El testament de mossèn Onofre.

Quan la Policia va entrar a la cel·la del convent on mossèn Onofre s’havia llevat la vida, van trobar un escrit que deia així:

“Senyor del Cel,  m'heu posat a prova i he suportat la meva creu com vos vareu haver de suportar la Vostra.

Ja sabeu que la meva vocació va ser bastida des de l’amor de la meva mare, la rectitud del pare i les virtuts de les meves germanes que van embolcallar-me d’amor a la Vostra Indubtable Existència. Res és prou per alabar la Vostra Santedat i la vostra Majestat.

Vaig suportar els durs anys de seminari i sacrificis amb la resignació dels anyells. L’aigua freda i els càstigs corporals van domar la meva sexualitat per poder complir el preuat vot de castedat: mai cap dona ha embrutat aquest sagrat vincle que m’apropa als àngels del cel i a la santedat dels justos que seuen a la Vostra Dreta.

Els anys de la febre juvenil vaig tenir molt present el suprem sacrifici que va fer el cast Orígenes, que per a no caure en la temptació es va mutilar, oferint la seva castració a la Vostra Major Glòria.

Quan vaig deixar el diaconat i vaig ser nomenat rector de la petita parròquia on durant tants anys vaig servir-vos amb la humilitat dels anacoretes i la pulsió fanàtica dels màrtirs de la fe, ja sabeu que vaig intentar crear un cor de veus blanques que enaltissin el Vostre nom i fossin una humil mostra  de les meravelles que ens teniu reservades al paradís. Tot ho vaig fer amb la humilitat que ens pertoca als mortals i procurant no caure en el pecat de supèrbia del que em previngué el meu confessor, i posteriorment m’acusà el bisbe.

Aquelles tendres veus s’alçaven al vent, en lloança de la vostra Majestat i les carones dels cantaires del cor, resplendien la bellesa del candor i de la innocència. Mai havia pensat que els àngels fossin tangibles al contacte humà i quan passava els meus dits, consagrats a Vos, oh Senyor!, pels seus cabells suaus com  la seda, sentia un desconegut èxtasi que m’apropava a la vostra celestial beatitud, a bestreta del goig del Paradís promès.

Si l’Amor és d’una categoria immaterial, aquells cossos menuts, núbils, evanescents eren la cosa que més se l’hi assemblava. Dels dits passats pels rinxols suaus del cabell, van venir les carícies ingènues, les corredisses i rialles pel passadís, l’enjogassada innocència dels serafins i els  querubins. No vaig trobar apropament més sincer a la vostra Gràcia i a la vostra Majestat que quan acaronava aquells petits cossos allunyats de qualsevol indici de pecat, tant allunyats de la promiscua i lasciva mala fe dels púbers de veu de baríton i del pecaminós coqueteig de les poncelles en flor, de pits incipients i formes arrodonides i de la dels seus pares, embolicats en complicades xarxes familiars amb les seves separacions, enganys i adulteris –que un capellà d’un poble i confessor de grans i petits, tot ho sap- 

Adorant aquells essers innocents us adorava a Vos, Senyor, però ni el bisbe ni la Justícia dels homes ho entenen així i m’han separat dels meus angelets, destinant-me a tenir cura de les necessitats espirituals d’unes monges, la més jove de les quals té uns seixanta anys. Són ben bé el contrari dels meus estimats querubins: una colla de rondinaires, que es passen el dia resant d’una manera mecànica i poc convincent a la Vostra Majestat. Unes seques i amargades que no entenen les subtileses del Vostre Amor i la Bellesa de les coses del Més Enllà.   

Diuen que he pecat, però haureu de ser Vos qui em jutgi, Senyor, doncs Vos sou L’Únic que podreu comprendre’m, atès que la vostra Justícia no és la d’aquest Món”.             

    

Els animalons invisibles.

Pujar al pis de dalt on  ens havien parat el  llit és una experiència estremidora. Les velles, i més que centenàries cases del poble, tenen un seguit de racons misteriosos i hom pot sentir-hi un garbuix de sorolls desconeguts que poden suggerir una multiplicitat de fenòmens, alguns deguts a una certa  proliferació d’una mena de  vida invisible, des del soroll inconcret de ratadors i òlibes sota la teulada i el tràfec d’escarabats i arnes,  als més inquietants i més desconeguts, com el cruixit de la vella fusta que es dilata o es contreu   sense més motiu que els capricis de la gelada.

Aquelles velles cases havien estat testimonis d’uns fenòmens dintre de la cronologia inexorable de la història, farcits d’endogàmia, estretors, guerres i misèria. I avui, les que han resistit el pas dels anys, les han habilitat petits burgesos, habitants de la gran urbs que hi van a consumir la relativa tranquil·litat de la natura i la gregària activitat dels esports d’hivern.

Els racons de les velles cases on s’hi guardaven les eines i hi dormien els mossos i els fadrins, s’han convertit en cambres amb calefacció i bany. Les mateixes parets que havien estat testimonis de rebolcades furtives, incestos i efusions solitàries, acullen els tàlems convencionals del confort dels mobles racionalistes que avui dia fabriquen les multinacionals sueques.

Les mateixes pedres que van soplujar fugitius i contrabandistes, carlins i republicans, maquisards i evadits de les barbàries de tots els punts cardinals, avui sojornen passavolants de cap de setmana;  empleats de banca angoixats per la hipoteca, comerciants amb por del demà i jovenalla inconscient del que els pot ploure demà passat mateix.

La cambra  de la vella casa de poble, propietat d’uns amics, on tenim assignat el llit,  és a sota teulada on abans hi hauria hagut les golfes, i hom hi arriba per unes velles escales de fusta que cruixen al pujar-hi. A l’entrar hom té la sensació que hi ha hagut una corredissa: les bestioletes que campen lliurement detecten els intrusos i s’han fet escàpoles. Aquesta sensació d’haver destorbat una quotidiana realitat és fa palesa i fins arribar al llit hom esguarda amb fingida inquietud tots els racons de la cambra. Un garbuix d’emocions oprimeix el cor, intuït la vida invisible que hi ha al voltant.

Ficats al llit, i arraulits, els sorolls i cruixits es fan ben evidents. Un gamarús xiscla lluny –potser és dalt del vell campanar- Unes petjades ressonen al carrer: algú deu haver baixat a treure la brossa. Les corredisses i aleteigs a la teulada van alterant la silenciosa quietud de la nit gelada. Finalment la son apaga totes les remors.

L’altre dia  vaig pujar tot sol a dormir. Anava una mica emboirat per un excés de cigalons de rom i fart de la tertúlia heterogènia, barreja de futbol i política que hi havia encetada al menjador, al voltant del foc.

Vaig pujar les escales, que semblava que cruixien més fort que d’habitud.

 –Au va, foteu el camp, maleïdes bestioles del dimoni –pensava jo- deixeu pas a l’intrús que us pren el territori, bèsties immundes. Aneu-vos-en a la teulada a batre les ales i a córrer entre les bigues, com a essers inferiors que sou. Deixeu pas a l’home, al rei de la creació! –

Just entrar, la corredissa es va fer evident. Com que havia pujat amb més rapidesa que d’habitud –l’eufòria i el coratge que l’alcohol aporten són prou conegudes  pels exèrcits de tot el món- vaig poder capir la cua d’uns dels darrers ratolins, escapolint-se sota d’un munt de llenya. Amb l'indiferència inconscient que aporta el beure, vaig dirigir-me al llit, que queda damunt d’un entarimat. Una bellugadissa de rara etiologia va remoure l’aire. Un fregadís i un desesperat intent de fugir d’un ens  es veia malmès per la meva presència física. Vaig  mirar cap on provenia la remor. És quan es va fer evident la cosa: una mena de cos estrany, antropomòrfic, amb rostre de rapinyaire, semblant una de la gàrgoles de les velles catedrals com la de Paris, no més gran que una criatura de deu anys,  em mirava amb esguard esporuguit des del meu llit. Perplex i sense reaccionar, em vaig apartar per deixar-lo sortir. Ja ni el poder euforitzant del rom podia enardir-me. Una mena de paràlisis mental em tenia hipnotitzat.  Quan va veure el pas lliure,  com una exhalació es va fer escàpol i va desaparèixer, via amunt,  per una petita llar de foc.

Vaig ficar-me al llit, no sense deixar de mirar per tot arreu. Creia sentir una pudor de socarrim, però potser era el tió consumit de la llar de foc apagada.   Us puc afirmar que tot això  ho vaig veure i capir amb els meus sentits, a menys que la suggestió produïda pel rom de canya, els hagi traït.                       

                  

Vells llibres empolsinats.

Quan arriben aquestes festes i s’acaba l’any, sembla que aquesta circumstància imposada per la inveterada costum de comptar el temps fent-ne talls com si fos una botifarra, ens imposa el propòsit d’esmena dels vicis adquirits  i la revisió de les nostres conductes i propòsits.

Instat pels poders fàctics domèstics de  la muller i una senyora que els dimarts ens ajuda a tenir la casa neta, he procurat treure la pols a unes prestatgeries on dormen la son de l’oblit, de manera prou desordenada, unes quantes dotzenes de llibres. Feta una primera sacsejada, n’han caigut uns quants a l’atzar. N’he composat un improvisat bodegó per tirar-hi una foto nadalenca i m’ha vingut un pensament al cap.

Què en podem fer el 2011 de tota aquesta literatura?   

Que tingueu unes bones festes!

No evolucionem gaire: tot segueix igual; tot torna.

  

L’any 1940 hom atacava frontalment l’ús del català. El franquisme ens volia uniformitzar i ens negava el dret a la nostra llengua, mentre inaugurava fàbriques, pantans i locals d’Auxilio Social.

 

No fa gaire varem penjar aquest  cartell prou  il·lustratiu: 

El 1975  es va morir el dictador. Un atribolat Arias Navarro ho anunciava  per la TV.  Va començar una esperançadora transició i hom va consensuar una primera y millorable Constitució. 

(Paròdia satírica emesa per TV3 a cura d'en Sergi Mas). 

Passats trenta-cinc anys, en quan a les coses de casa nostra, vistes les sentències d'un Tribunal Constitucional que comencen a ser reflectides als Tribunals, com la recent sentència del Tribunal Suprem , sembla ser que van maldades i  tornem als postulats de l’any 1940.

Coses que tal vegada van succeir. (La conversió de Sant Pau)

Pau de Tars es dedicava a perseguir cristians en nom de l’ortodòxia jueva. Al segle I DC el moviment era una mena de secta discrepant de l’ortodòxia jueva, motiu de discussió exclusiva d’us intern entre rabins i circumcidats.

El tal Pau, també conegut com a Saule, home culte i jueu ambiciós, de cultura hel·lenitzant i ciutadania romana, estava comissionat per eradicar la perniciosa secta i perseguir-la. De fet va ser qui va manar que lapidessin al que desprès va ser consagrat com a Sant Esteve.  

Quan anava camí de Damasc a fer lapidar uns quants cristians més, a uns 18 quilòmetres de la ciutat, un llamp el va descavalcar i la tradició diu que el Crist en persona li va parlar: - “Mentre feia camí s’esdevingué que, en ser prop de Damasc, de sobte esclatà al seu entorn un fulgor celestial, i caient per terra va sentir una veu que li deia: "Saule, Saule, per què em persegueixes?". Ell respongué: "Qui ets, Senyor?" Li digué: "Jo sóc Jesús, el qui tu persegueixes. Aixeca’t, fes cap a la ciutat, i allà et diran el que has de fer”. Posteriorment va recobrar la vista, es va convertir al cristianisme i fou batejat per Ananies de Damasc.

En Saule es va convertir en l’exegeta que va donar consistència i estructura al Cristianisme i el va universalitzar, preconitzant que sortís de l’àmbit exclusiu del judaisme per ser predicat als gentils i d’aquí en ve tot el posterior entrellat que coneixem, i que podem trobar en qualsevol història de les religions.

Fa un parell d’anys que varem  anar a  la Síria de l’eix del mal, segons el USA,  a fer de turistes.

Baixada a la capella de la casa d'Ananies.

Capella  d'Ananies on va guarir Sant Pau

Al barri cristià de Damasc ens van endinsar en la llegenda de Sant Pau –cal dir que el guia era un musulmà que estava convençut que el bon Alà li guardava seixanta o setanta verges al Paradís si feia bondat en aquest món de mones. L’esmentat guia era justet i es limitava a recitar de memòria el catàleg oficial dels manuals, per la qual cosa quan li preguntàvem alguna cosa fora del guió, posava cara d’imbècil, mirant-nos amb uns ulls badats i foscos, fent-se l’enze i fugint d’estudis - Ens va portar a la presumpta casa d’Ananias, -on avui hi han muntat una senzilla capella- dient que quan en Saule va ser tocat pel llamp el van portar allà “a guarir-lo”. El lloc és un llòbrec soterrani, sense llum natural i amb tota l’aparença d’un calabós. Jo, personalment ja em vaig fer la pel·lícula, conscient de la banal simplificació que la mateixa significava – els que m’aneu coneixent ja us haureu adonat que sóc més propens a l’especulació imaginativa que a la comprovació empírica-  “Aquell paio ( en Saule) que el deuria tocar un llamp i malferit i cec, quedaria fet un Ecce Homo – aquesta és una llicència intencionada, és clar- l’haurien portat a la casa del tal Ananies per guarir-lo. Allà s’hi deuria haver estat, a dieta de tisanes de camamilla i sermons proselitistes,  fins que l’home hauria recuperat la vista i  vist “la llum”, de la fe, decidint encapçalar aquell moviment dispers i acèfal que era el cristianisme aleshores. Si nosaltres, que al soterrani ens hi varem estar un quart d’hora justa, ja varem sortir carregats d’estranyes energies (coses de la suggestió, suposo) imagineu aquell home que hi passaria setmanes, cec,  amb el vell corcó alliçonant-lo fins que el va batejar.  

Quan va encapçalar el nou moviment, de perseguidor va passar a perseguit i el futur usdefruitari de les seixanta o setanta verges, ens van dir que va haver d’escapar-se, ficat dintre d’un cistell ( o era molt menut, o era un cove molt gran) despenjat d’una finestra de la porta de la muralla, que s’ensenya com si aquest fet fos ben cert. Quan la vaig veure em va semblar que era del temps de les croades, però potser vaig equivocat  tot que  ‘se non è vero è ben trobato’          

Balcó de Sant Pau. Damasc

Les noves lluites de l’Olimp.

L’Abominable Diner Global, Déu entre els Déus del modern Olimp, i els seus germans, l’Inefable Euro Europeu i el Poderós Dòlar Americà, sempre han necessitat disposar d’un ample espai lliure per desenvolupar-se i moure’s amb  certa comoditat dintre del seu territori cosmològic. Van ser engendrats pels seus pares, el Ferotge Capitalisme  i la Riquesa Desfermada i Egoista  que, aquells temps no ho van tenir gens fàcil per criar-los i fer-los créixer, doncs van haver de lluitar amb el Socialisme Utòpic, la Socialdemocràcia Tèbia  i el Comunisme Soviètic, que pretenien encadenar-los i no els permetien pasturar al seu lliure albir. Van haver d’emprar recursos ideològics i el suport incondicional de l’Església  Catòlica Oficial per assolir un grau de llibertat que els permetés desenvolupar-se obertament.   

Una vegada van aconseguir eliminar  físicament els seus enemic naturals, i domesticar i mantenir engabiada la Socialdemocràcia, es van trobar que hi havia uns elements residuals que exercien  un cert control, impedint-los desenvolupar la seva insaciable golafreria  per las pastures còsmiques, i aquests torracollons  són els Partits Polítics.

Tot i el seu descrèdit davant l’opinió pública i el desencís creixent que aquests partits, en general inspiren, encara constitueixen, exercint el poder que els és donat, el control precís que posa límits a les apetències territorials de l’Abominable Diner Global i els seus parents més  propers. I això és degut a la pressió que les bases d’aquestes organitzacions exerceixen vers els seus dirigents, apart de la seva dependència del vot popular. Aquestes pressions, que fan la funció d’anticossos, depuren regularment el sistema, centrifugant els virus i les bactèries del nepotisme i la corrupció que l’emmalalteixen, com els casos Millet, els excessos urbanístics pretorians i els dels bigotis llevantins, entre molts d’altres que, injustament, esquitxen la imatge de la cosa pública fent pagar justos per pecadors.      

L’Abominable Diner Global sovint cau en l’error de menystenir aquesta opinió pública i enceta campanyes maquiavèl·liques i desencisadores vers la democràcia, que incideixen amb les frustracions que les crisis, que ell mateix ha provocat , provoquen en  els votants. Aconsellat per fosques patums sorgides d’escoles de negocis, l’Abominable Diner Global provoca, posant el dit a la nafra del desencís, de la corrupció i dels abusos del nepotisme, i de la causa de totes les crisis hagudes i dóna  la culpa de tot a les tebiors de la Cosa Pública i a la Democràcia sorgida de la Il·lustració i el racionalisme . Envia els seus sicaris a alimentar aquestes campanyes i aquí tenim mitjans com Intereconomia, i algunes organitzacions polítiques, que com a talps es mouen dintre de la democràcia amb la flagrant vocació de dinamitar el sistema. Fan córrer per la Xarxa i filtren als mitjans, estranys rumors de dispeses exorbitants i sous fabulosos dels polítics, oblidant els del seus propis sicaris. Procuren fer de la política un safareig per l’estil dels “reality shows” de TV5. A nivell internacional apareixen moviments sospitosos, com el “Tea Party”  o filtracions inexplicables i de marcat caràcter demolidor, com Wikileaks, que incideixen en aquesta campanya d’encalç al control públic.  

Malgrat això, sembla ser que el Sistema resisteix. Hom va constatar amb sorpresa que la participació a les Eleccions Catalanes del 2010 havia estat superior a la que es preveia.

Com acabarà aquesta guerra?  

        

El llibre vermell de Montserrat

Com una felicitació nadalenca.

El Llibre vermell de Montserrat és un conjunt de peces musicals del segle XIV, relacionades amb el culte montserratí. Una de les característiques d’aquesta música és la barreja de la disciplina canònica amb la xaranga popular.

La gent del poble, talment com amb les nadales, agafa els motius religiosos i els tradueix al seu llenguatge mundà, popular, hedonista i festiu i canta i balla, amb la fe del carboner, però  també amb la pagana xerinola del culte del  bon viure  

Aquesta és una de les grandeses de la música i la seva universalitat, que està pel damunt de les idees i dels prejudicis. Aprofito la circumstància de l’eclèctica musicalitat del codex  monserratí per posar-vos-en un retall , “Ad mortem festinamus”, on de la mà d’en Jordi Savall, hom se’n fot del mort i de qui el vetlla.

Valgui, d’avançada,  com una mena de felicitació nadalenca, ara que entrem a la setmana del consum i la disbauxa, que tant haurà de valdre pels moros com pels cristians, pels laics com pel creients, que de tot hi ha per aquestes mars procel·loses de la navegació blogaire.

Bones festes!

A la recerca del dret perdut (Història d’advocats i procuradors).

En Arcadi Fontanet i Pujol és un advocat erudit  que es va doctorar defensant una tesis sobre els efectes a l’Imperi Romà de la Lex Iulia de mariutandis ordinibus  i la Lex Papia Poppaea i la seva evolució i transcendència  en el posterior Dret Canònic i la seva  influència en la moderna regulació del Dret Matrimonial, a la vista del procés històric recollit en l’actual codificació del  Codi Civil del 1889 i en la vigència del Dret Civil Català.  

Tímid i misogin, s’ha passat la vida empolsinant-se remenant pesats volums de jurisprudència. Per ell, gent tan rara pel comú dels mortals com Savigny, Kelsen, Ihering, Kirchmann, Wieacker, són com de la família. Es coneix, gairebé de memòria, tot el Corpus Iuris Civilis.   Posseeix una de les col·leccions  d’autors de temes de dret més reeixides i selectes i es passa hores il·lustrant-se davant de enfarfegadors volums sobre temes tan estimulants com el dels furs medievals de Conca, els usatges i les costums de Tortosa, el Consolat del Mar i les Partides d’Alfons X.

Es guanya la vida donant classes de dret administratiu a alumnes de Formació Professional i alguns despatxos, massa ocupats amb el dia a dia per entretenir-s’hi, li encarreguen, en qualitat de free lance, dictàmens i estudis d’extrema complexitat jurídica i jurisprudencial sobre enrevessades qüestions de drets de propietat, com servituds i censals, capitulacions matrimonials de caràcter medieval i complexos problemes d’herències i patrimonis. Ell presenta uns voluminosos treballs, farcits de cites i bibliografia, que, generalment, van a parar al container, una vegada el lletrat  interessat n’ha extret la síntesi que  interessa. 

En Arcadi Fontanet i Pujol, tot i que es va col·legiar tot just es va llicenciar,  i d’això  ja fa uns quants anys, mai havia comparegut davant d’un tribunal. Les peculiaritats de la pràctica forense li venen molt grans, donada la seva timidesa.

Un bon dia, un amic li va demanar que li portés un cas personal. Res d’extraordinari: s’havia separat i tenia unes certes desavinences amb la seva ex esposa  per la propietat d’uns terrenys i unes finques. En Arcadi Fontanet i Pujol, va desplegar tota la seva erudició sobre Dret Matrimonial i començà bevent de les fonts romanes, el Corpus Iuris Civilis, passant pel visigòtic  Liber Iudiciorum, els canonistes, per entretenir-se en els contractualistes, els humanitaristes, els  positivistes, els  krausistes, els sociologistes i per acabar anant a parar a la Compilació del Dret Civil de Catalunya.  No gaire versat amb Dret Processal, va ressuscitar els seus apunts i es va llegir les diferents controvèrsies teòriques sobre el particular, apart de consultar alguns companys que li van aconsellar:- “Tu no et tallis i improvisa...Improvisa tot el que puguis !”-

El dia de la vista es va vestir la toga per primera vegada a la seva vida. Com que no en tenia una de pròpia, va donar una propina al bidell que n’hi va oferir una de les que hi ha al jutjat a disposició dels advocats; quan se la va posar va notar que feia una intensa pudor de suat.

Entre la munió de gent que esperava, on lletrats atrafegats maldaven per pactar alguna cosa abans d’entrar a la sala, va veure el seu amic i client, una mica p àl·lid i desencaixat. La seva ex muller seia, tota cofada i amb aires d’odalisca ofesa, al costat d’un advocat jove amb el que xiuxiuejava  –“Un passerell”-va pensar en Arcadi- “Ben segur que no s’ha llegit mai res d’Aquilino Iglesia Ferreirós ni d’en Jesús Lalinde Abadía. Aquest me’l menjo amb patates ”

Els van cridar a la sala de vistes, i la part demandant va exposar breument les seves pretensions, gratuïtes, desproporcionades i  sense gaires consideracions jurídiques, davant l’aparent apatia del magistrat que prenia notes i sovint mirava pel damunt de les ulleres.    

“Això és peix al cove”- va pensar l’erudit Arcadi Fontanet i Pujol, i encetà un florit discurs on s’hi barrejava la Roma d’August , la, al seu criteri,  dubtosa constitucionalitat de l’actual Codi de Dret Canònic –llicència ideològica que es va permetre emetre per il·lustrar més bé la seva tesis- la pervivència en el Dret Civil d’arcaics conceptes relatius al matrimoni, que com tothom sap prové del llatí “matris munium” que vol dir “el deure o la tasca de la mare”, preguntant-se, amb retòrica brillant, si davant la manca de fills,  el terme  podria ser d’aplicació al cas en litigi traient tota la legitimitat de les peticions de la demandant. Quan tot just s’enfilava per les subtileses dels impediments diriments del  vigent Codi de Dret Canònic del 1983 davant les del 1917, el jutge el va interpel·lar:

-“Senyor lletrat de la demandada: escolto amb molt d’interès la seva classe magistral sobre dret matrimonial, digna de ser defensada com a tesis doctoral i publicada, però li voldria fer notar que aquest Tribunal ha de veure no menys de vuit casos més aquest matí, i no es pot  entretenir amb les seves erudites observacions. Li prego que concreti i abreugi la seva intervenció”

La tímida protesta d’un nerviós Arcadi, que invocava el dret del seu representat a una defensa justa i eficient, sense condicions ni retalls, va ser tallada radicalment pel jutge que li va dir:

-“Miri senyor lletrat. En aquest jutjat els advocats que s’enrotllen massa solen perdre els casos”.

Al sortir l’advocat contrari –oportunista i sense escrúpols- es va permetre afegir un sarcàstic comentari en veu alta, molt celebrat amb sonores riallades,  sobre la conveniència de que el seu company podria comparèixer a un concurs televisiu amb moltes probabilitats d’èxit, atesos els seus erudits coneixements. 

La dona del seu client va guanyar bou i esquelles i li va treure al seu ex-marit tot el que demandava i una pensió addicional- proposada pel jutge en persona- pel manteniment de les despeses d’administració dels bens aconseguits. També el van condemnar a les costes del judici, que van pujar un gavadal.

En Arcadi Fontanet i Pujol segueix tancat al seu estudi. Sembla ser que està estudiant les influencies de l’origen diví del dret i la seva interpretació sacerdotal, les possibilitats del seu desenvolupament en els ordenaments polítics del Mediterrani i concretament l’evolució del dret grec vers a les XII Taules dels romans, junt amb tots els antecedents històrics de les primeres formes d’organització social  amb el dret primitiu de les tribus etrusques, iberes i celtes.  Tot  això ho fa, tot esperant que vagin  passant els anys i somiant en trobar la pedra filosofal que li doni la clau del sentit d’aquesta vida dintre del món del Dret.     

L'abducció de la Meritxell.

Cansada de la tresca del dia i de la xerinola dels caganius al foc de camp, la Meritxell pesava figues, apagant-se com les brases de la foguera del campament, que fins feia una poca estona havia il·luminat les cantades joliues i festives de la quitxalla. En Joan, director de banc, antic escolta, ja se’n havia anat a la tenda, una mica torrat pel moscatell begut amb porró –als caganius els donaven llimonada- i fart de cantar amb la guitarra amb un deix d’humitat als ulls, les velles cançons de combat de la seva joventut. Aquells caps de setmana amb la canalla del cau de Minyons de Muntanya li eren molt plaents, car s’oblidava de la feixuga càrrega del seu món professional d’escanyapobres, farcit de desnonaments i hipoteques.

La Meritxell, d’ofici assistent social, companya del Joan, feia estona a la serena, esperant entrar a la tenda quan aquell s’hagués adormit, doncs sabia que la barreja de vi dolç i cançons de foc de camp li produïa un efecte afrodisíac  i no estava per bròquils eròtics, esportiu sexuals, després del fatigós dia que havia passat. Ja  feia prou  amb acompanyar-lo a les seves efusions muntanyenques amb la quitxalla que seguia les pautes d’en Baden Powell, com per haver de satisfer les fantasies del seu marit, que li agradava  imaginar que feia l’amor amb una joveneta noia guia, amb cuetes i fulard.

Endormiscada, mai sabrà si ho va somiar o va passar de debò, però de cop i volta li va semblar  veure’s rodejada d’una llum brillant i traslladada a una estranya dimensió. Un paio que semblava el George Clooney – els habitants del rar planeta a prop de Betelgueuse tenien la facultat del mimetisme, i els assessors de documentació de la nau haurien agafat els prototipus estàndards dels mascles i femelles més escaients de la Terra- la va interrogar amb dolça amabilitat.

Van estar fins a les tantes de la matinada parlant de les coses d’aquest món i de l’altre, i la Meritxell va abocar el sac de les seves inquietuds i els seus projectes vitals. L’estranya confiança que el somriure del George Clooney li inspirava la feien parlar com un llibre obert i sentir-se lliure i estranyament feliç,  tot i que no sabia que uns sensors situats al cul de la cadira anaven estudiant el seu subconscient. La informació que s’obtenia passava via telemàtica a la superioritat que l’analitzava curosament.

Les conclusions que se’n van fer els analistes, els van semblar molt esperançadores. Aquella gent de la terra era més aviat ingènua, pacífica i dòcil ; reprimia els seus instints més primaris i animals i el seu sistema de vida era ben primitiu, vivint dintre d’aquells habitacles de lona i escalfant-se amb el foc de llenya. La barreja d’informes que les tres o quatre naus  que havien enviat d’avançada, anaven transmitent alhora, era prou il·lustrativa: amb el seu afany de passar desapercebudes, havien fugit de les grans concentracions, i entrevistaven al mateix temps a la Meritxell, a un pastor siberià analfabet, un indi amazònic que caçava micos per menjar-se’ls  i un guru hindú que habitava unes runes, fent dejunis i abstinències, dintre d’una selva.

La Meritxell es va desvetllar arran del foc ja apagat, amb la boca seca i una agradable sensació, com quan hom ha tingut un somni humit. Només recordava vagament  la probable incertesa d'haver estat tota la nit amb en George Clonney i tenia el sentiment de que li feia mandra haver d’anar a raure al sac de dormir al costat del Joan, que roncava com un porc,  feia pudor de moscatell paït i mitjons suats, les quals coses li donaven basques i li produïen  fàstics. .

Els habitants del planeta proper a Betelgueuse, una mica més tranquils a la vista de les dades obtingudes, van voler donar un pas més del seu intent colonitzador i  van enviar alguns espècimens camuflats de George Clooney, escampats per diferents indrets de la Terra. Del que va anar a l’Afganistan, no se’n va cantar mai més ni gall ni gallina; el que va anar a parar al Bronx a Nova York,  el van haver de treure de la sala d’alienats d’un hospital psiquiàtric, on havia anat a parar desprès d’una sobredosi de pastilles al·lucinògenes; el de Barcelona,  el van haver de rescatar de la cua de la Sagrada Família, on hi portava mesos, obnubilat amb lels excessos del modernisme; un que va anar a Cuba el van trobar cuit de ‘mojitos’ i ballant boleros a la salut del camarada Fidel.

El responsable de la recopilació de dades que havia elaborat el informe va ser traslladat a Qatar, transvestit de dona i vestint la samarreta del Barça, on va acabar lapidat per promiscua. 
Ignorant tot això, La Meritxell i el Joan segueixen amb la seva vida habitual, portant Minyons de Muntanya a acampar per vacances i caps de setmana i a cantar el “cumbaià” al foc de camp.

A la Meritxell li ha quedat una especial afecció al George Clooney, que curosament amaga al seu company Joan, tot i que sovint s’imagina que és ell quan el director de banc la grapeja amb la seva mà maldestre.                    

La importància ( o no) de dir-se Alberich.

Avui, els que tingueu la paciència de llegir-me, m’haureu de disculpar la impostura de que faci l’exercici egocèntric de parlar del meu cognom.  En el món blogaire hi ha molta gent que empra un ‘nick’ i no el seu nom vertader, cosa que no és el meu cas, doncs jo em dic Alberich, concretament, Ramon Alberich i Rodriguez,  tot i que això de l’Alberich sembla  que tingui més semblança amb un ‘nick’  que no amb un cognom vertader... Sense més consideracions prèvies, passo a explicar-me:

Jo no m’havia preocupat mai gaire per les qüestions dels orígens del meu cognom, doncs les coses de l’heràldica i de l’onomàstica no m’abelleixen gaire; el meu pare era un Alberich, com l’avi i el besavi i això era un fet tan natural com que no eren de cap nissaga llorejada pel poder públic, ni havien traficat mai amb esclaus, i totes les batalles a les que els havien menat, les havien perdudes,  i tot i ser fills nascuts de pare i mare i gastar unes bones dosis de franca noblesa personal, no en tenien res  d’ “hidalgo”, que com sabeu és un concepte castellà que  vol dir “hijo de algo” i sinònim d’usdefruitar algun títol, la perpetuació del qual, amb les canongies i els privilegis que pot comportar, impliquen la sublimació dels orígens, la seva investigació  i la perpetuació dels valors annexos a l’onomàstica.

Un dia, una  veïna alemanya, em va dedicar un ample somriure quan es va assabentar que em deia Alberich i em va preguntar si tenia ascendència germànica o escandinava. Li vaig dir, amb estranyesa, que no em constava, tot pensant íntimament que no tinc precisament unes faccions àries, tal com podreu comprovar amb la caricatura que il·lustra el meu perfil del blog.     Verament intrigat, i curiós de mena que sóc, vaig investigar una mica  i vaig comprovar que el cognom Alberich arrossega unes clares connotacions dintre la mitologia germànica i la música wagneriana: Un nibelung  anomenat  Alberich, un nan monstruós i malèvol, va forjar un anell, amb l’or que havia robat al riu Rin, el qual donava el poder de dominar el món. El resultat de l’acció del meu homònim nibelung va produir  tot un desgavell delirant de lluites titàniques, valquíries cavalcant per tempestes i postes de sol roents, assassinats i èpiques i sagnants batalles al so de trompetes i timbals i una inacabable òpera d’en Wagner, que feia les delícies dels alemanys nacionalsocialistes i que cada any se’n representa alguna part al nostre Liceu.   

Les connotacions de l’or del Rin  amb el intent del nan Alberich de seduir les tres donzelles del riu, fa pensar en l’amor mercenari, per la qual cosa molts emprenedors noucentistes, modernistes i wagnerians, empresaris del negoci del sexe a tant l’hora, van batejar els seus lucratius negocis amb aquest operístic nom: “El oro del Rin”

Hi ha una altra línia, la toponímica, que es refereix a la bonica vila d’Alberic A la Ribera Alta del Xúquer , que segons el DCVB d’Alcover i Moll prové de l’àrab ‘al-warïq’ (el frondós) que ens remet a la denominació d’una possible zona boscosa. Em consta  que els vilatans d’ Alberic tenen encetada una ferma discussió, les conclusions de la qual ignoro,  sobre l’origen germànic o aràbic del seu topònim.  

Bé, acabo aquesta entrada egocèntrica amb la conclusió empírica que el meu cognom pot referir-se a un nibelung- un nan monstruós i malèvol-, un bosc llevantí, o un prostíbul renaixentista i snob d’inspiració wagneriana.

No sé qui va dir allò dels orígens i la identitat, però jo, vistos els resultats dels meus, ja  els deixo d’investigar ara mateix. 

Un poso un video wagnerià, per si us abelleix: 

El món de l’havanera està de dol.

   

Tot just fa un mes que en Càstor Pérez Diz ens va deixar.

Jo no ho sabia. Avui he anat a Calella de Palafrugell per resoldre un parell de coses i he dinat a “La Bella Lola”. En Paco m’ho ha dit tot compungit: “En Càstor és mort. Tot just avui fa un mes. Tenia cinquanta –cinc anys i un parell de dies abans encara havia cantat aquí mateix ”-  M’ha sorprès i no he sabut que dir-li. Què es pot dir quan es tracta d’una mort?. Et quedes amb aquell sentiment d’impotència davant la realitat inexorable. No et sembla possible.   

En Càstor no era amic meu en sentit estricte; era un d’aquells coneguts amb els que comparteixes el seu quefer artístic i professional i gaudeixes del seu talent, amb admiració i una certa enveja per la seva tasca.  El recordo esgarrapant la guitarra, quan formava part del grup “Port Bo” i més endavant el  “Duet”, amb l’Alfons Carreras. L’havia vist, de lluny, a la  anyal Cantada d’Havaneres. El tinc present acompanyant la veu prodigiosa de la seva filla Sílvia Pérez Cruz . Vaig gaudir de  llargues vetllades a “La Bella Lola”, oint-lo cantar i assajar acords de velles havaneres oblidades que ell trobava a llibreries de vell i cataus cubans  i els donava un nou impuls...N’era un estudiós i un bon músic, que imprimia un plus de qualitat al món voluntariós i no sempre massa ortodox de l’havanera. Era dels bons, dels més bons i dels més grans i el trobarem a faltar.

No sé pas on van els músics quan moren. Si hagués de somiar un més enllà pel Càstor, de ben segur que hauria de ser un món càlid i tropical, amb música sincopada i melangiosa, amb mar, molta mar, i a la platja una munió de mulates fent olor de rom i de suor neta i uns xicots bruns i espitregats tocant les maraques pels segles dels segles, amén. 

Deixo un vídeo  de Cubacant, el projecte en el que darrerament estava treballant.    

Viure dalt d'un pedestal.

Ka'at Simân Síria

Sant Simeó l’Estilita, va viure –és un dir-  a la Síria del segle V, que va ser un lloc i una època en la que el fanatisme portà a molta gent a fugir del món hostil pobre i miserable que els tocava viure,  cercant l’espiritualitat que el Cristianisme els prometia.

Simeó, un pastor analfabet, no trobava cap lloc on l’ascetisme fos prou rigorós pel seu deliri. S’havia fet monjo, i el dejuni d’un dia si i un altre no que imposava l’ordre era massa tou: ell només menjava un cop a la setmana i s’infligia càstigs corporals rigorosíssims, fins el punt  que va ser foragitat de la comunitat per ser un mal exemple i feia escola entre els afeblits acòlits.  Es tancà a una cisterna, però tampoc el sacrifici li era suficient. Dejunava la quaresma sencera i, malgrat ell mateix, feia prosèlits, doncs anava agafant fama de sant i la gent el seguia per tot arreu.

Per distanciar-se de la multitud, fugint dels homes i cercant el cel, al bell mig del desert   feu construir una columna de disset metres d’alçada i s’hi instal·là al damunt. Tenia  32 anys i hi restà fins la seva mort als setanta, per la qual cosa hi passà 38 anys allà dalt, a sol i serena.

Hi estava rodejat de multitud de prosèlits que peregrinaven per implorar-li  favors i miracles, com el de ser guarits de malalties varies i ser emancipats de la misèria d’aquest món,  talment un Lourdes arcaic. Alguns restaren definitivament al seu voltant, resant i adorant la seva icona vivent, per la qual cosa la columna era al bell mig d’una permanent munió de nafrats d’aquest món i de l’altre.         

Quan va morir hom va construir al voltant de la columna un monestir amb un pati octogonal, les runes del qual encara existeixen, conegudes com Ka’at Simân (Castell de Simeó) a Síria., que fa un parell d'anys vaig poder visitar.  Hom diu que el trist mugró que en resta de la que havia estat esvelta columna, es deu al nefast costum mercantilista dels fidels de col·leccionar relíquies de tota entitat i morbositat, per la qual cosa se la van polir.

Dels fets,  en Luis Buñuel en va fer una memorable i àcida pel·lícula.

Les petites històries del passat.

Si us parlo del Doctor Antoni Bosch i Cardellach i no sou de Sabadell, aquest nom, segurament no us dirà res, a menys que sigueu un especialista; i si sou de Sabadell, us sonarà a un carrer, a un antic notable local i a una Fundació que porta el seu nom.

El Doctor Antoni Bosch i Cardellach (1758-1829), va ser un metge que va exercir com a  Secretari de l’Ajuntament de Sabadell del 1791 al 1795 i va deixar un diari que compren del 1787 al 1804. Atesa la seva qualitat excepcional com a privilegiat testimoni per copsar la realitat del Sabadell d’aquella època, el seu curós diari és un document de cabdal importància per conèixer la realitat social de la Ciutat els anys de finals del segle XVIII, amb  la  Guerra Gran al Rosselló, els emigrats francesos –la majoria capellans- fugits de la Revolució, el regiment de Dragons que radicava a la Ciutat, la importància social dels clergues a la vida ciutadana, i els atzars i la burocràcia administrativa que comportava la pertinença del Municipi al Corregiment de Mataró (el Decret de Nova Planta va abolir les Vegueries i les va convertir en Corregiments, a imitació de la distribució del sistema territorial castellà) a més del paper de l’autoritat absoluta del Capità General, màxima magistratura del Principat en representació del Monarca, en els afers de la cosa pública, militar i judicial.

Sovint les coses de la microhistòria tenen un cert regust agredolç  farcit d’enyorances del temps passat. També són font per analitzar la vida dels nostres avantpassats amb les  seves mancances materials  i les estretors culturals d’unes èpoques pretèrites en les que la gent  era generalment illetrada.

El diari de Bosch i Cardellach és de molt interès per l’estudi de l’organització territorial i el municipalisme abans de la primera Constitució i descriu amb cura i precisió els fets de la Revolta del Pa i la  repercussió del motí a Sabadell. També és una font per analitzar l’economia i els costums del període  tèrbol de finals del XVIII, des d’un punt de vista popular.

Una de les mostres de la manipulació dels fets i els rerefons de la manipulació interessada de la superstició religiosa s’hi veu en aquest apunt:

Mapa corregiments finals segle XVIII

 Parla el Doctor Bosch i Cardellach:

“10 de maig de 1790.

En aquest dia se havia de enterrar Joseph Fontanet i Sayol, llochtinent de batlle, que havia estat en lo dia del motí de 1 de mars de 89, i principal declarant en aquella causa.

Al haver de comensar lo ofici faltà lo Rvt. Joseph Casals, lo qual havia de dir-lo, i se-n havia anat fora de Sabadell. Estava la iglésia plena de molta gent, ja per son molt parentiu. Ja també per los molts forasters que hi havia de l’Aplech de la Salut que havia estat en lo dia antes. Comensaren luego a amotinar-se molta gent, i a cridar un contra dit capellà, altres contra los capellans i rector que li permetían. Lo cadàver quedà sens enterrar, no obstant se ésser mort tres dies atràs.”

“Dia 11.

Corregué una mala veu, moguda sens dupte per alguns de mala voluntat contra lo difunt, dient que no s’havia fet lo ofici perquè los diables se-n havien portat lo cadàver.

No sé si mogué esta impostura lo que ja havia succehit ab son pare que antes de morir donà no sé què señals de alguna desesperació, o tal vegada seria deliri. Jo creuria que fou una venjansa digne de càstich de alguns agraviats en la causa del motí. Clamaren, pues, los parents i amichs del difunt. Y en lo ofici que se li féu en aquest dia estigué públicament exposat lo cadàver a la porta de la iglésia ab quatre atxas per a donar pública satisfacció a tothom. Lo Sr. Rector cedí lo dret de sas atxas.”

 

Manuscrit d'en Bosch i Cardellach

Surt el sol.

El sol comença a treure el nas il·luminant la Serra del Cadí.

Sembla ser que farà un dia resplendent.

Un tions cremen a la llar de foc. A prop s’hi està prou bé, talment dintre un acollidor claustre matern que ens aïlla de la gelor.

A fora el fred es fa evident.

Com les gastaven els clàssics .

Sovint fem escarafalls dels estirabots que en el món aspre de la política i dels negocis els homes s’envien els uns als altres. Les punyalades per l’esquena i l’afany de gaudir de la fatuïtat del poder i dels seus fruits saborosos, porten als humans a fer llenya dels arbres caiguts i a devorar les despulles de les carcasses ja podrides dels vençuts. Les hienes del poder esmolen urpes i dents per rosegar la carronya, menystenint la voluntat dels pobles i traint els desitjos de qui els ha donat suport. No els espanta el segrest de les voluntats, la delació i la pràctica de les antigues arts dels llepaculs per mantenir les seves canongies i els seus privilegis.

A les cavernes polítiques i empresarials, per un benintencionat colomí hi ha dotzenes de voltors. Occeixen amb formes exquisides, brandant els sabres i ganivets amb la polidesa que fa que , sovint, els talls siguin nets, gairebé sense vessament  de sang ni escampall de visceres. Empren subtils arguments demagògics quan preveuen que seran útils als seus objectius de tocar poder.

La processó va per dins, curulla de crucificats,  mater doloroses i judes iscariots de pacotilla, malgrat que tot es mou amb formes versallescques d'exquisida polidesa. 

Llegint aquesta traducció d’uns versos de Gaius Valerius Catullus (87 AC-54 AC) m’ha vingut al cap que ben bé podrien tenir certa vigència i anar dedicats a alguns dels que hauran de deixar les seves poltrones parlamentàries i de govern o als que les apeteixen amb delit, a risc d’haver d’anar gratant les butxaques dels governats per ajustar el deute públic a les exigències europees.  

La diferència és que el llenguatge de fa dos mil anys no gastava embuts, ni hi havia un Bono que fes rectificar les qualificacions que li semblaven malsonants:

Guaiteu com les gastava el Gaius Valerius Catullus:

“Furi,  tu que no tens ni un esclau  ni una arca ni una xinxa ni una aranya ni un fogó, però tens un pare i una madrastra, les dents dels quals poden rosegar fins i tot una pedra, t’ho passes bé amb el teu pare i amb la fustegassa de la muller del teu pare. No és gens estrany ; perquè tots esteu bons, païu bé , no teniu por de res , ni d’incendis, ni d’ensulsiades  que us esclafin, ni de malvestats, ni de metzines arteroses, ni d’altres casos de perill. I encara més, teniu uns cossos més secs que la banya, o que una altra cosa més eixuta, si n’hi ha, a causa del sol, del fred i de la fam .¿Com no t’ho has de passar bé i esser feliç?. Ets lliure de suor, lliure de saliva, de flegmes i de refredats nassals. I, a aquesta netedat, afegeix-n’hi encara una de més neta : tens el cul més polit que un saler i en tot un any no cagues més de deu vegades , i allò que fas és més sec que una fava o que els còdols; si ho esmicolessis o ho freguessis amb les mans no se’t arribaria a embrutar ni un dit. Aquests avantatges tan venturosos,  Furi, no els menyspreïs ni els tinguis per poca cosa ; i aquells cent mil sestercis que sols demanar, deixa’ls estar: ja ets prou feliç”

A l’hora de ficar-se amb el tal Furi, el Catul no s’estava de res,  oi?.      

Un nen que vivia entre llops.

Ahir vaig anar al cinema a veure “Entrelobos” de Gerardo Olivares.

El film narra la història real d’un andalús que l’any 1954 va ser enviat a ajudar a un tosc i feréstec pastor troglodita, cuidador de cabres d’un terratinent.  Aquest va morir i el nano es va quedar sol i deixat anar de la mà dels déus durant dotze anys.  El film es mou en el context de la postguerra i el vell pastor és un solitari anacoreta fugitiu de les frustracions i malvestats de la guerra civil. La Sierra Morena apareix com un perillós paradís, on la natura s’ofereix amb tota la seva cruesa, prevalent la llei del més fort, inclosos els homes.

El film no passarà a la història del cinema i, al meu entendre, li manca un plus de profunditat, doncs es queda en la anècdota d’un infant abandonat a la seva sort al mig d’un mitjà hostil. Les particularitats del fet, no eren tan inhabituals; jo havia sentit a parlar de besavis que havien anat a cuidar ovelles a la Serra del Cadí, i s’alimentaven del que podien, inclòs el furt de la caça de les àligues, escalant amb tot el perill del món els seus nius –escena que apareix a “Entrelobos”- i tot això tenia unes causes socials, en aquell cas, basades amb les misèries del minifundisme-  que són les que poden interessar i no tant l’anècdota en si mateixa.

El context social en el que en Marcos Rodríguez Pantoja és enviat a la muntanya i queda aïllat es mou en un entorn social d’explotació social i de misèria moral que avui semblen de ciència ficció. El problema d’en Olivares, el director,  és que esmenta aquests fets i hi passa de puntetes, apuntant un maniqueisme d’aquells que donarien sentit a un western de la vella escola, però es queda amb això: una simple anècdota.

No va ser exagerat el caciquisme, l’exercici de pràctiques feudals i el xantatge al que estava sotmesa bona part de la població andalusa de l’època, que expliquen el destí del nen Marcos, però el director ho deixa esbossat, fent més èmfasi amb una idealitzada relació del nen i el seu entorn natural, molt més espectacular, la qual cosa produeix un producte superficial i mancat de credibilitat, malgrat estar basat en una història real.

Crec que  el film es queda a mig camí entre un muntatge presumptament documental  dels que feia en Félix Rodríguez de la Fuente a la TV espanyola i el “Tarzan dels micos” i a anys llum de “L’enfant sauvage” d’en François Truffaut.