Sant Petersburg (3) La presa real del Palau d’Hivern pel director Aleksandr Sokurov.

Gent del món cinèfil i entre ells en Lluís Bosch me l’havien recomanat: “Si has anat a Sant Petersburg, no et perdis el film d’en Sokurov, “L’arca russa” ... Val la pena. T’agradarà...”  Finalment aquest cap de setmana l’he pogut veure, a casa, repapat al sofà.

Tot aquell que ha visitat un lloc on han passat fets històrics, pot haver fet l’exercici imaginatiu de veure-hi els fantasmes dels protagonistes dels fets que hi van ocórrer. L’altre dia en parlàvem a propòsit de les visites a camps de batalla i la suggestió que produeixen. En Sokurov materialitza aquesta quimera i ho fa de manera espectacular: Tanca el Palau d’Hivern (avui Museu de l’Hermitage);  posa 2000 actors i figurants en situació i pel sistema Steadicam, li carrega la càmera  a l’esquena al seu operador Tiilman Büttner i es passeja per les sales de l’ antiga seu del poder tsarista, fent una tasca de record Guiness: filmar els 90 minuts màgics amb una sola presa-seqüència, amb l’objectiu de recrear els 300 anys darrers de la seva història.  Una tasca força complexa i gairebé impossible. Tothom, ha d’estar a punt i no hi ha d’haver preses falses ni repeticions. Amb 2000 actors i figurants, més els tècnics, imaginem la tasca de coordinació i assaig...Buf!

Ell, en Sokurov, esdevé el fantasma que de manera intemporal (no segueix cap ordre cronològic) es passeja pels passadissos del palau i pels  300 anys de la història de la Rússia enyorada, fent de narrador.  Acompanya un altre personatge singular, el fantasma d’un italià que va viatjar a la cort tsarista el 1839 i va escriure un llibre (“La Russie”), on feia  burla dels intents d’aquella cort, que ell la veia plena de pagesos sapastres ancorats a l’Edat Mitja,  per copiar el glamour i el savoir faire de les corts europees. Aquest personatge és el Marqués de Custine, i en aquest original viatge oníric  haurà de rectificar i adonar-se que, quan va escriure el seu llibre,  estava molt equivocat.

En Sokurov entra al palau per una porta del darrera,  com aquell que pretén colar-s’hi  –és una bona metàfora aquesta, a l’Història sol succeir així mateix, encara que no sempre- i en surt per la del davant,  quan s’acaba una fastuosa festa celebrada poc abans del començament de la Primera Guerra Mundial el  1914, barrejat amb els uniformes llampants dels militars, les enjoiades dames i els estirats jaqués dels notables. En ella hem vist el bo i millor de la societat que poc després seria  eradicada pels bolxevics, ballant al compàs de l’orquestra simfònica del Teatre Mariinsky, dirigida pel Valeri Gergiev. Pel mig hem trobat, sense cap rigor cronològic – els fantasmes no hi entenen amb les subtileses del temps, que és cosa dels nostres sentits- la majoria dels personatges de la Història, des de Pere el Gran a Nicolau II, passant per Caterina I i Caterina la Gran. També hem sentit parlar els conservadors del museu de l’època d’Stalin, queixant-se de la manca de recursos, i hem vist pinzellades de la foscor de l’època del setge de Leningrad quan la segona Guerra Mundial. Sovint ens hem aturat per comentar una pintura, barrejats amb els visitants de l’actualitat; pel camí hem assistit a una cerimònia a la Sala del Tron on Nicolau I rep un ambaixador a començaments del segle XIX i hem vist desfilar la guàrdia imperial .

Tot baixant per l’escala –la baixada sembla una fugida-  la mateixa per on Eisenstein hi fa pujar els bolxevics en el seu “Octubre”,  el fantasma de Custine ja s’ha rendit al glamour imperial i no voldria marxar, però li cal acomiadar-se i tornar al món inconcret on radiquen els fantasmes, la qual cosa fa deixant anar un: “Adéu, Europa” més que significatiu. 

L’Hermitage resta com una arca de Noé, on hi perviuen els valors de la Rússia tradicional,  damunt d’un mar gris, emboirat i tèrbol. Sembla evident que per Sokurov no n’hi ha d’altres de valors que els de l’època dels tsars, als que redimeix i tracta amb la nostàlgia i el sentiment ritual que sol trobar-se a la literatura russa.