Herr Müller i la senyora Merkel.

Aquest darrer cap de setmana, herr Müller passejava capcot pels carrers d'una localitat turística de la costa, repassant les ofertes gastronòmiques.

Recoi, els mateixos preus que a la meva Baviera natal, si no més cars- va pensar.  

Ja era tard, però ja se sap que en aquest coi de país la gent sopa gairebé  a la  mitjanit.

Un mediocre grup d’havaneres avorria la concurrència a la plaça amb les sempiternes cançons –abans nostàlgies de mariner embriac i ara edulcorades, fora de context, i tutelades per la regidoria de cultura de l’ajuntament- A la tarda hi havia hagut sardanes i xocolatada i  ara la gent s’arremolinava als bars al voltant de la televisió que donava un partit del Barça, que ja guanyava per set o vuit gols.

Tendes, bars, restaurants i botigues estaven a vessar, tot i que ja eren les tantes.  Els carrers, concorreguts i plens de gent ociosa. 

En Müller no ho entenia; ell s’excedia quinze dies a l’any i la resta la treballava, en un tipus de vida escarrassada,  espartana i ordenada i no com el d’ aquest coi de llatins que sembla que es passen el dia de festa en festa, menjant, bevent i fent xerinola. I si almenys fossin humils i de bon conformar, com els caribenys, però no, aquests són de mena orgullosos, són fatxendes i es creuen el centre del món, presumint  i baladrejant – pensava.

Perspicaç i xafarder, havia copsat que construeixen obres faraòniques, com aeroports sense avions, vies de ferrocarril de gran velocitat, en les que no hi passa cap tren, teatres on no s’hi actua tret de quatre mítings en època d’eleccions, poliesportius on hi ha quatre iaies fent gimnàstica a càrrec de l’erari públic. Mantenen costosos clubs de futbol i paguen els sous més fabulosos i traspassos rècord de la historia per jugadors de toc exquisit i intel·ligència escassa, que van pel món pregonant que són els més envejats, per rics, guapos i atletes, com aquell portuguès border line que juga a Madrid. Els alemanys no s’ho poden permetre i tampoc els francesos, que van limitar per llei aitals excessos.

Tanmateix observava que qui treballava darrera les barres i servint taules i taulells, era gent forana: àrabs, paquistanesos, romanesos, tot i que havia llegit que era un país rècord en nombre d’aturats.    

Herr Müller s’anava enfurismant; ell que és oficial de primera i percep uns tres mil euros al mes, no es pot permetre tantes disbauxes Qui paga les d’aquesta gent ociosa i cridanera?

Era cap de setmana d’eleccions al seu país, i ja havia votat per correu a favor dels socialdemòcrates i contra la senyora Merkel, doncs ja estava bé de tant finançar aquest coi de sud indolent i hedonista, que sembla més un bordell que no pas un país. El següent pas hauria de ser el d’emancipar-se d’aquesta ruïnosa i inviable Unió Europea de tantes velocitats i que aquests llatins s’ho fessin mirar.   

        

Una vella i coneguda corrupció.

Caricatura de El Roto treta de la Xarxa.

Ahir en Vicicle ens va deixar un post molt il·lustratiu que ens feia un tastet del que s’està coent al sud de l’Ebre enllà, en quan a corrupteles, amb la impunitat i la prepotència en la que es mouen els delinqüents; en els posteriors comentaris, en Vicicle ens manifesta la nul·la capacitat d’autocrítica dels qui els voten, per la qual cosa sembla ser que hi ha una remarcable tolerància social cap aquests fets i que potser la xarxa de complicitats i el clientelisme va molt més enllà del que es fa evident.

A casa nostra,  potser no estem al nivell dels nostres veïns del sud o els de les Illes, però déu n’hi do amb les puntes dels icebergs que afloren sovint, ja siguin el desfalc del Palau, com les irregularitats del cas Pretòria, entre d’altres.

Es constata també la poca capacitat de l’electorat per veure els entrellats de la corrupció: Tothom és capaç de detectar aquests casos mediàtics i evidents d’escàndol i en fa escarafalls,   però, sovint no detecta les seves bases, ni el rol, sovint actiu, que hi tenim tots plegats.

Per veure-hi clar i constatar el nivell de corrupció generalitzada, amb unes mostres en tindrem prou: ens  haurem de fixar amb les llistes de l’atur, on s’hi amaga bona part de l'economia submergida i les jubilacions ‘anticipades’, les de les incapacitats totals pensionades, les baixes per IT que amaguen i encobreixen d’altres necessitats alienes a les malalties, entre elles un endèmic absentisme sense una coneguda causalitat ; la dispensa de medicaments per jubilats (gratuïts) per a tota la família, les denúncies falses per  obtenir compensacions de les empreses d’assegurances, utilització fraudulenta per les famílies dels recursos destinats a la dependència... i si ens enfilem més amunt, a l’escala col·lectiva de la corrupció, anirem trobant el fet d’encomanar-se a dubtosos bufets i gestories per obtenir llicències d’obres, el lliurament de ràpels i comissions per obtenir favors i contractes ( i no em refereixo exclusivament a la funció pública, on hi ha més control que a les privades) i així fins allà on vulgueu  arribar. Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra, diuen que va dir Aquell que tant s’invoca.

Entenc que és molt difícil eradicar aquest tipus de conducta de la societat: Primerament ens cal tenir consciència d’aquesta realitat i a continuació sotmetre la societat a una mena de gota malaia, amb unes bones dosis d’educació, voluntat i capacitat normativa, que per avui és més que utòpica.

Tota conducta obeeix a unes condicions objectives que la propicien i talment com hem dit algunes vegades que necessitem un Estat -que mai hem consensuat, atesos els atzars de la Història- amb els paràmetres dels referents del dret constitucional comparat, també podem dir que el que tenim malgirbat, implícitament  ha acollit aquesta mena de conducta de la nostra societat.

El constitucionalisme espanyol, des dels seus orígens, és feble i sotmès als condicionants de l’època: consagra el vell caciquisme disfressat d’un municipalisme que tampoc té parangó en dret internacional comparat, i en ell hi niuen molts dels mals en forma de corrupció que ens cal patir. Ben segur que la majoria dels regidors del nostre mapa municipal són persones d’una honestedat fora de qualsevol dubte, però hi ha hagut casos com els de Marbella, frivolitzat  i banalizat per la TV, el de Calvià i molts d’altres d’irregularitats i excessos urbanístics, que no haurien estat possibles en un context jurídic diferent. És raonable que els municipis tinguin les capacitats sobre urbanisme, seguretat i d’altres que els consagra el constitucionalisme espanyol i el seu desenvolupament normatiu, com la Llei de Bases de Règim Local ?

Jo ja sé que molta gent que s’omple la boca defensant la democràcia no hi està d’acord amb el que dic, i que les meves paraules sonen a apologia d’un cert autoritarisme. No vull dir això: si optem per una democràcia dintre d’un estat social i democràtic de dret, ens cal un Estat –així amb majúscules- Si no, tirem-ho tot pel pedregar i anem a la secessió i organitzem el nostre particular Estat tal com més bé ens convingui. No hi ha alternativa: o caixa o faixa.    

Caricatura de Màximo treta de la Xarxa

Ortus i ocàs.

"Después del amor, la tierra.
Después de la tierra, nadie". 
Miguel Hernández (1910-1942)

Ortus i ocàs, aquests conceptes, emprats en astronomia per referir-se a l’albada i el crepuscle, i que marquen el començament de la claror del dia i el seu final, son prou vàlids, com a metàfora, per fer una reflexió  sobre les coses de la vida. I aquest cap de setmana de Halloween, carabasses il·luminades, castanyades i el record dels difunts, presidit tot per la por del gran misteri de la mort, bé s’ho deu valdre.

Néixer i morir, son l’ortus i l’ocàs d’un breu procés de consciència que en diem VIDA; una conjunció d’elements materials,  bioquímics, que mercès a un llarg procés evolutiu han configurat un món habitat per éssers vius, alguns d’ells dotats d’unes capacitats cognoscitives que els fan tenir consciència d’una part del món que els abasta: tot allò que els és accessible pels seus sentits limitats. És conegut que del món se’ls escapen colors que la retina no percep, olors, sabors i sons que la limitada capacitat dels seus òrgans, adaptats per l’evolució a les seves necessitats vitals, són incapaços de capir.

Aquests complexos organismes, s’han configurat des d’un  flux de circumstàncies evolutives que els han portat a l’estat actual, en un progressiu procés de milions d’anys que encara no s’ha aturat.

Però aquest éssers, al tenir consciència del seus limitats sentits, han desenvolupat un fort sentiment de por a la desaparició física, per la qual cosa han fantasiejat i han cercat la transcendència de la seva existència, imaginant-se que s’han creat a imatge i semblança d’un ésser quimèric i tot poderós, regulador i creador de les coses del univers, al que en diuen Déu. Quan morin, aquest ésser fantasiós els portarà a una nova dimensió on les seves consciències –o ànimes- seran premiades o castigades, per la qual cosa els que han assumit amb més força aquest transcendentalisme i s’han irrogat el paper de rectors d’aquests éssers, n’han fet una excel·lent i eficaç eina de control social. D’altres creuen que tornarà la seva consciència, reencarnant-se dintre d’altres cossos. Aquesta convicció d’una vida més enllà de la mort, els allibera de l’angoixa de la desaparició total de la seva consciència.

Avui sabem prou coses del món material per capir que el transcendentalisme és molt utòpic i que l’estat de consciència ho és en virtut d’una sèrie de mecanismes materials i bioquímics, que conformen la complexitat d’un ésser viu. Que es tornin a conjugar, en un futur, la totalitat de circumstàncies que configuren una vida singular d’un ésser en concret,  és més que improbable, per la qual cosa, penso, que la consciència humana singular està abocada a la desaparició. La pervivència és en la matèria, que no es destrueix ni es transforma.

Els antics, seguidors de cultes solars, celebraven amb llavors (castanyes, ametlles avellanes) l’arribada de la tardor i en feien un homenatge a la resurrecció que vindria passat el hivern. Aquesta resurrecció, penso que ja la deurien intuir en el context del gran cicle de la terra, les collites i la pervivència de la matèria, dintre dels límits dels seus coneixements i a l’abast dels seus sentits. I dintre d’aquest gran cicle és on penso que hi ha el nostre futur post-mortem, la qual cosa no deixa de ser, per a mi,  tan atractiva, o més, que els rars paradisos amb serafins tocant la cítara, o amb hurís ballant la dansa dels set vels pels segles dels segles.

Per il·lustrar una mica més la cosa, i contant amb el seu beneplàcit, em permetria recomanar el magnífic blog de HelterSkelter i la seva entrada d’avui on enllaça amb Duelity.           

Una antiga dialèctica: Municipis i Estat.

Sovint ens sorprenen notícies, de vegades d’aparença intranscendent, si no ens toquen molt de la vora, que ens criden l’atenció, com la de que l’Ajuntament de Tossa cobrarà l’aigua més cara als de fora que als del poble. Aquestes coses ens fan pensar quina és la brillant visió estratègica dels que deixem que ens regeixin: Un ajuntament, que viu del turisme, grava la seva gallina dels ous d’or amb un import especial –segurament alguna ment privilegiada va pensar: “Aquests de Can Fanga i els guiris, no voten: ho fan els del poble, i a mi m’hi van les virolles”. Els dels comerç i l’hostaleria, potser ja els va bé o la miopia que es gasten també hauria de ser motiu d’anàlisi.

Aquest pensament del Consistori de Tossa, potser  miop i una mica mesquí, es pot fer extensiu a la majoria dels municipis de la nostra geografia, si no, no s’explica que una bonica població com Peratallada del Baix Empordà del municipi de Forallac -per exemple- estigui rodejada de pàrquings de pagament, sense alternativa, la qual cosa fa que alguna gent es dissuadeixi d’entrar a veure tant pintoresca i medieval població sotmesa a peatge obligatori, cosa que no sé si la hostaleria i el comerç del poble també ho valoren degudament. 

Deixant la micropolítica (el mot me l’acabo d’inventar) i anant a la macropolítica, el mateix fenomen el tenim quan una de les zones industrials més importants d’Europa, com és el Barcelonès, està tancada i gravada per un anell de peatges d’autopista, segons la brillant visió estratègica d’en Pujol i Cia,  o quan veiem ingents quantitats d’agents, municipals o Mossos d’Esquadra,  dedicats a alcoholèmies i a vigilar si es porta el cinturó, mentre uns metres enllà li roben l’equipatge al visitant. I com aquest, tots els exemples que vulgueu.  Totes aquestes circumstàncies de manca d’una visió estratègica global, algunes d’elles de genuïna exclusivitat a casa nostra, es deuen a un munt de circumstàncies, però una de les més evidents és l’atomització del poder municipal (a Catalunya hi ha municipis de 300 habitants) i la impossible qüestió del que es considera  un dels pilars de la democràcia espanyola, que és el municipalisme o  l’autonomia municipal.

Amb la pretesa coartada que el municipi és l’estament més proper al ciutadà, es basteix una autonomia municipal que  és la que permet que l’alcaldessa de Tossa de Mar decideixi el preu diferenciat de l’aigua, comani i dicti objectius a la SEVA policia local (a tot Espanya hi ha no menys de 2.000 cossos de policia  local i tots al seu aire, sota una genèrica llei de Forces i Cossos de Seguretat i a casa nostra una de Policies Locals de Catalunya, però tots amb capacitat municipal per elaborar-ne el reglament propi) faci plans urbanístics qualificant terrenys, o decideixi gastar-se els diners dels fons europeus asfaltant la platja de la Mar Menuda, si tal mesura, a ella i al seu equip de govern, els semblés escaient i els vingués de gust;  o com quan  una població de no més de 5.000 habitantants, es gasta el diner públic muntant un magnífic teatre municipal de 500 places per representar-hi “Els Pastorets” per Nadal i per usdefruit del Casal dels Avis de la Caixa, o un magnífic poliesportiu per jugar-hi a la petanca, si aquest projecte els sembla oportú als seus interessos electorals. Amb el tema dels fons del denominat PlanE o plan  Zapatero, ja en Francesc Puigcarbó ho va deixar ben evident en el seu blog.  

Històricament l’autonomia municipal és deguda a l'ancestral feblesa de l’estat espanyol i a la dificultat en la seva construcció. Podem obviar donar una ullada a la patètica història del constitucionalisme espanyol des del 1812 al 1978, amb no menys de quatre guerres civils, no sé quants “pronunciamentos” i assonades diverses i molts anys d’absolutisme i manca de democràcia, coneguda per tot aquell que tingui estudis elementals d’història.

D'aquest procés, podem establir l'existència d’una dialèctica entre els municipis i l'estat, que guanyen els  primers, degut a l’antiga conveniència, vigent en tota la història del constitucionalisme (els darrers dos-cents anys) d’haver de donar cobertura al caciquisme local estructural, vertader poder davant la feblesa i les incerteses dels poders centrals, i actualment encara, niu d’especulació i de corrupcions diverses, i d’exemples recents no ens en falten.

La vocació sobiranista d’algunes nacions d’aquest feble estat espanyol, com la nostra, la catalana, provenen bastant de les mateixes causes: un estat no consolidat ni consensuat, fet a la mida d’interessos foscos i ancestrals,  incapaç d’implementar  plantejaments estratègics comuns, basats en un consens i bastits en el caos municipal... En conseqüència,  davant d’aquests fets, hi ha un irrefrenable desig de tirar pel dret, engegant-ho tot pel pedregar, o esgarrapant petites cotes de poder en la mida del que sigui possible (el "peix al cove" de CIU) segons l’escalfor mental conjuntural de cadascú davant del problema.

Manquen objectius estratègics –tan per part dels unionistes, com pels sobiranistes- però el que penso és que des del caos del municipalisme, no hi tenim res a pelar i si alguna esperança hi ha és en l’enaltiment i el reforç del que se’n diu la societat civil i sinó sempre ens quedarà Brussel·les.

          

Que el llegir no ens faci perdre l'escriure.

Llegint el post de l’Eulàlia Mesalles d’avui al Riell Bulevard, on fa balanç de les coses que hi han publicat al llarg de 500 articles (una bona feina i ben prolífica !) i on fa referència al paper dels blogs, a diferència del d’altres mitjans, aprofitant aquest cap d’any on es diu que cal recapitular i fer nous propòsits,  se’m acut la qüestió de la finalitat del llegir i l’escriure.

Què hi pinto jo aquí ? Què dimonis pretenem deixant anar les nostres regurgitades del conscient i del subconscient erga omnes, sotmesos a la crítica d’amics, coneguts i algun desconegut que “passava per allà” ?

No ho fem per cap mena de pulsió professional, ni per diners, ni per assolir cap mena de gloria personal (o potser si) Tampoc ho fem per catarsi ni per lliurar , amb una mena de psicoteràpia d’estar per casa, les cremors de l’anima, com diria un poeta ( o potser si)      

Ahir rellegia, arrel d’una discussió banal a la feina d’algun al que no li havia agradat un post meu on em ficava amb la capellanada, la més que coneguda discussió del jesuïta Copleston amb Bertrand Russell; vaig retrobar-me amb una frase d’aquest darrer,  on a propòsit de la experiència religiosa i la seva transcendència amb la possible existència de déus, quan el jesuïta tomista  Copleston especulava amb que l’experiència mística, artística o religiosa, talment com l’enamorament, sempre tenen un objecte, i aquest objecte és un déu, en Russell, incisiu i agut li deia que això no és sempre així i explica que:  “Els novel·listes japonesos mai creuen que han assolit el seu objectiu fins que una gran quantitat d’essers reals s’han suïcidat per amor a la seva heroïna imaginària” Frase colpidora, que ens situa molt més enllà del context en el que va ser expressada: Quan un hom escriu, què pretén? Per descomptat que, almenys jo no voldria arribar a l’extrem dels japonesos que cita en Russell (no en sé res de literatura japonesa, però sospito que avui, amb el manga i totes les seves derivacions, dubto que se’ls hi pugui atribuir aquesta presumpció, que sembla més un prejudici de postguerra dit a l’any 1948 que no pas un fet ajustat a la realitat, encara que un tal Yukio Mishima, potser si que podria anar que aquest camí)  però potser si que voldria assolir una intensitat literària semblant: Que els lectors es suïcidin per amor a una heroïna inexistent, irreal, imaginada ...Suggerent, oi? Malgrat tot, jo amb que els possibles lectors m’aguantin les meves parides, sembla ser que ja en tinc prou !