dimarts, 31 de maig del 2011

La liquidació de l’Estat ?


La generació que va viure el maig del 68, que és la meva, té fama que va ser contestatària, i entre els molts lemes tòpics que es van fer valdre hi havia una certa sensació de que els papàs havien de mantenir-los i donar-los tot el que deien que els era degut –o el que alguns es pensaven que els era degut- “ Jo no he demanat ser portat a aquest món”- deia el mesell amb grenyes al pare atribolat, quan reivindicava el seu espai de llibertat i la part del pastís patrimonial de la família.   De fet no hi havia una certa unanimitat en aquesta actitud, doncs la majoria érem fills de treballadors que als catorze anys ja ens tocava guanyar-nos les garrofes i per estudiar, fer-ho als vespres, furtant temps de lleure, per la qual cosa  no teníem temps de pensar si havíem triat o no venir voluntàriament a aquest món.
Però el que si ha fet fortuna  és aquesta sensació d’ haver creat un món en el que tothom ens ho deu tot i ens sembla molt normal que el Papà Estat ens faciliti la major part de les coses que provenen d’ uns ens infusos, intangibles, no fruit de l’esforç personal, que proveeixen aquest benestar. Molta gent de fora se’n fa creus del nostre estat de benestar i de com es fa anar la despesa, començant pels sous de futbolistes i acabant pel cafè per a tothom.
Ara aquest Estat totpoderós sembla ser que està en estat de liquidació. Ens han inserit a una Unió Europea que disposa d’uns estàndards, fruits de les seves plusvàlues, i els països PIGS no  podem, amb la nostra productivitat i les nostres plusvàlues, mantenir el ritme de cap manera. Ens han subvencionat i hem malgastat els guanys destinats a produir riquesa. Han acudit al rescat i ens han dit que els nostres estats estan en venda. És l’època de les rebaixes i els totpoderosos G8 i moltes multinacionals i entitats bancàries es barallen  per comprar barats els nostres malmesos sistemes públics. Als grecs ja els han dit que liquidin l’Estat.  Els soferts beneficiaris ara  haurem de pagar a bon preu els serveis  als nous amos. El tema es fa més evident quan el procés porta a que l’electorat, de manera , al meu entendre, bastant miop, s’abraona als braços de la dreta que propicia aquestes liquidacions, amb la desesperança d’una classe mitjana que es resisteix a perdre el seu estatus.
Els constitucionalistes especulen amb el futur jurídic, i com l’Herrero de Miñón,  parlen de “ no subsumir les nacions sense estat dintre d’un estat d’una altra nació, i fer d’aquestes distintes nacions copropietàries de l’estat comú...” com avui ens cita en Josep Maria Puigjaner a “La Vanguardia” parlant de l’allunyament de Catalunya de l’Espanya secular i com a única i darrera fórmula  per mantenir  un estat plurinacional.
Jo em pregunto de quin carall d’Estat parlen aquests: de l’actual, del  passat, o del futur... de l’Estat que està en venda?
Ens havien dit que la sobirania era un bé preuat individual i que delegàvem a un Ens comú, dit Estat, bona part d’aquesta sobirania per atendre les necessitats comuns i la millor organització de la societat.  
No hi ha fórmules màgiques: la liquidació de l’Estat porta de manera inevitable a un nou escenari dialèctic i aquest és el del capitalisme lliberal, sense fre ni mesura, enfrontat a una situació d’ anarquisme, entenent anarquisme com una mena de sistema d’ordre i d’ètica solidària, fruit d’un nou concepte de gestionar la nostra sobirania individual. Caldrà molta matèria gris per resoldre les disjuntives que el fet planteja.  
Les víctimes a curt termini seran els beneficiaris d’aquesta mena de miratge fruit de les subvencions i les especulacions del totxo que ens ha fet creure a tots que érem d’una mena de classe mitjana carregada de drets i amb pocs deures, disposada a vendre’s l’ànima al millor postor que garanteixi les fantasies consumistes i els deliris de  territorialitat, talment com els veïns de Badalona i de tants llocs on s’han oblidat dels més elementals principis de la solidaritat.   
Com es diu pel Vallès, potser hi ha mala peça al teler, però caldrà no deixar de teixir, malgrat l’esforç que això comporta. Es comença amb una certa indignació, potser si.         
De El Roto.

dimecres, 25 de maig del 2011

Les calcetes de les Valquíries.

Foto de la Xarxa

Des del juny del 1941, que en Serrano Súñer havia cridat allò de que “Rusia es culpable”, a l’octubre del 1942, havien passat 16 mesos, en els que en Càstulo Pérez Robles havia tingut temps d’adonar-se que la guerra no era cap ganga.
Germà petit d’alferes provisional i de capità professional d’artilleria, s’havia passat la guerra civil espanyola en una plàcida  reraguarda castellana, massa jove per anar al front,  estudiant batxillerat amb els jesuïtes, somniant camps de batalla, envejant la sort dels seus germans, que enviaven enceses noves de victòries i entrades triomfals, i fantasiejant que tornava ferit i era atès per angelicals infermeres que l’embolcallaven amb els seus braços fins a portar-lo a l’èxtasi més meravellós.
Quan en Serrano Súñer va fer la seva famosa crida, va ser dels primers en deixar la facultat per anar amb els seus companys del SEU a enrolar-se com a  voluntari a la que la Wehrmatch va denominar la 205 Divisió de voluntaris espanyols i els falangistes, cercant el seu indubtable protagonisme, en deien la División Azul.  
En Càstulo, que havia tingut fantasies de croat,  ja havia vist que la guerra era una cosa bruta i fètida, desproveïda del romanticisme dels seus somnis. Brutícia, fang, gana, polls, i sobretot  fred, un fred agut i punyent, de més de 30 graus sota zero que impedia qualsevol mena d’activitat, menys la de morir i matar.
Les seves diòptries li havien valgut una relativa ineptitud pel combat d’infanteria i treballava febrilment en un hospital de primera línia, en qualitat de portalliteres. Era una feina bruta i angoixant, veient els rostres dels nafrats i moribunds, que maleïen el món i qui el manava. Havia vist morir cents de camarades durant aquells angoixosos mesos de combats inútils i sagnants cops de mà sense solta ni volta.  També havia estat testimoni d’assassinats i execucions i de les interminables files de deportats conduits, a batzegades,  pels joves de les SS.
Pels vols del Pilar del l’any 1942 estaven ocupant el Palau de Pávlovsk, a prop de Leningrad, on havien instal·lat un  hospital.  La 205 Divisió formava part de les forces del cercle de la ciutat on ja havien mort de gana, misèria i pel foc de l’aviació i l’artilleria, més d’un milió de persones. 
Amb l’experiència del fred de l’any anterior, la intendència de la Wehrmatch havia fet provisió de robes d’abric: peces de gruixuda llana, franel·les i  aspres calçotets. Aquestes robes eren incomodes i quan calia fer marxes de molts quilometres, encetaven l’entrecuix dels soferts herois defensors de la raça superior, per la qual cosa algun pragmàtic buròcrata de Berlín va pensar que el mal minvaria si al mig s’hi posaven delicades peces de seda, per la qual cosa, amb lògica racionalista,  van demanar a les dames del Reich que fessin donació de les seves íntimes peces de llenceria, que junt amb les que requisaven a les presoneres dels camps d’internament i a les riques dames jueves executades, farien un bon estoc de material útil per l’equip dels herois del front de l’Est.    
En Càstulo Pérez Robles va rebre un  nou vestuari d’hivern, en el que, junt a l’uniforme gris alemany, l’abric, samarretes i tapaboques, hi havia unes magnífiques calces de seda de color de rosa, amb unes delicades puntes primorosament executades, de ben segur d’una matrona teutona de malucs prominents i darreres considerables.
Els soldats de les trinxeres, superats els prejudicis masclistes inicials, les van anar trobant la mar de pràctiques, però en Càstulo, temorós de Déu i del Diable, les va guardar al fons de la seva motxilla, patint l’aspror dels calçotets com quan un novici es posa el dur cilici per oferir el seu sacrifici al Senyor.  

Quan en tornar a la seva Castella natal, la seva mare les hi va trobar al fons de la motxilla, va somriure maliciosament, sense dir res a ningú,  tot pensant que el trapella del seu fill s’havia fet tot un home a la llunyana i depravada Rússia.      
Jardins del Palau de Pávlovsk
                      

divendres, 20 de maig del 2011

Un decret oportú ?



Plovia i plovia. Els prebosts del país estaven preocupats, doncs l’onatge era incessant, l’aiguat imminent i el desastre anunciat.
Varen encomanar-se a eminents juristes, als quals van passar la pilota: Els meteoròlegs anuncien maldades i cal veure que en diu l’ordenament de tot això i quines solucions tenim - els va dir el prebost en cap.
Els eminents juristes es van reunir i van desempolsar els vells texts on hi havia recopilades les lleis. Van començar repassant les dotze taules de la Roma republicana per anar a parar als reculls d’en Justinià, les aportacions dels canònics i les aportacions medievals del dret comú. Van divagar amb els orígens divins o humans del dret, i van discutir els teòrics del  sobiranisme, des  de Maquiavel a Hobbes i el camí que porta al contracte social, per la qual cosa van rellegir Rousseau i Montesquieu. Van discutir sobre la constitucionalitat del dret positiu vigent i el van comparar amb el dels països veïns, establint la correcta uniformitat de criteris que regien.
Van estar hores i hores analitzant els pros i contres i finalment van prendre la decisió que els semblà més escaien:
En nom de l’autoritat del poder judicial que representaven, van decidir que es prohibia la pluja per ser contraria a dret i van proclamar-ne el corresponent  decret, votat per la meitat més un dels ponents, amb una abstenció. .  

A propòsit, he trobat aquest gag del malaguanyat Eugenio parlant de bancs i m’ha fet gràcia compartir-lo amb tots vosaltres:


dijous, 19 de maig del 2011

Divagacions noctàmbules.

Fotograma de 'Les 400 coups'


A la matinada, Sabadell, que era una ciutat fabril i industriosa, a mitjans dels anys seixanta no era gens propicia per la vida bohèmia i tot era  tancat, tret d’algunes excepcions. Una d’elles era un catau del carrer Sant Antoni, que avui és un  digne bar que fan esmorzars i menús pels empleats de les gestories i entitats bancàries veïnes, i que aquells anys era una mena de “cal mai tanquis”.
El secret de la  permissivitat seria que el local era menat per un individu gras i malcarat, habitual dels cercles de Les voltes de Ca l’Olivé –la vella casa pairal del poeta que usava el  pseudònim de ‘Pere Quart’ -  on hi radicava la seu de la Falange, els excombatents i tota la pesca del “Movimiento”, motiu pel qual  els Municipals no s’hi deurien veure en cor i farien la vista grossa. L’individu en qüestió estava sempre rodejat d’un grup de camarades: una colla d’homes entre els quaranta i els cinquanta anys que feien despesa de grans quantitats de vi de la Rioja i de conyac andalús.
Un petit grup d’estudiants i treballadors que l’endemà els caldria matinar, sortien de veure la darrera del Truffaut i els calia un lloc on fer-la petar. Tot i que no els agradava l’ambient del catau del carrer Sant Antoni, era l’únic lloc on no vindria el cambrer i els diria que ja era l’hora de tancar, sempre que els fatxes tinguessin les copes ben  plenes. La qüestió era, doncs, anar a una taula ben arrecerada de les efusions etíliques dels salvadors de la pàtria i anar-li fotent amb els comentaris de ‘Les quatre cents coups’. Sovint la conversa s’havia d’interrompre, doncs els energúmens, passats de vi, es posaven a desafinar vells himnes, com el ‘’Ich hatt’ einen kameraden’"cantat en un mal alemany amb fort accent català.
No es pot barrejar l’aigua i l’oli, però el seu contacte es fa inevitable si els poses dintre la mateixa ampolla, i la vella paranoia dels salvadors del món de la malevolència de jueus i  bolxevics, es va fer palesa quan van voler establir comunicació.
El primer ‘déuvosguard’ va ser quan un dels tipus –un antic tinent de complement, ja llicenciat de l’exèrcit, conegut per la seva afició a vestir l’uniforme (que ja no tenia el dret d’usar) i pujar al tren dels Catalans ( avui de la Generalitat) a espantar els nombrosos soldats que hi anaven i venien, amb l’excusa de si duien ben cordada la guerrera o  les botes mal llustrades- es va apropar, ben embriac, i es va dirigir a un a l’atzar, dient-li de manera prou amenaçadora: - “Nano, si tu ets jueu, jo sóc nazi!- davant la qual cosa, tot el grup es va aixecar amb indignada i defensiva actitud. L’obès de la barra i els seus amics van interposar-se per posar pau, calmant l’irat vocacional i frustrat  militar de tendències judeòfobes malgrat la seva inconfusible semblança semita.
El gras va portar a la taula l’ampolla de Rioja i unes copes i  a continuació va començar el subtil interrogatori: Què feu ?... Què estudieu?...On aneu?...De on veniu?, que els nois varen respondre amb evasives i fintes. Veníen del cine i els agradava beure alguna cosa abans d’anar a dormir. Tan aviat anàven a veure una pel·lícula  com a fer una cervesa al xalet de la Carretera de Terrassa on hi havia un bon munt de bagasses. ..En aquesta vida no tot era treballar i estudiar, collons! – va apuntar un,  tot fent-se l’home, la qual cosa va semblar que feia gràcia als  fatxes.
Es van posar sentimentals –coses del vi-  i van anar traient fotos: Aquesta és la meva nena, i aquella la meva dona... i aquest soc jo, quan vaig estar a Rússia amb la ‘División Azul’; i apareixia el tipus en qüestió, vint anys més jove, vestit amb l’uniforme de la Wehrmacht.
O sigui que aquests van ser còmplices dels genocidis, l’holocaust i les matances que es van perpetrar –algú va pensar.
Explicava amb els ulls entelats que varen combatre al riu Vóljov, que van estar a Riga i a Kiev que van encerclar Leningrad, on va morir tanta gent de gana i de fred. Parlava d’aventures amb dones russes i letones i que hi van deixar la pell un munt de camarades, tots bons amics. 
Un confessava que des de llavors, tenia tendències d’autòlisis i sovint pensava en suïcidar-se.
Mentre estaven mostrant la sentimentalitat de les seves enyorances i de les seves frustracions, va entrar, tot fent tentines, un d’aquells alcohòlics habituals, de la mitja dotzena  que a les tantes de la matinada encara van cercant, sovint endebades, qui els serveixi la darrera copa de la nit.  L’obès li va dir, de mala manera, que la barra estava tancada i ja no es servien més copes i que fotés el camp.
L’embriac, frustrat, va deixar anar les seves ires i va començar a desbarrar:
La culpa de tot això la té aquesta merda de règim, i el cabró del Franco que ens té a tots agafats pel ganyot –va dir amb la mirada aquosa però desafiant.
Aquell paio estava embriac i no controlava els seus impulsos, però no era boig ni tonto, i de seguida es va adonar del moviment amenaçador d'un grup de  parroquians i ja sabia el pa que s’hi donava.
S’havia desvetllat de cop i havia sortit esperitat per la porta, corrent Sant Antoni  amunt. Aquells paios anaven al darrera i un duia a la mà una pistola, una Astra del 9, com la de la policia. Van sonar dues detonacions seques que van retrunyir en el silenci de la nit com dos potents petards.
El petit grup d’afeccionats al cinema de la ‘nouvelle vague’ es va fer fonedís també carrer Sant Antoni amunt. Per sort no hi havia ni sang ni cadàver, sembla ser que l’embriaguesa del tirador no havia propiciat fer una bona punteria.   
            
Era evident que aquella generació – la dels vencedors dels nostres pares- que havien somniat una revolució corporativa  també s’havien quedat sense referents i se sentien traïts i tanmateix derrotats. El seu món, tant el dels vencedors com el dels vençuts,  ja no hi era i els seus líders,  ben  morts i enterrats.
Amb d’altres connotacions, la generació següent que era la que somniava amb la cultura occidental, la ‘nouvelle vague’, la revisió del  marxisme i la redempció de l’esser humà, també va perdre els seus de referents i encara va fent la ‘viu viu’ persistint amb les fórmules de la coexistència dels drets humans i la dels interessos oligàrquics sota el paravent dels estats de dret.
Sembla ser que avui la gent més jove està demanant el seu lloc en el món i potser  són a la barra demanant  la darrera copa de la nit, la qual cosa fan optant pel clam inconnex, anarquitzant  però coherent,  del desig d'un ordre nou.
Ara només cal esperar  que no hi hagi d’altres embriacs, sadollats de massa copes i d'excés de frustració i de conservadorisme,  que surtin a trencar el silenci de la nit amb l’espetec sord de les seves ridícules armes de pacotilla.   

                    


dilluns, 16 de maig del 2011

La mort no accidental de dos anarquistes.

Garrot vil. Pintura de Ramon Casas


En Gregorio Mayoral Sendino, de Burgos, de 61 anys, havia arribat a Barcelona el dilluns dia 8 de maig del 1922. La seva comesa era portar a terme l’execució de tres reus condemnats a mort, doncs era botxí de professió. El tipus tenia l’aspecte d’un infeliç, segons exposa “El Dia Gráfico”. Un personatge com el  que tan bé va retratar en Berlanga en el seu film “El verdugo”. Vestia  pantalons de vellut, espardenyes i una americana grisa tronada i anava cobert amb una gorra.
Els tres sentenciats havien de ser: un manresà anomenat Alfons Altimiras, reu d’un delicte de parricidi, i dos de Sabadell, en Victori Sabatè i en Martí Martí (Cadirots)  condemnats per la mort de l’industrial Théodore Jenny.
A les sis del vespre els van entrar en capella mentre els llegien la sentència. Els de Sabadell van pregar que el seu advocat, en Garcia Tornel, els la traduís al català per no perdre’n detall, i coneguts els termes de la mateixa van fer pública manifestació de la seva innocència i es van negar a signar l’haver-la escoltat .
La premsa de l'època proclama que els reus van demanar ser confortats esperitualment, però la família ho va desmentir:
“Les monges li penjaven (a Victori) medalles al coll, però ell se les arrencava i les llençava al terra. Les monges les collien i les hi tornaven a penjar...” –explicà la seva germana.
El capellà pretenia confessar-lo, a la qual cosa en Victori Sabaté es negava, dient que ell era innocent i no li calia confessar res que no fos veritat.
Fins i tot el seu pare li va pregar que ho fes, a la qual cosa va respondre enèrgicament: “Pare, sóc innocent!”.
Els van donar sopar: sopa, ous, cafè, postres i cigars. I van passar la llarga nit, fortament custodiats, acompanyats de la família -tret del manresà que no tenia ningú- l’advocat, el director de la Model, capellà i monges.
En Martí Martí va demanar casar-se amb la seva companya Rosa Cañellas, per legalitzar la seva situació i la del fill  de dos anys que tenien. A les nou del matí del dia 9 es va oficiar el casament pel capellà de la presó.
Ja de bon matí, en Victori Sabatè es va posar a dormir fins a l’hora de l’execució.
Poc abans de les dotze del migdia van sortir de la presó els familiars, amb gran mostres d’aflicció.
Al patí de la quarta galeria de la Model hi havia el patíbul amb el sinistre Gregorio Mayoral feinejant i un parell de funcionaris de la presó que l’auxiliaven.  Segons “El Día Gráfico”, quan preparava la seva funció, es feia especialment antipàtic i  repugnant, posant a punt els estris de matar, compostos d’unes cordes, uns draps i el corbatí i la palanca del garrot, que llustrava escopint els draps amb els que ho  fregava tot. En acabar i quan ho tenia tot a punt es  quedava dret amb les mans a l’esquena, al darrere d’un post de metro trenta amb una banqueta per seure el reu, que és l'anomenat garrot, tot esperant que li portessin els  condemnats.  
Es va constituir el Tribunal Sentenciador, acompanyat per congregants de la Santíssima Sang i de la Bona Mort, alt personal de la Model, dos metges forenses, tropes de guàrdia i uns pocs periodistes.
Passats deu minuts de les dotze van portar el reu de Manresa,  l’Alfons Altimiras i va ser executat. Una bandera negra va ser  hissada  i la gent del carrer va descobrir-se respectuosament. Algú es va posar a somicar i la mare i les germanes d’en Sabaté  van caure en basca.
Els detalls queden reflectits en la premsa de l’època:
En Victori Sabaté va ser dut al patíbul poc abans de dos quarts d’una; anava vestit amb roba de treball de mecànic, li van donar a besar el crucifix que va rebutjar. Va estrènyer la mà de l’executor i amb un ample somriure li va preguntar:
-¿Tiene usted hijos?
Si señor- va respondre el Gregorio Mayoral Sendino.
Pues lo pasarán mal contigo...Mira, mi padre me ha dado esta naranja: Yo te la doy a ti”
El botxí va agafat la taronja i la va deixar damunt de la gorra que hi havia darrere el patíbul.
En Sabaté va reiterar en veu alta la seva innocència i va pregar al botxí que no li fes gaire mal. Va anar a seure tot sol  a la banqueta sense ser acompanyat i va demanar que no li posessin cap caputxa. Passats set minuts de dos quarts d’una va començar l’execució. Els forenses van certificar-ne la mort a tres quarts d’una.   
A la una van portar en Martí Martí, (Cadirots). Duia americana gris i pantalons de mecànic. Es mostrava afligit i besava el crucifix que li oferien. A un quart de dues els forenses van certificar  la seva mort.    
Hi va haver una sèrie d’intents de rehabilitar la memòria dels dos executats, que van ser condemnats  en un procés farcit d’irregularitats, basat en unes confessions arrancades sota coaccions i tortures i passant per alt i sense atendre els nombrosos testimonis que situaven els reus en altres indrets el dia dels fets. Van voler fer un escarment públic en uns moments de forta radicalització de la lluita social i  mai es va aconseguir la revisió del judici.  
L’opinió pública de Sabadell els va absoldre. El context del crim es situa “vox populi” dintre de l’àmbit familiar dels Jenny i fins i tot circulen llegendes urbanes, també per part de gent de la dreta, que diuen que la víctima no havia de ser el vell Théodore, sinó el seu fill gran  i que l’impulsor podia haver estat el fill petit François Auguste, apartat dels negocis i desheretat,  el qual, en estat d’embriaguesa i ja passat el temps,  se’n hauria vantat davant de tercers en el París de les seves disbauxes. Una altra versió diu que  el François Auguste va morir de desgràcia i va confessar-ho tot abans d’expirar, però tot això son hipòtesis sense confirmació veraç.
Es diu que els autors materials podien haver estat uns refugiats francesos, desertors de la Guerra Europea, i un tal Pierre, en concret,  un dels sicaris assassins.  
Altres fons, políticament interessades, parlen d’un crim societari a càrrec d’anarcosindicalistes, però que no eren els que van ser encausats i condemnats.
Sembla ser que tot indica la innocència dels dos cenetistes, tot i que l’estigma de ser uns criminals va marcar fortament aquelles famílies. Una germana del meu pare es va casar amb el vidu d’una Cadirots. Aquell meu oncle  va ser un carreter i drapaire bastant arrauxat,  cap de trons, cul de taverna i busca-raons. La meva avia no el va poder veure mai, i el seu argument més poderós no era pas la seva conducta puntual, era el vell prejudici: “És que la meva filla s’ha anat a casar amb un “Cadirots”...!”        

·          Aquest article està basat en els apunts d’Andreu Castells “Sabadell, informe de l’oposició” Edicions Riutort 1975.
·          Consultes d’hemeroteca de l’època dels fets.
·          Records d’evidències verbals escoltades. 
Agarrotat, de Goya
    

diumenge, 15 de maig del 2011

Les vacances del blogaire.




Els blogaires, en general,  no tenim remuneració, ni triennis, ni paga del  divuit de juliol –que ara es diu la paga de juny- ni la de Nadal,  per la qual cosa, potser es fa necessària la conveniència d’agafar-se unes vacances, que és un dels  legítims drets que ens són donats  dels de tota mena de  treballador.
Tot i que el seguiment de la tasca blogaire és un plaer més que un treball,  hi ha la feinada quotidiana  de cuidar les entrades i fer el seguiment dels amics i coneguts que mereixen la nostra atenció i alguna cop s’ha de descansar una miqueta, puix el cos ho demana.
 Personalment, me les he agafades, i he estat una quinzena llarga sense obrir el blogguer. Ara hi torno, amb el desig de retrobar els vells amics i amigues, i amb la voluntat de seguir-nos comunicant en aquesta mena de diaris personals, amb presumpció de creativitat i divulgació, on hi reflectim els raconets més eteris de les nostres inquietuds del conscient i el subconscient.

Salut.

  

Cercar en aquest blog