La mort i la farigola

He llegit el testimoni de l’Eulàlia Mesalles al Riell Bulevard  i les seves impressions en relació a l’exposició de fotografies de Gerda Taro i Robert Capa i em ve a la ment una història sobre els dolorosos traumes de la guerra.

Al marge de les estratègies i les tàctiques, de les idees, les pàtries i les coartades emocionals, hi ha el sofriment de les tropes. Els soldats, voluntaris o arrencats de la llar, mal vestits i mal nodrits, servint de carn de canó als front de combat.

La història és la següent:

El pare, que havia combatut al costat de la República a la 25 divisió del García Vivancos (nom de la columna confederal que va sortir de Barcelona dirigida per un fuster anomenat Ortiz, la “Roja y Negra”, quan va ser integrada per l’Exèrcit Popular), era portalliteres i la seva feina era la de recollir ferits, sempre a descobert i sota el foc enemic. Va entrar en combat varies vegades en dues sagnants batalles: Belchite i Terol, on va ser greument ferit.

Ja fa bastants anys, jo era un adolescent barbamec i érem al seu poble,  una petita pedania de l’Alt Urgell, sota la Serra del Cadí. Era un matí de tardor i trescàvem pel bosc, collint rovellons (dic “collint”, doncs al Prepirineu es “cullen” o es “pleguen”  i en altres llocs es “cacen” o es “busquen”) 

Feia molta calor i totes les olors del bosc es multiplicaven en una orgia de sentors. El pi negre s’enfilava costa amunt per les fondalades del Cadí i estàvem immersos en una d’aquelles sensacions, entre melangiosa i absent, que et provoca el sentiment d’estar lluny de tota mena de civilització. Cada bri d’herba, cada matoll, cada moviment d’alguna bestiola fugint, adquiria un protagonisme inusual en altres situacions. Pels porus del cos i per tots els sentits hi entraven les mil i una sensacions plaents de la natura. A dalt, un cel blau, net, sense ni una boira i les crestes calcàries de la Serra del Cadí com un blanc decorat kitch, quasi wagnerià.

     

El pare, tot de repent, empal·lidí, i li vaig notar una mena d’expressió de terror al rostre.

“Què et passa?”- Li vaig preguntar.

Pensava que li anava a donar un atac de cor, o un ictus. Vaig espantar-me.  

Va tardar. Es va anar asserenant de mica en mica  i em va respondre.

“Ostres, res, no t’amoïnis;  nomes era la farigola!”- va dir, ja tranquil i amb el color habitual al rostre.

“Per un moment m’havia semblat sentir pudor de mort, com si hi hagués un cadàver abandonat allà al mig...” –va dir.

No va explicar res més, però vaig comprendre el que l’hi havia passat: Havia combatut a l’Aragó, on la vegetació és de matolls de plantes aromàtiques. S’havia afartat d’aixecar morts i ferits al bell mig de camps de farigola i romaní. La seva olor sempre més aniria associada a la mort, la sang i la barbàrie humana.  L’hi havia passat aquella mena de fenomen que havia investigat en Ivan Pàvlov i se’n diu reflex condicionat.

La darrera d'en Tarantino

Inglourious Basterds

Havia vist alguna cosa d’en Quenten Tarantino, però confesso que el seu cinema m’havia provocat una certa repulsió: La violència gratuïta no m’és plaent, i fins i tot –potser per allò de la cultura judeocristiana i tota la pesca- la trobava una mica obscena.

“Reservoir Dogs”, “Natural Born Killers”, “Pulp Fiction” i les dues “Kill Bill” em van semblar films desmesurats, gratuïts, on es feia de la violència espectacle i es posava la intel·ligència al servei d’un producte sangonós, psicopàtic, sense altres valors que la violència per si mateixa i uns presumptament enginyosos diàlegs, que, sovint, em feien més poca gràcia que altra cosa. 

Però ara el noi  ens fa una nova proposta: “Inglorius Basterds”, que aquests dies es passeja per les sales de cinema.

Ostres, quin canvi!. El paio, des de la seva fredor de psicòpata i la seva conseqüent amoralitat, ens proposa un exercici d’erudició cinematogràfica, esplèndid i excel·lentment documentat. En clau d’homenatge a varis estils cinematogràfics – el film consta de quatre capítols i cadascun és basat en una fórmula diferent-   

S’inventa una història, passada de rosca, situada en la França ocupada pels alemanys els anys 40 i comença a proposar animalades. Utilitza el histrionisme dels actors, la desmesura de la violència, per carregar-se, d’una tacada, tota la plana major del nazisme, amb en Hitler al davant, seguit d’en Goering, Borman, Goebbels i una munió de fatxes. La Historia reescrita al servei del deliri fantasiós de l’autor, que en fa una caricatura grotesca.  

Dintre d’aquesta fantasia delirant, i al mig d’una orgia d’erudició cinèfila, els tanca a tots en una petita sala de projecció del Paris ocupat i cala foc al local. Els encenalls són tota una filmoteca: un munt de cel·luloide al cap i a la fi  en aquella pira orgiàstica hi crema tot el nazisme...  

Ostres, si en té de sentit la violència en aquesta delirant fantasia !

El to sarcàstic i el ritme trepidant del cinema d’en Tarantino es desenvolupa en un film on una colla d’arreplegats netegen la Humanitat de nazis ultracondecorats, acompanyats de senyores mudadíssimes. Els que ho fan són una colla de jueus al contraatac - l’holocaust s’inverteix- El maniqueisme fa molt bons als bons i molt dolents als dolents, però en Tarantino confon els termes. Tots són una colla de cabrons...  

Qui ha de calar foc al cinema amb tota la pesca nazi dintre, és un comando format per un crític de cinema i una actriu alemanya que actua d’espia doble. Els pelen abans, però és un negre qui acaba la feina.  

Quan cremen el cinema, projecten una pel·lícula alemanya, que és calcada calcada a la famosa “Sergent York”, que va servir per mobilitzar els nois americans per anar a l’escorxador dels fronts de batalla. Un film que conté una gran dosis del que en podríem dir violència de sagristia.  Tota una ironia, i una càrrega de profunditat molt explosiva, la del Tarantino.    

M’ha agradat aquest exercici violent i molt intel·ligent i això em porta a una senzilla reflexió sobre el concepte de la violència. Aquesta té més o menys sentit segons qui la practica ? Una entrada feta per un del Madrid és infinitament més greu que una del Barça, o al revés, segons els gustos que gastis ? La violència amb sentit és violència sana?.

No ho sé, però aquesta vegada, i sense que hagi de ser un precedent, m’ha agradat aquest Tarantino madur. Potser la gent quan ens fem grans anem derivant cap a camins més tranquils i intel·ligents. Això mateix em va passar amb en Clint Eastwood: no aguanto els seus films violents de quan era jove, però em semblen sublims els darrers que ens ha proposat.

A veure quan en Tarantino s’animarà i ens en farà una de sang i fetge amb el trio de Las Azores,  i d’altres que ens agafin més a prop que en Hitler i la seva colla de vells fantasmes.    

La Segona Guerra Mundial arriba a Mataró (i 2)

(Foto publicada per la revista “Sàpiens”)

1. Charles M Peedom. El navegant tenia 24 anys. Un mestre d'escola, que havia canviat el guix i la pissarra per una metralladora. Casat, va ser cridat a files 20 dies després del naixement de la seva filla. Seria condecorat en 2 ocasions. 
2. William Bill C. Macdonald. El pilot era de Melton (Victòria). Tenia 27 anys. Era alt i prim, amb el cabell negre i un somriure sempre a la boca. Bon esportista, era camioner, encara que el seu somni era volar: la guerra li donaria l'oportunitat de fer-ho.
3. John W. Lewis. El segon pilot tenia 22 anys. Nascut a Adelaida, era administratiu en un comerç. Sempre havia volgut volar, i va intentar entrar a la força aèria sense permís patern el 1939, quan encara era menor d'edat. Es va allistar al desembre de 1941.
4. Frank R. Lamond. Artiller de la torreta superior i tenia 21 anys. Era l'únic noi de 5 germans que havia estat cridat a files. Va destacar per la seva punteria i va ser condecorat en cinc ocasions.
5. Michel Tom Woods. Artiller de cua. Tenia 28 anys i treballava de mosso en un magatzem. Estava casat i era pare d'un nen nascut el 1943, que no va arribar a conèixer. Va ser condecorat en 3 ocasions.
6. Ron Lanham. Operador de ràdio. Era de Nova Gal les del Sud i tenia 21 anys. Treballava com a subdirector en una entitat bancària de Sydney. Durant el seu servei, va demostrar una gran preparació i va ser condecorat 5 vegades.

Els cossos de tots els aviadors, exceptuant el del sergent Lemond, que no va ser trobat, descansen al cementiri de Mataró.

Havien passat els anys i cap als seixanta del segle XX, en Facund Farell vivia a Sabadell i es dedicava a vendre material tèxtil viatjant per tot Catalunya. Un dia era a Ripoll, amb la seva maleta plena de mostres, i va aprofitar entre dues visites per anar a fer una visita al vell monestir.

Allà hi havia un grup d’estrangers –els típics turistes que començaven a sovintejar el país- que parlaven anglès. Com que des de que s’havia volgut rendir al aliats, quan l’incident del B26 Maraurder a Mataró, el seu nivell del idioma havia millorat força -sociable com és ell- va encetar xerrera amb els visitants: Que si el romànic aquí, que si la Catalunya vella allà, que si patatim, que si patatam.

Va saber que era un grup d’australians que feia turisme, tot i que l’objecte del viatge era la recerca de la tomba d’un familiar seu que havia mort en un lloc indeterminat de la costa catalana durant una missió de reconeixement quan la Segona Guerra Mundial –servia a aviació al 14è esquadró de la RAF amb base a Còrsega –i el seu avió, misteriosament, havia desaparegut en aigües jurisdiccionals espanyoles.

En Facund Farell va poder explicar que n’havia estat testimoni. Va poder donar detalls de la situació i informar que els cossos de cinc tripulants, entre ells el del familiar dels visitants, eren al cementiri de Mataró. Un sisè va desaparèixer i les seves restes deuen estar amb les de l’avió, que jau, panxa enlaire, davant de Mataró, a uns 40 metres de fondària.

Casualitat?. En Jung ens parla d’un fenomen que se’n diu sincronicitat, però això ja són figues d’un altre paner i matèria de credulitats o incredulitats. El resultat fou que l’emoció del moment va ser indescriptible i que s’encetà un gran vincle d’amistat entre aquella gent i el vell soldat  de l’any 1944.

La revista d’història “Sàpiens” va publicar l’incident de Mataró en el seu número 59, explicant les vicissituds del tràfec de wolframi quan la Segona Guerra Mundial.

Aquest material, molt important per la indústria d’armament, era enviat als alemanys que el pagaven a preu d’or. El jaciments eren a Galícia i els aliats n’havien interceptat el tràfec per l’Atlàntic. El col•laboracionista govern espanyol havia convingut amb els nazis una nova tàctica: Passar-lo amb ferrocarril fins al Mediterrani i embarcar-lo en petits vaixells de cabotatge que el durien des de ports catalans a petits ports pesquers del sud de França, com el de Portvendres, a fi i efecte de que el tràfec passés desapercebut.

El B26 Marauder i altres dos més, van enlairar-se la matinada del 29 de març del 1944 a la seva base de Ghisonaccia (Córsega ) El que pilotava el tinent McDonald va enlairar-se a les 7,50 hores. La missió dels tres era rastrejar vaixells que portessin “material sensible” des de ports espanyols a ports francesos. Al final del dia els constava que nomes n’havien tornat dos, el d’en McDonald es donà per desaparegut.

El periple del B26 va ser sobrevolar a les 10,55 el port de Barcelona, que va fotografiar i tot seguit va enfilar  nord amunt, fins que a les 11,20 va veure un petit vaixell navegat arran de costa, era el “Romain” un petit vapor francès vell i atrotinat requisat pels alemanys i usat per transportar wolframi i enganyar així la intel•ligència dels aliats. El Marauder va fer un parell de passades i va capotar, segons uns i va ser abatut, segons uns altres. En Facund Farell, afirma no haver sentit cap detonació.

El fet fou que, desprès d’aquesta malaurada acció, es va acabar per sempre més el tràfec de wolframi d’Espanya a Alemanya.

Les restes de l’avió han estat localitzades per alguns submarinistes, que l’han fotografiat i en guarden el secret de les coordenades, talment com fan els boletaires i fan ben fet, doncs d’aquí a quatre dies en trobaríem alguna rovellada peça penjada damunt del televisor d’algun estiuejant amb aficions subaquàtiques.

Del testimoni d’en Facund Farell, amb el seu permís, se’n va donar notícia a la revista “Sapiens” mitjançant un escrit que els vaig remetre i que van publicar al número 60.

Si la casualitat o el sincronisme (?) que feu coincidir en Farell i aquella família van permetre recuperar un moment de la memòria històrica, seria bo que el fet es repetís a casa nostra, amb el permís de “Manos Limpias” i el del Tribunal Suprem. Personalment m’agradaria saber on jauen les restes d’un oncle meu que diuen que va morir al sector de Pozoblanco al setembre del 1938, avui farà 71 anys.

La Segona Guerra Mundial arriba a Mataró (1)

En Facund Farell, que avui ja té una edat i és un avi molt trempat i lúcid, ens havia explicat allò que va veure a Mataró quan hi feia la mili l’any 1944. L’Exèrcit Espanyol, a rebuf de les victorioses campanyes dels nazis alemanys i dels feixistes italians, s’havia sentit fort i valent fins aleshores. L'autoestima, dels militars, que els darrers cinquanta anys havia estat malmesa per desastroses campanyes colonials on mambises cubans i cabilencs marroquins els havien clavat autèntiques llisades, s’havia rescabalat amb una llarga i penosa campanya contra la pròpia gent mal armada del país, massacrada mercès l’ajuda logística, tàctica i estratègica d’alemanys i italians, que havien vingut a foguejar els seus homes i provar les seves eines de cara a la guerra mundial que s’apropava. Els militars, sadollats de sang vessada, satisfets i orgullosos de la seva gesta, van treure pit i es van creure la reencarnació de les hosts del Gran Capitán, fins que els alemanys van fer figa a Stalingrad i els aliats van desembarcar al Nord d’Àfrica. Els seus amics més grans i forts que ells eren apallissats i ja no sentien aquella seguretat que l’anar a rebuf dels bergants els proporcionava. Van tornar les pors i la inseguretat; l’autoestima tornava a fallar.

Els diplomàtics del moment van anar fent-se el desentès de la sort dels alemanys i els italians –havien foragitat del govern els falangistes més pronazis, con en Serrano Suñer- i van començar a mirar cap a un altre cantó, tot xiulant i dient erga omnes : –“Nosaltres feixistes ?. Noooo, i ara !. Anticomunistes si, però feixistes no!. Anticomunistes i demòcrates de tota la vida. No n’heu sentit a parlar mai de la democràcia orgànica ?. Si hi presteu atenció, us ho explicarem i ho entendreu !”- a las cancelleries dels aliats ja se sabien el discurs dels diplomàtics del general manaia que no aixecava un pam de terra i semblava una caricatura de dictador, amb la seva panxeta i el seu castrense encarcarament. No s’explicaven tanta por si ja els havien dit que no hi hauria cap mena d’intervenció aliada a la Península, si feien bondat i no piulaven gaire. Mister Churchil ja els ho havia manifestat per activa i per passiva, però la proverbial malfiança, la paranoia, la íntima inseguretat de no disposar dels medis i dels mitjans i en especial els dubtes de la capacitat de lideratge i coneixements estratègics del propi Caudillo de España por la Gracia de Dios, sumats a la seva més que presumible manca de suport popular, malgrat les orquestrades concentracions de masses, feien que els militars de l’època necessitessin grans dosis d’antidiarreics i d’altres inhibidors de les incontinències del ventre. Coneixedors de la feblesa i precarietat de l’Exèrcit Espanyol i la depauperada situació de la societat civil, desmoralitzada i delmada per la guerra, no era pas cap bestiesa pensar que a l’hora de l’assalt a Europa, malgrat les garanties donades, els aliats decidissin invadir Espanya, atenent el poc desgast de tropes i mitjans que el fet precisaria. Fou per això que van manar desplegar l’Exèrcit per tota la costa, amb instruccions de repel·lir qualsevol mena d’invasió, “por Tierra, Mar y Aire”, intentant, amb pocs resultats, fer ressuscitar a la desgavellada tropa els vells valors del nacionalisme romàntic espanyol que tan bé els havia anat quan la Guerra del Francès, tot just feia cent trenta-sis anys.

En Facund Farell, petitó, amb el seu uniforme balder, caqui descolorit per ser ja de tercera mà i recuperat per la Intendència una vegada passada la guerra al sol i serena de les trinxeres, la seva gorra “cuartelera”, amb una borla al davant, que en deien “el madroño”, calçat amb espardenyes, armat amb un vell fusell Màuser model de l’any 1893 i unes cartutxeres de cuir on hi duia unes poques pintes de munició fabricada quan la primera Guerra Mundial, semblava una caricatura de soldat, com tot l’Exèrcit de la època: desgavellat i mal equipat, però cridat a les més altes glories imperials de la megalomania. Amb l’estómac sempre mig buit, malgrat, o per causa de la ració diària de “xusco” fet amb un blat impossible d’identificar i un plat d’un “ranxo” magre i escàs, compost de patates i alguna llegum escadussera procurava passant desapercebut que el temps passés i poder tornar aviat a casa. Era caporal de transmissions d’un lloc d’observació situat a una casa dels afores de Mataró, la missió del qual era controlar qualsevol moviment sospitós d’un bon tram de la costa del Maresme i fer front a la possible invasió de les forces angloamericanes. Un parell de velles metralladores Hotchkiss haurien de ser suficients per aturar la invasió, si l’atac es produïa allà mateix.

Un matí del dia 29 de març del 1944 va ser cridat per la superioritat a fer una arriscada missió logística: Calia posar persianes als allotjaments dels oficials –venia el bon temps i el sol mediterrani ja escalfava de valent- Vist el migrat pressupost de la caixa del regiment haurien de fer-les amb canyes de la riera que donava a la platja, feina que va ser encomanada al caporal Facund Farell i al seu escamot de quatre soldats.

Com ja solia ser habitual, l’ocasió era òptima per passar un tranquil matí de platja, allargant la feina tant com fos possible i procurant passar desapercebuts de sergents i d’altres espècies militars de les que solen fer la punyeta als soferts soldats de lleva, prenent-se un bon matí de lleure.

Eren quarts de dotze i veien un vell i tronat petit vaixell de cabotatge costejar cap amunt, direcció França. Tot seguit va aparèixer un avió bimotor amb marques de la RAF -en Facund Farell tenia accés a un llibre on hi havia les descripcions de models d’avions i vaixells de totes les nacionalitats, per tal de fer-ne la deguda identificació des del post d’observació i se les sabia de memòria - i va recordar la silueta del B26 Martin Marauder, avió bombarder que li recordava lleugerament els entranyables Kats republicans.

L’esglai dels soldats va ser important. La invasió angloamericana hauria començat i a ells els agafava al bell mig de la platja, armats amb quatre canyes –mai aquesta metàfora hauria estar més encertada- i gairebé en calçotets. La sensació de vulnerabilitat els era més evident que mai. No sabien que els calia fer. Ja pensaven com s’haurien de rendir, i fins i tot ja pensaven com dir-ho amb un anglès que desconeixien.- “I surrender ?”- o potser “I’m surreder?” - Tal vegada fugir seria la cosa més encertada, doncs aquell avió era un bombarder i la seva feina deuria ser deixar anar unes quantes bombes...

Entre cavil·lacions, negres pressentiments i pors més o menys fonamentades, van veure que l’avió baixava i passava arran del vaixell, tornava a enlairar-se, fent un gir per fer una segona passada. Feta aquesta, va capotar i es va precipitar violentament contra la mar.

En Facund Farell i el seu escamot van pujar corrent per tornar al seu lloc, però abans es van aturar a un bar dels afores de Mataró per telefonar a un observatori d’infanteria on solien reportar els seus informes: Aquests els van dir que ja estaven al cas del incident i ja se’n feien càrrec.

Tot arribant al seu destacament, es van creuar amb un cert nombre de guàrdies civils que baixaven esperitats cap a la platja. Algunes embarcacions de pescadors s’apropaven al lloc de l’accident, mentre el petit i desconegut vaixell havia fugit a tota màquina nord enllà.

Tot seguit les noticies es van escampar: els mariners havien arribat al lloc on l’avió s’havia estavellat i s’enfonsava lentament. S’havia encès i van trobar cinc cadàvers, seient als seus llocs.

Efectivament era un Marauder B26 del 14 esquadró de la RAF, tripulat per australians i venia de Còrsega. La missió era de reconeixement.

Un soldat de Caldes d’Estrac (Caldetes) que pernoctava a casa seva quan no tenia servei, l’endemà de l’incident els va dir que un pescador havia trobat a les restes de l’avió una capsa amb caramels, que havia escatimat a la guàrdia civil i s’havia endut a casa per repartir-la entre la quitxalla i algun ganàpia del veïnat. Sembla ser que aquella nit no van poder aclucar l’ull. Els pretesos caramels no serien altra cosa que amfetamines o algun altre estimulant.

EREN TAN POBRES QUE NOMÉS PODIEN SOPAR LLAGOSTA.

Escoltar. Escoltar les coses del passat és una gratificant manera d’entendre la petita història i comprendre l’evolució o la decadència de les societats.
Anar avui dia a molts pobles de la Costa Brava és com visitar un parc temàtic, amb quimeres d’havaneres, roms cremats, tertúlies a tavernes entranyables i l’enyor d’un passat mitificat de veles al vent i pescadors tornant a l’albada, tapers enriquits posant pisos a belles amistançades, fantasies de mulates sensuals, panses i figues, mel i olives i mel i mató... La realitat del passat d’abans de la vinguda de la allau de turistes, però, era molt diferent dels mites estereotipats. Regnava la pobresa i sobreviure era una tasca molt complicada per aquella gent senzilla i tocada de tots els vents.
El vell amb el que parlava donava una versió molt més propera a la realitat: Ell no parlava mai amb els periodistes, ni sortia a enyorar passats quimèrics per TV3; tampoc s’havia trobat mai a en Josep Pla menjant cargols a qualsevol mas del Baix Empordà, ni a en Dalí en pilotes fent saltirons en una cala, com una nimfa; tampoc havia vist mai a l’Ava Gardner despullada, ni havia tingut cap afer amb cap actriu delerosa d’amor primitiu i carn morena. El vell era nét de pescadors i nomes recordava una magra infantessa d’estretors i patiments, una guerra salvatge i una postguerra de pobreses inimaginables, sortint a la mar i treballant unes terres poc agraïdes.
Aquella pobresa la resumia amb una frase, que per molta gent d’avui dia pot semblar paradoxal:
“A casa érem tan pobres que sovint només teníem llagosta per sopar “

L'home que es desfoga abatent gavines.

El vaig conèixer a la reunió de veïns on es discutien quatre assumptes domèstics de la comunitat: que si la quota trimestral, que si s’han de plantar flors al jardí, que si cal esporgar els arbres, que si ja toca pintar les reixes de les portes... i totes aquelles coses que es solen debatre en aquestes poc amenes i tedioses reunions. Em va cridar l’atenció la intervenció d’un veí: un home d’uns quaranta anys, amb el que mai havia canviat altra paraula que un protocol·lari “Bon dia” o “Bona tarda”. Sempre l’havia tingut per un esser solitari i misogin, doncs semblava viure sol i no es relacionava mai amb ningú, tot i que alguna vegada havia aparegut amb una dona, més o menys de la seva edat, més aviat elegant, estirada i antipàtica, com ell, que acomboiava un parell de criatures de set o vuit anys.

El paio em va cridar l’atenció al intervenir en un parell d’assumptes de l’ordre del dia de la reunió de veïns, amb un to arrogant i avassallador, d’aquella manera en la que hom intenta més aviat vèncer al contrari que no pas convèncer-lo. Un d’ells era la petició d’una veïna que demanava permís per fer una senzilla obra particular. Tot i que la petició era banal i no causava molèsties al veïnat , aquell home malcarat s’hi oposava amb una vehemència digna de una millor causa. Quan la pròpia lògica del intranscendent tema feu que la veïna rebés el suport i la solidaritat de la resta dels assistents, aquell home va intentar fer valdre la seva raó, pel damunt de la opinió general, basant-se en una autoproclamada condició d’advocat en exercici. Per aquesta única raó pretenia que la seva opinió era de major qualitat que la de la resta dels assistents que no disposaven dels coneixements jurídics per fonamentar les seves opinions.

Una mica indignat per la seva gratuïta intolerància , i picat en el meu amor propi, el vaig abordar al passadís, dient-li que jo també havia estudiat lleis i que no n’hi havia per tant. Volia manifestar-li el meu convenciment que la meva opinió era d’igual valor que la de qualsevol altra ni que fos la del metge del tercer o la del paleta del segon, per no dir el de la senyora que demanava permís per fer obres. Vaig venir a dir-li, amb tota la diplomàcia de la que vaig ser capaç, que la seva aferrissada defensa de la innòcua pretensió de la veïna, venia a ser com matar mosques a canonades i encara més invocant inexistents i preteses raons jurídiques, nomes basades en la suposada prevalença de la professió, que jo personalment situava a un nivell més respectuós. Volia posar en evidència la pobresa deontològica de la seva actitud. Per aquelles estranyes coses que deuen fer que els ser humans siguem així de complexos –en aquell supòsit crec que es tractava d’ una mena d’afinitat corporativista- el que podia haver constituït un motiu de distanciament, va fer que ho fos d’apropament. Aquell paio superb i desagradable, lluny de distanciar-se, va fer-me partícip de les seves confidències, trobant-nos, tot xerrant carrer avall prenent una cervesa a una terrassa.

“Jo aguanto molta pressió”- deia- “ M’haig d’ocupar de perseguir morosos per compte d’una entitat bancària, i creu-me que és una feina dura. El món està ple de pollosos, que sempre estan disposats a clavar-te-la. Si no és per la via de la llagrimeta fàcil, ho proven per la de la trampa o el tripijoc” –seguia, mentre se li humitejaven els ulls per la vehemència amb la que deixava anar les sentors de les tripes de la seva ànima- “Gairebé sempre et diuen que son pares de família i que, si els embargues, perden l’habitatge i es queden al carrer i amb el deute que no cobreix la subhasta dels seus béns, fent-ne de tot un gran drama. Merda de sentimentalisme !. Si no, et venen amb enrevessades filigranes d’enginyeria proposant refinançaments impossibles, que sistemàticament cal rebutjar, doncs sovint amaguen un malèvol intent d’allargar el problema. Podrien haver-hi pensat abans d’entrampar-se, els responc, invariablement i procedeixo a tramitar les demandes judicials oportunes. M’hi guanyo força bé la vida, tal com et pots suposar, però és una feina molt dura, molt dura, l’haver de bregar tot el sant dia amb aquesta patuleia de bergants, de pares de família estereotipats i insolvents i de fracassats empresaris arruïnats...”- es va beure la cervesa amb un parell de glops i en va demanar una altra. Vaig intuir que la lluïssor dels seus ulls era més aviat deguda a la quantitat d’alcohol que diàriament ingeria que no pas per la continguda emoció per la sort de les seves víctimes.

“Una manera que tinc de perdre el contacte amb la realitat i esbargir una mica la boira és pujant a la Costa els caps de setmana i anant a navegar amb una barqueta que tinc amarrada a Palamós. Surto tot sol al matí i me’n vaig mar endins a l’alçada del Cap de Begur, del Cap Roig o a les Illes Formigues. Quan no hi ha ningú a la vora trec un rifle del calibre 22, que tinc amagat al fons de la barca, i faig punteria amb les gavines voladores. Sovint n’abato tres o quatre abans d’anar a dinar. En realitat són com rates: es multipliquen sense fre i mengen escombraries. Fan fàstic !.I a mi em va bé per descarregar adrenalina. Fins i tot no fa gaire que vaig carregar-me un cormorà.”

Ens varem acomiadar, jo a casa i ell al que serien les seves peculiars evasions particulars, que de ben segur se’n hauria deixat d’altres de tan pintoresques com la que havia confessat, al tinter.

Vaig fer-me una lleugera idea de la psicologia del personatge amb el convenciment de que la propera vegada que el sentís fer servir els seus pretesos coneixements jurídics i la seva qualitat d’advocat per fer callar alguna pobra veïna, em trobaria i de debò. No és de rebut fer servir un rifle del 22 guardat al fons de la barca per abatre indefenses gavines voladores.