Quan a casa nostra no s’hi veien senyeres- d’això ja fa uns quants anys- i el còlera i el rancor senyorejaven les nostres contrades, si teníem passaport anàvem frontera enllà, on al Rosselló i al Conflent hi onejaven amb democràtica normalitat.
El sentiment ens inflava el pit –també érem joves- i anhelants somiàvem poder-les enarborar amb la mateixa senzilla normalitat que a la Catalunya administrada per la França civilitzada.
Si la nostra metròpoli fos la polida i culta Paris de les llums i no el Madrid de l’esperpent i la foscor del franquisme, sentiríem les mateixes emocions davant les banderes anhelades? –ens preguntàvem. O acceptaríem de bon grat integrar-nos a la cultura dels il·lustrats.
Llegíem Verlaine,. Rimbaud i Baudelaire, enyoràvem Carner i devoràvem Espriu, mentre menysteníem Pemán, Sánchez Mazas i Juan Ramón Jiménez.
Ho teníem molt clar. No hi havia color. Decididament envejàvem els veïns del nord, on la gent ens semblava més culta, més neta, més polida i més afable.
Més tard van venir els canvis i es van normalitzar els sentiments. Ja podíem lluir senyeres sense temor ni culpa. Tot semblava anar pel millor dels móns possibles; però com passa amb els amors quimèrics i platònics, la realitat no va superar les expectatives, i es va produir el desencís de la quotidianitat.
Ara sembla ser que tornen a aflorar les velles desavinences i hom enarbora les velles banderes ressuscitant els vells sentiments.
És el moment del reconeixement, i a la Catalunya Nord, posada al damunt d’un monument, on en francès hom agraeix la nostra visita, albiro una descolorida senyera, d’aquelles que per si soles havien justificat un viatge frontera enllà.
Penso que les coses són molt diferents, i les velles il·lusions i quimeres s’han quedat en un flagrant escepticisme.
Malgrat això, com el Humprey Bogart a “Casablanca”, penso que sempre ens quedarà París – aquell quimèric Paris dels anys seixanta, es clar-
recordo aquelles anades a Montpellier, Nimes o Sete a finals del seixanta, les xerrades amb familiars de la dona exiliats de la guerra, icom dius aquella catalanitat que es respirava en clors lluny de la grisor del franquisme. Però amb el pas dels anys, a l'altre banda dels pirineus s'han estancat i empobrit possiblement més que nosaltres i els velles catalanistes s'han anat morint amb poca continuitat malgrat la llavor sembrada. Tant a la vora i tant lluny i tan poc que ha fet Paris per la Catalunya nord, tant, que no se qui es pot queixar més si ells o nosaltres.
ResponEliminaNi a París ni a Madrid trobarem res que ens sigui de profit. No cal buscar res en un model d'estat jacobí i anquilosat. La història no ens retornarà els anys "perduts", i aquest és un sentiment en el que molts nacionalistes catalans s'hi rabegen amb fruïció. Quan els estats d'Europa eren a les beceroles aquí fèiem avantguarda. Tots els "imperis" tenen el seu zènit. Però la capacitat de fer quelcom diferent i de liderar la represa de la democràcia la tenim. El que, ara mateix, no tenim i és ben palmari, és aquella persona que ens faci creure a tots en un somni. No qui ens unifiqui sota una sola ideologia. Seguirem a l'espera o perdrem un altre tren. Segurament és el nostre fat.
ResponEliminaIndependentment del vessant ideològic-polític (com en el cas del comentari de Clídice), veure una senyera fora de Catalunya sempre és emocionant. Ara mateix recordo haver-ne vist alguna a Madrid un cop que vaig anara a un acte cultural a la llibreria Blanquerna i se'm va posar la carn de gallina!
ResponEliminaMira hui estic ben bé nostàlgic: "You must remember this, a kiss is still a kiss, a sigh is just a sigh. The fundamental things apply, as time goes by" I reivindique, si m'ho permets, el París no oficial, el canalla potser, el que sempre em farà somniar una millor vida per tothom. Salut. Per cert, el vídeo no el puc veure.
ResponEliminaFrancesc,
ResponEliminaTinc la sensació que ells estan al mateix nivell que estaven -excepció feta dels vells exiliats, que ja no en queden- i som nosaltres els que ens hem marcat distàncies amb les dues cultures nacionals. Ells, potser es podrien queixar, però no ho fan. Han estat fagocitats, però semblen contents amb la seva sort. Perpinyà no els deu semblar un focus gaire atractiu, i Barcelona els cau molt lluny i això d’anar de francès pel món, farda.
Clidice,
ResponEliminaCom a Estat modern i democràtic, no ho hem estat mai. Érem i som una vella nació i el nostre moviment del segle XVIII es veu, fora d’aquí, com una rebequeria a voler integrar-nos a un estat monàrquic absolut, centralitzat i fort, a l’estil del d’en Lluís XV.
La posterior formació dels Estats, fruit de la il•lustració i el consens, i a l’ombra dels nacionalismes, la van fer molts països, però no els espanyols, que els va mancar aquell consens i una idea clara de model de país. D’aquí venen els nostres maldecaps. Els francesos van fer un estat jacobí, consensuat- i avui a l’Europa dintre del món global, anquilosat, tens raó- però el seu dia va posar damunt la taula del consens els conceptes de Llibertat, Igualtat i Fraternitat, quan aquí anàvem a cops de gorra els uns contra els altres per anar o no anar a missa, o per ser d’aquí o d’allà.
Ara sembla que no tenim espai al model d’estat central “a l’espanyola”, però, em sembla que tampoc hi ha un projecte estratègic consensuat d’estat propi ni capacitat per a liderar-lo.
Mireia,
ResponEliminaAls anys seixanta, quan aquí manaven els d’en Franco, sortir a respirar una mica de llibertat era reconfortant, i feia goig veure una senyera, un film que mai s’estrenaria aquí, o uns llibres prohibits. Veure-la avui a Madrid també ha de ser bonic.
Vicicle,
ResponElimina“Play it again, Sam” li deia el Bogart al pianista i enyorava un Paris on li havien passat un munt de coses. Jo evoco un París on, tret de magnífics moments culturals, no se m’hi ha perdut cap Ingrid Bergman.
Aquesta vegada no he penjat cap vídeo, però a la propera ja ho faré.
En la meva opinió hem de canviar de referents externs. Potser ens fa por pensar que ja podem començar a decidir per nosaltres mateixos... i això demana maduresa i valentia.
ResponEliminaCanvien els referents per al nostre país d'una vegada! En Richard Florida ho diu molt clar: el futur és de les petites nacions creatives (Finlàndia, Nova Zelanda, etc.)... Només hi ha un "problema"... depèn de nosaltres.
Hem passat de la borratxera d'ideals de la revolta dels animals d'Orwell a adonar-nos que, si fa no fa, ens governen els mateixos porcs amb collars diferents. I per la ressaca que ens ha deixat, no sé jo si la trompa ens va valdre gaire la pena... Algú té una aspirina?
ResponEliminaEm trec el barret davant el comentari de tirant...jo no ho hauria dit millor!
ResponElimina:-)
Tirant,
ResponEliminaÉs cert que els països petits que indiques són exemples d’excel•lència. Jo, és que no crec en els referents de cap mena, doncs tots tenim les nostres peculiaritats. A casa nostra hem perdut aquella empenta creadora de fa un quants anys i no ha estat per cap factor exogen, que no sigui que la nostra societat ha anat permutant una certa filosofia de l’esforç per una d’especulativa. La política pot ajudar a encarrilar les coses però la societat es mou amb uns paràmetres no aliens als de la pròpia societat i ara per ara, no veig la maduresa ni els lideratges que permetin articular un projecte polític estratègic que ens pugui engrescar i donar-nos les armes per construir un estat. Potser demà, si.
Salut.
Helter,
ResponEliminaAlgunes coses si que han canviat, dona!. I potser no som al millor dels móns possibles, però tampoc som a les estretors mentals del franquisme. Si amb una aspirina ens alleugem, ja m’hi conformo! ;-)
La meva maleta,
ResponEliminaCarme, ja he respost a en Tirant sobre el particular. Hi ha sentiments que podem compartir, però ens cal alguna cosa més que sentiments per formar un estat: un projecte, una maduresa, uns objectius compartits, i a curt termini aquest tema em sembla una mica verd. D’altra banda, tota la raó, no hi ha referents externs i ens cal ser nosaltres mateixos...
Salut.
Totalment dácord amb la Clídice. Tenim tots els ingredients per fer una bona escudella i ara,ens falta un bon cuiner.
ResponEliminaEm pasat de votar a idealistes a tenir gestors de tercera que no veuen més enllá de la seva carrera política.
D'acord, Alberich... però hem de tenir clar quin és l'objectiu per poder anar en una direcció concreta.
ResponEliminaLa meva maleta, gràcies!!! Un plaer estar d'acord!
Quan Espanya era una dictadura i França una república democràtica, ens hi emmirallàvem tot confonent, i posant en un mateix sac, la doble opressió que patíem: com a nació i com a ciutadans. Espanya ja no és una dictadura, però França és l'últim lloc on emmirallar-nos si aspirem a ser una nació amb personalitat pròpia.
ResponEliminaEl mes passat vas penjar un apunt en que et feies ressò d'una conferència que us va vindre a fer J.J. López Burniol a Sabadell, i enllaçaves un seu article en el que diu (citant a la vegada una tercera persona):
el conflicto histórico entre España y Catalunya es el choque frontal de dos naciones: una que no ha tenido fuerza para absorber a la otra, y otra que no ha tenido fuerza para desligarse de aquella.
Li he sentit repetir la cita més d'una vegada.
No em facis gaire cas, Alberich, però quan tinc el dia tonto penso que aquestes petites coses que han canviat són el mòdic preu que han hagut de pagar els que han manat sempre per poder seguir manant. I no parlo dels polítics, parlo de qui els finança, d'aquells que en mouen els fils a l'ombra.
ResponEliminaBrian,
ResponEliminaVeig que la meva entrada ha ultrapassat l’objectiu de fer una mirada nostàlgica a uns sentiments del passat, a la vista d’una senyera descolorida vista per mi recentment a la Catalunya Nord, evocant la influència benefactora de la cultura francesa aquells anys d’estretors democràtiques.
Tot i que jo tinc els meus dubtes en relació a les possibilitats reals de la independència, vistes les actuals conjuntures socials i econòmiques, no estic tant lluny d’aquest sentiments i per això defujo la polèmica.
És evident que avui no ens podem emmirallar amb la França jacobina, ni en cap referent que no s’atingui al fet sociològic català, amb totes les seves conseqüències, econòmiques, polítiques, etc i per això ens cal fer front al fet que cites de la referència d’en López Burniol: Els d’allà no ens poden absorbir i nosaltres no ens en sabem desenganxar per força.
Salutacions.