovint canviants. Temps difícils i de confusió, Alberich.
un gran apunt Ramón, recordo l'escena que expliques.
ResponEliminaEls del Sr. Herrera no penjen cartells, no és ecologic.
Diguem que això és un bon apunt, on apuntes moltes coses. Ara ens cau al damunt un temps de perplexitat que cal viure amb humor i la panxa plena, perquè altrament ens posaríem a plorar.
ResponEliminaLa portada d'avui del Periódico no em desagrada, però insisteix en una caricatura molt dòcil dels polítics. I jo cada cop els veig pitjor, més mesquins i més covards.
Gràcies, Joan, Clidice, Brian, Pere, Francesc, Lluís.
ResponEliminaFent abstracció de l’espectacle de circ que se’ns apropa, crec que cal fer èmfasi amb el perill d’aquesta classe mitjana europea frustrada per passar de l’estat del benestar a una situació de pèrdua de privilegis. En la línia que apunta en Brian, el perill és evident, doncs és molt freqüent que a la frustració se li doni una resposta extrapunitiva –la culpa la tenen els altres: els emigrants, els que s’hi repengen, les minories discrepants amb el pensament únic i dominant, els asocials – o intrapunitiva, culpant-nos de manera infundada de moltes coses que no tenim a l’abast. Les dues postures, lluny de l’acurat ajust psicològic que neutralitza la frustració, ens porta al nihilisme i a la agressivitat.
Els conflictes del segle XX es van donar en el context de les frustracions generades a la classe mitjana centreeuropea per les crisis ocasionades quan la Gran Guerra. Aquestes classes van cercar bocs expiatoris i els van trobar amb els jueus, els bolxevics i les minories marginals, com els gitanos. És ben sabut el resultat del desgavell. Ara no hi ha els dos blocs, però no costarà gaire trobar els enemics idonis sobre els que descarregar les ires dels frustrats: ja s’apunta als islamistes, als gitanos, als emigrats, als països emergents. Ja es veuen símptomes d’aquest fenomen. La dreta extrema creix a tot arreu i a Espanya en particular, la dreta cada cop és més de dretes - els del PP ja senyalen objectius d’aquest estil, posant el dit a les nafres que la pròpia societat es va produint. A Catalunya, hom atia les desavinences entre veïns per qüestions culturals, i a nivell d’Estat es fa demagògia amb les velles rivalitats i enveges entre comunitats. Els nacionalistes de qualsevol latitud i confessió creixen en el context enrarit d’aquestes irresponsabilitats polítiques d’apagar focs tirant benzina.
Es ben cert, Brian, que no cal oblidar la Història i cal fer la pedagogia necessària per què això no passi.
Magnífic apunt i magnífics comentaris. Què més es pot afegir?... Sols anomenar una altra esplèndida pel·lícula d'en Renoir "La gran ilusión" que deuria ser d'obligada visió. Salut.
ResponEliminaEl subdesarrollo, comienza con la desaparicion de las clases medias, una gran mayoria de estas son condenadas a la miseria y a una pequeña parte sube de categoría. Ahí es cuando empiezan a brotar los germenes del odio, gente que baja del escalón y empieza a culpar a otros de su caída. Habra que estar vigilantes con ciertas medidas...Muy buen fragmento, enhorabuena..
ResponEliminaVicicle,
ResponElimina“La gran Ilusión” és un gran film del mestre Renoir que incideix en els grans temes del segle: la lluita de classes, la intolerància i la igualtat en un context de crisis bèl•lica. Un al•legat premonitori del diluvi que hauria de patir la humanitat dos o tres anys més tard de quan es fa filmar.
Salut.
Temujin,
ResponEliminaLo malo es que las medidas que puedan enriquecernos o empobrecernos no dependen de nuestra personal vigilancia. Las grandes decisiones y el poder se ejerce desde suntuosos despachos a muchas millas de nuestro alcance.
Gracias por el comentario.