Les pastilles miraculoses del Doctor Carretero.

Fugint de la enutjosa visita del  capitost màxim de la E.C.A.R. a Barcelona, dels talls de trànsit, i de la possibilitat d’algun esdeveniment com el  del que ens en fa la crònica l’Eulàlia al Riell Bulevard, aquest cap de setmana vaig pujar a Puigcerdà on hom hi celebrava una fira equina. 

No és que jo tingui gaire interès per les coses dels cavalls i dels ases, però em va semblar més saludable per la meva estabilitat psíquica, passar-la entre rucs i someres que entre tant  purpurat i Mosso d’Esquadra  vetllant per la seva seguretat i la de tota la jovenalla cridanera, amb banderetes vaticanes, portada  amb autocar de moltes de les parròquies que s’hi havien avingut.  

La fira era molt colorista i estava molt concorreguda: des dels típics badocs de Can Fanga, com nosaltres mateixos, fins a ramaders locals, i d’altres contrades, especialment valencians i gallecs, que negociaven entre ells. El fet, com a esdeveniment, no li calia envejar res al muntatge dels rodals de la darrera de les grans construccions religioses medievals, que encara s’està edificant: la Sagrada Família.

Al bell mig de tanta oferta d’equins, hi havia llocs on venien  complements, com selles, fuets, i d’altres guarniments; també n’havia d’altres on hom podia engolir embotits i menges d’arreu de les Espanyes, ( xoriços, lacon con grelos, pulpo a feira, entrecots de poltre i de vedella i d’altres)  i un mercadal on s’hi venien, a bon preu, des de sostenidors, mitjons i calçotets, a alls i cebes, mel i mató i varietat de llepolies gastronòmiques locals.

Entre tanta paradeta i oferta consumista, s’hi destacaven llocs on alumnes d’instituts cercaven ingressos pel viatge de fi de curs i politics, la captura d’algun vot pel proper dia 28 de novembre.

En un d’ells, d’un tros lluny, vaig veure-hi el Doctor Carretero, repartint encaixades amb poca convicció. Vaig aturar-me encuriosit, mentre m’abordava un jovenet, oferint-me un pamflet amb les propostes electorals del seu Reagrupament.

Em va cridar l’atenció que el Doctor Carretero oferia al visitants unes capses amb píndoles, per la qual cosa, en la meva ingenuïtat,  vaig pensar que des de la seva condició de metge es deuria dedicar a receptar pel carrer, en una mena de novadora iniciativa per popularitzar i socialitzar la medicina.

Havent sopat trinxat el dia anterior –menja que sol ser una mica greixosa i flatulenta- vaig pensar que potser el doctor tindria alguna píndola que em retornés el fetge a la seva  normalitat, i amb una mica de prevenció, vaig tafanejar per la paradeta.

Una senyora rossa, sense preguntar-me  pels símptomes que patia, em va omplir de paperassa i es va brindar a presentar-me al doctor, el qual em va lliurar la seva mà, tova i cansada de tant d’encaixar, i un flascó de píndoles que em garantien la independència del meu país.

Jo no demanava pas tant: amb que el bon doctor  em deixés el fetge normalitzat ja n’hi hauria hagut prou.

Aconsellat per la meva companya, que treballa a la sanitat, encara no he fet ús de les píndoles, que les posaré a la farmaciola al costat dels analgèsics i les benzodiazepines.

Per cert, la Cerdanya a la tardor és preciosa.