diumenge, 30 de gener del 2011

D'algunes pors i altres malaties urbanes.


D’habitud deambula inquiet i bellugadís per les botigues i establiments de més o menys luxe de Puigcerdà. S’embadoca davant les marques més preuades de calçotets, sabates, fulards i pullovers i vesteix segons els dictats de les revistes de la moda. La seva femella llueix pells cares, de visons, martes i d’altres animalons -sense descartar l’humil conill- i calça  unes botes com per sobreviure a l’Àrtic; sovint té un esguard angoixat, entre el voler i no poder agradar al mascle dels seus somnis, que gairebé mai és l’encarcarat espècimen que, del seu costat estant, sembla mirar la resta de la humanitat menystenint la totalitat  dels seus membres; l'angoixa adolescent  d’aquella femella, sovint s’amaga  sota un gruix d’exagerat maquillatge i un color d’ulls que li confereixen al rostre la duresa d’una dominant afeccionada a les pràctiques sadomasoquistes del bondage.
Son mesells davant el dolor humà immediat, evident a l’hora de tancar a les portes de les grans superfícies, que no freqüenten- ells son més de botiga de gormanderies i exquisideses -  però s’ennueguen d’emoció davant les imatges del cadell del linx en vies d’extinció i signen manifestos per la conservació de la fauna d’unes illes ignotes de la qual malviuen uns pescadors miserables, i en parlen al restaurant de luxe, on tasten el vi d’anyada memorable, fent els rars rituals de airejar-lo donant-li voltes i mirar-lo al contrallum i es parteixen l’amanida amb foie i alaben la textura vellutada del trinxat  cerdà– una menja pagesa i proletària, a base de col i patata fregida amb cansalada- prèvia al civet d’isard i el mató amb mel dels postres.
Fan escarafalls quan hom talla un pi i a l’ajuntament del poble, on hi ha la urbanització cerdana on hi tenen la segona residència, hi envien instàncies queixant-se de la pudor de femta de la ramaderia local.
El agrada la natura controlada. Els sembla bonic el paisatge dominat per l’home i esculpit pels segles d’explotació agrària,  però els fa  por la selva verge, el bosc feréstec i les carenes assotades pel vent i la tempesta. No ho poden evitar.
Aquest cap de setmana ha caigut una bona nevada que ha sotragat les velles pors: la de quedar-se aïllat al bell mig de la natura i no poder tornar el dilluns a la seu de l’empresa financera  on exerceix de director –no pot perdre’s la reunió amb la delegació japonesa i deixar-la en mans del inútils dels seus col·laboradors- I ella veu que es perdrà la sessió de massatge que tant bé li va per lluir la línia de noia de trenta anys, tot i que en té cinquanta,  que tant li alaba el professor de tenis.  
Maleïda realitat. Potser no ens podrem moure de  casa i a la nevera nomes hi ha mitja dotzena d’ous i unes llaunes de cranc rus, apart del refrescos i les tòniques per fer els combinats –pensa ell.
Va anar a dormir angoixant, tement allaus i ensulsiades, tempestes i erms gelats. El futur li sembla incert.
Avui s’ha llevat, ullerós per el insomni,  i se’n ha adonat, al mirar per la finestra,  que molta de la neu caiguda s’ ha fos, ha sortit un sol tímid i, visiblement alleujat pensa que potser podrà tornar a casa sense novetat.
Ha tornat a somriure, tranquil i confiat, però en el fur intern i de manera subconscient, sap que algun dia caurà una nevada definitiva que l’aïllarà, potser per sempre més, del seu món superficial i efímer.

    

divendres, 28 de gener del 2011

De proscenis i representacions teatrals.

Teatre Mariinsky Sant Petersburg


No sé si haureu vist mai el prosceni d’un gran  teatre.
Jo, ja fa uns quants anys, havia col·laborat amb un grup escènic independent i havia vist els darreres de moltes sales locals de la comarca i algunes de Barcelona, com la Villarroel, el Romea i el Capsa, i recordo un món estret i polsós, amb estranyes ferums de rònec i de maquillatge i de perfums embafadors i estridents.
Els proscenis dels teatres mostren una sòrdida realitat de decorats apilats, fustes mal endreçades i gent atabalada traginant estris amunt i avall en una mena de caos de formiguer esbotzat per una puntada de peu.    
El que no havia vist mai era el d’un gran teatre del tipus del Liceu, l’Escala de Milà o l’Òpera de París i l’ocasió la vaig tenir aquesta passada tardor quan varem viatjar a Sant Petersburg i varem anar al Teatre Mariinsky. Hi representaven “Les noces de Fígaro” d’en Mozart i varem treure localitats per assistir-hi.
Mitjançant els bon oficis d’una noia russa que ens feia de guia, unes hores abans de la representació ens varen deixar visitar el teatre, acompanyats d’una joveníssima i obesa aspirant a ‘prima donna’ que ens va fer els honors. Escales de cargol, cambres plenes de roba, un magatzem de vestuari, amb robes de colors estridents, plomes i tuls,  tot empolsinat i entaforat i més o menys separat per èpoques, ballets i òperes. Una cambra amb estibes de peces d’’atrezzo’, on hi havia espases de fusta, llances de tota mena, cascs amb banyes i sense, espingardes i fusells, ulleres sense vidre, ventalls, ceptres i corones de llautó, i tota mena d’objecte que us pugueu imaginar: una sala que deuria ser el somni d’un infant fantasiós, que fes abstracció de la pols que ho cobria tot i s’oblidés de la rància olor a rònec que tot ho presidia.   
La roba de la òpera del dia era tractada per un escamot de cosidores i planxadores, que la raspallaven, sargien i allisaven a correcuita i espasmòdica celeritat.
Més avall s’entrava a l’escenari.  Veient les fustes irregulars del terra, hom pensava que la ballarina de torn es podia fotre una bona entrebancada, però, no: uns obrers hi estenien unes peces d’una mena d’hule. D’altres traginaven fustes i martellejaven rares estructures que semblaven no tenir forma concreta.
Algun músic matiner afinava el seu instrument, i algú –potser un ballarí- feia estiraments.
Mentre passejàvem, anava entrat una gent vestida amb “jeans” i jaquetes gruixudes, que duien bosses de mà i que  ben segur eren els integrants de l’elenc artístic i els músics de l’orquestra.
Tot empolsinat, rònec i a punt de ser posat al servei de la Gran Comèdia.   
A continuació varem visitar la sala i les llotges, on, temps era temps, hi deurien badallar i ensopir-se el tsar i la seva cort imperial.
Havent sopat en una taverna propera al teatre, on hi havia autògrafs pintats a les parets – vaig identificar el d’en Nureyev- varem entrar a la sala.  La música de Mozart va començar a sonar i tenors, barítons, sopranos i contralts van encetar la màgia del divertiment hedonista de “Les noces de Fígaro”, cantada en rus. Sota la llum dels focus la roba tronada que havíem vist preparar, lluïa esplendorosa, com si fossin delicades sedes i apreciats velluts. Els polsosos decorats semblaven marbres i delicades construccions i fins i tot l’obesa aspirant a soprano, que varem identificar barrejada en el cor, semblava molt més prima.
I és que una cosa son les realitats de sota les bambolines i darrere  el prosceni polsós i caòtic, i una altra la representació sota les llums de colors, davant de la galeria que gaudeix de l’espectacle.                

dijous, 27 de gener del 2011

Divagacions sobre les crisis ( en especial les polítiques)

Ja fa un parell de dies vaig anar  de visita  al blog “Sense Presses” de l’amic Brian i vaig ficar cullerada a la seva acurada- i com sempre- excel·lentment documentada dissertació sobre el populisme i la crisis de la democràcia.
Potser per no fer-ho massa llarg i no entrar a discutir qüestions que el propi debat ha anat suscitant, dintre del context entraré a parlar aquí a casa meva – que és la vostra-  una mica de la democràcia i del que entenc com a crisis de l’Estat, a la que ja m’he referit manta vegades en aquestes navegacions on pretenem nedar i guardar la roba, tot i que alguna vegada hi acabem naufragant.
Sovint ens mirem el llombrígol de la nostra Història per justificar el present, i és clar, ho fem afinant les coses a la nostra mida. Parlem de nacions pretèrites a l’existència de les nacions i confonem cul i témpores quan diem que Espanya i Catalunya  eren unes grans nacions al segle XVI, quan tot just eren un conglomerat patrimonial en mans de diferents monarques i poders exclusius, tot  i que  Maquiavel començava a intuir la noció moderna de sobirania i alabava els criteris de Ferran d’Aragó,  que per via de matrimoni i per la guerra, n’havia acumulat el usdefruit i el govern d’uns quants. El terreny li era propici i es basava en la feblesa del feudalisme a les Espanyes (sembla ser que estem condemnats a veure passar totes les evolucions de lluny), que  el Professor Jesús  Lalinde, catedràtic d’Història del Dret Espanyol, descrivia prou bé  el 1982 ( “El Derecho en la Historia de la Humanidad” -Publicacions i edicions de la Universitat de Barcelona-1982):
“El feudalisme s’estén per França, Alemanya, Anglaterra, Orient Llatí i altres llocs. A la Península Ibèrica, ho fa per Catalunya, i només de manera molt atenuada, a la resta, tret de Galícia, que s’hi apropa més. La raó de l’absència del feudalisme a la major part d’Espanya resideix en el fet que, encara que en el període visigot s’han donat algunes de les institucions que condueixen a ell, la invasió musulmana impedeix el seu desenvolupament, doncs les guerres de reconquesta atorguen al Monarca un poder més directe sobre els seus súbdits.”  
És evident que al segle XVI ni el dret ni la ciència política eren el que és ara, i no hi caben comparacions, amén que es venia d’un procés basat en un lideratge indiscutit per part del monarca,  especialment a Castella.     
I ara viatjo pel temps i me’n vaig cap al segle XVIII: El despotisme il·lustrat, basat en la delegació de TOT el poder al príncep, atès el pessimista “homo homini lupus” de Hobbes que ressalta la ineptitud del gènere humà per governar-se sol i  que inspira les monarquies absolutistes, troba a Espanya un terreny propici a l’enaltiment del Monarca i al unitarisme, mercès a no haver passat les assignatures del feudalisme i l’evolució del dret posterior, per la qual cosa  es decanta pel model francès que importa Felip V, que el troba prou autoritari,   però no encaixa   al que era la Confederació Catalano Aragonesa, que volia persistir en els seus furs de tradició feudal, a l’entendre l’aristocràcia local que la concepció unitària li malmetria els privilegis, tal com realment succeí .  
I fent un salt més en el temps –l’espai no dóna per més-  quan al despotisme il·lustrat , en base al que es coneix com a contractualisme del dret públic, inspirat per l’optimisme de Rousseau i la declaració dels drets de la persona humana, li van tallar el coll a França  i van consensuar uns processos contractuals per formar els estats moderns de dret, a nosaltres ens van trobar en plena discussió sobre la conveniència o no del feudalisme, discussió que va perdurar, amb un bon cost de sang i fetge,  fins ben entrat el segle XX .
Ben sabut és que, amb posterioritat, el incipient desenvolupament d’una burgesia industrial a Catalunya i al País Basc,  va posar en evidència les contradiccions de les diferències d’un projecte d’estat que, si no de dret si de fet, podia ser considerat confederal, i es van cercar els valors que ens van portar a les idees secessionistes i federalistes que ara hi ha damunt les taules, basades en una greu afecttio societatis  entre diferents comunitats i que l’Estat dit de les Autonomies ho ha acabat d’embolicar.   
Els pretesos valors d’antigues nacions transatlàntiques o transmediterrànies, amb penons flamejants i senyeres al vent, al meu entendre, són mers símbols romàntics, fumaroles que sovint ens han portat més disgustos que alegries.
L’autoritarisme i el messianisme, a Espanya tenen arrels profundes, històriques i ben assentades i és un fet que el nord de la brúixola no sempre s’entén que hauria de ser el de la declaració dels drets de la persona humana.
Penso que si cal fer onejar penons i senyeres, hauran de ser  les que inspiren aquests postulats del humanitarisme. Fora d’això, se me’n foten les unitats de destí en lo universal i els transcendentalismes nacionalistes de qualsevol ordre. 
I demano disculpes per haver fet un resum molt superficial d’una qüestió que mereix més profunditat i espai. 

dimecres, 26 de gener del 2011

La terra és de qui la treballa.


En Joan de Cal Mateu s’havia llevat d’hora, com feia cada dia. Havia fet un mos de pa sucat a una tassa  amb una mena de succedani de cafè que la cervesera Moritz comercialitzava amb el nom de “Malta Moritz”,  marca que a en Joan li feia una macabra gràcia, doncs li sonava  a amenaça de mort: - “Mal te moris”- deia, amb un mig somriure, llegint l’etiqueta de la capsa mentre posava el torrat cereal al filtre de la cafetera amb l’esperança de treure’n quelcom semblant a un cafè. La dona feia estona que feinejava per la cuina i ja havia encès el foc.
Ja feia gairebé un any, a l’estiu del 1937,  que els nois havien estat cridats a lleva. Sabia que el gran s’havia passat als feixistes – com que tenien terres, encara que poques i de secà, i havien de llogar mossos que els ajudessin a segar, no havia assimilat mai el que la terra era de qui la treballava, tal com predicaven els de la esquerra- Era d’aquells treballadors autònoms que es fan de dretes, perquè no s'acaben de  creuen que són pobres, i esdevenen conservadors de la minsa misèria que menen.
El petit estava amb els republicans i era qui havia fet arribar als pares les noves del germà, tot i recomanant que fossin discrets. Sembla ser que s’havien comunicat al front mateix, quan en un dels moments de calma, cridant d’una banda a l’altra, donà la casualitat de que s’adonàren que eren al mateix sector i s’havien reconegut. En una contesa civil com aquella, era freqüent que els soldats, ja fossin de lleva o voluntaris, d’una banda o l’altra, fossin veïns, i fins i tot parents. Els oficials i comissaris no permetien aquella mena de contactes, però finalment transigien i es feien l’orni, sabedors de la crua realitat de la dura vida de trinxera i les afinitats entre els soldats. Quan unes unitats confraternitzaven massa, eren rellevades i d’una certa relaxació es tornava  a la més crua hostilitat.
Com s’ho faria el Joan, sense els nois,  per segar el blat que havia plantat?. El Comitè tampoc li donava solucions, doncs la majoria de la gent era mobilitzada i quedaven quatre iaios com ell i prou feina tenien per manar les seves terres-“Amb la gana que es passava a Ciutat i el blat es podriria sense falç que el segués” -pensava pesarós.
Va guarnir la mula i va baixar al tros. Era un petit terreny regat pel l’aigua del Canal d’Urgell,  on hi tenia uns quants fruiters i hi menava un hort per atendre les necessitats de la casa, tot i que el Comitè li havia marcat pautes, i li havia encarregat plantar mongeteres – “Aquell manaire que s’havia erigit com a director, no en sabia res del que anava millor al terreny i les decisions assembleàries no podien tenir en compte les condicions específiques de les qualitats i mancances de la terra del tros, que només ell i els nois coneixien”- pensava mentre deixava la mula pasturant els herbeis dels marges i mirava els fruiters, que tot just havien acabat la florida i ja mostraven unes boletes verdes que passat l’estiu serien les pomes i els préssecs de l’anyada.
Feia un dia suau de primavera, i podia sentir totes les sentors de la natura domesticada: la flaire de la terra grassa i humida, l’olor penetrant de les flors i el brunzir d’unes abelles.
El "Nap", el gos petaner i mestís que l’acompanyava sempre, es mostrava inquiet. Malgrat que feia un dia clar i net, hom podia sentir un retruny llunyà, com el d’una tempesta que s’apropa. En Joan no ho podia entendre, doncs temorenc de pedregades i tamborinades que li feien la llesca i malmetien les collites, estava sempre alerta als fenòmens atmosfèrics, i no li quadrava l’amenaça en un dia clar i net, sense un núvol . No podia saber que el brogit llunyà era el del bombardeig i els combats que es desenvolupaven una mica més amunt, cap a Balaguer i on aquella corrua d’adolescents que havia vist passar cantant i rient dalt d’uns camions, hi estava deixant la pell .
Els gos bordava amb el pel eriçat i la mula aixecava les orelles, mentre ell comprovava la textura de la terra i la seva humitat, desfent un terrós entre els seus dits, quan va aparèixer l’avió: Un Heinkel alemany, volant baix, tocat, fumejant i amb un estrepitós soroll arrítmic de motors avariats, va passar pel damunt del camp, com una exhalació.
En Joan els havia vist manta vegades –en deien “paves”-  volant alt, en grans formacions que anaven i venien lentes i sorolloses,  ves a saber on, però no n’havia vist mai un de tant a prop. Volava tant baix que fins i tot  distingia la figura de l’artiller agafat a la metralladora, dintre d’ una cabina situada a la panxa del monstruós aparell.
El pilot sabia que potser no arribaria a la base, carregat amb les bombes, per la qual cosa l’alemany al veure en Joan, el gos i la mula, com si fossin un objectiu militar, va prémer la palanca que el lliuraria dels perillosos explosius que traginava.
En Joan va sentir un fortíssim i sec espetec, junt amb un breu llampec, seguit d’una ensulsiada de fang, terra i branques d’arbre. No se’n va adonar, però va saltar un metres per l’aire.
No sap quan de temps va passar sense coneixement; quan es va despertar el "Nap", el gos, li llepava la cara. Es va aixecar, atordit i desorientat, tement la pitjor cosa, quan es va veure cobert de sang. Va trigar una mica en adonar-se que no estava ferit i que la sang era la de la mula, que jeia esventrada amb un rictus a la boca, la llengua fora i els ulls molt oberts. Els lladrucs del gos i la forta ferum de TNT cremada, enganxada a la gola,  i de terra remoguda , el van  acabar de desvetllar.
Fins aleshores s’havia mostrat crític amb els del Comitè, però des d’ara se’n adonava que si uns volien, amb millor o pitjor fortuna, aprofitar els recursos de la terra, els altres no tenien cap mania en arruïnar-la del tot. 
Acabada la guerra no va poder perdonar mai més el que el seu fill gran s’hagués fet còmplice d’aquella mena de gent que tirava bombes al pagesos  que menaven el tros   
Bombardeig sobre Lleida. Foto Centelles.

              

dimarts, 25 de gener del 2011

“Hereafter” de Clint Eastwood.




Clint Eastwood s’ha fet gran  -ja compta 80 anys- i , potser influït per les seves pors internes, ha dirigit un film (“Hereafter”, aquí traduït com “Más allá de la vida”) on especula sobre les possibilitats d’una vida més enllà de la mort, mitjançant tres històries paral·leles.
El tema es tracta d’una manera prou eclèctica, malgrat que he pogut llegir algunes critiques prou bel·ligerants per part d’alguns mitjans de servitud integrista i en gran part el guió segueix paràmetres de l’obra de la  doctora Elisabeth Kübler-Ross i les seves experiències amb el tractament de moribunds.
En Eastwood va sorgir d’un cinema de sèrie B, passant per l’espagueti western dels anys setanta, per anar a parar a la sèrie filofeixista dels Harry el Brut, i la seva simbologia fàl·lica, materialitzada en la descomunal pistola “Màgnum” que l’expeditiu policia exhibia sense cap mena de pudor.
Però en Eastwood era un esser molt allunyat d’aquell estereotip violent i quan va tenir prou experiència i recursos, es va posar a dirigir i se’ns va aparèixer com una persona culta, amb una sensibilitat per tractar els temes complexos i una rara habilitat per agafar guions convencionals i fer-ne autèntiques obres mestres, a l’alçada dels clàssics –de fet es considera un dels darrers clàssics del cinema-
Darrerament s’ha dedicat a enterrar els mites del seu passat: Ho va fer a “Sin perdón”, on va desmitificar el “gunner” de l’Oest americà  que tantes vegades havia interpretat, i a “El gran Torino”, on va revisar el seu Harry el Brut i va acabar matant-lo en una mena de nostàlgica revisió de la soledat i la decrepitud, en un context crepuscular: la puixança de  l’Amèrica de la postguerra se’n anava en orris. S’havia acabat la festa.    
A “Hereafter” la visió crepuscular del seu món es fa evident. D’una manera subtil i amb la delicadesa d’un hàbil cirurgià posa en evidència una sèrie de qüestions de la vida, tal com el paper dels mitjans, un cert cinisme del món editorial de gran tirada, l’efímera gloria de la fama,  els enganys transcendentalistes i la legió d’aprofitats que en treuen partit, el submón de la misèria i la fredor dels serveis socials, la precarietat i fragilitat del món laboral,  i ho fa explicant tres històries paral·leles que es desenvolupen a Londres, París i San Francisco, per acabar coincidint en un desenllaç comú, que potser peca de ser una mica més tou que la resta del film. Malgrat aquesta possible concessió –en Eastwood fa cinema comercial i deu pensar en la taquilla- ens ha deixat anar un discurs crepuscular, i fa una incursió intel·ligent  -potser la d’un vell que veu que la vida s’escola i vol pensar que no tot s’acaba – a les hipòtesis de la improbable vida més enllà de la mort.
Un guió que en mans més inexpertes podria ser difícil de digerir, se’ns apareix farcit de delicats matisos que el fan una menja exquisida, acompanyada d’una banda musical excepcional, que rubrica el to melangiós i unes interpretacions magnífiques, on s’hi veu una acurada direcció.
Per mi és un film totalment recomanable.      

diumenge, 23 de gener del 2011

Desembarcament de Normandia



(Iniciativa de Relats Conjunts).

Fa seixanta-sis anys que vagarejo per les costes normandes. Dec ser invisible, doncs veig que la gent que es passeja a prop meu no se’n adona de la meva presència: Turistes despistats de rara procedència es barregen visitant els llocs  on va morir tanta gent jove. S’hi veu algun escadusser veterà, que ronseja arrossegant les cames al bell mig de les tombes del cementiri dels americans de Colleville, o un altre que posa una flor a una tomba del fossar alemany de La Cambe.  Va guarnit amb una insignia de la unitat a la que va pertànyer, cosida a una gorra casernària comprada a una botiga de souvenirs de les que formen part d'un macabre comerç que exploten alguns francesos. També hi ha gent jove disfressada amb flamants uniformes, de heterogènia entitat, que van fent el fatxenda, fantasiejant batalles impossibles que nomes rauen en la seva imaginació desbordada. Tret dels escassos veterans, la majoria no se’n assabenten del que aquí va passar: No en saben res de la gent apilada dintre d’uns vaixells, balancejats per una mar picada, marejats i atordits,   posteriorment deixats abandonats a peu de platja, sota el foc dels alemanys, ni de la sentor agra de vòmits, barrejada amb la sempiterna olor de suor, de peus i de femta que acompanya sempre els exèrcits de tots els temps,  afegida a una por cerval, irresistible i enganxada com un nus a la boca de l’estómac mentre duren els combats, junt  l’angoixa i la incertesa d'una gent, sempre ignorant del seu paper davant la Història, que la viu en qualitat de  peó dels projectes dels estrategs que s’erigeixen com a conductors del destí.
El juny del 1944, a la Normandia, varem coincidir  gent de vàries nacionalitats: Americans, britànics, canadencs, polonesos, francesos, però de nosaltres, els  republicans espanyols, sembla no recordar-se’n ningú.
Jo estava a “La Nueve una unitat de la 2ª Divisió Blindada del General Leclerc, composada gairebé exclusivament d’espanyols exiliats, que va desembarcar a un dels flancs de la batalla, a la platja de Utah,  i va ser la primera que va entrar quan es va alliberar París.  
Les dades senyalades de la tradició francesa, com el 14 de juliol, i les diades de la commemoració del desembarcament, hom posa flors i banderes on varem caure els combatents, però no hi trobareu cap menció ni cap bandera que recordi que amb la França Lliure hi havia un bon grapat de joves republicans espanyols que des del Nord d’Àfrica fins a les ribes del Rhin, hi van deixar la seva quota de sang, suor i llàgrimes.  
Jo no sé com va anar tot: nomes sé que al mig d’un combat vaig sentir un fort cop al cap i tot es va fer fosc. Vaig reeixir, immaterial, deambulant per aquests antics camps de batalla, on hom hi ha instal·lat restaurants de fast food i botigues de souvenirs, i ara és una mena de gran parc temàtic.
Aquí hi som uns quants milers, de gent de tota procedència, que hi varem deixar la pell,  tots molt joves, just quan començàvem a viure. Ara som un record evanescent, cada vegada més allunyat de la memòria col·lectiva. Quan ja la batalla nomes sigui una referència en els llibres d’història, ens anirem fent fonedissos i ens anirem integrant dintre del paisatge. Jo, que provinc d’una contrada pirinenca,  ja tinc ullada una fageda on integrar-me definitivament amb la natura.           
   

dimecres, 19 de gener del 2011

El creador de malsons.



En Frederic era un home aparentment senzill i apocat, hereu d’una genètica patològica – en els seus ascendents hi havia uns quants subjectes amb trets psicopàtics i suïcides – i ell mateix era la víctima d’una mare possessiva i dominant que l’hi havia llevat el caràcter i l’havia deixat  reduït a un subjecte immadur i de complexa personalitat. La seva feblesa física i emocional era evident als ulls dels altres i ningú se’n adonava del complex teixit de les fantasies que anava desenvolupant la seva neuròtica ment,  no exempta d’una  inusual, malgrat que retorçada, intel·ligència.
Incapaç d’unes relacions normals, en Frederic era un solitari sense amics ni parella i va passar una colla d’anys vivint reclòs amb la seva mare, fins que aquella va morir.
En Frederic, que treballava de comptable d’un petit magatzem, va quedar sol i ja gran,  era un  home solitari i turmentat per onanistes fantasies.
Una companya de feina, la Gertrudis, separada i sense fills, va acomboiar-lo en aquells moments difícils, i més per un cert pragmatisme de difícil explicació que per amor, va decidir tirar-li l’ham i casar-se amb ell, la qual cosa va ser molt senzilla: en Frederic estava exempt de criteri propi i es deixava portar a l’hort i a on fos que hom volgués dur-lo.
La relació amb aquella dona  era més la de la gata amb el ratolí que el d’una parella normal: ella també patia un garbuix de frustracions, fruit de les seves antigues experiències amoroses i, de manera inconscient, havia trobat amb en Frederic la víctima que li permetria  retrobar el seu equilibri i la seva autoestima.
Des d’una sexualitat minsa i frustrant i una habitud dominant, la Gertrudis anava menant la vida d’en Frederic. Aquest se’n adonava que cada cop estava més disminuïda la seva personalitat i allò que li havia  semblat normal quan vivia  la difunta mare, amb la companya li resultava irritant, malgrat que acatava amb submissió de xai totes les petites i quotidianes irritacions i menyspreus, les seves fantasies elaboraven sòrdides i rares venjances, farcides de sang i fetge.
Un vespre es va adormir davant la televisió: Somiava que viatjava per un país exòtic i es deixava portar per la veu vellutada d’un guia que el menava per les ruïnes d’una antiga civilització. Era tant evident i tan real el seu somni, que quan la seva companya el va despertar per anar al llit, li va semblar que encara era al rar país: la veu de la TV era la del guia que l’acomboiava i el reportatge era sobre un malmès temple asiàtic. Era evident que el so de l’aparell havia influït en el seu somni.
Desvetllat per haver trencat el son, va començar a pensar amb la seva experiència i a maquinar que ell també podria influir en el somnis de la seva dona.
Aquesta bufava pesadament, immersa en el primer son. L’odi soterrat que guardava el seu subconscient l’inspirà; xiuxiuejà unes paraules a l’orella de la dona, i aquesta semblà ser-ne conscient, doncs canvià el ritme del seu respir i feu alguna ganyota, que el raig de la lluna a través de la finestra li feu evident. Encoratjat, començà un esgarrifós relat, amb monstres, sang i fetge i rars ens. La muller accelerà la seva respiració i proferí algun gemec; s’agitava convulsa: era evident que l’hi havia induït un malson.
L’endemà, la dona li confessà haver dormit molt malament, cosa que li produí a en Frederic  una viva satisfacció.
Cada nit, en Frederic anava desgranant els fantasmes de la seves fantasies: bubotes, fantasmes, bruixes, sagnants infants degollats, canibalisme,  fetus deformes, surrealistes paisatges que l’engolien...La dona es llevava ullerosa i cansada. Estava preocupada pels seus malsons i no rendia a la feina; agafà una baixa laboral i fins i tot es posà en mans d’un psicoterapeuta de l’escola freudiana, que li recomanà uns fàrmacs i li complicà la vida burxant en els seus traumes infantils i cercant relacions causals amb els malsons. Ara ella sabia que hi havia quelcom a la seva vida que no rutllava.
Quan la Gertrudis embogí i començà a caçar mosques inexistents i a proferir alarits esgarrifosos a qualsevol hora, a en Frederic no va costar-li gens ni mica que la ingressessin en un psiquiàtric.
Quan va tornar, mig catatònica i absent del món, en Frederic va agafar les regnes del domicili. Acompanyava la Gertrudis al bany i la vestia amb cura i amor: per primera vegada a la seva trista vida,  es sentia l’amo del seu destí i del de la gent que l’envoltava.    
     

             


divendres, 14 de gener del 2011

Qüestions onomàstiques.


 

“La Vanguardia” es feia ressò ahir de la inquietud del senyor Ratzinger per la creixent moda de posar als nadons noms que no tenen cap mena de tradició cristiana.
 Ja no és certa aquella màxima catalana que diu que  “de Joans, Joseps i ases, n’hi ha per totes les cases”. Ara  hi ha qui posa als nadons nom de flor, d’animaló simpàtic  o de muntanya (que no són precisament les de Núria ni les de Montserrat, que aquestes si que duen nom de verge) d’altres, els nomenen de conceptes sublims, com Amor o Felicitat . Els hi  posen noms d’actors i d’actrius o gent famosa ( hi ha Kevin-Costner Fernández i Madonnas Gómez , Paris-Hilton Rodríguez) i també de productes comercials, com Chanel, Carrefour, Eroski o BlackBerry. D’altres proposen denominacions de ressonància anglosaxona, com Jennifer, Vanessa, Jessica, Johnny.
De fet el senyor Ratzinguer oblida que la crisis ja li ve de lluny, doncs sovint ha primat la moda pel damunt del santoral, tot i que sovint es puguin confondre: De la gent nascuda els anys quaranta hi ha un fotimer d’ Adolf i de José Antonio, també hi ha Francisco (en honor i memòria del nefast general manaia ), i de la generació dels seus pares, hi ha Alfons, Maria Cristina, Germinal, Llibert, Vladimir, Bonaventura, Ciprià, Carles, segons l’adscripció política o emocional dels progenitors.  Dels de la dècada dels seixanta i setanta, proliferen els Juan Carlos i els Felipe (d’aquesta darrera varietat felipista,  hi ha els que pensaven en clau monàrquica, i els que ho feien en clau socialdemòcrata).
També hi havia llocs, generalment petits i sotmesos a l’arbitri del clergue de torn, que posaven al nadó el nom del sant del dia del naixement, per la qual cosa hi proliferen els Eufemiano, Eleuterio, Restituto, Ifigenia, en aquesta mena de ruleta russa onomàstica.
Posteriorment el procés autonòmic i els sentiments sobiranistes van propiciar la proliferació d’Iker, Jon, Mikel,  Oriol, Jan, Jep, Pol, Jordi  i d’altres.
Jo penso que el senyor Ratzinger ja fa anys que ho té malament: La cosa que ell en diu noms cristians, provenen d’arrels molt més antigues i molts estan relacionats amb l’origen del llenguatge i provenen del culte a la terra, a les collites i als astres. Hom denominava els essers humans amb un mot que definís algun tret de la seva personalitat , les seves habilitats o del seu origen, talment com encara fen els indis americans:  El toro que seu, l’ Àguila bòrnia, el Cérvol banyut ( aquest pot tenir connotacions infamants), és la manera que es distingeixen els uns dels altres els escassos membres de les tribus autòctones de l’Amèrica del Nord.
Atenent la seva etimologia, noms d’indubtable filiació religiosa tenen arrels precristianes: per exemple, Maria, que prové de Míriam, vol dir “desitjada”, i Francesc, més modern,  prové de l’origen de l’usuari, doncs vol dir “francès”. N’hi ha que provenen d’onomàstica germànica i d’altres que es perden en les desconegudes arrels preromàniques.   
La connivència Estat i Església, va fer que la normativa registral de l'època franquista fos  limitada pel calendari onomàstic catòlic, per la qual cosa molta gent havia d’anar a inscriure els fills amb bíblies, catecismes, fulls dominicals  i d’altres mitjans de prova, davant la tancada posició de l’encarregat del registre, però avui la única limitació és la que el nom objectivament no perjudiqui a la persona, faci confusa la seva identificació o indueixi a error en quan a sexe, per la qual cosa no se li pot posar “Cul d’olla”, per exemple, però si, si els pares tenen arrels poètiques renaixentistes, poden  posar-li “Alosa ” o “Englantina”, o si són fans de la música de dura modernitat, Heavy; els de la òpera poden optar pels italians o els wagnerians, i poden triar entre Aida, Sigfrid, Butterfly, Verdi, Puccinni  o Pavarotti.
La conclusió és que el senyor Ratzinger s’hi pot anar posant fulles, doncs amb la globalització i la proliferació de la informació, en qüestions onomàstiques tenen mala peça al teler.
      

dimecres, 12 de gener del 2011

Avui he somniat. (I was a dream)

El sueño de la razón produce monstruos. Goya


Aquesta nit he tingut uns somnis, que em permetreu que us expliqui.
Estava jo vivint  en un país caïnita i malavingut, on la gent es discutia per qualsevol fotesa. Darrerament hi havia un enconat debat sobre el fumar o no fumar als llocs públics, amb aparició d’insubmisos i irats detractors – ja m’hauria agradat veure aquests ‘valents’ afrontats a d’altres insubmissions pretèrites- i un altre debat  forasenyat per la concessió de la Pilota d’Or al Lionel Messi  i no a un xicot del país. 
Aquests debats en  furten d’altres o els deixen en un segon ordre de prioritat. Una d’aquestes discussions d’entitat menor, és la pretensió de certs poders econòmics d’endarrerir l’edat de jubilació dels ciutadans del País, quan aquests mateixos poders es desfan  dels seus empleats als cinquanta i escaig d’anys. El sistema no pot assumir a curt termini els costos i si l’edat de deixar la feina de manera remunerada, s’allarga, s’abaratirà la partida del cost de la jubilació en haver de deixar la feina abans d’hora. Maquiavèl·lic, oi?.  El que no tenen en compte aquests poders, potser amb una miopia evident, és que d’aquesta manera es van posant el dogal al coll, doncs si es va empobrint la gent, tampoc es podran obtenir les plusvàlues del treball i del consum de les que ara gaudeixen i que fan rutllar l’economia interna i en conseqüència, d’aplicar-ho, pujarà l’atur i la pobresa. Per sortir de l’atzucac, deuen comptar que sempre ens quedaran mercats aliens i el consum –a voltes accelerat- deixarà de ser interior per anar a conquerir el  de països  més exòtics.  A la fi i al cap, sempre hem estat un poble de conqueridors: uns varem colonitzar el Mediterrani i els altres, l’Atlàntic. Ara, potser, ens vindria de gust colonitzar el Pacífic, o al menys ficar-hi cullerada, tot i que ja no es pot anar a cops de coltell o a punta de llança i els míssils intercontinentals no són cap mena de broma i potser amb les minses plusvàlues de la nostra economia, no ens podem permetre el tenir-ne. Com que no soc economista, ni politicòleg, no ho entenia gaire tot plegat. Veia massa contradiccions amb aquesta mena de plantejaments i em sentia angoixat i tot amarat de suor.
Un altre dels debats furtats era el de la forma de l’Estat. Per poder discutir les grans qüestions nacionals, com el fumar o el no fumar, o el rondinar per la concessió de la Pilota d’Or a un argentí, i no a un castellà manxec o a un noi de Terrassa, ens cal tenir una forma d’Estat.
És llavors quan el somni ha esdevingut allò que se’n diu un “somni humit”: la libido exaltada, un plaer incontrolat envaint els sentits i els fluids descontrolats cercant la seva sortida natural.  
Veia  gent de bona voluntat, que era amable i cordial i amb seràfica bona fe es reunia en fòrums i àgores sense ànim de lucre, ni cap mena de sectarisme,  ni intents de professionalitzar de manera remunerada i perpetuar els seus càrrecs, dels que en sortien pacíficament els representants més qualificats de la societat civil, de la judicatura, operadors del dret,  de la política, de l’empresa i el treball, experts constitucionalistes, sindicalistes, empresaris, pagesos, arquitectes, científics, organitzats en un poder constituent. El seu objectiu era fer taula rassa i formar un nou estat, agrupant les comunitats per interessos comuns i anar distribuint tasques i funcions segons les seves capacitats i possibilitats, deixant les grans competències comuns per l’estat central i invitant a que els grups restants s’hi anessin afegint com a federats o confederats. Per això s’inspiraven en els autors i filòsofs que han dictat els models constitucionals vigents avui a la vella Europa i atenien els postulats dels drets fonamentals i les velles constitucions democràtiques.  
La novetat era que no es partia del vell estat per anar al nou, sinó que es feien els plantejaments “ex novo”, seguint els exemples de les discussions pacífiques que han tingut els països recentment sortits del que era el bloc d’influència soviètica.
No podia ser: era tot massa bonic.
Suat, i humit, m’he despertat quan ja era de dia. He anat cap a la dutxa i he posat la radio. Un paio explicava amb vehemència la flagrant injustícia que la Pilota d’Or l’haguessin donat al Messi i no a l’Iniesta, que és l’únic espanyol nominat -el Xavi, semblava que tampoc  li hagués agradat gaire, doncs aquest noi és català- I el “summum” ha estat quan ha criticat al  “pueblerino” Pep Guardiola per haver fet la entrega del premi en català, castellà i anglès. “Es que siempre hemos de andar haciendo el ridículo con el dichoso Catalán” -ha dit.
Jo m’he tallat tot afaitant-me.   

dimarts, 11 de gener del 2011

“Semos los más mejores”.


Fira a Utrecht.  Juliol 2008

Sovint en tertúlies, sopars i fòrums, surt aquella espurna de xovinisme que fa que hom afirmi que allò seu és lo millor: No hi ha vi com el de la terra, ni pernil, ni oli, ni fruita i la ‘paella socarraeta’ no la menja ningú en el món mundial, només que nosaltres. Ahir es va fer evident amb la designació del ‘pilota d’or’ del futbol: ja és bo, el Messi, l’argentí, ja, però, home!, els de casa, l’Iniesta i el Xavi...és que aquests havien guanyat l’oro i el moro i s’ho mereixien molt més. No hi hauria d’haver hagut color!.
Aquests tics tòpics, que es troben i cultiven totes les cultures i com més endogàmiques i tancades siguin, encara més, formen part de les paupèrrimes ortopèdies de l’autoestima dels pobles i són font de no pocs prejudicis i animadversions entre ells.

Fa un parell d’anys varem estar un cap de setmana a Amsterdam i Utrecht, dues ciutats holandeses dispars on un fill meu hi havia estudiat. Recordo petites sensacions, com sempre queden dels viatges, tals com olors de flors i de formatge, de salabror de mar, visions de paisatges plans  i d’una varietat cromàtica extraordinària i com a resumen, una agradable sensació d’estar en un món lliure; una mena de paradís de la tolerància, on hi cabia gairebé tot, dintre del respecte dels altres.
Aquesta mena de paradisos forans, sempre solen ser malmesos per una espècie invasora i devastadora que se’n diu turisme, i entre ells nosaltres mateixos.
Passejàvem a la vora dels canals, cap a la tarda, quan el cel adquireix tons nacres i rosats i les aigües quietes semblen la superfície d’una gran perla. Lluïa un sol ponent que donava al paisatge un aspecte màgic, amb un meravellós joc de reflexos a l’aigua, mentre els edificis anaven canviant el seu color. 
Varem pujar a una barcassa , per l’estil dels bateaumouche que hi ha a París –una carallada dedicada al turisme amb sopar inclós- una vegada dalt, seiem en unes taules i ens van servir un vi bastant acceptable –un vi roig, jove, sense pretensions- i uns plats amb formatge i d’altres aperitius del país.
La barcassa estava menada per un holandès disfressat de capità de fragata que es volia fer el simpàtic i, repartits per les taules, un grup d’espanyols, que es feien sentir en el to alt en el que els llatins ens fem les nostres confidències, una parelleta d’italians que no deixaven de fer manetes, i uns anglesos fumats, que estaven bastant absents d’aquest món.
Una senyora del grup espanyol duia la veu cantant, referint-se a l’àpat que ens havien servit:
-“Es que esta gente no saben comer. Si hasta parecen descoloridos y como cebados. Debe ser de comer tanto queso y mantequilla... Anda, que si tuvieran un buen jamón y un buen vino de La Rioja, otro gallo les cantaría... Por ello se vienen a España en manadas: a ponerse tibios de bien comer y bien beber”.
Nosaltres amb l’orella ben atenta, ens canviàvem un somriure còmplice.
“¡Vaya con el quesito que nos han puesto!...Cosa más sosa...¿No lleva comino esto amarillento?. ¡Puaag, que asco!... -Insistia la dama.
-“¿Y el vino?”- va saltar un dels homes, fent valer els seus profunds coneixements enològics mentre donava voltes a la copa i ficava el nas a dintre –“¡Madre que cosa más mala...! Para vino no hay como el de nuestra tierra”.
“¿Se han fijado en la etiqueta? – li vaig dir jo, interrompent la seva interessant rondinada-
-“Hombre son ustedes españoles? Bueno, aquí pone RED WINE”- va respondre l’entès en vi, una mica desconcertat per la meva intromisió- “Y algo más en inglés...Es que aquí, la cerveza, vale”- va afegir,  conciliador, veient la meva cara- “pero el vino es malísimo¿ no le parece? “...
“Lea la etiqueta pequeñita”- li vaig dir- “La de atrás, con letras chiquitas”- La va llegir i va canviar la cara, mirant-me amb un somriure que volia dir quelcom semblant a “Tierra trágame”.
S’hi veia un codi de barres i un petit escrit que deia “Wine from Ribera del Guadiana. Made in Spain”...

dilluns, 10 de gener del 2011

L’Antònia de la Global Positioning System.



A un amic meu li van  regalar un artefacte que l’hauria de portar  per tot arreu. Hi ha programada tota Europa i hom hi  pot viatjar amb vehicle, sense por de perdre’s. Només ha de tenir en compte programar-lo adequadament i actualitzar-lo periòdicament en una pàgina web. És un GPS (Global Positioning System), i va marcant la ruta, connectat amb un satèl·lit, que la va seguint amb precisió.  
Fins ara viatjava amb la seva companya, desplegant mapes i fent-se un embolic amb rotondes i trencalls, donant, sovint un munt de voltes, i cercant improbables indicacions.
La companya, al seu costat anava dient: 
-“Cap aquí, cap aquí, home!”-
-“ I on collons és "cap aquí"?”- replicava irat l’amic –“ Jo miro la carretera i si no em dius “ a la dreta” o “a l’esquerra”, amb el “cap aquí” no m’hi entenc!”.
 Si la que conduïa era ella, passava la mateixa cosa:
-"Ostres, sembla que havíem d’haver agafat el trencall que hem passat, doncs fa estona que no veig la direcció de Picamoixons de l’Onyar”
–“I ara què!” - replicava ella, tot aparcant a la vorera i demanant-li el mapa
-“Deixa’m això, tros d’inútil! Si no serveixes per fer de copilot, val més que ens quedem a casa!”... -I així cada viatge.
Aquesta  mena d’incidents anava deteriorant la convivència i el respecte, fins el punt que moltes de les sortides esdevenien una font inesgotable d’erosió dels vincles que permeten mantenir l’equilibri emocional de la parella.     
Però les coses han canviat: Ara el meu amic endolla l’aparell, indica el punt d’origen i el de destí i es deixa portar per la veu freda i mecànica que emet l’artefacte. Va optar pel català -l'aparell sembla ser que hi veu més clar que el  propi Tribunal Constitucional en matèria lingüística -  i una veu femenina, amb un to neutre i fred, li va indicant la ruta: -“A 800 metres entreu a la rotonda.... Ja sou a la rotonda: Agafeu la segona sortida a la dreta”- li diu amb un to relaxat i tranquil, sense retrets ni insults...Si malgrat això s’equivoca, la veu neutra i pacient torna a insistir: -“A la propera sortida agafeu a la dreta i a la propera rotonda canvieu el sentit de la marxa”- i quan torna a la rotonda inicial, afegeix: -“Entreu a la rotonda  i agafeu la quarta sortida a la dreta” –que era la segona quan ja anava bé.
La veu no li diu que és un enze, ni un despistat,  ni li pregunta  en que coi estava pensant...Tampoc li recrimina si quan passen per una localitat es mira les nenes de bon veure i encara té el detall d’avisar-lo quan hi ha radars que controlen la velocitat i quan es passa del límit, no el renya: simplement es limita a tornar-se vermella.
A la noia del GPS  el meu amic ja l’ha batejat i la denomina Antònia i parla amb ella, dient-li cada vegada: “Moltes gràcies bonica”- mentre la seva companya dorm plàcidament, confiada que l’Antònia fa la seva feina amb eficiència, per la qual cosa viatja relaxada i tranquil·la.
Malgrat això, si es perd, o l’Antònia no ha tingut en compte un carrer en obres o una direcció prohibida  fora de programa, el meu amic  es pot desfogar, insultant-la i posant-la verda, sense que la pobrissona obri la boca ni digui ni piu.
Segons em va confessar, el meu amic, des de que viatja amb la Antònia GPS com a tercera en discòrdia dintre de la parella quan viatgen, la seva relació amb la seva companya ha millorat ostensiblement. Sembla ser que van pel món amb una certa tranquil·litat i ha desaparegut la crispació precedent.
I encara hi ha nostàlgics que diuen que les noves tecnologies refreden les relacions entre els humans. El meu amic opina ben bé el contrari.      
L'Antònia
  

divendres, 7 de gener del 2011

La memòria de la Memòria Històrica

Tomba d'un soldat canadenc a Reviers (França)
.

Avui la Clidice ens proposa una pàgina web on es fa referència a l’esforç i el sacrifici que van haver de fer uns soldats canadencs que van ser desplaçats a Europa l’any 1944.
Me’n faig ressò, doncs entenc que aquesta mena de propostes són un bon exemple del que s’hauria d’haver fet en el nostre país, en quan a la memòria del que va ser la nostra Guerra Civil, cada vegada més allunyada del coneixement dels més joves, i amb un munt d’assignatures per concloure, ja sigui en el terreny de retornar la dignitat als cossos que hi ha escampats per foses i cunetes, com la dels propis combatents, siguin quins siguin.
I no per reobrir velles ferides ni per incentivar odis antics, sinó per fer una tasca didàctica que permeti  recordar la irracionalitat de la violència organitzada i la barbaritat d’enviar la gent a morir i a matar en una de les vivències humanes més al·lucinants que un hom pot haver de patir.
L’apunt de la Clidice m’ha recordat un viatge que vaig fer el passat mes de Juny. a la Normandia i als escenaris del dia D.  Allà , in situ, vaig visitar molts dels llocs dels que la pàgina recomanada fa referència i en concret, el Cementiri Canadenc que hi ha entre Reviers i  Bény sur Mer a la regió de Calvados.
No és la mateixa cosa  que t’ho expliquin, que veure les tombes reals de 2049 soldats, la majoria entre 18 i 19 anys,  caiguts els primers dies de juliol del 1944,  en els combats per la presa de la ciutat de Caen. Tal com diuen, val més una imatge que mil paraules.
Malgrat que hi ha bones i ben intencionades iniciatives, a Casa Nostra ens cal fer molta feina  encara per recuperar els espais i la dignitat dels que van patir tot allò i fer-ho  ben evident als que aniran venint, per tal de que mai caigui en l’oblit.      
Cementiri canadenc a Reviers (França)

dijous, 6 de gener del 2011

Cal que els Reis d’Orient passin per les cases republicanes?

 

El dia a dia està farcit de qüestions estúpides, com la pregunta de l’encapçalament. En aquest món global que ens toca viure hi conviuen velles tradicions amb les compulsions del consum i, a Casa Nostra , la tradició de regalar coses a la quitxalla, presumptament portades per les orientals majestats n’és una de les més ben arrelades, ja sigui en les cases dels creients com en les dels laics.
D’altra banda el costum comporta  que alguns menuts es plantegin algunes qüestions, com el perquè ses Augustes Majestats són sempre més generoses amb el veí del costat,  fill del pares benestants, que no pas a casa seva, que els pares fan equilibris amb la hipoteca i la incertesa laboral.       
Els ajuntaments s’esmercen organitzant vistoses cavalcades, on regidors i càrrecs de confiança, disfressats amb barbes postisses,  es dediquen a fer allò que tant els agrada: practicar el paternalisme i amenaçar la quitxalla si no es porten bé. Comparses de becaris i de gent de grups d’esplai,  disfressats amb robes de vaga inspiració renaixentista, van tirant caramels i configurant la Cort de tan singulars personatges, que fan realitat, amb evident satisfacció  allò tan quimèric de “ser reis per un dia”, ni que siguin republicans confessos.  
Però de on venen aquestes tradicions?
Ja no ens remuntarem a la quimera evangèlica dels tres Reis d’Orient que li van regalar or, encens i mirra al nou nat Jesús de Natzaret i, satisfets i en prova de magnificència van anar deixant regals per on passaven, sinó que ens en anirem a les fonts folklòriques més properes que en Joan Amades recull al seu “Costumari Català”.
Diu l’Amades que al segle XIX els reis, com a éssers màgics que eren,  no es feien evidents a la quitxalla. Només se’ls veia en iconografies i representacions teatrals, però no t’encolomaven el regidor de cultura com si fos el Rei Gaspar, ni el President de l’Associació de Senegalesos del barri com a Rei Baltasar.
Segons l’Amades,  el costum de la carta als Reis fou establert el 1877 per una casa de joguines del Passatge del Rellotge, que habilità una bústia a l’efecte.
Hom feia creure a la mainada que les Reis només es podien veure si duien la camisa mullada i una canya verda a la mà. Com que al gener no hi ha canyes verdes i fot un fred que pela, d’ací que cap infant els veiés mai.
Al menuts de Barcelona, els deien que arribaven a través de la collada que separa Vallvidrera de San Pere Màrtir. La quitxalla anava a la muralla i en el punt indicat, hom encenia una foguera, creant la il·lusió que eren els reis que s’apropaven a Ciutat. Vista la foguera els feien tornar a casa i anar a dormir, doncs, els deien que si els Reis els veiessin no els deixarien res.
També n’hi havia que al migdia anaven a l’ermita de Betlem a la Serra de Collcerola per veure’ls venir del costat de la Bonanova. Alguna persona gran donava la veu que ja se’ls veia venir, i tots fugien corrents cap a casa per no ser vistos.
Aquesta quimera del no ser vistos va perdurar: acabada la cavalcada, que a Sabadell abans organitzava el ‘Frente de Juventudes’,  també m’havien dit que me’n anés a dormir que si els Reis em trobaven despert no em deixarien res.
En fi, en Joan Amades dóna un munt de referències del folklore català al voltant d’aquesta tradició, fonamentada en la il·lusió de la quitxalla.
Aquest matí mateix, una nena petita, ha estat a punt de plorar davant d’un majestuós Rei Melcior que li portava uns regals a domicili. El seu incipient plor s’ha estroncat i ha esdevingut un somriure obert, quan se’n ha adonat que aquella veu patriarcal i afable era la mateixa que la del seu oncle: “Aquest Rei parla com el meu tiet” – ha dit visiblemente alleujada.

       
 No s'hi escau, però ja que avui tothom parla de reis, potser que us posi l'Himno de Riego, en versió cagada australiana:


Courtesy Gest Alta - alta health products

dimarts, 4 de gener del 2011

De perruquer a pilot de caça.



Eren anys convulsos i aquell noi de 18 anys, acabats de fer, perruquer d’un barri de Conca, l’agost del 1936 se’n va anar amb els milicians a combatre a la Sierra de Guadarrama. Com que tenia alguna formació, el van nomenar caporal. Van estar aguantant les envestides de l’Exèrcit d’Àfrica per prendre el Madrid assetjat, combatent entre gana i fred i privacions, i una vegada organitzat l’Exèrcit Popular, el juliol del 1937, el perruquer va ser nomenat sergent d’infanteria. Feia dos anys que al hivern  reptava pel fang gelat de les trinxeres i a l’estiu  pels rocams calcinats de lla serra. Havia estat ferit i potser ja n’estava una mica fart de tanta misèria i tanta guerra.
El maig del 1938 es va presentar a una convocatòria per entrar a l’Aviació i la va aprovar. Els van enviar a Los Alcázares (Múrcia) en qualitat d’alumnes pilot. Va fer el curs i va volar com a observador als Polilkarpov R5 (“Rasantes”), una mena de velles andròmines russes destinades a bombardejar a baixa cota. Va veure les rases, on havia estat tant de temps, des de l’aire, i podia comprendre la por de la infanteria quan els deixaven caure les bombes i els buidaven els carregadors de les metralladores. Veia el formigueig de corredisses i de gent cercant refugi i es sentia malament. Tampoc li agradava atacar combois de transport, nusos de comunicacions i ferrocarrils.    Des de més amunt, com sortint del sol,  es despenjaven els Fiats CR 32 italians i els Messerchmitt BF 109 alemanys que els caçaven com conills quan tornaven a les bases. Sortien fugint i sovint veien caure els aparells dels companys.  
El perruquer aviador no estava còmode com a observador. Ell volia agafar la palanca dels comandaments per eludir la picada dels de les ales negres i fer front als assassins i no pas massacrar la sempre desvalguda infanteria ni atacar els combois. Tampoc li agradava dependre de l’habilitat del company per salvar la pell per la qual cosa es va apuntar a l’Escola d’Alta Velocitat de El Carmolí per poder pilotar un caça.    
Quan li van donar un Polikarpov  I15 ( un ‘Chato’) es va sentir prou satisfet. Era un avió veterà, gastat i reciclat de tres o quatre aparells avariats, bastant obsolet i mancat de recanvis, doncs els millors aparells els duien els veterans. De la guerra, ja tot semblava perdut i Catalunya ja estava a punt de caure. 
 Va estar els darrers mesos de la guerra protegint el port de Cartagena. Sovint, si hi havia prou benzina i material, sortien a donar un tomb pel Mediterrani, sense poder sobrepassar els 90 minuts d’autonomia de la que disposaven. Quan veien venir de Mallorca els ‘Savoia’ italians, els feien unes passades i els buidaven les metralladores, fent-los fugir la majoria de les vegades.
Li havien dit que havia de volar enganxat al seu cap de grup, que es distingia per dur la numeració de l’avió pintada de color blanc. No tenien radio ni oxigen, per la qual cosa no disposaven de la seguretat de l’altura. Allà dalt, perfectament equipats, els alemanys els esperaven, deixant que passessin per sota. Era quan es despenjaven i els feien unes passades, per tornar a refugiar-se a les alçades, impunement,  com aquell que tira al blanc. Sovint els protegia de les bales el propi motor i una placa d’acer posada darrera del seient, però sempre els mecànics havien de tapar els molt forats que els havien fet al fuselatge de lona metal·litzada color verd oliva.  Només amb els Fiat italians tenien alguna mena de possibilitat, doncs aquells no podien pujar tant amunt. La tàctica era tirar quan algun es posava davant de l’aparell òptic per apuntar ( en deien el ‘colímetre’) i fugir. Deia que els italians, algunes vegades, saltaven amb paracaigudes sense que els haguessin tocat l’avió: anaven cagats de por, com ells mateixos. .
El perruquer improvisat com aviador de caça,  feia front  a una aviació professionalitzada i amb un material molt més modern, fruit de l’ajuda internacional, que funcionava malgrat el ‘Comitè de No Intervenció’. Amb els feixistes, apart l’Aviació Legionària Italiana, hi havia els alemanys de la ‘Legión Cóndor’ on hi volaven i feien pràctiques patums de la Luftwaffe com el mític  as en Werner Molders i per part espanyola senyorets i professionals com García Morato i  alguns aristòcrates com l’Alfons d’Orleans.

El perruquer pilot, va sobreviure la guerra i va haver de marxar del seu poble – es pot dir que va ser un exiliat polític, doncs a la seva Conca natal els fatxes  li feien la vida impossible-  Era membre de l’ADAR i va morir el febrer del 2005.
Mentre estava ingressat, ja moribund, va perdre la noció del temps i de la realitat i em prenia per un company seu d’aquells anys. Poc abans de morir em va fer una proposta:
-“Aquest vespre, saltem la tanca pel lloc on tu i jo sabem i anem a veure aquell parell de noies del poble”- va dir-me, amb un fil de veu. Tal confusió del temps i les persones, va ser per mi un emotiu i un grandíssim honor que no oblidaré.

Quan el meu sogre va morir li vaig dedicar un petit poema:

L’altre vespre es va adormir,
i deuria somniar.
Potser va posar-se a volar,
evocant els vells avions
que  pilotava quan la guerra.
Allà dalt
deuria veure el blau de la mar,
i un horitzó infinit.
Cansat com estava,
ja no deuria saber tornar...
O potser no va voler fer-ho.


 

Cercar en aquest blog