dimecres, 21 d’octubre del 2009

Coincidències religioses (De la India a Sant Llorenç del Munt).




El guia era poc expert i groller. Sabia que la majoria dels turistes que visitaven els temples de Khajuraho agraïen els acudits fàcils sobre la lectura gràfica de les imatges eròtiques que s’hi veuen i s’esplaiava fent comentaris del pitjor gust occidental sobre el Kama Sutra i d’altres qüestions per l’estil. Anava descrivint el sexe explícit de les icones amb poca traça i cap erudició.  Al carrer la quitxalla venia una mena de clauers de llauna, unes andròmines que representaven una parella follant. El mecanisme es mou tibant un cordillet, i els nanos els oferien als atabalats turistes al crit de “Nyaca nyaca: Good price, sir!”
Poca cosa per part del guia sobre els orígens d’aquella meravella de temple i quasi bé res dels coms i els perquès de la seva existència. Tothom intuïa que darrera d’aquells comentaris pretesament jocosos sobre escenes sodomites, orgies, zoofília i tota la gresca eròtica esportiva sexual dels baix relleus dels magnífics temples dels segles IX al XIII de Khajuraho hi havia quelcom més profund i seriós.
 Calia saber sobre la seva pervivència a la destrucció iconoclasta de les posteriors dinasties amb creences monoteistes musulmanes que ja havíem vist en d’altres temples i palaus. Va dir-nos que la seva conservació havia estat deguda a l’ oblit per l’abandó de la capitalitat de la dinastia Chandela  i per haver quedat els vuitanta i pico de temples tapats per la selva, lluny de les rutes comercials. Ens interessaven les arrels de tot plegat i els acudits ja els faríem nosaltres.
Per sort, una part de l’explicació l’havíem tingut el dia anterior al vespre, fora del circuït turístic, quan pel nostre compte, passejant pel carrer, varem visitar un temple dedicat a Shivà i annex al complex que visitaríem l’endemà. Hom pujava unes escales i es trobava  dintre d’una cambra petita, quadrangular, gairebé ocupada per una  gran columna de pedra, un enorme fal·lus erecte ficat dintre d’una enorme vagina esculpida al terra; els fidels, atapeïts pel  poc espai, rodejaven els símbols amb una actitud de profunda veneració. Alguns d’ells feien un gran soroll picant campanes, cassoles i tota mena d’eines metàl·liques. Els cants monocords de les seves veus, barrejades amb el terrabastall, junt amb el perfum penetrant de flors i encens, donaven un caòtic aire seriós i transcendent als precs dels fidels. Era una barreja de misticisme i sensualitat portades al paroxisme:  homes i dones s’encomanaven a la fertilitat i pregaven per la seva sort, la de les collites i la del sexe i de tot el que els era productiu. Deixaven a terra, flors, menjar i alguna rúpia pel manteniment del temple.  
Deambulant per la India, feia dies que em semblava visitar  un país que encara no havia sorgit de l’edat mitja, amb les seves castes, la gent deambulant pel carrer, la manca de serveis, la evidència de la existència de gremis d’artesans,  l’absència, en general, de criteris propis del racionalisme, la superstició i un latent misticisme, però dintre d’aquell temple em va semblar viatjar molt més lluny en el temps i assistir a un ritus ancestral religiós primigeni, del neolític, de l’edat del bronze, de l’època en la que l’home es mirava l’univers meravellat, ignorant i aclaparat per la seva grandesa i sublimant els seus misteris, que per ells tot ho era.  
Quan l’endemà el maldestre i poc erudit guia ens acompanyava pels magnífics i ben conservats baix relleus eròtics de Khajuraho, tenia més clara l’explicació. Una civilització mil·lenària i adoradora dels elements havia deixat testimoni de la seva quotidianitat i de la sublimació del plaer sexual, una de les deïtats del seu univers inexplicable.
Vaig pensar que abans dels monoteismes, a casa nostra s’havien cultivat religions semblants, relatives als moviments dels astres, les collites, la fertilitat, el sexe...
Vaig pensar en tots els “cavalls bernat” de la nostra geografia i vaig recordar el treball d’un egarenc (Amador Rebullida Conesa, erudit amb temes de religió precristiana i astronomia) que havia estudiat el que ell qualifica el Santuari Lunisolar de La Pola, treball del 1986, l’opuscle del qual havia llegit feia anys i guardava per casa.
La Pola és un indret situat a la Serra de l’Obac, al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt, on i ha una balma i una font prou conegudes pels excursionistes.  
Si visiteu aquell indret, veureu que descendent a l’oest de la balma hi ha dues roques verticals separades per una diàclasi que s’estreny vers el fons, on es veu una escletxa de dos metres i mig d’alçada i mig metre d’amplada que dóna entrada a una cova (sembla una vagina) i a la seva dreta, un pedrot erecte, de nou metres, semblant un fal·lus. L’alzinar ens obliga a haver-nos-hi de fixar, doncs des de la font pot quedar desapercebut.  També hi ha  unes marques que, segons els estudis d’en Rebullida,  senyalen les ombres del sol als solsticis. Tot, i segons aquest autor, fruit d’un pretès i antiquíssim culte a la Mare Terra.
Cito el mateix Amador Rebullida:
“A la Pola es donaven totes les condicions per a desenvolupar aquell sentiment religiós: indret boscós, dominant, allunyat, juntes la balma i la font, i el que creiem determinant, trobar-se units el símbol de la fecunditat, representat pel monòlit, i el de la maternitat, figurat per la cova; tot incrementat per l’orientació d’aquesta, que li donava un altre simbolisme en la penetració al seu interior de la claror del Sol al hivern, promesa de creació i naixement per la llum”.
De Khajuraho a la Pola de la Serra de l’Obac, sense passar per Nicea, Trento, ni la Conferència Episcopal Espanyola, tota una lliçó sobre els fonaments dels sentiments religiosos de la gent.   





dilluns, 19 d’octubre del 2009

Retrat del Ganges des de l'altra banda.


Aquests darrers dies he viatjat per primera vegada a la India, aprofitant uns dies de vacances.
No és un tòpic dir que la India és una barreja de colors, olors i sabors i objecte d’una peculiar raresa per una ment occidental influïda per la lògica del racionalisme i l’ ordre regulador que mana les nostres estructurades vides.
El súmmum d’aquest exotisme és la ciutat de Benarés (ells en diuen Veranasi), que equival pels hinduistes el que és La Meca pels musulmans o el Vaticà pels catòlics. Una multitud de gent de tota mena es remulla i es purifica a les tèrboles aigües del Ganges a la sortida del sol en una mena d’espectacle colorista i morbós als ulls racionalistes dels educats a les llums i penombres de les herències culturals de la Il•lustració.
Una munió humana cromàtica i coneguda –potser vista d’algun reportatge del National Geografic- va desfilant davant dels astorats ulls del turista, ben nodrit, net i polit, al que han portat de negra nit, de l’autocar que l’ha anat a buscar al confortable hotel, a l’embarcador de les grades del riu, sortejant detritus i cossos, ulls implorants, malalts, gent absent en estranys nirvanes, cossos pintats, cadàvers embolcallats a l’espera de ser incinerats, mans que et demanen les 10 rupies ( no més de 30 cèntims d’euro) que li permetran menjar aquell dia.
Marxem amb passos ràpids i ferms entre la infinita misèria humana, influïts per la recomanació del guia (un shik ben alimentat d’una de les castes superiors) de no aturar-se ni donar res a ningú.
-“Si doneu alguna cosa, patirem una allau de peticions. No us entretingueu, que no arribaríem a veure la sortida del sol”-
Embarquem i l’espectacle continua. L’escenari s’il•lumina a mida que el sol va enlairant-se entre la boira matinera del riu. Tothom retrata la misèria. Jo giro la càmera cap el sol. Prefereixo retratar la bellesa del sol ixent, que ens il•lumina a tots que no pas l’espectacle de la humanitat sofrent.
Feta la volta, tornem a l’hotel on ens espera l’esmorzar. La conversa sobre la misèria al voltant de la religió hindú és inevitable. Algú parla de superstició i de fanatisme.
Jo nomes he trobat una infinita pobresa i un ancestral culte als elements –haig de llegir alguna cosa més sobre hinduisme, reconec- com la llum, l’aigua, explico als companys del grup –una colla de gent que ens ha tocat per l’agència de viatges - Davant d’uns comentaris i uns judicis de valor d’una senyora molt tocada i posada sobre el fet religiós que hem vist, no vaig poder evitar preguntar-li si no havia pujat mai a Montserrat o no havia  estat mai testimoni de les llargues cues de lliteres de malats a Lurdes. Per aquesta bona gent que rendeix culte als elements, a la fertilitat, a la reencarnació, que no pas el infern o el cel com a càstig o premi maniqueu, i totes aquestes coses senzilles, les nostres litúrgies els han de ser tant exòtiques als seus ulls ingenus com les nostres.
La senyora en qüestió va mirar-me incrèdula i hostil com si hagués dit una inconveniència, mentre mossegava un croissant untat de mantega i melmelada i un servil cambrer hindú li servia un cafè amb llet fumejant.

dilluns, 5 d’octubre del 2009

El discret encant de la burgesia

El dia 1 era el de la inauguració de la temporada del Gran Teatre del Liceu. Sol ser un dia de glamour i d’exhibició. Per la sala dels espills sol aparèixer el bo i millor de la bona societat barcelonina: parlamentaris, regidors, directors d’entitats financeres, dirigents sindicals (de sindicats de classe, és clar) i com l’any passat, algun membre de la nombrosa família del monarca que ens ha tocat. És un bon dia per anar a fer el capgròs i vestir-se com per anar a un casament, lligar-se un tros de corbata al coll, i barrejar-se entre tanta perfumada i benaurada societat, allunyats ja de que un Santiago Salvador Franch pugui tirar cap mena de bomba.
Ara les bombes es veu que, de moment, són al Palau de la Música Catalana, on amb explosions no pas gens controlades han fet estralls i aconseguit fer desaparèixer uns quants milions d’Euros.
Una copa de cava i un entrepà de pernil a l’entreacte ajuden a integrar-se en la barreja de melòmans i figurants que papallonegen en el refet i barroc escenari de la exhibició humana.
A l’escenari, “L’arbore di Diana”, una oblidada raresa de 1787, una òpera composada per un valencià contemporani i rival de Mozart –hom diu que en aquells anys el guanyava en popularitat- anomenat Vicent Martín i Soler. El secret del seu èxit era que composava una musica banal, plana i amb vocació popular –allò que avui en diríem “comercial”- talment com feia en Mozart. La diferència entre ambdós era que la pretesa banalitat de Mozart contenia una profunditat que l’ha fet perviure en el temps, cosa que no tenia la música del valencià.
Ressuscitar una òpera oblidada pot tenir la seva gràcia, al menys des d’un punt de vista didàctic, i si hi posen un muntatge basat en una intel•ligent escenografia i un vestuari d’estètica “manga”, la cosa pot semblar fins i tot excitant: Imagineu la lluita de Diana la Caçadora, que personifica la castedat i l’ascetisme, amb l'Amor (Dionís), que és la voluptuositat i l’hedonisme, amb nimfes i pastors, saltironejant per un opressiu jardí de Diana, on hi ha arbres cibernètics i gent amb roba inspirada en els còmics japonesos. La música: la original interpretada amb millor o pitjor fortuna per uns interpretes sotmesos a una coreografia d’una intensitat física que no podrien aguantar la nostra eximia Caballé o un Pavarotti de 150 kgs (q.e.p.d.)en els seus bons temps.
Però jo no us volia fer una crítica del muntatge, doncs “doctores tiene la Iglesia” i jo amb això de la música estic a les beceroles. Jo us volia parlar d’un altre muntatge: no sé si era el “síndrome Millet”, o una visceral por a la grip A, però el dia de la inauguració de la temporada, el Liceu estava mig buit i de polític no se’n veia ni un per un mal de ventre (només vaig conèixer en Rigol, amb el seu posat de bon home, i poca cosa més). Ostres, comparat amb l’any passat, semblava que havia passat alguna cosa greu. És clar que potser si que havia passat, si! Tots al cau !

dissabte, 3 d’octubre del 2009

El meu avi va anar a Cuba.


No fa gaire, buidant el pis de la meva mare amb ocasió de la seva mort, vaig trobar un paquet de cartes. Era la correspondència que un germà del seu pare havia mantingut quan la Guerra de Cuba per la qual cosa es tractava de les cartes que el meu oncle avi havia enviat al meu avi quan la campanya.
Aquesta mena de testimonis porten la empremta de la realitat més crua i deixen traslluir els aspectes humans i més tocant de peus a terra del que són les gestes més o menys imperials que ens han engalipat. Fenòmens que ens semblen llunyaníssims i enquistats als vells llibres d’història, se’ns fan presents i prenen rostre, amb ulls, nas i boca. Pots sentir el bategar dels cors i les angoixes de les ànimes. Pots intuir les angoixes i els somnis d’una gent que va viure i patir com nosaltres. Una mena de màquina del temps ens hi apropa i ens fa viure aquelles realitats.
Aquell “Ejército de Operaciones de la Isla de Cuba”, l’anagrama del qual encapçala algunes de les cartes, era un desgavell. Imagineu-los amb un vestit tronat de “rayadillo” – una mena de roba lleugera, de dril, amb ratlles blaves i blanques, com les de les bates de “Can Culapi” dels anys cinquanta- el seu barret de fulla de palma, unes espardenyes “guajiras”, de tela blanca i sola d’espart, les cartutxeres, i uns amb un modern Mauser del 1893 i la majoria amb els vells “Remington” de la tercera Guerra Carlina, al mig de l’habitual caos militar carpetovetònic, en un terreny i uns climes hostils i odiats pel paisatge i el paisanatge.
La seva dieta era a base d’arròs, cansalada, iuca, sucre, rom i cafè. (Hi ha una llegenda que diu que el nom del “carajillo” prové de la dieta del soltats de Cuba: La barreja del sucre, rom i cafè, productes dels que no els en mancava els anava molt bé per aguantar les penalitats i agafar coratge per entrar en combat. Era la beguda del “coraje” i del “coraje”, al “corajillo” i, ja importat a la península pels supervivents i en contextos més pacífics, el mot evolucionà al nostrat “carajillo” ( i “si non ‘e vero ‘e ben trovato”, no?)
El meu oncle avi va estar a la Trocha Júcaro Morón, on va estar tranquilet de comandant d’un fort a Jicotea, prop de Ciego de Ávila.- Aquestes posicions les manava un caporal o un sergent- Jo vaig tenir ocasió d’anar a Cuba i vaig trepitjar aquelles terres i fins i tot vaig preguntar pel fort en qüestió, però ja nomes queden vestigis de la línia de fortificacions amb les que els espanyols pretenien partir Cuba i aïllar la part pacífica de la illa (la occidental), de la conflictiva ( la oriental).
A la correspondència de l’oncle avi hi ha comentaris a referències històriques: amb data 19 de febrer de 1898 escriu: “Antes de ayer tarde 17, se recibió en ésta un cablegrama de la Habana, dando cuenta de la voladura del barco americano (es refereix al  “Maine”) y que cuando recibas ésta, ya por la prensa te habrás enterado con todos sus detalles. Dicen que llevaba carga de dinamita y que ha sido casual; lo cierto aún no se sabe.
Yo me alegraría que una mano intencionada fuese la autora de tal hecho, pues con lo cual se acabaría esta maldita guerra.”
Aquest fou del motiu que propicià la intervenció americana i el inici de la curta Guerra Hispano-Americana, amb la consegüent desfeta de l’Esquadra i un seguit de despropòsits.
Més endavant, el 8 de Juny del 1898, escriu, referint-se a un fet d’armes: “Un cabo y cuatro soldados se fueron al monte llevándose prisionero a un sargento que regresaba a dicho puesto de Manzanillo, donde había venido a por municiones de boca y dinero para pagar a la gente que compone el destacamento (28 o 30 hombres).
Te advierto que la fuerza que componía el destacamento, excepto R todos van mobilizados de este país, mambises por lo tanto.
Se ha recibido un cablegrama dando cuenta de haber echado a pique un barco americano en la madrugada del 3 en la embocadura del Canal de Santiago de Cuba.
De nuestra Escuadra no se sabe una palabra”...
Ara sabem que aviat ja no existiria.

El meu oncle avi José Maria, va ser repatriat en acabar la guerra i ja com a civil va tornar a Cuba, de on l’hi agradaven el bon tabac, el rom i les cubanes. Mai més se’n va cantar ni gall ni gallina d’aquell home jove, polit i ben educat, aventurer i sentimental, doncs a casa ja no se’n va tenir cap més noticia.

Cercar en aquest blog